Un conte d’inquietud de l’escriptor polonès en llengua anglesa Joseph Conrad: L’avantguarda del procés. Va ser publicat per primer cop el 1897 i al recull Tales of Unrest.
És un dels primers contes que va denunciar el colonialisme dels imperis del vuit-cents. Per escriure’l, Conrad es va inspirar en la seva estada com a capità de vapor a l’Estat Lliure del Congo, i va fer servir aquesta mateixa història per a El cor de les tenebres.
A Stroligut en publiquem revisada i corregida la traducció de Ramon Esquerra, editada el 1936 pels Quaderns Literaris de La Rosa dels Vents.
////Més (anti)colonialisme: La cortina de la mainadera Lugton de Virginia Woolf
Una avantguarda del procés
I
Hi havia dos homes blancs encarregats de la factoria. Kayerts, el cap, era baixet i gras; Carlier, l’ajudant, era alt, amb el cap allargat i un amplíssim tronc enfilat dalt d’un parell de cames llargues i primes. El tercer home en plantilla era un negre de Sierra Leone que sostenia que es deia Henry Price; això no obstant, per una raó o altra, els indígenes de la part baixa del riu li havien posat el nom de Makola, que l’acompanyava en totes les seves corregudes pel país. Parlava anglès i francès amb un accent melodiós, tenia bona lletra, portava els llibres i alimentava en el fons del seu cor la devoció als esperits del mal. La seva dona era una negra de Loanda, molt grossa i molt escandalosa. Tres criatures s’arrossegaven sota la llum del sol davant de la porta de casa seva, una mena de cabana baixa. Makola, taciturn i impenetrable, menyspreava els dos blancs. Es cuidava d’un petit magatzem amb parets d’argila i teulada d’herba seca, i feia veure que portava una correcta comptabilitat de la granadura, els teixits de cotó, els mocadors vermells, els fils d’aram i altres mercaderies que contenia. A banda del magatzem i de la cabana de Makola, hi havia només, en tota la clariana de la factoria, un altre vast edifici; estava hàbilment bastit amb canyes, amb una veranda a cada un dels quatre costats i tenia tres habitacions: la del mig era la sala d’estar i contenia dues taules tosques i uns quants tamborets; les altres dues eren els dormitoris dels dos blancs; cada una tenia un llit amb mosquitera per tot moblatge. Els estris dels blancs s’escampaven pel terra de taulons: capses obertes a mig buidar, roba feta malbé, sabates velles; totes les coses brutes i totes les coses trencades que s’amunteguen misteriosament entorn dels homes malendreçats. Hi havia també un altre estatge una mica més apartat dels edificis; en ell, sota una alta creu molt allunyada de la verticalitat, hi dormia l’home que havia vist començar tot; que havia planejat i havia vetllat la construcció d’aquella avantguarda del progrés. Havia estat, a la seva pàtria, un pintor fracassat que, cansat de perseguir la glòria amb l’estómac buit, havia arribat allí mitjançant altes influències. Fou el primer cap de la factoria. Makola havia cuidat l’enèrgic artista, mort per la febre a la casa tot just acabada, amb l’acostumat posat indiferent de «jo ja us ho deia». Després, durant un temps, hi visqué tot sol, amb la família, els llibres de comptabilitat, i l’Esperit del Mal que governa els països de més avall de l’equador. S’entenia molt bé amb el seu déu; potser se l’havia fet propici prometent-li que tindria de seguida nous homes blancs amb qui entretenir-se. Sigui com vulgui, el director de la Gran Companyia Comercial, que arribà en un vapor que semblava una enorme llauna de sardines amb un cobert de teulada plana erigit al bell mig, trobà la factoria en bon ordre, i Makola, com de costum, assossegadament treballador. El director feu posar la creu sobre la sepultura del primer agent, i destinà Kayerts per al càrrec. Carlier li fou afegit com a segon. El director era un home insensible i eficient que, de vegades, però de forma molt imperceptible, es posava de mal humor. Feu un discurs a Kayerts i Carlier remarcant-los l’aspecte prometedor del destacament. La factoria més propera era a més de tres-centes milles. Era una oportunitat excepcional de distingir-se i de guanyar comissions en el negoci; aquell càrrec era un favor que es feia als principiants. Kayerts es commogué gairebé fins a les llàgrimes davant de la bondat del director. Voldria, digué, fer tot el que pogués per justificar tan afalagadora confiança, etcètera, etcètera. Kayerts havia treballat a l’Administració de Telègrafs i sabia com expressar-se correctament. Carlier, exsotsoficial de cavalleria d’un exèrcit protegit per diverses potències europees, no estava gens impressionat. Si hi havia comissions a guanyar, molt millor; i, passejant una esquerpa mirada sobre el riu, els boscos, la impenetrable malesa que semblava separar la factoria de la resta del món, mormolà entre dents:
—Ben aviat ho veurem.
L’endemà, un cop hagueren desembarcat algunes bales de gèneres de cotó i unes quantes caixes de provisions, el vapor-llauna de sardines se n’anà per no tornar fins al cap de sis mesos. A la coberta, el director saludava amb un cop de gorra els dos agents, que agitaven els barrets des de la riba; i, tombant-se cap a un antic empleat de la Companyia, de camí cap a l’oficina central, digué:
—Mireu quins imbècils. Deuen estar bojos, a casa nostra, per enviar-me semblants exemplars. He dit a aquests individus que plantin un jardí, que basteixin nous magatzems i tanques i que construeixin un moll. M’hi jugo el que vulgueu que no faran res! No sabrien pas com començar. Sempre l’he trobada inútil, el destacament en aquest riu, i aquest parell prou que hi escauen!
—Aquí es formaran ells mateixos —digué el vell empleat amb un plàcid somriure.
—De totes maneres, me n’he desempallegat durant sis mesos —replicà el director.
Els dos homes contemplaren el vapor fins que tombà la colzada; després pujaren agafats del braç la rampa de la riba i retornaren a la factoria. Estaven de feia molt poc temps en aquell vast i tenebrós país, i, encara, sempre entre altres homes blancs, sota la vigilància i la guia dels seus superiors. I ara, impermeables com eren a les subtils influències d’allò que els voltava, de cop i volta se sentien ben sols, enfrontats sense cap ajuda davant de la terra salvatge; una terra salvatge que esdevenia més estranya, més incomprensible, a causa dels misteriosos llampecs de la vigorosa vida que contenia. Eren dos individus perfectament insignificants i incapaços, l’existència dels quals sols havia estat possible gràcies a l’elevada organització de les multituds civilitzades. Pocs homes s’adonen que la seva vida, la veritable essència del seu temperament, llur audàcia i llurs talents, són solament l’expressió de la fe que tenen en la constància de l’entorn. El valor, la serenitat, la confiança; les emocions i els principis; tots els pensaments, grans o insignificants, pertanyen, no a l’individu, sinó a la massa: a la massa que creu cegament en la força irresistible de les seves institucions i de la seva moral, en la puixança de la seva policia i de la seva opinió. Però el contacte amb la veritable i crua salvatgeria, amb la primitiva naturalesa i amb l’home primitiu, produeix una sobtada i pregona torbació del cor. A la convicció de ser l’únic de la seva espècie, a la clara percepció de la solitud dels propis pensaments, de les pròpies sensacions, a la negació del que és acostumat, s’hi afegeix l’afirmació del que és inhabitual, i per tant perillós; una suggestió de coses vagues, incontrolables i repulsives, la destorbadora intrusió de les quals excita la imaginació i posa els nervis civilitzats a prova, tant els del beneit com els del savi.
