nikolai leskov artista del tupè edicions 1984 rússia conte

L’artista del tupè – Nikolai Leskov

Edicions de 1984 ha publicat, per primer cop en català, L’artista del tupè i altres relats, recull de la narrativa breu del periodista i narrador Nikolai Leskov. La traducció de Xènia Dyakonova va guanyar el 16è Premi Vidal Alcover.

Leskov, tot i que sovint és oblidat en els reculls dels grans escriptors russos del segle XIX, va ser admirat per Lev Tolstoi i Fiodr Dostoievski, i Anton Txékhov el considerava un dels seus mestres. A Stroligut, llegiu-ne el conte que dona nom al recull.

» Més russos: Tolstoi, Turguénev, Arséniev i Kharms

artista del tupè nikolai leskov edicions de 1984 contes relats català

Les seves ànimes estaran entre els justos.
Cançó fúnebre

1

A casa nostra, molta gent es pensa que els artistes són només pintors i escultors, i només aquells a qui l’acadèmia ha atorgat aquest títol; tots els altres, la gent es nega a considerar-los artistes. Sàzikov i Ovtxínnikov,1 per a molts, són només argenters. En altres països no és pas així: Heine parlava d’un sastre que «era tot un artista» i «tenia idees», i dels vestits de senyora confeccionats per Vort2 avui dia encara en diuen «obres d’art». Sobre un d’aquests vestits, algú ha escrit fa poc que «la seva faixa és una mar de fantasia».

A Amèrica, el camp de les arts encara és més ample: el cèlebre escriptor americà Bret Harte diu que a la seva terra s’havia fet extraordinàriament famós un artista que «treballava amb els morts». Conferia a les cares dels difunts tota mena d’expressions reconfortants, que donaven testimoni de l’estat més o menys feliç de les seves ànimes fugisseres.

Hi havia diversos graus d’aquest art. Els que recordo jo són tres: 1) la calma, 2) la contemplació elevada, i 3) la felicitat de parlar directament amb Déu. La fama de l’artista corresponia a l’alta perfecció del seu treball, és a dir, era immensa; per desgràcia, però, l’artista va ser assassinat, víctima d’una multitud grollera que no respectava la llibertat de la creació artística. El van lapidar perquè havia donat l’expressió feliç «de parlar directament amb Déu» a la cara d’un banquer mort, que era un estafador i havia abocat a la misèria tota la ciutat. Amb aquest encàrrec, els hereus afortunats del xarlatà volien mostrar el seu agraïment al familiar difunt, però a l’artista que el va acomplir li va costar la vida…

També a casa nostra, a Rússia, hi havia un mestre extraordinari d’un art inusual.

2

La mainadera del meu germà petit era una dona gran, alta, seca i alhora esvelta, que es deia Liubov Oníssimovna. Havia estat actriu de l’antic teatre de serfs del comte Kamenski a la ciutat d’Oriol, i tot el que explicaré a continuació també va passar a Oriol, en els dies de la meva adolescència.

El meu germà és set anys més jove que jo; per tant, quan ell tenia dos anys i la Liubov Oníssimovna el duia en braços, jo ja n’havia fet nou i podia entendre perfectament les històries que m’explicaven.

Aleshores la Liubov Oníssimovna encara no era vella, però tenia els cabells blancs com una tofa de neu. Tenia unes faccions fines i delicades, i el seu cos era meravellosament alt, esvelt i recte, com el d’una noia jove.

La meva mare i la meva tia se la miraven i deien que, sens dubte, a la seva època havia estat una bellesa.

Era infinitament honesta, dolça i sentimental; estimava les coses tràgiques de la vida i… de tant en tant es donava a la beguda.

Ens portava a passejar al cementiri de l’església de la Trinitat, s’asseia sempre a la vora d’una tomba senzilla amb una creu antiga, i m’explicava coses tot sovint.

Va ser allà on li vaig sentir la història de «l’artista del tupè».

3

Havia estat company de teatre de la nostra mainadera. La diferència és que ella «actuava al teiatro i dansava danses», i ell era un «artista del tupè», és a dir, que feia de perruquer i maquillador, «pintava i pentinava» totes les actrius del comte. No era, però, un treballador qualsevol, un mediocre que porta un raspall darrere l’orella i una llauna de coloret fet a base de llard, sinó un home amb idees, és a dir, un artista.

Ningú com ell, segons la Liubov Oníssimovna, sabia «posar imaginació a la cara d’algú».

No sé dir amb precisió a quin dels comtes Kamenski estaven vinculades aquestes dues personalitats artístiques. Es té constància de tres comtes Kamenski, i els habitants més antics d’Oriol, de tots tres, en deien «tirans inaudits». El mariscal Mikhaïl Fedótovitx, els serfs el van matar el 1809 per la seva crueltat. Tenia dos fills: en Nikolai, que va morir el 1811, i en Serguei, que va morir el 1835.

Recordo haver vist de nen, en els anys quaranta, un enorme edifici gris de fusta, amb finestres falses, pintades amb sutge i ocre, i una tanca mig derruïda, extraordinàriament llarga, que l’envoltava. Aquesta era la maleïda finca del comte Kamenski, i el teatre era allà mateix. Era en un punt que es veia prou bé des del cementiri de l’església de la Trinitat, i per això la Liubov Oníssimovna, quan volia explicar-me alguna cosa, gairebé sempre començava dient:

—Rei meu, mira cap allà… Aquella casa fa por, ¿oi?
—Sí, sí que en fa.
—I el que t’explicaré ara encara fa més por!

Vet aquí una de les seves històries, que parla del perruquer Arcadi, un jove sensible i valent que havia tingut un lloc important al seu cor.

4

L’Arcadi «pintava i pentinava» només les actrius. Els homes tenien un altre perruquer, i si l’Arcadi anava alguna vegada a la secció dels homes, era només quan el comte li ordenava que «pintés algú per fer-li una cara noble». La particularitat principal del seu toc artístic a l’hora de maquillar era la riquesa d’idees, que li permetia dotar les cares de la gent de les expressions més diverses i delicades.

