os benemerit prudenci bertrana narracionss recull 1923 fauna i altres bèsties contes animals

L’ós benemèrit i altres bèsties – Prudenci Bertrana

L’ós benemèrit i altres bèsties és un recull de narracions en què Prudenci Bertrana fa una semblança de diversos animals, molts d’ells engabiats al zoo de Barcelona.

Publicat el 1923, és una mostra de la reconciliació de Bertrana amb la natura i la fauna de l’autor i de la seva etapa literària més fecunda, dedicada a la narrativa breu.

» A Stroligut, d’aquest mateix període, en podeu llegir El meu amic Pellini

os benemerit prudenci bertrana narracionss recull 1923 fauna i altres bèsties contes animals

—Sobre els protagonistes d’aquest llibre

Sempre hem cregut que un llibre dedicat a les bèsties podria interessar als nostres volguts i fidels lectors. Si les comparacions no fossin odioses, jo us faria veure que hi ha, al nostre redol, una pila de persones que no ofereixen a l’escriptor una centèsima part de l’interès que podeu trobar en una bèstia qualsevulla de les que figuren en aquestes planes. D’antuvi, jo us garanteixo llur moralitat estricta; altrament, ja no haurien estat amigues meves. I no m’avergonyeixo de proclamar aquesta amistat, com no hauria d’avergonyir-se’n tampoc de proclamar-la cap home cordial. Seríem, tanmateix, uns desmemoriats indignes, si haguéssim oblidat la convivència, no pas massa breu, que dins l’Arca providencial de l’avi Noè vam tenir amb tota l’animalia existent. Després han vingut certes topaties. Per culpa de qui? No us diré sinó que la petita i romàntica alosa, anunciadora del dia, ha hagut d’ésser protegida per la guàrdia civil. És ben significatiu que totes les bèsties, llevat de les més estúpides, fugin de l’home. El tigre, el lleó, el mateix elefant (diguin el que vulguin alguns caçadors que presumeixen de valents) es malfien d’aquest petit mamífer que camina dret i sembla inerme. Sabem pla bé que tens cops amagats, gran hipòcrita!, diuen, esguardant-lo de gairell i esmunyint-se.

Algú ha fet córrer que els ulls de les bèsties corpulents multipliquen. Així, en la nostra terra, el bou, la mula, l’ase i el cavall ens veurien dobles del que som, i aquesta circumstància explicaria llur submissió i fidelitat. Jo suposo que no cal que ens vegin agegantats per a témer-nos. Ja ens hem donat a conèixer tal com som.

Per moltes raons, mai no hi és de massa de predicar l’amor a les bèsties. Potser fóra massa exagerat de dir que l’home que no estima les bèsties no s’estima ell mateix. Cal respectar en això, com en altres coses, els drets adquirits. No sé veure, però, cap inconvenient a demanar als nostres consemblants que, després de sacrificar, a llur golafreria o afany de presumir, algunes varietats d’animals, vulguin estimar-ne la resta. Per la part que em toca, jo haig de confessar que la meva història no és pas un exemple de pur franciscanisme. Però, malviatge: a la guerra com a la guerra. En canvi, a l’urbs, un cop amansit per la civilització dulcificadora de costums, he sentit una especial atracció per les bèsties, sobretot per aquelles que, com jo mateix, eren obligades a un esclavatge injust i a pagar amb enyorances llur pa de cada dia. I tan germà meu d’exili m’ha semblat un lleó del Parc com la perdiu reclam d’un ocellaire de la Rambla. Cert és que el destí podia haver disposat les coses altrament. Tant d’escrúpol hauria sentit el lleó a menjar-se’m com jo a menjar-me la perdiu, però el destí esdevingué magnànim en decretar que tots fóssim devorats per una mateixa tirania.

No m’amagaré mai de dir que certes bèsties de les que figuren en aquest volum m’han honorat amb llurs confidències. No crec que, en transcriure-les amb més o no tanta fidelitat, em faci mereixedor del qualificatiu de libel·lista.

Altrament, les bèsties amigues meves són essencialment distintes dels filòsofs. No són bèsties de faula. Pensen, però no enraonen, ben a la inversa de molts individus que us hauran estat presentats i d’antuvi us maregen amb llur facilitat de paraula.

