bontxe el silenciós peretz conte català traducció sandiumenge ídix

Bontxe el Silenciós – I. L. Peretz

Bontxe el Silenciós és el conte més conegut de l’escriptor polonès I. L. Peretz, considerat amb Mendele Moïkher Sforim i Xólem-Aléikhem un dels pares de la literatura ídix moderna i responsable d’introduir-hi les tècniques modernistes del tombant del segle XX.

En aquest conte moralitzant que, com la resta de la seva obra, admet diverses lectures, Peretz se serveix de la vida desgraciada de Bontxe per mostrar compassió pels poble jueu oprimit a la vegada que en critica la passivitat com a resposta a l’opressió.

La traducció al català, en col·laboració amb David Goldstein, és de Magí Sandiumenge. Es va publicar el 1921 a la revista D’ací, d’allà.

» Més literatura ídix: Un amic de Kafka d’Isaac Bashevis Singer.

bontxe el silenciós perets i. l. conte narració català traducció sandiumenge ídix literatura
Il·lustració de Bontxe el Silenciós d’Uriel Birnbaum per a un recull de literatura ídis del 1921.

BONTXE EL SILENCIÓS

En aquest món d’ací baix la mort de Bontxe el Silenciós no féu cap impressió. En va demanaríeu: ¿Qui era Bontxe? Quina vida portava, de què va morir? Fou que el cor se li va rompre, que les forces l’abandonaren o bé que un fardell massa pesant va trencar-li l’espinada…? Ningú no ho sabria dir. També podria ésser que hagués estat la fam que l’occís.

Si al carrer hagués caigut un cavall d’òmnibus, hom s’hi hauria interessat molt més que no per aquest pobre home. Els diaris n’haurien parlat; un seguit de badocs haurien acudit a veure la bestiola i àdhuc a contemplar el lloc de l’accident.

Mes si fossin els cavalls tan nombrosos com els homes —centenars de milions—, la mort d’una ròssa no excitaria el més mínim interès.

Bontxe va viure silenciosament i silenciosament moria. Va passar per la terra com una ombra.

Per sa circumcisió, hom no begué pas vi; les copes no dringaren les unes amb les altres. Per sa majoritat religiosa, no va dir ni una paraula… Viva com un gra de sorra obscur a prop de l’Oceà, confós entre els milions de sos semblants. I quan el vent el va aixecar i se l’endugué a l’altre cantó, ningú no se’n captingué.

En vida, la pols dels camins no servava cap petja de sos passos; després de la mort, el vent va endur-se la tarja de la seva tomba. La dona de l’enterramorts va trobar-la lluny i va servir-se’n per a fer bullir l’olla. Tres dies tot just eren passats de la mort de Bontxe, i hauríeu demanat debades a l’enterramorts a on l’havia soterrat; ja no se’n recordava.

Si Bontxe hagués tingut un epitafi, potser un savi arqueòleg l’hauria descobert al cap d’un segle, i el nom del Silenciós hauria corregut un altre cop la nostra atmosfera.

Ell, però, no fou sinó una ombra. Després de viure miserablement, miserablement moria.

No hagués estat per l’aldarull de la gentada, qui sap si algú, casualment, hauria sentit cruixir l’espinada de Bontxe sota el fardell; si el món no fos tan enfeinat, qui sap si algú, casualment, no s’hauria captingut que ja en vida tenia els ulls somorts i les galtes espaventosament xuclades; que fins quan no portava un fardell damunt de l’esquena, el cap se li torçava vers la terra com si hi cerqués la seva tomba! Si la gent pobra hagués estat tan poc nombrosa com ara els cavalls d’òmnibus, qui sap si algú no hauria demanat: «¿I doncs, d’aquell Bontxe, que se n’és fet?»

Quan el portaren a l’hospital, el seu racó de soterrani no va romandre buit gaire estona. Deu de sos germans ja l’esperaven: l’adjudicaren a qui en donava més. Quan del llit dugueren a la cambra mortuòria vint pobres malalts esperaven ansiosament el lloc… Tot just deixava la cambra mortuòria, que ja hi portaven vint cadàvers trets de sota el munt de runes d’una casa que acabava d’ensulsiar-se… ¿Qui sap per quant de temps estarà tranquil dintre la tomba? ¿Qui sap el nombre dels cadàvers que ja estan esperant aquell bocí de terra?…

Nat en silenci, va viure silenciosament; mort silenciosament, fou enterrat encara amb un més gran silenci.