Kayerts i Carlier passejaven fent bracet, acostant-se l’un a l’altre com fan els nens en la foscor; i tenien la mateixa sensació, no del tot desagradable, d’un perill que mig se sospita que és imaginari. Xerraven persistentment en to familiar.
—La nostra factoria està molt ben situada —digué l’un. L’altre assentí amb entusiasme, estenent-se volublement sobre les belleses de l’indret. Després passaren pel costat de la tomba.
—Pobre diable! —digué Kayerts.
—Morí de febre, oi? —mormolà Carlier, aturant-se de sobte.
—Oh, i tant —replicà Kayerts, amb indignació—. He sentit dir que l’home s’exposava al sol sense temor. El clima d’aquí, tothom ho diu, no és, al capdavall, pitjor que el de casa, mentre t’allunyis del sol. Ho sentiu? Carlier. Aquí soc el cap, i us mano que no us exposeu al sol!
Assumí la seva superioritat jocosament, però el fons de la seva advertència era seriós. La idea que hauria, potser, d’enterrar Carlier i restar sol el feia esgarrifar. De sobtada trobà que aquell Carlier li era més preciós allí, al centre d’Àfrica, que un germà podia ser-ho en qualsevol altre lloc. Carlier, entrant en el fons de la qüestió, feu una salutació militar i respongué amb to animat:
—Les vostres ordres seran ateses, cap! —Després esclafí a riure, tustà Kayerts a l’esquena, i exclamà—: Farem bona vida! Seurem i amuntegarem l’ivori que aquests salvatges ens portaran. Al cap i a la fi, aquest país té les seves coses bones! —Rigueren tots dos sorollosament, mentre Carlier pensava: «Aquest pobre Kayerts; és tan gras i tan malaltís! Seria terrible que hagués d’enterrar-lo aquí. És un home que respecto»… Abans d’assolir la veranda ja s’anomenaven mútuament estimat company.
El primer dia estigueren molt atrafegats, tractant, amb el martell, claus i indiana vermella, de col·locar cortines per tal de fer la casa més bonica i habitable; resolgueren acomodar-la confortablement a la seva nova vida. Per a ells, una tasca impossible. Abordar eficientment els problemes, encara que només materials, requereix més serenitat d’esperit i més valor que el que la gent se sol imaginar. No s’haurien pogut trobar dos éssers més ineptes per a aital lluita. La societat, no per tendresa, sinó a causa de les seves estranyes necessitats, havia pres cura d’aquells dos homes, prohibint-los tot pensament independent, tota iniciativa, tota fugida de la rutina; i això, sota pena de mort. Només podien viure a condició de ser màquines. I ara, lliures de la curosa tutela dels homes de ploma sobre l’orella o dels galons a les mànigues, eren com aquells condemnats a cadena perpètua que, deslliurats després de molts anys de captiveri, no saben què fer-ne, de la llibertat. No sabien què fer-ne, de les seves facultats, perquè, tant un com l’altre, per manca de pràctica, eren incapaços de pensar independentment.
Al cap de dos mesos, Kayerts deia tot sovint: «Si no fos per la meva Melie, no m’hi retindrien pas, aquí». Melie era la seva filla. Kayerts havia deixat el càrrec a l’Administració de Telègrafs, encara que hi havia estat perfectament feliç durant disset anys, per aconseguir un dot per a la seva filla. La seva dona morí i les germanes de Kayerts pujaven la nena. Enyorava els carrers, les voreres, els cafès, els seus amics de feia tants anys, totes les coses que acostumava a veure cada dia; tots els pensaments suggerits pels objectes familiars —els pensaments fàcils, monòtons i agradables d’un empleat del govern—; enyorava les foteses, les petites enemistats i les bromes lleugeres de les oficines del govern. «Si hagués tingut un cunyat com Déu mana», remarcava Carlier, «amb bon cor, no seria aquí». Havia deixat l’exèrcit i s’havia mostrat tan barrut i imprudent, que la família l’odiava, i un cunyat exasperat havia fet esforços sobrehumans per procurar-li una plaça a la companyia com a agent de segona classe. Com que no tenia un clau, es veié obligat a acceptar aquells mitjans de subsistència tan bon punt es feu càrrec que no en trauria res més, de les seves relacions. Ell, igual que Kayerts, enyorava la seva antiga vida. Enyorava el dring del sabre i dels esperons en una tarda de bonança, els acudits de caserna, les mosses de les ciutats de guarnició; però a banda d’això tenia també la sensació de greuge. Era, sens dubte, un home molt mal aprofitat. Això, de vegades, el posava de mala lluna. Però tots dos s’ho passaven prou bé en la companyonia de llur estupidesa i mandra. Plegats no feien res, absolutament res, i assaborien la situació d’ociositat remunerada. I, amb el temps, arribaren a sentir quelcom semblant a afecte l’un per l’altre.
Vivien com cecs en una gran habitació, atents només a allò que es posava en contacte amb ells (i encara de manera imperfecta), però incapaços de veure l’aspecte general de les coses. El riu, el bosc, tota la gran terra palpitant de vida, eren com una gran buidor. Fins i tot la brillantor del sol no els descobria res d’intel·ligible. Les coses apareixien i desapareixien davant dels seus ulls d’una manera deslligada i sense sentit. Era com si el riu vingués d’enlloc i es dirigís a cap banda. Corria a través del no res. De més enllà d’aquest no res, de vegades, venien barques, i tot d’una homes amb llances a les mans envaïen el pati de la factoria. Eren d’un negre llustrós, de membres perfectes, i anaven nus, guarnits amb petxines nívies i fils d’aram lluents. Parlaven amb un barboteig estrany i cridaner, es movien amb majestuositat, i llençaven ràpids i salvatges esguards amb uns ulls inquiets i malfiats. Aquests guerrers s’arrupien en rengleres, de quatre o més, davant de la veranda, mentre els seus capitosts regatejaven hores senceres amb Makola el preu d’un ullal d’elefant. Kayerts seia a la cadira i vigilava les operacions, sense comprendre-hi res. Fitava els negres amb els ulls blaus i rodons, i deia cridant a Carlier:
—Ei!, mireu, mireu aquell d’allí, i aquell altre, el de l’esquerra. Heu vist mai una cara semblant? Quina magnífica bèstia!
Carlier, que fumava tabac indígena en una pipa curta de fusta i feia el fanfarró tot cargolant-se el bigoti, examinà els guerrers amb indulgència altiva, i li respongué:
—Uns animals esplèndids. Porten cap os? Sí? Mai no és tard. Mireu els músculs d’aquell subjecte, el tercer començant per la cua. No m’agradaria gens que em fumés un cop de puny al nas. Els braços fan goig, però les cames no valen res, per sota dels genolls. No serviria per a soldat de cavalleria—. I, després de mirar-se les canyelles amb complaença, acabava sempre per concloure—: Buf! I quina pudor que fan! Tu, Makola, emporta’t el ramat cap al fetitxe (el magatzem era anomenat, a totes les factories, el fetitxe, potser a causa de l’esperit de la civilització que contenia), i dona’ls alguna porqueria de les que hi guardes. M’estimo més veure’l ple d’ossos que de parracs.
Kayerts aprovava.
—Sí, sí! Aneu i acabeu aquesta ensarronada en un altre lloc, senyor Makola. Ja hi faré cap quan estigueu llest, per a pesar l’ullal. Hem d’anar amb compte. —I després, tombant-se cap al seu company: —Aquesta és la tribu que viu riu avall; són més aviat aromàtics. Recordo que ja havien vingut un altre cop. Sentiu aquest batibull? Quines coses ha de suportar un home en aquest damnat país! Tinc el cap com un timbal.
