El meu amic Pellini

El meu amic Pellini (i altres contes) és un recull de narracions de maduresa de l’escriptor modernista Prudenci Bertrana, publicat el 1923 per l’Editorial Catalana.

A Stroligut també hi podeu llegir L’ós benèmerit i altres bèsties, un recull des semblances animals que Prudenci Bertrana va escriure «engabiat» a Barcelona.

////No us perdeu El gos de casa d’Àngel Guimerà!

No era pas un gegant veritable, però era un home que s’obirava de lluny. En Pellini no es distingia solament per la seva estatura, sinó també per la seva construcció. Semblava tallat en fusta, una fusta nuada i revessa, la duresa de la qual no havia consentit fineses escultòriques ni acoraments anatòmics. Tenia, encara, deixant de banda el seu aspecte d’escalaborn humà, una mena d’aixafament característic. Li mancava gruix, com si l’escultor, en modelar-lo, en compte d’un bloc de dimensions proporcionades no hagués disposat d’altra cosa que d’un tauló. Però allí on l’esmotxadura esdevenia característica era en l’occípit, envaït pels muscles del clatell, un clatell nerviüt de gladiador, ample i aplanat com una carretera. L’home, mirat de cara o d’esquena, oferia un aspecte formidable; mirat de cantell semblava desnerit, vincladís i aperxallat.

En Pellini era italià, però a força de viure a França havia oblidat la llengua nadiua i les habituds del seu país. A l’època en què vaig fer la seva interessant coneixença, estava de contramestre en una fàbrica de botons. El quotidià traspàs d’en Pellini, en els carrers de la ciutat, assenyalava les hores i els minuts amb exactitud cronomètrica. La seva fatxa exòtica l’havia fet popular, i la gent se’n servia com d’un rellotge públic. Entre les tumultuoses glopades d’homes i dones que plegaven del treball, ell destacava per la seva alçària i per la seva marxa regular, seriosa i digna; pel seu vestit de fil net de bugada; pel seu barret tou i pelut decantat sobre les celles, el qual permetia obirar un cercle de calvície en el coronell i la musculosa ruta cervical, torrada i feréstega. I feia son camí per la voravia, tot enravenat, movent els braços llarguíssims (les mànegues li curtejaven infal·liblement); aire marcial, a la faisó d’un cabo de gastadors.

Ens parlàrem per primera vegada en un d’aqueixos encontres imprevistos de caçadors, amb motiu d’una peripècia de l’ofici. A en Pellini se li acabava d’escapar una llebre (lebra deia ell, en son llenguatge estrambòtic), i es trobava en plena exasperació. Després vaig saber que altres companys l’havien tractat en situacions similars. En Pellini feia totes les seves coneixences en el bosc, després d’haver-se-li escapat una lebra. I era que solament en aquelles terribles circumstàncies l’home esdevenia sociable, amb l’esperança de trobar ajut.

Pel que es refereix a mi, va interessar-me aquell home descomunal i pintoresc, en plena angoixa, lliurant-se a excessos de furor i minucioses recerques al mig d’un camp de naps, animant el gos amb les paraules més tendres i les promeses més afalagadores, exorbitants i estranyes que un gos pugui oir en la terra.

No oblidaré pas mai l’expressió d’aquella fesomia escardalenca, l’immens anhel de l’esguard d’en Pellini, l’esbiaixament de la seva boca d’italià renegaire, la contracció de les seves barres anguloses, fortes i vibràtils com màquines de triturar marmanya, cobertes d’un pèl rostollat, negre com sutge, que començava a emblanquir-se en alguns indrets. Resultava tan diabòlicament feréstec, que hom no concebia com una temorenca llebre, pogués haver escapat de les seves mans. Demés, en veure la seva ira, els seus espeternecs ciclopis, la tràgica arruga de l’entrecella; en oir-lo blasfemar i maleir entre bleixos ardents i rancuniosos; hauríeu experimentat la vaga temença que la terra, tota la terra, anava a pagar amb escreix la malastrugança d’en Pellini i del seu cadell. Oh!, segons el dir de l’italià, els camps eren un veritable podrimener de llebres malmeses pels seus perdigons i no trobades a causa de l’obstinada intervenció de la Providència, a qui ell, personalment, no havia pas fet cap greuge.

