Una veu en la nit

Una veu en la nit és el conte marítim més conegut de l’escriptor anglès William Hope Hodgson, culturista, mariner i mestre de la literatura de terror de principi del segle XX.

Hodgson va escriure contes i novel·les de «weird fiction» com The House on the Borderland i The Night Land. Amb Lovecraft, és un dels pares de l’horror còsmic, i amb Ambrose Bierce un dels grans autors de l’horror marítim. La traducció al català és de l’Argentó Raset.

////Més terror i fantàstic a Stroligut

william hope hodgson traducció català conte la veu en la nit voice in the night terror fong fongs mar

Era una nit fosca sense estrelles. Estàvem pairats al Pacífic Nord. La posició exacta no la sé del cert, perquè el sol, durant tota la setmana, àrdua i fatigant, restà amagat per una boirina que semblava surar per sobre nostre, a l’alçada del coll del pal, i a estones davallava fins a emmantellar la mar circumdant.

Com que no feia vent, havíem aferrat l’arjau i jo era l’únic a coberta. La tripulació, que consistia en dos homes i un grumet, dormia al seu ranxo d’envant; mentre, Will —el meu amic, i patró de la nostra petita embarcació— s’estava a la llitera de popa, a tocar de la cabina.

Tot d’una, de la fosca que ens envoltava, n’eixí un crit:
—Ah de la goleta!

El crit va ser tan inesperat que, de tan sorprès com estava, no vaig ni poder respondre.

Se sentí de nou —una veu peculiarment rogallosa i inhumana, que venia d’algun indret de la mar tenebrosa, per la banda de babord:
—Ah de la goleta!
—Ep! —vaig cridar fent el cor fort—. Qui sou? Què voleu?
—No tingueu por —va respondre la veu estranya que de segur havia percebut certa inquietud en el meu crit—. Només soc un… vell.

La pausa sonà estranya; fins més tard no en trauria l’entrellat.

—Per què no atraqueu al nostre costat, doncs? —vaig demanar-li bruscament: no m’havia fet gràcia que insinués que em notava un poc inquiet.
—No, no… no puc. No seria segur. Jo…

La veu s’apagà, i, altre cop, el silenci.

—Què voleu dir? —vaig preguntar, cada cop més i més confús—. Per què dieu que no és segur? On sou?

Vaig parar l’orella, però no hi hagué resposta, així que amb una malfiança fulminant que no sé ben bé a què treia cap vaig atansar-me de pressa a la bitàcola i en vaig prendre la llàntia encesa. Al mateix temps, vaig picar la coberta amb el taló per despertar Will i vaig girar cua etzibant el feix de llum groga a la immensitat silenciosa enllà de la barana. Bo i fent-ho, vaig sentir un gemec desmaiat, i en acabat el so d’un xarboteig, com si algú hagués enfonsat els rems de cop i volta. Mal que no puc dir amb certesa que hi veiés ni poc ni gaire, em va semblar que amb la primera llampada havia albirat alguna cosa sobre l’aigua, allà mateix on ara no hi havia res.

—Aviam! —vaig dir—. Què és aquesta presa de pèl?

Però sols s’entreoí la remor inconfusible d’una barca endinsant-se en la nit.

Aleshores vaig sentir la veu de Will, que arribava des de l’escotilló.

—Què hi ha, George?
—Vine, Will!
—Però què passa? —va demanar travessant la coberta.

Li vaig explicar el fet estrany que m’acabava de passar. Va fer-me unes quantes preguntes i, després d’un moment de silenci, feu botzina amb les mans i cridà:
—Ah de la barca!

Des de molt lluny arribà una rèplica esllanguida, i el meu company repetí el crit. Al cap de poc, després d’un breu silenci, va créixer el so amortit dels rems, i Will, en sentir-lo, tornà a adreçar-s’hi. I aquest cop van respondre.

