Yulia Iliukha català ucraïnes ucraïna conte caçadors del cel conte gat el gris

El Gris – Yulia Iliukha

El Gris és un conte del recull Caçadors del cel. Ensenya’m a somiar de l’escriptora ucraïnesa Yulia Iliukha.

És el segon conte que podeu llegir a Stroligut d’aquesta poeta, narradora i periodista que s’interessa per la literatura social i realista amb què retrata la regió del Khàrkiv, d’on és originària. La traducció és d’Olena Pol-Naboka.

» Sapigueu més sobre l’autora a Caçadors del cel, el primer conte ucraïnès en català que vam publicat a Stroligut.

Yulia Iliukha català ucraïnes ucraïna conte caçadors del cel

EL GRIS

El gat de l’àvia Gallka es va posar malalt. El Gris havia estat ajagut un dia sencer a l’ampit que hi ha al voltant de la casa. Primer l’àvia va pensar que el gat s’escalfava els ossos vells al sol. Però quan es va alçar tremolós i es va arrossegar cap al galliner per beure aigua, l’àvia Gallka va tenir un pressentiment. S’hi va acostar ranquejant, es va ajupir amb penes i treballs aguantant-se un costat amb la mà i el va acaronar. El gat no va respondre amb cap ronc profund ni vibrant, com solia fer; estava callat, estirat a terra sobre les herbes de cama-roja amb el cap cot davant el plateret  d’alumini amb aigua castigat pels cops de bec. Semblava mirar el reflex de la seva imatge o comptar els grans que havien deixat les gallines. Només quan l’àvia el va cridar, es va plànyer grinyolant, tan diferent del miolar estrident de sempre.

—Gat, que et fa mal res, eh? Gat? —Arrupida damunt el Gris, l’àvia Gallka es va posar a plànyer-lo.

El gat va alçar el cap i va ensumar l’aire. El pèl gris acabat amb puntes blanques, com cobert de gebre, ja no lluïa amb la brillantor d’abans, era ple de nusos i el feia semblar més prim que un esparralló. Els ulls, menys verds que quan era jove, li llagrimejaven. L’àvia va pensar que el gat plorava demanant-li l’ajuda. El va agafar suaument amb una mà, recolzant-se amb l’altra en la gàbia de conills trencada, i se’l va estrènyer contra el pit eixut. Repenjat damunt seu sense resistir-s’hi, el Gris només a estones deixava anar algun miol, vés a saber si de dolor o per agrair que l’àvia no l’hagués deixat sol.

Ella li va muntar un jaç a l’ampit amb els seus mocadors vells i va posar-hi el gat. «Li aniria bé una mica de llet», va pensar, com si es tractés d’una criatura. Però de llet no n’hi havia. Feia uns quants anys, l’àvia Gallka havia perdut l’esma de tenir una cabra i ara el seu bestiar es limitava a un gat i a tres gallines. Va encendre la fogona elèctrica, va posar a bullir un ou en un pot de litre, agraint mentalment per enèsima vegada als nois del servei de manteniment que li haguessin connectat l’electricitat després que aquells buscadors de diners fàcils haguessin tallat tots els cables dels pals per vendre’ls a pes.

L’àvia Gallka feinejava vora la fogona al rebedor i de tant en tant donava un cop d’ull al Gris, mig endormiscat per l’escalfor dels mocadors. Va pelar l’ou dur, que encara era tebi, en va esmicolar la meitat, com feia alguna vegada per als pollets, i el va abocar dins l’única tapa sencera que hi havia a casa. Amb el ganivet va obrir una llauna d’anxoves en salsa de tomàquet i en va posar una part en un plat engroguit pel pas del temps. Li ho va portar tot.

Però el Gris ni tan sols va ensumar el convit. Jeia amb els ulls oberts i plorava. L’àvia Gallka el mirava i també tenia ganes de plorar. Es va asseure a la cadireta al seu costat, mentre s’eixugava els ulls amb la vora del davantal, i llavors es va posar el gat a la falda. Ell se li va arrapar en silenci.