Vaig provar de salvar el món d’una catàstrofe evitant la venjança del despacientat Pellini. L’ajudí a cercar aquella llebre posant els meus cinc sentits i els del meu gos en la maniobra. Ni rastre. Més tard, a força de reflexions filles d’una llarga experiència i d’un complet coneixement del que són les llebres, els camps de naps, la jovenesa dels gossos i la il·lusòria punteria de certs escopeters, vaig aconseguir apaivagar en Pellini.

Bescanviàrem el tabac de les nostres petaques, el vi de les nostres botelles, i, encenent les pipes, asseguts en una margenada, ell tocat d’una profunda melangia, jo d’una alegrança traïdora (sempre diverteix trobar un company que ha fallat una llebre), sota la benfactora escalforeta d’un sol tardoral, segellàrem la nostra amistat, que havia de durar anys i ésser fecunda en joies i esdeveniments.

Abans d’acomiadar-nos, per complaure’l, esmerçàrem uns minuts en una pacient exploració dels encontorns per si l’atzar ens feia trobar la llebre, sobre l’existència de la qual jo començava a tenir els meus dubtes.

Per fi jo vaig acomiadar-me de l’italià, deixant-lo en un estat de resignació ben satisfactori. Ei vaig veure desembutxacar un esgarrifós coltell, arrabassar un nap boal, pelar-lo a consciència i menjar-se’l a rodanxes amb fervent avidesa, a tall de tros, com qui combrega amb rodes de molí.

En Pellini i jo vàrem associar-nos per realitzar les nostres excursions heroiques. Generalment dos: caçadors s’ajunten amb l’egoístic propòsit d’uns guays en comú així que estan ben segurs que el reramànec de l’un no espatllarà pas el reramànec de l’altre. En Pellini no havia matat mai res, ni probablement mataria res en tots els dies de la seva vida. L’arrencada d’una peça, fos de pèl o de ploma, li desballestava els nervis: no tenia temps més que per a astorar-se. O tirava de ganyó, o no es decidia a tirar fins que la cobejada víctima era fora tret. A més d’irresolut, era emocionable en un grau extrem. De seguida d’un fracàs romania uns quants minuts amb la boca oberta i el coll estirat, projectant l’ànima en seguiment de l’escopetada. Ansiós, descompost, trèmul, lamentable. Us hauríeu penedit, veient-lo així, de no portar èter o aiguanaf en el vostre sarró per a retornar-lo.

Ell prou reconeixia que no era un company digne de la meva fama. Atribuïa una mica de culpa a l’excessiva llargària dels seus braços, i per remeiar això afegia fusta, llenca darrera llenca, a la culata de la seva escopeta virginal. Estava, val a dir-ho, agraïdíssim a la meva indulgència i generositat. I no deia pas que fossin mortes per ell les perdius que jo li regalava i que, penjades en el seu sarró, oferia a la cobejança dels transeünts, que es giraven per contemplar-lo a la llum esblaimada dels fanals públics; però tampoc feia constar que les hagués mortes un altre.

Em pagava, però, amb una fidelitat agressiva de gos de presa. Després del gerent de la fàbrica, era jo l’única persona en defensa de la qual ell s’hauria deixat fer trossos.

A mi no em venia pas malament un companyó del seu aspecte i de la seva llargària. Mai fa nosa, un home així, anant per deserts i carreteres, i en les inevitables transgressions dels que trepitgen terres d’altri, creuen vinyes i voregen sembrats. Havia notat que, anant amb en Pellini, les gents esdevenien més amables, i àdhuc els cans de les masies lladraven més de lluny. Era un fre de la gelosia pagesívola, un guaita excel·lent i una magnífica perxa d’abastar figues. Em tenia encantat.

