pensaments maragall goethe

Pensaments – J. W. Goethe

Els “Pensaments” de J. W. Goethe traduïts per Joan Maragall publicats per la Biblioteca Popular de «L’Avenç» el 1910.

Els Pensaments de J. W. Goethe traduïts per Joan Maragall i publicats per la Biblioteca Popular de «L’Avenç» el 1910.

pensaments goethe maragall català
Gravat de Josep Obiols, 1932

Sols que el cel es fes més clar
en veuríem mil i enllà.


El Pare Nostre és bella oració,
consol i ajuda en la tribulació:
quan un invoca el Pare seu i teu
deixa doncs que l’invoqui, en nom de Déu!


Què fóra un Déu que sols de fora estant
mogués la creació en tots els sentits?
Un Déu fent ballar el món al cap dels dits.


De Déu es moure el món de dintre estant,
essent-ne el contingut i el continent
i força i esperit, i que tot quant
es mou i alena i viu el fa present.


Com? Quan? A on?… Els déus no en diuen res.
Tu atén-te al com i no preguntis més.


Si vols avençar sempre en l’Infinit,
recorre tots els ambits del Finit.


I si del Tot la porta vols desclosa,
cerca’l sempre en la més petita cosa.


No tots els camins són per a tots els caminaires:
mireu com les aranyes es fan camins pels aires


Una corona es fàcil de trenar-la:
el cas es trobar un cap bo per posar-la.


Lluna nova i boca besada
torna sempre fresca, resplendent i sana.


Res me faria més dol
que trobar-me al cel tot sol.


Tot ho soporta la humanitat,
menys un seguit de felicitat.


No et dongui el mal cap recel:
de tot hi ha en tota cosa.
Encara que caigui el cel
sempre ho cantarà una alosa.


Per a tothom hi ha, sia com sia,
un últim goig i un últim dia.


En res se troba talment
la pau i serenitat
com en fer-se lliurement
la propria felicitat.


Gaudeix d’allò que el dol t’hagi deixat:
res hi ha més dolç que el dol passat.


Divideix i venceràs?
Uneix i dirigiràs!


Jo no sé res més alt ni més bonic
que confessar lo bo d’un enemic.


Posant nom a cada home l’allisteu,
i després per la llista el coneixeu.


Qui hi mira ben endins troba quelcom
que fuig de tota llista i no té nom.


Res més senzill que afalagar els pobres:
però diga’m, hipòcrita: ¿amb què et cobres?


—Mestre, do-m la saviesa
d’arribar a vell.
—Tingues present
que no és un art la vellesa:
ho és portar-la dignament.


El nostre fi més alt hem de trobar-lo
en conèixer aquest món sens menysprear-lo.


I si en la vida arribes on jo só,
ves si pots estimar-la tant com jo.


I no m’alabeu tant la saviesa:
de la modèstia ens hem de fer virtut;
que ans d’acabar els errors de joventut
comencen ja els errors de la vellesa.


Res del que passa
t’immuti gens:
per això som homes,
per fe’ns eterns.


Fes el teu curs en la vida
com els astres per l’espai:
sense pressa, dins ta mida,
mes també sens parar mai.


Poeta: per la teva obra
el pastor i l’heroi et sobra.
Dansa, dansa tu, minyó:
la poesia la fa l’ocasió.


Per viure molt, i sempre a gust, procura
donar-te una absoluta perfecció:
aquesta tasca sempre dura.
Mai podràs dir: —Ja he acabat—
ni en el temps ni en l’eternitat.


En mar llisa una pedreta
cau i no hi fa cap senyal;
ni la penya quan s’estimba
dins d’un mar de temporal.


—Per què creus tant en la immortalitat?
—Perquè és per a mi una gran necessitat.


El millor fruit del nostre esforç
reïx en un monument d’inconsciència.
No floririen pas al Sol les flors
si poguessin saber-ne l’excelència.


Si l’ull no fos quelcom de sol
no podria veure el Sol:
ni nosaltres a Déu sentir
si no fóssim quelcom de diví.


Tal com es cadascú, així son Déu:
per això tanta gent no hi creu.


Mantén-te pur en ta pau
mentre al teu entorn hi ha guerra:
com més un home et sentiràs
més als déus t’assemblaràs.


Aquell que juga amb la vida
mai arriba a res de bo:
qui a si mateix no es domina
resta sempre servidor.


Si perds la fortuna, has perdut quelcom;
procura refer-te guanyant-la de nou;
si has perdut la fama, has perdut molt més,
però pots recobrar-la mostrant bé qui ets;
si has perdut l’ànim, tot ho has perdut,
i més te valdria no haver mai nascut.


Si vols una bona vida
no et planyis mai del passat:
comença sempre a refer-te
com si tot just fossis nat.
Ton deure de cada dia
el dia ja te’l dirà;
complau-te en allò que facis
i estima allò que altre fa.
No tinguis odi a ningú…
i deixa a Déu fer més que tu.


La religió uneix a la gent:
la irreligió més fortament.


Deixeu fer focs per Sant Joan,
que sempre en durarà l’alegria:
perquè d’escombres velles sempre n’hi haurà,
i de joventut cada any se’n cria.


El posar i treure els troqueus
de la ratlla, amb paciència,
i els difícils espondeus
ajustar-hi a consciència,
fins que el vers queda perfet,
sempre em fou cosa enutjosa:
deixeu la rima amorosa
que fluexi lliurement
com un cant, tant agradosa
com l’esguard de qui l’entén.


El qui té ciència i art
té també religió;
mes qui en aquells no haja part
tinga al menys religió.


Les penes que passem són com aquelles
bolves de fosquedat que ens van pels ulls,
que arreu on els girem se’ns interposen,
enterbolint-nos çò més bell i pur.
I el món, per això, no deixa d’esser clar:
en els ulls, no en el món, el mal està.


