L’ull invisible – Erckmann-Chatrian

L’ull invisible és un dels millors contes de por d’Erckmann-Chatrian. La primera traducció al català va ser obra de Joaquim Ruyra, que es va estrenar amb les versions d’algunes de les narracions d’aquesta parella d’escriptors francesos.

Aquest conte formava part del recull Rondalles de poble publicat el 1908 per la Biblioteca Popular l’Avenç.

////Més Ruyra a Stroligut: La fi del món a Girona, L’envejós i els contes de Pinya de rosa

L’ull invisble

I

Per aquell temps —va dir en Christian, pobre com una rata d’església—, m’era refugiat a les golfes d’una casa vella del carrer de Minnesänger, a Nuremberg. Havia fet el niu a l’angle mateix de la teulada, de manera que les pissarres em servien de paret i la biga mestra de trespol. Per arribar a la finestra havia d’enfilar-me dalt d’una màrfega; però, en canvi, aquella finestra, oberta a la part alta del frontis punxegut, tenia una magnífica vista. Des d’allí descobria la ciutat i la rodalia. Veia els gats, que es passejaven greument pels ràfecs; les cigonyes, que, amb el bec carregat de granotes, acudien a apeixar llur pollada endrapadora, i els coloms, que, amb la cua estesa a guisa de ventall, es llençaven daltabaix de llurs colomars, giravoltant en remolí sobre l’abisme dels carrers. Al vespre, quan les campanes tocaven l’Angelus, escoltava llur cantúria melangiosa i mirava com les finestres, s’anaven il·luminant, ara l’una, ara l’altra, com els burgesos fumaven les seves pipes a les aceres i com les minyones, cossadetes de vermell, reien i xerrotejaven amb el càntir sota l’aixella, entorn de la font de Saint-Sebalt. Insensiblement s’anava esborrant tot, sortien les rates penades, i em ficava al llit enmig d’una dolça quietud.

El vell marmanyer Tubac sabia el camí de la meva porxada tan bé com jo mateix i no s’espantava pas de pujar-ne l’escala. Cada setmana aixecava la trapa del meu pis amb el seu cap de boc, cobert d’una perruca tinyosa i rogenca, i, aferrat de dits al sostre-mort, cridava amb to nasal:
—Mestre Christian! Tenim re de nou?

I jo responia:
—Avant! Què porra! Entreu! Ara suara he acabat un paisatget, que em sembla que us farà pessigolles.

Aleshores sa gran pallanga magristula s’allargava, s’allargava quasi fins a dalt de tot del trespol, i el bo d’home reia silenciosament.

Cal fer-li justícia a en Tubac: no em componia pas. Comprava les meves teles a quinze florins unes amb altres i les revenia a quaranta. Era un jueu honrat.

Aquesta mena de vida començava d’agradar-me i cada dia hi trobava nous atractius, quan la bona ciutat de Nuremberg fou contorbada a causa d’un succés misteriós i estrany.

No gaire lluny de la meva lluerna, un xic a l’esquerra, s’aixecava l’hostal del «Bou Gras», un hostal antic, molt aparroquianat de gent del país. Sempre hi havia, estacionats davant de la porta, tres o quatre carruatges carregats de sacs o de botam, car els camperols tenien el costum d’aturar-s’hi a prendre el seu petricó de vi abans de deixar-se caure al mercat.

El frontis d’aquell hostal es distingia per la seva forma particular. Era molt estret, punxegut, tisorejat d’ambdues vores a faisó de dents de serra. Grotesques escultures, relleus entrellaçats ornaven les cornises i els contorns de les finestres. Però el més curiós era que la casa que li venia al bell davant reproduïa exactament les mateixes escultures, els mateixos ornaments. Res deixava de copiar-s’hi, ni àdhuc la barrella de la mostra amb tots els seus flocs i torterols de ferro.

