Els sonets de William Shakespeare en la tria i la versió al català del poeta Magí Morera i Galícia. Va traduir-ne seixanta-nou, que es van publicar entre 1912 i 1922.
Formaven part de XXIV sonets de Shakespeare de 1912, Selecta de sonets de 1913 i Nou i vell de 1922. Fins a la traducció completa de Carme Montoriol de 1928, Galícia i Morera va ser qui n’havia traduït més. Per saber-ne més, llegiu l’estudi introductori de Dídac Pujol per a l’edició facsímil que el 2016 va publicar Barcino.
////Un Shakespeare català, un assaig de Cebrià Montoliu
Selecta de sonets de Shakespeare
I. From fairest creatures we desire increase
Dels sers més bells en desitgem fillada,
perquè la rosa de beutat no mori;
i si al fi es deu marcir, deixi brostada
d’un tendre hereu que sos encants memori.
Mes tu, de tos grans ulls enamorat,
substància i llenya de ton propi ardor,
tornes fam ço que fora sacietat,
i amb tu crudel t’ets l’enemic pitjor.
Tu que ets ara del món fresc ornament,
i de florida primavera herald,
enterres en ta flor ton gran sement,
i en mesquineses gastes ton cabal.
Tingues pietat del món, o el món, golós,
tu i lo que deus, s’ho engolirà confós.
III. Look in thy glass, and tell the face thou viewest
Mira a l’espill, i digues-li al que hi trobis
que d’emmotllar ta imatge ja és temps ara:
cal que en nova fresor ta faç renovis,
si al món no vols furtar un goig de mare:
car on és la beutat que refusés
son si de verge a ton conreu d’espòs,
o el foll que ser sa tomba pretengués,
occint posteritat —llavor i flors?
Tu ets l’espill de ta mare, i ella en tu
reveu l’abril de sa ditxosa edat,
com tu, pels vidres de ton temps madur,
mal t’arruguis, veuràs ton temps daurat.
Mes si et plaus en l’oblit, mor-te solter,
i amb tu ta imatge morirà també.
VIII. Music to hear, why hear’st thou music sadly?
¿Per què, músic, fent música estàs trist?
Lo dolç no exclou lo dolç; al goig li plau
la joia; mes jo en tu jamai ho he vist,
ans reps bé ço que sembla que et desplau.
Si el just acord, harmonitzat amb art,
dels sons emmaridats, l’oït t’ofèn,
pren-ho a reny perquè fas, tot sol, la part
de cada veu que el bell conjunt comprèn.
Les cordes, ben casades, tu repara,
que els sons ajunten a concert vibrant;
com pare i fill, que amb la ditxosa mare,
de tres fan u, per embellir un sol cant,
que sens paraules, semblant d’u i sent tres,
vol dir-te: «Sempre sol, mai seràs res».
IX. It is for ear to wet a widow’s eye
Tems mullar uns ulls de vídua sens consol,
i és per ço que et consums restant solter?
Doncs si et mors sense fills portarà dol
el món per tu, com sens espòs muller.
Ta vídua serà el món, i es planyerà
que no hagis deixat còpia rere teu,
per poguer, com fan altres, recordar
la cara de l’espòs en el fill seu.
Escolta’m: ço que el pròdig va llençant,
muda lloc, però al món algú en frueix;
mes el bell que es malmet es va acabant
i qui el serva sens ús el destrueix.
No té pas pel proïsme el cor pietós,
que en si comet un crim tan vergonyós.
XII. When I do count the clock that tells the time
Quan compto els tocs que són del temps la mida,
i veig caure en la nit el jorn potent;
quan veig la violeta ja marcida,
i en cabells negres blanquejar l’argent;
quan els arbres superbs veig sens les fulles
que daven ombra en la xardor als ramats;
i els verds d’istiu, a feixos, fets despulles,
en un baiard, com per fosses, portats;
llavors ta gentilesa em fa pensar
que el torb del temps se l’endurà també,
puix, beutats i dolçors, tot se desfà
i es mor, de cara al nou encís que ve.
Contra la falç del temps no hi val ningú
si no engendres qui et valgui al ‘nar-te’n tu.
XVII. Who will believe my verse in time to come
¿Qui creurà, temps a vindre, ma cançó,
si és dels mèrits que tens fidel trasllat?
Perxò no hi mostro més que el panteó
del ser viu, i dels dons ni la meitat.
Si dir pogués ton dolç mirar atraient,
i tes gràcies amb gràcia recontar,
prou dirien: «aquest poeta ment;
tant de cel mai s’és vist en rostre humà».
I engroguit ja el paper, algun mofeta
creurà xerrar de vell això que escric,
i els versos justiciers focs de poeta,
o inflades rimes d’algun cant antic.
Si un fill tinguessis en el temps aquell,
dos cops viuries: en mon cant i en ell.
XVIII. Shall I compare thee to a summer’s day?
Et podré comparar a un jorn d’estiu?
En tu hi ha més dolcesa i temperança;
vents durs capolen brots del maig joliu,
i el terme de l’estiu rabent s’atança;
brilla uns colps l’ull del cel massa cremant,
i sovint sa faç d’or resta enfosquida;
i es va l’esclat de la beutat minvant,
pel fat o el curs mudable de la vida.
Mes l’etern estiu teu no minvarà,
ni res perdràs de ta beutat present;
ni la Mort d’engolir-te es vantarà
quan en versos eterns vagis creixent;
mentre hi vegin els ulls i aleni algú,
viuran aquests i et faran viure a tu.
XX. A woman’s face with nature’s own hand painted
Rostre de dona amb natural pintura
teniu, dama i senyor de ma passió;
de dona el gentil cor, sens la fretura
del mudar, que és de falses condició;
uns ulls més clars que els seus, i amb menys d’engany,
que dauren ço que toquen llurs centelles;
i home sou a cap bella forma estrany,
que als homes roba els ulls i el cor an elles;
i per dona, primer, fóreu creat;
mes Natura, tot fent-vos, es prengué
d’un rampell d’afegir, que ens ha allunyat,
car ço que us afegí no em val per re.
