burgmestre botella ampolla joaquim ruyra erckmann chatrian traducció català rondalla ronadalles del poble

El burgmestre a la botella – Erckmann-Chatrian

El burgmestre a la botella és un conte de la parella de contistes Erckmann-Chatrian. La traducció al català és de Joaquim Ruyra.

Més Erckmann-Chatrian? L’ull invisible. I molt més Ruyra.

burgmestre a la botella joaquim ruyra erckmann chatrian traducció català

EL BURGMESTRE A LA BOTELLA

Sempre he professat una alta estima, i àdhuc una mena de veneració, al noble vi del Rhin. És un vi que bull i espurneja com el xampany, escalfa el cor com el Borgonya, amoroseix la gorja com el Bordeus, enardeix la imaginació com els brous d’Espanya i entendreix com el Lacryma Christi; i, per sobre tot això, és un vi que fa somniar, que estén als nostres ulls l’ample camp de la fantasia.

El 1846, a darreries de la tardor, vaig decidir-me a fer un pelegrinatge al Johannisberg. Vaig muntar a cavall d’una pobra rossa xuclada de costats, en cada una de les seves baumes intercostals vaig encabir-hi una citrella de llauna, i d’aquesta faisó vaig emprendre el viatge a petites jornades.

Oh! Quin espectacle més formós el de la verema! Sempre portava una citrella buida i una altra de plena. Així que deixava una bòria, ja se me’n presentava una altra en perspectiva. No tenia més pena que la de no poder compartir el meu goig amb un bon mosquit.

Una tarda, a entrada de fosc, quan el sol acabava de pondre’s i estenia encara alguns raigs escadussers entre els pàmpols de les vinyes, vaig sentir darrere meu el trot d’un cavall. Vaig decantar-me una mica a la dreta, per deixar-li pas, i, amb gran sorpresa, vaig descobrir que el meu seguidor no era altre que el meu amic Hippel, el qual va prorrompre en una exclamació de joia així que em vegé.

Ja el coneixeu, l’Hippel, amb aquell nas molsut, aquella boca especial, tan pròpia pel tast, i aquell ventre de tres pisos. Semblava el bon Sileny perseguint el déu Bacus. Amb quin transport ens abraçàrem!

L’Hippel viatjava amb el mateix objecte que jo. Distingit aficionat, volia fixar la seva opinió sobre el color d’alguns mostos que sempre li havien deixat cert dubte. Vàrem seguir, doncs, la marxa en companyia.

L’Hippel estava bojalment alegre i va traçar l’itinerari que havíem de seguir entre les vinyes del Rheingau. De tant en tant ens aturàvem per dir quelcom a les nostres citrelles i per escoltar el silenci llunyà.

La nit era força entrada quan arribàrem a una caseta arrupida a les faldes d’una coma. Saltàrem en terra i l’Hippel va guaitar per una petita finestra, que s’obria quasi a ran del sòl. Una llàntia encesa brillava sobre una taula i a prop de la taula dormia una vella.

—Ei! —va cridar el meu camarada—. Obriu, àvia, obriu!

La vella va fer un sur, s’aixecà i, acostant-se a la finestra, va aplacar la seva cara pansida sobre un dels vidres. Se l’hauria poguda prendre per un d’aqueixos antics retrats flamencs, on l’ocre i el bistre es disputen el predomini.

Així que ens hagué distingits, va ganyotejar un a manera de somriure i ens obrí la porta.

—Entreu, senyors, entreu —va dir amb veu trontollosa—. Vaig a fer llevar el meu fill. Benvinguts!
—Una gaveta de gra per als nostres cavalls i un bon sopar per a nosaltres —ordenà l’Hippel.
—Està bé, està bé —va fer la vella precipitadament.

I se n’anà a petits passos; i vàrem sentir que pujava una escala més alzinada que la de Jacob.

Restàrem sols durant alguns minuts en una sala baixa i fumada.

L’Hippel va córrer a la cuina i vingué a comunicar-me que a la xemeneia havia constatat la presència d’alguns quarters de porc.

—Soparem, oidà, soparem —va dir tot amoixant-se el ventre.

Els taulons de l’empostissat carinaren sobre els nostres caps, i de seguit un jove vigorós, vestit només amb pantalons, nu de pit i estarrufat de cabells, obrí la porta, es passejà una mica i sortí sense dir-nos paraula.

La vella encengué foc i el llard es posà a riure a la paella.

A la fi se’ns serví el sopar: un pernil flanquejat de dues botelles, una de vi negre i una de vi blanc.