Van els astres, plens de vida,
per camins ben escollits,
tots rodant de l’embranzida
fent-se els dies i les nits.
Com un torrent salta i s’agita
de l’un a l’altre el deler seu,
i aquest deler i aquesta lluita
és la eterna pau de Déu.


Si se t’aferren mals al cap i al cor,
deixa que se t’aferrin:
al qui ja no té dubtes ni té amor
tant se val que l’enterrin.

Tot allò que es de raó ha sigut ja pensat: sols hem de provar de pensar-ho de nou.


Com pot un hom aprendre a coneixe’s a si mateix? Mai per la reflexió, sinó per l’acció. Procura fer ton deure, i sabras allò que hi ha en tu.


Però quin es ton deure? Allò que el dia et demana.


Digue’m amb qui vas i et diré qui ets; i si sé en què t’ocupes, sabré el que serà de tu.


Cada home ha de pensar a la seva manera, perquè cadascú troba en el seu camí una veritat o un aspecte de la veritat que l’ajuda vida a travers. Però a ningú li es permès abandonar-s’hi, sinó que l’ha de confrontar a cada moment: el pur instint per si sol no convé a la natura umana.


Una activitat sens reserva, sia de la mena que sia, acaba en ruïna.


En les obres de l’home, el mateix que en les de la natura, allò més digne d’atenció es la intenció.


No sempre és necessari que una veritat se concreti, sinó que n’hi ha prou que suri i es difongui en l’atmosfera espiritual desvetllant assentiment i harmonia, com el so de les campanes se difon amorosament pels aires.


Bufar no es tocar la flauta: cal saber moure els dits.


Els botànics classifiquen tota una mena de plantes amb el nom d’incompletes. Així mateix pot dir-se que hi ha homes incomplets: són aquells en els quals l’impuls i el desig no són proporcionats a la capacitat d’acció i d’acabament.


Es una grossa falta, molt comuna, creure’s ésser més d’allò que un és, i estimar-se menys d’allò que un mereix.


La dignitat de l’art, on se veu més és en el de la musica, perquè en ella no hi ha matèria a descomptar, sinó que és, en si mateixa, substància i forma, i aixís eleva i ennobleix tot allò que expressa.


L’amor a la veritat se coneix en que per tot arreu sap trobar i estimar quelcom de bo.


El millor de la història són els entusiasmes que promou.


El microscopi i el telescopi perverteixen la puresa del sentit humà.


Tot allò que ens deslliura l’esperit sense augmentar-nos el domini sobre nosaltres mateixos, és perniciós.


Si voleu que m’interessi en l’opinió d’altri, cal que em sia exposada d’una manera afirmativa: de problemes ja en tinc prou amb els meus.


La superstició és tant essencial en l’home, que, quan se la vol foragitar, ella s’amaga en el més recòndit de l’esperit; i, quant un se’n creu més segur, ella surt sobtadament i torna a apoderar-se’n.


Hi ha coses que les coneixeríem molt millor si no volguéssim coneixe-les tant.


La imaginació, sols l’art (i especialment la poesia) pot regir-la. No hi ha res més temible que imaginació sense gust.


La tasca del poeta és representació, que arriba a son grau suprem quan s’iguala amb la realitat, és a dir, quan les formes n’han sigut talment vivificades per l’esperit que qualsevulla puga pendre-la per viventa. Així, doncs, la poesia, en son grau suprem, apareix del tot objectiva; i quan més es retrau a dins del subjecte, més perill corre de perdre’s: aquell que sols representa el seu propi interior, sense donar-li una objectivitat exterior, o bé sense animar aquest exterior amb l’interior, serà en els graons d’avall de tot i a punt de tocar en el pla comú d’allò que no és artistic.


L’oratòria té els mateixos privilegis que la poesia, i se’n val per obtenir iguals avantatges en l’exterior i momentani de la vida civil.


Lord Byron és un talent dotat de veritat i grandesa naturals, però amb formació irregular i selvàtica; i per això no se’l pot comparar amb ningú més.


El mèrit propi de la cançó popular és en que els seus motius són presos directament del natural. Els poetes cultes podrien aprofitar-se d’igual avantatge si en sabessin; però el cas és que la gent inculta posseeixen el secret del laconisme molt més que no pas els poetes de professió.


Skakespeare es molt perillós per als talents novells, perquè no poden fer més que reproduir-lo, tot pensant-se que es reprodueixen a si mateixos.


Ningú pot judicar sobre història sense haver viscut història en si mateix. Igual succeeix a un poble en conjunt: els alemanys sols hem pogut judicar sobre literatura quan n’hem tinguda de pròpia.


Quan un hom és vell ha de fer més que quan era jove.


Un deure complet dóna sempre el sentiment d’un deute major, perquè un sent que mai fa prou.


Sols la mancança d’amor deixa conèixer els defectes: per això convé de vegades desfer-se de l’amor, però no més que allò que és necessari per a aquell fi.


Per llegir cal entendre; per escriure cal saber; per creure cal comprendre; per demanar cal donar; i, si ets entès, cal que sies útil.


Una visió igualment forta de l’interior i l’exterior és cosa rarissima.


Allò que no ens és present, obra en nosaltres per tradició: de la més usual en diem història; altra de més alta, emparentada amb la imaginació, és el mite; i, si encara es vol anar més enllà en busca de l’ocult sentit, ens trobem amb la mística.


En la contemplació el mateix que en l’acció, cal saber distingir entre l’accessible i l’inaccessible: sense aquesta distinció no s’arriba a res de bo en l’una ni en l’altra.


Heus-aquí dues forces pacífiques: el dret i la bona criança.


La història de les ciències es com una gran fuga musical en la qual les veus dels pobles van apareixent l’una darrere l’altra.


Si l’home vol correspondre a tot quant se demana d’ell, cal que es tinga per més del que es.


El treball fa els companys.