Ja, doncs, que a pler de dones se us gorní,
siga seu l’ús d’amor; l’amor, per mi.
XXIII. As an unperfect actor on the stage
Com l’actor imperfecte que en l’escena
temerós s’esgarria en son paper,
o encenent-se en el foc que el cor li omplena,
per excés de calor, perd son poder,
aixís jo, mal segur de mi mateix,
oblido a voltes l’amorós ritual,
i al propi pes de ma passió, pareix
que decau mon amor i perd cabal.
Siguin llavors mos llibres eloqüents
i muts glossaires del que et diu mon pit,
i amb ells guanyaré amor i sos presents,
més que amb mos llavis que ja prou t’ho han dit.
Llegeix bé ço que amor t’ha escrit callant:
que oir amb els ulls és bell enginy d’amant.
XXVII. Weary with toil, I haste me to my bed
Las de treball, demano ansiós al llit
pels membres fadigats el dolç repòs;
i altra fadiga m’entra, tot seguit,
dins del cervell, quan ja descansa el cos.
És que ma pensa, des d’on só allunyat,
a tu se’n va com freturós romeu,
i, obrint els lassos ulls de bat a bat,
guaito com cego que en la fosca hi veu.
I en la fosca dels ulls, mon esperit
veu ton imatge en la buidor surant,
com astre que, sospès en negra nit,
la nit fa bella i la negror radiant.
I de nit mon cervell, de dia el cos,
per tu o per mi, no em deixen mai repòs.
XXIX. When, in disgrace with fortune and men’s eyes
Quan, del viure i dels homes avorrit,
me planyo a soles de mon pobre estat,
i al cel endreço mon inútil crit,
i, coneixent-me, maleesc mon fat,
vull semblar-me al que espera més que jo,
ser com ell, tindre amics que em facin fort,
i, descontent de mon cabal millor,
d’aquest envejo l’art, d’aquell la sort.
Mes si un moment, de menysprear-me a punt,
penso en tu, el cor se m’alça, i, exultant,
com alosa a trenc d’auba, volo amunt,
i a la porta del cel enlairo un cant.
Soc tan ric, amor meu, quan sento així,
que els reis són pobres comparats amb mi.
XXX. When to the sessions of sweet silent thought
Quan en silenci al pensament se m’acut
la memòria de coses que han passat,
me dol no tindre les que he tant volgut
i el record del bell temps em té agreujat.
Llavors fiten mos ulls, poc fets al plor,
en la tomba els amics que he estimat tant,
i em torna el plany passat a trencar el cor
veient ses cares ombres com se’n van.
Llavors, patint de nou el vell patir,
i els dolors ajuntant-ne, miro estès
el negre compte de mon greu sofrir
i el pago novament com si el degués.
Mes si llavores pensar en tu m’acut
fuig ma pena i recobro lo perdut.
XXXII. If thou survive my well-contented day
Si veus el jorn, que espero resignat,
quan jagui en pols de mort mon cos retut,
si acàs et fixen altre colp l’esguard
els pobres versos de l’amic perdut,
compara’ls amb la gala dels del dia,
i anc que els vencin tothom fent-los millors,
serva’ls per amor me, puix en poesia
sé que estan per davall d’enginys majors.
Llavors, pensa només: «Si hagués crescut
la musa de l’amic del temps a mida,
més fills hauria son amor tingut,
i més dignes d’anar amb gent escollida.
Puix ja és mort, fruiré el poetar novell
per son estil; i per amor, el d’ell.
XXXIII. Full many a glorious morning have I seen
Molts cops he vist el sol, de bell matí,
fer carícia als cimals amb sos petons,
les verdes prades amb sa llum brunyir,
darar per alta alquímia els rierons,
i a un xorc núvol permetre, incontinent,
que amb vel indigne li abscondís la faç,
i ocult i lluny del món, vers occident
anar-se’n afrontat amb furtiu pas.
Així d’un jorn al bell matí, el sol meu
volgué triomfant que sobre mi el vegés,
un instant!… I ara al fi de l’hora breu,
els núvols de la terra me l’han pres.
Mes l’amor no se’m minva. Veig que igual
se taca un sol de baix que el sol de dalt.
XXXV. No more grieved at that which thou hast done
No sentis ja per ço que has fet més dol:
la clara font té llot, la rosa espines,
núvols i eclipsis taquen lluna i sol,
i en el tendre botó el cor hi endevines.
Tothom, i falleixo jo mateix
defenent amb retrets ço que has fet mal,
envilint-me en cercar ço que et cobreix,
i escusant tos pecats més del que cal.
Puix trobo a tes maleses pla sentit,
em faig ton advocat, i així un procés
m’entaulo a mi mateix, que em té atuït.
Tal guerra amor i odi en mi han encès,
que, en mon dany, soc el còmplic obligat
del lladre delitós que m’ha robat.
XXXVII. As a decrepit father takes delight
Com un pare decrèpit veu gojós
l’àgil fill fent ço que és de joventut,
així jo, coix a trets del fat odiós,
tot em conforto amb ton valer i virtut;
puix si naixença, enginy, beutat, riquesa,
o algun d’aquests tresors, o tots, o més,
coronen a bell dret ta gentilesa,
jo he fet que mon amor se’ls hi ajuntés:
i ja no só un coix pobre i menyspreat;
car l’ombra teva tal substància té,
que jo de sa substància en soc saciat,
i amb un raig de ta glòria visc a pler.
Qui és el millor? Doncs el millor ets tu:
jo així ho crec, i feliç só com ningú.
XLIV. If the dull substance of my flesh were thought
Si ma carn fos de llei de pensament,
no em barraria la distància el pas;
car espais a través fora amatent
des dels límits llunyans fins on tu estàs.
Què em faria llavors que jo petgés
la més remota terra lluny de tu,
si l’àgil pensament mars i terrers
creua com llamp, i allí on volem ens du?
Mes ai!, que em mor pensant que no só així,
per poguer, quan te’n vas, seguir-te al vol;
hi ha tant d’aigua i tant de llot en mi,
que no em resta altre esbarjo que mon dol,
ni altre em donen, matèries tan pesants,
que el plor feixuc dels desgraciats amants.