—Un dia el crida algú —deia la Liubov Oníssimovna—, va i li diu: «Vull que em facis una imaginació així o aixà». L’Arcadi se n’aparta, li diu a l’actor o a l’actriu que segui o es posi dempeus al seu davant, encreua els braços i es posa a rumiar. I aleshores ell mateix era més bell que tota la bellesa del món, perquè no era gaire alt, però esvelt… d’una manera! Tenia un nas fi i orgullós, i uns ulls bondadosos d’àngel, i un serrell espès que li penjava, tan bonic, del front…, així que a vegades semblava que guaités des de darrere d’un núvol de boira.

En una paraula, l’artista del tupè era un home bell i «agradava a tothom». «El comte en persona» també li tenia afecte, «el distingia, el feia vestir meravellosament, però alhora li donava un tracte molt sever.» No volia que l’Arcadi pentinés, afaités o tallés els cabells de ningú altre; per això sempre el tenia al seu camerino, i l’Arcadi no podia anar enlloc que no fos al teatre.

Ni tan sols el deixaven anar a combregar o a confessar-se a l’església, perquè el comte no creia en Déu i no podia veure els eclesiàstics: una vegada, per Pasqua, fins i tot va atiar els llebrers a uns sacerdots de la catedral dels sants Borís i Gleb que feien visites als seus parroquians.

Pel que fa al comte, segons la Liubov Oníssimovna, a causa de la seva malvadoria era tan terriblement lleig que s’assemblava a totes les feres juntes. L’Arcadi, però, sabia dotar fins i tot aquella cara ferotge d’una tal imaginació que, quan el comte apareixia al vespre a la llotja, se’l veia més respectable que els altres.

Aquesta respectabilitat i «imaginació aguerrida» era justament el que faltava al comte, mal que li pesés.

Així que, perquè ningú no pogués aprofitar els serveis de l’artista inimitable que era l’Arcadi, es quedava «tota la vida sense poder sortir i no li queien mai diners a les mans». Aleshores ja havia complert vint-i-cinc anys, i la Liubov Oníssimovna n’havia fet divuit. Per descomptat, es coneixien, i els va passar allò que sol succeir en aquestes edats, és a dir, es van enamorar. Però només podien parlar del seu amor a la vista de tothom, a l’hora del maquillatge, a través d’indirectes molt subtils.

Una cita a soles hauria estat del tot impossible i, fins i tot, inconcebible.

—A nosaltres, les actrius —deia la Liubov Oníssimovna—, ens vigilaven com vigilen les dides a les cases dels nobles. Ens acompanyaven a tot arreu unes dones grans que tenien fills. I si alguna de nosaltres —Déu nos en guard!— feia coses que no tocaven, als fills d’aquelles dones els feien uns martiris de por.

El vot de castedat només el podia trencar «ell mateix», és a dir, aquell que l’havia imposat.

5

La Liubov Oníssimovna, en aquella època, no només es trobava a la flor de la seva bellesa virginal, sinó també en el punt més interessant del desenvolupament del seu talent polifacètic. Cantava pompurris al cor, feia els balls més importants de L’hor­ tolana xinesa i, presa de la vocació per les coses tràgiques, «se sabia tots els papers de cap a peus».

No sé dir amb precisió quin any va ser, però el cert és que a Oriol, una vegada, hi va anar el tsar (no sé si Alexandre o Nicolau): hi va passar la nit i, l’endemà al vespre, havia de visitar el teatre del comte Kamenski.

Aquell dia el comte va convidar tota l’aristocràcia al seu teatre (aleshores les entrades no es compraven amb diners) i va fer representar la millor obra del seu repertori. La Liubov Oníssimovna havia de cantar pompurris, havia de «dansar danses» a L’hortolana xinesa, i, a més, justament durant l’últim assaig, un dels bastidors havia caigut i havia lesionat una cama a l’actriu que havia de fer el paper de la «duquessa de Burobi­ lians». No he sentita parlar mai d’un personatge que es digués així, però era així com la Liubov Oníssimovna pronunciava aquest nom.

Els fusters, «que havien fet caure el bastidor», van ser enviats a les quadres perquè els donessin una pallissa; la malalta, la van portar al recambró, però el fet és que el paper de la duquessa de Burobilians s’havia quedat sense actriu.

—Llavors —deia la Liubov Oníssimovna— m’hi vaig oferir jo, perquè m’agradava molt aquell moment que la duquessa de Burobilians es llança als peus del pare i li demana perdó, i després mor, amb els cabells deixats anar. I la veritat és que jo tenia uns cabells meravellosament llargs i rossos, i quan me’ls arreglava l’Arcadi eren… una delícia!

El comte estava molt content que la noia s’hagués ofert inesperadament a representar el personatge i, quan el director li va confirmar que «la Liuba no espatllaria el paper», li va respondre:
—Si l’espatlla, m’ho pagarà la teva esquena. Mentrestant, porta-li les arracades de maigarina.

Les arracades de maigarina eren un regal afalagador i desagradable alhora. Eren el primer indici d’un honor especial que es feia a una noia: el de convertir-se, per una estona, en l’odalisca del senyor. Poc després de rebre el regal, i a vegades tot seguit, el comte donava a l’Arcadi l’ordre d’arreglar la noia condemnada a la innocenta, a la manera de santa Cecília; vestida de blanc, amb una corona de flors i un lliri a la mà, la inno­ cence personificada anava a parar a la cambra del comte.

—Això —deia la mainadera—, a la teva edat, no ho pots entendre, però era la cosa més terrible del món, sobretot per a mi, perquè el meu somni era l’Arcadi. Em vaig posar a plorar. Vaig llançar les arracades sobre la taula, em vaig posar a plorar i ja no podia ni imaginar-me com actuaria aquell vespre.

6

En aquella mateixa hora fatídica, un afer igualment fatídic i temptador planava sobre l’Arcadi.

Un germà del comte va venir del poble a presentar-se a l’emperador. Encara era més lleig: feia molt de temps que vivia al camp, no portava uniforme i no s’afaitava mai perquè «tenia un bosc de berrugues a la cara». Per a una ocasió tan especial, però, «havia d’uniformar­se», arreglar-se i adquirir una «imaginació aguerrida», tal com exigia l’etiqueta.

