Caçadors del cel és un conte de Yulia Iliukha, poeta, escriptora, periodista de Khàrkiv, a Ucraïna. El publiquem per primer cop en català en traducció d’Olena Pol-Naboka.
Aquest conte pertany a Caçadors del cel. Ensenya’m a somiar, recull que va ser considerat per la BBC com un dels millors llibres del 2016. D’ençà, Iliukha ha publicat la novela La síndrome de l’est (2019) i diversos llibres infantils i poemaris, pels quals ha guanyat diversos premis.
✱ A Stroligut també podeu llegir un altre conte ucraïnès: El gris, el gat de l’àvia Gallka
Caçadors de cel
«Tòlia, quan et facis pilot, vull que em portis un trosset del cel. Me’l posaré dins l’aquàrium, perquè hi suri, blau-blavíssim…»
Jauen boca amunt enmig del camp amb les mirades alçades al cel —nen i nena, de cabells color de blat madur. Una paret verda feta de tiges tendres de pèsols els separa de la resta del món. Des de baix sembla tan alta que tapa el cel. Tots dos tenen el pit ple de tavelles fresques i verdes. Les desgranen amb traça, una rere l’altra, vessant pesolets dolços directament a la boca. A prop van creixent de pressa dues muntanyetes de tavelles de pèsols buides que semblen dos plegamans ferotges fent emboscada. La canalla riu amb la boca plena i s’esquitxa de suc fresc. Després callen, es posen seriosos, baden les orelles al silenci ardent que vibra amb els ocells cel amunt. Se sent un lleuger frec de les potetes de les bestioles feinejant a l’herba. La nena es gira sobre la panxa, s’aguanta amb els colzes i enfonsa el nas en els matolls de pèsols, intentant inspeccionar-ne els habitants. La terra desprèn a l’aire la vertiginosa fragància dolça dels pèsols d’olor.
—Que ets ximple, Anyka —diu amb veu indulgent el nen, més gran que la nena, i dispara una tavella enlaire—. El cel! Com el vols caçar? A sobre no tenim ni aquàrium. On el penses posar?
Entremig de pèsols en Tòlia s’anima a filosofar. Explica les coses que havia sentit al col·legi en les classes de geografia. Que el cel és simplement una part de l’atmosfera, de l’aire, pintat amb els rajos del sol. És inútil caçar-lo, com a molt et quedarà vent entre els dits. L’Anyka encara és petita i de tot això, no en sap res. No començarà el primer curs al col·legi fins a la tardor, per això escolta atenta el seu germà, acostant-s’hi amb el cap sobre la mà.
En Tòlia calla. Rebrega als dits una tija de mala herba. Mira la germana, però hi veu la mare. Els mateixos ulls, el nas, els cabells suau, fins i tot la mateixa piga al costat de l’orella. Tot i tenir els pares diferents, ell i la germana s’assemblen a la mare. En Tòlia encara se’n recorda d’ella. Llavors l’Anyka era del tot petitona, a penes començava a caminar. La seva memòria no en va guardar cap record. Ell, en canvi, a les nits va somiar amb la mare encara un bon temps.
