Súcube

Súcube és un conte decadentista i eròtico-satànic del recull inèdit Les metamorfosis de Venus (1900-1912) de Jeroni Zanné. Del fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 58/6.

////Més Zanné a Stroligut: El soldà fidel i Fragments d’una poesia completa

Sant Fèlix era una petita barriada del poblet de Sant Joan de la Murta. I així com hi ha fill que creix més que el pare, la barriada de Sant Fèlix, el nucli de la qual era format per unes quantes masies apropades, es convertí en poble de vuit o nou carrers i una plaça. Les cases eren totes noves; les corts tancaven cavalls, vaques, porcs, cabres i moltons; els conreus eren ufanosos i els veïns de Sant Fèlix començaren a sentir l’orgull de la prosperitat. Menysprearen les rònegues cases de Sant Joan de la Murta, poble que s’empobria a ulls vistos, i sentiren la fretura de posseir una església, car la parròquia de Sant Joan de la Murta era a tres quarts de pagès, i els hi venia de retop anar-hi a missa.

Iniciaren captes, obriren subscripcions, treballaren de valent prop el senyor bisbe de la diòcesi i el diputat del districte. Al cap de deu anys de perseverança i diligència, en la plaça de Sant Fèlix fou consagrada al culte una església de caràcter indefinit; el seu estil, en conjunt, era del Renaixement, desfigurat, emperò, per ornaments i qualque arabesc ogival de mal gust.
La consagració de l’església fou diada assenyalada en la història de Sant Fèlix. Els fills de Sant Joan de la Murta, qui posseïen una joia arquitectònica del XIIè segle, una esglesieta romànica la pura bellesa de la qual mai no varen capir ni gojar, sentiren en la pregonesa de llurs ànimes camperoles un fort sentiment d’enveja, assuaujat, emperò, pel convenciment que l’església llur era la parròquia i la de Sant Fèlix una senzilla sufragània; de que ells tenien rector i els altres només vicari.

El primer vicari de Sant Fèlix fou mossèn Oriol Masdeu, fill d’uns pobres pagesos de Vilablanca, el qual, per fugir de la vida terrassana i sense una ferma i sòlida vocació eclesiàstica, començà baix la protecció d’uns senyors del seu poble la carrera sacerdotal al seminari de Vic.

L’Oriol Masdeu era un xicot vulgar: escondia íntimes i rudimentàries llavors de poeta. Horaci i Virgili l’encisaven. En els pentàmetres i hexàmetres llurs, trobava una idea de fruïcions anímiques que no sabia trobar en les metafísiques especulacions de la Summa. En Masdeu era creient, i la substantivitat de la doctrina catòlica romania intacta i pura en l’ànima seva; però les belleses del món exterior, totes les coses que floten en la vida entorn dels sentits corporals, li parlaven encara amb sobirana eloqüència. En Masdeu, a la fi, s’humilià davant els manaments inflexibles de l’Església: quan l’Església parla, les rebel·lions de l’esperit s’esvaneixen com les boirines tèrboles davant la força llumínica del sol. I en Masdeu, que fou nomenat vicari de Sant Llorenç de Rodes, féu el propòsit d’ésser exemple i espill de virtuts cristianes, ja que per falla d’intel·ligència i de cultura no podria arribar mai a les altes d’un Bellarmino o d’un Suárez.

De Sant Llorenç de Rodes, vila industrial i fabril, mossèn Oriol fou traslladat a Sant Fèlix.
Frec a frec de la naturalesa, mossèn Oriol sentí reviure el clàssic esperit de les lletres. Les Geòrgiques cantaren vives al seu entorn: els conreus, els arbres fruiters, les vinyes, els bucs de mel, les flors, les herbes, la sembra, la sega, la verema evocaren en l’ànima de mossèn Oriol els versos benamats del dolç cantaire de Màntua.