—Aparteu el llum.
—Per cap diner del món! —vaig remugar; però Will em va dir que fes el que la veu demanava, així que vaig entaforar el llum sota l’orla.
—Acosteu-vos —digué Will, i les remades continuaren. Quan semblava que eren a mitja dotzena de braces, van tornar a parar—.Vinga, atanseu-vos més —exclamà—. No ens tingueu por!
—Prometeu que no fareu més llum?
—Però, però, per què dimoni us espanta tant, la llum? —vaig esclatar.
—Perquè… —començà la veu, i callà de sobte.
—I doncs? —vaig preguntar ràpidament. Will em posà la mà a l’espatlla.
—Xiquet, calla un moment —em digué en veu baixa—. Ja me n’encarrego jo.

I s’arrambà a la borda.

—Mireu, bon home, és força insòlit, això de trobar-vos al bell mig del coi de Pacífic. Com podem saber que no en dueu una de cap, eh? Dieu que esteu sol. Com podem saber-ho, si no us deixeu veure? Perquè, és que, digueu-nos… exactament, què hi teniu, en contra de la llum?

Quan Will va haver acabat, vaig sentir un altre cop la fressa dels rems i llavors la veu, però ara provenia de més lluny i sonava patètica i desesperada a tot ser-ho.

—Em sap greu, em sap greu! No hauria d’haver-vos molestat, però és que tinc tanta gana i… la meva senyora també.

La veu emmudí; encara sentíem la remor irregular de les remades.

—Alto! —baladrejà Will—. No volia arruixar-vos. Va, torneu, que amagarem el llum, si no us agrada.

Es girà cap a mi.

—Ostres, tot plegat és ben estrany, però diria que no hem de patir.

El seu to era interrogatiu i vaig respondre:
—No. El pobre diable deu haver naufragat per aquí i s’ha tornat boig.

El so dels rems s’acostava.

—Torna la llàntia a la bitàcola —va dir Will. I s’inclinà sobre la borda i escoltà.

Vaig desar la llàntia i vaig tornar-me’n al seu costat. La voga dels rems va cedir una dotzena de iardes enllà.

—I ara, que atracareu de costat? —preguntà Will amb veu serena—. He fet desar la llàntia a la bitàcola.
—No… no puc —replicà la veu—. No goso d’acostar-me més. Ni tan sols goso de pagar-vos… les provisions.
—No hi patiu gens— va dir Will, i dubtà—. Podeu endur-vos tant de menjar com vulgueu —i tornà a dubtar.
—Sou tan bona persona! —exclamà la veu—. Déu, que tot ho comprèn, us ho pagui… —i estossegà.
—I… la vostra senyora? —va dir Will abruptament. —Que és…
—L’he deixada a l’illa.
—Quina illa? —vaig intervenir-hi.
—No sé com es diu —replicà la veu—. Tant de bo que… —s’esverà, però va compondre’s de sobte.
—No hi podríem anar a recollir-la amb barca? —demanà Will.
—No! —va dir la veu amb una èmfasi extraordinària. —Per Déu, no!

Després d’una pausa, afegí, amb to amonestador:
—És per la penúria, que m’he aventurat: la seva agonia em turmentava.
—No sé pas on tinc el cap, soc un tros d’ase! —exclamà Will—. Espereu, espereu un moment, tant se val qui sigueu, que ara mateix us duc alguna cosa.

Va tornar al cap d’un parell de minuts carregat de menges de tota mena, i es plantà davant la borda.

—No podeu acostar-vos a agafar-ho? —demanà.
—No, no goso! —respongué la veu, i em va semblar notar-li una fam constreta, com si mirés d’amansir una ànsia letal. Tot d’una, vaig veure clar que aquella pobra i vella criatura en la foscor glatia per tot allò que Will carregava i, tanmateix, de resultes d’algun temor incomprensible, s’estava d’arrambar-se a la nostra petita goleta i endur-s’ho. I fou llavors quan li va caure la bena dels ulls i s’adonà que l’Invisible no era boig, sinó que plantava cara amb enteniment a un horror intolerable.

—Maleït sia, Will! —vaig dir amb el cor penjant d’un fil, ple de compassió—. Ves i agafa una caixa. Hi posarem la teca i la hi farem arribar surant.

