records i contes martí genís conte fantàstic fantasmes misteris literatura catalana

Records i contes – Martí Genís

Records i contes és un recull de narracions del farmacèutic, poeta i narrador vigatà Martí Genís i Aguilar. A Stroligut en podeu llegir Misteris.

Va ser escrit el desembre de 1905 i recollit al volum de Records i contes el 1925. És un dels primers contes de fantasmes i fantàstic —per bé que molt ingènu— de la literatura catalana.

» Més fantàstic a Stroligut

records i contes martí genís conte fantàstic fantasmes misteris literatura catalana

Records i contes:
Misteris

Quan el doctor Puigdalba hagué pres son lloc entre els concurrents a la tertúlia de don Miquel Ginebreda, excel·lent apotecari de la vila, per instintiu acord, cadascú es deixà córrer els caps trencats de l’anterior conversa; tothom esperant gaudir del plat escollit que sens dubte ja els duia preparat l’eixerit metge, tan seriós i exacte en el seu lloc d’honor prop dels malalts, com divertit i carregat d’agudeses i xamoses històries en el rotllo no pas molt extens dels seus amics.

La vetllada abans n’havien tocat un punt dels fets estranys que potser se us presenten en la vida ordinària dels homes, i que de cap manera ensopegueu a donar-vos-en una clara explicació. Es parlà llargament d’espiritisme, del magnetisme animal, de la força hipnotitzadora, de neurosismes extraordinaris, d’estranyíssimes amnèsies… i de el que s’aparta aparentment dels riells parats a la biologia per la ciència d’avui.

I sortiren les pors, i els fantasmes, i les entremaliadures dels follets, i es contaren coses de l’altre món, i d’ànimes que havien eixit a en Pere o a en Pau.

De primer, tot semblava cosa de broma; mes, rodant la bola, no faltava qui anava posant pell de gallina. La senyora del notari, que feia ganxet al costat de l’apotecariessa, i que era nerviosa com un ocell, tot sovint deixava escapar el fil, i escórrer-se els punts, atreta involuntàriament per un racó d’allà baix del laboratori, a on veia a mitja claror les ombres de l’alambí i de les retortes que se la miraven…

Un bon senyor que no solia enraonar gaire, va contar amb una tranquil·litat esfereïdora que ell no podia dubtar del que havia vist. Que el que havia vist era, ni més ni menys, que tenint com tenia una filla casada amb un militar, i en aquella època vivint a l’Amèrica, un dia, quan menys pensaven en la tal filla ni ell ni la seva senyora, aquesta, en tornar al dematí de missa, se li presentà feta un mar de llàgrimes i dient-li que en un racó de l’església hi havia vist a la filla, bona i estesa a terra com que fos morta. Que havia volgut esboirar aquella visió, perquè no ho podia pas creure… mes que sempre la veia allà mateix, ajaguda a terra.

—Prou vaig fer per assossegar-la… Sí? Doncs, a migdia, abans de dinar, altra vegada corre cap a mi, més transportada que a la matinada.

«Vine, vine!, que ara l’he vista en la nostra cambra, a terra, vestida de negre… La nostra filla deu ser morta!»

Resultat: que al vespre ella la va tornar a veure; ella, només. Jo no l’he vista enlloc. Mes, en son temps rebérem la carta fatal. La nostra noia s’havia mort exactament aquell dia. Ella s’aparegué en aqueixa forma a la seva mare per despedir-se’n, tal volta… Jo no sé res més. I això no és un misteri? És que sols Déu se sap les seves coses, senyor doctor.

—Mai li negaré aquesta raó, amic. Encara estem molt lluny de saber el que podríem saber. I és prou possible que al nostre orgull d’homes de món i homes de ciència Déu no li doni pas explicacions de molts dels seus actes, encara que de lluny a lluny ens deixi entreveure per quin camí un dia o altre algunes les puguem arribar a assolir. Ja que veig que és massa tard, i ja que potser aviat don Miquel hauria d’anar per aiguanaf a la botiga, segons veig les cares de les senyores, pleguem per avui, que ja és ben hora. Demà, Deo volente, els contaré una d’aqueixes coses admirables, no menys suggestiva i no menys interessant.