Certs llibres semblen escrits no perquè la gent hi aprengui, sinó perquè sàpiguen que l’autor havia après alguna cosa.


Cada bri fa la seva ombra.


Abans de la tempesta s’alça impetuosament per última volta tot allò que després ha de restar llargament humiliat en el fang.


No per tot on hi ha aigua hi ha granotes: però allí on se senten granotes es segur que hi ha aigua.


Qui no sap llengües estranyes no sap la seva pròpia.


No són mals els errors mentres som joves: el mal es anar-los arrossegant cap a la vellesa, perquè es tornen inútils i rancis.


Quan l’home es posa a reflexionar sobre el seu fisic o el seu moral, gaire bé sempre es troba malalt.


És una exigència de la natura que l’home de tant en tant s’entorpeixi sense arribar a dormir: d’aquí ve el gust del fumar, de l’alcohol, de l’opi.


Hi ha gent que perquè van donant cops de martell a la paret se pensen que claven claus.


No hi ha res vulgar que, expressat de certa manera, no aparegui humorístic.


Tothom sap dir allò de què està ben convençut.


La condició dels homes és com la de la mar, que se li donen diferents noms i al capdavall tota ella no és més que aigua salada.


L’home benaurat en aquest món, és aquell que pot harmonitzar el principi amb la fi de la seva vida.


Per estrany que sembli, és ben cert que la veritat i l’error vénen de la mateixa font: per això moltes vegades no es pot combatre un error sens fer mal a la veritat.


Planyo aquells que fan massa cas de quant passatgeres són les coses i s’enfonsen en la consideració del no-res d’aquest món; perquè els homes precisament hi som vinguts per fer etern això que és passatger, cosa que sols podem conseguir sabent estimar degudament l’un i l’altre.


Si l’arc dels set colors roman en el cel un quart d’hora, acabem per no veure’l.


Allò que en diem obscurantisme no consisteix pròpiament en anar contra la veritat, la claredat, la utilitat, sinó en propagar la falsedat.


El diletantisme pres seriosament, i la ciència professada mecànicament, esdevenen pedanteria.


Els Mecenes fan avençar els artistes, i això està molt bé; però no vol dir que facin avençar l’art: l’art no més el fan avençar els mestres.


El més foll de tots els errors és el de certs joves que, quan descobreixen una veritat que ja havia sigut descoberta per altres, creuen que no són originals.


Els erudits són abominables en la contradicció, perquè a qualsevol que vagi errat el tracten com a enemic personal.


La bellesa mai no pot veure clar en si mateixa.


Tots vivim del passat i morim del passat.


No podem dir que posseïm sinó allò que entenem.


Si volem aprendre quelcom de gran, comencem per refugiar-nos en la nostra petitesa nadiua, i amb això ja haurem après alguna cosa.


Aquell qui soporta les meves faltes és el meu senyor, encara que sia el meu servidor.


Als homes de qui un exigeix el compliment de deures sense otorgar-los cap dret, és menester pagar-los bé.


El magnífic cant de l’Iglesia Veni, Creator Spiritus és pròprament una invocació al geni: per això commou poderosament els homes forts o de gran esperit.


La bellesa és manifestació de misterioses lleis naturals que sens ella ens restarien sempre ocultes.


Jo puc prometre ésser lleial, però imparcial no.


Alli on s’acaba l’interès s’acaba la memòria.


El món és una campana esquerdada.


Quan vinc en coneixement de la meva relació amb mi mateix i el món exterior, d’això en dic la veritat. Així cadascú pot tenir la seva veritat pròpia, essent sempre una sola i la mateixa.


El desagraïment és sempre una mena de debilitat. Jo mai he conegut homes forts que fossin desagraïts.


Som tant limitats que sempre ens pensem tenir raó.


El veritable simbolisme consisteix en representar allò que es general per allò que és particular, no com un somni o un fantasma, sinó com una manifestació momentania però viventa de l’inescrutable.


L’ideal posat al servei del real acaba per devorar-lo i per devorar-se a síimateix: per exemple el paper-moneda, que devora la moneda i el crèdit que en representa.


En rigor no podem dir que aprenem sinó d’aquells llibres que no podem judicar: d’un llibre que podem judicar, més aviat direm que el seu autor pot aprendre de nosaltres.


Els prejudicis dels homes descansen en el caracter de cadascú: així ells són respectivament essencials, i per tant invencibles: ni la raó, ni la intel·ligència, ni l’evidència, hi poden res absolutament.


Tot caràcter es fa sovint llei de les seves debilitats. Per això s’ha dit: «Invencible és la prudència darrera de la qual s’amaga el temor.» Per això també molts homes dèbils són revolucionaris: es pensen que els aniria molt bé no ésser governats, per allò mateix que ells no són capaços de governar els altres ni a si mateixos.


Quan els homes obtenen la llibertat, comencen a actuar els llurs defectes: en els forts, l’abús; en els febles, la negligència.


Es inútil combatre allò que ès vulgar, perquè resta eternament igual.


El que a mi m’ha passat amb l’estudi de les ciències és com a un que, havent-se llevat molt dematí, en la mitja llum de l’alba esperés impacient la sortida del sol i així que el sol sortís el deixés enlluernat.


De l’eternitat ençà, desplegant-se a travers del temps, les grans forces originàries actuen irresistibles: si utils o danyoses, això és accidental.


L’art de la dansa mímica anul·laria totes les altres arts plàstiques sinó fos que l’excitació dels sentits que promou és tan fugitiva i que per promoure-la li cal recórrer a l’exageració. És això que sortosament n’aparta als veritables artistes; però, considerant-la amb enteniment, hi poden aprendre molt.


Allò que és general ha d’acomodar-se eternament an allò que es particular.


Aquell a qui Natura comença a revelar la claredat del seu misteri, sent una irresistible inclinació a l’art, que n’és el més digne oracle.


El temps és en si un element.


L’home mai arribarà a comprendre quant antropomòrfic és.


