Un Shakespeare català

Un Shakespeare català és l’assaig amb què Cebrià Montoliu presenta la traducció del Macbeth, la primera en català i la segona del Bard després del Hamlet d’Artur Masriera. Va ser publicada el 1907.

Amb aquest pròleg, Montoliu estableix els lligams entre la literatura anglesa i la catalana així com la importància cabdal de Shakespeare en la conformació de l’esperit literari i filosòfic de la cultura europea del segle XIX.

////Els sonets de Shakespeare en la traducció al català de Magí Morera i Galícia

un shakespeare català macbeth cebrià de montoliu

Nothing of him that doth fade,
But doth suffer a Sea-change
Into something rich and strange.

The Tempest

Entre les moltes altres grans figures que caldrà un jorn reintegrar als nostres dominis literaris, cap de tant relleu per a nosaltres, cap que en els moments actuals representi una força estratègica comparable a la del gran poeta i dramaturg anglès. No parlo ja en el sentit limitat del sanitós efecte que una tal reintegració ha de produir a la nostra actual confosa barreja d’escoles i tendències, on es perd com en una mar revolta la gran massa del nostre jovent lletrat; per més que sovint, en mos moments de dubte, jo m’hagi retirat silenciós i obert el meu Shakespeare en qüesta de bon sentit i d’aquella santa confiança en si mateix, mare de tot bell mot, com de tota noble acció, de què n’és mestre. No, no és aquesta sublim aparició, tal vegada decisiva en la nostra menuda lliça d’infants cridaners, el que més em feia sospirar per un Shakespeare català. És, d’una part, la meva fonda convicció, que a seguit exposaré, que en Shakespeare es troba l’expressió més alta del nostre pensament actual i el fonament espiritual de la nostra època revolucionària, amb el seu corol·lari dels principis substancials de la moderna renovació estètica; i d’altra, íntimament relacionada, per altra banda, amb aquesta, la consideració del poderós instrument de cultura, i cultura de la més noble, que una tal obra ha de posar en les nostres mans. Entre moltes altres virtuts, Shakespeare posseeix, en efecte, la d’ésser un gran educador. Ningú entre els grans poetes de la humanitat, que per això mateix són els seus grans mestres, no pot disputar-li la glòria d’oferir-nos una representació de la vida més sana i més cabal, ensems que més fidel i imparcial; i els seus immortals caràcters, infinitament variats, a través de l’infinit garbellament de llurs diverses situacions escèniques, ofereixen al lector un transsumpte del món tan perfet, que cap ensenyança és capaç de suplir l’experiència que dóna la simple lectura d’aquesta nova bíblia d’humanisme actual.

Altrament, ja sembla del domini públic la vella prèdica que no ens pot satisfer la lectura dels grans mestres en llengua estrangera, tota literatura que aspiri al dictat de nacional necessitant per a sa pròpia independència reamotllar en sa pròpia llengua les manifestacions culminants del geni humà en les forasteres; i ara, al cap de mig segle d’activa producció literària, a la fi tothom sembla instruït de la necessitat en què la nostra renaixença es troba de resumir aquella tasca tan brillantment començada en temps de la nostra independència política, enriquint, a l’exemple dels eximis traductors catalans de Dante, Petrarca i Boccaccio, el nostre exhaust tresor espiritual amb els grans presents de totes les generacions i de totes les races.

Donant, doncs, per instaurada aquesta feina, ¿qui negarà que una de ses primeres aplicacions que s’imposen no sigui la reparació del buit que en els nostres dominis representa la falta d’un teatre clàssic nacional, com els que ocuparen el bo i millor de l’esperit europeu durant els segles XVI , XVII i XVIII? Aquesta —sobretot el segle XVII— és, en efecte, l’època clàssica del teatre a Europa, en la qual, després dels primers assaigs lírics i èpics populars de les literatures naixents, l’esperit democràtic medieval, encara viu tot i amenaçat de mort per la concentració política, donà vida a aquelles grandioses expansions artístiques conegudes amb el nom de teatres clàssics castellà, anglès, francès i italià, les grandioses creacions i art exquisit dels quals avui ens omplen d’estupefacció.

