Es Patró Pere

Es Patró Pere és una rondalla de Mossèn Alcover de l’Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi de’s Racó. Va ser publicada el 1897.

A Stroligut també podeu llegir l’adaptació d’Antoni Maria Alcover de L’amor de les tres taronges, una de les narracions tradicions més conegudes d’Europa.

Això era i no era un patró que nomia Pere. Tornava d’un viatge ric i ple de tant com havia guanyat amb sa barcada; i tot ambu s’alça un temporal ferest, que a cada cop de mar sa barca cuidava a anar-se’n a fons. La cosa pintava tan malament, que es Patró Pere, veent-se estret de tot, va fer aquesta promesa:
—Si salv sa barcada, me casaré amb s’al·lota més pobra des punt a on poré desembarcar.

Va porer fer aqueixa promesa perquè era fadrí encara.

Encara no la va haver feta, com zas!, la mar se calma i al punt fonc una bassa d’oli. Aviat troben un port; desembarquen, i es Patró Pere se n’entra a un hostal i diu:
—Hostalera no em diríeu, per l’amor de Déu, quina és s’al·lota més pobra d’aquesta ciutat?
—Oh! —diu s’hostalera—. De pobres n’hi ha moltes! Tantes com en vulgueu!
—No és això —diu es patró—. Jo lo que vos deman, quina és sa més pobra de totes, an es vostro entendre?
—Mirau —diu s’hostalera—, ara se n’és anada una d’ací, que nom Magdalena, i és una santa al·lota, sa més garrida des poble, però també sa més pobra. És ella tota sola amb sa mareta, que está an es darrer any. Li han de donar es menjar a sa boca. No tenen a on caure mortes. I sa pobra fieta seua ha d’anar a jornal per mantenir sa mare i ella mateixa; i lo que guanya no les basta. Si bones persones no les assistien, se moririen de fam. Mirau quina casta d’al·lotes és, que, estant a la flor del món (té una vintena d’anys) i essent sa coa, com sabeu, lo que més aprecien ses al·lotes, la s’ha taiada i l’ha venuda (uns cabeis rossos que li arribaven part davall es genois). L’ha venuda per donar menjar a sa mare!

Com es Patró sent això, romangué cop en sec enamorat d’aquella al·lota, just amb ses clarícies que s’hostalera li donava; però, per més assegurar, se’n va a ca’s Rector d’aquella parròquia, i li demana si se conté veritat que tal al·lota així i així és sa més pobra de la vila i si és ver que sia tan bona al·lota com pobra. Es Rector li va dir que la tenia per sa més pobra, i per una de ses més bones al·lotes de sa parròquia.

Es Patró Pere no en taià pus. Demana a s’hostalera si el vol acompanyar a ca aquella al·lota, a ca Na Magdalena. S’hostalera l’hi acompanya; hi arriben, la hi troben, i es Patró Pere li diu:
—Si no et dic perquè vénc, no ho sabràs. Es cas és que jo som patró d’una barca, i vàrem tenir s’altre dia un temporal desfet, que mos pensàvem anar a fons; i jo veient-me perdut de tot, vaig fer sa promesa que, si mos salvàvem noltros i sa barca, me casara amb s’al·lota més pobra des port que primer trobaríem. Mos som salvats, i es primer port que hem trobat és aquí me diuen que tu ets s’al·lota més pobra de la vila. Per lo mateix, si me vols, demà mateix mos porem casar.

Poreu fer comptes Na Magdalena si hi degué romandre esglaiada. Demana tres dies per pensar-hi, i es Patró Pere diu:
—Trob que has pensat bé: això de casar-se, com és per tota sa vida, convé no anar-hi tropell tropell, sinó amb seny de bístia veia i posar es peus plans per no pegar esquenada. Bono, idò, dins tres dies tornaré per veure es pensament que hi hauràs fet.

