records de la darrera carlinada marià vayreda conte contes carlí carlista olot

Records de la darrera carlinada – Marià Vayreda

Records de la darrera carlinada és un recull de contes del pintor i escriptor olotí Marià Vayreda. Va ser publicat el 1898.

» Més Vayreda a Stroligut: Una vetllada particular…

records de la darrera carlinada marià vayreda conte contes olot valencianet

EL VALENCIANET

La meva il·lusió era ésser soldat de cavalleria i vaig ingressar a l’esquadró anomena de Girona. Vagàvem pel clos de muntanyes entre Santa Pau, Mieres, Pallarols, Llémena i Rocacorba, on els cavalls que portàvem eren més aviat motius de destorb que objectes de servei.

Però estàvem avorrint-nos a la capa, esperant sempre alguna cosa, algun aconteixement que havia de fer canviar l’aspecte de la guerra, ja que en aquell pas es veia bé que trigaríem a arribar a Madrid.

Entretant, anàvem a salt de mata, robant continuadament el cos a les columnes, o escopetejant-les si a mà venia. No era pas aquell un dels períodes més fatigosos de la campanya… perquè l’enemic es movia amb desconfiança i por i no s’atrevia a marxar de nits. Però, amb tot, era pesada, sobretot per l’escabrositat i per la manca de recursos del terreny en el qual operàvem.

Solíem acomboiar-nos amb la partida d’en Barrancot, home summament hàbil i coneixedor del país, capaç de burlar la persecució de deu columnes, entre les quals s’esmunyia com els conills entre les bardisses. Tota la seva tàctica consistia a saber fugir, i d’això bé es pot dir que n’era mestre, executant veritables primors. D’ell es contava la dificilíssima operació de desfilar, amb tota la seva força, entre una columna i les seves «guerrilles» de flanqueig. Veritat és que, en una guerra així, gairebé tanta nosa feien als peoners els seus fusells com a nosaltres les nostres cavalleries.

Tant és així que ell, el quefe, anava sempre desarmat. El revòlver i un sabrot que semblava de fira, els solia encomanar sempre al seu assistent. Vestia un gec d’astracan, calces de vellut blau amb una franja de franela vermella, cosida al llarg dels cuixals i boina també vermella. Era baix, valerós i duia un llare bigoti blanc.

Ordinàriament anava a peu, amb la particularitat que, moltes vegades, l’assistent muntava el seu cavall i cenyia les seves armes, no sé si per fer-se menys visible o per creure que així tenia més immediata la salvació en cas de topar-se amb una emboscada o en qualsevol altre mal encontre. El cert és que les seves cames, com si fossin de ferro, no desdeien mai i aquesta era l’única resistència que entrava com a factor en la seva tàctica peculiar.

Quan ell estava verdaderament en caràcter era en els moments de perill immediat. Aleshores era bo de veure’l, en mànigues de camisa, el gec penjat sobre l’espatlla esquerra i el cos mig encorbat, marxant a salt de ca davant de la partida, que havia de cansar-se molt per seguir-li les petjades. Es comprèn, doncs, que no era pas aquest home per a fer reverdir els llorers de Napoleó, ni tan sols els dels Marsals i dels Borges. Però, així i tot, havia prestat importants serveis a la causa, mantenint viu l’esperit de la revolta en èpoques en què molts desdeien, fent bogejar les columnes i verificant atrevides i perillosíssimes expedicions fins al fons de l’Empordà, salvant-se de tot mal encontre, gràcies a la seva prodigiosa mobilitat que feia impossible tota comunicació amb l’enemic, el qual no tenia coneixement dels seus moviments fins que aquests eren realitzats.

Un dia sortírem escapats del poble de Sallent, mig sorpresos per una columna que venia de Santa Pau. Agafàrem la pujada de Curitzà, enmig d’un espetec de bales que, fent saltar els bracs d’alzina, rebotien per les pedres del camí.

La infanteria, que a penes s’ocupava de respondre al foc de l’enemic, no corria gran perill, ja que, una volta a dalt del coll, s’escaparien els peoners enmig dels boscos de la baixada, fent-se tot seguit invisibles. Però nosaltres, que amb els cavalls ens movíem amb dificultat pel trencament del terreny i no podent-nos moure de camí, corríem el risc d’ésser atrapats per les «guerrilles» que pujaven desesperadament i que era de preveure que coronarien la collada gairebé tan aviat com hauríem tombat i ens trobaríem entrebancats amb la dificultosa baixada.