—Quin preferiu? —preguntà l’hostalera.
—Cal provar-los tots dos —respongué l’Hippel, parant el vas.

La vella va servir-li vi negre. A mi també me n’omplí el got.

Férem el tast. Era un vi aspre i fort. Tenia jo no sé quina mena de gust particular, una sentor com de berbena, de xiprer… En vaig beure algunes gotes i una tristesa profonda s’amparà de la meva ànima. L’Hippel, en canvi, va fer cliquejar la llengua amb aire de satisfacció.

—Famós! —va dir—. Famós! D’on el traieu, l’àvia?
—D’una bòria de per aquí mateix —contestà la vella amb un estrany somriure.
—Famosa bòria! —reparà l’Hippel, omplint-se ras a ras el got altra vegada.

Va semblar-me que bevia sang.

—Per què fas aqueix dimontri de cara? —va dir-me l’Hippel—. Que tens alguna cosa?
—No —vaig respondre—, però… no m’agrada el vi negre.
—Bah! No cal disputar sobre gustos —féu ell, tot buidant la botella; i, picant sobre la taula: —Del mateix! —va cridar—. Sempre del mateix, i, sobretot, re de trafiques, xamosa mestressa. Mireu que hi entenc. Redés! Aquest vi em reanima: és un vi generós.

Dit això va recalcar-se al respatller de la cadira. Em va semblar que la seva cara es descomponia. Vaig buidar d’una sola tirada la botella de vi blanc, i aleshores l’alegria em tornà al cor. La preferència que tenia el meu amic pel vi negre em va semblar ridícula, però… excusable.

I vàrem seguir bevent fins a la una de matinada, ell del negre, jo del blanc.

La una de matinada! Bella hora d’audiència de la senyora Fantasia. És quan les falòrnies de la imaginació ostenten ses robes diafàniques, brodades de cristall i d’atzur com les de la mosca, l’escarbat i l’espiadimonis de les aigües moixes.

La una! És l’hora en què la musica celestial fa pessigolles a l’orella del somniador i revela a la seva ànima l’harmonia de les esferes invisibles. És l’hora en què les rates ronden, l’hora en què la xuta desplega ses ales de plomissol i passa silenciosament per sobre els nostres caps.

—És la una —vaig dir al meu company—. Cal que anem a descansar, si és que volem marxar demà.

L’Hippel s’aixecà balandrejant.

La vella va acompanyar-nos a una cambra de dos llits i ens donà la bona nit, desitjant-nos bella dormida.

Ens vàrem despullar. Jo em vaig encarregar d’apagar el llum i vaig ésser el darrer de ficar-me al llit. Tot just m’era ajagut que ja l’Hippel dormia profundament. El seu respir semblava el buf de la tempesta. Jo no podia aclucar l’ull: mil figuretes gracioses donaven voltes entorn meu. Els gnoms, els dimoniets i les bruixes del Walpurgis trenaven dalt del sostre llur dansa cabalística. Oh singular efecte del vi blanc!

Tan desvetllat estava que em vaig llevar, vaig encendre la meva bombeta i, mogut d’una invencible curiositat, vaig acostar-me al llit de l’Hippel. Quin dormir el seu! Tenia la cara vermella, la boca entrebadada. La sang feia saltar sos polsos; sos llavis es movien com si volgués parlar. Vaig romandre una llarga estona immòbil a prop seu: hauria volgut introduir la meva vista fins al fons de la seva ànima; però el son és un misteri impenetrable, que guarda els seus secrets igual que la mort.

Tan aviat la cara de l’Hippel expressava terror, com tristesa, com melangia. A voltes es contreia com per plorar. I aquella xamosa cara, feta per a esclatar de riure, tenia un caràcter d’allò més estrany sota la impressió del dolor.

Què passava al fons d’aquell abisme? Jo prou veia pujar a la superfície algunes ones; mes, d’on venien les profundes commocions?

Tot d’un plegat el dorment s’incorporà, ses parpelles s’obriren… i vaig veure que tenia els ulls en blanc. Els músculs del seu rostre s’estremiren, sa boca féu acció de voler llençar un crit d’horror… Després el gros home caigué assocat al llit, i vaig sentir que sanglotava.

—Hippel, Hippel —vaig cridar, cuitant a abocar-li un canti d’aigua al cap.

Aleshores es despertà.

