Els orientals és un recull de poemes d’Hedoi Etxarte, traductor, narrador i poeta navarrès. Sortaldekoak (títol original basc) va ser publicat el 2021.
Manifest Llibres l’edita en traducció de Lluís Riera al català. En podeu llegir una tria de cinc poemes.
////Més poesia a Stroligut
Els orientals
11 setmanes i 2 dies
I see a shadow not a fantasy
It’s gaining ground, it’s coming back
Jeniffer Rush
No començava bé la setmana.
Que detinguin a un poeta
sempre augura un mal presagi.
Havent dinat ens vàrem adonar
que a Louise Glück li havien donat el Nobel
i poc després, aparegueres aguantant
un coàgul de sang damunt un bocí de paper higiènic.
Digueres:
—No ho sé, és estrany.
Ens vàrem vestir tots tres,
agafàrem dos paquets de galetes en forma de dinosaure,
un llibre, un quadern i els llapis de colors.
Tal com fem de costum,
vàrem aparcar el vell Audi A4 rere l’hospital.
A la meva filla i a mi ens varen prohibir
l’entrada a la sala Exploracions 2.
Quan poguérem entrar, estaves plorant.
No necessitàvem explicacions,
però la ginecòloga va insistir:
—No li batega el cor.
Després, tant ella com la infermera
ens varen dir moltes coses,
per exemple, que «la naturalesa és sàvia».
No entenc quina saviesa hi pot haver
en un cordó umbilical que s’entortolliga
fins a afogar el cos que depèn d’ell.
No entenc quina saviesa hi pot haver
en el fetus que al setè mes
no ha desenvolupat l’esòfag.
No entenc quina saviesa hi pot haver
en el senyor que es queda cec
als quaranta anys sense raó mèdica.
Sortint vàrem anar al parc.
Li vaig dir a la meva filla:
—Aquí, hi vàrem néixer tant tu com jo.
Ella va preguntar:
—I també la mare?
—No, la mare no.
A la planta a on havíem nascut
vàrem saber que la seva germana estava morta.
Tornant a casa, la nena ens va demanar
la cançó d’en Baloo
—Si busques el més essencial,
a la natura hi trobaràs,
tot el que necessites sempre a punt.
La meva filla i la meva dona s’adormiren;
jo vaig llegir poemes de Louise Michel
i una xerrada de Didi-Huberman sobre les emocions.
També vaig treure el mòbil i vaig llegir uns tuits.
23 anys abans, d’aquell mateix
dia detingueren a la nostra ciutat
a tres germans de 16 anys.
Mentre els torturaven al carrer Chinchilla,
els hi varen dir,
el que ells no sabien,
que el càncer de la seva mare era terminal,
després els varen deixar anar.
Tot allò real es feu proper.
Vaig recordar que l’àvia de Louise Michel
escrivia un poema cada vegada
que li passava alguna cosa important.
Així fou com va començar a escriure.
Era el dia 8 d’octubre, l’aniversari d’en Teo.
Faltaven quatre dies
pel de mi àvia Pilar.
Ara tu també estàs allà, amb totes les Dorletas.
⋮
Astea gaizki hasi zen.
Poeta baten atxiloketa
beti da zantzu txar bat.
Bazkalostean jakin genuen Louise Glück
saritu zutela Nobelekoek.
Eta minutu gutxira etorri zinen
komuneko paperean odolbilduarekin.
Esan zenuen:
— Ez dakit, bitxia da.
Jantzi ginen hirurok, hartu genituen
bi Dino pakete, Azken gutuna ipuina,
margotzeko koadernoa eta plastidecorrak.
Beti aurkitzen dugu toki bat Audi A4arentzat
ospitalearen atzealdean, zebrabidearen aurretik.
Alabari eta bioi ez ziguten Esploratzeak 2
gelara sartzen utzi. Elkartu ginenean zotinka zeunden
eta ez genuen azalpenik behar izan.
Baina ginekologoak eman egin zigun:
ez zuela taupadarik.
Gero ginekologoak eta erizainak
esan zituzten gauza asko,
tartean, “natura jakintsua da”;
ziurrenik ospitale batean
esan daitekeen gauzarik larriena.
