Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans és una conferència de Joan Fuster pronunciada en el marc d’un cicle promogut el 1982 pel Departament de Cultura de Max Cahner.
Va ser recollida a Reflexions sobre la cultura catalana publicada per la Generalitat de Catalunya amb els textos dels altres conferenciants com Pierre Vilar, Ferrater i Mora, Josep M. Castellet, Joaquim Molas, Rubert de Ventós, Miquel Tarradell i Josep Termes.
////Més Joan Fuster a Stroligut
Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans
Parlar del tema que m’han atribuït, «Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans», planteja, d’entrada, la vella «qüestió de noms» que tant i tan malignament ha dificultat, i dificulta avui, les expectatives completes del nostre recobrament col·lectiu. I tots sabeu en què consisteix això. La comunitat catalanoparlant s’ha vist privada per la història, i quan més la necessitava, d’una designació única i inequívoca, dins la qual les descompensacions sociogeogràfiques de cada moment haguessin pogut redimir-se en un sentit clar d’identitat. És lamentable, però és així, i la culpa no és de ningú. Hem de pensar que la divisió medieval, o les divisions, que iniciaren el procés, no van ser arbitràries, encara que ho hagin pogut semblar. Si Jaume I creà el regne de Mallorca i el regne de València, independents de Catalunya, probablement tenia raons immediates, d’ordre polític, per fer-ho, i a hores d’ara resultaria tan superflu com ridícul reprotxar-li-ho. De fet, els tres territoris, emergits en circumstàncies distintes i també amb uns condicionaments socials distints, van quedar institucionalitzats separadament, i, segons l’òptica general de l’època, la cosa no deixava de tenir la seva justificació. El cas de la Catalunya-Nord és diferent. Sigui com sigui, aquesta situació d’origen ens ha dut a l’actual, problemàtica i confusionària.
És cert que, fins a ben avançat el segle XV, la consciència unitària no fa crisi, no solament pel que fa a l’idioma, sinó igualment en altres aspectes, fins i tot els polítics. Però el germen de la disgregació possible hi era. Ramon Muntaner encara podia sentir-se «català», i dir-se’n sense empatx, en les seves anades i vingudes d’un cap a l’altre de l’àrea on es parlava el «bell catalanesc». I si Francesc Eiximenis, de Girona, va viure molts anys, a València com un valencià més, sant Vicent Ferrer, valencià, sempre fou considerat a Barcelona com de «la nostra nació». Tanmateix, ja fou Eiximenis, paradoxalment, el primer a distingir entre «poble valencià» i «poble català», i a denunciar un cert particularisme idiomàtic en les comarques valencianes. A les Illes, aquesta vel·leïtat fou més tardana. Tot això, per una acumulació de factors, els uns estructurals i d’altres episòdics, va desembocar en un progressiu distanciament d’allò que, anacrònicament, anomenaríem els tres «estats» catalans. Explicar-ho en detall fóra massa llarg, i desplaçat ací. La conseqüència inevitable havia de ser, com fou, la secreció d’uns «patriotismes locals», quasi sempre paral·lels, algun cop antagònics, però decisivament condemnats a tancar-se en els respectius interessos i, a la llarga, en una recíproca suspicàcia.
S’hi afegiren més ingredients a la complicació de l’edat mitjana, i, quan va tocar l’hora europea d’intentar la fórmula de les grans «monarquies nacionals», la Corona d’Aragó, ja nacionalment heterogènia, venia lligada a la de Castella, hegemònica, impedint així, entre nosaltres, l’opció de constituir-nos «unitaris» pel nostre compte. Ben al contrari, en l’interior de la Monarquia espanyola, la dissidència s’accentuà. I s’accentuà, torno al que volia subratllar, sense que s’hagués establert aquell corònim i aquell gentilici que ens hauria pogut salvar. «Catalans» van ser, doncs, els de Catalunya, i «mallorquins» els de les Illes, i «valencians» els del País Valencià. Mai no han faltat, enlloc, els indígenes plenament convençuts de la «unitat» alhora frustrada i subjacent: sobretot, a nivell lingüístic i, en definitiva, cultural. Però la inèrcia popular es deixava portar per la tendència diguem-ne espanyolista de les classes dominants. I si al País Valencià i a les Illes no acabaren de madurar els «patriotismes» que els corresponia, va ser per manca de temps: de la catalanitat inicial, gairebé genealògica, de la Conquesta varen saltar pràcticament a les il·lusions que els oferia la Corona d’Espanya, amb els Reis Catòlics i amb els Àustries. Al fet polític se sumava la dialectalització, que donava peu a l’eufòria de les «llengües» diferents: el català, el valencià, el mallorquí, i, després, tantes fraccions com hem volgut.