Aquestes visites profitoses eren rares. Durant dies i dies, els dos pioners del comerç i del progrés miraven el pati buit en la lluïssor vibrant dels raigs verticals del sol. Sota el banc alt de sorra, el riu lliscava, silenciós, immutable i resplendent. Als sorrals del mig del corrent, hipopòtams i cocodrils hi prenien el sol costat per costat. I, estenent-se enllà en totes direccions al voltant de la insignificant clariana de la factoria, selves immenses que ocultaven les complicacions fatídiques d’una vida fantàstica romanien en un silenci eloqüent de muda grandesa. Els dos homes no comprenien res, preocupats tan sols pel transcórrer dels dies que mancaven per al retorn del vapor. El seu predecessor havia deixat alguns llibres esparracats. Agafaren aquelles runes de novel·les i com que abans no havien llegit mai res de semblant, en foren sorpresos i divertits. Llavors, durant llargs dies, tingueren interminables i nícies discussions sobre arguments i personatges. En el centre d’Àfrica feren coneixença amb Richelieu i d’Artagnan, amb Ull de Falcó i el pare Goriot, i amb molta altra gent. Tots aquests personatges imaginaris esdevingueren temes de safareig, com si haguessin estat amics vivents. Rebaixaven les seves virtuts, dubtaven dels seus motius i desacreditaven els seus èxits; s’escandalitzaven per la seva hipocresia o negaven el seu coratge. Les narracions de crims els omplien d’indignació, mentre els passatges tendres o patètics els commovien pregonament. Carlier s’aclaria la gola i deia en to soldadesc:
—Quin disbarat!
Kayerts, amb els ulls rodons plens de llàgrimes i les grassones galtes tremoloses, es gratava la calba i opinava:
—És un llibre esplèndid. No tenia idea que hi hagués gent tan llesta al món.
Trobaren també alguns vells exemplars d’un diari del seu país. Aquest imprès parlava del que s’havien complagut a anomenar amb llenguatge pompós, la nostra expansió colonial. S’estenia molt sobre els deures i drets de la civilització, sobre el caràcter sagrat de l’obra civilitzadora, i exaltava els mèrits dels qui porten la llum, la fe, i el comerç als indrets obscurs de la terra. Kayerts i Carlier llegien, meravellats, i començaven a tenir un millor concepte d’ells mateixos. Carlier digué un vespre, agitant la mà a l’entorn:
—D’aquí a cent anys potser hi haurà aquí una ciutat. Molls, i magatzems, i casernes, i… i billars. Civilització, amic meu, i virtut… i tot. I aleshores, els minyons llegiran que dos bons companys, Kayerts i Carlier, foren els primers homes civilitzats que visqueren en aquest indret!
Kayerts assentí amb el cap:
—Sí, és un consol pensar-ho.
Semblava que havien oblidat el seu predecessor mort; però un bon dia Carlier sortí i tornà a plantar la creu sòlidament.
—Em feia fer mala mirada, cada cop que passejava per allà —explicà a Keyerts després del cafè matinal—. Quin mal a la vista, veure-la tan guerxa. Per això acabo de plantar-la ben dreta. I ferma, us ho prometo! M’he penjat amb totes dues mans del travesser. No es mou gens. Oh, ho he fet a consciència.
Alguna vegada, Gobila venia a veure’ls. Gobila era el cap dels poblats veïns. Era un salvatge de testa grisa, sec i negre, amb un drap blanc al voltant dels lloms i una tronada pell de pantera penjada a l’esquena. Arribava fent grans gambades amb les seves cames esquelètiques, brandant un garrot tan alt com ell, i, tan bon punt entrava a l’habitació comuna de la factoria, s’asseia a la gatzoneta a l’esquerra de la porta. Allí romania observant Kayerts, i, ara i adés, feia un discurs del qual l’altre no entenia res. Kayerts, sense interrompre el que l’ocupava, de vegades li deia amb to amistós: «Com va això, antigalla?», i se somreien. Els dos blancs sentien afecte per aquella vella i incomprensible criatura, i l’anomenaven Pare Gobila. El tarannà de Gobila era paternal, i semblava que realment estimés tots els blancs. Tots li semblaven molt joves, impossibles de distingir entre ells (excepte per l’alçada), i sabia que tots eren germans i, tanmateix, immortals. La mort de l’artista, que fou el primer home blanc que conegué íntimament, no havia modificat aquella creença, perquè estava del tot convençut que el blanc foraster havia preferit morir i ser enterrat per algun misteriós propòsit seu i sobre el qual era inútil voler investigar. Potser era el seu mitjà de tornar a casa, al seu país? De totes maneres, aquests d’ara eren germans seus, i a ells transferí la seva absurda afecció. Ells el corresponien a la seva manera. Carlier li tustava l’esquena i encenia cerilles despreocupadament per divertir-lo. Kayerts estava sempre disposat a deixar-li ensumar l’ampolla d’amoníac. En síntesi, es comportaven igual que l’altre ésser blanc que s’havia amagat en un clot sota terra. Gobila els observava amb atenció. Potser eren un mateix ésser amb l’altre… o només un dels dos. Era incapaç de decidir-se i d’aclarir aquell misteri; però es mostrava sempre molt amical. A conseqüència d’aquesta amistat, les dones del poblat de Gobila s’arribaven a la factoria en filera índia a través del canyar, i cada matí els portaven a faisans, moniatos, vi de palma i de tant en tant una cabra. La Companyia no munia mai del tot les factories, i els agents necessitaven, per viure, aquelles provisions locals. En tenien mercès a la bona voluntat de Gobila, i vivien bé. De vegades, algun d’ells tenia un brot de febre, i l’altre el cuidava amb amable sol·licitud. No hi pensaven gaire. Els deixava febles i feien més mala fila. Carlier estava ullerós i irritable. Kayerts mostrava un rostre descompost i flàccid sobre la rotunditat de l’estómac, cosa que li donava un aire fantasmal. Però com que estaven plegats tothora, no s’adonaven del canvi gradual que s’esdevenia ensems en el seu aspecte i en el seu caràcter.
Cinc mesos passaren d’aquesta forma.
Un matí, mentre Kayerts i Carlier mandrejaven sota la veranda, asseguts en les respectives cadires, parlant de la pròxima visita del vapor, un escamot d’homes armats sortí de la selva i avançà en direcció a la factoria. Eren forasters, en aquella part del país. Eren alts, prims, s’embolcallaven clàssicament des del clatell fins als talons amb draps blaus amb serrell, i portaven mosquets de percussió sobre l’espatlla dreta, nua. Makola donà senyals d’excitació i sortí corrent del magatzem (on s’estava tot el dia) per anar a l’encontre dels visitants. Entraren al pati i donaren una ullada al seu voltant amb esguards fixos i insolents. El seu capitost, un negre robust de mirada decidida i ulls sanguinolents, s’aturà davant de la veranda i feu un llarg parlament. Gesticulava molt, i callà de manera sobtada.
Hi havia quelcom en l’entonació, en el so de les frases llargues que emprava, que sobresaltà els dos blancs. Era la reminiscència d’una cantarella no del tot familiar i, tanmateix, s’assemblava als discursos dels homes civilitzats. Sonava com un d’aquells llenguatges inversemblants que sentim de tant en tant en somnis.
—Quina gerga és, aquesta? —digué Carlier, astorat—. De primer, em pensava que aquest individu parlaria en francès. De totes maneres, és una mena de guirigall que no havia sentit mai.