—Què et fa mal, gatet? Si almenys m’ho poguessis dir… —repetia l’àvia.

El Gris era si fa no fa l’únic interlocutor, amic i company de l’àvia Gallka. Feia deu anys que vivia més sola que un mussol al veïnat abandonat. Sense perspectives, en deien els seus antics habitants, i un rere l’altre recollien els trepants i se n’anaven a mons més atractius. Alguns, al poble del costat, altres, al centre comarcal, però fet i fet no eren gaires —el jovent se n’havia escapat molt abans. «Quina por! Surts a l’hort, mires cap a casa dels veïns i hi veus un bosc de males herbes que s’hi podria amagar un llop!», digué la veïna Xiura, gemegant mentre carregava les pertinences al cotxe del seu fill, i que no va tornar mai més al veïnat. La van enterrar a Khàrkiv mateix, diuen.

L’àvia Gallka no tenia on anar. «Si no és al cementiri», deia de broma esquivant les insinuacions interminables de la cartera Léssia a propòsit dels viudos lliures del poble veí. «Ja n’he fet vida, de casada», li repetia. La cartera s’enfadava i de tant en tant deixava anar un sospir de compassió per l’àvia tossuda. I, malgrat que la vella no estava subscrita a cap diari, cada dissabte la Léssia feia girar els pedals de la bici en direcció al veïnat per portar a l’àvia Gallka l’ajuda humanitària: un pa, una llauna d’anxoves en salsa de tomàquet, un paquet de galetes i mig quilo de llaminadures Korivka. L’àvia li ho pagava per endavant, de manera que l’arribada de l’encàrrec estava assegurada. Així, cada dissabte a trenc d’alba la vella tornava a fixar la vista a la carretera, esperant la missió humanitària

Hi va haver un temps que l’àvia Gallka tenia marit i quatre fills, però el seu record es va esvair, diluït en aquells vuitanta-cinc anys que Déu ja li havia donat. El primer fill va morir de nadó, de pressa i sense nom, i sols en va quedar una muntanyeta de terra sota una vella perera. L’arbre es va assecar, però l’àvia encara se’n recordava. «El fillet em cuidaria, si fos viu», rumiava ella cada vegada que topava la muntanyeta estimada pel caminal de l’hort, i s’eixugava els ulls.

El fill gran, el Mikola, havia anat a fer el servei militar a la marina de Murmansk. Alegre i viu, trencava el cor a més d’una noia quan venia de vacances a casa dels pares amb la seva gorra de mariner. Acabada la mili, el Mikola va desaparèixer. Vés a saber si es va acabar russificant en aquelles terres llunyanes, oblidant-se dels pares, o si el van engolir les aigües fredes del mar de Barentsz, però des de llavors no se’n sabia res. En un intent de trobar-lo, la cartera Léssia va escriure al programa Espera’m, però la resposta no va arribar mai. Deu ser que hi ha molta gent pel món que esperen algú.

El fill mitjà, el Gritskó, ja era malaguanyat de petit. Quan no trencava el vidre de la casa d’algú, saquejava pomes del jardí dels veïns o robava un grapat de llaminadures a la botiga. Deixava el nas ensangonat als nois del veïnat i, per si fos poc, després anava a buscar brega al centre de la comarca. Per això, quan a l’últim el noi va haver crescut, va haver après l’ofici de combainer1 i se’n va anar al poble al costat amb la seva dona, tot el veïnat va sospirar d’alleujament. Per dissort, l’estimada del Gritskó, una dona més gran que ell, tenia un amor més gran que el seu home, l’alcohol. El fill de la Gallka no es feia pregar per prendre una copa, i encara menys si venia amb el generós convit de la dona. Així, en una de les borratxeres habituals pel descuit d’un cigarret encès, es van cremar vius a la seva pròpia casa.