I la veritat és que exigia moltes coses.

—Ara ningú no entén el rigor que hi havia abans —deia la meva mainadera—. Aleshores hi havia formulismes per a tot, i per als senyors importants també, tant per a les cares com per als pentinats. A alguns això no els quedava gens bé: si se’ls feia un pentinat segons els formulismes, amb el tupè cap amunt i els cabells llisos als polsos, els quedava la cara com la balalaica sense cordes d’un camperol. Això, als senyors importants, els feia una por terrible. Moltes coses depenien de l’habilitat del barber, de si sabia deixar una ratlla entre les patilles i els bigotis, de si era bo posant els rulls o raspallant: en això, el més petit detall feia que la cara tingués una fantasia diferent.

Els civils, segons la mainadera, ho tenien més fàcil, perquè ningú no els feia gaire cas: se’ls demanava una cara més tranquil·la. Als militars, en canvi, se’ls exigia més: que davant dels superiors tinguessin una imaginació més tranquil·la, i davant de tots els altres fessin una cara estarrufada de coratge.

Era justament això el que l’Arcadi, amb el seu art, sabia conferir a la cara lletja i inexpressiva del comte.

7

El germà del comte que vivia al poble no només era encara més lleig, sinó que allà, al camp, es va tornar totalment «emboscat de pèls», i la cara «se li va omplir de rudesa» de tal manera que ell mateix va començar a notar-ho. No hi havia ningú disposat a arreglar-lo, perquè era molt avar amb tothom i va deixar que el seu perruquer se n’anés a Moscou a canvi d’una renda. A més, la cara d’aquest altre comte era un bosc de berrugues, així que era impossible afaitar-lo sense fer-li talls.

En arribar a Oriol, el germà del comte va fer cridar tots els barbers de la ciutat i els va dir:

—A aquell de vosaltres que em faci una cara com la del comte Kamenski li donaré dues monedes d’or. I per al que em faci talls poso dues pistoles sobre la taula. Qui ho faci bé, que agafi l’or i se’n vagi; qui em talli un gra o em tregui un pèl de més de les patilles, serà mort de seguida.

En realitat, només ho deia per espantar, perquè les pistoles no estaven carregades.

Aleshores no hi havia gaires barbers a Oriol, i l’únic que feia la majoria d’ells era anar als banys amb una tina, per posar ventoses o sangoneres; no tenien, però, ni sensibilitat ni fantasia. Ells mateixos ho sabien i tots es van negar a «transfigurar» el comte. «Vés-te’n amb Déu», pensaven. «I emporta’t el teu or.»

I li van dir:
—No sabem fer el que ens demaneu, perquè no som dignes ni de tocar un senyor com vós, i, a més, no tenim navalles per fer això: les navalles que tenim són senzilles, russes, i per a una cara com la vostra es necessiten navalles ingleses… L’únic que ho pot fer és l’Arcadi, el perruquer del comte.

El germà del comte va ordenar que fessin fora els barbers a puntades de peu (i ells es van alegrar de recuperar la llibertat). Després va anar a veure el comte Kamenski i li va dir:
—Escolta, germà, et vull demanar un gran favor: avui, abans que arribi el vespre, envia’m el teu Arcaixa perquè m’arregli com Déu mana. Fa temps que no m’afaiten, i els barbers d’aquí no en saben.

El comte va respondre al seu germà:
—Els barbers d’aquesta ciutat, certament, són impresentables. La veritat és que ni sabia que existissin, perquè a casa meva tinc perruquers propis fins i tot per als gossos. Pel que fa a la teva petició, em demanes una cosa impossible, perquè he jurat que, mentre jo sigui viu, l’Arcaixa no arreglarà ningú més. ¿Què et sembla? ¿Que potser puc faltar a la meva paraula davant del meu esclau?

L’altre li va dir:
—¿I per què no? Ho has decidit tu, així que ets tu qui ho pots canviar.

El comte va replicar que un raonament com aquell se li feia estrany.

—Si jo mateix començo a comportar-me així, ¿què podré exigir als altres? L’Arcaixa té clar que jo ho he decidit així, i tothom ho sap; per això el cuido més que als altres, i si gosa tocar algú altre amb el seu art, el mataré a cops de fuet i l’enviaré a l’exèrcit.

El germà li va dir:
—Una cosa o l’altra: o bé el mataràs a cops, o bé l’enviaràs a l’exèrcit. No pots fer totes dues coses alhora.
—D’acord —va dir el comte—, que sigui com tu dius: si no el mato a pallisses, el deixaré mig mort, i després l’hi enviaré.
—¿Així que és aquesta, germà, la teva última paraula? —Sí, és aquesta.
—¿I és només per això?
—Sí, és per això.
—Bé, aleshores em sembla perfecte, perquè, si no, hauria pensat que el teu germà t’importa menys que un serf. No cal que faltis a la teva paraula, però envia’m el teu Arcaixa perquè talli el pèl del meu canitx. I el que hagi de fer després és cosa meva.

Al comte li feia vergonya negar-s’hi.

—D’acord —va dir—, te l’enviaré perquè talli el pèl del teu canitx.
—Amb això ja en tinc prou.
El germà va encaixar la mà del comte i se’n va anar.

8

La mainadera continuava:
—Tot això passava a l’hivern, al capvespre, a l’hora del crepuscle, quan encenen els llums. El comte va fer cridar l’Arcadi i li va dir:
»—Vés a casa del meu germà i talla-li el pèl al seu canitx.» L’Arcadi va preguntar:
»—¿No maneu res més?
»—Res més —va dir el comte—. Però torna de seguida

per arreglar les actrius. A la Liuba li hauràs de fer tres pentinats diferents al llarg de l’obra. I, després de l’espectacle, l’hauràs d’arreglar a la manera de santa Cecília.

»L’Arcadi va estar a punt de caure. »El comte va dir:
»—¿Què et passa?
»L’Arcadi va respondre:
»—Ho sento, m’he entrebancat amb la catifa.
»El comte li va adreçar una indirecta:
»—¿No et sembla que això porta mala sort?
»Però a l’Arcadi, tal com se sentia, li era igual si tindria bona o mala sort.
»Just després de saber que m’havia d’arreglar a l’estil de santa Cecília, va agafar l’estoig de pell amb els estris i, com si no veiés ni sentís res, es va dirigir a la sortida.