…Vespre. Amb la germana estan sols. La casa sense escalfar des d’ahir, de llenya, no n’hi ha ni un tros. La gebrada del carrer va deixar una crosta prima de glaç a la galleda de l’entrada. L’Anyka plora al llit. Té gana. Gemega, com si fos un animalet al zoo. Ell surt al rebedor en cerca d’alguna cosa donant cops amb les portes del moble. Només hi ha sèmola. De blat, o potser, d’ordi, ara ja no se’n recordarà. La nevera coberta de rovell vora de la porta no mereix ni un cop d’ull —ja fa temps que es va espatllar. Enmig de la muntanya de plats bruts sobre la taula, hi troba una cassola, la renta de qualsevol manera al gibrell amb l’aigua freda, tan bé com pot als seus set anys. Desconfiat, s’apropa a la fogona elèctrica col·locada al tamboret prop de la nevera. En la mà dreta el punxen unes agulles invisibles, com aquell cop quan hi va posar una tassa d’alumini mullada. Ara en Tòlia hi té la mà trencada. Eixuga la cassola per fora amb un drap brut, hi posa aigua, la col·loca al cercle de la fogona, i només llavors agafa el cable. La por el deixa immòbil una estona. El cable se li penja del braç, estès com una serp negra, preparada per mossegar en qualsevol moment, mentre l’Anyka esclata en plors. Aleshores serra els llavis, connecta el cable a l’endoll i aparta la mà ràpidament. L’únic ull de la fogona s’encén de color vermell. Passats uns minuts, al fons de la cassola neixen les primeres bombolles tímides, cada cop més nombroses. Tot seguit en Tòlia agafa la sèmola en bossa de plàstic, la vessa gairebé tota dins l’aigua. Aviat la kaixa comença a escopir rabiosament i sortir de l’olla. Fa olor de cremat. Ell estira del cable en sec. L’endoll cau a terra desgastat. S’escalfa les mans gelades sobre vapor, troba la tapa i cobreix la cassola. Perquè s’hi reposi, com li diu l’àvia Nàstia, la veïna. Ara li ve un record de fa dues setmanes quan els convidava a una deliciosa kaixa de carabassa, amb sucre i mantega groga desfeta pel damunt. Es llepa els llavis i torna a mirar dins el moble. Al racó més llunyà hi troba dos terrossos de sucre refinat. Se’l menja amb els ulls àvids, però mira la seva germana i tristament guarda el sucre del costat. Ara li donarà menjar a l’Anyka. Desprèn del plat les restes del menjar a l’aigua freda. Els poms dels dits se li fan insensibles com si fossin aliens. La kaixa ara està feta una bola de goma. L’esgarrapa amb la cullera i mira el sucre indecís. Al final, troba la solució: tira el rafinad a la tassa i l’omple d’aigua. Hi remena i tasta. És dolç. Amb allò amaneix la kaixa calenta. A la germana el convit no li agrada. L’escup tot rebutjant obrir la boca. La seva careta bruta es deforma en plors sense parar. Ara tot i tothom està empastifat de kaixa: l’Anyka, ell, el llit, el terra. Ell mateix comença a menjar, desesperat. La sèmola mig crua cruix entre les dents, però en Tòlia no sembla adonar-se’n. L’estómac es contreu i fa rau-rau. Quines ganes d’aquella kaixa d’olor increïble i gotetes de mantega!
A l’entrada se senten veus; trepig de peus invisibles. Dringuen ampolles buides que cauen a terra. De cop, la porta s’obre de bat a bat i la mare envaeix l’habitació, acompanyada d’un home desconegut. Aquells homes apareixen un rere l’altre, de manera que en Tòlia no acaba de memoritzar-ne les cares. S’esvaeixen com abans ho havien fet el seu pare i el de l’Anyka, arrossegats per un remolí d’alcohol. La mare s’aguanta amb les mans del cantó de la taula, hi troba un punt de suport i riu, borratxa. Té els voltants de la boca empastifats d’un pintallavis llampant, com si acabés de xuclar la sang d’algú, els cabells llargs fets un embull, el vell abric de vellut de l’àvia impregnat de neu i fang. La seva mirada emboirada roda per l’habitació, incapaç de fixar-se en cap cosa. En Tòlia es queda immòbil, abraça la germana que no para de plorar. L’home de barba deixada vacil·la a la porta, estreny l’ampolla contra la jaqueta bruta. “Vinga, per aquí!”, ordena la mare. L’home obeeix, ella fa soroll amb els plats en cerca de menjar. Com que no en troba, renega. Se serveixen vodka en dos gots i se la beuen d’un glop, com si fos aigua. La mare es fixa en Tòlia i l’Anyka.
—Ratolinets meus, que heu trobat a faltar la mama?— Balancejant-se com un pèndol, es dirigeix cap als nens, tot obrint els braços com si volgués caçar-los. Els vol fer petons. En Tòlia l’esquiva i arrenca a plorar, a cor amb la germana. «Xxt, calma», els renya amb el dit, a penes aguantant-se dreta. Per fi els atrapa, els engrapa – estreny contra seu, deixa anar als clatells rossos l’alè de vodka i de ranci. Al rebedor dringa el vidre. «Ei, deixa-me’n a mi!», crida a l’home. Va cap allà, recolzant-se a la paret. El vodka plou. Els dimonis descarnats i lletjos s’arrosseguen cap a fora. Entre sanglots, en Tòlia s’aixeca i tanca la porta. Acluca els ulls i estreny la germana contra seu. El llit fred els abraça amb la manta de llana de camell que punxa.