—Ah! —va dir—. Alabat sia Déu! No ha sigut més que un somni. Gràcies, amic Ludwig, gràcies d’haver-me despertat!
—En hora bona —vaig fer jo—; però m’has d’explicar el teu somni.
—Oh, prou! Sí, demà. Ara deixa’m dormir: tinc son.
—Hippel, ets un ingrat: demà no et recordaràs de res.
—Vatua! Tinc son. No estic per orgues. Deixa’m estar, home, deixa’m estar!

Jo no volia soltar la presa.

—Hippel, tornaràs a caure en el teu somni, i aquesta vegada t’hi abandonaré sense misericòrdia.

Aquestes paraules produïren un efecte admirable.

—Recaure en el meu somni! —exclamà, saltant del llit—. Apa, la meva roba! El meu cavall! Marxem! Aquesta casa és maleïda. Tens raó, Ludwig: el diable habita entre aqueixes parets. Anem, anem’s-en!

Va vestir-se precipitadament. Quan estigué llest vaig deturar-lo.

—Hippel —vaig dir-li—, per què hem de fugir? No són més que tres hores de matinada. Veuràs: tranquil·litzem-nos.

Vaig obrir una finestra i els aires frescos de la nit, penetrant en la cambra, esvaïren els terrors del meu company. Aleshores va recolzar-se a l’ampit i va fer-me la següent relació:
—Ahir —digué— vàrem parlar de les més famoses vinyes del Rheingau. Encara que mai no he recorregut aquest país, el meu esperit se’n preocupà sens dubte, i el vi gros que hem begut donà color d’ombra a les meves idees. Però la cosa més espatarrant és que en el meu somni m’imaginava ser el burgmestre de Welche, una vila veïna, i m’identificava de tal manera amb ell, que te’n podria fer la descripció igual que de mi mateix. Era un home de mitjana alçària i quasi tan gruixut com jo. Portava una vestimenta de grans solapes amb botons de cuir; al llarg de les cames hi duia una altra filera de botons petits, capçats de ferro; un barret de tres becs cobria la seva testa calbuda. En fi, era un home d’una gravetat estúpida, un home que no bevia més que aigua, que no tenia amor sinó al diner i que no pensava més que a augmentar les seves propietats.

»Així com m’havia endossat el vestuari del burgmestre, així també m’havia apropiat el seu caràcter. Com m’hauria avorrit jo mateix si m’hagués pogut conèixer! Ja et prometo, Hippel, que m’era tornat un bon animalàs de burgmestre. ¿No val més viure gaiament i burlar-se del pervindre, que no pas estivar escuts sobre escuts i criar mala sang? Però no cal dar-hi voltes: vet-me allà burgmestre. M’aixeco del llit, i la primera cosa que m’inquieta és si els meus jornalers treballaran o estaran gandulejant a la meva vinya. Agafo una crosta de pa per desdejunar-me… Una crosta de pa! S’ha d’ésser lladre, coquí! Jo, que cada matí menjo la meva costella i bec la meva ampolla de vinet! En fi, és igual. Prenc… és a dir, el burgmestre pren una crosta de pa i se la fica a la butxaca. Encomana a la seva vella majordoma que escombri la cambra i que faci l’esmorzar per les onze: un esmorzar de bullit i patates, em sembla, un esmorzar miserable; però res importa. L’home surt. Et podria fer la descripció del camí i de la muntanya —prosseguí l’Hippel—. Els tinc dintre els ulls. És possible que un hom en somnis pugui afigurar-se aixís un paisatge? Veia camps, jardins, prats, vinyes. Pensava: aquest és el tros d’en Pere, aqueix altre el d’en Jaume, el de més enllà el de l’Enric; i m’aturava davant d’algun d’aquells sellons, exclamant: «Dimontri! El trèmol d’en Jacob s’és fet superb»; i una mica més lluny: «Diabluix! Aquesta vessanada de terra em convindria d’allò més». Però, mentrestant, experimentava una mena d’estupor, un mal de cap indefinible. Vaig apretar el pas. Com era ja matí entrat, tot d’una va sortir el sol i la calor es féu molt forta. Jo seguia un corriol que s’enfilava costa amunt, a través de les vinyes. Aquell viarany anava a parar darrere les cuines d’un antic castell, i, una mica més enllà, es veien les meves quatre vessanes de terra. M’afanyava per arribar-hi. Quan vaig ésser al castell, m’estava ofegant de fadiga i vaig aturar-me per prendre alè. La sang brunzia en les meves orelles i el cor batia contra el meu pit com a mall sobre enclusa. El sol cremava igual que foc. Vaig voler reprendre el meu camí; però, tot d’un plegat, vaig sentir-me ferit com d’un cop de massa, vaig rodolar darrere un pany de mur i vaig comprendre que acabava de sofrir un atac d’apoplexia.