9

»Quan l’Arcadi va arribar a casa del germà del comte, aquest ja havia posat unes espelmes davant del mirall i havia preparat els diners i les pistoles: aquest cop, ja no eren dues monedes d’or, sinó deu, i les pistoles estaven carregades amb bales txerquesses.

»El germà del comte li va dir:
»—De canitx, no en tinc cap, però necessito una altra cosa: arregla’m, fes-me la cara més intrèpida que puguis, i emporta’t les deu monedes d’or. Però si em fas un sol tall, et mataré.

»L’Arcadi se’l va quedar mirant i, de cop —Déu sap què li va passar en aquell moment—, es va posar a tallar-li els cabells i afaitar-lo. En un instant ho va fer tan bé com va saber, es va posar l’or a la butxaca i va dir:
»—Adéu-siau.
»L’altre li va respondre:
»—Pots marxar, però digues: ¿com és que ets tan temerari que t’hi has atrevit?
»L’Arcadi li va respondre:
»—¿Per què m’hi he atrevit? Això només ho saben el meu cor i la camisa que me’l tapa.
»—¿Que potser estàs embruixat, i una bala de pistola no et fa res?
»—Les pistoles no m’importen —va dir l’Arcadi—. No hi he pensat en cap moment.
»—¿Com és això? ¿Que potser has gosat pensar que la promesa del teu comte és més ferma que la meva, i que jo no et dispararia per un tall? Si no estàs embruixat, hauries pogut morir! »L’Arcadi, en sentir el nom del comte, es va estremir de nou i va dir, com si fos enmig d’un somni:
»—No estic embruixat, però tinc l’enginy que Déu em dóna: mentre estiguessis aixecant la mà amb la pistola per disparar-me, ja t’hauria degollat amb la navalla.

»Dit això, va sortir corrents i va arribar al teatre a l’hora de sempre; va començar a arreglar-me, tot tremolant. M’arrissava un floc de cabells, s’inclinava per bufar-me’l, i tota l’estona xiuxiuejava:
»—No pateixis, ens escaparem.

10

»L’espectacle anava bé, perquè tots érem com de pedra, acostumats a la por i a la tirania. Fos el que fos el que sentíem al fons del cor, interpretàvem els papers sense deixar veure res.

»Des de l’escenari vèiem el comte i el seu germà, que s’assemblaven molt. Quan ens van venir a veure al camerino, fins i tot ens costava distingir-los. El nostre, però, estava callat, calladíssim, com si de cop s’hagués tornat bona persona. Això sempre li passava quan estava a punt de fer una cruelesa.

»Tots nosaltres estàvem morts de por, ens senyàvem i resàvem:
»—Senyor, apiada’t de nosaltres i salva’ns! ¿Damunt de qui abocarà la seva fúria?

»Encara no sabíem res de la bogeria desesperada que havia fet l’Arcaixa, però ell mateix sabia prou bé que el comte no el pendonaria, i es va posar pàl·lid quan el germà del comte se’l va mirar i va mormolar alguna cosa a cau d’orella del nostre comte. Però jo tenia molt bona oïda i ho vaig sentir tot. Li va dir:
»—T’ho aconsello com a germà: vigila amb aquest quan té una navalla a la mà.

»“El nostre” només va somriure en silenci.

»Sembla que l’Arcaixa també va sentir alguna cosa, perquè, quan va començar a arreglar-me de duquessa per a l’última part de l’obra, em va posar tantes pólvores que l’encarregat del vestuari, que era francès, va començar a desempolvorar-me i va dir:
»—Trop beaucoup, trop beaucoup!

»I em va treure el que sobrava amb un raspallet.

11

»Quan es va acabar l’espectacle em van treure el vestit de duquessa de Burobilians i em van posar el de santa Cecília: era un vestit blanc, sense mànigues, amb uns nusos a les espatlles. Totes l’odiàvem. Després va venir l’Arcadi per fer-me un pentinat innocent, el mateix que surt a les estampes de santa Cecília, i per posar-me una corona molt fina i fixar-me-la amb una anella. De cop i volta l’Arcadi va veure que a les portes del meu recambró hi havia sis homes esperant.

»Això volia dir que, quan l’Arcadi sortís després d’arreglar-me, l’atraparien de seguida i se l’emportarien per torturar-lo. I les tortures eren tan terribles que era mil vegades millor que et condemnessin a mort. El poltre, les sogues… A alguns els estrenyien el coll amb una corda i els escanyaven: hi havia totes aquestes coses. El càstig oficial, després d’això, no era res. A sota de l’edifici on vivíem, hi havia uns soterranis secrets on tenien gent lligada amb cadenes, com si fossin óssos.

»A vegades, quan hi passàvem a prop, sentíem el soroll de les cadenes i els gemecs de la gent encadenada. Segurament, volien que en tinguéssim notícia, o que els sentissin els seus superiors, però aquests no haurien gosat mai defensar-los. Hi passaven anys, en aquells soterranis, i alguns tota la vida. N’hi havia un que, de tant de temps que hi era, s’havia inventat uns versos:

Vindran les serps i et xuclaran els ulls,
i els escorpins se’t menjaran la cara.

»Aquests versos, a estones, jo me’ls repetia, i em feien venir por.

»N’hi havia també que estaven encadenats amb un ós, de manera que només una distància de mig verxok3 impedia que l’ós els destrossés.

»A l’Arcadi no li van fer res de tot això, perquè just després d’entrar al meu recambró va agafar la taula, la va llançar contra la finestra, i, després d’això, ja no recordo res…

»Vaig començar a refer-me perquè tenia molt de fred als peus. Els vaig moure i em vaig veure abrigada amb un abric de pèl de llop o d’ós, i al meu voltant tot era foscúria, i uns cavalls ràpids tiraven la troica, vés a saber cap on. Al meu costat hi havia dos homes asseguts al trineu: un dels dos em tenia agafada, i era l’Arcadi; i l’altre arriava els cavalls a tot córrer… La neu sortia com un doll d’aigua de sota dels cascos dels cavalls, i el trineu, a cada moment, es tombava d’un costat o de l’altre. Si no haguéssim estat asseguts al mig del trineu, aferrant-nos-hi amb les mans, no n’hauríem sortit vius.