No fou pas així que van passar les coses a l’altre món. Allí dalt, la mort de Bontxe va fer-hi una impressió profunda!

El gran corn del Messies retrunyia per tota l’estesa dels set cels: «Bontxe el Silenciós acaba de finar!». Els àngels de llargues ales voleiaven de l’un a l’altre per dir-se a cau d’orella: «Bontxe és estat enviat davant de la Seu suprema!». En tot el Paradís no se sentia sinó una remor, un crit, una gran joia: «Bontxe el Silenciós! ¿Us capteniu ben bé de què és Bontxe?».

Uns angelets molt joves, amb ulls de diamant, les ales de fil d’or, i amb unes petites sabatilles d’argent, volaven plens de joia vers Bontxe. La fressa de les ales, el clapotejar de les sabatilles i les felicíssimes rialles d’aquelles boquetes tan bufones, fresques i vermelles, omplien tots els cels, arribaven fins al tinell suprem, i el mateix Déu havia esment que Bontxe el Silenciós ja s’acostava.

Abraham, el patriarca, s’era plantat a la porta del cel, bo i allargada la mà per a un cordial Déu vos guard! i una dolça rialleta il·luminava deliciosament la seva cara antiga.

—¿Què deu ésser ço que així rodola pel cel?

Era que al Paradís feien rodar dos àngels un cadiral per a Bontxe.

—I aquest llampec tan lluminós, ¿què és?

Era que duien una corona d’or, ornada de les pedres més precioses. Tot això era per a Bontxe!

—¿I el Tribunal Altíssim no ha judicat encara? —demanaven els Sants tot admirats, no exempts de gelosia.
—Això rai! —feien els àngels—. No serà sinó una pura formalitat. En contra de Bontxe el Silenciós, l’acusador mateix no trobarà un sol mot. La causa no durarà ni cinc minuts!
—I doncs, ¿que no ho sabíeu, qui és Bontxe?


Bon punt els angelets hagueren agafat Bontxe pels aires i per ells sonaren una melodia; quan Abraham el patriarca va encaixar amb el lcom un antic company; quan ell va haver esment que el seu cadiral ja estava a punt al Paradís, que una corona esperava el moment de cenyir-li el front, que al Tribunal Altíssim ni un mot de massa no seria dit en el seu plet. Bontxe, talment com allà baix a la terra, va callar tot astorat! Tenia la fermança que tot plegat no fóra sinó un somni o bé una senzilla errada.

Bé prou que hi estava acostumat, a ambdues coses! Més d’un cop, allí baix, havia somniat que recollia diners damunt del trespol; veritables tresors hi eren escampats… i l’endemà es despertava més pobre encara que la vigília. Més d’un cop, al carrer, algú li havia somrigut, i per equivocació li havia adreçat una paraula afectuosa; mes tan aviat l’error desfet, li havia escopit per a menysprear-lo!

—És la meva planeta —feia ell.

I ara no gosa d’aixecar els ulls, de por que no se li esvaeixi el somni; de por de despertar-se en un catau, entremig d’hidres i serpents! No deixa escapar de la boca ni un sospir, no gosa bellugar-se de por que no el reconeguin i no el gitin a l’abim.

Tot ell tremola, no sent les felicitacions dels àngels ni veu la dansa llur al seu voltat: ni menys correspon a la benvinguda cordial que li adreça Abraham el Patriarca, i conduït davant de l’areòpag celeste, no sap ni saludar…

Estava tot encongit!

I la seva por va créixer, quan sense voler veié les grades del Tribunal celest. No hi havia sinó alabastre amb diamants. «I mos peus trepitjaran aquest trespol.» Estava tot encarcarat. «Qui sap per a quin ric, per a quin savi, per a quin sant es fa la festa… Ell arribarà, i tot això acabarà ben malament.»

Tot ple d’espant, ni menys s’adonà del que deia el president amb veu molt clara: «El plet de Bontxe el Silenciós», i que tot trametent les actuacions al defensor, li deia: «Parleu, però breument».

Al voltant de Bontxe, la sala, el tribunal, tot dansa; un soroll confós li omple les orelles; mes ell, en el soroll, copsa cada vegada més distinta la veu de l’advocat angèlic, tan dolça com el cant de la viola:
—El seu nom li esqueia com a un gos gentil un bon vestit tallat de mà de mestre!
—Què diu? —feia Bontxe. I sent una veu impacient que interromp l’orador.
—Res de metàfores, si us plau.
—Jamai, segueix el defenson, jamai no s’és queixat ni de Nostramo ni dels homes; mai un llampec d’odi no ha lluït en els seus ulls, mai no ha alçat al cel el seu esguard irat.