L. How heavy do I joruney on the way
Amb quanta tristor vaig fent camí…!
Car a punt que a mon terme arribaré,
fins la pau del descans em voldrà dir:
«a… tantes hores lluny ets del teu bé».
Las de senti’m queixar, el corcer que em du
va espaiet, amb mon pes i el de ma pena,
com si entengués que en allunyà’s de tu
no hi té cap pressa el cavaller que el mena.
Ni el pas li aviva el ferro, que frisós
li clavo, a voltes, fent-li al ventre sang;
i ell sols respon amb un renill penós,
que em punxa més que l’esperó en son flanc,
car bé em diu son gemec, en termes clars:
ta pena és a davant, ton goig detràs.
LI. Thus can my love excuse the slow offence
Excusant mon amor la poca pressa
de ma muntura que de tu em separ,
li diu que, si al partir no hi vaig de pressa,
caldrà córrer la posta al retornar!
¿Quin pretext trobarà mon trist jument,
llavors, quan galopar em semblarà poc?
Daré esperó ni que muntés al vent,
puix ni que voli cuidaré que em moc.
Mon desig cap corser deixarà en pau;
car mon desig, que el bell amor nutrí,
renillarà corrent com una allau,
tot dient i excusant el mal rossí:
«Poc a poc vaig anar-me’n; mes tornant,
ell que vagi com vulgui: jo volant».
LIV. O, how much more doth beauty beauteous seem
Oh, com més bella la beutat apar,
quan dolça gala de fidel llueix!
Bella és la rosa, i la’n fa més encar
la dolça flaire que son si esbandeix.
Les roses bordes van talment vestides
d’iguals colors que les que fan olor;
se gronxen entre punxes, i eixerides
també a l’istiu desclouen son botó.
Mes com tot son valer és d’aparença,
ningú no en deleix; quan son alè es consum,
moren del tot. No així les flors d’essència:
moren, i encara se’n treu dolç perfum.
I amb tu igual; quan se passin tos encants,
ta essència encara destil·laran mos cants.
LV. Not marble, nort the gilded monuments
Ni el marbre, ni els aurífics monuments
dels reis, mon vers potent sobreviuran;
i encar brillaràs més en sos accents
que en les pedres que el temps va empolsegant.
Quan tombi estàtues el furor guerrer
i l’odi desarreli els murs més forts,
ni espases ni fogueres podran fer
que es perdi el rastre de tos vius records.
Contra la Mort, contra l’oblit ingrat,
aniran tes lloances fent camí,
fins arribar a la darrera edat
que el món s’endugui a son final destí.
I així, fins aquell jorn, com en mos cants,
seràs vivent als ulls dels bons amants.
LVII. Being your slave, what should I do but tend
¿Què fer, sent vostre esclau, sinó sotjar
cada hora i cada instant que desitgeu?
El temps preciós no puc més bé emplear,
ni altre em delita que el que vos vulgueu.
No goso maleir les hores llarges
que, per vós, del rellotge espio atent;
ni penso en les absències, tan amargues,
així que us sent dir «Adeu» vostre servent;
ni a preguntar «Què fa ara? I ara, on és?»
gosa sisquera el pensament gelós:
com trist esclau, m’estic sense pensar en res,
sinó en com s’és feliç allí on sou vós!
L’amor fa tan devot, que essent-vos grat,
en res que feu hi sap trobar maldat.
LIX. If there be nothing new but that which is
Si res hi ha nou, sinó que tot ço que és
ja ha sigut, com l’ingeni va enganyat
quan no veu que, inventar, és portar el pes
altra vegada d’algun fill ja nat.
Oh, si el record pogués, mirant enrere
mal que fossin cinc-cents cursos de sol,
mostrar-me en vell volum ta imatge vera,
quan tot just l’art d’esciure era al bressol!
Oh, si pogués saber ço que en pensaven
llavors, d’un pom de gràcies com ets tu!;
i si som millors que ells, o ens milloraven!;
i si mudar-se es tornà igual, tot u!
Només sé que els ingenis del passat
éssers menys dignes de lloar han lloat.
LX. Like as the waves make towards the pebbled shore
Com ones vers la platja pedregosa,
aixís nostres infants van a sa fi;
cada una empeny la de davant, frisosa,
i avant traüllen son penós camí.
Un cop a plena llum, tot ço que neix
vols ser maturitat, i al ser-ho ja,
son triomf entre eclipsis s’enfosqueix,
i els dons del temps la mà del temps desfà.
Ell trepitja la flor del jove orgull,
i obre solcs en el front de la beutat;
pastura en lo exquisit i t’ho engull,
car davant de sa falç no hi ha vedat.
Mes jo esper que a despit del temps crudel
tot elogi viurà en mon cant fidel.
LXI. Is it thy will thy image should keep open
És que ho vols que ta imatge em tingui alçades
les parpelles pesants tota la nit?
És que em vols trencar els somnis amb forjades
ombres teves que augmentin mon neguit?
És potser l’esprit teu el que m’envies
des de tan lluny per a espiar mos fets,
i poguer contar bé tes gelosies,
mes hores lletges, mos instants distrets?
Oh, no! Que ton amor no és pas tan gran;
és el meu qui em fa estar amb l’ull obert;
és el meu qui mos somnis va trencant,
i em té com si vetllés, sempre despert!
I et vetllo, sí, mentre, en vetlla tu,
de mi estàs lluny, i massa a prop d’algú.
LXIV. When I have seen by Time’s fell hand defaced
Quan veig la mà del Temps com va desfent
ço que fou noble orgull d’edats ja en pau;
com grans murs esmicola i esbargeix,
i al bronzo etern fa de la mort esclau;
quan veig la famolenca mar pretendre
guanyar sobre la terra espai més gran,
i aigua endins com la terra es vol estendre,
i robant-se o perdent, tots dos lluitant;
quan veig que aixís va tot mudant fortuna,
i caure i perdre’s la Fortuna ensems,
portat em sento a meditar, tot d’una,
que també mon amor me’l prendrà el Temps.
