la cortina de la mainadera lugton virginia woolf conte contes català colonialisme nurse lugton

La cortina de la mainadera Lugton – Virginia Woolf

La cortina de la mainadera Lugton és un dels dos contes infantils de Virginia Woolf. Va escriure’l als anys vint per a la seva neboda, però es va perdre entre les pàgines del manuscrit de La senyora Dalloway.

Se’n coneixen dues versions: la primera, Nurse Lugton’s Golden Thimble, va aparèixer el 1961; la segona, que és la que podeu llegir a Stroligut en traducció al català es va publicar el 1991 amb il·lustracions de Julie Vivas.

Més textos de/sobre Virginia Woolf

nurse lugton's curtain julie vivas català traducció la cortina de la mainadera virginia woolf
Coberta de l’edició del 1991 de Nurse Lugton’s Curtain

La cortina de la mainadera Lugton

La mainadera Lugton dormia. Havia fet un bon ronc. I després d’haver fet una capcinada i engaltar-se les ulleres al front, s’estava asseguda a la vora de l’escalfapanxes, amb el dit amunt, un didal al capciró i l’agulla que li penjava. I roncava i roncava. I a la falda, cobrint-li tot el davantal, hi tenia un gran peça de roba blava estampada.

Els animals que la guarnien no es van moure fins que la mainadera Lugton no roncà per cinquè cop. Un, dos, tres, quatre, cinc —ah, la vella per fi s’havia adormit. L’antílop saludà la zebra amb una reverència; la girafa abastà la fulla del cimall de l’arbre; tots els animals començaren a tabalejar i a esvalotar-se.

Perquè al brodat de la roba blava hi havia bandades de bèsties salvatges, i a sota un llac amb un pont i una ciutat de teulades rodones, i homenets i donetes que guaitaven per la finestra o que cavalcaven pel pont a cavall.

Però tan bon punt la vella mainadera roncà per cinquè cop, la roba blava es convertí en aire blau; els arbres s’agitaren; podies sentir brollar l’aigua del llac; i veies la gent que travessava el pont i saludava amb la mà des de la finestra.

I els animals es començaren a bellugar. Al capdavant, l’elefant i la zebra; després la girafa i el tigre; els seguien l’estruç, el mandril, dotze marmotes i un estol de mangostes; els pingüins i els pelicans, que peonaven i anaven de tort, adesiara espicossant-se els uns als altres, anaven a ressaga.

Al capdamunt de tots, el didal daurat de la mainadera Lugton els il·luminava com un sol: i quan la mainadera Lugton roncava, els animals sentien rugir el vent a través de la jungla.

Començaren a davallar per abeurar-se, i, a mesura que avançaven, la cortina blava (perquè la mainadera Lugton feia una cortina per a la finestra del saló de la senyora de John Jasper Gingham) es convertí en una estesa d’herba, roses i margarides, esquitxada de pedres blanques i negres, amb tolls, i roderes de carro, i granotetes que saltironaven de pressa perquè els elefants no les trepitgessin. Tots davallaren, turó avall, per abeurar-se al llac.

Aviat van aplegar-se tots a la punta del llac; alguns doblegant-se, d’altres estirant el coll ben amunt.

De debò que feia goig de veure…

I pensar que aquest prodigi s’esdevenia a la falda de la mainadera Lugton mentre dormia, asseguda a la seva cadira Windsor, a la llum de la làmpada. Pensar en el davantal ple de roses i d’herba, amb totes aquelles bèsties salvatges trepollant-hi, quan la mainadera Lugton es moria de por només de repicar amb l’ombrel·la els barrots de les gàbies del zoo! Fins i tot un escarabat petitó la feia saltar.

Però la mainadera Lugton dormia, la mainadera Lugton no veia res.

Els elefants bevien; les girafes mastegaven les fulles dels tulipers més alts, i la gent que travessava els ponts els llançava plàtans, tirava pinyes enlaire, i repartia neules farcides de codony i pètals de rosa, perquè a les mones els encantaven.

La vella Reina arribà amb el seu palanquí; el general de l’exèrcit va fer-hi cap; i també el primer ministre, l’almirall, el botxí, i els dignitaris que feien tractes a la ciutat, un indret molt bonic anomenat Millamarchmantòpoli.

No les maltractava ningú, aquelles bèsties adorables; molts les planyien, perquè la gent sabia que fins la mona més menuda estava sota l’encanteri d’una ogressa que els feia treballar a preu fet. La gran ogressa es deia Lugton.