S’hauria dit que aquells dos antics casalots es reflectien l’un en l’altre, llevat que darrere l’hostal s’alçava un gros roure de fullatge ombrívol, sobre el qual destacaven vigorosament les arestes de la teulada, mentre que l’altra casa es retallava nua sobre el cel. Altrament tant com més sorollós i animat era l’hostal del «Bou Gras», tant més silenciosa era l’altra casa. A l’una banda s’hi veia sempre un reguitzell de bevedors, que seguidament entraven o sortien, cantant, trampalejant i fent espetegar llurs xurriaques. A l’altra, regnava la solitud: només una, o a tot estirar dues vegades al dia, la llorda porta es mig badava per a donar pas a una velleta d’esquena corba i barba d’esclop, amb la roba aplacada a les anques, un cistell enorme sota el braç i el puny crispat sobre el pit.

La figura d’aquella vella m’havia impressionat més d’un cop. Els seus ulls petits i verds, el seu nas prim i refilat, els grans ramatges del seu xal centenari, el somriure, que li corrugava les galtes a plec d’escarapel·la, les puntes de la seva gorra, penjants sobre les celles, heus aquí coses que em semblaven braument originals i que m’inspiraven interès. M’hauria agradat saber qui era i què hi feia aquella dona en una casa tan grandassassa i deserta.

Tot m’inclinava a creure-la entregada a una vida de bones obres i meditacions piadoses. Més un dia que em vaig aturar al carrer per seguir-la amb la vista, es girà bruscament, em ventà una llambregada de la qual no sé com pintar l’horrible expressió, i em féu tres o quatre ganyotes esgarrifoses; després, acotant novament el cap balandrejador, pegà estiregassada al seu ample xal, que li arrossegava, i assolí amb llestesa sa feixuga porta, darrere la qual va desaparèixer.

—És una vella boja —vaig dir entre mi, tot sobtat—; una vella boja, dolenta i astuta.

A fe, anava ben errat de comptes, interessant-me per ella. Voldria tornar a veure ses ganyotes. En Tubac me’n donaria de bona gana quinze florins.

Aquestes plagasitats, emperò, no m’entraven pas gaire endins. L’horrible ullada de la vella em perseguia pertot arreu; i més d’una vegada, tot pujant l’escala perpendicular de la meva androna, a l’enganxar-me per atzar en algun tocom, m’havia posat a tremolar de cap a peus imaginant-me que la vella s’era repenjada als meus faldons per fer-me caure.

En Tubac, a qui vaig contar aqueixa història, ben lluny de riure-se’n, prengué un aire greu.

—Mestre Christian —va dir-me—, si la vella us vol mal, receleu-vos! Té les dents petites, punxegudes i d’una blancor meravellosa: això no és pas natural a la seva edat. Ullprèn. Les criatures fugen d’ella i la gent de Nuremberg l’anomenen Fledermausse¹Rata penada.

Vaig admirar la perspicàcia del jueu, i les seves paraules em donaren molt a pensar; però, després d’algunes setmanes, com sia que vaig trobar-me sovint amb la Fledermausse sense conseqüències desagradables, les meves temors s’esvaïren i no em vaig recordar més d’ella.

Ara bé: heus aquí que una vetlla, quan dormia el meu son millor, va despertar-me una harmonia estranya, una llei de vibració tan dolça, tan melodiosa, que el mormol de l’oratge entre les fulles no en pot donar sinó una feble idea. Llarga estona vaig estar parant l’orella, amb els ulls oberts de bat a bat, i retenint l’alè per sentir-hi millor. A la fi vaig mirar cap a la finestra i vaig reparar-hi dues ales que debategaven contra els vidres. De moment vaig creure que es tractava d’una rata penada, presa dintre la meva cambra; més aleshores va sortir la lluna, i les ales d’una magnífica papallona nocturna, transparents com una randa, es dibuixaren sobre son disc esplendorós. A voltes vibraven amb tanta rapidesa, que no s’arribava a percebre el moviment. Després anaven quedant en repòs, esteses sobre el vidre, i llurs brèvoles nerviositats es tornaven a distingir.