Novament, Bontxe no comprèn res, i la veu dura torna a interrompre un altre cop.

—Poques retòriques!
—Job ha cedit; Bontxe ha sofert més del que jo no vaig sofrir.
—Fets, fets positius —crida el president amb impaciència.
—El circumcidaren a l’edat de vuit dies…
—Està bé; però res de realisme.
—L’operador, poc traçut, no sapigué estroncar la sang…
—Endavant! Endavant!
—I ell callava sempre —segueix el defensor— fins que quan va finar la seva mare i quan als setze anys va tenir per madrastra una dona dolenta, una serp…

«Així, potser sí que es tracta de mi tant, tanmateix», va pensar Bontxe.

—Res d’insinuacions de terceres persones —féu el president tot enfurismat.
—Bon goig si li llençava un mos de pa ressec, pelleringues de vianda… i mentrestant, ella no mancava pas de beure’s el seu bon cafè amb llet.
—Al gra! —cridà el president.
—En canvi, no li escatimava els cops ni els pessics, i sota dels parracs hauríeu vist la carn masegada i sangonosa de l’infant. A l’hivern, ell, al pati, li estellava la llenya, musos els peus àdhuc en les més grans glaçades; les mans seves eren massa tendres, massa febles, els tions massa grossos, la destraleta tota oscada. Més d’un cop se li desllorigà la mà i s’ompliren sos peus de penellons; mes ell callava. Àdhuc davant de son pare…
—Ah, sí, l’embriac —observa l’acusador fent-hi una rialla. I una esgarrifança corre per tots els membres de Bontxe.
—Fins davant de son pare, ell no deia un mot —segueix el defensor—. I sempre miserable; ni un amic, ni escola, ni vestits nets, ni un minut de respir.
—Els fets, citeu els fets —crida novament el president.
—Ell callava àdhuc quan son pare, embriagat, va agafar-lo pels cabells i va gitar-lo a fora al mig d’una terrible nit d’hivern. Va aixecar-se sense un crit, i es va posar a córrer tot dret al seu davant… Durant tota la marxa, va callar; al fort de la fam, no va pidolar sinó amb els ulls; i no fou sinó un capvespre tèrbol i humit de primavera, que entrava a una ciutat. Va entrar-hi com una gota d’aigua cau al mar, i això no va deslliurar-lo de passar aquella nit a la garjola… Ell no féu sinó callar, sense demanar-ne la raó. Un cop n’eixia, va posar-se a cercar feina, i de la més penosa; i sempre, sempre, no féu sinó callar.

El que era, però, més dur que no la feina, era trobar-ne. I ell callava sempre!

Xop d’una suor freda, aixafat sota dels fardells més feixucs, buits els budells i caragolats, sempre callava.

Tot maculat del fang dels infidels, vilipendiats amb les escopinades dels fidels, llençat, amb son fardell, al mig del pas dels carros, dels cotxes, dels tramvies, fits els ulls en els de la mort a cada pas, sempre callava!

Mai no havia calculat quants pouds 1 portava per un cèntim, quantes vegades queia per un sou i quantes curses i quants precs li calien per a cobrar el que li era degut.

No gosava alçar la veu, ni tan sols per a demanar el preu de la seva cursa, sinó que, com un captaire o com un gos, es quedava a la porta i es dibuixava en sos ulls el prec humil. «Torna més tard», hom li cridava. I ell es fonia com una ombra per a tornar un altre cop, més silenciosament encara, a pidolar el seu salari.

Callava àdhuc quan hom regatejava per pagar-lo, quan hom li feia passar alguna peça falsa…

Callava sempre.

«Tanmateix, deu ésser de mi, de qui es tracta», va dir-se Bontxe ja més refet.

Una vegada segueix el defensor després de beure un glop d’aigua, la sort de Bontxe va canviar… Dos cavalls desbocats arrossegaven en llur cursa mortal una rica carretel·la… El cotxer era ja per terra amb el cap badat. Vessava l’escuma de la boca torçada dels cavalls, de sota les ferradures llurs n’eixien espurnes, els ulls llurs brillaven com un flam ardent en la nit negra; i al fons de la carretel·la, més mort que viu, hi havia un home!

