contrabaedecker alexandre plana poesia catalana català poblet barcelona poemes girona tarragona santes creus

Contrabædecker – Alexandre Plana

Contrabædecker és un recull de poemes d’Alexandre Plana publicat el 1918 per les Publicacions de La Revista.

Les poesies de Plana són un seguit d’evocacions dels barris de Barcelona, de Girona, del Camp de Tarragona i d’un museu. La foto de capçalera la trobareu a Poblet desaparegut de Damià Amorós i Alexandre Rebollo —així com versos de Plana— que edita Efadós.

contrabaedecker alexandre palana

Contrabædecker

Girona, abril 1916

Evocació

Érem ahir a la ciutat forana
quan la tarda rogenca s’esvania.
En la nova verdor de l’arbreria
hi queia l’ombra suspirosa i blana.

Si ara clogués els ulls la reveuria;
closa de rius i d’arbres en la plana,
amb l’enyorança d’una fe llunyana,
vella d’anys i de sol, daurada i pia.

La Seu crescuda en els roquers, espera
cega del blau, la calma de la posta,
com el tronc envellit d’una olivera

Desfent-se com un tel la llum declina.
Una ombra lenta a la ciutat s’acosta
i amb un respir profund el riu rondina.

Plany romàntic a la Girona vella

1— Girona, cim de pedra gastada, esgrogueïda
enmig la plana verda, sempre rejovenida,
voltada de muntanyes on dormen els estius,
plens de foc i de fruites, muller dels quatre rius
que t’estrenyen i et volten d’una remor roncera
i entre dos murs de cases fan com una rodera.

2— Girona tota grisa de les pluges d’hivern,
en ser la primavera el teu or sembla etern,
or de sol que tremola damunt les branques verdes
de la Devesa i fixa l’ombra de les esquerdes
dels vells palaus que estan com ulls que el son ve a cloure,
pedres llistes, lluents com rodelles de coure.

3— Girona, t’angunia la clamor gloriosa
del setge de l’any vuit, i gires la filosa
del temps on cada fil de la llegenda morta
és com la teranyina en el pany d’una porta,
que ja per tu la vida no té un ressò d’aram,
gemegós i profunde. Llengoteja el teu flam
arran de terra i mor voltat de la fumera,
com si la vesta antiga ara et vingúes baldera.
Caigudes les muralles que et cenyien el cos,
la teva carn de pedra amagria el repòs.

4— I a poc a poc oblides la Girona d’abans.
La branca del llorer se’t marcia a les mans;
la memòria del temps que s’ha fos sense ajuda
és com l’enyor del cant per una boca muda.
Hi ha una ciutat nova posada en tu, vivent;
només us lliga encara el mateix fonament
i les mateixes boires i les mateixes llums,
Girona, que en la calma de l’oblit te consums.

5— Girona, no recordes els dies braus de lluita:
ara un estol d’espases fulgurava en la fuita,
i ara, més lluny de tu, per la terra guanyada
era un cercle de sang cada nova encontrada.
Girona emmurallada, senties el ressò
eixelebrat, roent de la guerra. Aragó
tenia en el teu clos la força d’un escut.
La victòria et feria com una extremitud
quan les teves esglésies devenien muralles
i tos fills anhelaven ferrenys sota les malles
d’acer i reprenien el temple començat
quan passava la guerra com un dia d’aiguat.

6— Girona, no recordes la veu que més feria
ta carn, amb sa fiblada, amb tanta vigoria,
la veu d’aquella fe sonora com un crit
que sempre et desvetllava i et donava delit?
Aixecava l’airívola nau de Santa Maria
i estemordia en edies de fams i malvestats
quan els rius avivava la força dels aiguats
o en temps de guerra l’ànima cegava amb el feliç
miracle de les mosques del màgic Sant Narcís.

7— Ara, però, ets una altra sense els vells ponts de fusta.
Ha caigut la muralla que et venia tan justa.
No sents la veu d’ahir, plena d’orgull, que et crida.
A la claror del sol sembles esporuguida.
Els homes esborraren la lírica petjada
dels anys de lluita, fosos en una cavalcada
(flames, or, penons, crits d’enyor i de guerra).
Tot fuig cap a ponent com el sol vers la serra.
I devens una anònima capital recollida
amb el ritme pacient, sostingut, d’una vida
sense soroll, monòtona, laça de tant repòs.
Els parpres, com si el dia fos vespre, se t’han clos.