I així ho vam fer, empenyent-la enllà a cop de gafa, en la fosca. Al cap d’un minut, vam sentir un crit esmorteït de l’Invisible pel qual vam saber que la caixa li havia arribat.

Poc després, s’acomiadava amb un agraïment tan sentit que, n’estic segur, ens eixericà.

Llavors, sense més ni més, vam sentir les palades dels rems d’entre la foscor.

—Ha guillat molt ràpid —va apuntar Will, ofès i una mica ferit.
—Espera’t —vaig respondre—. Ja veuràs com torna qui sap per què. Estava mort de gana.
—I la dona també —va dir Will. Va callar un moment i continuà: —És la cosa més estranya amb què m’he trobat mai d’ençà que pesco.
—Oi tant… —vaig dir, i em vaig posar a rumiar.

I així va anar passant el temps: una hora rere l’altra, i Will encara s’estava amb mi: la insòlita aventura li havia llevat la son.

Quan ja havien passat tres quarts de la tercera hora, vam tornar a sentir la fressa dels rems mar enllà.

—Escolta! —va dir Will, amb un xic d’excitament a la veu.
—Sabia que tornaria —vaig remugar.

El xarboteig dels rems s’acostava i aquest cop les palades eren més fermes i llargues. El menjar els havia fet profit.

S’aturaren a poca distància del costat, i la veu estranya tornà a ressonar a través de la fosca:
—Ah de la goleta!
—Sou vós altre cop? —demanà Will.
—Sí —va respondre la veu—. Me n’he anat sense dir-vos res; però és que estàvem afamats…
—I la vostra dona?
—La meva dona… us ho agraeix de tot cor, ara aquí a la terra, i aviat més que us ho agrairà… des del cel.

Will va contestar-li entre dents, però estava confús i es va estimar més callar. Jo no vaig badar boca. Aquelles pauses tan curioses que feia m’intrigaven, em fascinaven tant com me’n compadia.

La veu continuà:
—Nosaltres, ella i jo, hem parlat mentre compartíem el fruit de la tendresa de Déu i vostra.

Will l’interrompé sense venir a tomb.

—Us prego que no desdenyeu el vostre acte de caritat cristiana d’aquesta nit —va dir la veu—. Estigueu segurs que Ell ho tindrà present.

Parà i durant un minut no se sentí res de res. I hi tornà:
—Hem parlat de tot el… de tot el que ens ha passat. No volíem dir-ne res a ningú, de l’horror que ha irromput en les nostres… vides. Ara ella, com jo, creu que el que ha passat aquesta nit obeeix a un designi celestial i que és voluntat de Déu que us expliquem tot el que hem patit d’ençà, d’ençà de…
—D’encà de? —digué Will en veu baixa.
—D’ençà de l’enfonsament de l’Albatross.
—Ah! —vaig exclamar sense voler—. Salpà de Newcastle amb rumb a Frisco¹ fa cosa de sis mesos i no se n’ha sabut res més.
—Això mateix —respongué la veu—. Però a uns graus al nord de la línia el va sorprendre una tempesta terrible i quedà desarborat. De dia, van veure que feia aigües per totes bandes, i, finalment, quan el temporal amainà, la marineria va fugir-ne amb bots, deixant… deixant una jove dama —la meva promesa— i a mi mateix a les restes del naufragi.

«Nosaltres érem sota la coberta, aplegant algunes de les nostres pertinences, quan se’n van anar. La por els havia fet tornat cruels i quan vam pujar a la coberta eren ja tan sols unes figuretes remotes a l’horitzó. Mes no vam desesperar-nos i decidírem construir-nos un petit rai. Vam carregar-lo tant com vam poder, incloent-hi aigua i galetes de mar. Llavors, quan el vaixell ja estava ben enfonsat, vam pujar a bord del rai i ciàrem.

«Més tard em vaig adonar que érem enmig d’una mena marea o de corrent que ens allunyava del vaixell escorat, de tal manera que, al cap de tres hores —segons el meu rellotge— ja no en vèiem ni el casc, però sí els pals durant uns quants minuts. Llavors, cap al vespre, s’aixecà una boira que va durar tota la nit. L’endemà encara ens envoltava, i l’oratge continuava encalmat.