L’adesió irreflexiva i apassionada als talents problemàtics fou una falta de la meva joventut de la qual mai m’he pogut acabar de desprendre.


Un vell examinador molt benvolent digué a l’orella a l’estudiant a qui acabava d’examinar: Etiam nihil didisciti («Tu tampoc has après res»); i el va aprovar.


Vaig amoïnar-me molt en allò que és general fins que vaig adonar-me del partit que els homes superiors treien d’allò que és particular.


En rigor un no pot afirmar quelcom sinó quan sap poc: amb la molta ciència vénen els dubtes.


Els errors de l’home són allò que el fan pròpiament amable.


L’odi i la mala voluntat retenen l’observador en la superfície de les coses encara que sien acompanyats d’una gran perspicàcia; mentre que, al contrari, si aquesta s’acompanya amb l’amor i la benvolença, penetra en tal manera els homes i les coses, que pot tenir l’esperança d’arribar fins a l’Ésser Suprem.


La matèria tothom la veu; la substància només la troba aquell que té quelcom a fer-hi; la forma resta un misteri per a la major part.


Mira el món com vulguis, sempre hi trobaràs un costat de dia i un costat de nit.


L’error se repeteix constantment en els fets: per això un no s’ha de cansar de repetir la veritat en les paraules.


Entre tots els pobles, els grecs són els que han somniat el més bell somni de la vida.


La mestria passa sovint per egoisme.


Hi ha una mena de reflexió entusiasta que és de gran vàlua amb tal de no deixar-se emportar per ella.


La veritable escola preparatòria és l’escola mateixa.


La relació de l’error a la veritat és com la de la son a l’estar desvetllat: jo he notat que un surt de l’error com refrescat per emprendre la veritat de nou.


Quina és la millor forma de govern? Aquella en que aprenem a governar-nos a nosaltres mateixos.


A l’art de tots els temps s’ha de fer alguna concessió, menys a l’art grec; un li resta sempre en deute.


La sentimentalitat dels anglesos es humorística i tendra; la dels francesos, popular i ploranera; la dels alemanys, ingènua i realista.


Heus-aquí una bona societat: que la seva conversa sia instructiva i el seu silenci educador.


Res hi ha més terrible que una ignorància activa.


El misticisme es l’escolàstica del cor, la dialèctica del sentiment.


El vell perd un dels principals drets de l’home: el d’ésser judicat pels seus iguals.


Mai estem més lluny del nostre desig que quant ens figurem posseir allò que hem desitjat.


En el decurs de la vida un hom se diu sovint que li convé limitar la seva activitat, i més especialment se sol dir que a mesura que un se fa vell menys s’ha de deixar portar a empendre noves activitats. Però digui’s el que es vulla fer-se vell equival a entrar en una activitat nova: perquè hi ha llavors una tal mutació de relacions que, o cal abstenir-se de tota acció, o s’ha d’assumir resoltament i a consciència una tasca completament nova.


De l’absolut no goso parlar-ne teòricament; però sí puc dir que tot aquell que sap reconeixe’l en ses manifestacions i el té en elles sempre davant dels ulls, hi trobarà gran benefici.


La literatura és fragment de fragments: perquè l’escrit és una petita part del viscut, i allò que resta de l’escrit és una infima part d’allò que s’escrigué i encara en això que resta ¡quant s’hi troba de repetit mil vegades en diverses formes! L’esprit de l’home és una cosa molt limitada.


La qüestió de qui val més, si l’historiador o el poeta, no té raó d’ésser perquè la competència no és entre un i altre, com no hi ha competència entre els que corren i els que boxegen: cadascú es guanya la seva corona pròpia.


A còpia de viure amb infants un s’adona que cap acció sobre d’ell resta sense reacció, i en els de naturalesa més exquisida la reacció és fins apassionada, i així en ells tota intervenció és eficaç.


Els infants, viuen, doncs, en judicis precipitats, per no dir en prejudicis; perquè el concepte ràpid i unilateral, per difondre’s en un judici general, necessita massa temps. Els educadors cal que tinguin això molt en compte.


Un nen de dos anys havia comprès la festa del seu natalici per l’exterioritat de que els seus el felicitaven fent-li presents, com igualment els feien als seus germans en el natalici de cada un. I dut per aqueixa idea, estranyà molt que per Nadal hi hagués presents per a tots plegats, i preguntà quan seria el Nadal d’ell. Per comprendre aquesta festa general li calgué passar tot un altre any.


La meva relació amb Schiller se fonamentava en la diferent direcció amb la qual un i altre anàvem al mateix fi, en la comunitat de la nostra activitat amb diferència de mitjans. Això se veu en una discussió que tinguérem i que, recordo ara per un passatge d’una carta seva, a la qual jo contestava així: «És molt diferent que un poeta cerqui allò que és particular en allò que és general, o que contempli allò que és general en allò que és particular. En el primer cas naix l’alegoria en que allò que és particular és sols com exemple d’allò que és general: el segon és el cas de la veritable poesia, que expressa la particularitat sense pensar en la generalitat; però essent aquella vivament sentida conté allò que es general sense adonar-se’n, o adonant-se’n més tard.»


Mai apendrem a conèixer un home pel fet de venir ell a casa nostra: cal que nosaltres anem a casa d’ell, per veure com s’hi està.


És cosa gairebé natural que tinguem sempre a dir dels que vénen a visitar-nos, de manera que així que se’n van els judiquem no gaire amablement; perquè sembla que venint a casa nostra ens han donat un cert dret a amidar-los amb la nostra mida: així es que per molt que en un o altre concepte puguin valer, pocs escapen a la nostra rigorosa censura. Però si, al contrari, som nosaltres els que anem a casa d’ells tenint així ocasió d’assabentar-nos de la llur manera de viure, de les llurs costums i de les necessàries condicions de la llur existència, cal llavores que siguem ben inconsiderats i maliciosos per ridiculitzar o criticar totes aquestes coses envers les quals l’hospitalitat que hi hem rebut ens imposa un cert respecte.