Pensar això és una mort, puix fa plorar
tindre un bé que hom ja sap li han de llevar.
LXVI. Tired with all hese, for restful death I cry
La pau demano de la mort, cansat
de veure el mèrit néixer nu al carrer,
i el pobre vergonyant embufonat,
i feta burla en la més pura fe;
per baixesa, els honors fora de lloc,
forçada la virtut amb vilania,
l’excel·lència de llei tinguda en poc,
i els curts d’alè barrant tota energia;
l’art, a mans dels que manen, fet un mut,
i el talent sots follia doctoral,
per neci i tot ço que és franc tingut,
i el Bé criat de monsenyor el Mal!
Oh, si! Ja en fora mort; sinó que em dol
de morir-me, deixant mon amor sol.
LXVIII. Thus in check the map of days outworn
Mapa és sa galta, doncs, del temps passat,
quan vivia lo bell com les flors ara:
ans de nàixer els bords signes de beutat
que avui gosa exhibir una fresca cara;
ans que les trens de rossor exquisida,
propietat del fossar, fossin tallades
per viure en altre cap segona vida
i algú es gornís amb prendes ja enterrades.
En ell el bo de l’antigor reviu,
senzill, sense disfressa ni ornament,
no estrafent ni fingint verdors d’estiu,
ni als morts robant per a vestir el jovent.
I a ell Natura per model el té,
per di al fals art com la beutat sigué.
LXX. That thou art blamed shall not be they defect
Que et bescantin no et fa cap desfavor;
la calúmnia en lo hermós posa sa fel,
i lo hermós sempre té calumniador:
un cob que vola en lo més dolç del cel.
Essent tu bo, no pot sinó augmentar
la injúria ton valer que envegen tants;
vici és del cuc els tendres brots xuclar,
i en tu en troba un bell maig a plenes mans.
Creuares l’emboscada del jovent
sens assalt, o assaltat sent vencedor;
mes l’honor que te’n ve serà impotent
contra l’enveja cada cop major.
Si ton nom no entelés cap mala veu,
tot un regne de cors fora ja teu.
LXXI. No longer mourn for me when I am dead
No em portis dol, quan siga jo finat,
per més temps que el que duri el so planyent
del bronzo anunciador de què he volat
al món dels cucs, fugint del de la gent.
Llegint-me oblida fins la mà que ha escrit
aquestes ratlles; car m’ets tan preciós,
que em fora grat, venint de tu, l’oblit,
si hagués de ser-te mon record penós.
Creu-me bé: si els ulls tornes a passar
per ‘quests versos quan siga cendra lleu,
no em nomenis sovint: deixa apagar
junt amb ma vida el bon afecte teu.
Qui sap si, quan me mori, el món seriós,
oint ton plany, ens befaria els dos.
LXXIII. That tie of year thou mayst in me behold
El temps de l’any pots contemplar en mi
en què ja bo i ni fulles groguejants
hi ha en ‘quells brancatges, que el fred emmudí,
on refilaven els moixons abans.
En mi veus el capvespre d’un bell jorn,
quan, post el sol, a poc a poc decau
en la nit fosca, com l’etern sojorn,
que a tot imposa son segell de pau.
Mira en mi agonitzanta una foguera,
sobre la cendra que el jovent deixà:
jaç de mort on s’apagui amb la darrera
flamarada del foc que l’engendrà.
Bé prou que tu ho coneixes, quan l’amor,
veient que em moro, se t’ha fet major.
LXXIV. But be contented: when that fell arrest
Mes no t’apenis: quan m’arribi ja
l’hora implacable que a la mort ens du,
ma vida en aquests versos restarà
com memòria perpètua per a tu.
Rellegint-los veuràs que, en honor teu
i en tu pensant, bo i tots els escriguí;
i el fang tindrà mon fang: ço que ja és seu;
mes tu l’esprit, que és lo millor de mi.
Així, doncs, de ma vida sols la part
dels verms, ma ronya, et pot furtar la mort,
lo vil, la presa d’un coltell covard,
massa baix perquè valgui ton record.
Mon dintre sols és ço que val; i això
resta aquí, sempre teu, com ho só jo.
LXXV. So are you to my thoughts as food to life
Ets per ma pensa com pel viure el pa,
o com pluges d’abril són pel terrer;
mes per tindre’t jo en pau sempre he d’estar
amb angúnies d’avar per son diner:
adés fruint com possessor, i adés
tement te’m robi algun vilà dels d’ara;
si ara celant ma bona sort, després
frisant per dir-la a tots ben cara a cara;
tot just replè de veure’t, a l’instant
sedejo perquè em miris novament;
i ni tinc ni em deleix trobar encant
més que amb ço que et pertany o et fa present.
I així visc, ara amb fam, ara saciat,
sadoll de tot o bé de tot privat.
LXXXV. My tongued-tied muse in manners holds her still
Ma musa silenciosa es manté a part
mentre t’alaben, amb estil polit,
plomes d’or embellides amb tot l’art
dels bells mots que les muses han gornit.
Mes jo et faig pensaments, mentre ells bons mots;
i, com llec escolà, responc «amén»
a cada cant en honor teu, bells tots
de forma que traeix la mà excel·lent.
Quan te lloen, sols dic «just, té raó»,
afegint-hi quelcom a qui en diu més;
mes és de pensament: que en ma passió
el sentir va davant i els mots després.
Rep, doncs, d’altres, el so del lloar seu
i els muts afanys del cor com parlar meu.
LXXXVII. Farewell! thou art too dear for my possessing
Adeu! vals massa perquè et tingui jo;
també tu deus saber-ho çp que vals;
tos mèrits et fan lliure: és de raó;
els pactes que hem forjat hi ha que trencà’ls.
Cert és que tot sigué perquè has volgut;
car, quin mèrit hi ha en mi per tant de bé?
Fou un do sense causa, i l’he perdut;
mon privilegi ho ha deixat de ser.
Ignorant ton valer et vares donar,
o sens dubte ignorant el valer meu;
lo donat per error, deu retornar,
pensant just, altre cop a poder teu.