Quina mena de teatre hauria infantat Catalunya si hagués viscut políticament en aquella època i no hagués arribat feta un cadàver a aquella esplèndida florida de les arts coneguda amb el nom de Renaixença, cosa és impossible d’escandir; mes les singulars i profundes analogies tan sovint remarcades en el caràcter i constitució nacionals de tots dos pobles, difícilment permetran contradir la suposició que en tal cas el nostre teatre clàssic hauria estat molt semblant a l’anglès elisabetià i el nostre geni dramàtic molt semblant al de Shakespeare; hipòtesi que, altrament, amb palpable eloqüència, a través dels segles les vicissituds del nostre incipient teatre contemporani han vingut a confirmar.

Oh Catalunya, tu que vilment junyida al carro triomfant dels Cèsars espanyols, no vares conèixer en aquell trist temps del teu captiveri altre teatre que les creacions sublims, quintaessenciades de dogmes metafísics ,dels grans dramaturgs castellans, és hora ja, en ta resurrecció meravellosa, que beguis en altres fonts més clares el nèctar de la Vida Nova que ara et somriu amb promeses de benaurança; i en aquesta imperial creuada que ara emprens sigui ton primer trofeu el de Shakespeare, aquest gran geni tutelar de totes les renovacions, els dolços i prudents oracles del qual, sàviament abocats, semblaran a ta orella com d’un fill teu, fins al punt de fer-te oblidar a estones el pregon mancament de ton tràgic passat!

Doncs, predicant amb l’exemple, aquí va la meva modesta col·laboració a una obra que, per, la seva magnitud, ha de ser forçosament col·lectiva; i, deixant per a més endavant la necessària apologia del meu treball en allò que el singularitza entre els seus similars, des d’aquí saludo amb efusió els bons companys que, com obeint a una secreta consigna, surten de tot arreu a posar cadascú la seva pedra en l’edificació d’aquest gran monument a Shakespeare català, que de tant temps ha estat un dels meus somnis més volguts.

Shakespeare modern

Per tot el que he dit fins ara ja es podrà suposar fins on arriba la meva admiració per Shakespeare. Tant com ses excel·lències adoro els seus defectes, i ell és per a mi el sol geni indiscutible. L’explicació és senzilla. Shakespeare ens ha fet a nosaltres: la nostra vida espiritual, que és la real, és obra seva. Ell, en una paraula, ens ha traçat l’òrbita en la qual ara ens movem, i fins que n’haurem sortit no cal pas que pensem a judicar-lo, puix no tindríem terme de relació. El mateix passaria amb Homer entre els antics pagans i amb Dante entre els cristians medievals, car un i altre ocupen una situació correlativa en llurs respectives èpoques; i així com Homer sintetitza l’Edat Antiga o el paganisme, i Dante l’Edat Mitjana o el cristianisme, jo entenc que Shakespeare encarna l’Edat Moderna o el positivisme, aquesta doctrina filosòfica, base del dogma religiós modern, que fins al nostre temps no havia de trobar sa fórmula definitiva.

Shakespeare i la ciència

Ja sé que tot això sonarà estrambòtic a moltes orelles; moltes orelles; més, devent abandonar tota explicació secundària, i deixant de banda els llocs comuns sobre el naturisme i l’objectivisme sorprenents en l’obra d’en Shakespeare, que es recordi tan sols la fonamental divisió que fa en Comte de la Història en edats teològica, metafísica i positiva, i digui qualsevol qui, entre tots els poetes de tots els temps i tots els llocs, encarna millor la darrera. «Shakespeare —ha dit la ciència contemporània per boca d’en Lombroso— havia intentat fer penetrar la ciència en la literatura. Era un gran geni, i el geni endevina, amb avenç de segles, l’obra futura.» Si el procediment analític és el fonament de la investigació moderna, cap anàlisi més rigorós que el dels caràcters de Shakespeare; i si la ciència, com ha formulat el positivisme, no és més que la coordinació sistemàtica dels variats fets que l’observació ens mostra, l’art de Shakespeare res ha d’envejar a la ciència més perfeta, a la qual, en canvi, avantatja de tota la immensa volada lírica i omnipotent grapa sintètica amb què el seu geni clou el seu propi cercle, obra miraculosa del poeta, inassequible ara com ara al gran orgull de la nostra ciència.