Durant quatre dies vam navegar a la deriva entre aquesta estranya calitja fins que, al capvespre del quart dia, vam distingir la remor d’uns trencants llunyans. De mica en mica es feu més clara, i, al tombant de mitjanit, semblava que ressonés per totes bandes, encaixonada. Les ones sacsejaren el rai diversos cops i tot d’una ens trobàrem en aigües tranquil·les, havent deixat enrere el so dels trencants.

Quan es va fer de dia, vam veure que érem en una espècie de llacuna gran; però en vam veure ben poc, perquè, a tocar, tot just darrere nostre, entre la boira traspuntava el casc d’un gran veler. Com si ens haguéssim posat d’acord, ens vam agenollar i vam donar gràcies a Déu, ja que crèiem que les nostres desventures tocaven a la seva fi. Que il·lusos, quins ingenus!

El rai s’acostà al vaixell i vam cridar que ens pugessin a bord; però no contestà ningú. Tot seguit el rai topà amb el costat del vaixell, i, en veure que en penjava una corda, vaig agafar-la i vaig començar a escalar. Em va costar el bec i les ungles d’enfilar-m’hi per culpa d’una mena de fong gris i llefiscós que enllepissava la corda i esquitxava el costat del vaixell de taques lívides.

Un cop vaig atènyer la barana, vaig fer un salt fins a la coberta. Era plena de clapes de la substància grisosa, algunes de les quals formaven munts de més d’un pam, bé que en aquell moment pensava més en la possibilitat de trobar gent a bord que no en allò que acabava de veure. Vaig cridar, però no contestà ningú. Llavors vaig anar a la porta de sota la coberta de popa. Vaig obrir-la i vaig guaitar dins. Feia pudor de resclosit, i per això vaig saber a l’acte que allí no hi havia res viu, i vaig tancar la porta de seguida: de sobte em sentia sol.

Vaig tornar al costat per on m’havia enfilat. La meva…, la meva senyora encara seia tranquil·la a la barca. En veure que me la mirava des de dalt em demanà si hi havia algú a bord. Li vaig contestar que el vaixell semblava abandonat des de feia molt de temps, però que, si s’esperava una mica, miraria de trobar una escala o qualque cosa per pujar a coberta. Un pic junts, escorcollaríem el vaixell. Més tard, a l’altra punta del vaixell, vaig trobar-hi una escala de corda. Vaig deixar-la caure pel costat per on m’havia enfilat i al cap d’uns minuts ja la tenia amb mi.

Vam explorar plegats les cabines i les cambres de popa, però no hi havia ni una ànima. Pertot, a l’interior de les cabines, a tot arreu, també vam trobar les curioses clapes d’aquell fong estrany, tot i que la meva reina va dir que ho deixaria net com una patena.

A l’últim, un cop segurs que no hi havia ningú a popa, ens hi dirigírem entre els repugnants caramulls d’aquella substància insòlita; i aquí encara vam tornar a comprovar que hi estàvem tot sols, al vaixell. Ara que ho sabíem amb certesa, ens en tornàrem a proa i procedírem a instal·lar-nos tan confortablement com vam poder. Vam endreçar i netejar dues de les cabines, i després vaig anar a la recerca de menjar. No vaig trigar a trobar-ne, i vaig agrair-li a Déu tanta bondat. A més, vaig esbrinar on era la bomba d’aigua dolça; un cop adobada, vaig constatar que l’aigua, si bé es podia beure, tenia un gust no gaire agradable.

Durant força dies vam romandre a bord del vaixell, sense provar d’arribar a la platja. Vam esllomar-nos per fer-lo habitable. I, tanmateix, ens feia la sensació que estàvem de pega. Perquè, malgrat que, com a primera mesura, vam escatar les clapes d’aquella substància que esquitxaven terra i parets de les cabines i el saló, al cap de vint-i-quatre hores tornaven a fer la mida original, i això no només ens desencoratjava, sinó que ens deixava cada cop més intranquils.

