El cas del pont d'Owl Creek

El cas del pont d’Owl Creek d’Ambrose Bierce és considerat un dels millors contes de la literatura americana. Segons Kurt Vonnegut, «qui no l’ha llegit és un banau».

És una de les primeres narracions que fa servir la tècnica del corrent de consciència. La traducció al català d’An Occurrence at Owl Creek Bridge és de Francesc Francisco-Busquets i format part d’Històries de soldats d’Edicions de 1984, que aplega els contes sobre la Guerra Civil Americana del recull Tales of Soldiers and Civilians.

////Més mestres del conte: Hodgson, Lovecraft, Maupassant

el cas del pont owl creek ambrose bierce català traducció conte edicions de 1984

El cas del pont d’Owl Creek

Al mig del pont d’una via de ferrocarril al nord d’Alabama, un home dret mira fixament l’aigua que corre lleugera set o vuit metres més avall. Té les mans lligades al darrere amb una corda. Una soga estacada a un cairat que té sobre el cap li cenyeix el coll i, des d’allà, li penja baldera fins als genolls. Uns taulons aïllats posats de biaix sobre les travesses que suporten les vies, proporcionen una base per a ell i els seus botxins: dos soldats de l’exèrcit federal comandats per un sergent que a la vida civil devia haver estat ajudant de xèrif.¹ A poca distància, i damunt de la mateixa plataforma temporal, hi ha un oficial armat, amb l’uniforme propi del seu rang. És un capità. A cada extrem del pont hi ha un sentinella en aquella posició solemne i poc natural que consisteix a sostenir el rifle vertical a la part davantera del muscle esquerre i la culata recolzada a l’avantbraç estirat en horitzontal davant el pit. Una postura que obliga a caminar amb el cos erecte. No sembla pas que la missió d’aquells dos soldats sigui saber què passa a la part central del pont. Es limiten a bloquejar els dos extrems de l’empostissat que el travessa.

Més enllà d’un dels sentinelles no es veu ningú. La via s’endinsa recta un bon tros en un bosc i després gira i es perd de vista. Segur que, més endavant, hi ha un destacament. L’altra banda del torrent és camp obert —un pendent suau coronat amb una estacada de troncs verticals, amb espitlleres per als rifles i una sola tronera por on sobresurt la boca d’un canó de bronze que domina el pont—. A mig camí del pendent, entre el pont i la fortificació, hi ha els únics espectadors: una companyia d’infanteria formada en «posició de descans», les culates dels fusells a terra, els canons lleugerament inclinats cap enrere i les mans encreuades damunt l’empunyadura. Hi ha un tinent a la dreta de la formació, amb la punta de l’espasa tocant a terra i la mà esquerra recolzada damunt de la dreta. Llevat dels quatre individus del centre del pont, ningú no es mou. La companyia, immòbil, està encarada al viaducte i el mira amb una certa indiferència. Els sentinelles, que aguaiten les ribes del torrent, podrien haver estat unes estàtues perfectes per adornar el pont. El capità, amb els braços plegats i en silenci, observa el treball dels seus subordinats, per bé que sense fer cap senyal. La mort és un dignatari que, quan s’ha fet anunciar, ha de ser rebut amb demostracions de respecte solemne, fins i tot per part d’aquells que hi estan més familiaritzats. D’acord amb el codi de l’etiqueta militar, el silenci i la immobilitat són mostres de deferència.

L’home que ha de ser penjat aparenta uns trenta-cinc anys. És civil, segons es desprèn de la seva vestimenta, que és la d’un propietari de plantacions. Té unes faccions agradables: el nas recte, la boca ferma, un front ample a partir del qual els cabells llargs i foscos, pentinats cap enrere, li cauen darrere les orelles fins al coll d’una levita ben ajustada. Porta bigoti i barba en punta, però sense patilles. Els ulls, grossos i de color gris fosc, li confereixen una expressió amable que difícilment hom esperaria trobar en algú amb la soga al coll. És evident que no es tracta d’un vulgar assassí. El codi militar és molt generós: preveu que s’ha de penjar una gran varietat de persones, sense excloure’n els cavallers.

