Fern Hill

Llavors que era jove… Així comença Fern Hill, un dels grans poemes de Dylan Thomas, en la traducció al català del poeta Marià Manent.

Es va publicar el 1946 al recull Deaths and Entrances. La versió de Manent, el 1974 a Poemes de Dylan Thomas d’Els llibres de l’Escorpí d’Edicions 62.

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros, en les viles dels pomerars era un príncep,
i, temps era temps,senyorejava les fulles i els arbres,
amb ròssec d’ordis i margarides,
avall, pels rius de claror que en terra feien els fruits.

I com que era tendre i lliure d’afanys, famós als graners,
que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que era a casa,
al bat del sol, jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.
Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil: les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres; tot era aire
i joc, tot bell i ric d’aigua
i el foc era verd com les herbes.
I cada nit, sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se’n duien el mas,
i mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre estables, els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers, i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.

I després despertar,i la masia,com un vianant emblanquit
de rosada, tornava, amb el gall a l’espatlla; tot era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s’aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d’aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls càlids sortien
de l’estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.

I entre guineus i faisans honorat, vora la casa joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol, que tantes vegades naixia,
jo corria a l’atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de casa,
i no m’encongia pensar, en el meu comerç de cel blau, que el Temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;
no m’encongia, en els dies blancs com anyells pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s’apleguen les orenetes, a l’ombra que em faria la mà,
en la LLuna que sempre s’enlaira;
i, cavalcant cap al son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia, al país sense infants.
Ah! Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el mar.

⋮
Now as I was young and easy under the apple boughs
About the lilting house and happy as the grass was green,
     The night above the dingle starry,
          Time let me hail and climb
     Golden in the heydays of his eyes,
And honoured among wagons I was prince of the apple towns
And once below a time I lordly had the trees and leaves
          Trail with daisies and barley
     Down the rivers of the windfall light.

And as I was green and carefree, famous among the barns
About the happy yard and singing as the farm was home,
     In the sun that is young once only,
          Time let me play and be
     Golden in the mercy of his means,
And green and golden I was huntsman and herdsman, the calves
Sang to my horn, the foxes on the hills barked clear and cold,
          And the sabbath rang slowly
     In the pebbles of the holy streams.

All the sun long it was running, it was lovely, the hay
Fields high as the house, the tunes from the chimneys, it was air
     And playing, lovely and watery
          And fire green as grass.
     And nightly under the simple stars
As I rode to sleep the owls were bearing the farm away,
All the moon long I heard, blessed among stables, the nightjars
     Flying with the ricks, and the horses
          Flashing into the dark.

And then to awake, and the farm, like a wanderer white
With the dew, come back, the cock on his shoulder: it was all
     Shining, it was Adam and maiden,
          The sky gathered again
     And the sun grew round that very day.
So it must have been after the birth of the simple light
In the first, spinning place, the spellbound horses walking warm
     Out of the whinnying green stable
          On to the fields of praise.

And honoured among foxes and pheasants by the gay house
Under the new made clouds and happy as the heart was long,
     In the sun born over and over,
          I ran my heedless ways,
     My wishes raced through the house high hay
And nothing I cared, at my sky blue trades, that time allows
In all his tuneful turning so few and such morning songs
     Before the children green and golden
          Follow him out of grace,

Nothing I cared, in the lamb white days, that time would take me
Up to the swallow thronged loft by the shadow of my hand,
     In the moon that is always rising,
          Nor that riding to sleep
     I should hear him fly with the high fields
And wake to the farm forever fled from the childless land.
Oh as I was young and easy in the mercy of his means,
          Time held me green and dying
     Though I sang in my chains like the sea.