»Vaig sentir que tenien una conversa agitada, com si estiguessin tota l’estona a l’aguait, però només entenia això: “Corre, corre, corre!”, i res més.

»L’Arcadi, quan va veure que ja m’havia mig refet, es va inclinar cap a mi i va dir:
»—Liúbuixka, estimada! Ens persegueixen… ¿Estàs decidida a morir, si no aconseguim escapar-nos?

»Vaig respondre que moriria així amb molt de gust.

»L’Arcadi tenia l’esperança d’arribar a la ciutat turca de Rustxuk, on havien anat molts dels nostres companys, fugitius de cal comte Kamenski.

»Aleshores, lliscant sobre el gel, vam creuar un riu d’una revolada, i al davant nostre va aparèixer com una casa de color gris, i uns gossos que bordaven. El cotxer va fuetejar encara més fort els cavalls, va inclinar el trineu cap a un costat, el va posar de gairell, i l’Arcadi i jo vam caure damunt la neu; el cotxer, el trineu i els cavalls van desaparèixer de la nostra vista.

»L’Arcadi em va dir:
»—No tinguis por de res: havia de ser així, perquè el cotxer que ens portava, no el conec, i ell tampoc no ens coneix a nosaltres. L’he llogat per tres monedes d’or, de manera que tu i jo fugirem, i ell salvarà la pell. I ara, que sigui el que Déu vulgui: aquest poble es diu Àliga Seca, i aquí viu un sacerdot valent, que casa gent d’amagat i que ja ha ajudat molts dels nostres. Li farem un regal, i ell ens tindrà amagats fins que arribi la nit i ens casarà; i després, de nit, tornarà el cotxer, i llavors ens farem fonedissos.

12

»Vam trucar a la porta i vam entrar al rebedor. Ens va obrir el sacerdot mateix: era vell i rabassut, i li faltava una dent del davant. La seva dona, una vella molt velleta, va bufar el foc de la llar. Tots dos ens vam llançar als seus peus.

»—Salveu-nos, deixeu que ens escalfem una mica, i amagueu-nos aquí fins a la nit.

»El bon pare ens pregunta:
»—Reiets meus, ¿que heu robat alguna cosa? ¿O només fugiu d’algú?

»L’Arcadi diu:
»—No hem robat res, nosaltres! Fugim de la malvadoria del comte Kamenski i volem arribar a Rustxuk, a Turquia, on ja viuen molts dels nostres. Allà no ens trobarà ningú. Portem diners, i us donarem un txervónets4 d’or si ens deixeu passar la nit aquí, i si ens caseu, us donarem tres txervónets. Si podeu, caseu-nos, i si no, ja ens casarem a Rustxuk.

»L’altre li diu:
»—¿Qui ha dit que no us casaré? Prou que us casaré, jo! Així a Rustxuk no haureu de gastar més. Doneu-me cinc monedes d’or i us caso aquí mateix.

»L’Arcadi li va donar cinc monedes d’or, i jo em vaig treure les arracades de maigarina i les vaig donar a la popessa.

»El sacerdot va agafar els diners i va dir:
»—Ai, reiets meus, que fàcil que seria tot (n’he casat de pitjors, jo!), si no fos perquè sou gent del comte. Ja ho veieu, sóc popa i tot, però em fa por la seva cruelesa. Bé, que sigui el que Déu vulgui: afegiu-hi una monedeta de més i amagueu-vos. »L’Arcadi li va donar un altre txervónets, el que feia sis, i el bon pare va dir a la popessa:
»—I tu, vella, ¿què mires? Dóna-li a la noia una faldilla de les teves i alguna jaqueteta, perquè, si no, fa vergonya de veure: sembla que vagi nua.

»Després d’això, volia portar-nos a l’església i amagar-nos al bagul de les casulles. Però quan la popessa tot just havia començat a vestir-me darrere d’un paravent, vam sentir el dring de l’anella.

13

»Se’ns va glaçar el cor a tots dos. El bon pare va xiuxiuejar a l’Arcadi:
»—Rei, sembla que t’has quedat sense bagul, però posa’t aquí, sota l’edredó.

»I a mi em va dir:
»—I tu, reina, amaga’t aquí.
»I em va posar dins la caixa del rellotge de paret: la va tan-

car amb clau, es va ficar la clau a la butxaca i va anar a obrir la porta. Jo ja els sentia, eren molts: alguns ja eren a dins, al llindar de la porta, i n’hi havia dos a fora que miraven per les finestres.

»Van entrar set homes que ens havien de capturar: tots eren guàrdies del comte, portaven maces i fuets, i cobles lligats a la cintura, i encara un altre home que feia vuit: era el majordom del comte, amb un llarg abric de pèl de llop, de coll alt.

»La caixa on jo m’amagava, per la part del davant, era tota reixes i forats, tapats amb una mussolina gastada i fina, i ho podia veure tot a través de la tela.

»El pobre vellet, el sacerdot, es va esverar, perquè la cosa pintava malament. Mirava el majordom, tremolava, se senyava i parlava molt de pressa i a crits:
»—Ai, reis, reiets meus de l’ànima! Ja ho sé, ja, el que busqueu, però davant de l’excel·lentíssim comte no sóc culpable de res, us ho juro, de res de res!

»Cada cop que se senyava, apuntava amb un dit, per sobre de l’espatlla esquerra, cap a la caixa del rellotge, on m’amagava jo.» “Estic perduda”, vaig pensar quan vaig veure que feia aquella cosa.
»El majordom també ho va veure i va dir:
»—Ja ho sabem tot. Dóna’ns la clau del rellotge.

»El popa va tornar a agitar les mans:
»—Ai, reiets meus de la meva ànima! Dispenseu, no em feu cabal: no recordo on tinc la clau, us ho juro, no me’n recordo. »Deia això, i alhora s’acariciava la butxaca.