Aquesta aparició vaporosa, en mig del silenci universal, va obrir el meu cor a les més dolces emocions; em va semblar que una delicada silfa, condolguda de la meva soledat, venia a visitar-me, i aquesta idea va entendrir-me fins al plor.

—Estigues tranquil·la, dolça captiva, estigues tranquil·la —vaig dir-li—; la teva confiança no serà pas defraudada, no et retindré a pesar teu: torna-te’n al cel, a la llibertat!

I vaig obrir ma finestreta.

La nit era calma. Milers d’estels espurnejaven en l’espai. Vaig contemplar un moment aquest espectacle sublim, i mots de pregària m’acudiren naturalment als llavis. Però, judiqueu quina estupefacció seria la meva quan, baixant els ulls, vaig veure un home penjat a la barrella de la mostra del «Bou Gras», esbullats els cabells, enravenats els braços, les cames allargassades en punta projectant llur ombra gegantina fins al fons del carrer.

La immobilitat d’aquella figura al baterell de la lluna tenia quelcom d’espantosa. Vaig sentir que se’m glaçava la llengua i que les dents m’esclafien. Anava a llençar un crit; però, no sé per quina mena d’atracció misteriosa, la meva vista s’esmunyí en avall i vaig distingir confusament la vella arrupida a sa finestra, entremig de tenebres, i contemplant el penjat amb un aire de satisfacció diabòlica.

Aleshores m’assaltà l’esbornejament del terror, totes les forces m’abandonaren, i, reculant fins a la paret, vaig caure sense sentits.

No puc dir de quina durada fou aqueix son de mort. Quan vaig retornar-me, vegí que era dia entrat. Les boires de la nit, penetrant en la meva grita, havien espargit llur fresca rosada sobre els meus cabells. Remors confoses pujaven del carrer. Vaig guaitar. El burgmestre i el seu secretari estaven drets a la porta de l’hostal. Hi restaren bella estona. La gent anaven i venien, s’aturaven a esguardar, i després reprenien llur camí. Les bones dones del veïnat, que escombraven els davants de llurs cases, escutiaven des de lluny, tot articulejant elles amb elles. A la fi va sortir de l’hostal un baiart, sobre el qual hi havia un cos cobert amb un drap de llana; el duien dos homes, que tiraren carrer avall; i la mainada que se n’anava a estudi va posar-se a córrer darrere d’ells.

Tothom s’enretirà.

La finestra del davant estava encara oberta. Un cap de corda penjava, flotant, de la barrella. Era, doncs, cert que jo no havia pas somniat: havia ben vist… la papallonassa nocturna… després el penjat… després la vella.

Aquell dia en Tubac em féu la seva visita: el seu gran nas aparegué a flor del pis.

—Mestre Christian —cridà—, hi ha res a vendre?

Ni tampoc el vaig sentir. Estava segut a la meva única cadira, les mans sobre els genolls, els ulls encantats. En Tubac, sorprès de la meva immobilitat, repetí més fort:
—Mestre Christian! Mestre Christian!

Després, encamellant-se al meu sostremort, vingué sense compliments a picar-me l’esquena.

—Ep, ep!… Ei!… I, doncs, què és això?
—Ah! Sou vós, Tubac?
—Ira de bet! Bé tinc el gust de figurar-m’ho. Que esteu malalt?
—No; penso…
—I amb què dimontri penseu?
—Amb el penjat.
—Ah! —va exclamar el marmanyer—. Ah! L’heu, doncs, vist aqueix pobre xicot? Quina història més singular! Ja en van tres en el mateix lloc!
—Com! Tres?
—Oi, oi. Us havia d’haver previngut; però, en fi, encara hi som a temps. No mancarà un quart que voldrà seguir l’exemple dels altres. El primer pas és el que costa més.