—Cert —replicà Kayerts—. Ep, Makola, què diu? D’on venen, aquesta gent? Qui són?
Però Makola, que estava fet un manyoc de nervis, respongué amb pressa:
—No ho sé pas. Venen de molt lluny. Potser la senyora Price els entendrà. Qui sap si són mala gent.
El capitost, després d’esperar-se una estona, amb una veu seca, digué alguna cosa a Makola, que feu que no amb el cap. Llavors, l’home mirà al voltant, advertí la cabana de Makola i s’hi dirigí. A cap d’un moment, sentí parlar la senyora Makola amb loquacitat. Els altres forasters —n’eren sis en total— es passejaren tranquil·lament pels voltants, ficaren el cap per la porta del magatzem, es reuniren entorn de la tomba assenyalant amb aire d’incomprensió la creu, i obraren, en un mot, com si fossin a casa seva.
—No m’agraden aquestes pintes; i us dic, Kayerts, que han d’haver vingut de la costa; porten armes de
foc —observà el sagaç Carlier.
Tampoc a Kayerts no li feien goig, aquells brivalls. Tots dos, per primer cop, s’adonaren que vivien en unes condicions en les quals qualsevol fet insòlit podia ser perillós, i que no hi havia poder a la terra, fora d’ells mateixos, que s’interposés entre ells i els fets insòlits. Neguitosos, entraren a la casa i carregaren els revòlvers. Kayerts digué:
—Hem de manar a Makola que els digui que se’n vagin abans de fer-se fosc.
Els forasters marxaren a la tarda, després de menjar-se un àpat que els preparà la senyora Makola. Aquella dona immensa estava excitada i enraonava molt amb els visitants. Parlotejava amb crits aguts, assenyalant ací i allà cap als boscos i cap al riu. Makola seia a part i vigilava. De tant en tant s’aixecava i mormolava quelcom a la seva muller. Acompanyà els forasters fins que travessaren el barranc de darrere de la factoria, i en retornà lentament i amb el posat amoïnat. Quan els dos blancs l’interrogaren es mostrà molt estrany, com si no els entengués, com si hagués oblidat el francès, com si hagués perdut del tot la parla. Kayerts i Carlier convingueren que el negre havia begut massa vi de palma.
Parlaren d’establir un torn de vigilància, però cap al vespre semblà tot tan silenciós i pacífic, que es retiraren com de costum. Durant tota la nit els destorbà el repic dels timbals en els poblats. Un redoblament ràpid i pregon a prop que fou seguit per un altre de molt llunyà; després cessà tot. Bentost, crides breus ressonaren ací i allà; després es confongueren tots, cresqueren, esdevingueren vigorosos i sostinguts, s’estengueren pel bosc, rodolaren a través de la nit, ininterromputs, incessants, a prop i a la llunyania, com si tota la terra hagués esdevingut un tambor immens que llancés una súplica constant al cel. I entre aquell brogit tan intens i escandalós, se sentien udols sobtats que semblaven fragments de càntics de manicomi en forma de dolls aguts i estridents que semblava que s’escapessin cap al cel llunyà i foragitessin la pau de sota els estels.
Kayerts i Carlier dormiren malament. Tots dos creien que havien sentit trets durant la nit, però no es posaren d’acord pel que feia a la direcció d’on havien vingut. Al matí, Makola se n’havia anat a alguna banda. Retornà cap al migdia amb un dels forasters del dia anterior, i eludí totes les temptatives d’acostar-s’hi: havia quedat sord, aparentment. Kayerts rumià. Carlier, que havia estat pescant a la riba, tornà i remarcà, mentre mostrava el seu botí:
—Sembla que els negres estan molt esverats; no sé què els passa. Durant les dues hores que hi he estat pescant, he vist com uns quinze bots travessant el riu
Kayerts, amoïnat, digué:
—Oi que, avui, aquest Makola està molt estrany?
Carlier aconsellà:
—Apleguem tots els nostres homes per si s’enreda la troca.
II
El director havia deixat deu bastaixos a la factoria. Aquests individus, que s’havien enrolat a la Companyia per sis mesos (sense tenir gaire idea del que era un mes en particular i tan sols una noció molt vaga del temps en general), havien estat servint la causa del progrés durant més de dos anys. Com que provenien d’una tribu d’un lloc molt distant d’aquella terra de foscor i tristesa, no havien fugit, perquè donaven per fet que com a forasters errants haurien estat morts pels nadius del país, en la qual cosa tenien raó. Vivien en cabanes de palla situades en el pendent d’un barranc atapeït de canyes, darrere mateix dels edificis de la factoria. No eren feliços, i enyoraven els encantaments rituals, les bruixeries, els sacrificis humans de la seva terra, on també tenien pares, germans, germanes, cabdills admirats, bruixots respectats, amics estimats i altres lligams que es consideren generalment humans. A més a més, l’arròs que els donava la companyia no se’ls posava bé, perquè era una menja desconeguda en aquelles terres i a la qual no es podien acostumar. En conseqüència, eren mísers i malaltissos. Si haguessin estat de qualsevol altra tribu s’haurien decidit a morir —perquè res no és tan fàcil per a certs salvatges com el suïcidi— i fugir així de les fatigoses dificultats de l’existència. Però provenint, com provenien, d’una tribu bel·licosa de dents esmolades, tenien més enteresa, i continuaven vivint estúpidament en la malaltia i l’aflicció. Feien molt poca feina, i havien perdut el seu esplèndid físic. Kayerts i Carlier curaven d’ells assíduament sense aconseguir tornar-los de nou a la seva condició. Eren revistats cada matí i destinats a diferents tasques —tallar herba, bastir tanques, talar arbres, etc., etc.— que cap força sobre la terra els podia obligar a executar de manera eficient. Els dos blancs tenien, a la pràctica, un control molt reduït sobre ells.
A la tarda, Makola pujà a la casa gran i trobà Kayerts contemplant tres denses columnes de fum que s’aixecaven sobre dels boscos.
—Què és això? —preguntà Kayerts.
—Alguns poblats que cremen —respongué Makola, que semblava haver retrobat el seny. Després digué bruscament: —Hem recollit molt poc ivori; sis mesos dolents de tràfec. Us agradaria obtenir-ne una mica més?
—Sí —digué Kayerts amb avidesa. Pensava en els tants per cent, que eren baixos.
—Els homes que vingueren ahir son marxants de Loanda que tenen més ivori del que poden emportar-se. Els en compro? Sé on tenen el campament.
—I tant —digué Kayerts—. Què són, aquests marxants?
—Mala gent —digué Makola, amb indiferència—. Combaten amb els pobles i prenen les dones i els nois. Són mals homes i tenen fusells. Hi ha una gran confusió a la contrada. Volen ivori?
—Sí —respongué Kayerts.
Makola no digué res durant una estona. I després:
—Aquests treballadors nostres no són bons per a res —mormolà, esguardant al voltant—. Factoria en molt mal ordre, senyor. Director botzinarà. Millor obtenir un bon lot d’ivori, llavors no dirà res.
—No puc fer-hi res; els homes no volen treballar —digué Kayerts—. Quan l’adquiriràs, l’ivori?
—Molt aviat —respongué Makola—. Potser aquesta nit. Deixeu-me fer, i no us en preocupeu, senyor. Penso que hauria de donar una mica de vi de palma als nostres homes perquè dansin aquesta nit. S’ho passaran bé. Demà treballaran millor. Hi ha molt vi de palma i s’està tornant un xic agre.