»Aleshores una ombrívola desesperació s’emparà de mi. «Só mort —vaig pensar—. El diner que he arraconat amb tantes penes i treballs, els arbres que he conreat amb tant de mirament, la casa que he bastida, tot, tot perdut: tot passa als meus hereus. Aqueixos miserables, a qui no hauria volgut donar un kreutzer, s’enriquiren a costes meves. Ah! Bo de traïdors, com us alegrareu de la meva desgràcia, com arrabassareu les claus de la meva pitrera, com us repartireu els meus béns, com us barrotareu el meu or! I jo, jo assistiré al ripium-rapium. Quin suplici més horrorós!»

Vaig sentir que la meva ànima s’anava desprenent del cadàver; però restà dreta al seu costat. I aquella pobra ànima de burgmestre va veure que el seu cadàver tenia la cara blava, i les mans grogues.

Com que feia una calor molt forta i una suor de mort regalava del front, grosses mosques es posaren sobre el rostre. N’hi hagué una que es ficà nas endins, i el cadàver no es posticà. Aviat tota la cara en quedà coberta, i l’ànima, desolada, no podia esquivar-les!

Ella restava allí, allí, durant uns minuts, que li semblaven segles. El seu infern començava. Passà una hora. La calor anava sempre en augment. Ni un alè d’aire, ni una boireta al cel.

Aparegué una cabra damunt de les enderroques. Esbrotava les heures i l’herbam salvatge que creixia enmig de les runes. Quan va passar a prop del meu pobre cos, pegà un bot de costat; després, s’atansà de nou, obrí sos grossos ulls amb inquietud, ensumà entorn i prosseguí el seu indecís trescar per la cornisa d’una torricel·la. Un pastor xaval, que s’atalaià de la bèstia, acudí a emmenar-se-la; més, en veure el cadàver, llançà un gran crit i s’arrencà a córrer, cames ajudeu-me, cap a la vila.

Va passar una altra hora llarga com l’eternitat. A la fi varen sentir-se xiu-xius i remor de passos darrere el tancat, i la meva ànima va veure pujar lentament, lentament, el senyor jutge de pau seguit del seu secretari i de moltes altres persones. En reparar-me, varen fer una exclamació:
—És el burgmestre!

El metge s’atansà al meu cos i n’esquivà les mosques, que volaren formant terbolí, com un eixam d’abelles. Esguardà el cadàver, aixecà un braç ja enravenat, i després digué amb indiferència:
—El burgmestre ha mort d’un atac d’apoplexia fulminant. Deu estar així des de primeres hores del matí. Cal treure’l d’aquest lloc i enterrar-lo com més aviat millor, car la calor que fa accelera la descomposició.
—En bona fe —va dir el secretari—, aquí, entre nos, el comú no perd pas una bella basa. Era un coquí, un imbècil, un home que no entenia en res.
—Sí —afegí el jutge—, en res, ben res; i això que tenia traces de criticar-ho tot.
—No és estrany —digué un altre—. Poc que hi ha cap gamarús que no es cregui fi d’enteniment.
—Convé fer venir aviat els que han de portar el cadàver. Bon feix hauran de traginar. Aquest home tenia més tripa que cervell.
—Estendré l’acta de defunció. A quina hora fixarem la mort? —preguntà el secretari.
—Floqueu-hi a les quatre.
—Gran escanyapobres —va dir un pagès.
—Anava a espiar els seus jornalers, per cercar pretext d’escatimar-los alguns sous a fi de setmana.

Després, encreuant els braços sobre el pit i mirant el cadàver:
—I, doncs, burgmestre —va fer—, de què et serveix ara haver espremuda la pobrissalla? No per això t’ets deslliurat de la dalla de la mort.
—Què duu a la butxaca? —va dir un altre.

Sortí el meu rosegó de pa.

—Heus aquí amb què es desdejunava!

Tothom esclatà a riure.

Conversant d’aquesta manera, aquells mestres es dirigiren cap a la sortida de les ruïnes. Encara la meva ànima els va sentir alguns instants. El soroll anà extingint-se a poc a poc. Vaig restar altra volta en la soledat i el silenci.

Les mosques tornaren a milers.

—No sabria dir el temps que passà —afegí l’Hippel—. En el meu somni els minuts eren inacabables.

A la fi els traginers arribaren i maleïren el burgmestre, tot aixecant el meu cadàver. L’ànima del pobre home els va seguir, submergida en un dolor inexplicable. Vaig redavallar el camí per on havia vingut; però aquesta vegada veia davant meu el meu cos, portat en una llitera.