Als racons de la memòria d’en Tòlia, enmig dels records dolents a vegades se’n troben de bons —plens de sol i caliu. Quan la mare tornava a ser ella després de l’habitual borratxera, se’n penedia i queia de genolls davant els fills. Jurava per Déu que no tornaria a beure mai més. La miraven, bruts i afamats, i s’ho creien de nou. L’abraçaven. Els cenyia amb els braços, els amanyagava i plorava, plorava, plorava, planyent-se per ser tan malastruga i per la dissort dels seus fills. Els dies següents els passaven envoltats de felicitat. Felicitat sense núvols. Blava, com el color del cel. La mare feinejava a casa i al pati, ho arreglava tot sense parar; netejava, cuinava, rentava roba. En aquells moments en Tòlia l’estimava amb desesperació, li perdonava totes les ofenses. Al vespre li agafava les mans cansades, se les apropava a les galtes i s’hi fregava com un gatet contra la pell rugosa i escamada. La mare el posava al llit amb l’Anyka, inventava contes sobre un gat astronauta i un gos pilot, i queia rodona al costat d’ells. I de matí se n’anava tot en orris. Sortia a comprar pa amb diners demanats a l’àvia Nàstia i no hi tornava més. Feia cap de nit o l’endemà. No venia sola, sinó amb un company de copes. De vegades aquells homes s’hi quedaven. Vivien a casa seva. Se n’emportaven tot el que podien trobar per canviar-ho per vodka. Bevien sense parar. Trencaven ampolles i es trencaven les cares els uns als altres, fent-se blaus i sang. La cara de la mare s’omplia de lila i negre. En Tòlia plorava sense amagar-se. Temia aquells homes repugnants, temia aquella dona que per alguna raó es deia la seva mare.
…Un dia, quan la flaire surant a l’aire i el retorn dels estornells anunciaven la primavera, un cotxe negre esquitxat de fang es va aturar davant de la tanca trencada del pati. En Tòlia i l’Anyka jugaven tot just al costat de la llenyera buida, donant cops de branca als tolls de neu desfeta. La mare dormia a casa borratxa. Un home i una dona van baixar del cotxe tot trepitjant el fang. Eren forans i tenien la mirada seriosa. En Tòlia volia amagar-se darrere les punxegudes restes d’una nau, però no va tenir temps —la germana s’arrepenjava del seu braç, mentre els forasters ja eren al pati. S’hi van acostar, saludant-los com si fossin adults. L’home es va ajupir a la seva alçada i va preguntar-li com es deien ell i la seva germana. La dona s’estava al costat; amb aquelles enormes ulleres s’assemblava al mussol saberut d’un dibuix animat. En Tòlia va contestar mirant a terra, amb cara de pomes agres. Tot allò li feia mala espina:
—I la vostra mare? —insistia l’home.
—Dorm —va dir, antipàtic. Els visitants van travessar el llindar de la casa sense esperar la invitació. El nas de seguida se’ls va omplir de la forta olor, de l’alè enverinat d’alcohol que hi surava. La mare ara gemegava, ara roncava al llit per sobre els llençols. En arribar al matí, s’hi havia deixat caure tal qual, amb roba i sabates. Van intentar despertar-la: sense èxit. Només emetia sons desarticulats i girava els ulls en blanc. En Tòlia sentia vergonya per la mare davant aquella gent desconeguda. No entenia què volien, però no s’atrevia a fer preguntes.
La dona-mussol voltava per casa i escrivia sense descans dins un bon feix de papers que duia a sobre. Feia cara de fàstic quan remenava amb dos dits el munt de draps bruts deixats a terra. Desprenia una flaire de perfum dolç. En Tòlia s’hi va acostar. El nas el feia seguir l’aroma llaminer, li semblava que aquella senyora tenia amagat sota la jaqueta un paquet sencer de bunyols empolvorats amb sucre de llustre. Quan ella va ajupir-s’hi a sobre per dir-li alguna cosa, aquella olor vertiginosa li va regirar l’estómac.
—Som-hi, aquí no hi ha res a fer —fitant l’home, que, de sobte, va pujar a collibè l’Anyka, amb la carona molla de llàgrimes. La senyora li va agafar la mà a en Tòlia, que també feia el cor fort per no plorar.