Era regular, doncs, que la reunió sentís pessigolles per dins quan el doctor Puigdalba hagué penjat el seu gavany i el seu barret, i seient a la rodona acabà de tornar a encendre el seu puro mig apagat.

Val a dir que aquell vespre hi havia alguna cadira vacant en la reunió. La senyora del notari, v. gr., no havia tingut cor per assistir-hi.

—Ho sento —observà el doctor fent una mitja rialleta al viudo—. Cabalment avui m’havien de sentir les senyores, per a consolar-se del dia que deixaran sols al món als pobres marits…

I no és faula la petita història que els contaré. És una feta certa i vertadera que fa ben pocs dies ha vingut a mon coneixement per una espècie de secret de confessió; és a dir, de confessió de metge. I com que el penitent és d’altres terres, i a més ja se sap que el pecat se pot dir i el pecador no, això no serà cap abús de confiança, i sí que podrà ser una lliçoneta a aquells beneits que per a eixugar-se les llàgrimes de la viudesa busquen mocadors airejats en els vents mundans de la corrupció.

Així, poc més o menys, m’ho va contar el senyor de referència:
La meva dona era un àngel. Pujada en els costums de la bona societat, i en els severs i dolços principis de la nostra religió, vostè no pot figurar-se com era agradable el seu tracte, encantadora la seva figura i enyorada la seva companyia per qui tan sols un cop l’hagués sentida i coneguda. La nostra lluna va escórrer com l’aigua d’un quiet torrent entre prats de flors. Dues nenes que ens regalà el cel eren dues miniatures de la bellesa i de les gràcies de llur mare. Passàrem dos, tres, quatre anys, sense una broma de tristesa, sense un somni inquiet. Mes, diu que la ventura poc dura. Vingueren dies de prova. Els meus negocis no m’eixien, i la fortuna se’ns començava d’anar aigua avall. Ella prou m’aconsellava prudència, que no m’esverés, que calculés les meves operacions… i continuava alegrant-me amb son geni resignat i dolcíssim en les hores de la meva angúnia, dels meus grossos dubtes i sobresalts. Sense jo adonar-me’n, el nostre pressupost era reduït per ella, amb economies que no em deixaven a mi adonar-me que res ens faltés. Ella i les nenes, quan jo era fora, vivien en una oració contínua, perquè Déu i la Verge guiessin els meus passos a bon port. Mes ella no deixà anar cap llàgrima fins que rebé una bufetada al cor, de qui menys haguera pogut esperar-la.

En el desvari i esverament que a mi se m’emportaven, una mala persona en mala hora s’havia entravessat en el meu camí. Una dona, jove i sola i rica, viuda d’un excel·lent amic, exsoci meu que m’havia molt ajudat en son temps, escopí una gota de metzines en el got d’aigua clara de la nostra felicitat.

La porta de casa, oberta per ella a totes hores, i l’estimació que el seu marit havia merescuda li donaven tota la llibertat de criticar amb solta o sense solta les meves gestions comercials, i el comportament domèstic de la meva dona. No vull contar-li, perquè fóra llarg, i perquè el cor se’m desfà a trossos solament de recordar-me’n, com les coses varen anar venint de mica en mica: com aquella dona m’anava arrencant del cor l’amor a la meva família, i com anava enverinant mortalment l’ànima innocent i amorosa de la pobra meva muller. Ja se’n farà càrrec dient-li que un dia, a una dolça i temorosa observació que va fer-me, com avisant-me del pregon abisme que aquella intrusa infonia entre nosaltres, boig de mi, Déu em perdoni… la meva mà irada va caure sobre son rostre puríssim.

I aquell cor, temps ha oprimit per les penes, malalt, consentit, no pogué resistir més. El desmai que la féu caure als meus peus va ser de mort!