8— Girona, en el silenci dels vespres, quan s’inclina
lentament el sol, plora per tu la boira fina
que s’ageu sobre l’aigua dels rius mandrosos: plora
per la mica de glòria que es mor a cada hora.
I cada dia sent que va fent-se llunyana
de tu l’altra Girona d’aquell temps que es desgrana
com l’espiga resseca. Ets l’arbre a la tardor,
cada dia més nua de l’antiga claror.

Carrers vells

I

Carreró que fas tortera,
revivalla del temps vell,
del temps que Girona era
mig església i mig castell.

Les paretes de pedra dura
que s’ajunten en un arc;
la sentor de la vellura
que fa en l’aire d’un deix amarg;

i les finestres tancades
amb reixes de ferro, tortes,
negres, enterenyinadees
com vetllant les cases mortes;

els foscos portals que clouen
un silenci dens i obscur;
i els gats negres que miolen,
guaitant-nos arran de mur,

són el batec d’una vida
reclosa en l’ensopiment;
ni cap matí l’ha aclarida
ni l’ha mogut cap vent.

II

Carrer vell, ets com la imatge
de la ciutat que se’n va,
fulla morta en el paisatge
abans no arribi el demà.

En cada pedra una mica
de la memòria d’ahir.
Una campaneta pica,
poruga, d’un tremolí.

Passa una vella xaruga
amb els rosaris i el preg
que en els llavis hi remuga
com l’aigua fosca en el rec.

D’una finestra tancada
en penja una teranyina:
no la mou cap alenada
en la calma gironina.

En la penombra diürna
crema el ble d’un llantió.
Hi ha un Sant a d ins de l’urna
que vetlla pel carreró.

III

T’enfiles en la pujada
amb graons de pedra llisa
i serves en cada arcada,
humida de boira grisa,

l’esperit de la ciutat
esgrogueïda i eterna,
que fa enmig la fosquedat
una claror de lluerna.

Sembla que s’hagi anegat
de pluja, de tan humida,
esclava d’un forrellat
i en un tou de pols dormida.

Els graons pugen, segueixen
les parets, en un revolt
al cim d’un mur hi floreixen
flors blaves i un clap de sol.

Llavors sembles despertar,
vell carreró. La boirina
te fon en veure passar
una noia amb mantellina

Girona en la nit

En la corrent del riu d’aigua tèrbola es mira
la filera de cases dormides en la nit.
En les finestres closes un fil de llum delira,
claror de lluna nova que es fon en l’aire humit.

On són els blaus matins sorollosos de fira,
quan tot l’areny és ple de carros i un brugit
rondineja i s’escampa i encès d’una guspira
cada mot pren volada i és sageta en el crit?

Ara només la ronca remor del riu s’ofega,
com el ble d’una llàntia, en el silenci obscur.
L’aigua dins l’ombra balba dels ponts tremola i frega
les pedres verdes, xopes, del fonament del mur.
Un tremoleig de llums deixa l’aigua estremida
i les estrelles vetllen per la ciutat dormida.

El repòs de la Devesa

El repòs de la tarda del diumenge
fa que ara sonin totes les campanes
i una onada de sons lenta s’escampi
arreu de la blavor tremoladissa
que dorm en l’aire, sobre teu, Devesa,
que rius devora la ciutat romàntica
com prop l’hivern la primavera es mira.

El sol hi penja a cada branda nova
el reflex trèmol que collí del ròssec
dels rius que llengotegen i rellisquen
entre les vores ufanoses d’arbres.

I la creixença de les fulles tendres
sota el cel blau, amb la remor de l’aigua
i la del vent, més ronca, esmortuïda,
animen el repòs, clara Devesa,
amb les llargues rialles infantívoles
i el trepig remorós de les donzelles.

Els vells que jugeun a la bola o parlen
de les ballades, de quan eren joves,
les veus cridaires de les mainaderes,
els esguards estremits dels que festegen
a l’ombra dels teus arbres, tot fa moure
el bla repos que tens els altres dies,
quan no és de festa, com avui, la tarda
i tu romans, en solitud, tranquil·la.

Enllà els vials els arbres verds ajunten
en arc la tofa de les branques velles
i fan, de lluny, un clap de llum més forta
en perdre’s vora el riu.
                                   Claror de tarda,
calma de l’hora, transparent delícia
de cloure els ulls i d’escoltar les mudes
veus que ara pugen cor endins, fonent-se
amb altres veus sonores del defora,
són el repòs que encanta la Devesa.