Un cop enllestits els preparatius, els dos soldats es fan a un costat i cadascun enretira el tauló sobre el qual havia estat. El sergent es gira cap al capità, el saluda i es col·loca immediatament darrere de l’oficial, que, al seu torn, fa una passa enllà. Aquests moviments deixen el condemnat i el sergent drets en els dos extrems del mateix tauló, que s’estén sobre tres travesses del pont. La punta damunt la qual és situat el civil s’acosta molt, però sense tocar-lo, al quart travesser. La fusta, que s’ha mantingut immòbil pel contrapès del capità, ara ho fa pel del sergent. A un senyal del primer, aquest farà un pas al costat, la fusta bascularà i el condemnat caurà per entremig de dues travesses. Al mateix condemnat li semblava un dispositiu d’allò més simple i eficaç. No li han cobert el rostre ni li han embenat els ulls. Es fixa un moment en la posició precària i inestable en què es troba i, tot seguit, deixa que la mirada se li desviï cap a un remolí de l’aigua enfurismada que corre sota els seus peus. Un tros de fusta ballant a la deriva li crida l’atenció i la segueix amb la mirada mentre va corrent avall. Amb quina lentitud sembla moure’s! Que n’és, de calmós, aquest torrent!

Tanca els ulls per poder fixar millor els darrers pensaments en la seva esposa i els seus fills. L’aigua, daurada pel primer sol, la boirina que es cova sota les ribes a certa distància enllà del riu, la fortificació, els soldats, la fusta a la deriva… tot el distreu. Llavors té consciència d’un nou trastorn. Barrejat amb el record dels éssers estimats, sent el ressò d’un soroll que no pot comprendre però tampoc ignorar. Un so com de percussió metàl·lica, inequívoc i agut com el cop de martell del ferrer a l’enclusa. Té les mateixes vibracions. Es pregunta què deu ser i si el sent massa lluny o molt a prop. Sembla totes dues coses alhora. La repetició és regular però tan lenta com si fos una campana tocant a morts. Espera cada martellada amb impaciència i —no sap per què— amb recel. De manera progressiva, els intervals de silenci es van fent més llargs. Els retards esdevenen embogidors. La freqüència dels sons, cada cop més escassa, n’augmenta la potència i la nitidesa. Li fereixen l’orella com si li clavessin un ganivet i li vénen ganes de xisclar. Allò que sent, però, no és altra cosa que el tic-tac del seu rellotge.

Obre els ulls i torna a veure l’aigua a sota. «Si em pogués deslligar les mans —pensa— podria treure’m la soga i capbussar-me corrent avall. En estar submergit, podria esquivar les bales i, nedant amb força, guanyar la riba, endinsar-me en el bosc i fugir corrents fins a arribar a casa. La meva casa, gràcies a Déu, encara és fora de les seves línies. La meva dona i els fills encara estan lluny del punt d’avançada més proper de l’invasor.»

Mentre aquests pensaments, que aquí han de ser expressats amb paraules, passen com llampecs pel cervell del condemnat més que no pas s’hi formen, el capità fa un senyal amb el cap al sergent que, tot seguit, es fa a un costat.

En Peyton Farquhar era un home riquíssim, propietari d’una plantació i fill d’una família antiga i molt respectada d’Alabama. Posseïa esclaus i, com molts altres esclavistes, era, a més, un polític. Secessionista dels de primera hora, estava fervorosament a favor de la causa sudista. Circumstàncies de naturalesa imperiosa, que ara no fan al cas, li havien impedit allistar-se al valerós exèrcit que havia dut a terme les desastroses campanyes que van acabar amb la caiguda de Corinth.² Aquesta ignominiosa privació l’irritava de debò i només anhelava poder alliberar les seves energies dedicant-se a la vida de soldat, més plena i gratificant, en la qual és possible trobar l’oportunitat per a distingir-se. Estava convençut que aquest moment li arribaria, com li arriba a tothom en temps de guerra. Mentrestant, feia el que podia. Cap servei no li semblava massa humil per tal d’ajudar el Sud ni considerava cap aventura massa perillosa. Era coherent amb el caràcter d’un civil que, de cor, se sentia soldat i que, de bona fe i sense reserves, subscrivia, almenys en part, aquella dita certament malvada que diu que en l’amor, com en la guerra, tot s’hi val.

