Els nens de la meva escala

Els nens de la meva escala és un recull de catorze petits contes que Joan Salvat-Papasseit va publicar a la revista La Mainada entre el 7 d’octubre i el 4 de novembre de 1921.

Les narracions s’inspiraven en les peripècies de sa filla Salometa, i s’acompanyaven de dibuixos de Josep Serra Massana. Al 1926 els seus amics van aplegar-les en un llibre il·lustrat per Emili Ferrer i Espelt.

////Més Salvat-Papasseit a Stroligut: El poema de la rosa als llavis

7 d’octubre de 1921 / Núm. 18

A l’Anneta Badiella i Carné

La Salometa és una nena menuda, menuda, però com l’argent viu de bellugadissa i gosada. I amb uns ulls grossos, que és el que se li veu més. Porta unes calcetes curtes, i un vestidet més curt, i ara a l’istiu, amb els cabells tallats, fins sembla un xicotot. No vol que res li facin, sinó que ho vol fer sola, i quan ho aconsegueix exclama:
—Heus, mama… tota tola he fet! Tota tola!

La Salometa té ara vint-i-vuit mesos. L’altre dia assajava de veure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tan oberta que era. Ui, ui, ui quina por!… El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia:
—Heus, mama… tota tola, he fet! Tota tola!

El diumenge passat l’oncle li feia festes. I jugaven a ponts. La Salometa passava sota les cames de l’oncle, i reia… i no queia. Al vespre, en arribar el papa, la Salometa es posava a peu dret i obria les cametes i saltava:

—Pazza, papa, pazza!

A l’August anireu coneixent-lo. És un nen de cinc anys que viu al tercer pis, a vegades rebec, però ja comença d’anar a estudi i es millorarà molt. Porta un davantalet a ratlles, unes espardenyetes, i branda la cartera com si passés molts llibres. Però no en passa cap, que hi duu el berenar només. A vegades s’atura a la font del cantó i es mulla com un peix d’aquells de coloraines. Fora d’això, és un bon nen, que no es mossega les ungles, s’acaba totes les sopes i fins sap dibuixar.

Mireu si en sap, que n’està segur. No vol que el contradiguin. Ahir mateix dibuixava un cavall. En fer-li observar el seu avi que aquell cavall havia cinc potes, i que els cavalls no en tenen sinó quatre, l’August va replicar:

—Oh, quatre, quatre… Els meus cavalls en tenen cinc!

En Lluís és un nen que sortirà amb la seva sempre que s’ho proposi. Avui li preguntàvem què s’estima més ésser quan arribés a gran. I, amatent, responia:
—Jo? Capità de barco.

Però la seva mama sap que li fa por l’aigua, perquè en anar als banys, no s’hi vol acostar. I així li ho recordava, deixant-lo mig confós.

Llavors en Lluís agafa una cadira, l’adossa a la paret que fa la pica blanca de l’aigüera, obre tota l’aixeta, i, bo i posant el cap, diu, mentre es refresca victoriós:
—Veus, mama? Veus, com no em fa por l’aigua?

Ara el nostre Lluís ja es creu mariner, presumint una gorra que portarà el bell nom: «Roger de Llúria». I també uns pantalons folgats, folgats.

Al nen de la portera li diem Ricarditu. Són de Múrcia —bona gent, això sí— i fa temps que han vingut a Barcelona. El menut és més viu que deu centelles juntes i em sembla que llegeix el català. Això prova que és viu. Però també és bon xic entremaliat, campaner a col·legi, i, si ho voleu, absurd. Com que en parlarem molt, ara direm només el que vol ésser de gran.

No ens ho volia dir. Contestava amb el cap a qualsevol ofici que anàvem anomenant-li, i, com que no en sortíem, a l’últim ens ha fet:
—Jo vui ésser caballo!

14 d’octubre de 1921 / Núm. 19

Als nens de les escoles Domènech, de Gràcia

La Salometa, avui, ha nascut. No volem pas dir que li hagi passat una desgràcia o que s’hagi salvat d’una bona, sinó, molt altrament, que ha nascut a la vida dels nens intel·ligents, pronunciant la A. La A és la lletra màgica, mestressa de les lletres, i heus aquí el que ha passat.