T’he tingut com si un somni m’encisés;
i en somnis era rei: despert, no res.
XC. Then hate me when thou wilt; if ever, now
Odia’m, doncs, quan vulguis: mai com ara;
mentre el món vol posar-se’m de través,
uneix-te al fat odiós que m’aclapara,
i no et guardis per fe’m més mal després.
Ah, no! Quan venci el cor tan greu patir,
no em vinguis encar tu amb nou sofriment,
atuint-me amb nous mals, i fent seguir
un dia rúfol a una nit de vent.
Si m’has d’abandonar no ho vulguis fer
quan danys més lleus em tinguin ja nafrat;
assalta’m tu al davant, i aixís rebré
de cop lo més crudel que em guarda el fat,
i altres penes, que avui em semblen tals,
amb la de perdre’t se’m faran banals.
XCI. Some glory in their birth, some in their skill
Tal fa gala de llest, tal de ben nat,
tal de ric, tal de fort per son braó,
tal d’anar ben vestit, sense ser vritat,
tal d’un noble corcer o un bon falcó,
i cada orgull se porta un goig en si,
que per sobre tot altre és dominant;
mes cap és prou per satisfer-me a mi,
que els frueixo tots en un plaer més gran.
Ton amor és per mi més que els blasons,
més ric que l’or, més bell que els bells vestits,
més plaent que corcers i que falcons,
i amb ells venço, per tu, els ensoperbits.
Ma desgràcia és que el bé que m’has donat
me’l pots prendre i deixà’m més desgraciat.
XCII. But do thy worst to steal thyself away
Mes fes quant vulguis per llevà’t de mi,
mentre jo visqui ton amor és meu,
i amb ell ma vida ha de trobar sa fi,
car mon viure depèn de l’amor teu.
No dec témer llavors ni el major dany,
de tu, que amb el més lleu pots dar-me mort;
tot veient que altra sort milor em pertany
que la que ajup a ton humor ma sort.
Si no pots, doncs, ni amb l’insconstant voler
vexar un viure que amb ton cor s’és fos,
benaurat privilegi el que em fa ser
ditxós, volguent-me, i morint ditxós!
Mes on hi ha joia sens algun temor?
Potser m’ets infidel, i no ho sé jo.
XCIII. So shall I live, supposing thou art true
Dec viure, doncs, com enganyat marit,
suposant-te fidel; i que el tresor
que estimo és meu encara que ja he sentit
tos ulls posats en mi i en altre el cor.
Com tos ulls no traspuen res dolent,
no he pogut veure en ells com t’has mudat;
no són com els ulls d’altres, que aviat
deixen llegin ben clar tot fals intent;
car el cel, al crear-te, ha consentit
que l’amor en tos ulls sempre hi brillés,
i que, fos el que fos ton esperit,
ton esguard sols d’amor parlar pogués.
La poma d’Eva i tu bé us assembleu,
quan ton cor no respon a l’encant teu!
XCIV. They hat have power to hurt and will do none
Els que s’abstenen de ferir, poguent,
o els plau negar-se a ço que els fa brillar,
o commouen els altres, tot i essent
freds i durs i difícils de temptar,
de dret hereten els divins favors,
i dels béns de natura en son guardians:
ells manen en son rostre, i en son senyors;
els altres no en són més que uns estadants.
La flor, però, que viu i mor per si,
i dona a tot l’estiu flairós ambent,
quan alguna infecció la fa marcir,
val molt menys que mala herba pestilent.
Car lo dolç que es malmet en agre es muda;
i el lliri que es corromp put més que ruda.
XCV. How sweet and lovely dost thou make the shame
Que dolç i amable fas el fingiment,
que, com malura d’odoranta rosa,
macula el brill de ton renom naixent!
En tanta mel va ta malícia closa,
que aquells que conte, punt per punt, ton joc,
fent lasciu comentari a cada esplet,
fins despreciant-te, han d’apreciar-te un poc;
car ton nom redimeix lo més mal fet.
Bella casa els bells vicis han lograt,
puix t’escolleixen per hostatge a tu,
que pots cobrir amb el vel de ta beutat
i embellir tota taca com ningú!
Mes guarda bé, cor meu, aqueix gran do;
que el mal us osca el tall de tremp millor.
XCVI. Some say thy fault is youth, some wantonness
Si ta falta és cinisme de jovent,
o és ta gràcia els pocs anys i el lliure humor,
tara o gràcia t’ho estima igual la gent,
que troba gràcia en ton pecat major.
Com en dit de regina una tumbaga,
fins sent falsa, és tinguda com de preu;
aixís tos erros són: tothom se’n paga,
i com lo de lo millor els retreu.
Que en traïria d’anyells, el llop roí,
si el llop pogués mirar amb ulls d’anyell!
Qui mirant-te et podria resistir
si usar volguessis tos encants amb ell!
Mes no ho facis: t’estimo, i el nom teu,
puix ets tu cosa meua, també és meu.
XCVII. How like a winter hath my absence been
Quin hivern és estat per mi l’absència,
lluny de tu, goig de l’any que vola lleu!
Quant de fred que he patit! Quanta inclemència!
Quin desembre més cru pertot arreu!
I no obstant, era estiu. La tardor entrava
plena i rodona amb son fruitar exquisit,
fill dels besos d’abril, que ella portava
com viuda prenys de son difunt marit.
Però a mi em semblà borda sa ufania,
i una orfenera tants de fruits novells,
car ets tu el bon estiu i el goig del dia,
i sens tu resten muts fins els aucells,
o ho fan, si canten, amb el cor tan pres,
que tot s’esblaima com si el fred vingués.
XCVIII. From you I have been absent in the spring
M’he passat lluny de tu la primavera,
mentre abril, flor-encès, fet un joiell,
duia arreu una alè tan riallera
que el vell SAturn botava i reia amb ell.
Mes ni cants de moixons, ni l’alenada
de tanta flor, de flair i to distint,
m’han dictat cap cançó, ni n’he copsada
cap en la falda on les collí sovint.