Mossèn Oriol contemplava, amb ulls de poeta, el rude treball del pagès, i el seu oït es perdia sovint entremig d’enciseres il·lusions acústiques. Baix les alegrors de l’auba, baix les tristícies del capvespre, creia a voltes –oh puixança de la solitud i de la poesia!– escoltar el caramell de Menalques responent, de la fronda estant dels subres, a la dolça pastorel·la del fluviol de Titirus, plorant per Amaril·lis morta…

El novell vicari era més feliç en el poblet agrícol que no pas en la vila industrial. La immensa i muda pau dels camps i de les muntanyes –silencis infinits de pura i suprema bellesa i rítmica força– era per al seu esperit una dilecció gratíssima, un bàlsam de tendresa. En les vagances de la seva sagrada missió, mossèn Oriol es dedicà al conreu de la poesia, amb fruïció íntima, amb avergonyiments inefables, com si fes una acció no pas punible, però sí un poc lleugera. Les seves primeres poesies foren totes de caràcter descriptiu: eixides i postes de sol, romancets en llaor de les vinyes i de les abelles, visions de boscos i muntanyes. Després esbossà una petita ègloga de marcada inspiració virgiliana; per primera vegada, sense donar-se’n compte, inventà dos personatges en la solitud de la naturalesa: una pastoreta bruna que anomenà Cloe i un pastor, Mopsus.

Mossèn Oriol escrigué versos i més versos, ingenus, incorrectes i fàcils. El pastor i la pastoreta, al capdavall, es donaren una llarga besada… Mossèn Oriol, com un il·lús qui retorna a realitat, volgué estripar les ratlles escrites, però no tingué coratge per fer-ho…

Era a la nit, i el sacerdot eixí a la finestra per refrigerar la seva testa ardorosa. La primavera somreia entremig de les diàfanes tenebres de maig; un rossinyol saludà el vicari amb perleigs de trinats dolcíssims. El sacerdot sentí un apagat xiuxiueig i esguardà la portalada d’on eixia. Vegé una forma confusa que després es destrià en dugues formes… Dos enamorats, de segur. El xiuxiueig es fongué com per encís, el silenci meravellós s’estengué per la plaça deserta, i de colp i volta retentí en el nocturn una sorollosa besada, com una vibració esplèndida, com un repte heroic de l’amor i de la vida.

Mossèn Oriol tancà la finestra d’una revolada, i agafant els seus versos els estripà. Una lluor vital eixida, com germen primordial de coneixement, de dins les tenebres de maig, li havia aclarit l’ànima. Què sabia ell, pobre sacerdot, d’amors i de besades? Oh, pobres amors de paper, pobres besades de pastorets a la faiçó virgiliana!
El pastoret qui havia besat la promesa sí que era un poeta: ell, mossèn Oriol, no era sinó un infeliç ignorant, qui sense saber què és la veritat volia fer-ne poesia. Enigma etern per al qui no l’havia viscut en la vida i en l’ànima, esfinx muda per al qui la invoca de les mortes del llibre!

Mossèn Oriol no escrigué cap més poesia. Davant la florida de les planes vernals els seus versos eren flors de cera, sense perfum; roses de paper sense espines.

Arribà l’estiu, l’estiu xardorós ple de lassitud i de peresa. Quines torrentades de sol per les planes! Quines vibracions formidables de vida! Oh, el juliol magnificent com s’estenia damunt Sant Fèlix! Els insectes brunzien enardits; els lluerts, ajaçats sobre les pedres polsoses, estiraven els llurs membres assolellats; els gossos cercaven l’ombra; la blavor del cel enlluernava; la gran cançó de la somnolència es bressava per damunt els plans i les muntanyes, i emplenava les llars de Sant Fèlix del seu alè enervador, com un convit imperiós a la son i al descans.

Totes les tardes, quan el foc dels raigs solars minava, mossèn Oriol eixia a passejar. A la tornada veia sempre jais i criatures seient i jugant en els portals de les cases i pels carrers. Les dones amanien el sopar, els homes reposaven de les feines del camp. Una tarda, de retorn, mossèn Oriol restà sorprès: vegé una damisel·la de ciutat d’esplendorosa bellesa, qui prenia la fresca a la porta de la Tretze, una vella de mala anomenada de Sant Fèlix. Quan havia arribat? D’on havia sortit? Què feia una flor ciutadana en un poblet sense esbargiment de cap mena, calorós, qui no era estació termal ni lloc de reunió de gent desvagada?

Mossèn Oriol arribà consirós a la rectoria, resà distretament les oracions i a les nou s’allità. A les tres de la matinada encara no havia trencat el son. Car mossèn Oriol havia sentit a dir –oh el trist amador de les flors camperoles!– que hi ha una mena de flor que no creix sinó en les molleses de les grans ciutats, qui és ornada amb tots els refinaments i elegàncies del luxe i de la moda, qui no difon el perfum sanitós de les arbredes immenses, sinó les flaires artificials qui es congrien en les cambres d’amor.