Na Magdalena en parlà amb sa mare, que li digué que anàs a s’hostalera a veure quines clarícies sabia de tal homo, i llavors an el senyor Rector. Hi va, i s’hostalera li diu:
—Me sembla un bon homo, i no crec que engan; però jo no el conec ni l’havia vist mai, Se presentà aquí i me demanà quina era s’al·lota més pobra de la vila, i li vaig dir que trobava que eres tu ¿Vols un consei meu, Magdalena?
—De conseis no en vages fart, i tu pren la millor part —diu Na Magdalena—. Donau-me aqueix consei per amor de Déu!
—Idò jo, si fos de tu, el prendria amb ses dues mans, an aquest patró. Fa cara de bon homo; se veu que té coneixement; és segur que manetja a palades es diners perquè es patrons solen manetjar-los-hi i tu ja no ets cap nina, i ja saps sa cançó que diu:

En tenir vint i un any
ses al·lotes casau-lès,
perquè, en fer-ne vint i tres,
ja prenen es cap avall.

Ara tu fe lo que vulgues, que cadascú sap quin pa l’assacia.

Na Magdalena se’n và an el Sr. Rector a demanar-li de parer, i el senyor Rector li va dir que ho comanàs a Déu, però que trobava que li convenia aquell patró si no en tenia de millors.

A’s cap de tres dies es Patró Pere s’hi presenta, a ca Na Magdalena, a veure quins comptes eren els seus, i Na Magdalena li dóna es sí, i lo endemà se casaren, i hi hagué unes noces de pinyol vermei i un ball ben vitenc. És que es Patró Pere mostrà a Na Magdalena un bossot tot ple de dobles de vint, i va dir que no temés. que no li venia a un raig.

Sa mare de Na Magdalena se morí de s’alegria de veure aquella fieta seua tan sortada i dins sa baldor (al cel sia ella i tots los morts!); i Na Magdalena amb so Patró Pere s’afica dins sa barca, i de d’allà cap an es port a on es Patró Pere tenia sa casa.

Com la gent d’aquell port veren aquella patrona tan garrida que feia cara de tan bona dona, tothom deia:
—Si que l’ha sabuda triar, es Patró Pere! Sí que ha tengut bon nas i bon gust!

I tothom n’hi donava mil enhoresbones, i ell tot satisfet i xaravel·lo.

Per no deixar sa dona tan aviat, comana sa barca a un altre patró, que nomia Rafel, que li feia molt de l’amic, però que era més pòlissa que un gat negre, perquè li fes uns quants de viatges per ell, entre la paga, com se suposa.

Es patró Rafel fa es primer viatge, i va fer malbé quasi tota sa barcada; casi no’n tregué per pagar la gent. Fa segon viatge, i tornà dir tan malament, que ni per pagar la gent va treure. Fa es tercer viatge, i vengué a un través de cabei anar-se’n a fons barcada, barca i mariners.

Aquí es Patró Pere diu:
—No hi ha remei, qui té botiga, que hi estiga. Som jo que he de menar la barca.
—I jo t’hi vui acompanyar; no vui romandre tota sola —va dir sa patrona Magdalena

Es Patró Pere hi repugnava una mica, però veient-la tan encapirronada, va dir:
–No res, vine aqueix viatge però només aqueix!

Arriba es dia de partir, i parteixen sa Patrona Magdalena amb so Patró Pere. Es mariners, com veren sa patrona embarcada, se posen a dir:
—Ara ho veurem com nos anirà aquest viatge amb sa patrona!

Sobretot, ell partiren veles esteses, i de d’allà sa barca, mar endins!

Tenien tot d’una un temps de reis; però es dia que feia tres comencen a venir ratxes de vent, i aviat que va esser un temporalot de mal aspecte, i cops de mar d’un altre vent.

Es mariners aleshores no s’aturaven de dir:
—¿Què tal? Ja la tenim sa patrona! I va a mà d’esser patrona i mitja! Però, ¿aquí no ho sap que viatge amb dones mal temps assegurat? ¿Qui no ho sap que dones per mar no hi poren anar? Si no tiram sa que duim, a s’aigo, tots mos nanam a fons! No hi ha vel!

Es Patró Pere sent aqueixes comandacions, i fa sa promesa si salva sa barcada, de vetlar tota sa nit es morts que hi haja an es fossar des primer port que trobaran, tant si plou com si fa neu.