Altrament hi havia dos o tres ferits que seguien costosament, essent necessari ajudar-los a muntar a cavall. Era precís, doncs, detenir l’avenç de l’enemic, encara que només fos deu minuts per guanyar temps, i el nostre quefe pregà a un escamot de peoners que demostrava bona voluntat, que es parés al mateix caire, dominant la pujada, fent posat de resistir. Jo, que anava ben muntat, vaig quedar-me també com per garantir l’èxit de l’operació.

El resultat va ésser com s’esperava. Aquell simulacre de resistència va detenir la força que pujava sisquera el temps de desplegar algunes «guerrilles» que flanquegessin fins a dominar les altures que ocupàvem. Després tornà a avançar la força del camí, però com que ja nosaltres havíem arribat al nostre objecte, vàrem tocar retirada.

Alguns desesperats varen quedar enrere foguejant, entre ells un jovenet que no aparentava tenir més de setze o disset anys, el qual feia una temporada que em cridava l’atenció sense poder precisar-ne el motiu, ja que, quan l’havia mirat, no trobant-hi res de particular, me’n distreia sense perjudici que, tornant-lo a veure, em produís un efecte semblant.

A diferència de la generalitat dels voluntaris, que duien la boina de garbí a l’estil Savalls, al clatell a tall de suavos o sobre el front com els navarresos i els bascs, ell la duia molt entrada i aixafada al cim del cap, dibuixant-se-li la closca rodona enmig d’una ampla i caiguda barbacana, en forma de bolet, que li tapava front, orelles i clatell. Era d’una morenor clara, sense senyals de pèl de barba, els ulls dolços, molt dolços, el nas petit i la fesomia melancòlica. Vestia una folgada brusa blava sense cenyir, i completava el seu trajo un pantaló, molt ample, de vellut fosc, amb polaines vermelles i espardenyes sobre el peu nu.

Com es veu, doncs, res oferia de particular, majorment allí on tothom vestia segons son ple i aire. En conjunt tenia certa semblança amb aqueixos soldats japonesos que veiem dibuixats per les il·lustracions.

—Qui és aquest minyó? —vaig preguntar un dia a un dels companys que acabava de dirigir-li la paraula.
—No ho sé —va fer aquest—. Parla com els de la Riberete. Deu ser valencianet.

Doncs, com deia, el Valencianet va ésser el darrer d’abandonar el punt i quan un dels seus companys fugia ja bosc endins, ell encara carregava el seu fusell.

—Xe! —vaig cridar-li jo, girant-m—, que vols que t’enfilin com un caragol?

Ell es tirà el fusell a la cara i apoiant-lo sobre una pedra que li servia de recer, el va engegar empedreint-s’hi amb tota l’ànima. Encara es parà un instant, a examinar per sota el fum l’efecte de la bala. Tot seguit es posà l’arma a l’espatlla i cames ajudeu-me, rostos avall!

Ben poc van tardar els soldats a coronar la carena, quedant-se amb un pam de nas, no sabent ni tan sols per on havíem passat.

Des d’aquell dia vaig fixar-me encara més en el Valencianet trobant-lo molt simpàtic, per més que el seu caràcter retret el feia poc accessible.

Quan se li enraonava sobtadament, solia fer un moviment imperceptible com d’esglai, i hi havia en el seu rostre una mena d’esverament com si desconfiés del qui se li apropava. Sempre feia lliga a part i en els «altos» s’asseia sol i sol solia menjar alguna cosa que treia del sarró que, com la majoria dels seus companys, duia a l’esquena a tall de motxilla. També feia sol la seva via, moltes vegades a reressaga, com fatigat de la marxa.

Era en aquests instants de cansament que ell solia passar prop de la cavalleria i que jo aprofitava per parlar-hi.

—Xe!, Valencianet! Vols muntar un poc a cavall? —li deia alguna vegada.

Ell em mirava amb els seus ulls tan dolços, que tenien alguna cosa d’infant, somreia com per donar-me les gràcies i amb un moviment de la mà feia que no.

Un dia vam aturar-nos en un veïnat més pobre que un mal any. Res es trobava per menjar i alguns companys l’emprenguérem amb una cassola de ceba amanida amb bacallà esqueixat, única cosa que vam poder trobar i encara perquè el bacallà ens el dúiem.