Per un discret comportament i bones maneres pot aconseguir-se, allò que altrament no es conseguiria sinó per la força, ni àdhuc amb la força.


El tracte amb les dames és un element de bona educació.


Se sol dir que no hi ha gran home pel seu criat. Això no més vol dir que la grandesa sols pot ésser reconeguda pels grans. Els criats segurament sabran estimar bé els seus iguals.


No hi ha cap senyal exterior de polidesa que no continga un pregon sentit moral. La suprema elegància fóra aquella que sabés donar, amb el senyal, el sentit del seu contingut.


El comportament és un mirall que reflecteix qui és cadascú.


Hi ha una polidesa del cor, que és parenta de l’amor; sols d’ella surt la més perfecta polidesa exterior.


Una dependència voluntaria i lliure és la més bella posició; i de què pot provenir sinó de l’amor?


No hi ha pitjor esclavitud que la d’aquell que es dóna per lliure sens ésser-ho.


Així que un se declara lliure, sent de seguida la seva llibertat limitada. I al contrari, així que un se resol a declarar aquesta limitació, se sent en llibertat.


Contra la gran superioritat d’un altre no hi ha més salvació que l’amor.


El més gran consol de la mediocritat es que el geni no sia immortal.


El sentit de quant perillosos són certs homes sol ésser desproporcionat. Dels que són ben boigs o ben savis no hi ha a témer, els temibles són els savis i els boigs a mitges.


No parlaríem tant en societat si ens adonéssem de quant poc ens fixem en allò que diuen els altres.


Aquell qui parla llargament ell tot sol davant d’altres sense afalagar-los, els promou a contradicció.


La societat més agradable és aquella on regna una placible consideració mútua.


En res mostra millor un home el seu caràcter que en el seu sentit del ridícul.


L’intel·ligent gairebé tot ho troba ridicul; el sensat gairebé no res.


Hi ha defectes que són essencials a l’individu. Ens fóra molt desagradable que amics antics se desfessen de certes particularitats. Quan això succeeix amb algun solem pressentir que morirà aviat.


Però ¿quins són els defectes que hem de conservar i fins conrear? Aquells que més aviat afalaguen que no pas fereixen als altres.


Les nostres passions no són més que virtuts o defectes exagerats.


Les nostres passions són veritables aus-fènix. Tot just en mor un, que de les cendres s’aixeca el nou.


Les grans passions són com malalties incurables: que allò que sembla que hauria de curar-les les fa més perilloses.


En les faltes reconeixem l’home en general, en les virtuts a cada un.


Els defectes els tenim en comú, però les virtuts són de cadascú en particular.


L’art és el medi més segur d’isolar-se del món, i de penetrar-hi.


Per molt que ens retraiem del món, ens trobem de cop que ens en hem fet, sens adonar-nos-en, deutors o creditors.


Comunicar les nostres coses als altres, és naturalesa: saber atendre a allò que els altres ens comuniquen, és educació.


L’animal és educat pel seu organisme; l’home educa el seu i el domina.


Anàxagores diu que els animals tenen la raó activa però no la passiva, que és, per dir-ho així, l’intèrpret de l’enteniment.


«Crec en un Déu» és una locució bella i laudable; però saber conèixer Déu en totes ses manifestacions és pròpiament la benaventurança en la terra.


En les discussions religioses domina un malentès sense remei: i és que els uns volen satisfer aquest principal interès de la humanitat amb llegendes i paraules buides; i els altres amb explicacions positives que, no essent-li proporcionades, no satisfan a ningú.


No valdria la pena d’arribar a setanta anys si tota la saviesa d’aquest món resultés follia davant de Déu.


La veritat és semblant a Déu: que no apareix immediatament, sinó que l’hem d’endevinar per les seves manifestacions.


Els déus ens ensenyen a imitar l’obra llur; així nosaltres sabem el que fem, però no sabem allò que imitem.


A aquells que menyspreen les arts perquè imiten la Natura, se’ls pot respondre que la Natura també es una imitació: i que les arts no imiten precisament allò que es veu amb els ulls, sinó que ho retornen a aquella idea que la Natura procedeix i segons la qual obra.


Un no es desprèn d’allò que li pertany, encara que ho llenci.


No pot haver-hi una filosofia eclèctica; però pot haver-hi filòsofs eclèctics.


No més hi ha dues religions veritables: una, la que coneix i adora sense forma el sagrat que és en nosaltres i entorn nostre: l’altra la que ho coneix i adora en sa més bella forma. Tot allò que resta entremig d’això és idolatria.


Així com l’encens aviva la brasa, l’oració aviva l’esperança en el cor.


Un hom mai és enganyat, sinó que s’enganya a si mateix.


Si sabéssim posar-nos en el lloc d’un altre, s’esvaïria de seguida el recel o l’odi que li tenim: i si sabéssim posar un altre en el lloc nostre ens minvaria molt la vanitat i l’orgull.


El pensament i l’acció podem comparar-los a Raquel i Lia: que l’una era més graciosa, però l’altra més feconda.


Si es pogués anar arraconant el temps perdut com qui arracona diners, això fóra una certa excusa de l’ociositat de molta gent; però no més fins a cert punt, perquè fóra com una casa on se viu del capital sense cuidar-se de posar-lo a guany.


Val més fer la cosa més insignificant del món, que estar mitja hora sense fer res.


Entre les moltes nicieses de les escoles cap me sembla tant ridícula com la discussió sobre l’autenticitat de les obres antigues: perquè ¿què es l’important, l’obra o l’autor? o què hi fa l’autor quan tenim al davant l’obra d’un esperit sia de qui vulla? ¿Qui és capaç de sostenir que tenim un tal Homer o un tal Virgili al davant quan llegim les obres que se’ls atribueixen? Tenim aquell que les féu, i el demés ¿què importa? Aquells qui s’entretenen en discórrer llargament sobre coses tant insubstancials me fan l’efecte d’una senyora molt guapa que em preguntava graciosissímament qui havia sigut l’autor de les obres de Shakespeare.