¿Què me’n direu? Ell encara no va haver feta sa promesa, com la mar comença a remeiar, i al punt va esser com una bassa d’oli. I es mariners llavors deien:
—¿I amb-e quin sant deu haver tengut bo sa patrona, que la mar s’és apacivada? Si no s’apaciva, no se n’escapava, la tiràvem a mar, com dos i dos fan quatre!

Veuen un port, hi entren, toquen a terra es Patró Pere i sa patrona Magdalena

—Mira Magdalena —diu es patró Pere—. No és possible que tu m’acompanys pus per mar. Comprarem una casa aquí, i tu hi estaràs amb una criada, i jo seguiré sa meua vida de navegar.

Aquell mateix dia compra una bona casa, tota moblada, que només hagué de fer entrar-hi i penjar es capell.

Horabaixa se’n van an es fosser; li diu sa promesa que té feta, i queden entesos amb so fosser. Només n’hi havia un, de mort, una dona; i s’asseu allà devora vetla qui vetla. I allá venguen Parts-de-Rosari i més Parts-de Rosari i amb bona devoció que les deia per s’ànima d’aquella malanada estesa dins sa caixa, que en vida havia donat molt que xerrar.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que, com es rellotge de l’església tocava sa darrera bataiada de les deu, es Patró Pere comença a sentir renouet i renouet de cosa que fregava p’en terra. Escampa sa vista entorn seu, i afina una serpetota que duia amb sa boca una floreta blanca, i ja és partida enrevolta qui enrevolta sa caixa de sa morta; i, com passava per davant es Patró Pere, s’aturava una mica mostrant-li sa floreta.

Es Patró Pere estava aborronat; no sabia què li passava, no se va bategar, i sa serpetota arriba a descomparèixer.

Es Patró Pere féu un alè ben llarg; però com es rellotge torna tocar hores, les onze, zas!, ja hi torna comparèixer sa serpetota amb sa floreta a sa boca, i hala enrevolta qui enrevolta sa caixa de sa mortal!, i com passava per davant es Patró Pere, li tornava mostrar sa floreta blanca, fent-hi una mica de returada.

Es Patró Pere tornava estar aborronat i sense eima per res. No se batega ni badà boca.

A la fi sa serpetota descompareix amb sa floreta blanca que duia amb sa boca.

—Però, ¿què diantre pot esser això? —pensà es Patró Pere—. ¿Què deu cercar aqueixa serpetota? ¿Què deu significar aquella floreta que du amb sa boca? ¿Per què se deu aturar davant jo mostrant-me sa floreta? Sobretot, si me torna sortir i me torna mostrar sa floreta, m’aixec i la hi prenc! I ja ho veurem què serà, en esser cuit!

Ido heu de creure i pensar i pensar i creure que estant es Patró Pere vetla qui vetla aquella morta, cauen les dotze de la nit, i torna comparèixer sa serpetota amb sa floreta blanca a sa boca, i enrevolta qui enrevolta sa caixa de sa morta; i, com passava per davant es Patró Pere, s’hi returava una mica mostrant-li sa floreta. Sa vegada qui va fer tres, es Patró Pere se revest de coratge, pren de sa boca de sa serp sa floreta, i sa serp dascomparegué a l’acte.

—Però, ¿què dimoni pot significar tot això? —diu es Patró Pere—. Saps que aqueta floreta hauria de tenir qualque virtut grossa! Veiam, provem-ho!

Passa sa floreta per damunt sa cara de sa morta, i la hi torna passar.

Cop en sec nota que aquella cara comença a cobrar colors i colors. I ell passa qui passa aquella floreta per davant aquella cara.

¿Què me’n direu? Ell al punt aquella morta obrí ets uis, i exhalà un ai! ben fondo i esglaiós.

—¿Sou vós, oh germanet! —va dir aquella dona—, que m’heu tornada sa vida? ¿No és ver que ho sou vos?
—Jo —diu es Patró Pere— només vos he passada aqueixa floreta blanca per davant sa vostra cara. ¡No he fet res pus!