La seva figura, d’una rudesa bizantina, decorava tan bé les pinedes i les brugueres, que jo no les concebia pas sense ell. Hi caminava amb una actitud de bàrbar perseguit, flectint la còrpora per no empeçonar amb les branques baixes, ensumant la boscúria amb els badius del seu nas enorme furients d’instint, inquieta la mirada, lleugera l’espardenya, amb les vetes entortolligades damunt dels pantalons, cosa que el feia semblar més camallarg, més immens. Si en lloc d’una innocent lafoucheux hagués dut una fora o un manat de sagetes, prou l’hauríeu pres per un contemporani de Viriat, car el meu company encara anava escrutant la malesa mata darrera mata, a la faisó de qui es juga la vida en una empresa més transcendental i humana que la d’espantar conills i sembrar municions sense solta ni volta.

Les imposants solituds de la nostra predilecció no havien pas contemplat una fatxa de caçador més escaient, des de la prehistòria, que la de l’inofensiu italià, qui, per millor desmentir les aparences, duia sempre una pastilla de sabó aromàtic per rentar el gos i rentar-se ell en la primera bassa que voregéssim.

III

En Pellini tenia mil rareses com aquesta. Jo m’havia proposat ensinistrar-lo; però indubtablement aquella depressió de l’occípit constituïa un obstacle irreductible. Per altra part, ell s’havia donat a la vida bosquetana per instint. Aquelles excursions dominicals servien de compensació al seu esclavatge de contramestre: eren un bell retorn a l’existència nòmada que en Pellini havia gaudit; la furiosa revenja d’un marxant d’ulleres fracassat contra els tocs imperatius de la sirena i l’entaforament industrial. Eixia al camp amb una estranya follia de tots els seus sentits: hi havia voracitat d’horitzons en els seus ulls; voracitat de flaires silvestres en els seus narius descomunals; voracitat d’aigua neta en les seves mans peludes i cepades; voracitat de rumors en les seves orelles amples i rudimentàries d’orangutan; i no us dic res de la voracitat de les seves mandíbules, que ho mastegaven tot, des dels queviures del sarró als fonolls dels marges. Àdhuc mossava l’impalpable; les emanacions reïnoses dels pinetells, les odors de les molses i de la fullaraca, l’efluvi salabrós del mar llunyà que duia el ventijol. I tothora hauríeu percebut el cloquejar eròtic de la seva terrible ferramenta dental.

Per això no parava esment en les meves reflexions i seguia tan pèssim caçador i mal estrateg com el primer dia d’anar amb mi. Giragonsava per les muntanyes d’una manera arbitrària. Tan aviat se us posava al davant com al darrere, perseguint ocells de mala mort, i a vegades ocells fantàstics, meravellosos. Un dia vaig sobtar-lo en un estat d’engrescament inenarrable; havia vist un lloro en una sureda, i intentava fer-se’l seu de totes passades. Ara digueu-me: quina bestiola de les nostres latituds pogué ésser confosa, en la imaginació de l’italià, amb un lloro salvatge?

Li feia molta por una perdigonada mal dirigida, però maniobrava talment per merèixer-la. Calia tenir molt seny per a no afusellar-lo. Oh!, heu de pensar que, una petita clariana del bosc, el mateix la tapa un camell que un ull de bou; i, si jo hagués tirat barroer sobre qualsevol cosa bellugosa, podia, amb gran justícia, confondre en Pellini amb un capsigrany.

D’en Pellini no us en podíeu pas refiar. Mentre no rebia una desil·lusió massa forta, encara el deler de la cacera el mantenia dòcil. Després, en el descoratjament, es lliurava a les seves rareses de sibarita o de misantrop. En els moments més culminants i decisius d’una peripècia cinegètica, el trobàveu parat contemplant els núvols, o s’asseia en un roc a fumar una cigarreta, o li agafava una sobtosa rauxa d’entendriment per la seva gossa Flora i es posava a acaronar-la i a dir-li tendreses, mentre les perdius li peonaven a tret.