Ni em mogué el blanc del lliri, ni en les roses
admirava sa forta vermellor,
car sols eren encants i belles coses
de tu copiades, son model millor.
Semblava’m que era hivern, i que als ulls meus
brollaven en jocs d’ombra els records teus.
XCIX. The forward violet thus did I chide
A la tendra viola he dit aixís:
«A qui has presa ta flaire, lladrissona,
sinó a l’alè del meu amor? L’encís
que, arborant-te, endolceix més ta carona
n’és de ses venes un groller matís!»
Al lliri he condemnat mirant tes mans,
i al morduix per furtar olor a tes trenes;
dues roses entre espines, tremolants,
vegí de ràbia i de vergonya plenes,
i a una altra que a les dos furtà el color
i a son furt hi afegí ton dolç alè;
però en càstig, un cur rosegador
li va xuclar a mort el cor sencer.
I altres flors vegí encar; més ben segur
que olor i color l’havien pres de tu.
CII. My love is strengthen’d, though more wean in seeming
Sembla que no i se m’ha enfortit l’amor;
no estimo menys encara que menys ho apar:
que amor vantat arreu per l’aimador
és com cosa amb què vols mercadejar.
L’amor nostre era nou, tot just floria,
i ja el cantava amb versos exultants,
com Filomela que sos lais destria,
fins que el fosc de tardor emmudeix sos cants.
L’estiu d’ara és tan bell com quan brollava
la veu que ungia de llangors la nit;
mes amb l’aspre xiular que arreu s’esbrava,
lo més dolç s’embasteix i perd delit.
Per ço resto com ella silenciós,
i així mon cant no se’t farà enutjós.
CV. Let not my love be called idolatry
No en digueu del que sento idolatria
ni que amor és un ídol per a mi,
perquè són tots mos cants de cada dia
a l’Amor…, de l’Amor…, i sempre així.
Si avui se’m mostra bo i demà també,
i entre esclats d’excel·lència el veig constant,
no pot ma Musa, que constant vol ser,
ni mudar d’oració ni mudar el cant.
Lleial i bell i bo és món argument:
bell, bo i lleial, o amb mots semblants escric,
i en glosar-los se’n va tot mon talent;
tres temes que fan u: quin camp més ric!
Beutat, bondat, lleialtat: de tot hi ha encara;
sempre n’hi ha hagut; mes juntes, mai: fins ara.
CVI. When in the chronicle of wasted time
Quan en cròniques veig del temps passat
curosa descripció dels sers millors,
i el vell ritme embellir més la beutat
de mortes dames i galants senyors,
llavors, en aquell himne a l’hermosura
de mans i peus i llavis i ulls i front,
hi veig l’ingeni antic gent la pintura
d’una beutat que avui amb tu es confon.
Sa lloança era aixís la profecia,
d’aquestos temps, prefigurant-te a tu;
mes com sols et preveien, no podia
cap d’ells cantar-te bé i amb tret segur.
I ara nosaltres que amb els ulls fruïm,
de llengua per l’elogi no en tenim.
CIX. Oh, never say that I was false of heart
Mai diguis que mon cor t’era traïdor,
quan de lluny veies mal mos sentiments!
De mi mateix puc departí’m millor
que de l’ànima meua que tu em tens.
Ma llar d’amor ets tu: si he anat errant,
com qui acaba el viatge torno aquí,
a temps i tal com era: fins portant
plors que em rentin les taques del camí.
Mes encara que en mi tota flaquesa
de tota llei de sang m’és natural,
mai creguis m’enfonsés en la baixesa
de deixar per un res ço que tant val.
I per mi en l’ample món, tan gran com és,
llevat de tu, ma rosa, tot és res.
CXI. O, for my sake do you with Fortune chide
Queixe’us de ma Fortuna, per favor,
que és la culpable de mos pobres fets;
la que mon viure no ha provist millor,
que amb medis públics o del públic trets.
Eixa és la tara que el meu nom marcà;
i és perxò que mon ser bo i s’ha ennegrit,
com mà de tintorer, fent ço que fa;
compadiu-me, i que m’alci un nou esprit.
Jo en tant, com bon pacient, a glops beuré
l’agror més aspra que infeccions goreix,
i res amarg per massa amarg tindré,
ni cap pena per gran, si em redimeix.
Compadiu-me, i, si ho feu, ja us puc ben dir
que altre no em cal per a curar-me a mi.
CXIII. Since I left you, mine eye is my mind
Tinc els ulls al cervell des que us deixí,
i els que guien mos passos no ho fan més
que com cegos amb esma del camí:
sembla que mirin i no veuen res.
Res me diuen de flors, ni de moixons,
o d’altres formes que a son pas veuran;
ni em retenen, ni em donen, les visions
que l’esprit cull de pressa i tot passant.
Que vegin lo més fi o lo més groller,
el ser més estrafet o el més hermós,
mar o terra, un colom o un esparver,
dia o nit, no em dibuixen més que a vós.
No hi puc acabar res; la vista em ment,
per excés de vritat del sentiment.
CXVI. Let me not to the marriage of true minds
No puc creure que hi hagi impediments
a la unió de dos cors; que no és amor,
el que es muda al topar-se amb mudaments,
o es refreda al lleu tacte de fredor.
Oh, no!, l’amor és far de fonda arrel,
que veu l’oratge ferm i sempre igual;
és com, per nau errant, el fix estel,
qual alçària es medeix, mes no el que val.
L’amor no és joc del Temps, per més que els llavis
de rosa vagin a sa falç caient;
no sofreix mudar d’hores, ni els agravis
dels anys, ans dura i brilla eternament.
I si és falç ço que escric, i en mi es provés,
llavors ningú ha estimat ni jo he escrit res.
CXIX. What potions have I drunk of siren tears
Quants de plors de sirena no he begut,
passats per alambins de damnació,
esperant i tement, sempre vençut
fins quan més em sentia vencedor!
Quins errors més grollers els que ha patit
mon cor, cuidant atènyer exquisitats!
Com els ulls, delirant-les, he sentit
botant-me de les conques enfebrats!