Arribats davant de casa, vaig trobar-hi molta gent que m’esperava, i vaig conèixer els meus cosins i cosines fins a la quarta generació.

El baiard fou deixat a terra. Tothom em visurà.

—És ben bé ell —deia l’un.
—És ben mort —deia l’altre.

També va comparèixer la meva majordoma, i, ajuntant les mans amb aire patètic:
—Qui hauria pogut preveure tal desgràcia? —exclamà—. Un home gras i gros i ben portat! Que poca cosa som en aquest món!

Aquesta va ser la meva oració fúnebre. Varen entrar-me en una cambra i m’estengueren sobre un llit de palla.

Quan un dels meus cosins arrabassà les claus de la meva pitrera, volguí llençar un crit de ràbia. Desgraciadament les ànimes no tenen veu. En fi, estimat Ludwig, vaig veure obrir el meu secreter, comptar els meus diners, avaluar els meus crèdits. Vaig veure posar segells judicials per tot arreu; vaig veure com la meva majordoma afanava d’amagatotis les més formoses peces del meu parament. I, per més que la mort m’havia fet quiti de tota necessitat, no podia sinó doldre’m amb la recança més gran àdhuc de les petites monedes de coure que veia desaparèixer.

Van despullar-me, varen revestir-me d’una trista camisa, varen clavar-me entre quatre posts, i vaig assistir als meus propis funerals.

Quan m’arriaren a la fossa, la desesperació s’emparà de la meva ànima. Tot estava perdut! Aleshores tu m’has desvetllat, Ludwig, i encara em sembla que sento caure la terra sobre el meu bagul.

L’Hippel callà; i vaig veure que una esgarrifança recorria tot el seu cos.

Romanguérem llarga estona capficats, sense canviar cap paraula. El cant d’un gall va advertir-nos que la nit tocava a sa fi. Es diria que les estrelles s’anaven esborrant amb l’aproximació del dia. Altres galls llençaren a l’espai llurs crits penetrants, responent-se de corral a corral. Un gos de guarda sortí del seu barracot per fer la ronda matinera. Després una alosa, encara endormiscada, gorgejà algunes notes de sa alegra cançó.

—Hippel —vaig dir al meu company—, és hora de marxar, si volem aprofitar la fresca.
—És veritat —va fer ell—, però primer hem de fer córrer la dent.

Baixàrem. L’hostaler estava vestint-se. Quan s’hagué posat la brusa ens serví les sobres del nostre àpat, omplí una de les meves citrelles de vi blanc i l’altra de vi negre, ensellà les nostres dues rosses i ens acomiadà, desitjant-nos bon viatge.

Encara no érem a mitja llegua de l’hostal que el meu amic Hippel, sempre assedegat, begué un glop de vi negre.

—Brrr! —va fer, com assaltat d’un vertigen—. El meu somni, el meu somni de la nit!

I va posar el seu cavall al trot per a fugir d’aquella visió, que es pintava amb estranys caràcters en la seva fesomia. Jo el vaig seguir de lluny. El meu pobre rocinant reclamava certs miraments.

El sol apuntà. Una tinta entre blanca i rosada envaí l’atzur fosc del cel i les estrelles es perderen enmig d’aquella llum esplendorosa com una sorrada de perles que s’enfonsa dins la mar.

Als primers llustres del matí l’Hippel aturà son cavall i va esperar-me.

—No sé pas —va dir— quin diable d’idees més llòbregues se són emparades de mi. Aquest vi deu tenir alguna virtut singular: em va bé a la gorja, però em danya el cervell.
—Hippel —vaig respondre-li— desenganyem-mos: no se’ns pot pas ocultar que certs líquids enclouen els principis de la fantasia i fins de la fantasmagoria i tot. He vist homes alegres tornar tristos, homes tristos tornar alegres, homes de talent esdevenir estúpids i viceversa, només que per mor d’alguns vasos de vi al pap. És un misteri profund; però, qui serà tan insensat que gosi posar en dubte el poder màgic de la botella? No és per ventura el ceptre d’una força superior, incomprensible, davant de la qual hem d’abaixar el front tots, ja que tots en rebem sovint la influència divina o infernal?

L’Hippel reconegué la força de les meves raons i restà silenciós, com perdut en un immens ensomni.