Res de tot això, crec jo, no hauria tingut massa importància si, des d’un principi, o des de quan fos, s’hagués imposat un «nom» comú. Ben mirat, casos com el nostre no són insòlits arreu del món, i, amb més o menys treballs, han estat superats. Encara que la comparació sigui una mica forçada, el del castellà, especialment en la projecció americana, en seria un exemple, i basta recordar algunes pàgines d’Amado Alonso per veure quantes reserves i quantes animositats ha trobat la llengua castellana, o la llengua espanyola, per ser acceptada amb aquests noms a l’altra banda de l’Atlàntic. Fins i tot en algun Estat sud-americà, durant uns anys, oficialment va ser fomentada i mantinguda una ortografia «dissident» inspirada en l’hostilitat a la metròpoli colonial. Als Països Catalans, on les divergències lingüístiques i polítiques eren mínimes, el cantonalisme es va endurir amargament. El període que tradicionalment anomenem «Decadència» pot ser qualificat, entre altres motius, per això: per una fragmentació, i no gaire profunda, en l’idioma, i més que res, per una postergació de l’idioma a favor del castellà. Això comportà un aïllament «regional» per a cada zona.
Quan, amb la «Renaixença», les minories lletraferides recuperaren, poc o molt, el sentit «unitari» de la llengua, de seguida van ensopegar amb la «qüestió de noms». Jo no diré que el senyor Aribau, en aplicar-li el nom de «llemosí», sabia el que es feia. Potser només es deixava endur per una tradició erudita. Però, a València, un personatge prodigiosament pintoresc, Constantí Llombart, va decidir-se pel qualificatiu de «llemosí», no tant per la seducció d’una teoria que imaginava una «llengua d’oc» única, com per estalviar-nos els recels mutus. No ens ha de fer riure ni somriure l’actitud de Llombart: ell deia «llemosí» per no dir ni «català», ni «valencià», ni «mallorquí»: el terme, fal·laç, resultava útil per desmuntar les objeccions «regionalistes». Més que més, quan la «Renaixença», més sòlida al Principat, adoptava per a l’idioma, el nom de «català», sense aquell mínim d’imaginació política —i de política cultural— que fes pensar quina repercussió podia tenir això en la perifèria. I no oblidem que la cosa s’arrossega fins al «Diccionari» de mossèn Alcover, que canvià de títol per un pragmatisme evident. De dir-se «de la Llengua Catalana» esdevingué en «Català-Valencià-Balear».
Avui, gràcies a Déu, per una banda, l’agressivitat anticatalana ha disminuït, a nivell cultural, a les Illes i al País Valencià. Per un altre costat, ha augmentat, artificialment promoguda per la tàctica desnacionalitzadora d’alguns partits, i per l’eloqüent misèria moral d’uns altres, passius davant la campanya de l’enemic. Al País Valencià i a les Illes, entre els qui «fan cultura», no hi ha problema. Al Principat? Em fa la impressió que, si per «cultura regional» hem d’entendre alguna cosa pejorativa, l’hem de referir a determinades posicions preses des del Principat, precisament. Però, en la realitat més òbvia, era el Principat qui podia promoure l’arrencada, i de fet ha estat així. I més encara el Principat, Barcelona. Ferran Soldevila deia que, sense Barcelona, la Renaixença catalana hauria estat un pur felibritge: un total empantanament mistralià. Ara: capitalitat o centralisme, aquesta Barcelona no sempre ha estat lúcida respecte a la perifèria. La dinàmica de la Renaixença, del Modernisme, del Noucentisme, en tant que fenòmens culturals eminentment barcelonins, ha xocat amb els ritmes diferents de les Illes i del País Valencià, i de la Catalunya-Nord. I aquí vull venir a parar.