Una tarda, mentre ell i la seva dona seien en un banc prop de l’entrada de les seves terres, un soldat amb uniforme gris³ va arribar cavalcant fins a la portalada i va demanar un got d’aigua. La senyora Farquhar va estar més que contenta de poder-l’hi servir amb les seves mans blanques. Mentre ella anava a buscar l’aigua, el marit es va apropar a aquell genet polsós i, amb avidesa, li va demanar notícies del front.

—Els ianquis estan arreglant les vies del tren —va dir el soldat— i es preparen per a un altre avançament. Ja són al pont d’Owl Creek; l’han reparat i han aixecat una estacada a la riba nord. El comandant ha dictat una ordre que han enganxat a tot arreu, on deixa ben clar que qualsevol civil que sigui atrapat sabotejant la via, els ponts, els túnels o els trens serà penjat sense judici. Jo mateix l’he vist, aquesta ordre.
—¿A quina distància està aquest pont? —va preguntar Farquhar.
—A unes trenta milles.
—¿Hi ha guarnició en aquesta banda de riu?
—Hi ha un destacament a mitja milla del ferrocarril. De la banda de cap aquí, només un sentinella.
—Imaginem-nos que algú… un civil, aspirant a ser penjat a la forca… pogués eludir el destacament i desfer-se del sentinella —va dir Farquhar, somrient—, ¿què podria aconseguir?

El soldat va rumiar una estona i va respondre:
—Hi vaig ser fa un mes i vaig poder comprovar que la inundació de l’hivern passat ha deixat apilonada una gran quantitat de llenya a la deriva davant del pilar de fusta d’aquest extrem del pont. Ara és ben seca i cremaria com l’esca.

Aleshores va arribar la senyora amb l’aigua, que el soldat va beure. Li va agrair amb molts de compliments, va fer una reverència al marit i va continuar el camí. Al cap d’una hora, ja negra nit, el mateix genet tornava a passar per la plantació, ara en direcció cap al nord d’on ja procedia abans. Era, en realitat, un explorador de l’exèrcit federal que inspeccionava el terreny.

III

En caure en vertical pont avall, en Peyton Farquhar perd el coneixement i queda com mort. Però al cap d’una estona —que a ell li semblen segles— el desperta un dolor agut que li oprimeix la gola, acompanyat d’una forta sensació d’asfíxia. És com si del coll li brollessin unes punxades ardents i penetrants que es distribuïssin per totes les fibres del cos fins a abastar cada extremitat. Aquells dolors s’escampen en línies ramificades ben definides i bateguen amb una periodicitat inconcebiblement ràpida, com dolls de foc palpitant que li produïssin una cremor insuportable. Pel que fa al cap, només té una sensació d’embotiment, de congestió. Aquestes sensacions, però, no van pas acompanyades de pensament. La part intel·lectual de la seva naturalesa ha quedat suspesa. Només té capacitat de sentir, i el que sent és turment. Té consciència de moure’s. Està enmig d’un núvol lluminós del qual ell només n’és el nucli ardent, sense substància material i, com si fos un gran pèndol, es balanceja en unes oscil·lacions inimaginables. Tot seguit, de manera brusca, la llum que l’envolta es dispara cap amunt, acompanyada d’un soroll fort de clapoteig. Un rugit esfereïdor se li instal·la a les orelles i, de sobte, tot és fred i fosc. Llavors recobra la capacitat de pensar i sap que la corda s’ha trencat i que ell ha caigut dins del torrent. No hi ha hagut ofec addicional. La soga que li envolta el coll ja l’asfixia i evita que l’aigua li entri als pulmons. «Mira que morir penjat al fons d’un riu!» La idea li sembla absurda. Obre els ulls en la foscor i, a dalt, veu com una resplendor, però és tan distant, tan inaccessible! Encara es va enfonsant, perquè la llum és cada cop més feble fins a ser només un indici. Després, però, l’indici es va fent gros i més brillant. Aleshores s’adona que ascendeix cap a la superfície, i val a dir que ho fa a contracor, perquè ara es troba molt bé. «Morir penjat i ofegat —pensa— no està pas malament, però no tinc ganes que em matin a trets. No, no vull morir a trets, no és just».