Tot parlant així, en Tubac va instal·lar-se al cantell del meu bagul, picà la pedra foguera, encengué la pipa i llençà algunes bufarades de fum amb aire somniador.

—A fe de Déu —va dir—, no en só pas de poruc; però si em convidessin a passar la nit en aquella cambra, tant m’estimaria anar a penjar-me onsevulla. Figureu-vos, mestre Christian, que nou o deu mesos ha un galant home de Tubinga, marxant de pells a l’engròs, baixa a l’hostal del «Bou Gras», demana sopar, menja de gust, beu a la regalada, el porten a dormir a la cambra del tercer pis, la cambra verda, que en diuen, i l’endemà me te’l troben penjat a la barrella de la mostra. Bé! Passi per una vegada: no hi ha res a dir. S’instrueix procés verbal i enterren l’estranger al fons del jardí. Però, heus aquí que tres setmanes després arriba un brau militar de Newstadt. Tenia ja la llicència absoluta i estava gojós de reveure el seu poble. Durant la vesprada, tot buidant copes i més copes, no féu sinó parlar d’una cosineta que l’esperava per maridar-se. Finalment, l’acompanyen al llit del robust marxant, i aquella mateixa nit el watchmann, al passar pel carrer de Minnesänger, s’atalaià de certa cosa que hi havia a la barrella. Aixeca la llanterna: era el militar, amb el canó de llauna de la seva llicència sobre la cuixa esquerra, i les mans apretades a les costures dels pantalons, igual que si estés de parada. Per les àligues, això era extraordinari! El burgmestre vinga cridar, fet un dimoni. Varen examinar la cambra, varen rebatre i lliscar les parets, i van remetre la partida d’òbit a Newstadt. L’actuari havia escrit al marge: mort d’apoplexia fulminant. Tot Nuremberg estava indignat contra l’hostaler. Àdhuc hi havia persones que volien obligar-lo a treure la barrella de ferro. Més, ja podeu comptar que el vell Nickel Schmidt s’hi va fer el sord. «Aqueixa barrella —deia— el meu avi la va clavar; aguanta la mostra del «Bou Gras» de pares a fills cent cinquanta anys ha; no fa nosa a ningú, ni tan sols als carros de fenc, que hi passen lliberalment per dessota, tota vegada que està a més de trenta peus d’alçària; si algú se’n desagrada, que s’hi giri d’esquena i no la veurà». El poble s’anà tranquil·litzant, i durant una pila de mesos no hi hagué cap novetat. Desgraciadament un estudiant d’Heidelberg, que s’encaminava a la Universitat, s’aturà abans-d’ahir en el «Bou Gras», a fer-hi nit. Era fill d’un pastor. ¿Com suposar que el fill d’un pastor tindria la dèria de penjar-se a la barrella d’una mostra, només que perquè un senyor gros i un militar s’hi eren penjats? S’ha de convenir, mestre Christian, que la cosa no era gaire probable; tals raons no us haurien pas semblat suficients a vós, ni a mi tampoc. Doncs bé…
—Prou, prou! —vaig exclamar—. És horrorós! Jo endevino en el fons de tot això un espantós misteri. No és la barrella, no és la cambra…
—¿Sospitaríeu, per ventura, de l’hostaler, l’home més honrat del món i membre d’una de les famílies més antigues de Nuremberg?
—No, no: Déu em guardi de fer judicis temeraris; però abismes hi ha que un hom no gosa sondejar amb la mirada.
—Teniu raó que us sobra —va dir en Tubac, estranyat de la meva exaltació—. Valdrà més que parlem d’altres coses. A propòsit, mestre Christian: i el nostre paisatge de Santa Odila?