Als Països Catalans… Bé. També hauríem de discutir això de «Països Catalans». La fórmula no és precisament antiga, i la divulgació, recent. Però d’alguna manera calia denominar l’àmbit social catalanoparlant. Observo que, últimament, hi ha una curiosa retracció a emprar el terme «Països Catalans», i sobretot a Catalunya. Jo suggeriria als qui el bloquegen o el congelen que em facin el favor de procurar-me una alternativa. Quan cal dir «Països Catalans», respecte al passat i respecte al futur, i per a l’avui urgent, ¿quin recanvi ofereixen? La pregunta sobra. Naturalment, els tímids en la qüestió —en la «qüestió de noms»— no vacil·len a incloure en la «literatura catalana» Llull i Marc, Corella i Turmeda, el Tirant i l’Escola Mallorquina, i el mateix Llorente, ni que sigui testimonial, i els més pròxims, Llorenç Villalonga o Andrés Estellés. Però en el fons no es tracta solament de «grans figures». En qualsevol moment de qualsevol literatura poden haver-hi grans figures o no: la literatura és tota una altra cosa, un entrellat d’autors i de lectors, i fins i tot de no-lectors, que abraça l’àmbit d’un idioma. Sociològicament parlant, és això. I, des d’un punt de vista «barceloní», enmig d’una «Decadència» estèril, ¿on situaríem els rossellonesos i els menorquins del XVIII, que Jordi Carbonell ha exhumat?
Una literatura amb una llengua, per més dialectalitzada que estigui, és la de la «Decadència»: la base social que l’aguanta exigeix un nom. Països Catalans? O «regionalitzar-la». En realitat, la literatura catalana a partir de la darreria del XVI es «regionalitza». Potser no tant com ara creiem, però es regionalitza. Si, amb «Renaixença» es recobra la voluntat «unitària» —i ja he citat Llombart, que té al costat Llorente, en el País Valencià—, tots esdevenim «regió»: tant la Catalunya capdavantera, com les Illes de l’Aguiló, de Costa, de Joan Alcover, com el Rosselló petit i expropiat de Josep-Sebastià Pons i d’Antoni Cayrol, i com el País Valencià destruït… Tots som «literatura catalana», ens agradi o no: els autors brillants i els provincians, les sagristies de Vic i de Mallorca, la púrria anticlerical de «La Traca», i tot el que, en aquesta llengua marginada, bo o dolent, s’ha escrit. Una «cultura nacional», si volem començar per aclarir-ne la noció, demana prèviament els límits «nacionals», i en això de la llengua, no hi ha dubte. Si per «cultura catalana» només s’ha de considerar la cultura del Principat, en literatura les aportacions del Principat són solitàries o mediocres quant al període «clàssic». La ridícula adoració al descarat de Bernat Metge, gran escriptor, això sí, és tot un símptoma de «regionalisme».
No cauré en la trampa d’aquest «regionalisme», precisament, i com a valencià, no reclamaré l’exclusiva dels meus grans paisans: el discret Jordi de Sant Jordi, el monumental Ausiàs, el Tirant, l’Espill de Jaume Roig, les devotes planes de sor Villena, les volutes de la «valenciana prosa» de Joan Roís de Corella… Com un insular no s’aferrarà a Ramon Llull o a l’apòstata Turmeda. Tot és «literatura catalana». I quan Joanot Martorell plagiava Ramon Llull, per exemple, tot es fa més clar encara. I si de València o d’Alcoi, entre els sectaris lul·listes, fabricaven textos que podien —i volien— ser autènticament del Beat Barbaflorida, la dada no és de desdenyar. I si les edicions d’autors «regionals», en la primera etapa de la impremta, eren sincrònics a Barcelona i a València, el fet que llibres es diguessin escrits «en llengua valenciana» i els altres «en llengua catalana» no tenia gens d’importància. El nom, de moment, no feia la cosa. Més tard, sí. I és divertit d’observar que la primera edició del Blanquerna fou feta a València, sufragada per un mallorquí, i amb el text valencianitzat per un individu de Queralt. El dialectalisme posterior és simultani: dialectalisme valencià o mallorquí, i dialectalisme, o dialectalismes, del Principat. I tot era, i és, dialectalisme.
