Una vetllada cursi és un dels millors contes de Marià Vayreda, autor de La punyalada i Records de la darrera carlinada, recull de relats del qual a Stroligut podeu llegir Un valencianet.
Es va publicar al número XXVIII de la revista La Renaixensa l’any 1898.
✱ Més contes
Una vetllada cursi
Sempre havia considerat la gent cursi com a sers més o menos ridículs, però pacífics i inofensius, allò que es diu sense pena ni glòria, mes d’ençà que me’n passà una com un cove, havent-me-les amb gent d’aquesta llei, he variat tant d’opinió que (perdoneu-me, Senyor, si peco) la mena de llàstima que abans m’inspirava s’ha tornat verdadera tírria i mala voluntat.
Fa ja molts anys. Anant d’expedició per la muntanya en companyia de dos amics de Barcelona, molt aficionats a les ciències naturals i arqueològiques, anàrem a parar a un poblet amb la intenció de passar-hi un parell o tres de dies. Vegetava allí una família de Girona que havia erigit en Comtat o Baronia, fundant-se en uns papers molt vells, uns quants terrossos que li havien pervingut per la mort d’algun parent llunyà. Habitava un gran casal que de vespres feia molta uppa perquè no es veia que era vell i destartalat.
Se composava, aquesta apreciable família, de la mamà, senyora alta, grossa i morena, que es movia a temps com los quintos a la instrucció, de dues filles que no eren pas lletges si s’haguessin acontentat de semblar lo que eren, i dos fills, tots quatre grandassassos i refets com llur mare. En lo poble se’ls anomenava senzillament los barons i es permetien lo luxo d’una tartana vella i tronada, arrossegada per un cavall de la família de Rocinante, parlaven castellà per tot dia i donaven setmanalment reuions en les quals hi solien convidar els notables de la població.
Tot just corregué la nova de nostra arribada, que degué conceptuar sens dubte la bona senyora arribat un dels moments crítics de sa missió sobre la terra. Aquestos senyorets, degué pensar, que amb l’excusa de collir flors i pedrets i admirar cingleres i boscos i antigalls, vénen de Barcelona per aquests mons de Déu! què poden ser sinó vistaires que busquen la sort amb alguna noia ben vistosa d’aquelles que es crien en llocs ben sanitosos i són de prova! I essent aixís, qui millor que ella podia oferir bon gènero amb la recomanació de noies ben educades i fins de la noblesa i tot? Per si o per no, lo cert és que posà en campanya tot seguit els dos xicotassos, que se’ns presentaren a l’hostal saludant-nos amb totes les bones maneres que llur mare els havia ensenyat.
Se condolgueren principalment de què unes persones com nosaltres haguéssim d’estar tan poc decorosament allotjades, oferint-nos hostatge en son palau. Parlaren malament de la gent país que, solo por misericordia de Dions no adaban a gatas, asseguran que ells vivien uns mesos allí sols perquè a la mamà li convenían los aires puros que, segons ells, era l’única cosa aprofitable. Per fi, refusat com era natural l’oferiment de l’hostatge, que tampoc sostingueren gaire, ens invitaren galantment a una reunió que en lo palau devia tenir lloc al vespre. La cosa no era pas per a fer escarafalls i acceptàrem com a persones ben educades i amb protestes de molta satisfacció. Mos companys, com a homes de més món que jo, conegueren prou de quina mena de gent se tractava i es prometeren i em prometeren una bona vetllada a costes dels al·ludits barons.
A l’hora convinguda fèiem cap al palau. Trobàrem l’escala materialment obstruïda per testos amb plantes, moltes de les quals semblaven branques enfonsades dins la terra sols per a cobrir l’expedient i tot plegat, més que per a adornar l’escala, semblava ideat per a tapar la brutícia i bufats de les parets. Això ja donà peu que mos companys comencessin a deixar-ne anar alguna que em posà de bon humor. Al cap de l’escala sortiren a rebre’ns los fills, que ens feren passar molt ràpidament per algunes habitacions que conduïen al saló, qui sap si perquè no ens adonguéssim de la pobresa de les mateixes, si bé ens digueren que estaven esperant los mobles.