De totes maneres, les accions d’en Pellini en el bosc eren executades segons una mena de ritual característic. En Pellini no feia pas un àpat sense sotmetre’s abans a un minuciós lavatori amb l’aigua més pura que fos possible assolir. Després li calia un cim, un tocom panoràmic i una ampla llosana que li servís de pedestal. A voltes, per a aconseguir tot això, perdíem una hora,

Ah!, els àpats d’en Pellini també tenien una formidable significació. Venien a ésser una missa de gola panteística, la gola d’un miserable dispeser tavernari que, amb viandes fredes, ha de saciar un ventrell insondable.

Sempre resultava una sorpresa per al meu esperit i per als meus ulls el contingent del sarró de l’italià. El buidava amb les faccions radiants, solemnialment. Malgrat el costum de veure semblants preparatius, jo no podia pas estalviar-me una esgarrifança terrorífica enfront l’amenaça d’aquella tragèdia pantagruèlica: un pa de sis lliures en el qual la molla havia estat substituïda per un fantàstic mostrari de carnassa d’hostal; l’enorme botella, inflada, fins a rebentar, d’un vinàs negre que transporava el cuiro i tenyia els filats del sarró; i la llesca d’un formatge de Gruyère, i la paperina dels entremesos (pebrot confitat, olivetes de la terra, i qualque anxova recoberta d’una crestallera de sal).

I en Pellini ordenava els queviures i obria aquell pa amb aquesta manipulació seriosa, reverent i hieràtica del sacerdot que obre, fulleja i tria, en el missal, l’evangeli de la diada. I adoptava a més una positura especial, fent per manera que, des de la gorja al ventre, el camí fos expedit, sense revirades ni entrebancs, i començava a moure aquelles mandíbules d’acer amb un perfecte ritme de tremuja. Però hi havia temporades que en el sarró del meu company hi transitaven les set vaques magres del somni de Faraó. Això esdevenia en certes situacions interines, quan l’italià deixava la dispesa en un dels seus exabruptes, resolt a fer-se la vida ell mateix per no morir de fam a mans dels altres.

Llavors l’hauríeu vist mossar llenques de cansalada crua, blanca i llefiscosa com sabó. Segons com, substituïa aquest companatge per mitja dotzena d’arengades. Se les empassava amb llestesa, tal com havien eixit del barril, amb rovell, escata, ganya i espina, en dues queixalades, com si fossin melindros. Però a l’estiu aquests menjars l’assedegaven. A l’estiu es preparava unes sopes de la seva invenció, que reunien no sé quantes virtuts. Deixatava un parell d’ous en un plat soper de pagès, el curullava de vinàs corferrador de la seva botella, tirant-l’hi a raig furient, i de seguida hi feia suca-mulla. Era, en veritat, nauseabund veure-li pescar amb els dits aquells trossets de pa que sobrenadaven en el brou entre escumalls sanguinolents; però en Pellini era home mort, sense aquesta triaga.

I tenia tanta fe en els seus sobrenaturals efectes, que solia oferir-me’n una part amb una espantosa insistència. Vaig haver d’esmerçar tota la meva energia per refusar tan generosos i reiterats convits, energia que no havia pas sabut tenir el seu gos, que se l’empassava amb una inversemblant delectació. En Pellini, però, es purificava d’aqueixes abjectes golafreries lliurant-se a perllongades neteges en totes les rieres i rierols on l’aigua clara i engorgada li oferís un rabeig suficient. Ensabonava primer la Flora, que es deixava ensabonar amb una voluptuositat de barjaula; després s’ensabonava ell. Braç-nu fins a la sagnia, espitregat, cobertes de bromera les poderoses esplanades del clatell, espatlles i estèrnum, feia les seves ablucions en el desert, amb un aire seriós, litúrgic, el mateix que un alarb.