Kayerts digué que sí, i Makola dugué unes quantes carabasses molt grosses a la porta de la seva barraca. Restaren allà fins al vespre, i la senyora Makola les escodrinyà totes. A la posta de sol, les donaren als homes. Quan Kayerts i Carlier es retiraren, una gran foguera flamejava davant de les cabanes. Se sentia cridòria i timbaleig. Uns quants homes del poblat de Gobila s’afegiren als bracers de la factoria, i la festa tingué un gran èxit.
A mitja nit, Carlier es despertà sobtadament en sentir xiclar un home; després ressonà un tret. Només un. Carlier sortí corrents i trobà Kayerts a la veranda. Estaven tots dos sobresaltats. Quan travessaren el pati per a cridar a Makola, veieren ombres que es movien en la nit. Una d’elles els cridà:
—No dispareu! Soc jo, Price. —Després, Makola aparegué a prop seu. —Gireu cua, gireu cua, si us plau —instà —, ho esteu espatllant tot.
—Hi ha homes estranys rondant —digué Carlier.
—No us amoïneu, ja ho sé —digué Makola. Després remorejà: —D’acord. Portaré l’ivori. No digueu res! Sé el que em faig.
Els dos blancs se’n tornaren a contracor a la casa, però no dormiren. Sentiren passes, murmuris, alguns gemecs. Semblava com si un escamot d’homes entressin, dipositessin pesos morts a terra, discutissin llarga estona i després se n’anessin. Jeguts als llits durs, pensaven: «Aquest Makola no té preu». L’endemà al matí, Carlier sortí al pati molt adormit, i estirà la corda de la gran campana. Els bracers anaven a la revista cada dia al so de la campana. Aquell matí no acudí ningú. Kayerts sortí també, badallant. A l’altra punta del pati veieren Makola sortir de la seva cabana amb una gibrella d’estany plena d’aigua sabonosa a les mans. Makola, un negre civilitzat, era molt curós de sa persona. Llançà hàbilment l’aigua bruta sobre un desventurat petaner groc i petit que tenia; després, tombant-se de cara a la casa dels agents, cridà des de la distància:
—La nit passada se n’anaren tots!
El sentiren clarament, però quedaren tan parats que exclamaren alhora:
—Què?
Després es miraren l’un a l’altre.
—Estem ben arreglats, ara —rondinà Carlier.
—És increïble! —mormolà Kayerts.
—Aniré a mirar les barraques —digué Carlier, anant-se’n amb pas decidit.
Makola anà a trobar Kayerts, que restà sol.
—No me’n sé avenir —digué Kayerts, plorós—. Els havíem cuidat com si fossin els nostres fills.
—Se n’anaren amb la gent de la costa —digué Makola, després d’un moment de dubte.
—Què n’he de fer jo, d’amb qui se n’anaren? Animals! Desagraïts! —els exclamà l’altre. Després, amb sobtada suspicàcia i mirant severament Makola, afegí: —Què en saps tu, de tot això?
Makola arronsà les espatlles, abaixant els ulls.
—Que què en sé? Tan sols penso. Voleu venir i mirar l’ivori que tinc allà? És un bon lot, com no n’haveu vist mai.
Es dirigí cap al magatzem. Kayerts el seguí mecànicament, pensant en la deserció increïble dels homes. A terra, davant de la porta del fetitxe, hi havia sis ullals esplèndids.
—Què en vares donar, per això? —preguntà Kayerts, després d’examinar el lot amb satisfacció.
—No fou una transacció com les altres —digué Makola—. Portaren l’ivori i me’l donaren. Els vaig dir que prenguessin el que més desitgessin de la factoria. És un bon lot d’ivori. Cap factoria no pot exhibir uns ullals com aquests. Els marxants volien portadors tant sí com no, i aquí els nostres homes no servien de res. Cap transacció, cap entrada als llibres: tot correcte.
Kayerts estigué a punt d’esclatar amb indignació:
—Com? És a dir que has venut els nostres homes per aquests ullals! —Makola restà impassible i silenciós—. Jo…, jo…, jo… —barbotejà Kayerts—. Pocavergonya! —xisclà per fi.
—He fet el millor per a vostès i per a la Companyia —digué Makola, impertorbable—. Per què crideu tant? Mireu aquest ullal.
—Et despatxo! Et denunciaré, no el penso mirar, l’ullal. Et prohibeixo que els toquis. T’ordeno que els llencis al riu. Tu…, tu…!
—Esteu molt vermell, senyor Kayerts. Si us poseu al sol tan empipat, agafareu febre i us morireu, com el primer cap! —articulà Makola, amb una veu impressionant.
Restaren tots dos quiets, contemplant-se l’un a l’altre amb ulls intensos, com si s’esforcessin per veure-hi a través de distàncies inassolibles. Kayerts s’estremí. Makola no havia volgut dir res més del que havia dit, però Kayerts va intuir-hi amenaces sinistres, en les seves paraules! Es tombà bruscament i se n’anà cap a la casa. Makola es retirà amb la família; i els ullals ajaguts davant del magatzem es veien enormes i valuosos a la llum del sol.
Carlier tornà a la veranda.
—Se n’han anat tots, eh? —preguntà Kayerts des del fons de la sala amb veu apagada—. No heu trobat ningú?
—Sí, sí —digué Carlier—. He trobat un dels homes de Gobila estès, mort, al davant de les barraques, amb un tret al cos. El tret que sentírem anit.
Kayerts sortí llampat. Trobà el seu company mirant els ullals amb espant a través del pati, a prop del magatzem. Segueren tots dos en silenci una estona. Després, Kayerts relatà la seva conversa amb Makola. Carlier no digué res. En l’àpat del migdia menjaren molt poc. Amb prou feines intercanviaren una paraula en tot el dia. Semblava com si un gran silenci pesés sobre la factoria i els oprimís els llavis. Makola no obrí el magatzem; ocupà el dia jugant amb els seus fills. Jeia allargassat sobre una estora al davant de la cabana, i les criatures se li enfilaven per sobre i se li asseien al pit. Era una imatge commovedora. La senyora Makola va estar enfeinada cuinant tot el dia, com de costum. Els blancs menjaren una mica millor a la nit. Després, Carlier, tot fumant la seva pipa, es dirigí cap al magatzem; romangué una llarga estona davant dels ullals, en tocà un o dos amb el peu, i provà d’aixecar el més llarg per la punta. Retornà amb el seu cap, que no s’havia mogut de la veranda, es deixà caure sobre la cadira i digué:
—Ja ho entenc! Els agafaren mentre dormien com un soc després de beure tot el vi de palma que permetéreu que Makola els donés. Bona malifeta! No? El pitjor és que alguns homes de Gobila també hi eren i també se’ls emportaren, sens dubte. El que estava menys embriac es desvetllà i el mataren perquè estava sobri. És un país curiós, aquest. I vós, què fareu ara?
—No podem tocar l’ivori, de cap manera —digué Kayerts.
—De cap manera —assentí Carlier.
—L’esclavatge és una cosa horrible —barbotejà Kayerts, amb veu insegura.
—Espantosa; quins sofriments —grunyí Carlier, amb convicció.
Es creien el que deien. Tothom manifesta una deferència respectuosa amb certs sons que ell i els seus semblants poden produir. Però, de fet, la gent sap res sobre els sentiments. Parlem amb indignació o amb entusiasme; parlem de crueltat, d’opressió, de crim, de devoció, de sacrifici, de virtut, i sols en coneixem el nom. Ningú no sap què volen dir el sofriment o el sacrifici, exceptuant, potser, les víctimes del misteriós propòsit d’aqueixes il·lusions.