Entràrem per fi al saló que estava ple de gent i, a jutjar per la mena de sensació que produí nostra arribada, és de suposar que se’ns esperava amb impaciència. La senyora baronessa ens rebé a tall de gran dama, asseguda en un vell sofà recobert de domàs de color de llor, presentant-nos a les seves filles i seguidament a tota la reunió amb llenguatge emfàtic com lo que s’estila en les novel·les per entregues.
Seria llarg de descriure aquell saló que era per lo mateix tall que llurs senyors. Basta dir que tot era mesquí, pretensiós i de mal gust. Cortines petites davant de balcons grans, gerros immensos sobre taules desnerides, etc., però el que més ve va cridar l’atenció fou una mena d’armari que hi havia al cap del saló, que per a posar-lo a nivell, ja que el pis era enfonsat, havia calgut apoiar-lo sobre dos vells tomos d’El Tribunal de la Rota: i com un tamboret que hi havia al davant quedava també baix, vinguen dos tomos més a fer-li repeu. La Ciència els hi perdoni!
Un cop la conversa prengué son curs natural, la senyora baronessa començà a contar grandeses de son difunt (q. e. p. d.) i de la família i gràcies de ses filles presents, que feien los possibles per a enrogir. Mos amics sostenien i encara excitaven la verbositat de la bona senyora amb exclamacions plenes d’irònica malícia, que per fortuna estaven fora de l’alcanç de la seva penetració. Un d’ells, sobretot, tenia una gràcia especial per a estrafer lo castellà, usant sempre, això sí, aquestes frases llampants que són la menja dels castellanitzats tocats del bolet. L’escena era a vegades tan còmica, que em posava en un verdader compromís a mi, que tenia allavores la flaca de ser molt fluix de moles en tractant d’aguantar lo riure, i per cert aquella va ser la meva desgràcia en tal diada.
Per fi es parlà de música, i un dels fills s’assegué al piano, que tal resultà ser aquella mena d’armari estrany que tant m’havia cridat l’atenció. No sé de quina fàbrica seria aquest instrument que en sos bons temps ja seria detestable però que ara ni a dolent arribava. Quan sonava semblava sentir-se una llocada d’ànecs amb acompanyament d’abelles i borinots. Fins al cap d’un bon rato que el pianista es lluïa, no vaig començar a sospitar que ens regalava Il Trovatore, i m’ho va corroborar la senyora baronessa, que a l’arribar al miserere va començar a taral·lejar-lo, portant amb lo vano el compàs.
Qualsevol que sàpiga per experiència pròpia lo que és una passió de riure continguda per força de les circumstàncies, comprendrà fàcilment lo crític de ma situació i la intensitat de mon martiri. Un llum me donava de ple a la cara, lo que al propi temps que m’impedia amagar lo més petit moviment, semblava atirar sobre meu les mirades de tota concurrència. Per més pena, tenia als costats mmos dos companys que, més duenyos de si propis, semblava que es complavien en agravar ma situació, tustant-me seguidament amb lo colze.
Parà el piano en sec i jo vinga a aplaudir de ferm creient que mon turment era acabat, mes estava escrit que no havia de sortir d’un apuro sinó per caure en un altre major. Se proposà un terceto de piano, violí i cant, executat per los dos fills i la filla gran.
Començà, doncs, la música, si és que es pot qualificar de tal aquell conjunt de notes que es perseguien mútuament sens atrapar-se mai. La tiple i el violí entaularen una competència de falsets capaç de fer plorar un gos, mentre que el piano, del que per sort no totes les tecles sonaven, se quedava baix per lo menos de dos tons. La noia, amb lo cos enterc, los braços caiguts i el coll estirant, sols movia la boca i els ulls, obrint-los desmesuradament en los moments culminants de son paper, i jo estava veient en el moment en què son germà, que rascava com un esperitat, li ficaria l’arquet per la boca o els nassos.