Aquell a qui ell havia salvat era un home ple de caritat que no oblidà pas el benifet rebut.

Trameté a Bontxe el fuet de son servidor mot, i Bontxe esdevingué cotxer. Féu més encara: va cercar-li muller. Encara va fer més: va proveir-lo d’un infant.

I Bontxe callava sempre.

«És de mi, de qui es tracta; de mi», pensava Bontxe, qui no gosa per això aixecar el cap vers el Tribunal Suprem…

I continua d’escoltar l’advocat angèlic.

—Bontxe callava àdhuc si son benefactor, que féu fallida temps aprés, negligia de pagar-li la soldada. Va callar si la muller fugia tot deixant-li als braços un infant encara de pit. Va callar també quinze anys més tard, quan aquell mateix infant fou a bastament fort per posar-lo a la porta…

«És de mi, de qui es tracta; de mi», pensa Bontxe tot ple de joia.

—Callava encara —seguí l’àngel defensor amb una més dolça i més trista veu— quan el benefactor indemnitzà a tothom llevat de Bontxe, a qui no va donar ni una malla… I quan amb son 50 HP el va rebotre a terra i li passava pel damunt, també callava. Ni menys digué a la policia de qui era estat la víctima.

A l’hospital i tot, a on cridar hi és permès, ell va callar.

Àdhuc callava quan el metge refusava d’acostar-se-li al seu llit per mor de treure-li deu sous; o bé si l’infermer es refusava de mudar-li els llençols si no li donava algun diner.

Callava a l’agonia; callava a l’hora suprema.

Ni un mot contra Nostramo, ni un mot contra ningú!

—He dit.


Bontxe torna a tremolar de cap a peus. Prou sap que després de la defensa ve l’acusació. Què diran? Bontxe no se’n recordava ni poc ni molt, de la seva vida. Allà baix mateix oblidava cada minut que el precedia… L’àngel defensor de tot li ha fet memòria… ¿Qui sap el que pugui recordar-li l’acusador?

—Senyors! —comença una veu d’espinguet, malagradosa i incisiva, que tot d’una s’interromp—. Senyors! —reprèn la veu, aquest cop, però, amb un to menys sec; i s’interromp encara.

Al capdavall, dels mateixos llavis, en surt una veu gairebé amable…

—Senyors! Ell va callar. Jo callaré també!

Pregon silenci. Ara, d’allà dalt en ve una veu dolça i tremolosa.

—Bontxe, fill meu —diu la veu que ressona com una arpa—. Bontxe, mon estimat…

I el cor de Bontxe plora de joia. Ara voldria obrir els ulls i els té tots plens de llàgrimes. Mai no havia sentit, en plorar, tanta joia.

«Fill meu…, estimat meu…». D’ençà que la mare va finar, que no havia sentit semblants paraules ni una veu així.

—Fill meu —continua el president del Tribunal—, tu ho has comportat tot en silenci! Ni un membre sencer, ni un os intacte, ni un racó de l’ànima que no ragés sang… i tu callaves sempre…
Allí baix no t’han comprès. Tu mateix poc ho sabies que podies cridar i que el teu crit podia fer estremir i fer caure les muralles de Jericó. Tu no en sabies res, de la teva força endormiscada. El Tribunal Suprem no té per què judicar-te, no té per què condemnar-te, no té per què donar-te aquesta o aquella altra recompensa. Pren tot el que vulguis! Tot és ben teu.

Per primera vegada, Bontxe gosa aixecar els ulls; és tot enlluernat: tot és esclat, tot és llum, tot són irradiacions.

I abaixa sos ulls fadigats.

—Tanmateix? —demana amb un aire de dubte i d’angúnia.
—És clar! —li respon el president—. És clar, et dic. Tot és ben teu, tot el que hi ha al cel és cosa teva. Car tot el que ací esclata i resplendeix, no és sinó reflex de la teva bonesa silenciosa, un rebrollament de la teva ànima. Tu ho poues en la teva pròpia deu.
—Ben cert? —demana encara, aquesta vegada, però amb una veu un xic més ferma.
—És clar, ben cert —li diuen de tot arreu.
—Doncs bé, ja que és així —diu Bontxe tot somrient—, jo voldria tenir cada matí un llonguet calent amb una mica de mantega fresca.

Àngels i jutges van acotar el cap. L’acusador esclafia una rialla.

© de l’edició, Stroligut

NOTES

NOTES
1 Del rus пуд, unitat de pes que equival a 16,38 kg.