Oh, benefici del sofrir! Bé prou
conec que el mal fa, ço que és bo, millor,
i que un amor ha caigut, bastit de nou,
és més gran, creix més bell i amb més braó.
Aixís retorno a tu, ben castigat,
i del dany que he sofert tres cops pagat.
CXXI. ‘T is better to be vile than vile steem’d
Val més ser vil que no per vil tingut,
quan se befa de ser-ho al qui no ho és;
i el plaer innocent ja està perdut,
si ha d’esser judicat sols pels demés.
Mes, ¿d’on ve que amb mirar fals i ultratjant
tants pretenen furgar en mon jovent,
i, encar més flacs que jo, em van espiant,
i el que tinc jo per bo troben dolent?
No, jo soc lo que soc; els qui em bescanten
és que em vesteixen amb els vicis seus;
puc portar el cap dret, i ells el decanten;
sa baixa llei no és pas la dels fets meus.
A no ser que mantinguin que, en lo humà,
res hi ha bo, i que és el mal son sobirà.
CXXVII. In the old age black was not counted fair
No era bella en l’antic la morenor,
o almenys no li’n donaven pas el nom;
mes el bru ja és hereu de la blancor
i l’hermós s’estrafà, i ho veu tothom.
Des que mà en la Natura s’és posat,
daurant lletjors, mudant per ar la cara,
el bell ja no té nom ni lloc sagrat,
ans viu confós o amb més desgràcia encara.
Perxò ma amiga, que les celles té
de corb, i a joc els ulls, sembla dur dol
de la maca que rossa no nasqué
i befant la creació embellir-se vol.
I aqueix dol amb sos ulls tant s’aparella,
que hermosa, diuen tots, és ser com ella.
CXXVIII. How oft, when thou, my music, music play’st
Música meua: quan et veig polsant
el ditxós instrument quals sons destrien
tos dits suaus, i gentilment vibrant
les cordes temperades m’extasien,
envejo aquell teclat que, al salt més lleu,
besa ton tendre palmellet de mà,
mentre resten mos llavis a prop teu
sens el bé que el teclat gosa besar.
Per sentir ton refrec, prou canviarien
sa condició amb la dels fustets jolius
per on ballen tos dits, que no veurien
més feliç el boix mort que uns llavis vius.
Puix a tant són gosats, bé és de raó,
com ells tos dits, que et besi els llavis jo.
CXXIX. Th’expense of spirit in a waste of shame
Pèrdua d’esprit, en rauxa vergonyosoa,
és luxúria en acció; i en tant que dura
és salvatge, violenta, falsa, odiosa,
homeiera crudel, aspra i perjura.
Tan prompte com saciada és avorrida;
sens pensar-s’hi és buscada, i qui l’ateny
se pren a odiar-la, com traïció gornida
a posta feta per a perdre el seny,
car sa fal·lera i possessió és de boig
i omplena amb sa follia el propi excés;
provada és un dolor si en prova és goig,
i el goig d’abans un somni és sols després.
El món ja ho veu; però no sap ningú
fugir d’un cel que a tal infern ens du.
CXXX. My mistress’ eyes are nothing like the sun
No té ulls de sol ma dama, ben segur;
més que son llavi és el coral vermell;
la neu és blanca?: doncs són pit és bru.
Si n’hi ha, és filferro negre son cabell.
Blanca i roja és la rosa damasquina,
mes tal rosa no he vist en sa galtona;
i tenen molts perfums sentor més fina
que la que exhala en son respir ma dona.
Plau-me oir-la parlar, i sé, no obstant,
que la música té un sonar més dolç;
cert no he vist cap deessa caminant:
ma dona, caminant, xafa la pols.
Mes penso, visca Déu!, que val més ella,
que tal es creu, per falsos mots, més bella.
CXXXI. Thou art as tyrannous, so as thou art
Amb tot i ésser com ets, ets tan tirana
com les beutats que fa l’orgull crudels:
car ja ho saps que en mon cor ets sobirana,
i per mi com joiell el més excels.
Alguns diuen, no obstant, parlant-te clar,
que el rostre teu no és per ferir d’amor
i que mentin no ho goso assegurar,
però em juro que sí en mon interior.
I en prova de què és cert el que he jurat,
mil sospirs vers ta faç sento fugir,
gojosos d’atestar que, en ta beutat,
ta fosca morenor és blancor per mi.
En res ets fosca tu, mes que en tos fets,
i d’ells venen, jo em penso, els mals retrets.
CXXXVII. Thou blind fool, Love, what dos thou to mine eyes
Amor cego, què has fet amb els ulls meus,
que el que esguarden no ho saben veure bé?
Coneixen ço que és bell i els indrets seus,
i prenent-ho per bo, el pitjor els deté.
Si els ulls, perdent-se en corruptors miralls,
ancren en cala que tothom navega,
per què dels errors seus en fas fermalls
d’un pobre cor que sense seny batega!
Per què creure’s mon cor que era el senyor
d’un lloc que és plaça oberta al món sencer?
O és que els ulls, contra els ulls, deien que no
per pintar de fidel un front groller!
Cor i ulls defugiren la vritat
i el flagell de lo fals els ha empestat.
CXXXVIII. When my love swears that she is made of truth
Quan jura mon amor que m’és fidel,
li dic que ho crec —tot sapiguent que ment—
perquè pensi que soc un jovincel
que encara no té del món coneixement.
De veure’m pres per jove jo envanit,
quan lo bo de mos anys sap que és passat,
prenc per cert tot ço que ella m’ha mentit,
i així ni ella ni jo ens diem vritat.
Mes si ella no és lleial, ¿per què no ho diu?
I jo els anys meus, ¿per què no els dic?… ¿Per què?
Perquè l’amor sols d’aparences viu
i no és amic de contar els anys que té.
Per xo jo mento an ella i ella a mi,
i les tares d’ambdós cobrim així.
CXL. Be wise as thou art cruel; do not press
Sigues prudent com ets crudel; forçar
ma paciència no vulguin tos desdenys;
l’angoixa em pot dar mots, i els mots contar
la mena de dolor amb què m’estrenys.