Els gossos d’en Pellini estaven absolutament renyits amb els rastres. Tenien el nas a la cua, com se sol dir. Ell prou era un excel·lent pedagog. Els ensinistrava a fer habilitats increïbles. Portaven a la boca els ous de gallina sense esclafar-los; collien de terra monedes de dos rals; li anaven a cercar la petaca oblidada, el mocador de butxaca, el cabàs del berenar, encara que fos a la fi del món; li llevaven el barret, les sabates i els mitjons; li pujaven al llit tota la roba que escampava per les cadires en despullar-se; i li servien de mosso, de cambrer, de ragatxo i escarràs: tot això prou; però tractant-se d’aquelles perdius, d’aquelles llebres, d’aquells conills i d’aquelles becades inassolibles, els desenganys els havien tornat escèptics. Tot el que més, feien la comèdia d’entusiasmar-se un poc de seguida d’esclatar l’escopetada, per quedar com cal als ulls de l’amo. Ell se me’n queixava sovint, de tal comportament; i jo, posant-me de part dels gossos, solia respondre-li: —Desenganyeu-vos, Pellini: un gos no pot pas ésser una enciclopèdia.

Cal saber que l’italià no tenia família ni amistats. Vivia sol en una casa de la plaça del Carril, de planta baixa, i havia llogat la botiga a un carnisser. Els gossos, doncs, constituïen les seves úniques afeccions. Oh!, els gossos duren poc; i estimar els gossos com si fossin persones de la nostra sang, és viure en dol perdurable.

Un tal Black morí de l’estricnina municipal. Aquest fet, narrat per en Pellini, era una història de Bòrgies tenebrosa i corprenedora. Tres dies i tres nits tingué el pobre Black de cos present en el seu propi llit. Esperà el diumenge per enterrar-lo amb tota solemnitat, i féu intent de dedicar-li uns funerals. Després planejà una refinada vendetta contra l’escombrariaire assassí. Horrorós! En Pellini, en confiar-me el seu secret, desencaixat i llòbrec, mossava les paraules carrisquejant les dents com si entre elles tingués el cor del miserable subaltern, instrument d’enveges, eina d’una intriga infernal, subterrània.

Una altra tragèdia afligí, alguns mesos més tard, el meu bon companyó. Era tal l’esfereïment que li causava el seu record, que no la vaig pas saber per ell mateix.

Jo havia descobert un misteri en les accions d’en Pellini. Cada matí dels que eixíem a cacera, en arribar a un turonet rocós, li agafava un desfici singular. Amb bones paraules, amb l’excusa d’una necessitat peremptòria, solia deixar-me. Jo l’esperava fumant, assegut en un terme, vora el camí, un poc despacientat, car en Pellini tardava massa. Prou era mon desig fer-me càrrec de les maimoneries de certs organismes; però no podia reprimir el frisament: jo em fonia per començar la batuda. Per altra part no deixareu de trobar inexplicable que sempre, invariablement, coincidís la urgència amb el paratge, com si una mica més ençà o més enllà no hi hagués espai ni lleure per a realitzar semblants afers.

El Xato, un terrible matador de conills que solia acompanyar l’amo d’en Pellini a fer algunes caceres, va revelar-me el secret: en Pellini visitava una tomba!

Sí, una tomba! Eren remembrances amoroses, promeses d’una fidelitat eterna, sospirs, llàgrimes, segurament, ço que l’inconsolable Pellini anava a ofrenar en la intimitat del roquisser. Allí, sota una olivera, jeia un cadell, la finor i preciositat del qual jo li havia oït ponderar infinites vegades com un do del cel immerescut. Es trencà l’espinada en un accident incomprensible en qualsevulla altra bèstia que no hagués estat pujada amb artifici, a força d’emulsió de Scott i flor de sofre. —Jo mateix —comentava el Xato, testimoni de la desgràcia— he fet salts més perillosos, i no tracto pas de comparar-me amb un gos mallorquí. El cas és que hagueren de matar el cadell; però en la vida de l’italià aquesta nova tragèdia hi féu un esvoranc.