Però, passant a un altre nivell de reflexió, i sense abandonar l’idiomàtic, hem de reconsiderar automàticament que els catalans no sempre han escrit en català. Han escrit en provençal, i en llatí, i en àrab, alguns en hebreu, i en castellà molts, moltíssims, i en francès, i en italià —com els jesuïtes expulsats en el XVIII— fins i tot en anglès. El doctor Rubió i Balaguer ja ho va fer constar. No entendrem mai la «cultura catalana» si la reduïm al català. I aquest principi, elemental, ha tingut, però, una deformació «regionalista». En els panorames ideològics que tots coneixem, o hauríem de conèixer, com el del bisbe Torras i Bages i el del senyor Pujols, Lluís Vives constitueix el límit de la «catalanitat». Després vénen Balmes, Llorenç i Barba i fins i tot el veterinari Turró. Però ja els catalans perifèrics que escriuen en castellà —o en llatí— en queden descartats; la regionalització del concepte de «català» s’aferma contra el «valencià» i el «mallorquí». Només mossèn Clascar, quan era seminarista, va fer una proposta de reintegració nacional: en un llibret precursor, on Gregori Maians era considerat junt amb Josep Finestres, i més coses. Tota la nostra modesta «Il·lustració» hi venia apuntada en una visió de conjunt. La conclusió seria que no era més «català-nacional» Finestres que Maians, a pesar que ni l’un ni l’altre ho volien ser.
A través d’una castellanització genèrica, o del llatí ja decadent, una «cultura catalana», que ells no sabien que ho era, s’aguantava. La castellanització s’accentuà amb el Romanticisme, just amb romanticisme que absorbia l’Aribau. A banda el poema «La pàtria», Aribau dedicà la major part de la seva vida al castellà: a la «Biblioteca de Autores Españoles», d’un Rivadeneyra que també era el Principat. ¿I com aclarir el drama personal de López Soler, autor de Los bandos de Castilla, novel·la publicada a València, i en la qual hi ha un breu poema en català, que són mitja dotzena de versos, però molt discrets? El problema, en sí, no és el nostre romanticisme, sinó la valoració «regionalista» que n’hem fet. I l’abús del qualificatiu de «català» prospera. Nacionalment, ¿per què havia de ser més català Pi i Margall que Blasco Ibáñez? Evidentment, Blasco no hauria admès que li diguessin «català». Però això és secundari. Som nosaltres els qui, en tant que Blasco era valencià, l’hem de situar en la mateixa línia que va de Cabanyes o Piferrer, a Quadrado, i a Ayguals de Izco. No van escriure, o poc, en català. I Lluís Vives tampoc.
Fins ara, m’he centrat en l’idioma. Una cultura és més que un —o diversos— idiomes. Hi ha la música, hi ha la pintura, hi ha l’arquitectura, hi ha… Hi ha la «ciència» estricta. Deixaré de banda la «ciència». Suposant que Ramon Llull i Arnau de Vilanova, quan especulaven, poguessin merèixer la consideració de «científic» —de «racionalistes», almenys—, no van tenir continuadors. La genial prosa catalana firmada per Llull no té continuadors… Però, ¿i els pintors i els miniaturistes, i els picapedrers, o pedrapiquers com diem a Sueca, i els qui planejaven les «obres de la Seu», interminables avui mateix? ¿I els músics, mestres de capella, organistes, cantors? La majoria eren una gent transhumant. Si un arquitecte monumental resta en la memòria dels valencians, era un «mestre» de Girona, que no va aconseguir «aveïnar-se» a València, perquè els gironins no el volien deixar anar: Pere Compte. En línies generals, els «artistes» eren un personal ambulant. Si amb la lleialtat a la llengua autòctona podem definir (a mitges) una literatura, i «literatura nacional», ja no és tan senzill establir les línies de penetració dels «estils» europeus —italians, francesos, neerlandesos— a les demandes locals. Hi havia pintors italians a València, deixebles de Leonardo da Vinci. Marçal de Sax, autor del gloriós retaule de Sant Jordi que conserva el museu «Victòria i Albert», qui era, d’on procedia, com acabà?