Aquesta pregunta va transportar-me al món positiu. Vaig ensenyar al marmanyer la tela, que ja era acabada. El negoci quedà ajustat de seguit, i en Tubac, molt satisfet, davallà l’escala, tot encomanant-me que no pensés més en l’estudiant d’Heidelberg.

De bona gana hauria seguit el seu consell; però, quan el dimoni es barreja en els nostres tràfecs, no és pas fàcil desempallegar-se’n.

II

En la soledat tots aqueixos successos es representaren en el meu esperit amb una lluïdesa esborronadora.

—La vella és la causa de tot —vaig dir-me—. Ella sola ha meditat aqueixos crims i ella sola els ha consumats; però, per quin medi? Haurà recorregut solament a l’astúcia o s’és valguda, potser, de la intervenció de poders invisibles?

M’anava passejant per la meva cofurna. Una veu interior em deia a clams: «No en va el cel t’ha permès veure com la Fledermausse contemplava l’agonia de la seva víctima; no en va l’ànima del pobre jovencell ha vingut a despertar-te en forma d’una papallona nocturna. No! No endebades!… Christian, el cel t’imposa una terrible missió. Si no la compleixes, tem que no caiguis tu mateix en els filats de la vella. Tal volta en aquest moment està preparant ja ses teles en les tenebres».

Durant molts de dies aqueixes imatges em perseguiren sens treva. Vaig perdre la son; no tenia habilior de fer re; el pinzell em queia de la mà, i, cas espantós!, algunes vegades vaig sorprendre’m visurant la barrella amb complaença. En fi, no podent contenir-me, vaig llençar-me un dia escales avall, saltant els graons de quatre en quatre, i vaig catxar-me darrere la porta de la Fledermausse per descobrir son fatal secret.

D’ençà d’aleshores no em vaig donar un dia de repòs, anant sempre a la saga de la vella, sotjant-la, procurant no perdre-la de vista. Però era tan astuta, tan fina de nas, que, sense ni tan sols entregirar-se, m’endevinava al seu darrere, i sabia que li seguia les petges. Això sí, feia com si no se n’atalaiés: anava a plaça o a la carnisseria com una bona vella qualsevulla, solament que apretava el pas i borbollejava entre dents.

Al cap d’un mes vaig comprendre que amb tal sistema no em seria pas possible assolir el meu objecte, i aquesta convicció m’omplí d’una tristesa inexplicable.

—Què fer? —em deia—. La vella endevina els meus projectes, viu a l’aguait, tot em falla, tot! Oh vella malvada, ja creus veure’m a l’extrem del teu llinyol!

A còpies de preguntar-me «què fer, què fer?» va acudir-se’m una idea lluminosa. La meva cambra dominava la casa de la Fledermausse, sinó que no hi havia cap lluerna per aquell costat: vaig sollevar lleument una pissarra, i ningú pot figurar-se la meva alegria quan vaig veure tot l’antic casalot al descobert.

—A la fi te tinc! —vaig exclamar—. Ja no te m’escapes! Des d’aquí ho veuré tot: tes anades, tes vingudes, els costums de la mostela en el seu catau. Tu no et recelaràs pas d’aquest ull invisible, d’aquest ull que sorprèn el crim en el mateix moment de néixer. Ah! La justícia va a poc a poc, però ve que arriba.

Res tant sinistre com aquella lloriguera vista des de el meu guipador: un pati pregon, d’amples lloses emmolsades; en un dels angles, un pou d’aigües corrompudes, que feien por de mirar; ací, una escala de cargol; allí, al fons, una galeria amb barana de fusta; sobre la balustrada, roba vella, l’entaia²entalla d’una màrfega; en el primer pis, a mà esquerra, la pedra d’un xuclador, que indicava la cuina; a la dreta, les altes finestres de l’edifici, que donaven al carrer; alguns testos amb flors resseques: tot ombrívol, esquerdat, humit.