La nostra Salometa ha agafat un diari de damunt de la taula i signant amb el dit —un ditet rodanxó però que no s’hi troba de menut— ha començat dient:
—Un, doz, trez, catra, zin… dotza, óu, úit, trez… Atxa, cota, A… aquí, A!

I ha deixat el ditet on hi havia una A, realment, com una casa. O com una piràmide bella entre les més belles, on hi haguessin escrites, com vosaltres sabeu que així és a les piràmides, damunt pedra que els segles respectaran per sempre, les sentències més nobles i els dibuixos més rics entre els dibuixos.

El papa ara demana:
—Escolta, Salometa, qui t’ha ensenyat això? —però ningú no ho sap, i serà una amigueta, certament; la nena del primer, que tot just si comença a anar a estudi i ho canta per l’escala tot pujant.

Però la Salometa no ha acabat. S’acosta vers el papa, se li enfila a la falda, i fa, obrint la maneta pel palmell:
—Mia, papa, mia: la A!

I mostra unes ratlletes dins la maneta xica, esveltes i en triangle, com la xamosa A. Ratlletes que teniu i que coneixeu tots, que altres en diuen la ema de Maria.

—Compraràs una nina, papa? Una nina piteta?…
—Sí.
—Ai! Paieeeta… una nina piteta, la Me!

I el papa li ha comprada una Pepa a la fira, que és la Pepa més grossa que ha trobat.

El nostre Ricardet, a qui anomenarem des d’ara amb aquest nom perquè si el volem nostre és per lo espavilat, ja no serà caballo. Una bona família de l’escala se’l va emportar a fora, a passar uns quants dies prop d’Arenys, i per quelcom seriós que li va ocórrer ha pogut canviar d’opinió i desig. Ha tornat un xic negre de sol i de serena arran la mar, i amb un bon tros de seny que no tenia, que la gent de la costa catalana són aciençada en tot i es fan encomanar l’enteniment.

Ja veureu que una nit (ell dormia a una cambra la finestra reixada de la qual queia a la planta baixa del carrer) feia una lluna plena que semblava un mirall de serafins i entrava la claror dins la cambra mateixa. En el silenci viu de les nits prop la mar, pel nostre eixelebrat fill de Múrcia mateix, cosa mai sospitada, hi havia la remor fremissant i suau de l’ona fregant l’ona. I el petoneig seguit de l’aigua enamorada amb la sorra sedent, li semblava una mà que l’anés adormint, estirada lleument per sa galta. Mes si feien trepig al carrer s’oïa de tan clar que hom diria un martell. El nostre Ricardet cada vespre s’adormia d’un cop d’aquest trepig.

Ningú no el sap poruc, però ara es tapava el cap amb els llençols, per mor de no sentir què passava al defora. Un salt al cor el feia desvetllar, i escoltava tement:
—Alabat sia Déu!… I l’estel lluminós que ens envia. Les doootze!…

El sereno del poble, amb una veu gruixuda de xantre oficiant, declarava als veïns l’hora quieta. Repenjava el seu cos i el seu braç en la reixa mateixa que havem dit, i la seva figura entrava retallada i aparentment sinistre. En Ricardet el veia tocant als peus del llit: amb una barba llarga i una gorra estrafeta, amb una mà tot d’ossos llarga i prima. Sentia la fredor d’una basarda immensa i no tenia esma de cridar. Per fi va encendre el llum, car penjava una pera sobre el capçal del llit, i tot va esdevenir d’una claror segura i coneguda, i el malastruc sereno ja no hi era.

L’endemà, quan entraren a la cambra, la nitra estava encesa i sota dels llençols, com una muntanyeta que cobria la neu, hi havia en Ricardet. El varen despertar, i abans que el bon dia, esguardant a tothom i amb els braços enlaire, va dir:
—Ja tinc ofici! Ara vui ésser guerrrero.
—…?
—Sí, ara vui ésser guerrero i sortiré a les nits i mataré serenos.