Shakespeare i la crítica

I ni tan sols l’esperit crític —l’obra poètica contemplant-se a si mateixa—, aquest estrany de la consciència creadora del geni, darrera novetat introduïda per Goethe, pot considerar-se absent en l’obra de Shakespeare, com portentós Hamlet, ell sol un món i una literatura, ens ofereix en aquest punt el ver prototip on han xuclat llur mateixa saba tots els Fausts i Faustets contemporanis. Prodigi dels prodigis, aquest, que ens mostra com un home, després d’haver ocupat amb la massa de les seves creacions tota una era, amb una sola d’elles, que sembla destacar-se’n a manera d’apèndix, ens dóna la llavor de la següent.

Romanticisme i Classicisme

Siguin fetes aquestes consideracions per a sortir al pas d’aquells, ja pocs per ventura, que endebades intenten soterrar Shakespeare amb l’excusa que ha mort, segons ells, el moviment romàntic del qual el gran poeta anglès fou un jorn la bandera obligada. Prescindint de la impropietat dels noms romàntic i clàssic per als conceptes que amb ells es volen expressar —l’eterna lluita entre la conservació i la reforma en tot organisme vivent; prescindint de si, des d’aquest punt de vista, el veritable de la qüestió, pugui mai dir-se que el dinamisme o l’estatisme siguin morts, essent com són, en llur periòdica alternació, forces permanents en l’economia de tota producció artística; prescindint de la inexactitud de titular romàntic a Shakespeare, quan l’estudi de la literatura elisabetiana ens el mostra— com era d’esperar, puix aquesta és la llei del geni —ocupant un pedestal superior al pla terrer dels romantics i els clàssics¹ del seu temps, als quals, per això, serveix de punt d’enllaç i de concòrdia; àdhuc prenent les paraules en llur sentit estricte de la darrera gran fase per la qual ha passat l’eterna contesta entre la tradició i la revolució en literatura, dubto que ningú pugui seriosament vincular la figura del gran poeta amb un moviment circumstancial, que per una natural reacció contra l’empatx d’emperrucat i empolvorat classicisme del segle XVIII, el proclamà son profeta. ¿És que per ventura un estudi amatent dels fets no ens mostraria més aviat com, després d’haver servit de pedra angular al bastiment colossal de la literatura germànica i d’esdevenir per aquesta via el suprem mot d’ordre de la revolució literària a Europa, Shakespeare ens surt tan incorrupte i tan verge de la gran tempesta a sa evocació congriada com abans els patrons clàssics havien sortit de les barroeres mans de Renaixença, que els va adorar, els va estrafer i els va esgotar sense compendre’ls? Tan cert és que l’art veritable en fuig, d’aquestes lluites d’escoles i tendències que tan vanament i pomposament es disputen el seu nom; i el geni, esperit subtil, se’n burla dels nostres beneits embotellaments per a fins industrials i usos domèstics.

Shakespeare, fill nostre

Fet curiós aquest, al qual el que acabem d’esmentar ens du per mà. Fins ara hem considerat Shakespeare com pare del nostre pensament: doncs ara veurem com les mateixes raons ens el permeten nomenar fill nostre. Que Shakespeare sigui un ver producte de l’època elisabetiana, sembla insubstancial truisme; i, físicament parlant, tant pels materials integrants de la seva obra, com per sa perfeta compenetració amb l’esperit del seu temps, segons la seva gran popularitat en vida confirma, sa noble figura sembla mostrar-nos el pur model de l’escriptor de la Renaixença anglesa. Mes plantegem la qüestió en altra forma i preguntem: «Fou Shakespeare, per als seus contemporanis, el que és per a nosaltres?». I al punt ens serà manifestada tota la immensa transcendència que el fet Shakespeare ha adquirit modernament. El mateix bon Ben Jonson, l’amic del poeta i el seu més exaltat panegirista —no dic ja el poeta mateix, que mai en sa vida sembla haver donat importància al seu geni—, segurament no se’n sabria avenir de l’alt pedestal en què nosaltres hem col·locat aquella ànima del segle i esverament de l’escena, com l’anomenava, sense per això deixar de pensar que, dels dos, el ver immortal era ell i no Shakespeare.