»El majordom s’hi va fixar, li va treure la clau de la butxaca i va obrir la caixa.
»—Surt, jovencella —em va dir—, que el teu jovencell sortirà sol.
»L’Arcaixa ja havia sortit: es va treure l’edredó d’una revolada i el va llançar a terra.
»—Bé —va dir—, ja veig que no hi ha res a fer, heu guanyat: a mi porteu-me al càstig, però ella és innocent: la vaig raptar per força.

»Es va girar cap al popa i només va fer una cosa: li va escopir a la cara i prou.

»L’altre diu:
»—Reiets meus, ¿veieu quin escarni han fet a la meva dignitat i devoció? Informeu-ne l’excel·lentíssim comte.

»El majordom li contesta:
»—No passa res, no et preocupis, ja ho pagarà. —I va manar que ens portessin fora, a mi i a l’Arcadi.

»Vam partir amb tres trineus: al de davant hi anava l’Arca di amb els guàrdies, jo anava amb uns altres vigilants al de darrere, i al del mig hi anaven tots els altres homes.

»La gent, quan ens veia, s’apartava. “Deu ser un casament”, pensaven.

14

»Vam arribar de seguida, i just després d’atansar-nos a la casa del comte, vaig perdre de vista el trineu que portava l’Arcaixa. A mi em van dur al meu lloc de sempre i em mataven a interrogatoris: volien saber quanta estona havia estat a soles amb l’Arcadi.

»I jo que els deia:
»—Ni un minut!
»Semblava que el meu destí s’havia de complir, i no pas amb amor, sinó amb odi, i no vaig poder evitar-ho. Quan vaig tornar al meu recambró i vaig enfonsar el cap al coixí per plorar la meva desgràcia, vaig sentir uns gemecs terribles que m’arribaven del soterrani.

»Resulta que nosaltres, les noies, vivíem en una caseta de fusta a la primera planta, i a sota hi havia una habitació gran i alta on apreníem a cantar i a ballar, i d’allà ens arribaven tots els sorolls. I, ves per on, el rei de l’infern, el dimoni, s’ho va muntar perquè aquells homes tan cruels torturessin l’Arcaixa just a sota de la meva cambra…

»Quan vaig sentir que l’estaven torturant…, em vaig aixecar d’un bot…, volia córrer cap a ell i vaig donar cops a la porta…, però estava tancada… Jo ja ni sabia on era…, i vaig caure a terra, però així encara ho sentia millor. No tenia cap ganivet, ni hi havia cap clau per penjar-me… Així que em vaig lligar la trena al voltant del coll… Me la vaig lligar fort i vinga estrènyer, fins que vaig tenir un brunzit a les orelles i cercles als ulls, i tot es va aturar… Quan vaig tornar en si, era en un lloc desconegut, una gran isba lluminosa… I tot eren vedellets… Molts vedellets, més de deu segur, i eren tan tendres! Un d’ells se’m va acostar, em va llepar la mà amb els llavis freds, es pensava que xuclava sa mare… Em vaig despertar perquè m’havia fet pessigolles… Mirava al meu voltant i pensava: “¿On sóc?”. De cop i volta veig que entra una dona ja gran, alta, amb un vestit blau molt tosc, i un mocador de tela tosca però neta al cap. Tenia la cara dolça.

»Aquesta dona va veure que m’havia despertat, em va fer festes i em va dir que em trobava a la finca del comte, a l’isba dels vedells…

»Allà mateix —m’explicava la Liubov Oníssimovna, apuntant amb la mà cap a l’extrem més llunyà d’una tanca grisa, mig derruïda.

15

La Liubov Oníssimovna va anar a parar a l’estable perquè sospitaven que s’havia tornat boja. A aquesta mena de persones, que semblaven bèsties, les posaven a prova enviant-les amb el bestiar: els establers eren gent gran i tranquil·la, i es considerava que podien «calmar» les malalties psíquiques.

La vella del vestit tosc, aquella que era amb la Liubov Oníssimovna quan va tornar en si, tenia molt bon cor, i es deia Drossida.

—Va fer neteja abans d’anar a dormir —prosseguia la meva mainadera— i em va fer un llit de palla de civada. Me’l va fer tan suau i esponjós com si fos un edredó de plomes, i va dir:

»—T’ho explicaré tot, noieta. Si em delates, que passi el que hagi de passar. Jo també sóc com tu, i no sempre he portat un vestit tan tosc, sinó que he vist una vida diferent, però Déu me’n guard de recordar-me’n. Ja t’ho dic: no et posis trista per aquest exili a l’estable. És millor que estiguis exiliada. Però vigila, no toquis mai aquest flascó…

»Aleshores es va treure, de sota del mocador que portava al coll, una ampolleta blanca de vidre i me la va ensenyar.

»Li vaig preguntar:
»—¿Què és això?

»I ella em va respondre:
»—Aquest és el flascó terrible, i a dins hi ha el verí de l’oblit.

»Li vaig dir:
»—Dóna’m verí de l’oblit: ho vull oblidar tot.

»I em va respondre:
»—No en beguis, és vodka. Una vegada no vaig poder dominar-me, en vaig beure un glop… La bona gent me n’havia donat… I ara ja no ho puc deixar, ho necessito. Tu no en beguis, mentre puguis estar-te’n, i a mi no em jutgis si en xuclo una mica: sofreixo molt. Tu, en canvi, tens un consol a la vida: a ell, Déu l’ha alliberat de la tirania!

»Vaig llançar un crit: “És mort!”, i em vaig estirar els cabells, però vaig veure que aquells cabells no eren meus, eren blancs. ¿Com podia ser?

»I ella em va dir:
»—No tinguis por. Els cabells se’t van tornar blancs el dia que et van deslligar la trena, i ell és viu i s’ha salvat de la tirania: el comte se’n va apiadar i li va fer un favor com mai no n’havia fet a ningú… Quan arribi la nit, t’ho explicaré tot, i ara vull xuclar una mica més… Si no xuclo, em crema el cor.

I, xucla que xucla, al final es va adormir.