Trobareu en aquestes planes uns quants retrats, diguem semblances literàries, d’hostes de la col·lecció zoològica del Parc de la Ciutadella. No tinc la pretensió d’haver-ne escollit els exemplars més notables ni, per tant, els més dignes de figurar en una galeria d’il·lustres. Triava a l’atzar d’una suggestió momentània; segons l’humor que duia en encaminar-me devers aquell terrible presidi d’innocents.

Llavors jo acabava d’arribar a Barcelona. Encara lluïa el pèl raspallat per la malesa de la jungla. M’havia caçat un editor; m’havia engabiat moralment, i jo desitjava consolar-me amb l’espectacle d’altres esclavatges encara més cruels. Ultra això, amb els companys de les gàbies del Parc jo m’hi podia entendre.

Amb el corb, amb l’esparver, amb els ànecs salvatges, amb la grua i amb la cigonya, jo hi sostenia diàlegs espirituals tramesos per una mena d’efluvi de llurs records, als quals jo responia amb els meus. I les visions dolces i esquerpes del passat; de cingleres, de boscos, de vorades de riu, de maresmes i d’estanys; de matins de sol i tardes brúfoles, d’ardentors estivals i de terribles maltempsades hivernenques, jo les veia i assaboria dintre els ulls d’aquells ocells que n’eren plens fins a seny.

I tota aquesta delícia, tot aquest arborament de la memòria, jo no podia pas sentir-la esguardant un company redactor amb la ploma a l’orella, amb les retines saturades de paper imprès, de caricatures trivials, d’humorisme a tant el pam i d’anuncis equívocs.

Davant les bèsties exòtiques que m’eren més simpàtiques, jo feia un esforç per comprendre-les. I això que jo feia amb el dromedari, poso per exemple, cap dels ciutadans tot just coneguts no va tenir la pensada de fer-ho amb mi. Tant que li ho hauria agraït!

En fi, estimat i fidel lector, a més dels retrats, hi trobaràs unes anècdotes el protagonista de les quals és una bèstia del bon Déu. Jo desitjaria que hi riguessis o t’hi entendrissis. Consti que no m’he separat mig través de dit dels fets històrics. Per tant, si no assoleixo el que em proposo, la culpa és meva, no pas de la bèstia biografiada, que prou ha fet i patit per a merèixer la immortalitat.

L’ós benemèrit i altres bèsties

L’ós benemèrit

Es tracta de l’ós pirinenc, pallasso dels infants. Cal pensar que entorn de la seva gàbia hi regna, fa molts anys, una bella pau i germanor. És aquell lloc un tros de planeta on els odis i malvestats no han tingut cabuda ni hi han trobat ressò. La fera demana pa disposada a guanyar-se’l, i la petita burgesia fa el que pot per a alliberar-se de la desesperació d’una captivitat esdevinguda injusta.

Enfront de la innocència, la salvatgeria de l’ós s’és convertida en resignació humana. Ha comprès la paternitat tractant els fills dels homes; i, com un pare dels més seriosos i civilitzats, salta, balla, fa magarrufes i gesticula grotescament per enriolar la mainadeta.

Els seus petits ulls llagrimegen i són suaus el mateix que els d’un jai, i les seves dents s’escrostonen en les genives i ell les mostra amb una santa paciència, esbatanant la boca assegut a terra, arrapat a la reixa, esperant l’engruna del llonguet, com un malalt la pindola.

I sembla que digui: «Ja veieu que sóc inofensiu; ja veieu que la decrepitud em guanya; ja veieu com podria jugar entre vosaltres més íntimament, sardanejant al sol al costat vostre o fent capbussons al mig del rotllo».

Però els infants sols entenen que és submís, i el manen amb una mica de despotisme. I ell fa molts anys que salta, fa molts anys que balla, fa molts anys que s’enfila pels barrons de la terrible gàbia, i cada jorn li pesen més els ossos, i aquella forra que els cobreix, i aquell anquilosament de les juntures. Es fa pregar; ja no és tan amatent a obeir les veus imperatives. Cal que els crits de la mainada siguin ben aguts —potser també sordeja—, que es repeteixin a cor i eixordant perquè es disposi a complaure’ls. Però només executa una pantomima tràgica de clown reumàtic, una ombra del que fou. Després, acota la testa, es passa les mans pels ulls. Prenguin la bona voluntat, sembla que digui tristament, ploriquejant.