—OH quina sort és estada sa meua! —diu aquella dona—. Jo ja havia badaiat, i es dimonis ja me’n volien dur amb ells dins infern, que el me tenia tan guanyat i redeguanyat amb tants de pecats com he comesos; però llavors és venguda contraordre perquè encara no era morta de tot. Amb això que m’heu fet i amb sos rosaris que heu passats per mi, m’heu feta cobrar! Que Déu vos pac la caritat, germanet! Que Déu la vos pac! Jo vos promet recordar-me de vós tota la vida! Sí! No vui fer, mentre visca, més que penitència i més penitència perquè Déu me perdon i no haja d’anar a parar altra vegada dins ses ungles des dimonis que, creis-me, tenen molt mals arrambatges!

Es Patró Pere estava amb sos cabeis drets de tot allò que sentia. Se paupava p’es cos a veure si era un sòmit o què lo que li passava. Aquella dona s’aixecà de dins sa caixa, i p’es seus peus se’n anà a ca seua, començant a fer penitència de bon de veres.

Es Patró Pere se’n va a sa seua dona, i li conta es pas. Compongueren de no dir res a negú i guardar sa floreta blanca per un cas de casos.

Es Patró Pere dins un parei de dies emprèn un viatge amb sa seua barca, i deixa sa Patrona Magdalena an aquella caseta que havia comprada, i li comana que no se fassa amb negú, just amb sa criada.

Sa barca saupà àncores i estengué veles, i de d’allà mar endins: i sa Patrona Magdalena aficada dins aquella caseta just amb sa criada. sense fer-se amb negú; just sortia per anar a missa.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que aquella gran pòlissa des Patró Rafel, no sabent a on pegar-la, va dir:
—Xe’l-me fer an es Patró Pere, qui no ha volgut que li menàs pus sa seua barca! Jo n’hi he de fer una que s’hi posarà sa mà! Li he de saupar sa dona!

Pensa qui pensa: ¿Com m’ho faré? Com no m’ho faré, li va venir una idea del dimoni. Sabé que sa Patrona Magdalena només sortia de ca seva per anar a missa i que no s’admetia amb negú; i què fa ell? S’entresent de s’hora que ella anava a missa, i se posa ell també a anar-hi. Això que es gran polissardo molts de diumenges i festes la salava, no s’hi acostava per res a l’església. I es polissardo se posava allà on sa Patrona Magdalena el pogués veure; i alla se treia un gran rosari, i venguen uns pare-nastros i unes ave-maries com es puny!

Es primers dies no va fer de topar-se, a sa sortida, amb sa Patrona Magdalena, per entrecuitar-se massa. Des cap de quatre o cinc dies, se posa a sortir de l’església com veia que sa Patrona Magdalena sortia. S’hi acostava, l’escometia, li demanava si tenia noves des Patró Pere, li deia que li agradava tant i tant anar a missa perquè ja no hi havia res més avengut que comanar-mos a Déu es quatre dies que tenim de vida.

Sa patrona Magdalena, trobava que es Patró Rafel parlava bé, i que, com feia allò d’anar a missa i passar tant el Rosari, per força havia d’esser un bon homo; i n’estava prou contenta per s’amistat que veia que tenien aquell homo i es seu homo.

Des cap d’un parei de dies es Patró Rafel ja començà a dir a sa Patrona Magdalena, s’estona que conversava amb ella a sa sortida de l’església, que li volia mostrar sa barca que menava, que era una barca tan polida, que li havia de es favor d’anar-la a veure, i per aquí l’hauràs.

Tant l’arribà a pregar i tant li va fer sa grémola, que sa Patrona Magdalena, no sospitant mal negun, consent a anar a veure sa barca des Patró Rafel. Hi entra amb aquest, aquest se posa a mostrar-li totes ses coses; la fa davallar davall coberta per mostrar-l’hi tot. Mentrestant es mariners, que ja estaven prevenguts que, es dia que hi entràs amb una dona així i aixi, havien de saupar àncores a l’acte, a fi que. quant aquella dona se’n temés, ja fossen mar endins —saupen àncores i ja son partits, i sa barca de d’allà cap a la mar gran.