A la nit, mentre tothom dormia, la tieta Drossida es va llevar en silenci, sense encendre el llum es va apropar a la finestra, i vaig veure que tornava a xuclar una mica del que hi havia al flascó. El va tornar a amagar i em va preguntar en veu baixa:
»—¿Que dorm, la teva pena?

»Li vaig respondre:
»—No, la pena no dorm.
»Es va acostar al meu llit i em va explicar que el comte havia fet cridar l’Arcadi després de castigar-lo i li va dir: »—Havies de passar per tots els càstigs que et vaig prometre, però com que eres el meu favorit, tindré pietat de tu: demà et faré enviar a l’exèrcit, però com que no vas tenir por del meu germà, comte i aristòcrata, amb totes les seves pistoles, t’ofereixo una sortida honorable: no vull que estiguis per sota del que et correspon pel teu esperit noble. Escriuré una carta perquè t’enviïn directament a la guerra, i no seràs un soldat ras sinó un sergent, i hauràs de demostrar el teu coratge. Així quedaràs a mercè de la voluntat del tsar, i no de la meva.
»—Ara està millor —deia la vella del vestit tosc— i no té res a témer: només li pot passar això, que caigui en combat, però la tirania del senyor ja no hi pot fer res.
»M’ho vaig creure, i durant tres anys cada nit somiava el mateix: somiava l’Arcadi que feia la guerra.
»Així van passar tres anys, i durant tot aquell temps, gràcies a Déu, no em van tornar a cridar al teatre: seguia a l’isba dels vedells, ajudant la tieta Drossida. I m’hi trobava molt a gust, perquè em feia pena, aquella dona, i si a la nit no estava massa beguda, m’agradava escoltar-la. Encara se’n recordava, d’aquell temps en què la nostra gent va apunyalar el vell comte, i hi va participar el seu ajudant de cambra, perquè no podien aguantar-ne la cruelesa infernal. I jo seguia sense beure, i feia moltes coses per la tieta Drossida, i les feia de bona gana: aquelles bestioles eren com fills meus. T’hi acostumes tant, als vedellets! A vegades, quan a un d’aquests vedells li has donat aigua i veus com se l’emporten per sacrificar-lo i portar-lo a taula, el senyes i tot, i després et passes tres dies plorant-lo… Jo ja no servia per fer teatre, perquè els peus no m’obeïen gaire, em relliscaven. Abans havia tingut un caminar lleuger com ningú, però després que l’Arcadi em va raptar i em va carregar desmaiada pel carrer gelat, crec que se’m van refredar els peus i que a les puntes ja no hi tenia força per a les danses. Em vaig tornar tan tosca com la Drossida, i vés a saber quants anys hauria viscut entre tanta tristesa, si no fos perquè un dia, al capvespre, mentre el sol es ponia i jo filava al costat de la finestra, de cop i volta una petita pedra va entrar per la finestra, tota ella embolicada amb un paperet.

16

»Vaig mirar al meu voltant, vaig mirar per la finestra, però no hi havia ningú.

»“Deu ser”, vaig pensar, “que algú dels lliures l’ha llançat per sobre de la tanca, però s’ha equivocat de finestra, i la pedra ens ha caigut a la velleta i a mi.” Vaig estar rumiant una estona: “¿Desembolico el paperet o no? Potser és millor desembolicar-lo, perquè segur que hi ha alguna cosa escrita. O potser és alguna cosa important per a algú, i jo ho sabré i guardaré el secret, i faré arribar de la mateixa manera la nota amb la pedreta a qui calgui.”

La vaig desembolicar i em vaig posar a llegir, i no donava crèdit als meus ulls…

17

»Hi posava: “Liuba, estimada i fidel! M’he batut en moltes batalles, he servit el tsar i he vessat la meva sang més d’un cop. Per això m’han concedit el rang d’oficial i un títol de noblesa. Ara m’he agafat un permís per curar-me les ferides i m’he allotjat a Puixkàrskaia, en una fonda amb conserge; demà em posaré les medalles i les insígnies i aniré a veure el comte: li portaré tots els diners que m’han donat per a la cura, cinc-cents rubles, i li demanaré que em deixi rescatar-te, esperant que puguem casar-nos davant de l’altar del Creador”.

»I després —continuava la Liubov Oníssimovna, reprimint l’emoció cada vegada— deia: “Les desgràcies que has viscut i tot allò de què has estat víctima no ho tinc per pecat ni feblesa teus, sinó per patiment que t’ha tocat viure: així que ho deixo al criteri de Déu, i el que sento per tu és pura tendresa”. Estava signada per Arcadi Iliín.

La Liubov Oníssimovna va cremar la carta de seguida a la llar de foc i no en va dir res a ningú, ni tan sols a la vella del vestit tosc, i es va passar tota la nit pregant a Déu, sense demanar res per a ella, sinó només per a ell, «perquè encara que ell em deia que era oficial, amb ferides i insígnies, no em podia imaginar que el comte el tractés millor que abans. Per dir-ho ràpidament, em feia por que li tornessin a pegar».

18

L’endemà de bon matí, la Liubov Oníssimovna va portar els vedellets a prendre el sol i els va posar tines amb llet perquè en beguessin. De sobte va sentir que darrere la tanca les persones «lliures» anaven corrent amunt i avall i parlaven tota l’estona entre elles.

—Què era el que deien, no ho sé pas —m’explicava—, no en vaig entendre res, però les seves paraules m’entraven al cor com un ganivet. Així que quan en Filip, l’encarregat dels fems, va entrar per la porta, li vaig preguntar:
»—Fíliuixka, estimat! ¿Que potser saps de què parla la gent amb tanta curiositat?

»I ell em va respondre:
»—Volen anar a Puixkàrskaia, a veure una fonda on un conserge ha matat aquesta nit un oficial que dormia. Li ha tallat el coll —em deia— d’una ganivetada i li ha pres cinc-cents rubles. Diuen que l’han agafat: està cobert de sang i porta els diners.

»Quan em va dir això, em vaig desplomar.