La condició «muda» de les arts plàstiques —d’Ors insinuava que prosperaven precisament en els països bilingües, perquè era una «tercera llengua»— ha fet que el «regionalisme» hagi ofuscat més encara els esquemes «nacionals» a partir de l’efervescència «modernista». Igualment, o potser no tant, la música. Vull dir: després de la Renaixença, quan ja les connexions «interregionals» podien haver començat a reflectir-se en la consolidació del propòsit cultural comú. Però ni tan sols en la literatura la coherència fou factible. Al País Valencià i a les Illes, ho he explicat més d’una vegada, no va haver-hi «modernisme», com tampoc no va haver-hi «noucentisme», sinó en un grau insignificant i mimètic. ¿Fins a quin punt les societats preindustrials perifèriques proporcionaven les «condicions objectives» en les quals hauria pogut repetir-se, ni que només fos tènuement, la trajectòria de «cultura» que va de Maragall a Riba, per posar-hi uns cognoms il·lustratius? La plataforma «burgesa» era pràcticament inexistent, entre els valencians i entre els insulars. No pretenc afirmar un determinisme sociològic absolut: de tota manera, alguna cosa d’això hi havia. Costa molt de no reconèixer-ho.
Les tres grans «regions» dels Països Catalans, i més encara la quarta, petita i inerme davant la poderosa influència de França, s’acantonaren en els seus «regionalismes». A tot estirar, les vinculacions represes van ser d’un voluntarisme parcial i infructuós. Recordaré ara, com un símptoma, la queixa que els escriptors valencians en català de la dècada dels trenta exposaven en les planes d’una revista que, aleshores, podia considerar-se plenament catalanista, «Taula»: a València eren introbables els llibres que es publicaven a Barcelona. Era comprensible que fos així, en efecte. Ni en aquell moment la indústria del llibre català, tot i haver-se afermat i crescut, podia valer-se d’uns mitjans de distribució operatius, ni el País Valencià constituïa un mercat prou temptador per atreure l’atenció dels editors de Barcelona. Un examen de les polèmiques literàries d’aquells anys, a València, que enfrontaven «avantguardistes» i «populistes» —per dir-ho així— revela la ingènua desinformació dels autors locals: miraven cap a Barcelona, però Barcelona hi queia tan lluny! Hi havia, és clar, més factors en joc. El resultat no podia ser sinó ambigu.
No seguiré pas a pas les peripècies del «regionalisme» valencià, que és el que més conec i el que he patit. Poc abans d’esclatar la guerra d’Espanya, tanmateix, el defecte rebia alguna correcció estimulant. La trobem, sobretot, a una altra publicació interessant: «La República de les Lletres», ja «pancatalanista» sense ambages, que apareix el 1934. No n’hem d’exagerar l’abast, tampoc. Es tractava d’una revista relativament ambiciosa, però minoritària. I pensem, de més a més, que la «normalització» literària amb prou feines havia arribat a salvar l’escull de l’ortografia. Va ser l’any 1932 quan, des de la Societat Castellonenca de Cultura, es va promoure un «acord» per aplicar les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, i encara ho van fer amb cauteles. No és que els grups d’escriptors més responsables se n’havien inhibit, i un cert fabrisme, ortogràfic i no ortogràfic, ja s’havia insinuat al País Valencià des de molt abans. La novetat consistia en l’esforç per eliminar les dissidències gràfiques, en primer lloc, que, altrament, també venien estimulades des de Catalunya. I no sols les gràfiques. La teoria de l’origen del «valencià», simultani al del «català» i al del «mallorquí», llengües derivades d’una evolució paral·lela a partir dels dialectes preromans, té un dels primers instigadors en l’erudit barceloní Francesc Carreras i Candi. Aquestes coses, ara, poden semblar-nos tan estúpides com eixelebrades. En la pràctica, han estat dolorosament obstaculitzadores.