El valor i la modèstia són les dues virtuts que no enganyen: perquè la hipocresia no pot fingir-les.


La poesia no és art ni ciència. Art i ciència s’obtenen amb el pensament, i la poesia no: perquè es inspiració. Quan l’ànima comença a agitar-se la poesia ja hi es. No se n’hauria de dir art ni ciència: se n’hauria de dir: geni.


Els autors més moderns i més originals no ho són pas per la novetat de les coses que ens diuen, sinó pel poder de repetir-ne tal com si abans mai haguessen sigut dites.


La més bella prova d’originalitat està en saber desplegar una idea adquirida tant fecondament que ningú més hagués sigut capaç de descobrir-hi tot allò que hi havia a dintre.


Res hi ha que es reprodueixi exactament igual. Això sembla contradit per la imatge reproduïda dintre del mirall; però ben considerat el mirall mateix retorna la imatge invertida de dreta a esquerra; això mateix passa amb tota consideració sobre nosaltres mateixos.


La perfecció és la mesura del cel: la voluntat de perfecció es la de l’home.


L’home és no sols l’innat sinó també l’adquirit.


Els sentits no enganyen; el judici, enganya.


Keppler deia: «El meu desig suprem és: aquest Déu que trobo pertot arreu a l’exterior, sentir-me’l igualment dintre meu.» Aquell gran home no s’adonava que justament quan deia això, el diví de dintre d’ell se trobava en la més justa relació possible amb el diví de l’univers.


L’home actiu ha d’atendre sols a allò que el moment demana, i així avençarà sempre sense perdre temps. Aquest es l’avantatge que tenen les dones que ho saben entendre.


Les llànties taquen d’oli; els ciris fan cremell; sols les llums del cel brillen pures i sens màcula.


Hi ha homes que posen els seus coneixements en el lloc del coneixement.


Clàssic ès allò que es sa, romàntic allò que és malaltís.


Ovidi és classic fins en el desterrament: perquè cerca la causa en la seva desgràcia no en si mateix, sinó en el seu allunyament de Roma.


Les mateixes contradiccions ha de sofrir allò que és racional que allò que és irracional.


No hem de treballar en vista de l’actual, perquè canvía a cada moment, sinó en vista del passat i el futur: del passat, per reconeixe’n el mèrit, del futur per augmentar-ne el valor. No obstant, cadascú deu preguntar-se quin és el seu medi propi per influir en el seu temps.


I ningú es pensi haver sigut esperat pel món com un Messies.


El moment actual és com el públic: se l’ha de saber enganyar de manera que es pensi que un treballa per ell perquè ens deixi fer la nostra obra secreta que després ha d’admirar la posteritat.


El caràcter igualment en les coses grans que en les petites consisteix a saber donar una sòlida conseqüència en allò de què un se sent capaç.


És una pregunta molt àrdua la de si tal nació podrà arribar a plenitud: si en ella tots els homes nasquessen i visquessen sempre a l’edat de trenta anys, podria afirmar-se que aquella nació arribarà a plenitud. Però el cas és que els jovenets són sempre i per tot massa atrevits, i els vells massa apocats: i l’home realment madur treballa oprimit entre els uns i els altres i li cal l’art raríssim d’ajudar a aquests i fer-se ajudar d’aquells.


Un contradictor creu que ens contradiu quan no fa més que repetir la seva opinió sense atendre per res a la nostra.


El públic vol ésser tractat com les dames: que no se’ls ha de dir sinó allò que ja tenen ganes de sentir.


Hi ha molta gent que es pensa entendre tot allò que aprèn.


A cada temps de l’home hi correspon una certa filosofia. L’infant se mostra realista, perquè està tant convençut de la existencia de les pomes i les pères com de la seva pròpia. El jove tempestejat per internes passions se fixa en si mateix i es torna idealista. En canvi l’home fet té tots els motius per tornar-se escèptic, per dubtar si el medi que ha adoptat per al fi que es proposa és el bon medi: abans de l’acció ja la seva raó ha de rebre tots els motius de l’acció mateixa si no vol deixar-se enganyar per una elecció errada. Mes el vell se troba de seguida dintre del misticisme perquè veu fins a quin punt les coses depenen de l’atzar; i com s’esdevé allò que més semblava fora de raó; i allò més raonable com falla; i com el bé i el mal vénen inesperats igualment: que allò que és, era ja: així l’extrema vellesa descansa en aquell que igualment era, que és i que serà.


Al vell ja no li escau seguir les modes ni en la manera de vestir ni en la manera de pensar: però cal adonar-se ben bé d’on un se troba i on van els altres.


L’acord musical que se’n diu Menor és l’armonia del desig. Tot desig que tira enfora cap al lluny però que se circumscriu melòdicament, produeix el to menor.


Hi ha una tradició que diu que Dedalus, el primer artista plàstic, tingué gran enveja de la invenció del torn del terrisser. Aquesta enveja segurament no feu cap a res, però potser aquell gran home pressentí quant funesta la tècnica havia d’ésser per l’art.


Quan un estima, el deure és no més que allò que un se mana a si mateix. (Vida de Sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis».)