El fill petit de l’àvia Gallka es deia Saixkó. El Saixkó era tot un intel·lectual perquè feia els estudis al mateix Khàrkiv i portava ulleres de vidres gruixuts. En les comptades ocasions que venia de visita a casa, li agradava desplegar davant la mare el mapa de la Unió Soviètica per ensenyar-li les ciutats on la portaria sens falta algun dia: Moscou, Leningrad i, naturalment, Murmansk. Una vegada, de tornada de casa dels pares, quan li  faltaven uns cent metres per agafar el tren amb destinació a Khàrkiv, no hi va arribar. A l’estació Koviagui, en la foscor de la matinada, el va envestir un tren regional. A la taula van quedar el mapa i les ulleres de vidres gruixuts; quan els va trobar, l’àvia Gallka va donar les gràcies a Déu perquè, si més no, el seu fill, tallat per la meitat, havia mort de cop, sense patir.

Poc després de la mort del Saixkó se’n va anar també l’Ivan, el marit de l’àvia Gallka. En un any es va esllanguir d’una malaltia desconeguda. Per molt que el portessin a l’hospital del centre comarcal i a les curanderes dels pobles, res no li feia res. S’apagava com una espelma. L’àvia sí que sabia el que no entenien ni els metges ni les curanderes: l’Ivan es moria de pena. Però no hi podia fer res. No era culpa seva si d’aquella força vital que li faltava al marit, ella en tenia de sobres. 

Va superar la mort dels fills, i també la del marit. No es queixava mai a ningú, treballava al camp del kolgosp2 com una esclava, després tornava a casa i tornava a treballar per esmorteir la insofrible solitud que la tenallava per dins. El cop més difícil per a l’àvia va arribar amb la jubilació, quan ja no li deixaven fer la feina dura al kolgosp, mentre que les tasques a casa no la desgastaven prou per oblidar-se’n amb la pesantor de la son. Durant la nit recordava el Mikola, el Gritskó, el Saixkò, el sensenom, i l’Ivan. En la foscor sentia com tots ells la miraven des de les fotos engroguides de damunt la calaixera. Els parlava com si fossin vius. I ells, silenciosos, només de tant en tant li feien senyal de sentir-la, tombant una de les fotos de la calaixera.

Quan l’àvia es va quedar tota sola al poble, la jove cartera Léssia li va portar un gatet minúscul de color gris que duia entaforat entre plecs de la roba de la pitrera. «Tingui, l’he trobat. Algú el deu haver abandonat. M’ha sabut greu i he pensat que a vostè li faria companyia.» De galta vermella, la cartera va acostar el Gris al palmell de la mà estesa de l’àvia Gallka. D’entrada, l’àvia es mirava el petit amb un punt de vista més aviat utilitari —de més gran caçaria ratolins al galliner, però dins de casa no el volia. Fins aquella nit de tempesta, quan el gatet miolava amb veu plorinyosa rascant la porta de l’entrada i ella no es va poder estar de deixar-lo entrar. 

La intuïció felina del Gris li deia que el cor de l’àvia s’havia estovat i que a partir de llavors podia ser l’amo de la casa de ple dret. Cada nit s’instal·lava roncant als peus del llit de l’àvia Gallka. L’endemà d’aquella primera dormida compartida ella va notar amb sorpresa que l’insomni que feia anys que patia havia desaparegut com si res i havia deixat pas a un son profund i tranquil. Va dormir tota la nit en lloc de tenir converses amb els morts. De llavors ençà el Gris va ser per l’àvia no tan sols un representant de l’espècie felina, sinó un curador, un amic i un interlocutor. El seu últim fill tardaner.


S’alça del tamboret i amb cura envolta el Gris amb el davantal i el col·loca dins el jaç, a l’ampit, mentre ella s’arrossega cap a la porta torta del carrer que amb prou feines s’obre. Avui és dissabte i la Léssia no trigarà a venir. Però no és l’ajuda humanitària el que interessa l’àvia. Se li va ocórrer demanar a la cartera que la portés a cal metge de l’ambulatori per curar el Gris.

