poemes esparsos poesia poesies estellés vicentn andrés tres i quatre 3 i 4 obra completa VIII

Poemes esparsos, polítics – Vicent Andrés Estellés

Poemes esparsos, polítics és una selecció de poemes del vuitè volum de l’Obra Completa revisada de Vicent Andrés Estellés que publica Tres i Quatre.

Aquest volum d’Obra completa VIII, amb edició de Jordi Oviedo i Irene Mira-Navarro, aplega els poemaris del 1974 al 1978 que mostren el vessant més polític de la poesia estellesiana. La revisió i reorganització de tota l’obra és encapçalada per Vicent Salvador i Josep Murgades.

A Stroligut us avancem poemes i fragments de Puig Antich, Estat d’excepció, Poemes esparsos i La casa de la música vora el mar.

poemes esparsos poesia poesies estellés vicentn andrés tres i quatre 3 i 4 obra completa VIII
PUIG ANTICH / ESTAT D’EXCEPCIÓ / POEMES ESPARSOS / LA CASA DE LA MÚSICA VORA EL MAR

PUIG ANTICH

És temps.
                  És temps!
                                   És temps
                                                   de dir
                                                              amb la veu alta
                                                                                          i clara
el nom
             del nostre orgull
                                           el nostre dolor
                                                                      la nostra ràbia
És temps
                 És temps!
                                   
És temps
                                                    d’anar
                                                                amb la cara ben alta
creuant les avingudes
                                        els balcons
                                                             la misèria
                                                                               l’esperança
amb el cor en un puny
                                          enlairat
                                                        més alt que l’alba
molt més 
                  ferruginós
                                      molt més
                                                       
un grapat
                                                                           de metralla
És temps
                 És temps!
                                    És temps
                                                     de la rosella
                                                                           declarada
la margarida
                        entre les dents
                                                   la lluna clara
el vaixell
                 matiner
                                solcant el jorn
                                                           la mar
                                                                        extensa i ampla
És temps
                 És temps!
                                    És temps
                                                     de dur
                                                                  com un grapat de dacsa
el record amarg
                             el record permanent
                                                                    la síl·laba estellada
a casa
           al dinar
                          el sopar
                                         a romandre a taula
tant si ens agrada 
                                el record foradat
                                                               com si no ens agrada
Companys
                     amics de lluita
                                                amics de la mà anhelada!
Jo us recorde
                         caiguts entre la pols
                                                              als peus del mur de l’alba
i vull dur
                  el vostre record
                                               la vostra exigència
                                                                                 a la meua jornada
Presidireu el dia
                               presidireu els treballs
                                                                       presidireu la taula
Molt us recorde
                              amics
                                         però si he de ser clar
                                                                               potser no us recorde massa
Puig Antich
                       jo t’invoque
                                              i cride
                                                         des de la murada
el teu sacrifici
                          la teua mort
                                                  la teua amarga matinada
i espere la irrupció
                                  de la teua mort
                                                               cruel com no n’hi ha altra
No duràs
                  l’acostumat ram de les flors
                                                                     sinó la sang acostumada
que florirà
                   dintre un pitxer
                                                 amb aigua
mentre per la finestra
                                        puja el dia
                                                            la brisa
                                                                          l’alta
alegria de punys
                              vindicadors
                                                    una crònica tendra
                                                                                        irada
de banderes
                      de punys
                                       un poble que avança
Puig Antich
                        jo t’invoque
                                               Vine!
                                                         El meu cor t’aguarda
fent senyals a la terra
                                       un alfabet de dol
                                                                       i ràbia
Puig Antich
                        vine
                                El meu cor aguarda.

ESTAT D’EXCEPCIÓ

No puc ser clar, no puc ser més explícit,
ara que més que mai ho necessite.
Ajuntareu el que he dit a la data,
i aclarireu, amb decrets de tenebra,
el que és obscur en les meues paraules.
Ha culminat, instantani, l’oratge,
determinant la tardor a deshora.
Coordinat, el cel se’ns ha enfosquit:
ha plogut molt i arriba un vent inhòspit.
El cansament, ja no la por, em fa
deixar, confús, el poema a la taula.
Potser demà me’l trobaré florit,
com un clavell, dintre aquesta carpeta.