Però no ens donàvem per vençuts, així que ens vam arremangar de nou, i vam rascar tot el fong i també vam xopar amb àcid carbòlic —del qual havíem trobat una llauna al rebost— els llocs on n’hi havia hagut. Així i tot, a final de setmana, l’excrescència havia tornat amb força i, a sobre, s’havia escampat a altres llocs, com si, en tocar-la, els gèrmens s’haguessin espargit.

El setè matí, quan es despertà, la meva reina en trobà una clapeta al coixí que li creixia a tocar de la cara. En veure-ho, va vestir-se cames ajudeu-me i va venir a la cuina, on jo encenia el foc per fer l’esmorzar.

—Vine, John —digué, i se m’emportà a popa.

Quan vaig veure el coixí, em vaig esgarrifar, i de seguida vam decidir abandonar el vaixell per mirar d’instal·lar-nos més còmodament a terra ferma.

De pressa i corrents vam aplegar les nostres poques pertinences i llavors vaig veure que el fong també hi havia fet de les seves, ja que un dels xals de la meva senyora tenia una petita llúpia vora la randa. Vaig llençar-lo per la borda sense dir-li’n res.

El rai era encara al costat del vaixell, però, com que feia de mal governar, vaig baixar una petita barca que penjava a popa i vam dirigir-nos cap a la platja; com més ens hi acostàvem, però, més m’adonava que el fong infecte que ens havia fet abandonar el vaixell també hi creixia. En alguns llocs havia brotat en forma de monticles horribles i improbables que semblava que s’estremissin, com amb una mena de vida quieta, quan el vent els gronxava. Aquí i allà, agafava l’aparença de dits enormes, i en d’altres només s’estenia pla, llefiscós i traïdorenc, o feia pensar en arbres grotescs i escarransits, retorts i nodosos. I de vegades tot tremolava perversament.

A primer cop d’ull ens va semblar que en tota la costa del voltant no hi havia ni un sol racó que no quedés colgat sota aquella crosta repugnant. Ens equivocàvem: al cap d’una estona, resseguint la platja, a certa distància vam destriar un clap pla de sorra fina, i ens hi vam quedar. No era sorra. Què era, no ho sé. Sols sé que el fong no hi creixia, mentre que a tot arreu —llevat d’allà on la terra sorrosa serpentejava com fent senderons entre la desolació grisa del liquen— no hi havia sinó aquella grisor repulsiva.

No sabeu prou com ens va animar haver trobat un lloc sense rastre de l’excrescència. Vam deixar-hi les pertinences. Llavors tornàrem al vaixell per arreplegar coses que potser podien fer-nos servei. Entre d’altres, vaig aconseguir d’endur-me’n a terra una de les veles, amb la qual vaig parar dues tendes petites, que, tot i que força malgirbades, feien el fet. Hi vivíem i hi emmagatzemàvem el que havíem de menester, i durant unes quatre setmanes no vam patir cap contratemps en particular. La veritat és que va ser un temps força feliç… perquè estàvem junts.

Va ser al dit gros de la mà dreta de la meva senyora on vam trobar la primera llúpia. No era més que una taqueta rodona, com una piga grisa. Déu meu! Se’m va glaçar el cor, quan m’ho va ensenyar. La vam netejar entre tots dos, ruixant-la amb fenol i aigua. L’endemà al matí m’ensenyà la mà de nou: tornava a tenir-hi la berruga. Per uns instants, ens vam mirar en silenci. Llavors, encara sense dir-nos res, vam mirar d’eliminar-la. De sobte, a mitja intervenció, va dir-me esverada:
—Què tens a la cara, rei?

Me la vaig palpar.

—Aquí, sota els cabells, vora l’orella, una mica més endavant.

I la vaig notar amb el dit. I vaig lligar caps.