L’endemà al matí veieren Makola molt enfeinat al pati, col·locant les grans balances emprades per a pesar l’ivori. Tot seguit, Carlier digué:
—Quina en porta de cap, aquest barjaula immund? —i sortí cap al pati amb pas tranquil.
Kayerts el seguí. Restaren observant, Makola no se n’adonà. Quan la balança estigué a punt, tractà de posar-hi un ullal. Pesava massa. Esguardà impotent a l’entorn sense dir un mot, i durant una estona es quedaren tots tres al voltant de la balança, muts i quiets com estàtues. De sobte, Carlier digué:
—Agafa’l per l’altra punta, Makola, tros bèstia! —i entre tots dos alçaren l’ullal.
Kayerts tremolava tot ell. Mormolà:
—D’acord, d’acord! —i en ficar-se la mà a la butxaca trobà un tros de paper brut i les resquícies d’un llapis. Donà l’esquena als altres, com si volgués fer alguna trampa, i anotà furtivament els pesos que Carlier li dictava amb crits innecessaris.
Quan varen haver acabat, Makola mormolà:
—Aquí fa massa sol per als ullals.
Carlier digué a Kayerts, amb to despreocupat:
—Sap què, cap? Tant per tant, podríem carregar-los i dur-los al magatzem.
Quan retornaven a la casa, Kayerts observà, amb un sospir:
—S’havia de fer.
I Carlier digué:
—És lamentable, però com que els homes eren de la Companyia, l’ivori és també de la companyia. Hem de tenir-ne cura.
—Ho comunicaré al director, de totes maneres —digué Kayerts.
—D’acord; que decideixi ell —aprovà Carlier.
Al migdia feren un àpat abundós. Kayerts sospirava de tant en tant. Cada vegada que esmentava el nom de Makola hi afegia un epítet injuriós. Això li tranquil·litzava la consciència. Makola s’havia concedit ell mig dia de festa, i banyà els seus fills al riu. Aquell dia cap home dels poblats de Gobila s’acostà a la factoria. L’endemà tampoc no vingué ningú, ni l’endemà passat, ni en tota aquella setmana. La gent de Gobila podia ser morta i enterrada, si ho havien de jutjar pels senyals de vida que donaven. Però només estaven plorant per aquells que havien perdut a causa del malefici dels homes blancs, que havien portat gent malvada al seu país. La gent perversa se n’havia anat, però la por restava. La por resta sempre. Un home pot destruir tot el que té a dintre, l’amor, l’odi i les creences, fins i tot el dubte, però mentre s’aferri a la vida no pot destruir la por: la por, subtil, indestructible i terrible que li amara el cos, que li tinta els pensaments, que li ronda pel cor, sempre a l’aguait, que contempla la pugna del darrer sospir als seus llavis. La por havia fet que el vell Gobila, tan apacible, oferís sacrificis humans extraordinaris a tots els esperits del mal que s’havien apoderat dels seus amics blancs. Tenia un pes al cor. Alguns guerrers parlaren de calar foc i matar, però el cautelós vell salvatge els en dissuadí. Qui podia preveure les malvestats que aquelles criatures misterioses podien portar, si se les irritava? Valia més deixar-los en pau. Potser un dia desapareixerien sota terra com havia desaparegut el primer. El seu poble havia de mantenir-se’n lluny i esperar temps millors.
Kayerts i Carlier no desaparegueren, sinó que van romandre sobre la terra, que, d’una manera o altra, havia esdevingut, en la seva imaginació, més gran i molt buida. No era l’absoluta i muda solitud del lloc el que els impressionà, sinó el sentiment difús que alguna cosa de dintre seu havia desaparegut, alguna cosa que contribuïa a la seva seguretat i que havia privat la solitud d’interferir en els seus cors. Les imatges de casa seva, el record de gent com ells, d’homes que pensaven i sentien com ells solien pensar i sentir, retrocedien en la distància, fets indistingibles per la resplendor de l’encegadora llum del sol. I semblà com si el salvatgisme que emanava del gran ermot circumdant i la desesperació que s’hi amagava els acostessin més l’un a l’altre, els atraguessin serenament, els vigilessin, els embolcallessin amb una irresistible sol·licitud familiar i desagradosa.
Els dies s’allargaren en setmanes, després en mesos. La tribu de Gobila timbalejava i xisclava amb cada lluna nova, com abans, però no s’acostava a la factoria. Makola i Carlier tractaren una vegada de reprendre-hi relacions anant-los a veure en en bot, però foren rebuts amb una pluja de sagetes i hagueren de volar cap a la factoria per tal de salvar la pell. Aquella temptativa desfermà un gran tumult riu amunt i riu avall que se sentí molt clarament durant dies. El vapor es retardava. Al principi en parlaven faceciosament, després amb neguit, després amb pensaments luctuosos. L’assumpte començava a ser seriós. Les provisions s’esgotaven. Carlier llençava els hams a la riba, però el riu era profund, i el peix fugia amb el corrent. No gosaven allunyar-se de la factoria per caçar. És més, en aquella selva impenetrable no hi havia caça. Un cop, Carlier matà un hipopòtam. No tenien barca per a lligar-lo i s’enfonsà. Quan tornà a la superfície, surà riu avall, i la gent de Gobila s’apoderà de la carcassa. Fou motiu de festa grossa, però Carlier tingué un accés de ràbia, i parlà de la necessitat d’exterminar tots els negres perquè la contrada pogués fer-se habitable. Kayerts estava d’una lluna silenciosa; es passava hores contemplant el retrat de la seva Melie. La fotografia mostrava una nena amb llargues trenes tenyides i cara de pomes agres. Kayerts tenia les cames inflades i amb prou feines podria caminar. Carlier, minat per la febre, ja no baladrejava, sinó que anava trontollant, encara que amb aire de mil dimonis, com escau a un home que recorda els bons temps del seu regiment. S’havia tornat eixut, sarcàstic i inclinat a dir coses desagradables. D’això en deia «ser franc amb vós». Feia molt de temps que havien calculat les comissions que els pertocaven, incloent-hi la de la darrera gesta de «l’infame Makola». Havien determinat, també, que no en dirien res. Al principi, Kayerts havia dubtat —tenia por del director.
—Ha vist coses pitjors fetes d’amagat —sostenia Carlier, amb una rialla bronca—. Confieu-hi. No us en donarà les gràcies, si xerreu. No és pas més bo que vós o que jo. Qui parlarà, si nosaltres no badem boca? Ací no hi ha ningú.
Aquest fou l’origen de la desgràcia. Allà no hi havia ningú més; i com que els havien deixat sols, amb les seves febleses, dia a dia s’anaven convertint més en un parell de còmplices que no en dos amics fidels. Feia vuit mesos que no havien tingut notícies de casa.
Cada vespre deien: «Demà veurem el vapor». Però un dels vapors de la Companyia havia naufragat, i el director estava enfeinat amb l’altre, aprovisionant factories del riu principal importants i molt llunyanes entre si. Pensava que aquella factoria i els inútils podien esperar. Mentrestant, Kayerts i Carlier vivien d’arròs bullit sense sal, i maleïen la Companyia, tota l’Àfrica i el dia que varen néixer. S’ha d’haver viscut amb una dieta com aquesta per descobrir el tràngol tan desagradable que pot arribar a ser empassar-se cada dia el menjar. A la factoria, literalment, no hi havia res més que arròs i cafè. Bevien el cafè sense sucre; els darrers quinze terrossos Kayerts els havia guardat en una capseta, juntament amb mitja ampolla de conyac: «en cas de malaltia», explicà. Carlier hi havia estat d’acord. «Quan estàs malalt», digué, «aquests petits extraordinaris t’eixoriveixen».