¿Què me’n direu? Ell quan sa Patrona Magdalena pujà damunt coberta per anar-se’n a ca seua, se troba que ja son ben lluny de sa vorera, i que se’n van mar endins a tota vela.

Ara figurau-vos quin esglai no se n’havia de dur aquella doneta! Li agafa un tremolor per tot el cos, s’hagué d’asseure, i, asseguda, li ve baticor, i torç es coll, com a morta! Com va cobrar, i se tornà veure dins aquella barca, no feia sinó plorar, i no hi havia qui la consolàs. I, ¿qui l’havia de consolar? Sa pòlissa des Patró Rafel?

I heu de creure i pensar i pensar i creure que des cap de dies, sa barca des Patró Pere, que ja tornava des viatge, passa ben aprop de sa des Patró Rafel; i hi hagué un diantre d’al·lot de barca des Patró Pere que afina dins sa barca des Patró Rafel sa Patrona Magdalena, per allò que solen dir: Guardan-vos d’uis petits, que tot bo veuen!

—Jes! —diu ell—. ¡Ver allà sa Patrona Magdalena! Sa nostra Patrona!

Ets altres mariners el senten, i diuen:
—Hala, tros d’animal! No digues arrieses!
—Vos dic —respon ell— que he vista sa nostra Patrona dins sa barca des Patró Rafel!
—No pot ser! —diuen es mariners.

Com ell s’aguantava fort que havia vista Patrona Magdalena, i es mariners no ho porien creure en via neguna, fins li arribaren a fer ofertes de tirar-lo a la mar si tornava a dir allò.

Amb això es Patró Pere se’n tem, i crida s’al·lot d’amagat, i li diu:
—Parlem clars! Dius tu que has vista sa Patrona Magdalena dins sa barca des Patró Rafel?
—Sí que la hi he vista! —diu s’al·lotó.
—Mira —diu es Patró Pere— que això són coses massa sèries! Mira que, si no dius ver, com aviat ho sabrem, en arribat an es port i desembarcar, sabràs què cosa és dir mentides!
—Vos dic, Patró —diu s’al·lot de barca—, que no dic cap mentida, i que és ben ver ben ver que he vista sa Patrona Magdalena dins sa barca des Patró Rafel.

Es Patró Pere va veure que aquell al·lot no deia mentides; i se posà l’homo, com poreu pensar, molt capficat i sense delit per res.

Arriben an es port, desembarquen, es Patró Pere se’n va a ca seua, i me troba sa criada tota desconsolada, dient-li:
—Fa tants de dies que sa Patrona Magdalena ha descomparegut, i no en sabem mè i ni perdiu. Tal se n’anà a missa, com de costum, però no tornà. Jo me’n vaig a l’església, i no la hi trob; tresc per tota la ciutat, demana qui demana d’ella, i res; a la fi un homo me va dir que l’havia vista parlar amb so Patró Rafel sortint de l’església, i un altre va dir que els havia vists tots dos anar-se’n cap an no vaig poder aclarir Moll. Ja no vaig poder aclarir res pus, i aquí me teniu com poreu pensar. Jo n’estic com una beneita, perquè vos assegur que lo que es diu ella era una bona dona, que no s’admetia amb negú, que només sortia per anar a l’església. Vaja, no hi puc donar volta que ella de son beneplàcit se’n sia anada amb so Patró Rafel! És segur que es Patró Rafel la dugué enganada! Massa el coneix tothom an es Patró Rafel!

Es Patró Pere, com sentí tot aquell sementer, se pensava esclatar de pena i de ràbia. D’una banda ho creia, que es Patró Rafel hauria enganada sa mesquina de sa Patrona Magdalena, però d’altra banda pensava i deia:
—I si és que ella ha tenguda una mala hora i hi ha consentit?

Aqueis dubtes li feien bocins es cor.