I en Pellini volgué rescabalar-se de tantes amargors: s’obstinà a vèncer la desgràcia suplint un mort per dos de vius. Adoptava filantròpicament tots els gossos abandonats. Així la seva canilla arribà a ser un curiós mostrari de borderia, i el cel obert de la seva casa, un hospici.

Mentre durava la veda, en Pellini cada festa eixia a orejar aquella tropa bulliciosa. Es mudava, s’endiumenjava, distribuïa morrions, encadenava els més avalotats, i feia la seva aparició en els passeigs forans de la ciutat amb la mateixa actitud orgullosa i petulant d’un burgès pacífic.

No cal dir que en Pellini era la mofa de la gent irreflexiva. Entre els caçadors, especialment, passava per un home indigne de consideració i apreci. I, nogensmenys, valia més que la majoria dels que tractaven d’embromar-lo. Fidel, obsequiós, delicat, sincer, la seva companyia us resultava grata, car podíeu comptar amb ell en tot perill i en tota tribulació. A través de les fenomenals rareses del seu caràcter, hi endevinàveu un cor d’infant. Les seves mateixes susceptibilitats, les seves ires extremoses i horribles, es resolien innocentment en llamps trons sense dany per a ningú. Tenien sempre un tirat de rebequeria passatgera: partien d’una fotesa i s’aturaven en una altra fotesa.

El més gros terrabastall de nervis i bilis que jo he presenciat en la vida va oferir-me’l en Pellini, un matí, a casa seva, motivat per una mala jugada de l’hostaler.

Era molt dejorn quan jo vaig trucar a la porta del meu company. En Pellini, abans de partir a la muntanya, necessitava els seus tres quarts d’hora per a fer els preparatius indispensables. Aquell cop, però, estava del tot llest: havia conduït els cadells, els havia barrat el celobert on grinyolaven desficiosos, s’havia cenyit la immensa canana, lligat amb cura les fortes espardenyes de doble recosit i sola enquitranada; desgreixat l’escopeta, embolicat amb paper de diari l’imprescindible sabó dels lavatoris, omplenat de sal el tarut de canya, i introduït en les bosses interiors del sarró, amb minuciositat burocràtica, tots els documents que un estranger suspicaç creu necessaris en una excursió de guerra (cèdula, llicència de caça, certificat consular, etcètera); però li mancaven les provisions de boca encarregades el dia abans. El dispeser, que vivia unes quantes portes més amunt, es retardava llastimosament. Res tan funerari i ensopidor com aquestes encallades matinals, dins una estança casolana, a la llum esblaimada d’una espelma, mentre a fora el dia creix, i es deixonda la gent, i oïu el transitar i els xiulets dels altres caçadors que us prenen l’avantatge.

A la fi sonaren uns esclops en el llindar de la botiga, i entrà un xicot amb l’aire tímid i marcit d’un ventafocs. Duia un pa rodó de sis lliures sota el braç i una botella replena a la mà, que feia brandar a tall d’encenser. En Pellini va arrabassar-li aqueix fato d’una manera violentíssima.

Havia deixat la botella en una cadira, i romania amb el pa entre les mans donant-li voltes i més voltes… El pa anava embragat amb un cordill d’empalomar que mantenia ajustades les dues meitats, en el tall de les quals suquejava el farciment. I en Pellini anava tornant-se verd… En Pellini era gormand del pa de barra; i en Pellini, en trobar-se a deshora amb un pa rodó poc cuit, flonjo i estireganyós, esclatà en improperis, en renecs, en una d’aquelles follies magnes, sobtoses, sense aturador, espantoses, catastròfiques.

