El soldà fidel

El soldà fidel és un conte decadentista de Jeroni Zanné que narra amb sang i fetge la invasió de la ciutat índia de Somnath per part del soldà Mahmud de Ghazna al 1026.

Zanné va publicar El soldà fidel al recull del 1912 Novel·les i poemes de L’Avenç.

////Més decadentisme a Stroligut

Els victoriosos soldats del poderós i magnífic soldà Mahmud, emperaire dels mogols, s’estenien com torrentades d’acer i d’aram pels carrers i les places de la malaurada vila de Somnath. Els brands llampeguejaven, les testes dels indians queien a milers, rebotent sobre les lloses brutes de sang. Agni, la deïtat de les flames, encenia els temples, fonia els ídols d’or, les pintures de colors meravelloses, les vestidures místiques dels bramans, les castules sagrades de les verges. Per damunt la vila, planava l’implacable Siva, voltat de diables, ornat d’una anadema de cranis humans, embriagat, nu, xisclant i rient com un orat. Kartikeia triomfava: Pavana, bufant furiosament, acoblava els focs, mentre que, en les fondàries de la terra, Iama, el jutge suprem, rebia les ànimes dels morts.

Els udols de les víctimes moribundes pujaven devers les regions de les deïtats benèfiques; mes Vixnu restava hieràtic, fred, impassible. L’horrífic desdeny de la deïtat conservatriu davallava a la terra com una pluja de gel, per afelar l’agonia dels fills de Somnath.

A l’enfront de les runes del palau reial, sobre un orifany les potes del qual esclafaven testes i armes, tòraxs i ossos, s’amostrà als seus el poderós i magnífic soldà Mahmud, predilecte d’Al·là i flagell dels idòlatres. Una tempestat d’aclamacions rebé el devot de Déu, i les espases dels agarens suspengueren l’horrible tasca llur. Els indians, que eren frec a frec de la mort, aixecaren els ulls devers l’astre poderós que els allargava la vida.

El soldà Mahmud venia del temple de Vixnu; l’ídol de marbre, informe, groller, sense polir, com si l’acabessin d’extraure de la pedrera, floria monstruós entre les columnes d’or i de laudes lluminoses, que es cobrien de reflexos tornassolats rebent les clarícies d’una llàntia de bronze sospesa al sostre. Mahmud el féu a trossos, i els seus soldats escapçaren dols mil bramans i tres-cents músics, i forçaren, com miserables àvol fembres, cinc-centes ballarines, arrencant-los, aprés, ulls, pits i orelles. Tot seguit les flames muntaren per les parets del temple: s’esfondraren columnes, capitells, torres, relleus i cimboris. Les estàtues trontollaren en els recolzes llurs, caient en la foguera com embriagades per la fortor dels perfums que cremaven aplegats. Herois i lluitadors, déus i monstres, feres i arbres, s’arboraren alhora, encenent-se amb els manuscrits i jeroglífics sacres. I s’enfonsà el sostre, esventant les cendres dels bramans escapçats i de les ballarines torturades.

El soldà Mahmud rebé impassible les aclamacions dels seus guerrers. I s’allunyà pensívol, i les espases caigueren altra volta sobre els colls dels indians. Les testes rebotaren de nou en les lloses brutes de carnatge.

El soldà Mahmud s’encaminà vers el temple de Saraswati: deu verges, escollides entre les més belles i pures de Somnath, l’esperaven amb els ulls acotats i els llavis esgrogueïts, pregant a Karma, déu de l’amor, a fi que l’heroi invicte, ablanit pels encisos llurs, fos amb elles piadós i benvolent.

Mentrestant, per damunt les runes de Somnath resplendí Soma, deessa de la nit, pàl·lida i trista, voltada de glaces blanquinoses, com si clogués els parpres¹ davant les horrors de la terra.

El temple de Saraswati, dea de l’eloqüència i de la saviesa, semblava l’estatge de la desolació. La clarícia de Soma, entrant pels esvorancs i esquerdes que havien obert les flames, enllumenava les columnes, belles com les d’Ajmer i Xandravati; les voltes, arrodonides i massises com les de Karli; els colossals relleus, deformes com els d’Ellora. Vestidures de bramà, ídols escapçats, ossos calcinats, lires sense cordes i sedes esqueixades, s’apilotaven entorn de les columnes, formant munts indesxifrables: vint guerrers mogols, ombrívols i feréstecs, s’hi havien tombat, amb el fatic de segar testes i d’obrir ventres. El cos dels bramans del Somnath, es bressava penjat d’una biga del sostre, ennegrida del foc. El martre² afinà cantant la glòria excelsa de Saraswati.