Ez dakit ze jakituria dagoen
erditzean zilbor-hesteak ito eta
bizitza osorako elbarritzean.
Ez dakit ze jakituria dagoen
zazpi hilabeteko haurdunaldian
esofagorik ez duen neskatilarengan.
Ez dakit ze jakituria dagoen
berrogei urterekin, azalpen medikorik gabe,
itsu geratzen den gizonaren kasuan.
Irtetean jolas parkera joan ginen.
Alabari esan nion:
— Hemen jaio zinen zu eta hemen jaio nintzen ni.
Galdetu zigun:
— Eta ama ere bai?
— Ez, ama han parean jaio zen.
Gu jaio ginen solairuan
jakin genuen bere ahizpa hilik zegoela.
Etxeratzean Balooren abestia
eskatu zigun alabak:
Si buscas lo más esencial
Sin nada más ambicionar
Mamá naturaleza te lo da.
Alaba eta bikotekidea lokartu ziren.
Louise Michelen olerkiak irakurri nituen eta
Didi-Hubermanen emozioei buruzkoa berriz ere.
Sakelakoa atera nuen eta ikusi txio batzuk,
gure hirian, egun berean baina 23 urte lehenago,
nola atxilotu zituzten 16 urteko hiru anaia
eta Chinchilla karrikan torturatzean esan zieten
beren amaren minbizia oso larria zela.
Nerabe haiek ez zekiten amaren amaiera zenik.
Benetakoa zen guztia egin zitzaidan gertukoa.
Eta oroitu nintzen Louise Michelen amonak
olerki bat idazten zuela
ezer nabarmena gertatzen zitzaionero.
Horrela hasi zela bere biloba ere olerkiak idazten.
Urriaren 8a zen, Teoren urtebetetzea.
Gure amatxi Pilarrenerako
lau egun faltako ziren.
Zu ere han zaude orain, Dorleta guztiekin.
La nostra vaga indefinida
(A la Breton)
Ets un petó llibertari:
de l’ombra de les parpelles a la punta dels dits.
Ja no tallarem el pa
ni provarem la melmelada de cireres.
No ens tocarem la galta
ni ens posarem el cabell per sobre l’orella.
La nostra vaga indefinida:
la pausa és la clau del banquet.
Els autobusos entraran a les cotxeres.
Els trens a les estacions, els vaixells al port.
En el cementiri marí: la posidònia.
No tanquis la teva barca en aigües transparents.
La nostra vaga indefinida:
la pausa és la clau del banquet.
⋮
Muxu libertario bat zara:
belarri zuloetatik behatzen puntara.
Orain ez dugu ogia moztuko
ezta gerezi marmelada dastatuko ere.
Ez diogu elkarri masaila ukituko
ezta adatsa belarri atzean jarriko ere.
Geure greba mugagabea:
etenaldia da banketerako giltza.
Autobusak orgategian geratuko dira.
Trenak geltokietan eta barkuak nasan.
Itsas hilerri zaurituan: posidonia.
Ez ainguratu zure txalupa ur gardenetan.
Geure greba mugagabea:
etenaldia da banketerako giltza
Les polítiques amoroses
L’amor és un relat
que ho té tot,
una relació sexual que no t’agrada, per exemple.
La política és que per mantenir una
relació, ofereixis el millor sexe
a la teva parella, per exemple.
La llibertat és dir el que vols
sense que t’importi el que
suposarà per a qui tens al costat, per exemple.
La política amorosa és
callar i no dir-li a qui tens al costat que
no té raó, encara que no la tingui, per exemple.
La política amorosa és
fer saber a l’estimada, perquè ningú li ho
fa saber, que no té raó, per exemple.
⋮
Maitasuna da kontakizun bat
guztiari euts diezaiokeena,
atsegin ez duzun sexu harreman bati, adibidez.
Politika da harreman bati eusteko
ahal duzun sexurik onena
ematea bikotekideari, adibidez.
Askatasuna da nahi duzuna esatea
axola gabe horrek ondokoari
zer eragingo dion, adibidez.
Maitasunaren politika da
isiltzea eta albokoari ez esatea arrazoirik ez duela
nahiz eta ez duen, adibidez.