Fa molts anys, quan em vaig veure forçat a recapitular la qüestió, vaig creure que una fórmula per definir els problemes valencians podia ser la de «cultura satèl·lit». El terme procedia de no sé quin paper del poeta Eliot. Eliot deia que una «cultura satèl·lit» és —cito de memòria— «la que s’expressa en la llengua pròpia però amb un esperit estranger». La paraula «esperit» no m’agrada, i menys encara si se la vol introduir com un «contingut» d’una cultura. No hi ha cap cultura al món que sigui monolítica: que tingui un sol «esperit». En realitat, és difícil precisar en què podem basar-nos per definir una cultura, que, fins i tot literàriament, sobrepassa els límits del seu idioma. Si m’induïen a insinuar, provisionalment, què és una cultura, jo gosaria contestar que un «sistema de referències», i aquestes «referències», en determinats casos, poden ser «estranyes». M’entendreu ràpidament si afegeixo de seguida que els escriptors valencians en català, des del segle XVII almenys, s’han mogut dins un «sistema de referències» castellà: les lectures, els models, els projectes, havien deixat de ser unitàriament catalans, com en l’edat mitjana, i ni podien reduir-se a ser únicament valencians. La literatura espanyola s’hi va convertir en el marc habitual, i no solament per als qui escrivien en castellà. A les Illes, aquesta condició de «cultura satèl·lit» no va ser tan marcada, i fóra llarg d’enunciar-ne el perquè. Al País Valencià, la inèrcia del Barroc espanyol, i les successives onades culturals, concretament literàries, procedien de Madrid. Hi han procedit fins fa quatre dies. Advertiré, de passada, que també la Renaixença, tota, la del Principat també, fou «satèl·lit»: fins a arribar al Modernisme, la dependència del món cultural castellà va ser predominant, si no total, per més «catalanescos» i «almogàvers» que se sentissin els escriptors. Al País Valencià, això ha estat habitual. La gent de la meva generació, per exemple, que ja va tenir més accés a la literatura del Principat —i no gaire, ben mirat—, encara ens nodríem més de les «referències» castellanes que no pas de les que brindava el Principat modernista, noucentista i postnoucentista. El fet dóna una coloració més, i més «regional», als valencians. Fins i tot avui, quan tant s’ha fet per restituir-nos a l’òrbita cultural catalana, encara se n’adverteix el rastre. I no és que jo vingui a propugnar una «autarquia» cultural, que seria idiota i suïcida. Em limito a subratllar que, la «castellanització», arribava a un nivell més profund que el mateix idioma. I la conseqüència era el «provincianisme».
No sé si divago. Però crec que calia posar damunt la taula aquests detalls, si és que tenim la pretensió de comprendre, als Països Catalans, el contrast, la dialèctica, o el que sigui, entre «cultura nacional» i «cultures regionals». Actualment, són escassos els escriptors —o escriptorets— en català que, al País Valencià, no hagin procurat reinstal·lar-se en aquell «sistema de referències» que és o hauria de ser una «cultura nacional» catalana. I si aquesta inserció no dóna més de si és perquè continua pesant-hi la proximitat del castellà i la postergació social de la llengua. No tant com abans, ni de bon tros. Si la societat valenciana, en línies generals, no ha abandonat el seu tradicional provincianisme, la implantació cultural del català hi ha estat decisiva en les últimes dècades. La quantitat de poetes i de prosistes en català que avui podem censar, per quilòmetre quadrat, al País Valencià, fa feredat. No tots són bons i no tots són dolents. El fet que, en la meva consideració, importa és l’abundància, d’una banda, i de l’altra, que la genuflexió inconscientment castellanitzada minva de dia a dia. A les Illes, les noves generacions —o no tan noves— disposaven del «sistema de referències» autòcton, insigne, i la seva incorporació a la «cultura nacional» ha estat més fàcil. I que consti que no peco d’optimista.