El temps transcorre lent. L’àvia treu el cap al carrer, però la Léssia no ve. Surt a la carretera que travessa el veïnat —fins dalt de males herbes i on ara només poques vegades passa una moto o un turisme vell. No hi és, la cartera. Per fer córrer el temps més de pressa, l’àvia es posa a arrencar a cops d’aixada les males herbes que hi ha a tocar de la tanca corcada que encara s’aguanta només de miracle. 

—Que no té res millor a fer que donar cops d’aixada enmig d’aquest bosc? —la veu de la Léssia sorgeix de darrere l’esquena de l’àvia Gallka—. M’ha fet por i tot. He vist alguna cosa bellugar-se sota la seva tanca. Pensava que eren aquells que a la primavera havien robat les cassoles, un altre cop. 

L’àvia mira la Léssia com si fos un arcàngel, només li falta fer pregàries.

—Ja ets aquí! Avui t’esperava tant, Lessiúnia…

La cartera descarrega del maleter un sarró esparracat amb el contingut habitual, però l’àvia Gallka l’atura:
—Deixa-ho tot aquí. ‘Nem, que t’he de dir una cosa. 

La Léssia se sorprèn, però la segueix fins al pati sense dir res, mentre l’àvia per poc no corre davant seu, ranquejant. S’atura a la vora de la casa i assenyala amb el dit el munt de draps multicolors de l’ampit:
—El Gris està malalt.

Ajupida, la cartera per fi distingeix el gat enmig dels mocadors vells. 

—És veritat, sembla malaltó. Però què vol: ja té una edat, ja se sap. Els gats no duren gaire —deixa anar i tot seguit, cremant-se amb la mirada esverada de l’àvia Gallka, es mossega la llengua. 
—Què dius, Léssia! Mira que soc vella, i tot i així mai no m’he posat malalta. El Gris encara és jove. Escolta, potser podries demanar al nostre metge que vingués, eh? Potser li podria donar alguna injecció o jo què sé… —l’àvia la mira als ulls amb esperança.
—A qui? A vostè? —la Léssia no l’entenia—. Que s’ha begut l’enteniment, àvia?! És un gat, un animal! De debò pensa que aquell metge sap quina porqueria ha agafat el gat? Ni parlar-ne! La gent dirà que no estic bé del cap! Demanar que un metge curi un gat! El que necessita és un veterinari, però només n’hi ha a Valki, crec… Vol que demà li porti un gatet?

No, l’àvia Gallka no en volia. Ella volia un metge. La Léssia s’enfadava i bufava, però l’àvia, com si no la sentís, seguia amb la seva. A l’últim la cartera accepta passar per l’ambulatori, ni que només sigui perquè l’àvia Gallka la deixi tranquil·la.

—I quan vindrà, Lessiúnia? —va demanar l’àvia confiada.
—Vindrà quan podrà! —va etzibar-li.

Amb cara de pomes agres i en silenci, la Léssia porta el sarró amb l’ajuda humanitària que abans havia deixat a la vora de la tanca. S’enfadava amb l’àvia perquè obligar-la a mentir al metge, un homenàs caravermell que guaria tots els mals dels seus pacients amb fruita d’aliguer ensucrada, era més del que podia suportar. Per postres ni se l’escoltaria, se’n riuria i prou, com d’una poca-solta qualsevol. Si fos deu anys més jove, la cartera agafaria la bici i aniria d’una revolada a Valki a buscar un veterinari. «Quina jove més ximple que era», va pensar d’aquella Léssia d’abans amb una inexplicable tristesa.

Mentre la Léssia treia les provisions del sarró, l’àvia Gallka, hàbil, va anar a casa i en va tornar com un llampec, i ara amagava alguna cosa a la butxaca del davantal.

—Té, dóna-li això.

L’àvia tenia a la mà un bitllet de cent hrivnyes3. La cartera notava com li cremaven les galtes. 