Aixeca el pa amb tota la llargària dels seus braços, que era molta, etzibant-lo contra les parets. I el pa xoca i rebot com una pilota, esquitxa el greix del sofregit, i rodola pels rajols envestint els gossos. I els gossos, estamordits, corren i guimben amb la cua entre cames. I, no bé el pa s’atura, en Pellini, amb una tremenda puntada de peu, el torna a empènyer; i és una dansa folla, una persecució acarnissada de l’home al pa, del pa a les bèsties, de les bèsties als mobles, que trontollen i cauen… El furor de l’italià és intermitent: d’aquí a aquí cull el pa i el contempla un instant, sostenint-lo amb les dues mans sota el seu esguard tràgic, pregon i reflexiu, com Hamlet el cap de mort; d’aquí a aquí el llança una altra volta i tornem a ballar-la. I el pa anava nafrant-se, estoveint-se, ensementant d’engrunes el camp de batalla; però els lligams resisteixen, i en Pellini, aquell jorn, ha d’agrair a l’heroisme dels cordills no quedar-se sense vitualles.

Cinc minuts després el meu amic es doblegava a la fatalitat i reia amb mi el cas paradoxal d’uns gossos fugint d’un pa farcit de vianda apetitosa, xop de greixum, i discutíem si ofrenant-los-el amb menys violència haurien pogut resistir la tremenda indirecta.

VII

La companyia d’en Pellini tal com Déu l’havia fet acabà per a ser-me imprescindible. Al mig del bosc, en els àpats, durant les llargues caminades de l’anada i del retorn, les seves consultes, les seves inquietuds misantròpiques, els seus laments d’il·lús, em distreien tant com els seus fets de mal caçador. Vaig arribar a heure una perfecta noció de la seva trista vida de solitari, de la seva fenomenal innocència, del seu estrambòtic sentimentalisme agreujat per una punta d’enyorança de la pàtria i de la llar, que gairebé no recordava on eren.

En moltes ocasions vaig cometre la vilesa de provocar la seva exagerada susceptibilitat per divertir-me. Em complaïa a domar-lo. Tres coses espantaven en Pellini: caminar de nits, el fum dels meus foguerons i perdre’s al mig del bosc; i aquestes tres coses va haver de suportar-les, durant tres o quatre anys gairebé cada festa. El deixava expressament en la muntanya així que no me’n podia refiar; encenia, les mates del seu voltant per foragitar-lo del lloc que havia escollit, on pensava entaular-se; i retardava l’hora del retorn pel gust d’oir-lo empeçonar amb les arrels i pedres dels viaranys, i declarar-me, entre renecs, la seva aprehensió d’esguerrar-se.

I en Pellini reconeixia la meva superioritat de caràcter i em feia confidències íntimes grotesques: inicis de perversió intentats en contra d’ell per alguna treballadora desimbolta; lleus esperances de trobar una companya que el suportés; desigs informes de gustar una aventura romàntica; un tast d’amor que no fos revenut. Oh!, a l’italià la dona li semblava tan esquerpa i difícil d’emmallar dintre el sarró com la feram de les muntanyes. Es fonia per les pagesetes fresquívoles i gràcils que trobava pels hostals i carreteres, i els murmurava, en passar, estranyes gentileses, amb aquell llenguatge desballestat de rodamón.

D’una verge escaient i ben plantada en deia una bicicleta. Mai he sabut per què. En definitiva era un faune angelical que es mirava les nimfes a través del sisè manament.

Per completar la psicologia d’aquest home singular, vaig a contar-vos una anècdota fortament divertida. Era en l’època en què en Pellini trescava per les rutes amb la seva caixa d’òptic a l’espatlla. En Pellini es trobava a l’Empordà. La fosca l’havia sorprès en despoblat, i, per més dissort, la tramuntana bufava de valent. En Pellini, al cap de dues hores de caminar, sacsejat per les ratxes, mort de fred, espeuat i esmaperdut, aconseguí un hostal solitari. Trucà a la porta segurament amb massa impaciència i delit, car, després de llucar-lo per un finestronet, malfiant-se del seu aspecte i de la seva pressa, varen negar-li l’acolliment amb males paraules. En Pellini no tenia pas geni per a insistir: tampoc no tenia habilior de passar de llarg. No li quedava altre recurs que redossar-se en els pallers del mateix hostal; però el trist marxant d’ulleres ensopegà amb una tanca de filferro, i, molt respectuós amb la propietat particular i les lleis espanyoles, que ell considerava severíssimes aplicades a un estranger, hagué de renunciar al bell propòsit.