»Va ser així: aquell conserge va apunyalar l’Arcadi…, i el van enterrar aquí, en aquesta mateixa tomba on seiem ara… Sí, encara ara és aquí sota, a sota nostre, a sota d’aquesta terra… Et devies preguntar per què sempre us porto a passejar per aquí…

»No vull mirar allà —va assenyalar les ruïnes tètriques i vetustes—, sinó seure al costat d’ell i… beure un glop per la seva ànima…

19

Aleshores la Liubov Oníssimovna es va aturar i, havent donat la història per acabada, va treure una ampolleta de la butxaca i va fer un glop «per la seva ànima», o «va xuclar». Li vaig preguntar:
—¿Qui es va encarregar del funeral del famós artista del tupè?
—Ai, colomet meu, si fins i tot el governador hi era, al funeral! Ja ho veus! Era oficial… Així que el diaca i el sacerdot el van anomenar boliard Arcadi, i quan van posar el taüt al nínxol, els soldats van apuntar les escopetes cap amunt i van engegar trets de salves. I el conserge de la fonda, al cap d’un any el van fuetejar a la plaça pública d’Iliinka. Li van donar quaranta-tres fuetades per l’Arcadi, i se’n va sortir, va sobreviure i, amb les marques a la pell, va anar a presidi. Alguns dels nostres homes, els que tenien permís, van anar a veure-ho; i els vells, que recordaven el càstig que va rebre aquell que havia matat el vell comte cruel, deien que quaranta-tres fuetades eren poques: l’Arcadi era dels humils, i pel comte, en canvi, aquell altre s’havia guanyat cent una fuetades. Perquè la llei diu que el número de cops no pot ser parell: el nombre de fuetades ha de ser sempre imparell. Diuen que havien portat expressament un botxí des de Tula i, abans que s’hi posés, li havien donat tres copes de rom. Després li va donar cent cops només per fer-lo patir, i l’altre encara era viu, però amb el cop número cent u li va fer miques l’espinada. El van aixecar dels taulons, però ja s’estava morint… El van tapar amb una estora i el van portar cap a la presó, però es va morir pel camí. Diuen que el de Tula encara seguia cridant: «¿A qui més he de pegar? Aquí, a Oriol, puc matar tothom!»
—I vós —li vaig preguntar—, ¿hi vau anar, al funeral?
—Hi vaig anar, sí. Amb tots els altres. El comte va manar que tota la gent del teiatro anés a veure un dels nostres que havia arribat tan amunt.
—¿I us en vau acomiadar?
—És clar que sí! Tothom s’hi acostava per dir-li adéu, i jo també… Estava canviat, tant que no l’hauria ni reconegut. Molt magre i pàl·lid, deien que havia perdut molta sang perquè l’havien apunyalat a mitjanit… Quanta sang s’havia vessat i seva!…

Es va quedar silenciosa i pensativa.

—I vós —li vaig dir—, ¿com ho vau viure?
Semblava com si s’hagués despertat de sobte, i es va passar la mà pel front.
—No recordo com va anar al principi —va dir—, quan vaig arribar a casa… Jo anava amb tothom, segurament algú caminava al meu costat i em sostenia… I a la nit la Drossida em va dir:
»—Això no pot ser: no dorms, però la cara se t’ha quedat com de pedra. No està bé: plora una estona, que així la pena que tens al cor tindrà una sortida.

»Jo li vaig respondre:
»—No puc, tieta, el meu cor crema com un tros de carbó ardent, i la pena no té sortida.

»Aleshores em va contestar:
»—¿Vols dir que no hi ha més remei que treure el flascó? »Me’n va posar una mica, del que hi havia a la seva ampolleta, i em va dir:
»—Abans jo mateixa t’ho prohibia i et deia de no fer-ho, però ara no hi ha res a fer: posa les brases en remull, xucla’n una mica.

»Li vaig dir:
»—No en tinc ganes.
»—Ximpleta —em va dir—, al principi no hi ha ningú que en tingui ganes. Perquè la pena és amarga, i el verí encara és més amarg; però si mulles les brases amb aquest verí, deixaran de cremar per uns moments. Corre, xucla, va!

»Em vaig beure d’un glop tot el que hi havia al flascó. Em feia fàstic, però, si no, no hauria pogut dormir…, i l’endemà a la nit, un altre cop… vaig beure…, i ara ja no puc dormir sense això, i tinc un flascó per a mi sola, i em compro vinet… I tu, bon nen, no n’hi diguis res a la teva mare, no delatis mai la gent humil: la gent humil, se l’ha de cuidar, perquè sempre pateix molt. Quan anem cap a casa, tornaré a fer uns copets a la finestra de la taverna que hi ha a la cantonada… No hi entrarem, però els donaré el meu flascó buit, i me’n donaran un de nou.

Jo estava emocionat i li vaig prometre que mai no diria res a ningú del seu flascó.

—Gràcies, colomet. No ho expliquis: és que jo ho necessito, això.

Fins i tot ara em sembla veure-la i sentir-la: a la nit, quan tothom dorm a casa nostra, ella s’incorpora al llit sense fer soroll, procurant que no se senti ni el cruixit d’un os. Es queda escoltant un moment, s’aixeca i va, amb els seus peus prims i refredats, cap a la finestra… Es queda parada un moment, es gira, escolta, no fos cas que la meva mare la veiés des del dormitori. Després fa petar les dents, molt suaument, contra la tapa del flascó, s’hi acomoda i xucla una estona… Un glop, dos, tres… Ja ha posat les brases en remull i ha brindat per l’ànima de l’Arcaixa, i se’n torna al llit: s’esmuny sota la manta i al cap d’un moment fa com si xiulés molt baixet: fiu-fiu, fiu-fiu… Ja s’ha adormit.

De brindis tan terrible i tan corprenedor com aquest, no n’he vist mai cap a la meva vida.

© de l’edició, Edicions de 1984
© de la traducció, Xènia Dyakonova

  1. Pàvel Sàzikov (1815-1856) i Pàvel Ovtxínnikov (1830-1888), orfebres moscovites de molta anomenada.
  2. Charles Vort (1825-1895), sastre parisenc.
  3. Distància equivalent a 2,2 centímetres.
  4. Antiga moneda russa, que s’emprava als segles XVI-XIX.