I, ¿què fa ell? Comana an es mariners que no se moguen de sa barca, i a sa criada que no deix la casa, que ell no torn; i se vest de mercader, i ja és partit a córrer món cerca que cerca es Patró Rafel i sa Patrona Magdalena, ben resolt a cercar-les fins que els hagués trobat, per aclarir com era que la Patrona Magdalena se n’era anada amb so Patró Rafel, si enganada o si consentida

I heu de creure i pensar i pensar i creure que es Patrí Pere, per trobar es Patró Rafel i sa Patrona Magdalena, ja li va haver envelat cap a sa ciutat a on hi havia el Rei. Perquè deia ell:
—A la mar gran el peix: allà s’hi escola tot, per allà passen totes ses notícies, i si enlloc m’han de donar clarícies de lo que cerc, hai d’esser allà.

Camina caminaràs, des cap de set dies arriba a sa cutat a on estava el Rei, i la troba tota alta perquè s’era morta sa fia del Rei, que era pubila, d’una quinzena d’anys. Poreu fer comptes com devien estar el Rei i la Reina, veient allargada dins es baül aquella fiona seua, allà on no en tenien altra, ni esperances perquè la Reina ja no era d’edat de tenir-ne. Se pegaven amb so cap per ses parets, s’arrabassaven es cabeis, un grapat amb cada mà, cuidaven a tornar bois.

Com es Patró Pere veu tot aquell cabermoni, se presenta a cal Rei, vestit de mariner, i demana per parlar amb Sa Reial Majestat.

—I, ¿qui sou vós? —li demanaren es criats, per haver de tenir sa mereixera de parlar amb el Rei.
—¿Qui som jo? Es Patró Pere! —diu ell—. Poreu demanar per mi a tots es ports des reinat. Per allà on pas es matí, sempre hi he pogut passar es capvespre, si no ho sabeu!…

Com es criats sentiren aqueix rossinyol, digueren:
—No res, ho anirem a dir an el Rei que vos demanau per parlar amb ell, i el Rei ja dirà coses.

Se n’hi van, i el Rei diu:
—Feis-lo entrar, sia el que sia, que avui es dia de dol, i qui venga a consolar, ben vingut sia!

Com la Reina ho sent, se posa a dir:
—Jesús! Un marinerot ha d’entrar!… Un marinerot! Mala gent!
—No ho digues —diu el Rei—, que ja saps que an el Rosari, a s’oferiment, pregam per los navegants. Tal volta aqueix patró és un bon homo i des qui més bé mos volen! Que entr!

El fan entrar, fa sa cortesia que pertocava an el Rei i a la Reina, tot dient:
—Perdonin Vosses Reials Majestats es meu atreviment de presentar-me aquí sense que negú m’hi cridàs, pero m’ha ferit es cor sa pena que Vosses Reials Majestats han de tenir de veure morta i dins es baül s’única fieta que tenien, la senyora Princesa; i he dit: —Me n’hi vaig a consolar el Senyor Rei i la Senyora Reina, que prou ho hauran mester.

La Reina com senti això, ja no trobà que fos cap marinerot, es Patró Pere, i el Rei li agraf sa seua atenció, i diu an es criats:
—Mostrau an aquest homo la senyora Princesa dins es baül perquè la veja abans que la s’enduguen dins es vas.

La hi mostren; i, com es Patró Pere va esser davant sa morta, li resa un Pare-nostro, i llavò se treu sa floreta blanca, aquella floreta que havia presa de sa boca d’aquella serpetota dins es fossar de aquella vila com vetlava aquella dona morta; i fa a sa fia del Rei lo que havia fet an aquella dona escandalosa: li passa sa floreta blanca per davant sa cara quatre o cinc vegades, i, ¿què me’n direu? Ell sa fia del Rei comença cobrar colors i colors i colors. Llavors sí que la hi passava i la hi tornava passar sa floreta blanca per davant sa cara de sa fia del Rei, que al punt ja obri ets uis, i exhala un ai! ben fondo, i va dir:
—I a on me trob, Déu meu? ¿Dins es baül per dur-me dins es vas? No ho vui jo ell que em soterrin per aquesta vegada!

I, ¿què fa ella? S’aixeca asseguda dins es baül, i ja ha pegat bot, i parteix corrents per alla dins com una titina.

La gent, poreu pensar, com veuen allò, romanen amb sos cabeis drets, tothom se’n feia creus. Amb això compareixen el Rei i la Reina a veure què era aquell truier. La Senyora Princesa s’aferra per ells i ells per ella, plorant tots d’alegria.