—Ja li pagarà quan l’hagi curat —va balbucejar tot marxant.
—I el menjar? —li va cridar l’àvia Gallka quan ja li donava l’esquena. 
—El compraré amb els meus diners i ja l’hi cobraré després.

La Léssia va passar la cama per sobre el quadre de l’antiga Ucraïna4, desitjant escapar-se com més aviat millor de l’àvia i els seus ulls suplicants.

Un cop va tornar a estar sola, l’àvia Gallka es va capbussar en la feina per no haver de pensar en res —un mètode comprovat amb els anys. Va tirar gra a les gallines, va birbar el jardinet minúscul de tiges d’Índia, va falcar la tanca amb una lleixa vella. Només després es va permetre donar un cop d’ull al Gris. El gat dormia i l’àvia gairebé es tranquil·litzà. «Se’n sortirà», es deia. Es va quedar amb ell a l’ampit fins al capvespre. Llavors va entrar a dins i el va posar al lloc habitual, als peus del llit. A la nit parava l’orella per comprovar si respirava, fins que es va adormir sense adonar-se’n. 

Abans de l’albada, però, l’àvia ja estava llevada. El Gris també es va arrossegar cap a fora. Va beure, però va tornar a rebutjar les anxoves. Tot el dia, cada quart d’hora, l’àvia Gallka anava corrents a la porta per si venia el metge que li havia promès la Léssia, però no acabava de venir.  

—Déu meu, si avui és diumenge! —se li va ocórrer més cap al tard—. Festa! —l’encantada de l’àvia se n’ha oblidat del tot—. Demà vindrà el metge, gat, demà…

Però el metge tampoc no hi va fer cap l’endemà. A mesura que el sol es ponia sobre el bosc, més se li ofuscava la cara a l’àvia. El Gris ja no s’alçava del seu jaç a l’ampit ni bevia aigua.

Quan el sol rodant va caure darrere el bosc, l’àvia Gallka ho va decidir: l’endemà el portaria a cal metge ella mateixa. 

Ben d’hora va treure el cistell trenat que feia servir de jove quan, d’amagat, anava a l’església a beneir el pa de Pasqua, i va farcir-ne el fons perquè fos ben tovet. Es va posar la roba de vestir, la que guardava per quan vingués la mort. Amb la mà esquerra agafà el cistell amb el Gris a dins, amb la dreta es va senyar i, repenjada en un bastó, va emprendre el camí.

Arribar fins al bosc que anys abans delimitava el veïnat va ser ben fàcil per a l’àvia Gallka; ho va fer amb certa destresa i tot, com si no li pesessin els vuitanta-cinc anys. Encara sort que la vegetació que abundava al mig de la carretera estava aixafada pels escassos camions que portaven cereals. Tot i això, com més s’allunyava de casa més li pesava el cistell amb el Gris. Quan havia avançat una mica més, l’àvia es va asseure en un tronc d’arbre que hi havia sobre l’herba. El cor li anava com un boig, les cames li tremolaven i la cintura se li partia de dolor.

—Vaja, això és la vellesa —es va dir en veu baixa. 

Va mirar dins el cistell. El Gris respirava pesadament i semblava que dormia. Entre gemecs i sospirs, es va aixecar repenjant-se amb esforç en el bastó i va reprendre el camí. L’interrompia per reposar una mica cada cent metres. Amb cura posava a terra el seu bagatge viu, i després es deixava caure com un pes mort —sobre un turonet, una soca, un pneumàtic de tractor llençat a la vora de la carretera. El més difícil després d’aquest descans era tornar a posar-se dreta. Les venes de color lila fort sota la pell envellida amb taques marronoses s’inflaven tant que semblava que estiguessin a punt de petar de l’esforç. Però l’àvia amb la tossuderia d’un infant que aprèn a caminar, s’incorporava un cop i un altre.