I bé, una gentil amiga ens ha pregat que demanéssim, per al pobre vell, la jubilació. Ah!, ¿què pot ésser per a una bèstia municipal la jubilació? Si l’allunyen dels infants, no es posarà més consirós? Si àdhuc als invàlids els plauen els infants! Si ells són l’única veritat que tant un ós pirinenc com un home de Barcelona poden trobar en aquesta vida!

Un hom sols gosaria demanar per al vostre recomanat, i el meu amic, noble damisel·la, una plaça de guardapasseigs. La gorra amb visera, el gec amb solapes verdes, els borseguins rossos i el garrot amb crossa li escaurien molt. Però, per a aconseguir això, calen bones influències.

El paó

És més apoteosi que ocell. La naturalesa l’ha vestit ricament; s’ha entretingut a pintar-lo, a daurar-lo, a tornassolar-lo; ho ha harmonitzat tot d’una faisó perfecta; n’ha fet un prodigi de seda, vellut, randes i tissú, però, com si se li hagués acabat la paciència, li ha deixat les potes de la color natural de totes les potes. El gall dindi mocós i la gallina pagesívola no les hi envejarien pas. Si admetem que la magnificència del paó pervingui del desig de plaure a la femella, el fet tindria una explicació: porta el cap massa en ravenxinat per a albirar-se les cames i, en un excés del seu orgull, les ha oblidades. Els qui es pensen no tocar de peus a terra fan poc cas dels enllustradors.

Si bé l’observeu, el paó té cara de beneit. El crani a penes si és una amplificació del bec; un pretext per a clavar-hi un plomall absurd de cupletista. Els ulls no expressen res i tenen la mirada morta d’un botó. Decapitat, no perdria gran cosa pel que fa al seu aspecte decoratiu. És una de les poques bèsties que, dissecades, fan el mateix goig que vives. En enravenar-se i estarrufar-se, ell mateix ja es disseca. Resulta, llavors, un esplèndid paravent d’escalfapanxes. Les seves proporcions no tenen res de remarcable. No suggereixen pas cap qualitat excepcional. No li envegen el volar ni el córrer ni cap dels seus gestos i actituds. No parlem de la veu. Sembla l’espinguet d’una grua trepitjada.

El gran ventall de la seva cua omple d’admiració les persones sensibles. Tothom espera el seu estufament voluptuós per embadalir-s’hi; mentre la femella no se’l mira.

El veritable èxit, l’assoleix, doncs, fora de la gàbia. Ell ho coneix i se’n conhorta i fa l’enamorat per fatxenda.

Altrament, així que va de veres, sempre el veureu de cara a la femella. Prou sap el que fa. Mirat de cantell, és horrible, mirat d’esquena la seva cua no és pas obra d’una fada, és obra d’un cisteller. Canyes i vímets pelats i descolorits són les seves plomes. Tot demostra l’exclusiva preocupació del mirall. I s’emmiralla d’esma, convençut que en el ram de façanes no hi ha un millor.

El que sembla estrany és que un personatge així, tan vanitós, pellusqui el blat de moro.

El lleó

El lleó —indispensable en heràldica, indispensable en art decoratiu, indispensable en la faula i en la novel·lística de viatges, rei de la selva, símbol de noblesa i de força, fos en bronze, tallat en marbre, esculpit en or i en llautó, en tanta escala que de lleons n’hi ha més en monuments, escuts, joies, sivelles, plaques, botonadures, gravats i esmalts, etcètera… que no n’hi ha hagut ni n’hi haurà mai de vius damunt la terra— sojorna en el nostre Parc en una misèria esgarrifosa. Rodejat d’ossos a mig escurar i de matèries infectes, ajaçat i dorment, aspirant pudors, reumàtic i escrofulós, a penes es digna a atendre les visites. Si albira algun dibuixant, adopta una positura de majestat fallida, perquè no diguin. Li havien construït una casa amb certa petulància d’honorar-lo, però ¿què sabia de lleons la ciutat de les rates-pinyades? Ara d’ençà que l’han declarat «indesirable», per causa de la seva significació centralista, és quan el lleó ha pogut veure el cel i prendre el sol ocupant gàbies vulgars de bèsties sense prosàpia.

Cert que l’han mullerat civilment i la parella ha correspost donant bessonada. Un cop fet el favor, feta la trampa. Ja tenim els consorts en l’ostracisme conjugal i els fills a pensió. ¿És que la consuetud dubtosa dels nobles pot ésser imposada als lleons?