Durà una bona estona que neguns porien dir res de s’esglai que’l Rei pogué rompre i diu:
—Però, ¿què és estat això? ¿Com és que és tornada viva aquesta al·lota nostra? A veure qui me’n dóna ses fites clares!

Es Patró Pere estava allà mirant la feta. sense motar, fins que un des criats que guardaven sa morta i que havia vist es Patró Pere passar sa floreta blanca per davant sa cara de la Senyora Princesa, va dir:
—Jo en puc dir la prima perquè ho he vist tot.
—Vaja! Idò, conta-mos-ho tot fil per randa! —diu el Rei—. I alerta a enflocar-me cap mentida, que si te trob amb cap, te fas xeroi! No te n’escapes!
—No haja por Vossa Reial Majestat que n’hi diga cap de mentida! —diu aquell criat—. ¿Vol sebre qui és, després de Déu, qui li ha ressuscitada sa seua fia?
—Això és lo que deman! —diu el Rei tot impacient.
—Idò, ¿veu aquell homo vestit de mariner? —diu es criat signant es Patró Pere, que s’estava allà amb s’altra gent.
—Sí que el veig! —diu el Rei.
—Idò, aqueix és qui, després de Déu, li ha ressuscitada sa seua fia!—diu es criat.

Tothom, naturalment, se girà an es Patró Pere, i el se cuidaven a menjar amb sa vista. Jo vos assegur que el s’hi miraven ben arreu, sobretot el Rei, que a la fi li diu:
—¿I tu que no ets aquell que t’ets presentat a consolar-mos de sa pena grossa que teníem d’aqueixa mort?
—Per ell me tenc! —diu es Patró Pere.
—Veiam! ¿I què has fet per tornar sa vida a sa meua fieta? —diu el Rei.
—Que poria dir una paraula, Senyor Rei? —s’exclama aquell criat que vetlava sa morta com es Patró Pere féu s’endemesa de passar-li sa floreta blanca per davant sa cara.
—Diguis sa paraula —diu el Rei—, però que sia curta!.
—Idò —diu aquell criat—, jo que no som part interessada, jo diré a Vossa Reial Majestat lo que ha fet aquest homo per ressuscitar la Senyora Princesa
—Què ha fet? —diu el Rei.
—Jo le hi diré —diu es criat—. S’ha treta una floreta blanca, i ja és estat partit a passar-la i passar-la per davant sa cara de la Senyora Princesa, que al punt ha començat a cobrar colors i colors, llavors ha oberts ets uis, i llavors ha pegat crit i llavors ja ha botat des baül, i llavors són venguts Vosses Reials Majestats, i ella s’és aferrada per Vosses Reials majestats i Vosses Reials Majestats per ella.

El Rei, com sent allò, no en taià pus. Agafa es Patró Pere i li diu:
—Tu m’has tornat lo que jo estim més d’aquest món ¿Com te puc pagar es favor que m’has fet? Demana’m qualsevol cosa! Se teua boca serà mesura! ¿Vols sa meua fia, que tu has ressuscitada, per casar-t’hi?
—Això sí que no pot esser —diu es Patró Pere—, perquè ja ho som, casat.
—Digués idò —diu el Rei—, quina gràcia vols? Demana! No temes!

Es Patró Pere hi pensa una miqueta, i llavors diu:
—Idò, deman que em fassa General de Mar i Terra i es Major de tota sa força que hi ha dins es seu reinat.
—Concedit! —diu el Rei—. Des d’ara te faç General de Mar i Terra i es Major de tota sa força que hi ha dins es meu reinat!

A l’acte es Patró Pere se vest de General de Mar i Terra i se posa sa senya des Major de tota sa força que hi havia dins tot es reinat.

I allà hauríeu vists els altres generals i tota sa majoria de mar i terra que feien bil·lo bil·lo sa cortesia que pertocava an es Patró Pere, que no vos faceu comptes que s’hi embambàs gaire. sinó que a l’acte passà una ordre que tots es patrons i capitans de barques, naus i bastiments s’hi presentin amb sos papers ben nets, si no hi volen esser de més.