Caminàvem per un estret viarany que serpenteja per les ribes de la Queich. Els aucells deixaven sentir les seves refilades; la perdiu escotxegava, amagant-se sota els amples pàmpols de les vinyes. El paisatge era magnífic. La riera mormolava, tot escorrent-se per torrentets i xaragalls. A dreta i esquerra s’estenien les bòries, carregades de superbiosa fruitada.

La nostra ruta feia un recolze al tombant de la muntanya. Tot d’un cop el meu amic Hippel quedà immòbil, amb la boca oberta i les mans esteses en actitud d’estupor. Després, ràpid com una fletxa, es girà per fugir; més jo vaig agafar la brida del seu cavall.

—Hippel, què tens? —vaig cridar—. És que veus Satanàs en emboscada davant teu? És que l’àngel de Balaam ha fet llampeguejar el seu glavi als teus ulls?
—Deixa’m, deixa’m estar! —digué ell, maldant—. El meu somni! El meu somni!
—Anem, calma’t, Hippel; calma’t. El vi negre té sens dubte nocives propietats. Pren-ne un glop d’aquest altre. Aquest és un brou generós, que desterra del cervell de l’home les negres idees.

Begué àvidament. El líquid benefactor restablí l’equilibri entre les seves facultats.

Pel camí vàrem llençar el vi negre, que s’era tornat com tinta. Tot engolant-se terra endins, va formar grans bombolles i vaig creure sentir sords bramuls, veus confoses i sospirs, però tan febles que s’hauria dit que venien d’una regió llunyana i que no els podia recollir la nostra orella de carn, sinó que més aviat entraven per les fibres més íntimes del cor. Era el darrer sospir d’Abel quan el seu germà l’abaté sobre l’herba i la terra s’abeurà de sang.

L’Hippel estava massa commogut per parar ment en aquest fenomen, però jo en vaig quedar fortament impressionat. Ensems vaig veure que un aucell negre, gros com el puny, eixia d’una garrotxa i s’escapava llençant una xisclada de terror.

—Sento —va dir aleshores l’Hippel— que dos principis contraris lluiten dintre el meu cor: el blanc i el negre, el principi del bé i el del mal. Anem’s-en.

Prosseguírem la nostra via.

—Oh Ludwig —va afegir el meu camarada— passen en aquest món unes coses tan estranyes que l’esperit no pot sinó humiliar-se, tremolant. Ja saps que mai no he estat en aquest país. Doncs bé: ahir vaig somniar i avui veig amb mos propis ulls aixecar-se davant meu la fantasmata del meu somni. Mira’t aquest paisatge: és el mateix que vaig veure tot dormint. Vet allà les ruïnes de l’antic castell, on vaig sofrir l’atac de feridura. Vet allà el corriol que vaig seguir, i més enllà hi ha les meves quatre vessanes de vinya. No hi ha pas un arbre, un rec, ni una garrotxa, que no reconegui com si els hagués vistos cent voltes. Quan haurem tombat la colzada del camí, descobrirem al fons de la vall la vila de Welche. La segona casa, a mà dreta, és la del burgmestre. Té cinc finestres en la part alta de la fatxada, i, a baix, quatre i la porta. A banda dreta de casa, és a dir, de la casa del burgmestre, veuràs la masoveria amb la seva cort. Allí és on solia tancar els meus ramats i el bestiar boví. Per darrere, en un patiet, sota un ample cobert, hi tinc una premsa de dos cavalls. En fi, estimat Ludwig, tal com só, vet-em aquí ressuscitat. El pobre burgmestre t’esguarda amb els meus ulls i et parla amb la meva boca; i si no em recordés que abans d’ésser burgmestre, lladre, avariciós i ric propietari, só estat l’Hippel, l’amic de passar-se-la bé, dubtaria certament en dir qui só, ja que totes les coses que atalaio em fan memòria d’una altra existència, unes altres habituds i unes altres idees.

Tot passà com l’Hippel havia predit. Vegérem al lluny la vila al fons d’una formosa vall, entremig de dues riquíssimes bòries. Les cases estaven disperses per les riberes del riu. La segona, a mà dreta, era la del burgmestre.

Totes les persones que trobàvem, l’Hippel tenia una vagarosa remembrança d’haver-les conegudes. Àdhuc algunes li semblaren tan familiars, que estigué a punt de cridar-les per llurs noms; però el mot restà a la punta de sa llengua sense poder acabar de despullar-se d’altres records que s’hi barrejaven. Altrament, reparant la indiferenta curiositat amb què tothom ens mirava, l’Hippel va persuadir-se que estava inconegut i que la seva cara era una màscara que ocultava completament l’ànima del difunt burgmestre.