El sol no penetrava sinó una o dues hores al dia en aquella claveguera; després l’ombra anava pujant i la llum es trencava en losanges sobre la paret decrèpita, sobre el balcó corcat, sobre les vidrieres entelades. Torbellins d’àtoms giravoltaven en els raigs d’or, sense que els mogués un alè d’aire. Oh! Era ben bé l’estatge de la Fledermausse: ella havia de trobar-s’hi a pler.

Tot just haguí fetes aqueixes reflexions, la vella entrà. Venia de la plaça. Vaig sentir com grinyolava la feixuga porta. Després aparegué la Fledermausse amb el seu cistell. Semblava fadigada, amb prou feines podia tornar el respir. Els guarnits de la gorra li penjaven sobre el nas. Engrapant amb una mà la barana, va anar pujant l’escala.

Feia una calor ofegadora. Era precisament un d’aqueixos dies en què tots els insectes, els grills, les aranyes i els rantells fan ressonar les velles casotes amb llurs sorolls de raspes i trepants soterranis.

La Fledermausse travessà lentament la galeria com una fura que se sent a casa. Restà més d’un quart a la cuina, i després va sortir a estendre la seva roba i a donar un cop d’escombra als escalons, on hi havia alguns brins de palla. Finalment, va aixecar el cap i es posà a resseguir el sostre amb els seus ulls verds, cercant, furategant amb la mirada.

Per quina estranya intuïció sospitava quelcom? No ho sé; però vaig abaixar tot dolçament la pissarra i vaig renunciar a l’aguait per aquell dia.

L’endemà paregué que la Fledermausse estava confiada. Una clapa de llum es retallava en angle sobre la galeria.

Tot passant, la vella atrapà una mosca al vol i va oferir-la delicadament a una aranya instal·lada en un racó del sostre.

L’aranya era tan grossa, que la vaig veure, a pesar de la distància, baixar escaló a escaló, escorre’s després al llarg d’un fil, com una gota de verí, agafar la presa d’entre les mans de la bruixa i remuntar ràpidament. La vella quedà mirant-la amb molta d’atenció; els seus ulls es mig aclucaren, esternudà, i va dir-se ella mateixa amb to mofeta:
—Déu us valga, la bella; Déu us valga.

Durant sis setmanes res poguí descobrir sobre el poder de la Fledermausse. Tan aviat pelava patates, asseguda sota el porxo, tan aviat estenia la seva roba a la balustrada… A voltes la vegí filar; però no cantava mai, com solen fer les bones velles amb aquella veu trontollosa que tan bé lliga amb la roncadera del torn.

Vivia enmig del silenci. No tenia gat, company predilecte de les jaies solteres. Cap pardal venia mai a posar-se sobre els ferros de sa llar. Els coloms, al passar per damunt del seu pati, semblava que batien l’ala més de pressa. S’hauria dit que tots els sers tenien por de sa mirada.

Sols l’aranya estava a pler en sa companyia.

No m’explico la paciència que vaig tenir durant aquelles llargues hores d’observació: res em cansava, res m’era indiferent: al més petit soroll aixecava la pissarra: la meva curiositat, estimulada per una por indefinible, no tenia límits.

En Tubac se’m queixava.

—En què dimontri passeu el temps, mestre Christian? —em deia—. Abans em donàveu quelcom cada setmana: ara, amb prou feines cada mes. Ditxosos pintors! Ja és ben encertat allò que es diu: peresós com un pintor. Així que han arraconat alguns kreutzers, es fiquen les mans a les butxaques i vinga dormir!

Jo mateix començava a descoratjar-me. Ja podia mirar, ja podia sotjar, no descobria res d’extraordinari. El cor se m’abellia a creure que tal volta la vella no era tan perillosa com això; que qui sap si l’injuriava amb les meves sospites; en una paraula, l’anava disculpant; però una tarda, que, amb l’ull aplicat a la meva lluca-mira, m’entregava a tan benèvoles reflexions, l’escena canvià de cop i volta.