Maitasunaren politika da
maiteari adieraztea, inork adierazten ez diolako,
ez duela arrazoirik, adibidez.
Beintza-Labaien
La taula està plena de cartutxos
que encara fan olor de pólvora,
un ós d’ovella, un pla,
una part, una brida empudegada
de suor de cavall, una llesca de pa.
Tot això, és el que hi ha a la taula.
Mikhaïl Xolókhov
Anàvem al port de Gorostieta
a recollir castanyes
tots els anys.
Sempre la mateixa carretera,
el cant a la tardor
de l’Edna St. Vincent Millay el 1923.
Ara la tardor s’esgarrifa
a l’arrel de la rosa.
A cada arbre una escala
sobre les fruites reposa.
Ara la tardor s’enfila
per l’encanyissada
i la rosa recorda
la pols de què és nada.
Brilla més que les poncelles
de la rosa al seu branc
la baia ara arrugada,
ataronjada i amargant;
mai no es marceix la bellesa;
per a tot és invocada;
però la rosa recorda
la pols de què és nada.
Solia fer fred en el nostre
Ford Nomade de color roig púrpura.
El Renault 19 Acit va arribar molt més endavant.
Parlo de quan en el carrer de la Merced
tenia voreres, de quan s’aparcava mig any
a un costat del carrer i mig a l’altre.
En aquella època, els veïns tenien una millor opinió
dels cotxes, se sabia que davant les carreres
de les furgonetes de la policia
eren l’únic lloc a on refugiar-se.
Al tornar a Pamplona coíem pots
de vidre i castanyes. Alguna vegada
les torràvem al forn, però les de casa mai
eren com les del carrer Pozo Blanco:
torrades al ras, amb fred, madurades
amb la pluja fina, amb la gorra i el davantal
d’aquell senyor.
Fèiem una melmelada boníssima
tot i que, no podia competir amb Bonne Maman,
perquè Bonne Maman no era només una recepta
era la mateixa indústria del sabor.
De Bonne Maman eren també les estovalles
roges i blanques per a pícnics que nosaltres,
per cert, no en vàrem tenir mai cap a casa.
De Bonne Maman era la Setmana Santa
en un bungalow a las Landas,
o eren també els estius a Dordonya o a Aosta.
D’Aosta n’és el rellotge bonic de la casa de la Merced.
Una de les últimes vegades que vàrem anar
a Beintza, la Jone estava a l’hort,
i la seva mare ja era viuda.
Llavors, allò que de petits
semblava per sempre ja estava
en procés de dissolució.
S’havia buidat la quadra,
en Justo estava malalt,
moriria més endavant.
El germà de la Jone també es va posar malalt.
I vàrem deixar enrere aquell menjador de fusta,
un lloc càlid a on em varen presentar l’Aritz,
el cosí de la Jone, que venia de Bilbao.
Va ser el primer txistulari i la primera persona
amb trisomia que vaig conèixer. Tocàvem el violí,
amb bona intenció tot i que fora de context.
La infància és doncs
aquell castanyer, aquell menjador.
La quallada de Maritxu, l’àvia que no vaig tenir
i la roba de caça.
I segurament, Miguel Indurain
no seria el mateix, si no l’hagués vist
en aquella cuina, junt amb l’Abraham Olano,
als Jocs Olímpics d’Atlanta.
Sempre hi anàvem a la tardor,
excepte aquella vegada
amb els primers plans dels ciclistes
a la televisió.
No sabíem que aquella escena
era ja un adeu.
Poc després aquell món s’esfumaria per sempre més.
⋮
Mendate lanbrotuaren amaierara
joaten ginen urtero gaztainak biltzera.
Beti errepide bera,
Edna St. Vincent Millayren
1923ko udazken kantua:
Orain udazkenak dardara egiten du
arrosondoaren sustraietan,
eskailerak ezker-eskuin
fruituen gainean makurtzen dira.
Orain udazkenak gora egiten du
burdin hesitik,
eta arrosak gogoratzen du
zer hautsetatik jaio zen.
Ireki berri den arrosaren
pipila baino distiratsuago
dago fruitu laranja,
baia mikatz dago orain;
edertasunak ez du amore ematen;
dena gertatzen da bere izenean;
baina arrosak gogoratzen du
zer hautsetatik jaio zen.