Tot i no ser conscient de l’esforç, un dolor intens als canells l’informa que intenta alliberar-se dels lligams de les mans. Dedica a aquest esforç la mateixa atenció que els passavolants dediquen a les proeses d’un malabarista, sense interessar-se pel resultat. Quins moviments tan espectaculars que fa aquest home! Quina força tan magnífica i sobrehumana que té! És un treball d’allò més interessant! Bravo! Aleshores, la corda s’afluixa i desapareix, els braços se separen i comencen a flotar cap amunt. Pot entreveure les mans borroses als costats en la llum que cada cop es fa més intensa. Se les mira amb un interès renovat mentre, primer l’una i després l’altra, engrapen la soga que encara porta al coll. L’estiren amb violència i la llencen a un costat, on desapareix fent unes ondulacions semblants a les d’una serp d’aigua. «Torneu-la a posar, torneu-la a posar!», li sembla que diu cridant a les seves mans perquè l’alliberament de la soga li ha provocat la punxada més insuportable que ha experimentat fins aquell moment. El coll li fa molt mal i té el cervell en flames. El cor, que batega feble, de sobte li fa un gran salt, com si volgués sortir per la boca. Té tot el cos turmentat i recargolat per una punxada aguda que quasi no pot aguantar! Però les mans, desobedients, no fan cas de l’ordre sinó que colpegen l’aigua amb moviments ràpids i vigorosos cap avall que l’obliguen a pujar a la superfície. Nota que el cap emergeix, té els ulls encegats per la llum del sol i el pit se li expandeix de manera convulsa, i amb un dolor suprem i agònic, els pulmons engoleixen una gran glopada d’aire que, a l’instant, expulsa amb un crit!

Ara té plena consciència de tots els sentits. Estan certament en alerta i dotats d’una agudesa sobrehumana. Alguna cosa durant aquella pertorbació extraordinària que ha sofert el seu sistema orgànic els ha afuat i refinat de tal manera que són capaços de captar sensacions que abans no havien percebut mai. Pot sentir les ondulacions de l’aigua a la cara i escoltar cadascun dels sons que emeten en colpejar-la. En mirar cap al bosc enllà de la riba, veu els arbres d’un en un, amb les seves fulles i el sistema venós de cadascuna. Fins i tot distingeix els insectes que es mouen per allà al mig: les llagostes, les mosques de cos brillant, les aranyes grises mentre estenen les teranyines de branquilló a branquilló. Copsa els colors prismàtics en totes les gotes de rosada damunt d’un milió de brins d’herba. El brunzit dels mosquits que ballen per damunt dels remolins del corrent, el batec d’ales de les libèl·lules, els copets de les potes de les aranyes d’aigua com si fossin rems transportant una barca elevada. Totes aquestes coses produeixen una música, per a ell, audible. Un peix passa lliscant sota la seva mirada i percep aquell cos mentre fendeix l’aigua.

Arriba a la superfície mirant torrent avall. A l’instant, però, sembla que el món visible comenci a girar lentament, ell mateix convertit en el punt de rotació. Llavors veu el pont, la fortificació, els soldats damunt del pont, el capità, el sergent, els dos sentinelles, els seus botxins que es destaquen sobre el cel blau. Criden i gesticulen mentre l’assenyalen. El capità ha tret la pistola però no dispara. Els altres estan desarmats. Són com unes formes gegantines que es mouen d’una manera temible i grotesca.

De sobte sent una detonació brusca i alguna cosa colpeja l’aigua amb força a tants pocs centímetres del seu cap que li esquitxa la cara. Sent una segona detonació i veu un dels sentinelles encara amb l’arma al muscle i un lleuger núvol de fum blau que surt del canó. Des d’on és, pot veure l’ull del soldat que el fita directament a través de la mira del rifle. Comprova que és un ull gris i recorda haver llegit que els ulls grisos tenen la mirada més aguda que els altres i que tots els tiradors famosos els tenen d’aquest color. Aquest, però, ha fallat.