Un filòsof il·lustre digué que l’arquitectura era una musica petrificada; i se li criticà molt. Nosaltres creiem que no es pot insistir millor en aquest bell pensament que dient que l’arquitectura és una musica que s’ha tornat muda. I si no, penseu en Orfeu quan li fou donat un gran desert de pedra, i ell acomodant-s’hi sàviament, al so vivificador de la lira, se feu néixer a l’entorn una gran plaça. Les pedres fortament dominades de seguida pels sons poderosament encisadors degueren arrencar-se de l’informe massís que les unia, començaren a moure’s en entusiasme i anaren acoblant-se artísticament i ordenant-se degudament en rítmiques fileres i alçant-se en murs proporcionats; i els carrers anaren allargant-se. Els sons expiren, però en resta l’harmonia.
Els ciutadans d’una ciutat així van i vénen en una eterna melodia, el llur esperit no pot mai decaure ni la llur activitat adormir-se, perquè senten aquella harmonia creadora pels ulls, en compte de per les orelles, i en tot dia viuen en un estat ideal. Sense reflexió, sense preguntar per què, participen del més alt sentit moral i religiós. Quan un passeja per Sant Pere de Roma sent quelcom de semblant.
I a l’entrar en una ciutat mal edificada, en la qual les cases s’han apinyat a l’atzar sense solta, els ciutadans viuen en un estat de confusió selvatge sense saber per què; i al foraster que hi entra li sembla sentir un soroll d’esquellots i trompes destrempades, i a cada punt se li representen danses d’ossos i salts de micos.


Si cerqueu bé, tot ho trobareu dins vosaltres mateixos, i tindreu el gran plaer que a fora hi hagi una natura que diu amén a tot allò que dintre vostre havíeu trobat.


Allò que en la obra d’art encanta al profà com natural no ve de la natura exterior, sinó de la natura interior, es dir, de l’humà de l’artista.


No coneixem el món sinó per la seva relació amb l’home; i no volem altre art sinó aquell que expressa aquesta relació.


Rembrandt deia: «No acosteu el nas an els meus quadros, que la olor dels colors es molt malsana.»


El dilettante, quan ja ha fet tot el seu possible, acostuma a dir per disculpa, que el seu treball encara no és acabat. I és clar que mai pot dir-lo acabat, perquè pròpiament mai l’ha començat. En canvi el mestre amb uns quants cops ja dóna l’obra per acabada; i en efecte, havent-li reeixit o no, l’obra és completa.


Per l’art veritable no hi ha escola preparatòria, no més hi ha preparació, i la millor és la més humil colaboració de l’ínfim deixeble en el treball del mestre. Dels nois que preparen els colors n’han sortit els pintors més excel·lents.


Tot allò que viu se forma una atmosfera entorn.


El jove artista que els dies de festa acostuma a barrejar-se en la dansa de la gent del poble, en reté de seguida la naturalitat del moviment i no li costarà gens de vestir les noies amb la túnica de les nimfes i de transfigurar els minyons en faunes. I havent sentit bé el natural i sabent comunicar a les figures un port noble i desembarassat ningú comprèn d’on li ha vingut la obra i qualsevol juraria que l’ha presa de l’antic.


S’ha dit que més ens estimem confessar les nostres errades i culpes morals que no pas les científiques. Això és perquè la consciència moral sol ésser més humil que no pas la raó: i així com aquella fins arriba a complaure’s en avergonyir-se, aquesta no pot sofrir veure’s sotmesa a la contradicció.


L’Acadèmia de Petersburg oferí un premi al millor treball sobre un tema determinat, i ningú acudí al concurs. Ara hauria de doblar el premi i oferir-lo pel següent tema: «Perquè ningú acut al concurs pel tema primer donat i perquè ningú pogué tractar-lo». Aquell qui expliqués bé això s’hauria ben guanyat ambdós premis.


Quan allò que ja sabem ho trobem esposat amb un nou mètode o simplement en un llengua extrangera se’ns torna singularment i com de nou interessant.


L’home en tant que pot servir-se de la sanitat dels seus sentits, és en si mateix el millor i més segur instrument de física: i a la moderna ciència li ha sigut funest el separar en certa manera els esperiments de l’home, i l’estudiar la natura a través d’instruments artificials.


Voler treure d’un experiment una conclusió definitiva és demanar-li massa. Al principi l’electricitat sols semblava obtenir-se del frec; i ara ens dóna manifestacions molt més importants pel simple contacte.


Per compendre que el cel és blau per tot arreu no cal donar la volta al món.


Les hipòtesis són cançons de bressol amb què els mestres consolen els deixebles. L’estudiós fidel i reflexiu aprèn a conèixer millor cada dia la seva limitació, perquè veu que quant més s’eixampla el camp de les coses conegudes, més problemes van alçant-se en l’horitzó.


Els alemanys (i no sols els alemanys) tenen el do de fer les ciències inaccessibles.


Els inglesos són mestres en aprofitar-se de seguida d’un descobriment i dur-lo a un nou fet i nova invenció consegüent. Per això ens passen per tot al davant.


El pensador de mena té una meravellosa habilitat a posar una fantasia allà on un problema resta irresolt; la veritat ben aclarida, ell no es pot despendre més de aquella fantasia que hi posà.


En les meves consideracions de la natura, tant en gran com en petit, me poso contínuament aquesta pregunta: «¿Ets tu o és l’objecte qui ara parla?»


Allò que un hom sap, en rigor, no ho sab més que per si mateix. Si parlo amb un altre d’allò que jo crec saber, immediatament veig que ell se pensa saber-ho millor que jo, i haig de tornar a tancar-me en mi mateix amb allò que jo sabia.


Res hi ha més repugnant que això que se’n diu una majoria: perquè es compon d’uns quants capitosts de força, dels pillets que hi cerquen llurs conveniències, dels febles que s’hi deixen assimilar i de la massa que va seguint sense saber poc ni molt de què es tracta.


El matemàtic no és un perfecte matemàtic si no en tant és també un home perfecte, en tant posseeix el sentit de la bellesa de la veritat; perquè ans que tot li cal una actuació solida, transparent, clara, pura, delicada, fins elegant. En una paraula, s’ha d’assemblar a La Grange.