Els veïns s’havien alineat prop del cotxe. La vella àvia Nàstia, la tia Tetiana i l’oncle Pavló, la tia Liudka amb el nadó al braç. Tots amb cares d’enterrament. L’àvia Nàstia els va senyar perquè tinguessin un bon camí i els va donar un embalum calent que feia olor de cotelettes, d’amagat, mentre s’eixugava les llàgrimes amb la vora del mocador.
—Ja l’hi deia jo: «Llenka, deixa aquesta bogeria. Si no, et trauran la custòdia dels nens». No em feia cas! S’omple de vodka fins a no poder més, i, au!, tant se li’n fum tot. Quina poca-solta, tu… —lamentava la velleta, amb la cara girada cap a la dona amb ulleres, tot gesticulant vivament amb els braços.
En Tòlia entreveia per la finestra del cotxe el pati i la casa on s’havia quedat la mare. En aquell moment no sabia que els veia per darrera vegada. Quan el motor va arrencar, tot el seu passat es va tornar invisible, surant enllà del vidre entelat, enganxant la distància a les rodes.
…En Tòlia és a l’orfenat de Khàrkiv. Les parets grises. No hi ha lloc per fugir. Està separat de l’Anyka. No sap on és.
—A partir d’ara, ets orfe. A la teva mare li han tret la custòdia — li va explicar, el primer dia, amb la veu freda de funcionària, l’educadora vella amb la cara de guineu i el cap pel-roig llampant.
S’enfilava per les parets amb els crits de «vull l’Anyka!». No se’n va sortir, i de retruc se’n va endur els blaus del càstig. A poc a poc, es va resignar. Encara que trobava a faltar la germana, va començar a fer-se a la nova vida. De fet, no li semblava tan malament. Aquí s’estava ben calent sempre i es menjava tres cops al dia. Al principi ell guardava les distàncies amb els altres nens: vivia com un animaló a la guaita que s’amaga quan sent el perill. Amb el temps, va acabar acostumant-s’hi i fent amics. Va aprendre a llegir i a escriure. Les operacions matemàtiques, que per als altres nens eren inabastables, les resolia en un tres i no res. Però a la nit sentia el plor de l’Anyka. Veia la mare. Ara borratxa i malvada com una bruixa, ara bona i afectuosa. Es despertava en un devessall de llàgrimes. N’enyorava les mans endurides. Avergonyit de la seva feblesa, de seguida s’esbandia l’aigua salada de les galtes, abans que ningú ho veiés.
Des dels primers dies s’hi va avenir, amb en Mixkó, orfe com ell. Era més gran i experimentat. Li ensenyava les seves pròpies regles de supervivència a dins i fora de l’orfenat. «Ets un home, i els homes no ploren», no parava de repetir en Mixkó. «Sents dolor. Aguanta, no ho facis veure. Serra les dents tan fort com puguis. Que ets un home! No ploris, no tinguis por, no demanis res. No et fiïs de ningú, si no vols que et traeixin».
Unes quantes cicatrius que en Mixkó tenia a la cara de les baralles de nois, als ulls d’en Tòlia li donaven autoritat inqüestionable. Per això, en els moments més desesperats, quan la solitud el submergia de cap a peus com un tsunami, es repetia aquestes paraules com una pregària: «Els homes no ploren.»
Tan sols una vegada en Mixkó va fallar la pròpia teoria compartint el seu secret amb en Tòlia. Somiava retrobar la seva mare, que l’havia abandonat a l’hospital quan va néixer. Tenia esperança que, si la mare el veiés, se’n penediria.
En Tòlia no volia parlar de la mare. Quan li preguntaven, sovint callava, clos com una petxina, amb els records dolorosos a dins. Al seu amic Mixkó va revelar-li que somiava trobar la germana. Des que en Tòlia vivia a l’orfenat, no en tenia cap notícia.
Un dia després de dinar el van convocar al despatx de la directora. Mentre anava pel passadís tremolava per dins, perquè no et cridaven sense motiu. Les visites al despatx del segon pis prometien, més aviat, un càstig ben merescut o per malifetes inventades per algú. Va picar a la porta, avançant tímidament. Es va aturar al llindar de l’entrada. La figura petita de la directora a penes es veia darrere una taula de fusta massissa. Escrivia alguna cosa en silenci. En Tòlia esperava pacient sense atrevir-se a fer-se present. Finalment la directora va alçar el cap tenyit.
—Ah, Vakúlenko, ets tu. Vine, acosta’t. Seu. —va dir-li tot assenyalant una cadira al costat de la taula.