Un remolí en sentit contrari atrapa Farquhar, que fa mitja volta i ara torna a mirar cap al bosc de la riba situada a l’altra banda de la fortificació. Darrere seu sona una veu potent i clara en una cantarella monòtona que, a través de l’aigua, li arriba amb una nitidesa que travessa i sotmet tots els altres sons, fins i tot els batecs de les ones a tocar de les orelles. Tot i no ser un soldat, ha freqüentat prou campaments per conèixer el significat temible d’aquesta monodia lenta i aspirada. Des de la vora del riu, el tinent participa en aquella operació matutina.

Amb una entonació calmosa i uniforme transmet i ordena tranquil·litat als seus homes. Quina veu tan freda i implacable! Amb quins intervals tan mesurats i precisos cauen aquelles paraules cruels!:

—Companyia, atenció!… Sobre l’espatlla, armes!… Carregueu!… Apunteu!… Foc!

Farquhar es capbussa tan profundament com pot. L’aigua li eixorda les orelles com si es trobés a les cascades del Niàgara; però, així i tot, sent el so esmorteït dels projectils i, en pujar de nou a la superfície, veu trossets de metall estranyament aplanats que, lentament, oscil·len cap al fons. Alguns fins i tot li toquen la cara i les mans i després continuen el seu descens. N’hi ha un que se li fica entre el coll de la camisa i el clatell. Nota una escalfor desagradable a la pell i, d’una bursada, se’l treu del damunt.

Quan surt a la superfície, gairebé sense alè, s’adona que ha estat molta estona sota l’aigua, de manera que ara es troba força lluny, corrent avall. Més a prop de la salvació. Els soldats ja quasi han tornat a carregar. Les baquetes metàl·liques, en ser tretes dels canons i giravoltar a l’aire per introduir-se novament al seus orificis, reflecteixen totes alhora la lluïssor del sol. L’un després de l’altre, els dos sentinelles tornen a disparar, sense encertar-lo.

El fugitiu, que ara neda amb força seguint el corrent, veu l’escena d’esquitllentes per sobre l’espatlla. El seu cervell té tanta energia com els braços i les cames. És capaç de pensar amb la rapidesa d’un llamp.

Calcula que l’oficial no caurà pas en l’error de les formalitats militars per segona vegada. És tan fàcil esquivar una descàrrega com un sol tret. «Segur que ja ha donat l’ordre de disparar a discreció. Que Déu m’ajudi, no les puc pas esquivar, totes les bales!»

Un patatxap fortíssim a dos metres d’on es troba ve seguit d’un estrèpit que, com si fos un diminuendo, a través de l’aire va cap enrere fins a la fortificació i mor en una explosió que sacseja les mateixes profunditats del riu! Una cortina d’aigua se li abraona al damunt, l’encega, l’estrangula! També el canó participa en la cacera. Tot sacsejant el cap per la commoció que li ha produït l’aigua colpejada, sent el brunzit del tret desviat que li passa sobre el cap i, a l’instant, esquerda i esmicola el brancam del bosc.

«No ho tornaran a fer això —pensa—, la propera vegada utilitzaran una càrrega de metralla. Haig de mirar de no perdre de vista el canó. Com que la detonació va per darrere del projectil i arriba massa tard, m’hauré de regir pel fum. És un bon canó».

De sobte es troba fent voltes i més voltes, girant com una baldufa. L’aigua, les ribes, el bosc, el pont ara ja llunyà, la fortificació i els soldats, tot està barrejat i confós. Els objectes només es distingeixen pels colors; franges cromàtiques circulars i horitzontals. És tot el que veu. Ha quedat atrapat en un remolí i està girant amb una velocitat d’avanç i gir que li produeix nàusees i mareig. En pocs moments és llançat damunt la grava al peu del marge esquerre del torrent —la riba sud— darrere d’una prominència que el protegeix de la visió dels seus enemics. L’aturada sobtada del moviment i la cremor que sent en una mà en fregar el pedregoleig el refà i aleshores plora de goig. Enfonsa els dits a la sorra, se la tira per sobre a grapats i la beneeix en veu alta. És com si fossin diamants, robins, maragdes. No pot pensar en res bonic que no s’hi assembli. Els arbres són com plantes de jardí gegantines. En la seva disposició, hi veu un ordre ben definit i n’inhala la fragància de les seves flors. Una estranya llum rosada brilla pels espais entre els troncs, i el vent entre les branques produeix una música com d’arpes eòliques. No té ganes de continuar la fugida. S’acontenta de romandre en aquell lloc encantador fins que el tornin a agafar.