ELS CAMINS DE LA LLIBERTAT

PORTA-COELI

I

recorde unes columnes de fra angèlic
esveltes fragilíssimes extremes
arribava una nova claredat
evocava un anell claustre sumari
una frescor d’una aigua aquell migdia
xisclaven els ocells a la pineda
i jo era allí davant aquelles pedres
aquella novetat o món intacte
no sabia el que dir el que callar mirava
recordava la mar de ganivet
recordava la mar i l’almirall
peixos amb quatre barres per la mar
em vaig quedar suspecte recordava
les coses inconnexes que duria
els propòsits que em duien a aquell lloc
temptava una pedreta a la butxaca
sempre m’acompanyava una pedreta
mirava les columnes esveltíssimes
com per a suportar una oreneta
el pes d’una oreneta fugissera

POEMES ESPARSOS

EL POEMA

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrere l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

FRAGMENT 1

També a la memòria de Salvador Espriu
A Jaume Pérez i Montaner

Emmarcat, groc del temps, a la paret
hi havia un text de Verdaguer —i pensa
quant hi ha, de mossén Cinto, en la puixança,
en la sintaxi de pallers i aladres
de Bartra, o quant hi havia, en Verdaguer,
del seu temps, que era el temps, ¿i caldrà dir-ho?,
de Whitman i les llargues fulles d’herba
(el designi del qual no es compliria
en Verdaguer, com ara ho entenem,
sinó en el seu fillol, l’Agustí Bartra,
i ja en farem, després, l’aclariment),
per més que el sol que pega sobre Bartra
fou el sol de Van Gogh, i també fou
el de Lorca, i perdoneu-me l’incís—,
i Salvador Espriu, mentre llegia
jo els meus poemes —l’èpica rural,
perquè hi ha sempre el precedent agrícola,
i amb perdó de mossén Riber podríem,
i és el segon mossén, evocar Roma,
Virgili entre unes fulles de llorer,
l’Horaci recolzat en una pedra
i la mà esquerra a l’entrecuix pelut,
el mestratge del Laci, indiscutible,
que mossén Cinto va assumir, terrós,
facilitant, diríem, l’elegància
de plecs de mossén Costa, i ja en van tres,
de mossens, que mossén Torras i Bages,
i ja en van quatre, mare meua, féu
la prosa assaonada i complidora,
fins arribar a Bartra i al seu ordre
estròfic, i a un idioma de llegones,
de lledoners sota la lluna plena,
de masos i blanquernes i corbelles,
i travessant la forestal amplària
el renill del corser o la donzella
que just deixa de ser-ho amb un guerrer,
aquell guerrer anònim, del qual ve
la nissaga feroç i delicada,
amb uns apremis sexuals que no
li permeten estendre la tendresa
(si és que aquell ruralisme que arribava
a l’època en mossén Cinto o en Bartra,
que no és l’èpica d’ara, no venia
d’alguns passatges que Vicens i Vives,
l’economia i les collites, ha
meditat llargament en els seus llibres,
traient, al capdavall, les conseqüències
que fan feliç a Pla, com ens demostra)
¿i t’oblidaves de Carner i aquells
sonets que tenen cruixidores síl·labes
i s’esdevenen cruixidores màrfegues,
propicis, ells, per a l’indòmit coit
mentre, des de l’estable, puja el bram
de la vedella i una olor de fem,
confús anunci de fecunditat?—,
mentre a la Via Laietana queia
queia, a poc a poc, la nit,
caure la nit, amuntegant-se, fosca.

LA CASA DE LA MÚSICA VORA EL MAR

I

A Isabel, intemporalment

La meua casa és la casa de la música
La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l’espiga i ens agrupa i ens dispersa
Després constituïm l’estament de la festa

Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d’argila
Bastireu edificis centrals per a la música

Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l’estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera

Monuments de la música! Torna la muixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!

© Hereus de Vicent Andrés Estellés
© Tres i Quatre S. L.