La font de l’Alzinar, a mitja hora de Sant Fèlix, és un lloc plaent de repòs, una retirada deliciosa, un raconet de bosc solívol, cobert d’altes i tofudes alzines. L’aigua hi destria frescals regalims que els raigs de sol mai no dauren. És un lloc d’ombra i d’humitat, de recolliment i de silenci.

Mossèn Oriol hi anava algunes tardes. Una vegada, recalcat a la soca d’una vella alzina, sentí remoreigs de passes. La forastera, acompanyada de la Tretze, s’atansava sense havè’l vist encara. El vicari s’aixecà quan les dugues dones arribaren a la font, saludant-les mig avergonyit i oferint-els-hi el veire. La damisel·la i la Tretze acceptaren l’oferiment. I la primera es va asseure prop mossèn Oriol, entaulant conversa amb ell sobre la vida de poble i les bellors de la naturalesa que tant li plavien, segons deia. Mossèn Oriol responia esmaperdut i els seus ulls esguardaven esfereïts aquella dona extraordinària, de veu dolcíssima, que li parlava. Dona de vint-i-cinc anys, de brunor setinada, alta i esvelta amb turgències dignes de la deessa Diana. Ulls sultànics, immensos, negres i dolços, qui irradiaven càlides voluptats d’Orient. Ulls qui eren fonts d’esgarrifances i desvaris… Cabells negríssims i ondulats, bipartits amb refinada saviesa; nas recte i fi; llavis vermells, molsuts i sensuals…

Una mà de delicat aristocratisme, amb els dits coberts d’anells, allargà a mossèn Oriol el veire ple d’aigua. El vicari hi begué voluptuosament, dilatant-se els narius entre onades perfums afrodisíacs.

Oh voluptat de voluptats! El pobre sacerdot sentí que la sang li bullia en les venes… Els rulls perfumants de la temptadora, a l’impuls de l’aura vespertina, voleiaven eròticament. Dos llavis riallers, estoig diví de besades, s’obrien vora els seus.

Mossèn Oriol restà sense paraules. La forastera conegué gojosament que havia torbat la pau d’aquella ànima senzilla i s’aixecà, despedint-se del vicari. Mossèn Oriol, embadalit, contemplava les línies d’aquell cos sense parell, aquelles turgències de nimfa clàssica opreses en el jou de les vestidures modernes, qui es perdien en l’iris dels fullatges com un comiat de l’amor qui l’abandonava, després d’haver fet estremir la seva carn amb frisances desconegudes, mostrant-li miratges qui mai no es tornarien realitats!

Oh dona, dona temptadora, fuet de la carn adormida, esperó de la pau de l’ànima, glòria del món! Per què pertorbaves la gelada solitud del vicari? Per què li trasbalsaves l’energia física, les pregoneses morals, en una tromba roja de carnalitats, suspenent sobre l’abisme de les passions un cos qui les havia defugides?

Oh dona, misteri eternal, incògnita meravellosa, claror de maig, melodia inefable, llum arboradora! Per què t’alçaves davant l’infeliç sacerdot com una visió satànica?
Oh dona qui estens llits de porpra amb fragàncies afrodisíaques, jaços de misèria amb ferum d’abominació!

Les paraules de l’Apocalipsi de Sant Joan serpejaren com llengües de foc en la ment enfebrada del vcari: «Et mulier erat circumdata purpura et coccino, et inaurata auro, et lapide pretioso, et margaritis, habens poculum aureum in manu sua, plenum abominatione et immunditia fornicationis ejus…» Durant dies i més dies el vicari visqué una vida desficiosa, plena d’ànsies mortals, tement l’auba eterna qui llustreja a l’altra banda del sepulcre. Des de l’abisme tenebrós del seu martiri, des del balç encès de les seves tortures, envejà els turments qui flagel·laren els cossos dels martres primitius, car ells patien per la fe i ell patia no una amor santa, sinó la sofrença d’un impossible luxuriós, una exasperació abominable.