—Primer acabem de curar-te —vaig dir, i s’hi avingué perquè tenia por de tocar-me fins que no haguéssim fet net de la piga. Un cop vaig haver acabat de rentar-li i desinfectar-li el dit, s’ocupà de la meva cara. Quan ja havíem enllestit, vam seure junts i vam xerrar una estona de moltes coses: d’un dia per l’altre havien irromput pensaments terribles a la nostra vida.

Tot d’una, teníem por d’alguna cosa pitjor que la mort. Parlàrem de carregar el rai amb provisions i aigua i fer-nos a la mar, però estàvem lligats de peus i mans, per molts motius, i… i el fong ja ens havia atrapat. Vam decidir de quedar-nos a l’illa i que Déu fes de nosaltres el que volgués. Esperaríem.

Passà un mes, dos mesos, tres mesos, i les taques anaven creixent mentre ens en sortien de noves. I malgrat tot plantàvem cara a la por, de tal manera que avançaven més lentes; bé, si fa no fa.

De tant en tant ens arribàvem al vaixell a la recerca de coses que necessitàvem, i vèiem que el fong hi creixia sense aturador.

Un dels munts de la coberta era gairebé tan alt com jo.

Havíem abandonat tota idea o esperança d’anar-nos-en de l’illa: amb aquell mal, no ens permetrien pas de viure entre humans sans.

Un pic ja ho teníem coll avall, vam comprendre que ens calia racionar l’aigua i el menjar, ja que no sabíem quants anys ens tocaria viure-hi, a l’illa, per bé que era possible que en fossin molts. Com ja us he dit, soc vell. Bé, no vell d’edat, però… Però…

S’aturà, i de cop i volta continuà:
—Com us deia, érem conscients que havíem d’anar amb compte amb el menjar, però encara no sabíem que ens en quedava tan poc per tenir en compte. Al cap d’una setmana vaig constatar que les sitges de pa no eren tan plenes com pensava, eren buides; i que, si no fos per algunes llaunes, de verdures i carn i altres, sols teníem el pa de la sitja que havia acabat d’obrir.

En descobrir-ho, vaig decidir espavilar-me i fer-hi tot el que pogués: vaig provar de pescar a la llacuna. Però no hi va haver manera. El món em va caure a sobre, així que vaig decidir de provar sort fora de la llacuna, a mar obert.

Sí que vaig pescar-hi uns quants peixos; ara bé, tan rarament que aviat ja no ens van servir ni per apaivagar la fam. Em semblava que al final moriríem de gana i no pel creixement de la cosa que ens havia infestat el cos.

Aquest era el nostre estat d’ànim a final del quart mes a l’illa, quan vaig fer una descoberta terrorífica. Un matí, poc abans del migdia, tornant del vaixell amb un grapat de galetes que encara restaven, vaig veure la meva reina, asseguda a l’entrada de la tenda, cruspint-se ves a saber què.

—Què fas? —vaig cridar en saltar a terra. Però, quan va sentir-me, semblà confusa, i, girant-se d’esquena, llençà alguna cosa d’amagat al marge de la clariana. Va caure més a prop que no volia, i jo, que ja m’ho ensumava, vaig anar-hi i ho vaig recollir. Era un bocinet de fong gris.

Quan vaig acostar-m’hi amb allò a la mà, es posà pàl·lida com un cadàver primer i llavors vermella com un tomàquet.

No me’n sabia avenir. Estava ben espantat.

—Reina, reina! —vaig dir, i no vaig poder articular res més. Això no obstant, quan em va sentir, no va poder resistir més i va desfer-se en plors.

A mesura que es calmava, em confessà que el dia abans n’havia tastat un bocí… i li havia agradat. Vaig fer-li prometre de genolls que no en menjaria mai més. Feta la prometença, va dir-me que aquella ànsia l’havia sobrevinguda de cop, i que, fins a aquell moment, el fong li havia fet fàstic.

Hores després, turmentat i neguitós per la descoberta, vaig endinsar-me pels senderons retorts d’aquella terra blanca i sorrosa que travessa l’excrescència fungoide. Ja m’hi havia aventurat en una altra ocasió, però mai no havia arribat gaire lluny. Aquesta vegada, capficat, estupefacte, vaig fer molt més camí.