Si pogués dar-te enginy, valdria més,
anc no estimant-me, di’m que sí no obstant:
als pròxims a morir no els calma res
sinó el metge dient que es goriran.
I si jo em desesper, m’enfolliré,
i boig, qui sap!, puc malparlar de tu,
i el món és tan dolent, que sempre hi té,
pel foll parlar, l’orella oberta algú.
Per no veure’m així ni tu escarnida,
si no em tens llei, mira’m bé almenys, ma vida.
CXLI. In faith, I do not love thee with mine eyes
No t’aimo pas amb els ulls meus, a fer,
car en tu mil defectes han notat;
és mon cor el que t’aima i sempre es té
a despit dels ulls meus amb tu lligat.
Tampoc ta llengua encanta a mon oït;
i ni el tendre contacte voluptuós,
ni el gust, ni l’odorat, bramen convit
a taula sensual entre tots dos.
Mes ni mon seny, ni els cinc sentits plegats,
poden vèncer un cor foll que et vol servir,
deixant tots mos trets d’home bo i esborrats
i a mi esclau teu com un vassall roí.
Però el mal se’m fa bé; m’ho deix pensar
que em dona el càstig la que em fa pecar.
CXLIII. Lo, as a careful housewife runs to catch
Vet aquí: com pasega cobdiciosa
veu de prompte un pollet que se li esmuny,
i el nen deixant en terra, delerosa
venta a córrer detràs del que ja és lluny;
i en tant que l’infantó plora i rabia
volguent retindre la que no en fa cas,
ella veu sols el poll que s’esgarria
sens cuidar-se dels plors del bordegàs…,
així tu empaites el qui et veus fugir,
deixant enrere el minyó teu! Ai, dona:
si atenys al fi ton goig, retorna amb mi,
i a tall de mare, besa’m siguis bona…
Pregaré perquè es logrin tos afanys
per tal que et facin retornar mos planys.
CXLIV. Two loves I have of comfort and despair
Dos amors de consol i damnació
com dos esprits fan a prop meu estada;
el primer, l’àngel bo, és un bell varó,
i el mal esprit és dona —i mal pintada.
Per du’m prompte a l’infern, l’esprit femella
vol el bon àngel allunyar de mi,
i al sant procura endiablar-lo amb ella,
temptant el pur amb son maneig roí.
Que l’àngel bo s’hagi tornat diable,
puc sospitar-ho, mes de cert no ho sé;
absents i amics tots dos, ara és probable
que a l’infern el bon àngel ja hi deu ser.
Viuré en sospita: mes no en sabré mot
fins que el mal àngel cremi el bo del tot.
CXLVI. Poor soul, the centre of my sinful earth
A mon ànima
Centre vivent de mon fang pecador,
joc dels rebels poders que et tenen presa,
per què sofreixes, dins, fam i tristor,
i a fora et pintes d’exultant riquesa?
En hostatge ruïnós, a què esmerçar
renda tan gran per un lloguer tan breu?
Bé els cucs se’n faran festa, a l’heretar
tos luxes, que és el terme del cos teu.
Viu, doncs, a esquena d’ell; per a tos fins
siguin les penes ton creixent cabal;
venent hores banals, compra anys divins;
comforta’t tu, i el rest et serà igual.
Nodreix-te de la Mort, que d’homes viu;
que un cop morta la Mort, lo etern somriu.
CXLVII. My love is as a fever, longing still
Mon amor és com febre, sempre ansiosa
d’allò amb què més son mal se sent nodrit;
i creix, creixent el mal, sa fam rabiosa
de saciar son morbós foll apetit.
La raó, metge excels de l’amor meu,
furiós al veure que prescriu en va,
m’abandona, i comprenc amb pena greu,
que ço que ell condemnava em matarà.
Befada la raó, ja no té cura
la dèria desficiosa que em consum:
penso i parlo de boig, i no m’apura
confondre cert i fals, tenebra i llum.
Fins dic que ets rossa i bona, i mai he escrit
que en tu hi ha negre infern i fosca nit.
CXLIX. Canst thou, O cruel! say I love thee not
¿Com pots dir-me, crudel, que no t’estimo,
quan saps que, en contra meu, prenc ton partit?
¿I no és, tirana, pensar en tu, vols dir-m’ho,
tindre’m jo a mi mateix, per tu, en oblit?
An a qui dic jo amic si tu l’odies?
Qui saludo que et sigui desplaent?
I encar més: si oratjosa t’enrabies,
no et revenjo amb mos plors incontinent?
Quin mèrit tinc, prou alt en mos respectes,
que menyspreï servir-te vanitós,
si adoro amb tot mon ser fins tos defectes,
a un geste sols de ton mirar imperiós?
Mes, ai!, segueix odiant, que ja et conec;
tu estimes el que hi veu, i jo soc cec.
CLIV. The little Love-god lying once asleep
Un jorn dormia Amor ben ajagut,
tenint prop son tió d’encendre cors,
quan unes nimfes, d’exemplar virtut,
s’acostaren trescant. Amb mà de flors,
la més bella collí l’encès tió
amb què tants cors fidels s’han arborat,
deixant el que és dels bells afanys patró
dormint i a mà de verge desarmat.
La nimfa apagà el brand en freda deu,
tornant-la, al foc d’amor, font caldejada,
que és medecina que als malalts atreu.
Mes jo, anant-hi per cura, he vist, aimada,
que si amor fa aigua calda amb son calor,
cap aigua pot ni refredar l’amor.
XXIV sonets de Shakespeare:
1, 8, 23, 27, 29, 30, 33, 44, 57, 66, 71, 73, 74, 91, 93, 94, 95, 116, 121, 140, 146, 147, 149, 154.
Selecta de sonets:
12, 17, 35, 50, 51, 54, 60, 61, 64, 70, 75, 87, 90, 92, 96, 97, 98, 99, 102, 105, 106, 109, 111, 113, 119, 128, 129, 137, 138, 141, 143, 144.
Nou i vell:
3, 9, 18, 20, 22, 32, 37, 55, 59, 68, 85, 127, 130, 131.
© de l’edició, Stroligut