21 d’octubre de 1921 / Núm. 20

A Núria Miquel-Laporta

El padrí d’En Lluís, arribat l’altre vespre de Tordera, va portar per al futur capità de barco un bell rellotge d’or, i una cadena també d’or, tot recomanant-li que mai s’ho deixi prendre. Que volten lladregots per les ciutats i que si de cas li prenen, mai més li farà ofrena de cap mena. Que pensi que als tramvies, sobretot… que ell, el padrí, no deixa de vigilar-se sempre i mai no es treu les mans de les butxaques, i els ulls li són la guarda de què es refia més.

—Mira, Lluís, no badis. Mira que si ets distret, no et portaré cap cosa… Que siguis sempre viu!

Així és que aquest matí han sortit a passeig, i, en pujar a un tramvia, En Lluís ha pensat que calia guardar-se, talment el padrí ho deia. Ha mirat el passatge, i li ha semblat que veia un senyor sospitós. Portava unes ulleres —qui sap si les portava per a dissimular— i unes sabates blanques totes de blanc d’Espanya i uns anells als dits que lluïen molt més que una bombeta elèctrica. D’on les havia preses, en Lluís no se’n feia càrrec, però és quasi segur que les havia preses d’algun lloc. Aquest senyor que diem el tenia al costat i En Lluís s’ha atrevit:
—Vostè, senyor… Escolti: Oi que no me’l prendrà el meu rellotge? Oi?

El senyor, un bon senyor, s’ha tornat de primer més vermell que una flama. Però ja el padrinet li presentava excuses. Després s’han fet amics i En Lluís, sobretot, que s’ha portat molt bé i amb els modos que cal.

La Salometa juga amb el gatet. Després de les nines, que tot just si vesteix amb mocadors i bressola a la falda, no té altre amic més franc i més alegre. El gatet es diu Miau i és negre i blanc. Corre per tot el pis, esgarria la roba apariada en el cove els dies de bugada i es persegueix la cua cargolant-se per terra. No se l’atrapa mai. Llavors la Salometa li enveja el bon jugar i crida: —Miau, aquí!—. El gatet no s’entreté, i me’ls teniu als dos embrutant-se el vestit i la pell. El vestit del Miau a vegades és net que no té pèl que visqui sense dia de festa. Net com una patena, que diem. I l’un i l’altre corren com dos petits follets.

La nostra Salometa l’agafa pel clatell, a voltes per la cua i també per les potes, i l’aixeca molt enlaire i el deixa anar i tot, igual que una pilota. S’estimen tant i tant, que si no fos la mama que ho vigila, fins dormirien junts. El gatet s’acontenta en dormir al llitet de la nena cada volta que pot, però només de dia. La mama no permet que respiri l’alè del Miau. Fora d’això, tots dos fan una sola cosa i una sola persona, i no cal retenir amb quin seny el marruix sap amagar les ungles.

Suara la Salometa el tenia pel coll. De tant com l’estrenyia li prenia el respir. El gatet miolava: meu, meeu, meeeu… Però a la Salometa se li acudia això:
—Paieet Miau… Canta coses!

La minyona de dalt entra amb En Miquelet. És un nen tan colrat i tan ros de cabells que sembla un bocinet de la nostra bandera. La Salometa en veure’l ha deixat el Miau, i ara el pobre gatet està tranquil.

Veureu que En Miquelet té un aspecte de nina que sortís de la capsa. O bé d’àngel caigut, de lluent i grassó. La minyona ens explica que n’ha fet una i bona no fa gaires moments.

Tot el dia arrossega cadires i s’enfila pertot i els cal vigilar molt a casa seva; altrament, tots els cocos els duria el marrec. Així i tot, sempre porta una banya brillant que sembla un fanalet, de la seva claror. Fa patir la minyona com un mal esperit. Ara me l’ha trobat a damunt dels fogons arranjant el dinar:
—Déu meu, Reina Santíssima! Què fas aquí?