Esperaren. Al pati començà a brotar herba gemada. La campana ja no sonava mai. Els dies passaven silenciosos, exasperants i lents. Quan parlaven l’un amb l’altre, remugaven, i els seus silencis eren aspres, com si es tenyissin de l’aspror dels seus pensaments.
Un dia, després del dinar d’arròs bullit, Carlier apartà la tassa sense tastar-la i digué:
—Què dimonis! Prenguem una tassa de cafè decent, per una vegada. Traieu el sucre, Kayerts!
—És per si ens posem malalts… —mormolà Kayerts, sense aixecar la vista.
—Per si ens posem malalts… —l’escarní Carlier—. Quina bestiesa!… Bé! Doncs estic malalt.
—Vós no esteu més malalt que jo; i jo me n’estic —digué Kayerts en to plàcid.
—Vinga! Traieu el sucre, vell ronyós, marxant d’esclaus!
Kayerts aixecà la vista ràpidament. Carlier somreia amb marcada insolència. De cop i volta a Kayerts li semblà que no l’havia vist mai, aquell home. Qui era? No en sabia res. De què era capaç? Sentí un llampec sorprenent d’emoció per dintre, com si estigués en presència d’alguna cosa inconcebible, perillosa i definitiva. Procurà, però, respondre amb calma.
—Aquesta broma és de molt mal gust. No la repetiu.
—Broma! —digué Carlier, tirant-se endavant a la cadira—. Tinc gana, estic malalt, no plaguejo! Odio els hipòcrites. Vós sou un hipòcrita. Vós sou un marxant d’esclaus. Jo soc un marxant d’esclaus. En aquest maleït país no hi ha més que marxants d’esclaus . Avui posaré sucre al cafè de totes totes.
—Us prohibeixo que m’enraoneu d’aquesta forma —digué Kayerts, amb força determinació.
—Vós! Què? —cridà Carlier, saltant.
Kayerts s’alçà també.
—Soc el vostre superior —començà, tractant de dominar la tremolor de la veu.
—Què? —xisclà l’altre—. Quin superior? Aquí no n’hi ha cap, de superior. Aquí no hi ha res; aquí no hi ha res més que vós i jo. Aneu a cercar el sucre, ase fart!
—Vigileu la llengua. Sortiu d’aquesta habitació —vociferà Kayerts—. Esteu acomiadat, brètol!
Carlier agafà un tamboret i el brandà. Tot de cop la situació prengué un caire veritablement perillós.
—Tros de civil bufat i inútil, agafa’l! —udolà.
Kayerts caigué sota la taula, i el tamboret pica à la paret d’herba de l’habitació. Després, mentre Carlier intentava tombar la taula, Kayerts, desesperat, feu una corredissa, acotant el cap com un por acorralat, vorejà el seu amic, guillà per la veranda i es ficà a la seva habitació. Tancà la porta amb clau, agafà el revòlver i esperà dret, panteixant. Al cap de menys d’un minut Carlier donava puntades de peu a la porta i udolava:
—Si no em doneu el sucre, us dispararé així que us vegi, com a un gos. Vejam: a la una… a les dues… a les tres. No me’l doneu? Ara sabreu qui mana.
Kayerts pensà que la porta cediria, i s’esmunyí pel forat quadrat que feia de finestra a l’habitació. Els separava tota l’amplada de la casa. Però l’altre no fou prou fort per esbotzar la porta, i Kayerts el sentí córrer al voltant de la casa. Ell també començà a córrer a dures penes, amb les cames inflades. Corria tan de pressa com podia, empunyant el revòlver, i incapaç de comprendre què li estava passant. Veié successivament la casa de Makola, el magatzem, el riu, el barranc i els matolls baixos, i ho veié de nou quan corria per segon cop al voltant de la casa: també llavors les tornava a deixar enrere. Aquell matí no hauria pogut fer quatre passes sense gemegar.
I ara corria. Corria prou de pressa perquè l’altre no l’arribés a veure.
Llavors, mentre, las i desesperat, pensava «moriré abans d’acabar la volta següent», sentí com l’altre s’entrebancava feixugament i després s’aturava. Ell s’aturà també. Com abans, era a la part de darrere i Carlier al davant de la casa. Sentí que l’altre es deixava caure en una cadira i renegant, i de sobte les cames li fallaren i relliscà fins que restà assegut amb l’esquena contra la paret. Tenia la boca seca com la cendra, i el rostre humit de suor i de llàgrimes. Què era tot allò? Pensà que devia ser un malson horrible; pensà que somniava, que s’estava tornant boig; Al cap d’una estona recobrà els sentits. Per què s’havien barallat? Pel sucre! Que absurd! L’hi donaria, ell ja no en volia. I començà a redreçar-se amb una sobtada sensació de seguretat. Però abans d’haver-se posat del tot dret, el sentit comú l’assaltà i el sumí en la desesperació. Pensà: «Si deixo que aquesta bèstia de soldat se surti amb la seva, tot aquest horror tornarà a començar demà, novament, i l’endemà, cada dia, tindrà altres pretensions, em trepitjarà, em torturarà, em farà el seu esclau, i estaré perdut! Perdut! El vapor encara trigarà uns dies a venir, o potser no ve mai». Tremolava tant que hagué de seure a terra un altre cop. S’esgarrifà de desesperació. Sentí que no podia moure’s més, que no volia. La percepció sobtada que aquella situació no tenia sortida l’aclapà; la mort i la vida havien esdevingut, en un instant, igualment difícils i terribles.
Tot d’una, sentí com l’altre empenyia la cadira, i es posà dret d’un bot amb gran facilitat. Parà l’orella i es desconcertà. Havia de tornar a córrer! Cap a la dreta o cap a l’esquerra? Sentí passes. Es dirigí corrents cap a l’esquerra, engrapant el revòlver, i, en el mateix instant —segons li semblà— toparen violentament. Tots dos cridaren, sorpresos. Entre l’un i l’altre esclatà una sorollosa detonació; un bramul de foc vermell i fumera densa; i Kayerts, eixordat i encegat, es feu enrere tot pensant: «M’ha tocat. S’ha acabat tot». Esperà que l’altre vingués a gallejar durant la seva agonia. S’arrepenjà en un pilar del sostre. «Això és tot!» Després sentí una caiguda sorollosa a l’altre costat de la casa, com si algú hagués ensopegat a carrera feta amb una cadira, i després el silenci. No succeí res més. No havia mort. Tan sols li feia mal l’espatlla com si se l’hagués desllorigat i havia perdut el revòlver. Estava indefens i desarmat! Esperà el seu destí. L’altre no feia cap soroll. Era un estratagema. Volia emboscar-lo! Per quina banda arribaria? Potser l’encanonava en aquell mateix moment!
Al cap d’uns pocs minuts d’una angoixa horrorosa i absurda, decidí anar a encarar-se al seu fat. Estava preparat per a rendició absoluta. Tombà la cantonada, posant una mà a la paret per dreçar-se, feu unes quantes passes, i aviat defallí. A terra, sobresortint de l’altra cantonada, hi havia vist un parell de peus amb la punta cap amunt. Un parell de peus blancs, nus, amb sabatilles vermelles. Se sentí mortalment torbat, i durant una estona restà submergit en la foscor pregona. I en acabat Makola aparegué davant seu i li digué, en veu baixa: «Aneu-vos-en, senyor Kayerts. És mort». Esclatà en llàgrimes de gratitud; un sorollós i sanglotant accés de plors. Al cap d’una estona es trobà assegut en una cadira i mirant Carlier, que jeia estès sobre l’esquena. Makola estava agenollat al costat del cos.