Mireu-los, els petits, com estan en camí de raquitisme; com demanen hipofosfits i oli de fetge de bacallà amb el silenci expressiu de la seva constitució depauperada.

I més, encara: davant d’ells, la gent es plany que facin la crescuda. «Eren tan bufons!». Ni el dret fisiològic d’arribar a grans no els concedeix el públic. Tampoc llurs accions no són ben interpretades. Es deleixen per jugar amb la mainada. Quan albiren un pilot de marrecs descamisats que es pataquegen i lluiten bromejant, comencen a intentar desficiosament d’ajuntar-s’hi. Van i vénen arran dels barrots de la gàbia, proven de ficar el cap en els espais, cerquen de dalt a baix una il·lusòria amplitud i es cansen i panteixen. Els badocs diuen: «Si hi poguessin arribar!» i subratllen la frase amb una ganyota de carnívor, com qui parteix un carquinyoli d’un sol mos.

El visitant, abans de reconèixer el pacifisme dels lleonets, prefereix d’imaginar-se les criatures com ratolins, considerant els altres com gatassos.

Desconeix que la dolçor mediterrània ha influït en els lleons del Parc com ha influït en els poetes i en els filòsofs. El conjunt de la familia lleonina, pare, mare, oncles i nebots, són ja barcelonins, uns per dret de naixença i altres per mèrits contrets durant llur estada en la col·lecció municipal.

Tots ells parlarien millor el català que qualsevol urbà foraster. Estic plenament convençut que, si tastessin carn de persona, es considerarien antropòfags.

Per això resulta tristíssim veure’ls en l’estat en què es troben. Quasi ens atreviríem a jurar que es resistirien a redreçar-se en el fust d’una columna i a sostenir amb les dents el lletreret del «Non plus ultra». Tampoc no suportarien de grat cap mena de corona en llur front august. De «rampar», no en parlem, car els manca virior i energies musculars. Són lleons propis per a una marca de fàbrica, lleons de pau, pau i sempre pau, lleons que desmenteixen, claquejant de dents, allò de «Barcelona, ciutat d’hivern».

L’estruç

El coll prim, llarg i suau com una corda vella de lligar pianos, unit al cos ovoidal, enorme, amb totes les característiques d’una gerra-tinell o d’un bot de vinater, sembla una màquina de regar o una bomba contra incendis. El mateix cap de l’estruç té forma de broc de mànega i, si el conjunt anés muntat sobre unes rodes, no dubtaríem pas de la seva servitud.

L’expressió de l’estruç és ingènua. Els seus ulls, sempre esbatanats, recorden els d’una criatura de bolquers extasiada davant d’un llum. Amb el coll dret, vertical, un poc corbat del cim a guisa de crossa, va girant lentament la testa. Maniobra com un periscopi, però un periscopi susceptible d’entendrir-se. Diríeu que atalaia, al lluny, l’arribada d’un amic que enyora.

En caminar, branda la còrpora a la faisó d’un vaixell amb mar de proa. La gent discuteix trenta mil coses respecte a l’estruç: si corre més que un cavall, si s’engoleix els claus de ganxo, si un home encamellat al seu coll li faria eixonar les potes, si pon un ou, si l’ou es cova amb la calor del desert i si ell, l’estruç, fora utilitzable per a algun servei públic. Uns troben que sí, que resultaria un excel·lent repartidor de candidatures en diades electorals, o un ràpid transmissor de telegrames, cartes urgents i confidències policíaques. Altres li neguen intel·ligència. Tot el que més, podria vendre diaris trotant a frec de les finestres dels tramvies i estalviant als marrecs de muntar a les plataformes. La qüestió de si s’empassaria els cèntims, restituint-los després honradament, desvetlla suspicàcies.

La mala fama del seu suc gàstric, capaç de digerir el bronze, li lleva aptituds de recaptador.

L’estruç, temps enrere, estava en un «deshabillé» lamentable, era la nata per un anunci de màquines « Gillette». Ara, la ploma li ha crescut; no és encara la ploma digna de vinclar-se en un capell de dama; és la ploma digna d’un esteranyinador, però més decent.