L’optimisme seria precipitat. I nefast. No voldria que, en anar-vos-en a casa, vosaltres, els «regionalistes» del Principat que heu vingut a escoltar-me, poguéssiu imaginar-vos que «tenim la partida guanyada». No és això. En l’aspecte literari, moltes barreres han caigut. I en el no literari: tant en la historiografia com en els estudis econòmics i sociològics, i en els geogràfics i en els de les altres ciències que tenen per objecte les realitats passades o actuals, la «referència» al conjunt dels Països Catalans és gairebé constant. I no per un apriorisme militant: pel pur pes de les evidències. Només que això és insuficient. Una «cultura», en les darreries del segle XX, per més «nacional» que es vulgui —i no tinguem vergonya de reivindicar la nostra, perquè, si gireu la vista al vostre voltant, els altres «nacionalismes» són més «nacionalistes» que el nostre, començant pel carpetovetònic—, una «cultura nacional», avui, ja ha deixat de ser impermeable i casolana, i ha d’arriscar-se a la «competitivitat» de l’ús que n’hagi de fer la clientela. Els nostres «regionalismes» d’anar per casa hi perduraran per molt de temps encara. Com a tot arreu del món passa. Però l’espectre de la «normalitat» se’ns imposa. Sempre he estat en contra del venerable eslògan de: «Puis parla en català, Déu li don glòria».
Ara: tampoc vull acabar aquest parlament sense remarcar la importància de «parlar en català». Que Déu ens doni glòria o no, és secundari. I quan dic, en aquest punt, «parlar en català», també penso en els que pinten, en els qui esculpeixen, en els qui componen música. I en els homes de ciència. I en els qui fan cine o fan teatre. O els qui dibuixen còmics. La «cultura catalana», des de la «regió» a la «nació», ha d’abraçar totes aquestes activitats i moltes més, des d’una afirmació solidària. L’alternativa és el provincianisme de sempre, i si es disfressa de «cosmopolitisme», tant se val! Per a alguns de nosaltres, i espero que per a la majoria, la nostra pàtria és la nostra llengua. Tampoc no m’agrada parlar de «pàtries», però d’alguna manera ho hem de dir. Els «regionalismes» s’hi interfereixen: en la fonètica, en la morfologia, en el lèxic. És un problema que no tenen els músics, els pintors, els escultors. En el fons, la convocatòria ve decidida per això que acabo de proclamar: l’afirmació solidària. No basta cridar: «Som una nació!». Ni cal demostrar-ho, perquè som una nació. Però d’una nació emana una «cultura» que respon a les necessitats del poble que la constitueix, i és des del poble, des d’aquest poble que s’estén de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, que hem d’entendre les nostres probabilitats de supervivència col·lectiva. Qualsevol intent de retallar aquesta esperança serà estèril.
Tenim els dies comptats, i hem d’espavilar-nos. Ja no es pot ser «regionalista» de Catalunya: o «nacionalista» de la Catalunya estricta. Ho hem de tenir ben present: la «nació catalana», culturalment i políticament, no pot clausurar-se en les quatre províncies del Principat. Acceptar això seria renunciar a la proclamació «nacional»: seria revertir en un «regionalisme» més, que, retroactivament, us duria, a vosaltres, a prescindir de Llull o del Tirant, de Llorenç Villalonga i de Jaume Roig, i podria multiplicar les al·lusions. Per a nosaltres, els perifèrics, suposaria prescindir de Bernat Metge, i no seria cosa que ens preocupés massa. Però reclamem Verdaguer, Maragall, Carner, Salvat, Riba, Foix, Brossa. I és amb aquesta visió «cultural» unànime que podrem reprendre la marxa. Sense discriminacions i sense manies. Catalans ho som tots, inclús els qui no volen o no volien ser-ho. Ho era Balmes, ho era Blasco Ibáñez. Ho era Lluís Vives. Som nosaltres els qui, en assumir-los, ens construïm. Cada «regió» dels Països Catalans, al llarg dels segles, ha tingut la seva aventura. De cara al futur, o els Països Catalans, amb aquest nom, recuperem i reestructurem la nostra dispersió «regional», o no serem res.
Jo no he vingut ací a aportar solucions. Em fa la impressió que els «oradors» que m’han precedit en aquesta sèrie de conferències, si no tots, alguns, no hauran coincidit amb mi, ni amb la consideració de l’ahir ni en la del demà. Però ells són «regionalistes», com diria el meu amic Lluís Aracil, «catalunyesos», i no «catalans». El peix que es mossega la cua, o li la fan mossegar, és allò que deia al principi: la «qüestió de noms». Els décalages «regionals», als Països Catalans, són obvis. Jo m’he detingut a considerar el cas valencià, el més conflictiu. Però catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos, encara que les designacions estiguin mal dites, no tenim altra opció que la de la unitat. Ens ve obligada per la història, i ens ve provocada per l’esdevenidor. No solament tenim un patrimoni cultural compartit: és que tornem a tenir-lo ara, tan desigual com es vulgui, però amb una decisió «unitària» resolta. Parlo de «cultura», i especialment de la «cultura literària». L’impacte de les Illes és brillant i excepcional, i comença potser amb don Marià Aguiló. El del País Valencià és recent, i no puc ser jo el més indicat per comentar-lo. Hi ha un poeta que es diu Vicent Andrés Estellés, que m’eximeix de més consideracions. I més gent, potser no tan madura, però alegrement decidida a no ser ja «regional» sinó «nacional».