La veien, per la finestra, més alta que tots ells. Tenia la cara com el vessant d’una muntanya, amb grans penya-segats i estimballs, i avencs en comptes d’ulls, de cabells, de nas i de dents. A tots els animals que s’esgarriaven pel seu territori, els convertia en glaç i s’havien d’estar quiets tot el dia sobre la seva falda. Però quan s’adormia, tornaven a ser lliures i, al vespre, anaven a Millamarchmantòpoli a abeurar-se.

Tot d’un plegat, la vella mainadera Lugton estrebà la cortina i la deixà tota feta un rebrec: un borinot ben gros que brunzia al voltant del llum l’havia despertada. Es redreçà i clavà l’agulla a la roba.

De cop i volta, els animals van girar cua. L’aire es convertí de nou en roba blava. I la cortina tornà a restar quieta sobre la seva falda. La mainadera Lugton agafà l’agulla i continuà cosint la cortina per al saló de la senyora Gingham.

Nurse Lugton’s curtain

Nurse Lugton was asleep. She had given one great snore. She had dropped her head; thrust her spectacles up her forehead; and there she sat by the fender with her finger sticking up and a thimble on it; and her needle full of cotton hanging down; and she was snoring, snoring; and on her knees, covering the whole of her apron, was a large piece of figured blue stuff.

The animals with which it was covered did not move till Nurse Lugton snored for the fifth time. One, two, three, four, five — ah, the old woman was at last asleep. The antelope nodded to the zebra; the giraffe hit through the leaf on the tree top; all the animals began to toss and prance.

For the pattern on the blue stuff was made of troops of wild beasts and below them was a lake and a bridge and a town with round roofs and little men and women looking out of the windows and riding over the bridge on horseback.

But directly the old nurse snored for the fifth time, the blue stuff turned to blue air; the trees waved; you could hear the water of the lake breaking; and see the people moving over the bridge and waving their hands out of the windows.

The animals now began to move. First went the elephant and the zebra; next the giraffe and the tiger; the ostrich, the mandrill, twelve marmots and a pack of mongeese followed; the penguins and the pelicans waddled and waded, often pecking at each other, alongside.

Over them burnt Nurse Lugton’s golden thimble like a sun; and as Nurse Lugton snored, the animals heard the wind roaring through the forest. Down they went to drink, and as they trod, the blue curtain (for Nurse Lugton was making a curtain for Mrs John Jasper Gingham’s drawing-room window) became made of grass, and roses and daisies; strewn with white and black stones; with puddles on it, and cart tracks, and little frogs hopping quickly lest the elephants should tread on them. Down they went, down the hill to the lake to drink.

And soon all were gathered on the edge of the lake, some stooping down, others throwing their heads up.

Really, it was a beautiful sight —

and to think of all this lying across old Nurse Lugton’s knees while she slept, sitting on her Windsor chair in the lamplight — to think of her apron covered with roses and grass, and whit all these wild beasts trampling on it, when Nurse Lugton was mortally afraid even of through the bars with her umbrella at the Zoo! Even a little black bettle made her jump. But Nurse Lugton slept; Nurse Lugton saw nothing at all.

The elephants drank; and the giraffes snipped off the leaves on the highest tulip trees; and the people who crossed the bridges threw bananas at them, and tossed pineapples up into the air, and beautiful golden rolls stuffed with quinces and rose leaves, for the monkeys loved them.

The old Queen came by in her palanquin; the general of the army passed; so did the Prime Minister; the Admiral, the Executioner; and great dignitaries on business in the town, which was a very beautiful place called Millamarchmantopolis.

Nobody harmed the lovely beasts; many pitied them; for it was well known that even the smallest monkey was enchanted. For a great ogress had them in her toils, the people knew; and the great ogress was called Lugton.

They could see her, from their windows, towering over them. She had a face like the side of a mountain with great precipices and avalanches, and chasms for her eyes and hair and nose and teeth. And every animal which strayed into her territories she froze alive, so that all day they stood stock still on her knee, but when she fell asleep, then they were released, and down they came in the evening to Millamarchmantopolis to drink.

Suddenly old Nurse Lugton twitched the curtain all in crinkles. For a big bluebottle was buzzing round the lamp, and woke her. Up she sat and stuck her needle in.

The animals flashed back in a second. The air became blue stuff.

And the curtain lay quite still on her knee. Nurse Lugton took up her needle, and went on sewing Mrs Gingham’s drawing-room curtain.