Hotz egiten zuen gure
Ford Escort Nomade gorri purpuran.
Renault 19 Acit-a askoz geroago iritsiko zen.
Merced karrikak espaloiak zituen sasoiaz
ari naiz, urte erdia alde batean eta beste
erdia bestean aparkatzen zenekoaz.
Garaian, kotxeen irudi hobea zuten auzokideek,
bazekiten Poliziaren furgoneten lasterketetatik
babesteko toki bakarra zirela.
Iruñera itzulitakoan egosten genituen
beirazko poteak eta gaztainak.
Inoiz labean ere erre genituen, baina
etxekoak ez ziren Pozo Blanco
karrikako saltzailearenak bezalakoak:
kale erdian erreak, hotzez, xirimiriak ondutako
labean, txanoa, aurreko mantala eta
eskularru erraldoiak zeramatzan jaun hark.
Marmelada ere egin genuen,
goxoa, zeren Bonne Maman ez zen soilik
errezeta bat, zen zaporearen industria.
Bonne Maman da gurean inoiz egon ez zen
baina piknikarekin lotzen duzun zamau zuri-gorria.
Bonne Maman dira Landetako bungalowak
Aste Santuan eta abuztuko Dordoina eta Aosta.
Eta Aosta da Merced kaleko egongelako kukua.
Beintzara joan ginen azkenetako
batean baratzean zegoen Jone,
ordurako bere ama alarguna zen.
Ordurako, ia desmuntatuta zegoen
haurtzaroan betirako zirudiena:
abereen ukuilua zena hutsik geratu zen,
Justo gaixotu zen, gero hil,
gero Joneren neba gaixotu zen.
Eta definitiboki utzi genituen atzean
zurezko egongela bero hura,
Bilbotik etorritako Joneren iloba: Aitor.
Bera izan zen ezagutu nuen lehenengo txistularia
eta lehenengo trisomikoa.
Guk biolina jotzen genuen bazkalostean,
borondate onez baina tokiz kanpo.
Begiak itxi eta inork “haurtzaroa”
ahoskatuko balit, gaztainadi hartan
agertuko nintzateke, egongela hartara.
Maritxuren mamia eta ehizarako arropa.
Mundu hartan, izan ez nuen
nire beste amona izan zen Maritxu.
Eta, ziurrenik, Miguel Indurain
ez litzateke berbera ez banu hango sukaldean
ikusi izango, Abraham Olanorekin,
Atlantako Olinpiar Jokoetan.
Beti joan ginen udazkenean,
salbu eta Indurain sukaldeko
telebistan agertu zenean.
Artean ez genekien
azken aldia izango zela.
Gero betiko barreiatu zen mundu hura.
L’Audi A4 blanc
No mullis només
la gespa ufanosa o només l’agostat:
també a la terra nua dona-li la teva frescor.
Bertolt Brecht
A primera vista, sota els til·lers,
l’Audi A4 blanc
semblava aquell que
23 anys abans havia comprat
en Graciano Iriarte López.
Però en Graciano va morir-se
i la seva filla va heretar aquell cotxe.
Com el vaixell amb què
tornaren en Teseu i els seus tripulants
des de Creta, l’Audi A4
ha sofert modificacions
en la corretja de distribució,
i els eixos, els frens,
els amortidors,
a la bateria, a la direcció,
els fars, el turbo,
els faldons de davant i de darrera.
Per això, aquell 9 d’agost del 2020,
quan l’Audi A4 blanc
va començar a treure un fum blavós
i una grua el va venir a buscar
fins a Zabaldika
a recollir-lo,
va retornar la llegenda Grega
a la conversació:
Aquell cotxe, protegit
per Sant Cristòfol
seguia sent el cotxe
d’Iriarte i, per tant,
mereixia seguir sent reparat
i renovat, peça a peça
o contràriament, ja era un altre?
Del lloc del sinistre la va transportar
un senyor divorciat que des de feia tretze anys que
compaginava el treball de mecànic entre setmana
conduint grues als festius.
Graciano havia
sigut campió de pilota de Navarra
el 1990, 1992, 1993 i 1994
i campió per parelles
el 1988, 1989 i 1991.