La matemàtica, com la dialèctica, es un orgue del més alt sentit interior: però en el seu exercici és un art igual al de l’eloqüència; perquè per a un i altre és tot qüestió de forma, essent-los indiferent el contingut. A la matemàtica li és igual comptar penics o guinees, com a la retòrica li és igual defensar la veritat o la mentida. Tot depèn de la manera d’ésser de l’home que les practica: així un bon advocat defensant una causa justa, i un subtil matemàtic tractant el moviment dels astres, són tan excelsos l’un com l’altre.


Un malastre escampat per tot el cos de la ciència és voler explicar el senzill pel complicat, el fàcil pel difícil.


Per deseixir-se de l’xstremada complicació, fragmentarisme i confusió de les modernes ciències naturals i cercar salvament en la simplicitat, cal posar-se sempre al davant aquesta pregunta: «¿Com consideraria avui Plató la natura si la veiés desplegar-se de la seva unitat fonamental amb la gran varietat amb que se’ns presenta a nosaltres?»


La natura lleialment interrogada respon netament sí o no; posada en la tortura emmudeix.


El segle divuit s’alaba d’haver-se donat principalment l’anàlisi: al segle dinou li resta la tasca de descobrir les falses síntesis imperants i tornar-ne a analitzar el contingut.


A els homes els sap greu que la veritat sia una cosa tan senzilla; més haurien de pensar que ja els deixa prou feina en aplicar-la pràcticament a la llur utilitat.


Una escola (o sistema) és com un home que es passa cent anys enraonant tot sol, i es complau excessivament a donar-se la raó per poca que en tinga.


Pinteu dos bastons l’un de roig, l’altre de blau, fiqueu-los tots dos drets en l’aigua, i tant torçat us apareixerà l’un com l’altre. Tothom pot veure aquest fàcil experiment amb els ulls del cos; qui el sàpiga mirar amb els ulls de l’esperit, se sentirà de seguida deslliurat del pes de milers d’errors que ha trobat escrits.


Una veritat insuficient que va durant, en compte d’arribar a una plena claredat esclata de sobte en un error enlluernador que satisfà a la gent: així són enganyats els segles.


Un fenomen, un experiment per si sol no pot demostrar res, perquè és sols un anell de tota una cadena de fets. Aquell que tingués amagat en les mans un collaret de perles ensenyant-ne sols la més bella amb la pretenció de fer-nos creure que totes les altres són iguals, difícilment aconseguiria que li compréssem el collaret.


En la llei de l’objecte hi ha quelcom desconegut que correspon a quelcom desconegut en la llei del subjecte.


Vivent es allò que té la capacitat d’acomodar-se amb les més variades condicions de les influències externes sense perdre una certa i distinta independència dominadora.


Tensió és aquell estat d’aparent indiferència d’un ésser dotat d’energia en plena disposició de manifestar-se, diferenciar-se, polaritzar-se.


El color blau és alcalí al tast, el taronjat es àcid. Totes les manifestacions d’una essència estan emparentades.


Tot és més senzill del que un hom pot pensar, i més complicat del que un hom pot comprendre.


Els veritables obscurantistes són aquells que de les llums de colors no componen la llum blanca fonamental.


L’historiador no pot donar la certesa de tot; no hi té cap obligació. Els matemàtics mateixos no ens han pas sabut explicar per què el cometa de 1770, que havia de tornar a la nostra vista al cap de cinc o d’onze anys no va tornar en dits temps ni ha tornat a comparèixer més.


De cent cavalls grisos no se n’arriba a fer un sol cavall blanc.


Els matem¡atics són una mena de francesos: un hom els parla, ells ho tradueixen al llur llenguatge, i de seguida resulta tot un altra cosa.


Ben mirat, cada dia comença una nova època.


Aquell que sap declarar la limitació del seu coneixement es el que més a prop n’està de la plenitud.


La més bella metempsicosi és veure’s renéixer en altres.


¿Què hi fa que minvi la memòria si un hom conserva un bon judici per cada moment?


Els que combaten una causa rica d’espiritualitat és com si donessen cops de martell a una brasa: ne fan saltar guspires que van a calar foc allí on mai hauria arribat.


L’home no fóra la cosa millor de la terra si no fos massa bo per a ella.


Allò que ja fa molt temps que és trobat sembla enterrar-se per ésser de nou descobert; ¡quina feina tingué Tyko-Brae en descobrir la regularitat dels cometes, cosa que ja Sèneca havia endevinat segles feia.


Cap nació se pot guanyar un bon judici en el món fins que sap judicar-se a sí mateixa. Però en aquesta altura es triga molt d’arribar-hi.


Solem anomenar mestres aquells dels quals aprenem quelcom; però no tots mereixen aquest nom.


Pel moliner no hi ha més blat que el que mol el seu molí.


Els indis del desert fan un gran jurament de no menjar mai peix.


La veritat és una antorxa terrible: tots procem d’acostar-nos-hi però parpallejant i amb una gran por de cremar-nos.


N’hi ha molts que només perquè tenen llengua ja es pensen poder parlar del llenguatge.


L’actiu és sempre inconscient; sols el contemplatiu és conscient.


Els ditxosos creuen que els malaurats han de caure davant d’ells en una bella actitud, com els gladiadors davant del poble romà. Per què?


Hi ha moltes persones a les quals vull bé, i encara voldria poder voler-les millor.


Preguntaven a Tymon quina instrucció calia donar als fills. I ell responia: «—Instruïu-los en quelcom que mai puguen arribar a comprendre del tot».


Així com girem instintivament els ulls vers un rellotge ja espatllat com si encara corrés, així mateix solem mirar la cara d’una dona que ens fou aimada com si encara l’estiméssim.


El ritme té quelcom de màgic que ens fa creure que el sublim ens pertany.


Diu Hamann que la claredat consisteix en una encertada distribució de llum i ombra. Penseu-ho bé.


© de l’edició, Stroligut

Total
1
Shares

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.

També t’agradarà