Era una posta xardorosa d’agost. Mossèn Oriol, magre, groc i lassat, seia tristament rere la finestra. El sol es ponia entremig de núvols emporprats. L’encesa capvesprada tenyia els camps amb fortes coloracions. Les frondes semblaven de color d’ima. Els ocells cantaven esbojarrats, ratllant l’espai cobert de llenques hemicrísties i de boirines tornassolades. Un perfum lleu d’or es gronxava sobre els fullatges. Al lluny s’estenia la faixa immensa de la mar. La costa rebia els glops suaus de le sones qui es desfeien en blanques bromeres damunt la sorra daurada, sens humitejar les roques qui negrejaven entremig les albes florescències dels lliris de platja. El foc encès de les aigües arribava com una carícia de l’eterna fada d’ulls glàucics i de vasta cerúlia. Cap a ponent fosquejaven altes muntanyes solitàries i ombrívoles.

El pobre vicari se sentia ofegat sota l’inflexible pes de la carn femenina, entre la gaiesa remorosa de la mar i el tètric silenç de les muntanyes. Era l’hora encantada de la poesia, l’hora baixa, l’hora benvolguda dels romàntics. Mes, per a mossèn Oriol era com totes, l’hora de les grans exasperacions. Era a bosc de fosc…

Aquell jorn, a l’hora benvolguda dels romàntics, hi hagué a la rectoria de Sant Fèlix una escena espantosa, demoníaca: malefici, sortilegi, possessió infernal de súcube. L’itimbe dionisíac hi ressonà furiosament, voltat de flames sacrílegues. Aparegué la femella de l’àngel damnat, evocadora de mals, de llàgrimes i de trastorns: la dona perduda qui convida a la perdició. Mossèn Oriol la dugué a la seva cambra. Com va aparèixer? Per què? Mossèn Oriol no va saber-ho mai.

I l’estre esbojarrat del deliri trasmudà la humil estança del vicari en sumptuós palau d’Orient, ple d’almees brunes i de baiaderes negres… Doncs no era un palau. Era la platja d’una mar blavíssima, plena de sol; sirenes, nereides i occiànides eixien de la mar… Tampoc era una platja: era un bosc d’arbres altíssims coronats d’hamadríades; les nàiades brollaven de les fonts, de les valls muntaven les aulònides… Oh, no: tampoc era un bosc; era un abisme negre, de negror hiperbòlica, ple de flames roges, on ballaven les fúries escabellades i els espectres de l’orc una dansa macabra… Tampoc… Era un estany fangós on s’arrossegaven viscosos i ventruts gripaus, serps repugnants, dracs escatosos… No era palau, ni platja, ni bosc, ni abisme, ni estany… Ho era tot i no res d’açò…

Voltada de roges alimàries arribà la sacra Astarté, la deïtat siríaca de l’amor malaltissa i frenètica. La deessa abraçà el cos amagrit del vicari; l’abraçada fou tan forta que se sentiren cruixideres d’ossos. Brunes carns d’impúdica turgència s’amostraren nues: carns de feixuguesa emfàtica, dures com basalt, vellutades i suaus com la molsa de les fontanelles…
Quins petons! Petons ardents com brases, petons eixamorosos com cadències moribundes, petons lleugers com aures matutines, petons inflamats com espurnes volcàniques, petons devoradors com mossec de lleona, petons xucladors com fiblada de sangonera… Petons proteics qui eren alhora visió paradisícola, flamareig infernal, baf d’almesc, perfum de viola boscana…

Astarté anava nua i ballava, esperitadament, una dansa en llaor d’ella mateixa. Dansa de foc ballada per una dea de color d’argila, amb el desori en els ulls i la furor convulsiva en el cos…
Tampoc era una dansa. Era el mal de les nimfes, l’histerisme andromaníac, la suprema depravació. Eren mènades saltant sobre el cos del vicari alienat, fressant-lo inhumanament. Els petons eren seguits de xuclades brutals, de becarrades qui feien brollar la sang. Plaers qui es confonien amb martiris, goigs qui eren sinònims de dolors. El cos del martre era torturat de cap a peus. Masses impures de carn passaven sobre els seus ulls; pits turgents de poncelles rosades, anques esplèndides i cuixes massisses.