Un dia a en Graciano les seves cames
varen deixar de seguir-lo.
Al març del 96 el varen ingressar
pensant que tot era psiquiàtric,
després que era un càncer que no es
detectava, li varen acabar diagnosticant
una síndrome de Cushing amagat. Va sortir
de l’hospital abans de Sanfermines.
Aquell any l’estrenaven
i va ser l’any més animal per l’Audi:
fent la ruta Zizur-Mancharreal,
per Setmana Santa,
en Graciano al volant,
a l’altura de Ciudad Real,
un corb va estampar-se
contra el llum esquerre del cotxe.
L’any següent, amb el nebot
d’en Graciano conduint,
a l’altura de Sòria,
varen atropellar un cérvol
i va fugir.
I sense el cadàver adolorit, l’assegurança
no va assumir les destrosses.
El 9 d’agost de 2020 es va morir l’Audi A4,
aquell mateix dia hauria sigut
l’aniversari de Graciano Iriarte,
si no fos per un llarg càncer
que el va matar al 2007.
Ni l’assegurança
ni el mecànic
no entenen per què
seguir renovant
aquest vell cotxe que
es netejava a la ribera del riu
Areta, com l’haguessin netejat
a la ribera de l’Egeu.
⋮
Lehenengo begiratuan, ezkien azpian,
Audi A4 zuriak
Graciano Iriarte Lopezek
23 urte lehenago
erosi zuena zirudien.
Baina Graciano hil egin zen
eta bere alabak oinordetu zuen kotxe hura.
Teseo eta tripulazioa Kretatik
itzuli ziren itsasontziak bezala,
Audi A4ak aldaketak jasan ditu
transmisio uhalean,
ardatzetan, balaztetan,
malgukietan, baterietan,
gidagailuan, aurreko argietan,
turboan, aurreko eta atzeko hegaletan.
Horregatik, 2020ko abuztuaren 9 hartan,
Audi A4 zuriari
ke urdinxka ateratzen hasi
eta garabi bat Zabaldikaraino
etorri behar izan zenean
greziar legenda itzuli zen
solasaldira:
San Kristobalek
babesten zuen kotxe hura
Gracianorena zen oraindik eta,
beraz, merezi zuen konpontzea
eta berritzea, piezaz pieza,
ala, aitzitik, beste izaki bat zen honezkero?
Hamahiru urte lehenago dibortziatutako
gizon batek garraiatu zuen
istripuaren tokitik,
gizona astean zehar mekanikaria zen,
jaiegunetan garabi gidaria.
Graciano
Nafarroako goma pilotako txapelduna izan zen banaka
1990ean, 1992an, 1993an eta 1994an
eta bikoteka
1988an, 1989an eta 1991n.
Egun batean Gracianoren
zangoek huts egin zuten.
96ko martxoan ospitaleratu zuten
afera psikiatrikoa zirudien zerbaitengatik,
topatzen ez zuten minbizi bat zirudien gero,
azkenerako Cushing ezkutuaren sindromea
diagnostikatu zioten.
Sanferminen aurretik atera zen ospitaletik.
Urte hartan estreinatu zuten Audia
Zizur-Mancha Real bidean,
Aste Santuan,
Gracianok gidatzen zuela,
eta Ciudad Realetik gertu
bele bat lehertu zen
kotxearen ezkerreko faroaren kontra.
Hurrengo urtean, Gracianoren
iloba ari zen gidatzen
eta Soriatik gertu
orein bat harrapatu zuten.
Alde egin zuen adardunak.
Hilotz mindurik gabe, aseguru etxeak
ez zituen kalteak bere gain hartu.
2020ko abuztuaren 9an hil zen
Audi A4 zuria, egun hartan bertan
izango zen Gracianoren urtebetetzea,
minbizi luze batek 2007an
hil izan ez balu.
Ez aseguru-etxeak
ezta mekanikariak ere
ez dute ulertzen zergatik
berritu behar den
Aretaren ibaiertzean
Egeo itsasertzean bezala
garbitzen zuten bolido zaharra.
© Hedai Etxarte
© de la traducció, Lluís Riera
© de l’edició, Manifest