De sobte, un so ronc i estrany em va deixondir. En girar-me vaig veure que la grossa massa de fongs que tenia a la vora es movia i es balancejava amb desfici, com si tingués vida pròpia.

Inesperadament, mentre mirava, vaig trobar que aquella cosa s’assemblava grotescament al cos d’un humà contrafet. Bo i rumiant-hi, se sentí un so malaltís d’esqueix: de la massa grisa del voltant, se n’havia separat un braç, més aviat una branca, i se m’acostava. El cap d’aquella cosa… una mena de bola grisa deforme s’inclinava sobre mi. Vaig quedar garratibat i el braç fastigós em fregà la cara. Vaig xisclar de por, vaig fer passes enrere. Als llavis, per allà on la cosa m’havia tocat, vaig sentir-hi un gust dolç. Vaig llepar-me’ls, i al moment una ànsia inhumana em va arrabassar. Vaig girar-me i vaig agafar un bon grapat de massa. Llavors, més i més. No en tenia prou, era insaciable. A mig empassar, el record de la descoberta del matí em penetrà dins el cap enfollit. L’havia enviat Déu. Vaig llençar a terra el bocí de fong que tenia a la mà. Després, trist i amb la consciència bruta, corsecat per la culpa, vaig fer cap al nostre petit campament.

Crec que, tan bon punt va veure’m, per una intuïció meravellosa que l’amor li havia donat, s’ho va témer. La comprensió que va mostrar em va fer més fàcil d’explicar-li la fal·lera sobtada, tot i que no vaig mencionar el tràngol extraordinari per què havia passat abans per estalviar-li qualsevol terror innecessari.

Però el que havia descobert m’era insuportable i un terror incessant em piconava el cap perquè no tenia cap dubte que havia assistit a la fi d’un d’aquells homes arribats a l’illa en el vaixell de la llacuna. I en aquella fi monstruosa, vaig veure-hi també la nostra.

A partir d’aleshores vam estar-nos d’aquella menja, per bé que l’ànsia de menjar-ne ens corria per la sang. Amb tot, el nostre terrible càstig estava per caure’ns a sobre: dia rere dia, fent una via espaordidora, el fong s’anava ensenyorint dels nostres pobres cossos. No podíem fer res per aturar-lo i, d’humans que érem, ens vam convertir… Bé, però això tant li fa ja. Només, només que havíem sigut home i donzella!

Com més va més espantosa és la lluita per resistir les ganes de menjar-nos el liquen del dimoni.

Fa una setmana ens vam menjar l’última galeta, i de llavors ençà he pescat tres peixos. Aquesta nit pescava aquí quan he vist que el vostre vaixell ha sorgit d’entre la boira i gairebé m’envestiu. Us he cridat. La resta ja la sabeu, i que Déu us beneeixi per ser tan bons amb una parella d’ànimes desgraciades.»

Se sentí el xarboteig d’un rem. Un altre. Llavors, la veu, altra vegada, un últim cop, ressonant a través de la boirina llòbrega i espectral que ens envoltava.

—Adeu! Déu vos guard!
—Adeu! —vàrem cridar amb la veu trencada i l’ai al cor.

Vaig guaitar al voltant: es feia de dia ja.

El sol etzibà un raig espars de llum a través de la mar oculta: perforà somort la boira i il·luminà de foc encès la barca que s’allunyava. Talment una esponja, una esponja que feia que sí amb el cap bo i enfonsant els rems, que eren grisos com la barca; i els meus ulls van buscar en va el lloc on la mà s’unia al rem. La vista se me’n va anar al cap: s’inclinava endavant quan els rems reculaven amb cada palada. I llavors els rems s’enfonsaren, la barca deixà enrere la clariana i… la cosa va perdre’s fent que sí en la boira.

Una veu en la nit ha estat duta al cinema i a la televisió més d’una vegada. L’adaptació més famosa és Matango, pel·lícula japonesa del 1963 d’Ishirō Honda. És força lliure. Més recentment, el videojoc i la sèrie The Last of Us.