I l’estança humil del vicari devenia de nou palau, platja, bosc, abisme, estany. Les almees brunes i les baiaderes negres ballaven sobre el cos del vicari danses extravagants i contraposades, sense compàs ni to, ni ritme, descrivint amb els llurs cossos moviments absurds, passant de la immobilitat hieràtica a la torçor més violent, amb convulsions frenètiques de membres desllorigats… Les sirenes, les nereides i les occiànides, perlejant-los-hi els cossos gotes d’aigua irisades com diamants, el bressaren amb cançons qui tenien llefiscositats d’algues i brillanteses de corals, ajaçant-se-li humides a sobre… Les hamadríades, les nàiades i les aulònides s’adormiren feixugament sobre el cos del vicari, amb remoreigs d’arbres, murmuris de fonts i silencis de valls… Les fúries escabellades i els espectres de l’orc estraferen sobre el cos del vicari la follia infernal del tartre, encenent-el amb ullades de foc qui feien eixir de les seves pobres carns flamarades negres i roges… Els gripaus, les serps i els dracs es rebolcaren sobre el cos del vicari, fent-el udolar de fàstic i d’horror, amb el fregadís de llurs viscositats, amb burxades de llengües triangulars i rascades de puons i arestes de potes i cues escatoses…

Era Astarté, amb el seu seguici infernal de nimfes cruels i de monstres horrífics.
La tempesta s’allunyà sens deixar rere seu l’iris de la bonança. El jardí luxuriós devingué erm assolat; la rosa carnal, arç espinós; el perfum embriagador, baf pestilent. Per damunt s’estenia la nit d’agost, plena de calitges làcties a través de les quals parpellejaven miríades de mons.

No havent comparegut mossèn Oriol a dir la missa primera malgrat els tocs del campaner, aquest, seguit de l’escolà i de mitja dotzena de velles, entrà a la rectoria, la porta de la qual era mig badada. Mossèn Oriol fou trobat en el seu dormitori, estès sobre el llit, desvariejant baix la pressió d’una febre altíssima.

Cosa estranya i esgarrifosa! En el dormitori hom respirava la mateixa flaire que per lla on passava desprenia la forastera. Damunt una cadira hi havia una borsa de vellut negre contenint un mocador finíssim, un flasquet d’essència de violeta, bitllets de banc, una capseta amb pols d’arròs, una bronja petita i una lletra molt apassionada, amb firma molt coneguda en el món financer, suplicant immediat retorn a Barcelona.

El llit, desfet, era ple d’agulles de gànxol; sobre el coixí resplendia una pinteta de conxa amb incrustacions d’argent; en la mà convulsa del vicari es contreia i desplegava una finíssima lligacama de seda blanca.
Horroritzats, fugiren tots.

Molt aviat, per la Tretze, la veïna qui tenia hostatjada la forastera, foren sabudes aquestes noves:
El jorn abans, per lla les set de la tarda, la forastera, qui per cert no confessava ni anava a missa, va sentir-se plena d’escrúpols religiosos. I digué a la Tretze que, devent marxar al dia següent, no volia anar-se’n del poble sens haver estat absolta de les seves culpes. Però com que a la matinada devia dur-la una tartana a Vilafreda, l’estació més propera del ferrocarril, i de consegüent aquella nit ja no dormiria a Sant Fèlix, pregà a la Tretze que l’acompanyés a la rectoria per rebre allà mateix, de mossèn Oriol, la penitència que les seves culpes demanaven. Així ho feren. Mossèn Oriol, qui es trobava sol a la rectoria, car la seva majordona era a vetllar una germana qui agonitzava a Sant Joan de la Murta, es negà astorat, de primer antuvi, a rebre la confessió en aquell lloc. Però les súpliques perfidioses de la forastera el feren mudar d’opinió.

I la Tretze va afegir que, per lla les dugues del matí, tornà la forastera despentinada i malforjada, li féu prometre discreció als fets succeïts i li donà com estrena un bitllet de cinquanta pessetes. La Tretze explicà també que aquella dona era l’amistançada d’un vell milionari de Barcelona, que tenia un geni estrambòtic i esbojarrat, ple de rampells i aberracions. Que el vell, qui n’estava enamorat com un novici, tenia un seguit de raons amb ella.

El bisbe retirà a mossèn Oriol les llicències canòniques. Mossèn Oriol, el pageset bon minyó, l’estudiant resignat, el sacerdot cast i humil, morí al cap de dos anys a la bogeria de Sant Boi, víctima d’una dèria molt estranya: mossèn Oriol era el déu Pan senyor dels faunes, i regnava despòticament sobre el poètic món de les orèades, de les nàiades, de les aulònides i de les nereides.