En Tòlia va seure al cantó de la cadira. Les mans enganxades en puny.
—Bé, doncs, Tolik, avui et donaré bones notícies. Ja no t’hi estaràs sol, aquí: han dut la teva germaneta.
En Tòlia mirava hipnotitzat com es movien els llavis bordeus de la directora.
—Que em sents, Tòlia? Tòlia?!
—L’Anyka? —amb un nus a la gola.
—Anya, Anya —va somriure la directora—. De moment està en quarantena, però d’aquí a uns dies ja la podràs veure. Així que la vostra família s’ha reunit, diguem-ne. Ja està, ja pots marxar.
De cop se’n va desentendre, endinsant-se en els papers.
Escala avall en Tòlia volava. Sentia com li batien les ales a l’esquena, amples i poderoses. L’Anyka havia tornat! En Mixkó va ser el primer a saber-ho. “Vinga, noi, xoca-la!” – es va alegrar l’amic, malgrat l’ombra de tristor amagada als ulls. No tenia ningú que el retrobés. En Tòlia comptava els minuts, hores, dies que quedaven fins a la trobada amb la germana. Es posava de guàrdia pels passadissos, esperant interceptar-la endebades. En veure-la finalment, es va espantar. L’Anyka no el va reconèixer. Va esclafir a plorar, enganxada a la cama de l’educadora com una paparra. Confós, ell va començar a remenar les butxaques. Li va oferir un bombó que guardava encara des del dia de Cap d’any. El convit va fer fondre la germana, el mastegava confiadament al costat seu, llepant el paper i escampant-se la xocolata per la cara. Dia rere dia els germans aprenien a conèixer-se, tan familiars i tan aliens. En Tòlia trobava estrany que la seva Anyka hagués crescut. Ara ella parlava graciosament, barbotejant i estirant les paraules, corria lleugera com una cabreta, s’enfilava pels arbres del jardí fent-se sang als genolls i colzes. “És el meu gelmà” – presumia ella davant tothom, agafant-lo de la mà amb força. En Tòlia s’il·luminava de felicitat. Tenia una família.
…En Tòlia ja té deu anys. Es va estirar com un espàrrec convertint-se en un adolescent prim i desproporcionat. Una mica corbat. Se sent tot un adult fet i refet i per això no confia en ningú, com li aconsellava l’amic. En Mixkó va fugir de l’orfenat. Diuen que l’últim cop es va fer veure a l’estació del Sud. Hi demanava almoina, sembla. En Tòlia sap amb certesa que l’amic va anar a buscar la seva mare pel món. Ell mateix, quan ningú no ho veu, sovint mira al cel. Vol ser pilot. Però la majoria de la mainada a l’orfenat somien les coses terrenals. De la mare i del pare.
—Ah, Tolik, passa —sembla que la directora no s’aixeca mai de la seva taula encastada a terra. Li fa un gest assenyalant la cadira: —Seu.
Amb la directora al despatx hi ha una dona més. No és una educadora: en Tòlia no l’havia mai vista. És de mitjana edat, rodoneta, amb els cabells tallats curts, vesteix roba fosca i discreta del mercat a Barabashov. De gent així, n’hi ha milers, a la ciutat.
—Doncs, això, Tòlia —comença la directora—. Aquesta és la Nadia Grigòrivna, ha vingut de la província. Se us vol emportar a casa seva, al poble.
La dona desconeguda es posa dreta d’un salt, somriu amb un gest de culpa.
—Com és que emportar? —la seva mirada desconfiada migra de la directora cap a la Nadia Grigòrivna—. I l’Anyka, què?
—Tòlia, que sents el que et dic? Us vol dir a tu i a l’Anya. Tindreu una família, gran i unida. La Nadia Grigòrivna té dos fills seus i tres d’adoptats. Així que no us hi avorrireu. Parleu-ne avui, coneixeu-vos una mica millor, i després ja veurem. Ara portaran la teva germana.
L’aire a l’habitació es fa estàtic. Els tres parells d’ulls es miren expectants… La Nadia Grigòrivna fa un soroll nerviós amb el paquet que té a la falda. En Tòlia es fixa que ella té les mans envermellides per l’aire i el fred.
—Us he preparat unes galetes —fa el primer pas endavant—. Als meus els hi agraden, potser a vosaltres també us vindran de gust.