Per cada tany d’aquuesta primavera,
per cada bri de l’herba, per la pròdiga
espessor dels teus arbres, és vinguda
avui la gràcia de la llum airívola
del sant diumenge, i l’aculls i mires
amb una tremolor de fulles verdes.

A Girona

Girona, ara et miro de lluny, més enlla la Devesa.
          En el cel hi tremolen agulles
de foc: volen i es claven per sobre la Seu que s’aferma
         rígida i forta com un tany sense fulles.

S’escampa a l’entorn una indecisa onada sonora:
         el crit d’un tren que s’atansa i la viva
rialla d’un infant que esbaloteja i corre devora,
         i del Ter el so esmorteït que m’arriba.

Ara, en aquesta hora aclarida de primavera hi perdura
         una recança de les gèneres mortes
com en la corba del núvol hi dormen les línies eternes
i en el floviol el vent de les hortes.

Ve la remor dels rius que t’envolten i es junten
         entorn i endins del teu cos, oh Girona,
ara es fon a dins meu com el so d’una veu coneguda
         o el xiular de la pedra llançada amb la fona.

La grogor de la pedra en les cases rònegues, mudes,
         i dels carrers que fan pujades retortes,
i les voltes obagues que oculten les velles botigues
         i les reixes de ferro al costat de les portes;

fan ara la imatge que em dónes i res no veuria
         sinó el reflex de ta còrpora vella
en l’Onyar que s’esmuny sota els ponts de pedra i de fusta,
         on cada reflex és, de nit, una estrella.

Per damunt les teulades on hi cremen les balbes espurnes
         del sol, ix la cara d’or, borronada,
de la Seu amb la rosa de vidre rodona i lluenta
         que és l’ull amb què mira entorn seu l’encontrada.

Jo et mirava, Girona, com si fossis una àvia que fila
         encara amb els dits vermells, que tremolen,
i amb els ulls entelats de la boira, contempla les seves
         fillades, com l’aigua dels teus rius que s’escolen.

Tu visqueres en la vida roent i feresta dels segles,
         quan cada jorn se comptava pel so d’una llança,
ara llangueixes vençuda, sentint la monòtona
         veu de les petites coses que van capgirant-se.

Per les gèneres noves tu files amb l’or que filaves
         quan era ta vida una dolor continguda,
oh Girona que lluites amb la son en els parpres,
         deixa per la gràcia viva la glòria perduda.

Mira la verdor fresca en els arbres de la Devesa que s’omple
         de la llum del cel, de la rialla dels joves.
Alça la teva còrpora com una branca entumida
         i dels records despulla’t com si fossin les robes

on els anys hi pesen com en una mortalla.

Tarragona, juliol 1914

Tarragona pel viatger

S’arriba a Tarragona i la seva estació
no és pas gens propícia a l’evocació.
Una darrera l’altra munten les diligències
amb grinyols i sotracs de velles consciències.
Segueixen en corrua per una costa. Es deixa
a un cantó la mar que tremola i que bleixa.
I ja som a la Rambla de Sant Joan dormida
en la calma de l’hora de sol, ensoporida.

Un hom surt al balcó en arribar a l’hotel
(un hotel que és pintat de blanc i blau de cel).
Aquí les coses tenen un aire familiar.
Ho fa que del balcó estant se veu la mar
i la petita estàtua del gran Roger de Llúria?

Contemplen la fornida grogor de la vellúria;
les teulades rogenques recremades del sol;
les pedres que maduren un xic de borrissol;
els sòlids campanars d’esglésies que no tenen
caràcter de cap mena; com més enllà s’encenen
les pedres del triangle de la façana ardida
de la Seu mig romànica, mig gòtica, entumida
de segles que ha viscut amb una vida igual,
el mateix raig de sol a cada finestral.

La frisança de Roma no ens deixa estar quiets.
Deixem nostre balcó per córrer pels indrets
on n’hi ha les senyals. Qui en descobreix de noves,
oh encís dels arcs romans ocultes en les coves!
Un hom comença a fer camí pels carrerons
en cerca de les pedres que els dos Scipions
posaren per al clos de la vella muralla.
Clapes de sol, foscúries, pols, gossos i canalla
que juga. Un llarg silenci a la plaça ens segueix.
Tota la ciutat vella s’ajunta en un sol feix.
Ara tenen els murs una color esvanida,
perduda i moradenca en l’atmòsfera* humida.
Se clouen com els ulls d’un malalt les finestres.
Les teulades ondulen dentades com les crestes.
A terra en mig dels còdols la pols és encastada.