Ell ja havia tirat a dintre l’escudella closques d’ou i carbó, pells de patata i ceba, una capsa de mistos i, demés, molta sal, molta sal. En fi, tot quan trobava… Un disgust del diable a la bona minyona, que no se’n pot sortir de cap de les maneres.

Només que En Miquelet ho fa sense malícia. Ell veu que la minyona tira coses a l’olla… i ell, vinga tirar-hi coses també.

4 de novembre de 1921 / Núm. 22

A la meva nebodeta Esther

Mama, mama, on vas?
—Enlloc.
—Ai! Vui venir enlloc… vui venir!

La mama havia obert la porta i no hi ha hagut manera de fer entendre a la nena que no es disposava de sortir. I ha calgut, per a estalviar-li una obsessió i unes llagrimetes, sortir de debò, no sense que el papa rondinés:
—Masses contemplacions a aquesta nena, masses contemplacions!

Però, tanmateix, el papa estava un xic cruel, car en sortir, agafadeta al coll de la mama, feia tota contenta:
—Oóie, oóie… Jo vaig enlloc amb la mama! Oóie…

Han pujat al quart pis on tenen un nadó d’ahir vespre. La Montserrat i en Jordi, els germanets, de contents que estan, semblen dos pardalets que correguessin pel pis.

La Montserrat pregunta:
—Escolta, àvia: com és que tenim un germanet? ¿I per què no tenim una germaneta?

L’àvia ha explicat això:
—Quan han trucat al pis, jo estava cercant un barret per a posar al Jordi. I vet aquí que ha arribat un menut. Si hagués demanat una escombra, per exemple, el qui trucava hauria estat certament una nena…

Al cap d’una estona, En Jordi esguardava el cel, i l’àvia ha inquirit que cercava de veure el forat per on devia haver passat el marrec, que ha arribat, ves si és prou!, sense bolquers i tot.

Quan ha entrat la Salometa, ja hi havia qui sap les visites. En Ricardet, l’August, en Lluís, l’Anna Maria, en Miquelet i una nena castellana, si fa no fa com la Salometa, però a qui la nostra nena no entén, perquè a vint-i-nou mesos no hi ha cap català que entengui l’espanyol. Per això ha estat possible aquest diàleg:
—Sientes, el nene, cómo llora.
—Què dius? …tonta!

L’Anna Maria, ahir que era dilluns, començà d’anar a estudi. L’Anna Maria té quatre anys i és una nena mimada, mimada amb totes les joguines d’aquest món i un bé de Déu de vestidets i de sabatetes que sembla una reineta. Així doncs, va un estudi que la tornen amb cotxe, i vénen als matins a cercar-la el mateix.

L’Anna Maria és rossa com una mandarina. Però una mandarina lligada a una cinteta blau cel, que acabés amb un llaç, que són els ulls que té l’Anna Maria. Ahir, per anar a estudi, es degué d’emportar una nina molt maca perquè no s’enyorés. I es va deixar convèncer tot seguit. Però suara aquest matí ha entrat la mainadera a la petita, i en dir: —Apa, nineta, que tens d’anar a estudi—, ha fet l’Anna Maria: —També, una altra vegada?

La Salometa sap la O. Aquesta vegada el fet no és memorable, perquè li ha estat ensenyada, però és d’assenyalar que ella coneix la lletra per tot allà on la veu. Als llibres als diaris, a qualsevol paper on sigui impresa, tant si és grossa com xica. Però només impresa.

Pels menesters de casa, el papa té pensada una pissarra negra, i a vegades, amb guix, sol distreure la nena dibuixant-li el porró, el canti, les cadires i tot allò que la nena li va dient:
—Papa, fes un puó… papa, fes un cantieet, papa, fes una caïeta…

El papa ha fet una O. Damunt d’un fons negre tot lluent d’atzabeja, una circumferència d’una blancor magnífica. I li ha preguntat:
—Salometa: quina lletra és aquesta?

I la nena:
—No hi és… ietra! La iüna, és!! La iüna!!!