Quan el poderós Mahmud arribà a la porta del temple, davallà pausadament de l’orifany, i tots els guerrers l’aclamaren. El soldà, pare dels creients i damnador dels infidels, reclamà les deu verges que l’amor i la veneració dels mogols li havien conservades pures, a fi que en triés la més encisera i graciosa.

Deu verges nues, de negra cabellera, de pàl·lida brunor, sobre les carns tremoloses de les quals resplendien braçalets i auris collars, s’atansaren humils, implorant, amb els esguards, perdó i clemència. El soldà n’escollí una, bella com les cortesanes de Caixmir, fresca com els lotus del Ganges. Les altres nou verges, per la infinita benvolença del soldà, foren entregades als vint guerrers. I, una volta forçades les nou, moriren sabrejades les unes, burxades per les llances les altres, càstig justament imposat pels devots de Mohamed als infidels i als idòlatres.

En la seva tenda de seda i de porpra, en el cim de la qual onejava la bandera verda del Profeta, el soldà Mahmud contemplava extasiat el cos de la verge indiana. Damunt la blanca anaclintra³, la carn bruna de la verge s’estremia com un alè sensual a punt d’esvanir-se. Febles extremituds commovien aquell cos ple d’harmonia i gràcia.

La verge delirava. Veia una prada immensa, i es veia ella mateixa dansant amb altres infants entorn d’una gaia foguera. Que n’és, de bonica, la festa del Hali, i l’himne vernal que els homes entonen en lloança i honor de la primavera, somrís de la natura, alegror dels tristos! Mentre que les danses són teixides, els esperits malignes no poden res contra els dansaires. Aprés la donzella es veié entre els thugs, lladres d’infants, i fou ofegada per dues mans negres: el seu cos, despullat de joies, davallà a les fondàries de la terra. I, abans d’arribar a la presència de Iama, el seu esperit travessà bosquets aromàtics, viaranys florits, bo i escoltant els càntics dels benaurats que flotaven en les gaies blavors d’una matinada eterna…

La verge obrí els ulls vidriats. Mahmud li amoixava els negres rulls que tenien resplendors blavenques. El vencedor de Peshawar, corprès de profunda meditació, sostenia forta lluita interna. Cent vegades els seus llavis s’obriren amorosament sobre els llavis de la verge: cent vegades recularen amb horror, com si veiés dreçar-s’hi el fibló d’una vibra. I mentre que la verge, astorada, veia els ulls del soldà tantost encesos d’amor, tantost esfereïts, a fora bruelaven els tigres, rondant vora Somnath, atrets per la flaire de la sang i de la carn.

La nit era delitosa. El cel, d’una blavor fosca, clivellat de milers d’estels, les resplendors dels quals eren allunyades per la clarícia de Soma, vessava una dolça pau per la planúria immensa. Una rosada abundosa humitejava les flors camperoles, les herbes dels prats, les fulles dels cambogis⁴ i dels aragnis⁵, les blaves miríades dels lotus, cerúlies clapes del cel caigudes a la terra.

El soldà dels mogols s’aixecà decidit, de sobte, amb el rostre transfigurat. Mahmud vencia altra volta. Havia jurat a la seva esclava persana, el més preat joiell del seu harem de Kabul, que nul·la filla de l’Índia no li faria oblidar els seus llavis de porpra. L’heroi triomfador compliria la seva paraula.

Mes, cosa insospitada, una pietat estranya dominà el cor de Mahmud, pensant que aquella verge de carns nacrines fóra profanada pels seus guerrers d’ulls ferotges i barbes hirsutes. I un pensament ple de llum aclarí el seu cervell.

Mahmud lligà de peus i mans la verge indiana: aprés se l’endugué silenciosament lluny de la tenda imperial, deixant-la, esglaiada d’horror, entre les herbes altes que vorejaven un bosc espès de cocobols⁶. Quan el soldà fou tornat a la seva tenda, un crit horrífic vibrà entre l’herbam: dos tigres trossejaven el cos de la verge amb refinada golafreria, llepant-se les morres sangonoses. Aprés fugiren devers el bosc, farts de carn, botent i bruelant de joi.

I, mentre que Súrya munta per Orient com un disc de foc, els tabals i clarins dels mogols ressonaren dins i fora de Somnath, preludiant nous destrets i carnatges; i el gran Mahmud, predilecte d’Al·là i flagell dels idòlatres, remembrà els llavis emporprats de la seva esclava persana, el més preuat joiell del seu harem de Kabul.