Els pallers brandaven a l’impuls de l’huracà en creixença, escampant un núvol de vilordes; i en Pellini comprengué ben aviat que, si persistia irresolut a contemplar aquell espectacle, moriria garratibat. L’instint de conservació li féu obirar una gran bóta desfonada. Romania en abandó entre les desferres d’un llenyer, i evidentment podia disposar-ne. Va ajeure-la, orientant-la de cara al migjorn, i s’hi encabí de la manera que Déu li va donar a entendre.

Dintre el bocoi l’italià hagué d’adoptar una positura molt semblant a la d’un pollet nonat dintre la clova. La bóta, a més, a cada moviment acomodatici del malaurat Pellini, emprenia una oscil·lació suspecta. Amb una mica que es revirés corria perill d’emprendre una vertiginosa carrera, rodolant plana enllà fins al mar.

En Pellini, alarmat, eixí a reblar-la. Més tranquil amb aquella fixesa aconseguida, las de la caminada, marejat dels rumflets i dels patacs de l’oratge, es condormí amb una irresistible sopitesa. Cal haver conegut en Pellini, haver-lo amidat de cap a peus, per comprendre la poca durada d’aquell son. El cruiximent d’ossos l’esparvillà, no pas del tot per arribar a fer-se càrrec de les coses.

La desfonadura del bocoi encarava a un bosquet de pins, i en Pellini, en la semiinconsciència del seu desvetllament, veié darrere els pins una claror sinistra. Un gran tros s’arborava en un flamareig purpuri, viu, centellejant entre somortes i apagades roentors de brasa.

La sensibilitat infantívola de l’italià no necessitava tant per a sobreexcitar-se. No havia sopat, i aquesta circumstància augmentava, si voleu, la natural predisposició al sentimentalisme desficiós i planyívol. A més, un home que es veu reduït a cercar acolliment dins un atuell inservible, en un llenyer, al caire de la cuneta d’un camí ral, està en situació de comprendre millor que ningú les desgràcies d’altri.

En Pellini, doncs, començà a reflexionar sobre les incalculables pèrdues que causaria el foc, sobre la impotència dels homes per a extingir-lo en aquella nit de tràngol, sobre la seva pròpia i involuntària passivitat d’espectador… Ah!, qui sap si, de resultes d’una semblant catàstrofe, un altre desgraciat resseguiria les rutes en la fosca inclement, i el foragitarien dels hostals com un llebrós, i es cargolaria com un cuc dintre un bocoi escadusser! I en Pellini sentí que se li mullaven els ulls, que li baixaven les llàgrimes cara avall, que plorava, sense extremitud, dolçament, el mateix que un orfe, el mateix que un incurable, amb l’ossamenta i l’ànima adolorides, apiadant-se d’ell i del pròxim… I seguí plorant, mentre la foguera destructora prenia un rar paral·lelisme amb el cercle de la desfonadura, i creixia enlairant-se, cada instant més arrodonida, més retallada en el blau del cel… I en Pellini, de sobte, hagué l’evidència que plorava enfront de la lluna, la freda i majestuosa lluna, que remuntava l’horitzó, nítida, refulgent, esterrejada pel refregar d’aquella tramuntana corsecadora.

I bé: el meu amic Pellini fou prou humil per a ofrenar-me aqueixa aventura del seu passat. No vaig pas gosar riure-me’n. Des d’aquella hora s’afermà la nostra germanor. Un jorn en Pellini va acomiadar-se. Partia a la seva terra: acabava de tenir notícies d’un parent, i no volia pas morir sense conèixer-lo, i saber d’ell, amb certesa, quin era el seu poble i qui havien estat els seus pares.

El còlera, aquella temporada, flagel·lava la Itàlia. I en Pellini no ha tornat mai més.