El pobre estruç, en el Parc, ha estat objecte de canvis d’estatge inexplicables. Abans disposava d’una gàbia, no tan gran com el Sàhara, però Déu n’hi do. Allí rebia ofrenes insignificants: fulles seques, pells de plàtan, estellicons i brots de romeguera. Estava entre els «nandús», que semblaven fills seus. Ara viu isolat, sense un nexe espiritual amb els veïns. Cap mà generosa no s’hi atansa i part d’allà de la barrera brillen objectes cobejables. I es deleix pels botons, sivelles, cadenes i altres foteses d’indumentària femenina, que ell endevina saboroses, nutritives, refrescants, ben pròpies del seu paladar estregat per les verdures del país, que són aigua beneita i l’esventrellen.

Les cacatues

Penjades del sostre a la faisó d’un quinqué, romanen entre vidres, les cacatues. Diríeu que són velles senyores abillades amb les millors estofes de llurs guarda-robes, que per una excentricitat incomprensible s’han fet hissar a un trapezi. Allí segueixen avorrint-se i endormiscant-se com en plena recepció. Pensen en llur xacra aristocràtica, en el pròxim venciment de llurs cupons, en l’hora de prendre la medecina; rumien el testament, distribueixen llurs cabals entre la noieta soltera, el sant de llur devoció, el confessor i l’obra pia que instauraran; redacten l’esquela mortuòria que pensen inserir a «La Vanguardia» i es graten dissimuladament alguna placa hermètica hereditària.

Ignorants del que passa més enllà de les vitrines, en la mitja llum de l’hivernacle, menyspreen la gent vulgar que s’atura a contemplar-les un instant, sense gaire interès ni simpatia. Són gent ordinària que s’ha franquejat amb l’ós, que ha tingut tractes amb la guineu, que esperen enriolar-se amb les gràcies del mico, i la cacatua, que té dret a panteó i a un bagul de melis, no els concedeix ni un esguard.

Només es belluga per esgarrifar-se de fred, tot pregant a Déu que li encengui l’estufa.

Generalment, les cacatues del Parc exciten odis de raça. El vulgus les pren com un símbol d’inutilitat burgesa i de submissió vaticanista. Però cal fixar-se en un detall; cal adonar-se de la cadena que les subjecta al trapezi de llauna i del pot de presidiari on pellusquen la carn d’olla… Ah! Un hom no passa mai enfront de les cacatues que no remembri les grans iniquitats històriques: veig reines, princeses i dames cortesanes caigudes en desgràcia, víctimes d’intrigues i venjances odioses, suportant llurs grillons sense desmentir llur jerarquia, i fent-li honor amb el luxe de llurs vestits i amb llur positura displicent.

El marabú

Ocell amb totes les garanties externes de personatge seriós que poden acoblar-se en un ocell.

En el món dels homes el prendrien per un notari, per un magistrat, per un arxiver o per un prestador. Té la closca pelada com un vell atapeït de saviesa, i el bec li surt del front a la faisó d’un nas que, de tant ensumar llibres i romandre meditabund, s’hagués anat estirant fins a assolir els peus.

La seva positura habitual és la d’un desxifrador de jeroglífics o d’inscripcions de tombes. Vesteix una mena de frac gris, sota els faldons del qual les cames li curtegen, nues i primes. És un poc corb i el fregadís de l’occípit li enceta la gepa.

No us penseu pas, però, que tingui el coll curt. El coll del marabú és una cosa no massa presentable. Net de plomes, inversemblantment retort i d’una vermellor erisipelatosa, va guarnit d’una bossa estrafolària. Però el marabú amaga tant com pot el seu coll i s’absté d’estirar-lo per no fer mals averanys.

A desgrat de tenir fama de bèstia ridículament majestuosa, el marabú es lliura a jocs infantils i a manifestacions d’alegria franciscana. És un consumat malabarista.

Recull les engrunetes de pa, que li tiren els visitants, amb tota parsimònia; però tot seguit les fa voleiar enlaire i les copsa esbatanant el bec, el qual sorolla foscament a tall d’enormes castanyoles. Té diades de bon humor; moments de veritable enginy. Salta eixancarrat, amb la calba congestionada, obrint les ales d’una bella embranzida, fent gestos absurds, enrioladors. I us complauen més perquè resulten inesperats, donada la posa transcendental del marabú. Podríem dir que té quelcom de l’admirable Juníper gronxant-se sobre un cairat per escapar a les manifestacions respectuoses de les dames beates.

El marabú, en definitiva, és un exemple de com es pot ésser vell, calb, contrafet, savi i engabiat, sense deixar de sentir la joia de viure expressada arremangant-se el jaqué i fent un saltiró tot cloquejant les barres.