I allà venguen patrons i capitans de barques. naus i bastiments, tots amb sos seus papers tan nets i tan estirats com porien. Les presentaven an es Patró Pere, qui les se mirava ben arreu, i a l’acte els ho tornava. Qui cercava ell era es Patró Rafel. Per aquest aucell se feia tota aquella festa. I es Patró Rafel no arribava a comparèixer!

—Saps que hauria d’esser mort! —pensava es Patró Pere.

No ho era mort, pero s’hi feia ben envant.

—No hi ha remei! —deia es gran polissó—. Aquesta vegada m’aplega! I les hi pagaré totes amb un pic! Està fet de mi!

I no tengué altre remei que presentar-se an Patró Pere, que tot d’una el fa tancar, i envia força a sa barca perquè agafassen tota sa gent que hi trobarien, que les menassen tots a sa seua presència. I lo que més comanà, que mirassen ben arreu si hi hauria una dona així i així, sa Patrona Magdalena; i que, si la trobaven, viva o morta l’hi presentassen.

Sa força se’n va a sa barca des Patró Rafel; agafen tots aquells mariners; no hi troben cap dona: miren bé pertot, res; i menen tots aquells mariners devant es Patró Pere, que se posa a preguntar-los d’un vent i d’altre sobre es Patró Rafel i sa Patrona Magdalena.

Ja vos assegur que los espluga bé. I tots li digueren lo mateix: que es Patró Rafel enganà sa Patrona Magdalena, embarcant-la contra sa seua voluntat, fent partir sa barca sense que sa Patroia Magdalena se’n temés; que, com se’n va témer, se posà a plorar, no se’n aturà mai fins que un dia a tal port, veient-los descuidats, les fugí, se n’anà a tancar-se dins tal convent de monges, d’on ja no la pogueren treure ni en saberen res pus.

Aqui es Patró Pere se’n va an aquell port an aquell convent, demanava la Mare Priora. Surt la Mare Priora, es Patró Pere li diu si era ver que allà dins tenien una dona així i així.
—Passa de ver! —diu la Mare Priora.
—Idò, jo som es seu home —diu es Patró Pere—. Tenga la bondat de fer-la sortir.

Se’n va la Mare Priora i al punt torna amb Patrona Magdalena, que, com veu aquell homo seu, que ja se pensava no veure’l pus mai, pega crit dient:
—Oh, espòs meu estimat de sa meua ànima!

Torç es coll de baticor, cau en terra tan llarga com era.

Li donaren per fer-la cobrar; i, com tornà obrir ets uis, i se veu davant es seu homo, que no li feia gens de mala cara, sinó que plorava com un infant de veure-la d’aquella manera, ella li diu:
—Ho creus tu que vaig fugir jo de mon beneplàcit amb so Patró Rafel?
—No, Magdalena! —diu ell—. No ho crec! Ja sé tot lo que hi va haver! Ja sé que tu fores ben innocenta de tota aquella cosa! Ja ho he aclarit tot!

Aquí es donaren un abraç plorant tot dos d’alegria. Tenien por de no morir-se de s’alegria que els vessava raig seguit.

—No res —arriba dir es Patró Pere, tu no et mogues d’aquí, jo dins tres dies tornaré, mos n’anirem a ca nostra.

Se’n va es Patró Pere allà on tenia es Patró Rafel i es mariners tancats.

An es Patró Rafel el feu penjar s’abre mestre de sa seua mateixa barca, amollà es mariners perquè se n’anassen allà on tenguessen gust i gana.

Com el Rei ho va sebre, ho donà per ben fet; i diu an es Patró Pere que se’n vaja a menar sa dona des convent que les vol dins la Cort tot es temps de sa seua vida.

Ies Patró Pere se’n va an aquell convent, dón a la Mare Priora un serronet de dobles de vint per lo bé que havien tractada sa seva dona sa Patrona Magdalena i amb aquesta se’n torna la Cort, i allà s’estigueren tota la vida amb el Rei la Reina la Senyora Princesa, estimats respectats de tothom, encara deuen esser vius si no se són morts. al cel mos vegem tots pletats. Amén.