És que Shakespeare, amb tota l’època elisabetiana, en allò que tingué de shakespeariana, s’anticipà en dos-cents anys a la gran Revolució literària que acabem de presenciar. Allò fou un Somni d’una Nit d’Estiu» històric, una albada portentosa enmig de les tenebres boreals —màgic enlluernament nacional, tant ràpid que trenta anys després de la mort del poeta ni teatres hi havia a Anglaterra, on de 1577 a 1599 se n’havien obert onze enmig d’una florida literària tan esplèndida com sols la Grècia ens en mostra de pariona. Fou obra d’un moment, i ja semblava com si els Drets de l’Home i Napoleó, l’Enciclopèdia i el Terror, Goethe, Darwin i Laplace, a l’impuls de l’onada triomfant de la Reforma, anessin a sorgir a la llum del sol, dues centúries abans d’hora, quan, tot d’un cop, l’aurora prodigiosa s’apaga i la negra nit torna a engolir la terra frisosa i admirada en l’expectació del miracle. El fosc espectre del puritanisme primer (al qual tant deu, per altra part, l’ànima anglesa), i la farsa pomposa del pseudoclassicisme de la Cort dels Lluïsos després, produïren aquest fatal eclipsi, bon punt nascuda, de la gran lluminària que sols a través de dues paoroses revolucions havia de triomfar en els nostres dies. L’exemple de Voltaire és prou típic per a evidenciar l’absoluta incapacitat del segle XVIII, amb tot son esperit de revolta, de comprendre Shakespeare. En els pobles com en els individus, el gust és el darrer que canvia, i calgué donar temps perquè l’esperit revolucionari passés del camp polític a l’estètic, perquè els homes nous veiessin en els disjecta membra de l’obra shakespeariana els materials preciosos que àvidament cercaven per a llur somniada Restauració literària.

«En el sacseig literari que l’agita —deia el conservador Guizot en el pròleg de sa traducció—, l’Europa continental gira i els ulls envers Shakespeare. El sistema clàssic és nat de la vida i els costums del seu temps; la seva imatge subsisteix brillant en les seves obres, però no pot ja més reproduir-se. Prop dels monuments dels segles passats comencen a alçar-se els monuments d’una altra edat. Quina serà llur forma, ho ignoro; tanmateix, el terrer on poden llurs fonaments assentar-se ja es deixa descobrir. Aquest terrer no és el de Corneille i Racine; no és tampoc el de Shakespeare: és el nostre; més el sistema de Shakespeare pot oferir-nos, em sembla, els plans segons els quals el geni deu ara treballar.»

Aquest era el to que usava a Europa la generació literària precedent a la nostra, ensems que més profèticament, de l’altra part de món, un altre tory, amb sa veu representativa, exclamava: «No podem veure de prop la muntanya. Calgué una centúria per fer-la sospitar, i fins que dues centúries hagueren passat després de sa mort no aparegué una sola crítica que poguéssim estimar adequada. Fins ara no ha estat possible escriure la història de Shakespeare. No fou fins al segle XIX, el geni especulatiu del qual és una mena de Hamlet, que la tragèdia de Hamlet podia trobar tan meravellats lectors. Ara la literatura, la filosofia i el pensament moderns estan shakespearitzats. La seva ment és l’horitzó enllà del qual actualment no podem veure. Les nostres orelles estan educades al seu ritme».

I si això es deia fa cinquanta anys, ¿què no hauríem de dir avui, que els fets han confirmat tals profecies i que la labor gegantina de la crítica shakespeariana ens ha posat molt més a prop de la genuïna pensa del poeta, en aquell temps tan imperfectament coneguda? Bé podem, doncs, concloure que Shakespeare, com el Crist, ha viscut dues vegades i és fill de dues èpoques: primer, fill material de la Renaixença anglesa, verger en què pàl·lidament i breument brillà entre la cort dels seus deus menors; després, ressuscitat i transfigurat d’entre dos segles de tenebres, fill espiritual de la Revolució, que l’ha entronitzat en el nostre novell Parnàs, on regna esdevingut, per fi, una realitat vivent com el sol, carn pastada amb la nostra sang i alenada amb la nostra ànima, miracle de la nostra fe incommovible en un ideal d’expressió artística més ampla, senyera amb les nostres mans confegida per als combats de la nostra gran Revolta estètica, en la plena expressió de la paraula i amb més just títol que Goethe, Carlyle, Hugo, Zola, Ibsen o Mæterlinck, el nostre contemporani; car, al cap i a la fi, ell és, si alguna en tenen, llur ànima col·lectiva, i, més fondament que cap d’ells, el verb de la societat moderna.