El tigre

El tigre fa una terrible cara de persona decent. Si no li sabéssiu la història, el prendríeu per un d’aquests senyors una mica envellits que porten a passejar els néts a l’hora del sol en automòbil, o discursegen amablement en les terrasses dels cafès, o llegeixen el diari asseguts en un banc del Passeig de Gràcia. Aquella cara no us és desconeguda. No podríeu pas dir si l’heu vista en les dependències d’algun jutjat, en un tribunal d’exàmens o darrere la taquilla d’una casa de préstecs. Us sembla, però, que hi heu parlat; que heu rebut consells, reflexions o, simplement, bones paraules d’aquella boca amb bigotis blancs. El conjunt de la seriosa fesomia i el mirar dels ulls freds i suaus van lligats a algun record desagradable: a un plet perdut, a un embarg, a un consell de guerra, a un desengany a causa de la falsa prometença d’un personatge hipòcrita, al qual us havien recomanat i semblava protegir-vos i estimar-vos.

El tigre, viu i dintre la gàbia, espanta menys que la pell sola convertida en catifa, amb el cap ple de borres, llambregant els ulls de vidre, reganyant la dentadura entre la rojor artificial de genives i llengua. Amb el seu posat ensopit, amb el seu aire indiferent, suggereix un inevitable: «qui ho diria?…».

Centenars i centenars de persones miren amb més deler les gormanderies exposades en un aparador, que el tigre les criatures que li fan ganyotes part enllà de la reixa.

I, això no obstant, si hagués arribat al grau de refinament a què han arribat les nostres damisel·les, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d’estany.

La cigonya

Per la gravetat de la seva positura, sembla talment un preceptor. Alguns dibuixants humoristes ja s’han atrevit a posar-li ulleres. La cigonya, però, amb tants anys de predicar amb l’exemple, no ha pogut aconseguir que surés un sol deixeble. La seva teoria de l’equilibri, no la capeixen els homes. Els catres, llits, poltrones i otomanes perduren i perduraran amb llurs quatre potes, a desgrat de cigonyes i bernats pescaires. Els únics que accepten a mitges el repòs sobre un peu són els espectadors del futbol i certs viatgers dels tramvies.

D’ençà que extragué l’os de la gorja de la guineu, els cirurgians han fabricat eines que semblen becs de cigonya. Amb tot, els procediments de treure noses semblen aconsellats per la guineu.

A la cigonya li aniria molt bé una condecoració. No l’ha obtinguda a causa de la seva modèstia. És un ocell que ha fet parlar molt i té una indiscutible popularitat: fora —naturalment— de l’escola mediterrània, a tot arreu ha estat objecte d’atencions i franqueses de part dels artistes i escriptors. Aquí estem per la miloca i la rata-pinyada. Aquesta postergació injusta, prou que l’endevina la cigonya del Parc.

És l’exemplar més brut i estarrufat que s’exhibeix en les col·leccions.

La desídia és un senyal de depressió espiritual. L’home que no es raspalla els baixos dels pantalons, podeu classificar-lo entre els amargats. La cigonya que no es neteja la ploma i suporta el fang de la gàbia és cigonya sense il·lusions.

El seu aspecte recorda la més gran dissort dels cretins. Encarna la imatge de la més suprema indiferència. Sols la noció instintiva de l’equilibri subsisteix. Mai ningú no l’ha vista amb el coll estirat, mai ningú no l’ha sobtada caminant, mai cap cosa de les que la rodegen no li ha fet tombar el cap, mai un bruit no l’ha esparpillada, mai no ha deixar de pesar figues amb el bec contra el guier com un fusell a la funerala… Les criatures la menyspreen per insensible. Algú ha observat que sempre gravita sobre la mateixa cama. ¿És que l’altra li fa mal? ¿Deu ser reumàtica la nostra cigonya? Quan l’aspecte d’un camallarg arriba a suggerir semblants idees és que trenca el cor. Preocupar-se de la pota arronsada!

I l’horrible, amics meus, és que hi ha motiu. Els meus ulls l’han vist eixir del seu amagatall de plomes, lentament, la susdita pota; afermar-se al sòl i flaquejar. La cigonya és coixa!

I la crueltat no està a deixar-la gravitar eternament sobre la cama sana, està a no passar-li pel coll un embenat on poder repenjar convenientment la malalta.

© de l’edició, Stroligut