Els cinc quilòmetres que de jove l’àvia Gallka feia en una hora es van fer eterns. Quan es va trobar la carretera asfaltada que duia al centre del poble, ja era migdia. Confusa, l’àvia girava el cap en totes direccions, perquè no entenia cap on havia d’anar —el poble estava totalment canviat des de l’última vegada que hi havia posat els peus. Recordava que l’ambulatori era a tocar del club de cultura, però com el trobaria ara, en aquest món d’edificis de totxana, tanques altes i cafès intermitents que se li feia estrany? A l’altra banda de la carretera va veure una noia que lligava la cabra davant del pati i es va afanyar a demanar-li que l’orientés.

—Filla, com s’arriba a cal metge?
—Vol l’ambulatori? Doncs, vagi tot recte, després giri i baixi cap a baix, i el trobarà allà, al costat mateix del monument.

Va donar-li les gràcies i va seguir el camí arrossegant-se, sense adonar-se que el cistell amb el Gris li havia esgarrinxat la cama i li sortia sang.

L’ambulatori va resultar ser un edifici nou amb un acabat de totxana blanca. A l’escala de l’entrada hi havia un home corpulent de cara vermella i bata blanca, que fumava. Tan bon punt el va veure, de vés a saber on, a l’àvia Gallka li van tornar les forces. S’hi va acostar i el va saludar.

—Fillet, voldria un metge…
—Jo sóc metge, àvia. Què li passa? Digui’m —l’infermer va escopir enviant de cop la burilla al test de petúnies roses.
—No, a mi, no… Mira. Aquí: és ell que està malalt —l’àvia va apartar el drap que cobria el cistell amb el Gris.
—No veig què hi ha? —va dir l’home endinsant la cara en el cistell— És un gat, o què?

L’àvia feia que sí amb el cap, callada. L’infermer la va mirar com si fos extraterrestre. 

—I per què coi l’ha dut aquí? He vist de tot, però una cosa així no l’he vista mai! —va dir, esclatant a riure—. Què vol que li faci?, que li posi una injecció o li faci un rentat d’estómac? Miri, àvia, no s’atabali ni atabali ningú més! Aviat la dinyarà tot sol, i vostè el fa rondar com un babau amb sabates noves! M’esperen els pacients, i jo aquí, escoltant les seves bajanades felines! De debò, n’he vistes de tots colors, però una cosa així, encara no l’havia vista mai…

L’infermer entrà cap dins amb un cop de porta i deixà l’àvia confusa a l’entrada. Encara s’hi va estar, indecisa, una estona més, eixugant-se els ulls amb una punta del mocador. Llavors va abraçar el cistell i se’n va anar. La seva silueta endolada i encorbada es va poder veure des de l’entrada durant una bona estona.

—He vist de tot, però una cosa així encara no l’havia vista —va repetir el tiarro de la bata blanca que la seguia amb la mirada quan va sortir a fumar per enèsima vegada.


Al carrer feia xafogor. S’apropaven les tronades. Amb els llampecs llunyans, el bosc darrere el veïnat semblava ferotge, amenaçador i perillós, com un animal salvatge preparat per atacar.

Al jardí, sota la perera, l’àvia Gallka, de genolls, atonyava terra amb l’aixada. Al costat de la tomba del seu fill gran sense nom cavava una tomba al Gris. Els trons van grunyir. L’àvia plorava silenciosament. Amb els esclats dels llampecs es veia com li regalimaven les llàgrimes per la cara arrugada, mesclades amb les primeres gotes de pluja. El cel plorava amb l’àvia.

© Yulia Iliukha
© de la traducció, Olena Pol-Naboka
© de l’edició, Stroligut

NOTES

NOTES
1 Conductor de la collidora combinada, un ofici habitual a Ucraïna durant l’època soviètica.
2 Kolkhoz en ucraïnès, l’economia col·lectiva de l’època soviètica on s’obligaven a treballar tots els habitants del camp.
3 La moneda nacional ucraïnesa.
4 La marca de la bicicleta.