Després, sol amb les dues nenes, l’una de sis, l’altra de vuit anys, i dèbil el meu esperit davant els mirallets enlluernants dels afalacs de la meva perseguidora, rica i agraciada, vingué el que fàcilment pot vostè pensar-se. La paraula de casament rajà espontània, quasi insensiblement dels meus llavis.

Mes, no pot pensar-se allò que havia de passar després, d’inaudit, d’extraordinari, de miraculós; sí, sí, de vertaderament miraculós. Fos que la pobra de sa mare en vida ja els insinués algom del perill que podria amenaçar-les; fos que els seus tendres cors sentissin per instint una aversió a aquella dona, que si bé els feia festes… eren unes festes estranyes, falses com l’amor que a mi em pintava; el fet és que les meves nenes no la podien veure ni en pintura.

És clar que per elles no quedàvem pas de tirar endavant. Jo els tenia dada l’ordre que li havien de començar a dir mamà.

Doncs, bé; succeïa algun cop que quan ella era a casa, elles se m’eclipsaven. Fugien de nosaltres, i anaven a parar sempre al mateix lloc: a la seva petita cambra, a agenollar-se davant d’una escaparata de la Mare de Déu dels Desemparats… Pensi’s vostè aquells cors angelicals què li demanarien a la seva mare i a la Mare de Déu.

El dia de la festa s’acostava. Jo i ella anàvem discorrent els detalls d’aquell dia: a qui convidaríem; després, amb quin tren marxaríem… quan sento tot plegat que la nena gran me crida des de dins.

«Papà, papà —sentia, entre crits i sospirs—. Vingui, corri, que la mamà del cel és aquí!…»

I esverada, la nena venia cap a mi, i m’agafa la mà, i em porta a la seva cambra, tot dient-me amb els ulls plens de llàgrimes fixats en mi.

«Correm, correm; que no se’n torni… Diu que no ho vol, que tinguem una altra mamà… Diu que ho diguem a vostè; que no ho vulgui, que aquella senyora sigui la mamà nostra…»

I arribàvem a l’habitació de les nenes. I darrere de les vidrieres de la porta jo vaig veure ben clara, ben il·luminada per la claror del balcó, dreta, seriosa, vestida com el dia de la fatal bufetada, i mirant-me de fit a fit, a ella; a la mateixa esposa meva morta!

M’agafà una suor freda… mes, pensant que els ulls m’enganyaven, obro la porta de pressa; i res… no; no hi era.

«Veus? —vaig fer a la nena, volent-me jo mateix revenir d’aquella llei d’espant—; ¿veus, beneita, com no hi ha ningú? Anem: vine amb mi al menjador.»

I girant-me cap a la mampara per sortir d’aquella cambra, altre cop a darrere de les vidrieres, la figura d’ella tornava a dibuixar-se ben clara, mirant-me als ulls, mirant-me amb to de súplica… I al mateix acte, la nena estrenyent-me la mà, crida: «Mamà, mamà! Papà, miri-se-la!» I la mateixa nena obrí corrents aquella porta. Mes ella ja s’havia fos.

Pres d’una impressió estranya, forta, anant-me el cor com unes debanadores, em vaig haver de deixar caure allà mateix en un sofà. Jo no sé quina cara de malalt devia fer, que la nena tirant-se’m als braços i posant els seus llavis frescos al meu front que em bullia, me’l mullà tot de llàgrimes. Jo, sentint com una revinguda d’amor de pare, com un sentiment nou temps ha deixat de banda, vaig estrènyer al meu pit aquella criatura; i jo mateix li vaig voler eixugar els ulls… i a dins d’aquells ullets formosos, com en el cristall d’una màquina fotogràfica, vaig tornar a veure-la; a la pobra morta; tota, de cap a peus, i mirant-me amb dolçor, com si em donés les gràcies de la resolució que ja en aquells moments tenia presa, com si em digués: «Ja sé que no em trauràs del cor de les nostres filles!…»

Què més li he de dir, doctor? Només que quan, apaivagat aquell espasme, vaig tornar a la vida real, a l’altra ja no la vaig trobar pas a casa, amb gran alegria de les meves pobres nenes!

© de l’edició, Stroligut