—Gràcies —respon reservat tot agafant el paquet de plàstic.
De nou es fa el silenci.
—Ja veureu, el nostre poble és molt bonic… Hi ha un riu, també: hi viuen cignes i tot —un altre intent de la Nadia Grigòrivna prendre contacte s’ennuega en la mudesa.
Se sent el fru-fru del plàstic. D’amagat, l’Anyka posa la mà dins la bossa, tasta les pastetes. Les molles s’escampen per la catifa. Però avui no la renyen. La nena fa un somriure tímid a la Nadia Grigòrivna amb el forat en el lloc de la dent de davant i s’amaga darrere l’espatlla del germà.
—Menja, nena, menja —s’anima la dona.
La directora fa grinyolar la cadira. En Tòlia observa la dona de mans castigades per la intempèrie.
…La mama Nàdia. Així li diuen, a la seva nova mare. Al començament en Tòlia no pot pronunciar-ho, la llengua se li enravena a la boca, dura i calenta, com si fos de fusta. És tan difícil de dir-li mama a una persona desconeguda, quan fins i tot tenies por de dir aquesta paraula a la teva pròpia mare. L’Anyka ho té més fàcil. Ella piula com un ocellet. Mama Nàdia. Mama Nàdia. En Tòlia ho diu en veu alta per primera vegada i s’ennuega, com si fos amb molles de pa sec.
Les paraules no li surten del cor. Resulten poc sinceres. La mama Nàdia s’enfada. Però no hi ha res a fer.
La mama Nàdia, el seu home, l’oncle Serguí, els estudiants en Vitalik i Alina, els coetanis Vània, Saixkó i Kàtia que també són de l’orfenat, ara són la seva nova família. Tots ells viuen al poble en una casa gran de totxana. En Tòlia, a l’habitació dels nois, i l’Anyka, amb les noies. Després de Khàrkiv, aquí tot sembla tranquil. Una còpia en miniatura. Els darrers anys en Tòlia n’havia perdut força el costum. Es va tornar urbà, que és com els fills de la mama Nàdia el burxaven a ell i a la seva germana perquè ja no tenien prou mans per a les feines del poble. I la feina, aquí, no s’acabava mai. La mama Nàdia té una granja gran. S’ha de cuidar i munyir el bestiar, treure’l a pasturar, segar l’herba, endreçar l’hort, preparar el menjar —de feina n’hi havia per a tothom. La mama Nàdia es guanyava la vida venent els productes làctics al mercat. Donava tombs a Khàrkiv, a Blagbaz, uns quants cops a la setmana. Per això, els veïns del carrer no la podien veure. Li deien marxantona.
—Ha acollit els nens perquè li facin d’esclaus. Treballen com una mula, mentre aquesta va i ve amunt i avall als mercadets comptant els calerons. Mi-te-la, que llesta: no us té ni adoptats. Fa de tutora i prou. I, és clar, així li paguen més. S’ha muntat un bon negoci! —burxava en Tòlia, per sobre de la tanca, la veïna tia Zoika, quan ell anava cap al col·legi. —Pobres nens! No estaven bé a l’orfenat, i aquí tampoc, amb aquesta…
En Tòlia no en feia cas. Continuava caminant silenciós, però dintre seu es despertava el cuquet de dubte. Després, durant dies, anava amb la cara de pomes agres i, per enèsima vegada, es jurava a si mateix que no creuria a ningú més en el món sencer, tret de la seva germana.
…La marca de cotó fluix darrere l’avió es perd al cel. Es fon de pressa, com una boleta de gelat contra l’asfalt roent. L’avió no es veu. En Tòlia s’imagina com és de gran a terra i com és de minúscul al cel. El cel canvia l’escala de les coses. Es gira de costat, mira la germana. Concentrada, amb el llavi estirat, fa una corona amb el gram i les floretes flairoses del pèsol salvatge. Ui, la mama Nàdia: se les carregaran per fer el gandul! Les vaques es deuen haver escampat per vés a saber on. S’espolsa les tavelles buides, d’un bot es posa dret.
—Nem, que la mama Nàdia ens renyarà —diu amb pena.