Desmuntàrem en un hostal que el meu amic m’indicà com el millor de la vila: pla que ell el coneixia ja de temps.

Nova sorpresa. La mestressa de l’hostal era una grossa comare, viuda de molts anys, la qual el burgmestre havia festejada, convidant-la a segones núpcies. L’Hippel va experimentar impulsos d’abraçar-la. Totes les antigues simpaties es desvetllaren de cop i volta dins el seu cor. Amb prou feines aconseguí moderar-se. El veritable Hippel combatia en ell les tendències matrimonials del burgmestre; i així, doncs, va limitar-se a demanar, amb el seu aire més ben agradós, un bon esmorzar i el millor vi d’aquells indrets.

Un cop estiguérem entaulats, una curiositat ben natural portà l’Hippel a informar-se de les coses esdevingudes després de la seva mort.

—Mestressa —va dir a l’hostalera, amb un somriure afalagador—, ¿no hauríeu pas conegut per ventura el vell burgmestre de Welche?
—Voleu dir aquell que morí ara fa tres anys d’un atac d’apoplexia? —preguntà ella—.
—Precisament! —respongué el meu camarada, deixant caure sobre la dama una mirada inquisitiva.
—Ai! Si l’he conegut! —exclamà la comare—. Bo d’estranyot! Un vell lladre, que em volia maridar! Jo hagués sabut que havia de morir-se tan aviat, prou hauria acceptat. Figureu-vos que em proposava una donació mútua a favor del sobrevivent!

Aquesta resposta desconcertà bona mica el meu amic Hippel. L’amor propi del burgmestre se sentia horriblement trepitjat dintre el seu cor. A pesar de tot, va contenir-se.

—Essent així, doncs, mestressa, no us l’estimàveu? —va fer.
—Com és possible estimar un home lleig, brut, repugnant, lladre, coquí?

L’Hippel s’aixecà per a guaitar-se al mirall.

I, veient l’alambor de ses galtes plenes i rodones, dirigí un somriure a sa pròpia cara i s’assegué de nou davant d’un pollastre, posant-se a trinxar-lo.

—El fet de la veritat —va dir— és que, mal que el burgmestre fos lleig i carnús, tot això no prova res contra mi.
—Que potser seríeu parent seu? —va preguntar l’hostalera, tota estranyada.
—Jo? Ni tampoc mai l’he conegut! Només dic que els uns són lletjos i els altres bonics… i que, perquè un hom tingui el seu nas al mig de la cara com el vostre burgmestre, això no és motiu que s’hi retiri gens ni gota.
—Oh! No —va dir la comare—, no hi teniu cap aire de família.
—Per altra part —afegí el meu camarada—, jo no en tinc re d’avariciós, i heus aquí una bona prova que no só el vostre burgmestre. Porteu dues botelles més del vostre millor vi.

L’hostalera va sortir, i vaig aprofitar l’ocasió per advertir a l’Hippel que no es deixés esquitllar a conversacions que podien trair el seu incògnit.

—Ai ai! Per qui em prens tu, Ludwig? —exclamà tot alterat—. Sàpigues que no só més burgmestre que tu, i la prova és que els meus papers estan en regla.

Va treure’s el passaport. L’hostalera tornà a entrar.

—A veure, mestressa —va dir ell—, digueu-me si aquestes senyes es convenen amb les del vostre burgmestre.

I va llegir:
—Front regular, nas gros, llavis molsuts, ulls grisos, estatura alta, cabell bru…
—Si fa no fa —va dir la dama—, llevat que ell era pelat de cap.

L’Hippel passà la mà pels seus cabells i exclamà:
—El burgmestre era pelat de cap i no crec que ningú s’atreveixi a sostenir que jo ho só.

L’hostalera cregué que el meu amic era boig; però, com que ell s’aixecà i pagà, ella no va dir res.

Arribat a la llinda de la porta, l’Hippel es girà cap a mi i va dir-me amb veu brusca:
—Marxem!
—Un instant, caret —vaig respondre-li—; em guiaràs al cementiri on reposa el burgmestre.
—Ohl! No! —exclamà—. No, mai! Vols precipitar-me a les urpes de Satanàs? Jo, dret sobre la meva pròpia tomba! Això fóra contrari a totes les lleis de la natura. No te’n fas compte, Ludwig?
—Calma’t, Hippel —vaig dir-li—. En aquest moment estàs sota l’imperi de poders invisibles. T’amallen amb les seves xarxes delicades i transparents, tan transparents i delicades que ningú no pot arribar a obirar-les. Cal fer un esforç per destruir-les, és necessari restituir l’ànima del burgmestre, i això no és possible sinó sobre sa pròpia tomba. Voldries ésser tu el robador d’aquesta pobra ànima? Això seria un furt manifest. Conec massa la teva delicadesa per suposar-te capaç d’una tal infàmia.