Que ho aconsegueixi o no, el temps ho dirà, i no jo. Ningú no vol «desregionalitzar-se». L’exemple gloriós de la novel·lística mallorquina, encapçalada per Llorenç Villalonga, n’és una mostra. Els valencians, avui com en el segle XV, es fan sentir com a valencians, i com a «catalans». No tenim al darrere un Balmes sinó un Blasco Ibáñez. Ni tampoc un Torras i Bages o un Almirall ni un Prat de la Riba. Ni un Maragall, ni un Carner, ni un Salvat-Papasseit. De fet, procedim del no-res provincià de Llorente i de Constantí Llombart. I de la «cultura satèl·lit». Però això no ha estat obstacle perquè, ara, la configuració «regional» s’insereixi en la «nacional». No citaré noms. Evoco només la voluntat. I, certament, una literatura no s’alimenta de voluntats. Però alguna cosa en sortirà. I ja n’ha sortit una: la d’escriure en català, i dins el «sistema de referències» que és la literatura catalana. Si ho fan millor o pitjor, es tracta d’una eventualitat circumstancial. I si ho fan agressivament —com ho ha fet l’Estellés—, tots n’eixirem guanyant. Les actituds corrosives d’alguns mallorquins, també «regionalistes» per reacció, em semblen substancialment positives.
Les tres o quatre «cultures regionals» que s’articulen en «cultura nacional», als Països Catalans, podrien revertir en una fructuosa renovació, si a Barcelona en fossin més atents, i no es limitessin a «mirar-se el melic», com ha dit algú. Certament, avui més que mai, Barcelona, la Barcelona editorial, i no sé si la Barcelona lectora, s’ha obert generosament a la perifèria. ¿On pot arribar l’operació? El Principat és encara noucentista. O neonoucentista. Per haver-ho denunciat, algun amic ha arribat a insultar-me. Però tothom és noucentista, encara, al Principat. Ho és el senyor Foix, i ho era Gabriel Ferrater, i no cal dir Carles Riba. Els mallorquins revoltats de l’última fornada enceten uns altres camins: un «regionalisme» més, però descaradament «nacional». Al País Valencià no arribem a tant, l’Estellés a banda. Però tot vindrà: vindrà la revolta de les «regions» subalternes enfront de la «regió» autoconsiderada «nacional». I serà una revolta «integrada», a la llarga. I de ferment, al cap i a la fi. No m’allargo més en tot això. Caldria parlar de la novel·la, i del teatre, i de tot allò que no és ni poesia ni novel·la ni teatre. Però hi haurà una «literatura catalana» diferent.
I una «cultura catalana» diferent. Els artistes plàstics, els músics, els historiadors, els sociòlegs, ¿no obriran nous camins a les seves especulacions? ¿I no seran, si volen ser, i sobrepassen la misèria acadèmica «regional», o el negoci de les burgesies municipals, una opció autènticament «nacional»? Ací, i entre nosaltres, només és «nacional» allò que abraça tots els Països Catalans. Que cada «regionalisme» hagi de passar per les baquetes del seu entorn particularista és una altra cosa, i cadascú farem el que podrem. Però, per a tots els catalans, per a tots els catalanoparlants, només hi ha una resolució clara: facin versos o novel·les, quadres o escultures, música o història, economia o urbanisme, política o política, la disjuntiva final és aquesta. O Països Catalans o «regionalisme» en el mal sentit de la paraula. És la conclusió a què he aplegat després d’una llarga i complicada experiència. I en aquest punt és on volia arribar.
© del text, Josep Palàcios