L’Anyka s’aixeca dòcilment, es col·loca al cap la corona acabada, l’agafa de la mà. Junts arrosseguen els peus a través del camp. Els fuets dels pèsols no els deixen caminar, se’ls enganxen a les cames i els taquen la roba de verd. El sol vola al cel com un ocell cremant, encega els ulls. En Tòlia es posa una mà al front i fa visera per guaitar el bestiar. Des de dalt les vaques vora del riu semblen flocs de cotó fluix dispersats per una mà descuidada: ara nets, d’una blancor estèril; ara color taronja rovellat, com trossets d’una manta vella; ara negre carbó, enfarinats de cendres. Les intenta comptar, apuntant amb el dit a l’aire, perd el compte i torna a començar. Tot i no tenir-ne el càlcul exacte, és clar que hi ha menys vaques que no pas fa tres hores, quan l’Anyka i ell les van treure a pasturar. Agafa la germana de la mà, davallen a correcuita i salten per sobre dels caps cots de les camamilles i les campanetes. El riu corre al seu encontre, els canoneja els càlams de jonc sota els peus. Les sabatilles els queden xopes.
—Queda’t aquí —li mana en Tòlia a l’Anyka mentre es descalça i va a peu nu i s’enfonsa en el fang del pantà.
Al davant, al bosc inundat entre esquelets d’arbres, hi blanqueja alguna cosa. A en Tòlia se li glaça la sang. “Hauries d’haver vigilat més, idiota!”, es recrimina. El llot pudent no el deixa acostar-se, li engloteix els peus, els aferra amb les seves tenalles. Amb prou feines troba la terra seca. Des d’aquí es veu la vaca de la tia Zoika, la Mixka. Ben enfonsada, ja no se li veu la panxa. En Tòlia torna corrent, sense ni tan sols adonar-se de les esgarrinxades que les tiges de les males herbes seques li fan als peus, trepitja les fulles de la bardana. Les cames enfangades fins als genolls se li mouen més de pressa que els pensaments.
—Anyka! Vés de pressa a casa. Digues-li a la mama Nàdia que la vaca de la tia Zoika s’ha ofegat! —crida.
La germana es queda immòbil, després s’alça de bursada i corre amunt, entrebancant-se en les herbes altes. En Tòlia un altre cop, vés a saber per què, va disparat cap a la vaca, agafa una branca grossa i seca, l’arrossega fins al pantà i avança a la vaca, com si l’animal pogués subjectar-s’hi. La vaca remuga dolorida i el mira amb els ulls negres humits. En Tòlia plora d’impotència, vessant llàgrimes barrejades amb fang.
—Aguanta, aguanta… —l’anima la Mixka. El temps s’esfilagarsa com un xiclet.
Des de dalt del turó veí roden tres siluetes: dues de grans davant de la petita, més lenta. En Tòlia corre a trobar-les, tot agafant amb la boca l’aire i petits insectes. La mama Nàdia, amb davantal, els cabells enfarinat i les mans empastifades de la massa seca. La tia Zoika, vermella com un pigot, li fum un clatellot fort.
—Malparit! Orfe de merda! Segur que en lloc de vigilar les vaques, has begut vodka a l’herba! Ets com ta mare, alcohòlica, que ja la deu haver dinyat fa temps!
De sobte, la mama Nàdia l’estira del braç. Té la cara més blanca que la farina.
—És el meu fill! I soc la seva mare! Jo!
La tia Zoika calla i s’embolica amb la paraula que volia dir.
—La vaca, on és? —la mama Nàdia li etziba a la cara.
Tots corren cap a on enmig dels arbres morts s’entreveu la Mixka. La vaca veu la gent, deixa anar un bramul lamentant la seva dissort.
—Gràcies a Déu que és viva! —respira la mama Nàdia eixugant-se la suor al front amb una mà enfarinada—. A tu, ja t’arreplegaré aquesta nit! Prepara’t! —En Tòlia rep un altre castanyot.
—Mama… —sanglota, com un nen petit.
…La Mixka va sortir del pantà amb l’ajut del tractor de l’oncle Serguí. En Tòlia va haver d’esbandir-li la brutícia fins a la mitjanit, mentre la tia Zoika sospirava damunt seu, lamentant-se que la vaca neguitosa podia quedar-se sense llet. La Mixka mastegava l’herba en silenci i, de tant en tant, el mirava de reüll. Ara, sota la llum elèctrica, els seus ulls semblaven de color lila fosc, com el cel després que s’hagi post el sol.
© Yulia Iliukha
© de la traducció, Olena Pol-Naboka
© de l’edició, Stroligut