—És vostre, aquest revòlver? —digué Makola, alçant-se.
—Sí —digué Kayerts; després afegí molt de pressa: —M’empaitava per disparar-me… Ho heu vist!
—Sí, ho he vist —digué Makola—. Només hi ha un sol revòlver; on és el seu?
—No ho sé —sospirà Kayerts, amb una veu que de sobte s’havia fet molt feble.
—Aniré a cercar-lo —digué l’altre, gentilment.
Donà la volta a la veranda mentre Kayerts seia en silenci, mirant-se el cos. Makola tornà amb les mans buides, es quedà tot capficat i després entrà en silenci a l’habitació del mort i en sortí de seguida amb un revòlver, que brandà davant de Kayerts. Kayerts aixecà la vista. Tot donava voltes. Trobà la vida més terrible i difícil que no pas la mort. Havia matat un home desarmat.
Després de meditar una estona, Makola assenyalà el mort que jeia a terra amb l’ull dret buidat i digué suaument:
—Ha mort de febre —Kayerts l’esguardà amb mirada extraviada—. Sí —repetí Makola, pensarós, fent un pas per sobre el cadàver—, em penso que ha mort de febre. Demà l’enterrarem.
I es dirigí a poc a poc cap a la seva dona expectant, deixant els dos blancs sols a la veranda.
Arribà la nit, i Kayerts seia immòbil a la cadira. Estava tan callat com si hagués pres una dosi d’opi. La violència de les emocions que havia sofert li produïa una sensació de serenitat esgotadora. En el breu lapse d’una tarda havia sondejat les profunditats de l’horror i de la desesperació, i ara trobava repòs en la convicció que la vida ja no tenia secrets per a ell; tampoc la mort! Seia al costat del cos i pensava; pensant molt activament, pensava pensaments molt nous. Li semblava que s’havia deslliurat completament de si mateix. Els seus antics pensaments, les conviccions, els gustos i les aversions, les coses que respectava i les que avorria, tot se li revelava per fi en el seu aspecte veritable. Tot li semblava menyspreable i infantívol, fals i ridícul. Es rabejà en la seva nova saviesa mentre seia a tocar de l’home que havia matat. Discutia amb ell mateix sobre totes les coses de sota el cel amb aquella mena de lucidesa esgarriada que es pot observar en certs bojos. D’esquitllada pensà que el mort havia estat, de tota manera, una bèstia nociva; que cada dia moren milers d’homes, potser centenars de milers —qui podria dir-ho?— i que era impossible que enmig d’aquella multitud un mort fes cap diferència, tingués gens d’importància, almenys per a una persona amb capacitat de raonar. Ell, Kayerts, era un home que raonava. Durant tota la seva vida, fins a aquell moment, havia cregut en un conjunt de nicieses, com la resta de la humanitat —que era una colla de folls—; però ara sí que pensava! Ho sabia! Estava en pau; estava familiaritzat amb la saviesa més elevada! I llavors tractà d’imaginar que ell era el mort i que Carlier seia a la seva cadira i el contemplava; i la temptativa tingué un èxit tan inesperat que, en pocs instants, ja no estava gens segur de qui era el mort i qui era el viu. Malgrat tot, aqueixa gesta extraordinària de la seva fantasia el sobresaltà, i amb un esforç mental destre i calmós se salvà just a temps abans de convertir-se en Carlier. El cor li bategava violentament i se sentí cremar tot ell a la sola pensada d’aquest perill. Carlier! Quina bèstia! Per calmar els seus nervis agitats encara —i no era pas estrany!— mirà de xiular una mica. Després, de cop i volta, s’adormí, o pensà que s’havia adormit; però en qualsevol cas hi havia una boira, i algú hi havia xiulat, dins d’aquesta boira.
S’alçà. S’havia fet de dia, i una boirada feixuga havia davallat sobre la terra: una boirada penetrant, embolcalladora i silenciosa; la boira matinal de les terres del tròpic; la boira que consumeix i mata; la boira blanca i mortífera, immaculada i verinosa. S’alçà, mirà el cos, i estirà els braços per sobre el cap amb el crit del qui, en despertar-se d’una letargia, es troba emparedat per sempre en una tomba.
—Socors!… Déu meu!
Un udol inhumà, vibrant i sobtat, foradà com una llança afilada la mortalla blanca d’aquella terra de tristesa. Després se sentiren tres crits curts, impacients, i durant una estona les llenques de boira rodolaren impassibles a través d’un silenci formidable. Tot seguit fendiren l’aire molts més udols, ràpids i penetrants, com els xiscles d’una criatura exasperada i implacable. El progrés cridava Kayerts des del riu. El progrés, la civilització i totes les virtuts. La societat cridava el seu fill pròdig, li deia que vingués per cuidar-lo, instruir-lo, jutjar-lo, condemnar-lo; li deia que tornés al pilot de brutícia de què s’havia separat perquè es pogués fer justícia.
Kayerts ho sentí i ho comprengué. Sortí de la veranda a empentes i rodolons, deixant l’altre del tot sol per primera vegada des que els havien deixats allà plegats. Caminà a les palpentes a través de la boira, demanant en la seva ignorància al cel invisible que desfés el que havia fet. Makola li passà corrent pel costat, entre la boira, mentre cridava:
—Vapor! Vapor! No ens veuen. Xiulen a la factoria. Vaig a tocar la campana. Vagi cap al moll, senyor. Jo toco la campana.
Desaparegué. Kayerts s’estigué quiet. Alçà els ulls; la boira li passava baixa per sobre el cap. Mirà al voltant com un home que s’ha perdut i veié una clapa fosca i borrosa, una taca en forma de creu en la puresa enganyadora de la boira. Quan començava a dirigir-s’hi, fent tentines, la campana de la factoria repicà amb un estrèpit tumultuós en resposta al clam impacient del valor.
El director general de la Gran Companyia Civilitzadora (perquè ja sabem que la civilització segueix el comerç) desembarcà el primer, i de seguida perdé de vista el vapor. La boira de la vora del riu era summament espessa; per sobre, a la factoria, la campana repicava insolent i sense parar.
El director cridà ben fort en direcció al vapor:
—No ens ha vingut a rebre ningú; em sembla que en passa alguna, encara que repiquin la campana. Seria millor que vinguéssiu també!
I començà l’ascens pel pendent dificultós de la riba. El capità i el maquinista del vaixell el seguiren. A mesura que pujaven la boira s’anava aclarint, i podien veure el director un bon tros enllà. De sobte, van veure que feia un salt cap endavant i els cridava, per sobre l’espatlla:
—Correu! Correu a la casa! N’he trobat un. Correu, cerqueu l’altre!.
N’havia trobat un! I fins i tot ell, l’home que havia viscut experiències tan inefables i variades, quedà astorat per la manera com va trobar-lo. S’aixecà i es regirà les butxaques (cercant un ganivet) mentre mirava Kayerts, que s’havia penjat de la creu amb una corretja de cuir. Era evident que s’havia enfilat sobre la tomba, que era alta i estreta, que havia lligat l’extrem de la corretja al braç de la creu i s’havia deixat caure. Tenia els dits dels peus estaven a un parell de polzades de terra, els braços li penjaven rígids; semblava com si estigués enravenat per parar atenció, però tenia una galta lilosa recolzada enjogassadament sobre l’espatlla. I, irreverent, treia la llengua inflada al seu director general.
© de l’edició, Stroligut