Estàvem ja a les acaballes quan va entrar el Valencianet amb aire desesperat. Dirigint-se a la mestressa li va cridar des del cap de l’escala.

—Que teniu per «minjar», patrona?
—Hola, Valencianet! El que vulguis! —li va respondre seriosament un dels nostres—. Vols pollastres amb suc, fricandó amb escalunyes, cap i peus de vedella?…

I li va engegar una d’aquelles lletanies tan característiques de casa «L’afartapobres» de Barcelona.

El minyó, en sentir-se reptar, va fer un moviment com de sorpresa. Però, tot seguit, vegent la broma, va somriure dolçament, i sense respondre se’n va anar a seure a l’escon, amb el seu posat resignat i tristoi. Va acceptar un tall de pa de besses, negre com sutge, única cosa que la mestressa va poder oferir-li. Em va inspirar molta llàstima i amb gust li hauria donat alguna cosa del meu plat, si no hagués tingut jo més falta de vianda que de gana.

Un moment després estava estirat de braços sobre el respatller de l’escon, amb el cap tombat, descansant la galta sobre el revés de les mans, com si dormís. No dormia, no. En acostar-m’hi vaig notar que tenia els ulls oberts, fixos i plorosos. Em va fer tanta pena, que em vaig sentir impulsat a animar-lo, obligant-lo a prendre un rosegó de pa i un bon trago de vi. Fins un cigar vaig oferir-li, que es va negar obstinadament a acceptar.

Un dels freqüents canvis d’aspecte de la campanya, em va apartar de la partida d’en Barrancot i no vaig recordar-me més del Valencianet.

Molt més tard, es va escampar la veu que s’havia descobert una noia servint com a voluntari a les files. Diuen que un dia es va presentar un subjecte al quefe d’un batalló, preguntant si hi havia a les companyies un tal Francisco Baldiri, i com que se li va respondre afirmativament, va manifestar que tenia la certesa que es tractava d’una filla seva la qual feia moltes mesades que faltava de la casa pairal. Es va tocar la corneta, i, formada la força, la filla fou reconeguda pel seu pare amb estupefacció de tothom, essent, com se suposa, immediatament retirada de les files.

Em trobava aquells dies a Camprodon, amb una comissió de servei, i vaig saber que hi havia a la vila, de pas cap a França, acompanyada del seu pare, la minyona que aleshores era objecte de totes les converses i de totes les fantasies.

Portat per la curiositat vaig anar a la casa on s’hostatjava.

Enmig d’un cercle de curiosos que a peu dret la contemplaven, hi era ella, vestida encara d’home, asseguda en una cadira i envetant tranquil·lament unes espardenyes noves.

Quina no seria la meva admiració en reconèixer el Valencianet, amb la seva folgada brusa i els seus amples pantalons!

Em va reconèixer i enrogint un poc em va saludar amb aquella mateixa mitja rialla, quieta i resignada, i responent-me gairebé només que amb monosíl·labs, va continuar tranquil·lament la seva feina d’apariar les espardenyes noves per emprendre la darrera pitrada, que la devia separar per sempre més dels seus companys de glòries i fatigues. Aleshores, lligant caps, vaig començar a comprendre el perquè de moltes de les observacions que abans he consignades.

Aleshores vaig trobar l’explicació d’aquell aire de misteri, recelós i encongit, com també d’aquell inexplicable interès que inconscienment em despertava la vista d’aquella persona, encara que res no presentava d’extraordinari. Vaig fer-me càrrec de la magnitud del sacrifici que la noia amb la seva perillosa atzagaiada s’havia imposat, suportant les ja prou terribles fatigues de la campanya, per ella més crudels, agreujades per les que li duia la conservació d’un secret delicadíssim que qualsevol accident podia descobrir.

Per ella vaig saber que la por de ésser descoberta l’havia fet canviar de batalló alguna vegada, una d’elles perquè va notar que l’oficial encarregat dels pagaments es fixava en les seves mans cada vegada que les hi allargava per cobrar el sou.

El que és jo, paraula d’honor en donc, mai, ni remotament, vaig sospitar la veritat. Encara més, quan me varen dir que era valencià, vaig creure trobar la clau del misteri:
—Es perquè no és de la terra i deu enyorar els seus… —vaig pensar.

© de l’edició, Stroligut