La calma se fa lenta a cada cantonada.
En la fosca, el rosari remoreja una vella,
quan damunt la teulada ja s’hi encén una estrella.
I les cases que volten la plaça de la Seu
s’arrupeixen com arbres en l’aire d’una freu.
Aquest viure en la fosca del clos és simultani
amb el cloar moviment del blau Mediterrani.
I davall del Pretori i enllà de Santa Clara
l’esguard amb la blavor de tanta mar s’amara.

Tarragona és talment barrejada de glòria
i de vulgaritat, de cimal i de nòria.
Davant l’arqueologia se gira indiferent
per sentir la musica banal del regiment
les tardes dels diumenges quan l’or del cel s’afina
i s’envolta en el tel d’una tèbia boirina.

És una joia viva que esplaia l’esperit
cercar la fosquedat d’un carreró envellit
i l’ombra de les pedres que arrencaren del for,
per sentir-hi com l’ànima de la ciutat s’hi mor
i en son posat de calma només la llum perdura
de quan era reclosa, migeval, tota pura.
I entremig del cimbori i de la pabordia
sentim del temps passat la forta companyia.

En el museu

A una còpia del David de Donatello

Diuen que ets el mateix que somriu a Florència
perquè duus una poma a la mà i una espasa,
però, a on rau l’encís d’aquella adolescència
que tremola en la pell com el foc d’una brasa?

Bronzo nou, ets per l’altre com un germà petit.
Teniu com els germans una semblança fosa.
Com fa un cel blau de dia i un cel blau a la nit,
tu no tens en el front l’estrella lluminosa.

A una estàtua amiga

Encara sembla que el teu pit respira
i d’un pas lent i mesurat avences,
amb una roba de plaent flonjura.
Dónes repòs a l’aire que en tu mira
totes les forces naturals, immenses,
fent-se tranquil·les en la pedra dura.

D’un cap de marbre

Pel marbre pàl·lid de la testa grega
la llum hi juga amb un reflex que es perd.
És com el bri més doble de la sega
per l’arqueòleg que l’ha descobert.

Somriu per sota el caire
del nas escantellat i enyora l’aire
del dia que el trobaren sota terra,
vora d’un arbre de fullatge verd,
entremig d’un vell plinte i d’una gerra.

Somriu en l’ampla volta del Museu
i ningú dels qui el miren ara hi veu
la petja clara d’un passat albir.

Evoca el dia en què l’aire lleu
el goig li retornava del respir.

A una àmfora

Oh l’àmfora vermella:
per sota el clos de vidre que et cobreix,
la llum hi cerca en el teu fang la línia
del flanc de la donzella
que et duia vora el riu o fins la sínia,
i de trobar-te sola no et coneix.

A una llàntia

Làmpada feta de la terracuita,
de fa segles que l’oli et té en oblit.
T’omplen ara les ombres de la nit
que abans tu feies esvanir-se en fuita.

A una carrossa

Carrossa que la pompa sorollosa
duies els dies de remors i festes
pels vells carrers de la ciutat calmosa.
Com s’inclinaven davant teu les testes!
Els ulls anaven per on tu seguies,
que els vells sota l’escalf de la perruca
i els fadrins joves de les ferreries
l’amor sentien com la llum que es lluca
trèmola i balba. I un mateix turment
a tots s’enduia en l’amorós corrent.

La dama que tu duies reposada
sobre els coixins de vellut blau, on és?
De nit la fusta es plany, de tan corcada,
i em donaria, si jo hi fos, resposta:
—L’encís que passa ja no torna més,
i la bellesa que es marcí a la posta
és un record, a l’endemà, no més.

D’una draperia de seda, en una vitrina

Aquesta fina roba de seda ramejada
que dorm en la vitrina del Museu reposat,
en altre lloc ben lluny d’aquí jo l’he trobada:
cobria la nuesa vivent en un retrat.

Era una fembra rossa de blanca pell daurada,
les dues sines trèmoles de l’aire del respir.
Son esguard se distreia en l’arbreda llunyada.
Li somreia la boca, segura de l’albir.

En la penombra espessa d’aquest dia tan gris
ja la color vermella no és la sang d’una rosa,
com era en el retrat, sobre l’ivori llis
del braç i de la nua gorja on la llum reposa.

En la llum indecisa, sota el vidre, un moment
semblava que es refeia la seda flonja i muda,
i del respir d’abans prenia el moviment
com si tornés la gràcia que era desvanescuda.