El brunzit i el petarrelleig de metralla entre les branques, per damunt del cap, el desperten del somni. El canoner, desconcertat, dispara un tret de comiat sense ordre ni concert. Farquhar es posa dret d’una revolada i de seguida arrenca a córrer riba amunt i s’endinsa en el bosc.

Camina tot el dia, guiant-se pel moviment del sol. Sembla que el bosc no s’acabi mai. No hi ha manera de trobar una clariana enlloc, ni tan sols un camí de llenyataire. Fins aleshores no s’havia adonat que habitava en una regió tan salvatge, i en aquesta revelació hi ha alguna cosa estranya.

A entrada de fosc se sent molt fatigat, té els peus adolorits i es mor de gana. El record de la seva dona i els fills l’animen a continuar endavant. Per fi troba un camí que el du al que està segur que és la direcció correcta. És tan ample i recte com un carrer de ciutat tot i que no sembla freqüentat. No es veuen camps al voltant ni cap casa enlloc. Ni tan sols el lladruc d’un gos suggereix la mínima existència humana. Els cossos foscos dels arbres formen un mur recte a banda i banda que va a morir en un punt de l’horitzó, com el diagrama d’una lliçó de perspectiva. Mira enlaire i, per l’escletxa del brancatge, veu un munt d’estrelles grosses i daurades que li són desconegudes i que estan agrupades en constel·lacions insòlites. Està segur que aquesta disposició en un ordre concret té un significat secret i maligne. El bosc que l’envolta és ple de sorolls estranys, entre els quals, una, dues i tres vegades distingeix clarament uns murmuris en llengua desconeguda.

Té el coll adolorit i, posant-s’hi la mà, se’l nota molt inflat. Sap que hi ha un cercle negre allà on la corda l’ha masegat. Es nota els ulls congestionats i no pot tancar-los. Té la llengua inflada a causa de la set i, per mitigar la cremor, la treu per entre les dents buscant l’aire fresc. Amb quina suavitat l’herba ha encatifat aquella avinguda intransitada; ni tan sols nota la calçada sota els peus!

No hi ha dubte que, malgrat el sofriment, s’ha adormit tot caminant, perquè el que veu en aquest moment ja és una altra escena. Potser només s’acaba de recuperar d’un deliri. Ara està dret davant del portal de casa seva. Tot està tal com ho havia deixat. Tot és lluent i bonic sota aquell sol matiner. Deu haver corregut tota la nit. Mentre empeny la portalada i puja per l’ample passeig blanc, percep un fregadís suau de vestimenta femenina; la seva dona, alegre, tranquil·la i encantadora, baixa els graons de la terrassa per rebre’l. Al darrer graó, s’atura i l’espera amb un somriure de goig inefable i una elegància incomparable. Ah, que n’és, de bonica! Malgrat el cansament intens, avança de pressa cap a ella amb els braços estesos. Aleshores, quan està a punt d’abraçar-la, nota una estrebada fortíssima al clatell i queda envoltat per una llum blanca i encegadora acompanyada d’un so com de descàrrega de canó. Després tot és foscor i silenci!

En Peyton Farquhar és mort. El seu cos, amb el coll trencat, es balanceja dolçament sota les bigues del pont d’Owl Creek.

Als Estats Units, els xèrifs s’encarregaven de penjar els condemnats i els seus ajudants feien d’estiracordetes. El sergent, doncs, coneixia els aspectes tècnics d’aquesta forma d’execució capital. ↩︎
Es refereix a la segona batalla de Corinth, anomenada així per diferenciar-la del setge de Corinth, abril-juny 1862, conegut també com la primera batalla de Corinth. Va tenir lloc en aquesta població del Mississipí els dies 3 i 4 d’octubre de 1862. Per segona vegada en la campanya Iuka-Corinth, el general de la Unió William Rosecrans va derrotar les forces de la Confederació que, en aquesta ocasió, comandava el general Earl Van Dorn. ↩︎
Els exèrcits del Sud anaven vestits de gris; els del Nord, de blau. ↩︎