Aquests arguments invencibles el decidiren.

—Està bé —va dir; sí: tindré el coratge de posar les meves petjades sobre aqueixes desferres, de les quals carrego amb la més pesada meitat. No vulga Déu que se’m pugui imputar un tal lladrocini. Segueix-me, Ludwig: t’hi portaré.

Caminava a passos ràpids, precipitats, el barret a la mà, els cabells espargits al vent, agitant els braços, allargant desmesuradament les cames, igual que un infeliç que vol executar el darrer acte de la seva desesperació i s’excita ell mateix per no defallir.

Primer travessàrem alguns carrerons; de seguit, el pont d’un molí, que amb sa pesanta roda batia i esqueixava un blanc llençol d’escuma; després seguírem un caminal que recorria un prat; i, finalment, arribàrem, darrera la vila, al peu d’una muralla braument alta, revestida de molsa i de clemàtides. Allò era el cementiri.

A l’un dels cantons s’aixecava l’ossera; a l’altre, una caseta voltada d’un petit jardí.

L’Hippel es ficà cambra endins. Allà hi havia el fosser. De llarg a llarg de les parets es veien corones de perpetuïnes. El fosser estava esculpint una creu i tan absort en el seu treball, que s’aixecà tot espantat quan aparegué l’Hippel. El meu camarada se’l mirà de fit a fit amb uns ulls que degueren esporuguir-lo. El cas és que l’home restà alguns instants com paralitzat.

—Bon home —vaig dir-li—, meneu-nos a la tomba del burgmestre.
—És inútil —saltà l’Hippel—; ja sé on és.

I, sense esperar resposta, obrí la porta que donava al cementiri i s’arrencà a córrer com un insensat, saltant per damunt de les tombes i cridant:
—És allí… aquella… ja hi som!

Sens dubte el posseïa l’esperit del mal. A son pas va tombar una creu blanca, coronada de roses: la creu d’un infant.

El fosser i jo el seguíem de lluny.

El cementiri era força gran. Unes herbes grasses, molsudes, d’un verd fosc, s’alçaven fins a tres peus del sòl. Els xiprers arrossegaven per terra sa llarga cabellera. Però el que em va més impressionar tot seguit va ser un clos, tancat entre el mur i una reixa, i plantat d’una vinya magnífica, tan carregada de raïms que els penjolls s’apilotaven els uns sobre els altres.

Tot caminant caminant vaig dir al fosser:
—Allí teniu una vinya que us deu produir bona ganància
—Ah! Senyor —va fer ell amb un aire marrit—, poca cosa em val aquesta vinya. Ningú no vol els meus raïms. Les coses que vénen de la mort, a la mort tornen.

Vaig examinar aquell home. Tenia la mirada falsa i un somriure diabòlic contreia els seus llavis i les seves galtes. No el vaig creure.

En això vàrem arribar a ja tomba del burg-mestre, la qual estava a la vora del mur.

Al davant d’ella hi havia un cep enorme, inflat de saba i que semblava fan i gorja-ple com una boa. Les seves rels penetraven sens dubte fins al fons dels sepulcres i disputaven llur presa als verms. A més d’això, sa rabassa era d’un roig violat, mentre que els dels altres ceps eren d’un blanc lleugerament vermellós.

L’Hippel, estintolat en la sarment, semblava una mica més tranquil.

—Vós no mengeu pas aqueixos raïms —vaig dir al fosser—, però us els veneu.

L’home va esgrogueir-se, tot fent un gest de negació.

—Us els veneu a la vila de Welche, i us puc anomenar l’hostal on es beu el vostre vi —vaig refermar—; és l’hostal de La Flor de Lis.

El fosser tremolà de cap a peus.

L’Hippel volia escanyar aquell miserable. Vaig haver d’intervenir perquè no en fes trossos i bocins.

—Malvat! —va dir—. M’has fet beure la quinta essència del burgmestre! He perdut la meva personalitat!

Mes, tot d’un plegat, una idea lluminosa ferí son esperit. Es girà de cara al mur i adoptà la cèlebre actitud del mannekenpis brabançon.

—Alabat sia Déu! —va dir, acostant-se’m—. He tornada a la terra l’ànima del burgmestre. Em só descarregat d’un pes enorme.

© de l’edició, Stroligut