poemes en ondes hertzianes joan salvat papasseit poema poesia catalana futurisme any
Chris Lanooy

Poemes en ondes hertzianes – Joan Salvat-Papasseit

Poemes en ondes hertzianes és el primer recull de poemes i cal·ligrames de Joan Salvat-Papasseit, publicat el 1919.

És considerat el llibre de poemes que enceta l’avantguarda i el futurisme en la literatura catalana. La primera edició comptava amb coberta i il·lustracions de Joaquim Torres-Garcia.

////Més Salvat-Papasseit a Stroligut — i La rosa als llavis

Poemes en ondes hertzianes

Lletra d’Itàlia

Amic Millàs-Raurell:

Prampolini ha fet trossos la munífica Vesta de Beatriu (de Giovanni Duprè). Siena n’és conmoguda. A Florència —per via sense fils— la dissort hi és vinguda així mateix: els plecs del monument a Ferrari Corbelli són desapareguts. Les pubilles, tot nues, s’han posat a cantar com diablesses una cançó infernal. Suara he arribat jo.

A Valori Plastici, es diu: «Giovanni Papini ha enviat per correu a Marx Berkman, un xop cervesa Pilsen. (Il mio futurismo). —Ara no ho féssiu córrer, que els de Noi no s’ho poden acabar.

Aquí a Roma es murmura que per a comprendre En Foix de Sarrià hom deu llegir a Sòfocles primer. La Laieta ha plorat, car haurà de tornar a començar pel Narro… perquè no el sap llegir.

Dídac Ruiz, a Mòdena (ens ho ha fet saber Antonio Foschini), ha escrit que la blasfèmia és la rosa de foc de la virtut. Per aquest expedient Prampolini ha sortit de la presó.

—M. Giobbe ha esgrafiat una testa de Ruiz. —Giuseppe Ravegnani ha manat a Stravinski que en fes la partitura: ha comprat els pentagrames a Gerald de Tyrwitt. Tot això no està bé, ja ho saps, però jo en enterar-me’n he enviat un telegrama a En V. Solé de Sojo. Que en tregui ell l’entrellat.

—En Carrà i En Soffici s’han canviat una tela. És la darrera nova que he sabut.

Bodegom

A Xavier Nogués

Damunt la taula
                               l’Arthur Gordon Pym
                                                                         obert
Poe              al sostre
                                    m’esguarda
Só tremolós                     de veure’l

El gresol penjat
                            n’és l’agonia

Ara tancaré el llibre

El vas és tombat

A terra
             xipolls
                          Whysky house of lords

Ara Poe ha caigut                    borratxo

Columna vertebral: sageta de foc

Passeig

A Joaquim Torres-Garcia

La boira
              fredament
                                acaba d’engolir la llarga via

Els llums són guaites

En acabar de ploure
                                   quan els arbres somiquen
                                   oh, que és dolç escoltar el silenci

El silenci és la boira

Jo somric

I mil llums em somriuen

Són mil llums
                         no pas homes

Com és càlid el somriure dels llums

I les espurnes blanques
                                          del trolley dels trams
                                          dansen com les estrelles

M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Drama en el port

Linòleum

A Xènius

Suara só embarcat
                              en la piragua hindú
(Escriviu-me al Far-West

M’aprofito de tot
per occir la memòria que els meus tenen de mi)

Ara que ma muller dorm confiada
I el fillet que vindrà
         I no són a fer cua
                                     com altres
                                                       a la fleca

I encara un estel brilla
         i duc el tomahawk sota l’aixella

Un llibreter de vell
                                passeja
                                             bracejant els meus Poemes
                                             cada un d’Ells inèdit

—És que no puc marxar
        sense que abans no escanyi el llibreter

Plànol

Interior

A J. Carbonell i Gené

Som asseguts
                        al redós de la taula
                        i prop del bec del gas que xiula

Unes flors artificials
              que em fan angoixa
                                                  perquè no tenen hivern

Els ulls de ma estimada
                                           brillen com els d’un gat

I com l’escata

Els vidres de la sala tremolen
        rondinen sobre els sotracs dels trams

El maniquí de fusta
                                    m’apar un espectre

Suara amb el braç he tombat el tinter

               S’ha estès la taca negra
          I en fer entrada la superstició
          HEM ESDEVINGUT PÀL·LIDS

El record d’una “fuga” de Bach

A J. M. Junoy

M’he esquitxat a Garraf
                                            he passat tretze porxos foradants de muntanya
només per veure a Sitges un blau brunzent de cuina i un blanc de calç lluent de celobert

On irà l’esquirol quan no trobi pinyons
                                                           —mossegarà sa cua que en té el gust

Suara he fet una grua
                                     d’un full de calendari
                                     i ha baixat amb el número mateix
              Almenys del Ministeri m’han avançat una hora de rellotge

Aquí on tot valor universal duu per nom Montjuïc
                                             «la lluna
                                             la bruna
                                             vestida de dol»
                                                                        és més vídua i més clara

Tot això un antiquari no ho sabria comprendre

He vist més:                                     —Que l’infant de bolquers
                                                                           esguardava somrient una estrella
                       Però cap llibre no parla del somrís de l’infant

I heus aquí que vaig dir-los              una cosa vulgar:
—L’estel hexagonal de colors en el Circ enclou totes les síntesis del món.

54045

© de l’edició, Stroligut