És increïble lo que jo sofria en aquells moments en què mos companys no paraven de tustar-me i l’espectacle se tornava per moments més ridícul. Sentia l’ànima cargolar-se’m de riure dins del cos, i sols a força de mossegar-me els llavis i de menjar-me el mocador, podia contenir aquell accés de pressió que amenaçava escapar-se’m per totes les costures. Creient-me perdut, vaig recórrer al medi reconegut de portar la imaginació a records d’índole ben contrària a l’espectacle present: per exemple, procurava representar-me l’espectacle de la mort, amb totess ses misèries i angoixes, un cementiri ple de cadavres o la pròpia imatge de nostre Redemptor cobert de sang i clavat a la creu per nostres pecats i, per fi, al mateix Infern ple de condemnats. Tota era inútil; aquella maleïda música tenia més poder que tot, i com altra flauta màgica, tot ballava per sa virtut fins los condemnats i els dimonis es retorçaven a son compàs en diabòlica dansa, estrafent los mateixos espignets, gestos i contorsions dels que tant empenyo tenia en apartar de la imaginació.
Això m’oprimí tant lo cor, que un moment vaig arribar a dubtar de si lo que sentia eren ganes de riure o de rompre a plorar. Tenia temptacions de fugir, pretextant una necessitat, o de posar-me a aplaudir simulant un entusiasme a l’altura dels meus apuros, rebutjant després aquestes idees com a temeràries que eren. En aquells moments de suprema angoixa vaig aixecar los ulls al sostre i al baixar-los vaig creuar la mirada amb una senyoreta que tenia al devant. Era aquesta una nena força guapeta, filla de l’alcalde, a qui ja coneixia des del matí i que per cert no em mirava pas amb mals ulls, sens dubte per no atrevir-se a posar-los en mos companys, a qui creuria sols dignes de les baronesses, aixís és que em saludà amb un amable somrís i jo maquinalment vaig voler correspondre-li sens recordar-me que tenia el cos ple de rialles que rabiaven per esclatar; de manera que tan bon punt vaig descosir los llavis, lo que havia de ser mitja rialla de dolça correspondència, fou com un gemec gutural i inarticulat que an ella li féu baixar lo cap avergonyida i a mi em deixà mossegant-me els llavis fins a rajar sang.
Ne voleu més de malaventures! Doncs en lo moment en què els músics arribaven al paroxisme de sa inspiració, un bon cop de colze d’un de mes companys fou la gota d’aigua que féu vessar lo got, fent sobre meu l’efecte d’un cop de puny sobre un bót ple de vent. Ja no fou pas un senzill gemec, sinó una carrandella d’esbufecs que res tenien d’humà, lo que em sortí atropelladament per la boca i quan per a posar-hi remei vaig apretar llavis i dents se m’escaparen xiulets que talment pareixia una vàlvula de vapor. Semblant-me que m’anava a trencar, vaig posar-me ambdues mans al ventre i maquinalment batia de peus com les maces d’un noc de barretinaire. Tothom s’alarmà creient-se que em venia algun treball i jo, procurant revenir-me, tot era estossegar i sonar-me amb estrèpit, mes la cara de tres déus que em posà la senyora baronessa, m’advertí bé que l’havia vessada, quitant-me en un moment totes les ganes de riure. Afortunadament en això acabà la música i jo vinga aplaudir rabiosament, no tant per a desfogar-me com per a reconquerir les bones gràcies de la família.
Mos companys comprengueren per fi lo crític de la meva situació i donaren la senyal de partida. Pretextant que l’endemà teníem maitines, demanàrem permís per a retirar-nos.
Així que posàrem los peus al carrer esclatàrem tots en un terceta de riallades capaç de posar de bon humor un mort. De prompte el riure se’ns va glaçar als llavis al veure sobre nostres caps i dins del buit d’una finestra dibuixar-s’hi l’olímpica silueta de la senyora baronessa. Fugírem corrents i l’endemà, de bon matí, ens trobàvem lluny del poble, celebrant amb mos companys lo bon rato que havíem passat en los salons de la senyora baronessa. En quant a mi, que no tenia pas motius per a estar tan satisfet, callava jurant en mos interiors no assistir mai més a cap reunió de persones que pertenesquessin al gremi de la gent cursi.
© de l’edició, Stroligut