La Fledermausse passà per la galeria amb la rapidesa d’un llamp. No era la mateixa: anava tota dreta, barrativada, la mirada fixa, el coll estirat; marxava a grosses gambades; sos cabells grisos flotaven al vent darrere seu. «Hola, hola! —vaig dir-me—. Novetats tenim. Alerta!» Però les ombres davallaren sobre el casalàs, els sorolls de la ciutat s’extingiren, el silenci regnà.

M’anava a ficar al llit, quan, donant un cop d’ull a la lluerna, vaig reparar que hi havia llum a la finestra del davant. Un viatger ocupava, doncs, la cambra del penjat.

Aleshores totes les meves temences s’esparpillaren. Es comprenia l’excitació de la Fledermausse: ensumava una víctima.

No vaig poder dormir en tota la nit. El cruixir de la palla, el rosec d’una rata a la teulada, em feien venir fred. M’aixecava, m’enfilava a la finestra, escoltava. El llum del davant era apagat. En un d’aqueixos moments d’ànsia punyenta, sia il·lusió, sia realitat, creguí veure la vella bruixa guaitant, parant l’orella com jo mateix.

Passà la nit, el dia grisejà en els meus vidres… A poc a poc els sorolls, els moviments de la ciutat, anaren alçant-se. Rendit de fadiga i d’emocions, em vaig tot justament aleshores adormir; però el meu son fou curt: a les vuit ja m’era instal·lat al meu observatori.

Ell no semblava pas que la Fledermausse hagués tinguda la nit menys tempestuosa que la meva. Quan va sortir a la galeria, una pal·lidesa moradenca cobria ses galtes i son magre clatell. No duia sinó la camisa i uns faldillots de llana. Alguns blens de cabells d’un gris roig queien sobre ses espatlles. Va mirar cap al meu indret amb aire somniador; però no va reparar res: en altres coses pensava.

De sobte davallà l’escala, després d’haver deixat les sabates a dalt. Sens dubte anava per assegurar-se de si la porta de baix era ben tancada. De seguida va tornar; pujà bruscament, entrospassant tres o quatre escalons a cada gambada. Estava espantosa. Es precipità a la cambra veïna; vaig sentir un soroll com de la tapa d’un gros bagul deixada caure de cop. Després la Fledermausse aparegué en la galeria, arrossegant un maniquí, i aquell maniquí portava una vestimenta igual que la de l’estudiant d’Heidelberg.

Amb una destresa admirable la vella va suspendre aquell objecte horrible a la biga de la porxada voladissa, i, per contemplar-se’l, descendí al pati. Un esclat de refrenat riure s’escapà del seu pit. Semblava boja: pujà altre cop, tornà a baixar, i cada volta llençava nous crits i noves riallades.

Se sentí un soroll a la porta. La vella pegà bot, desenganxà el maniquí, va endur-se’l, reaparegué de seguit, i, repenjada sobre la barana, amb el coll estirat i els ulls espurnejants, escoltà. El soroll va allunyar-se. Ella respirà amb amplitud i els músculs de sa cara es distengueren: acabava de passar un carruatge.

La bruixa havia tingut por.

Llavors va ficar-se altra volta dintre la cambra i altra volta vaig sentir tancar el bagul.

Tan original escena confonia totes les meves idees. Què venia a significar aquell maniquí?

Vaig refermar l’atenció.

La Fledermausse acabava de sortir amb el seu cistell. Vaig acompanyar-la amb la vista fins al tombant del carrer. Havia reprès el seu aire de vellota tremolanta, feia els passos curtets, i de tant en tant entregirava la cara per mirar al seu darrere, a cua d’ull.

Cinc llargues hores restà a fora. Jo, mentrestant, anava, venia, meditava; el temps se’m feia insuportable; el sol caldejava les pissarres i m’abrusava el cervell.

En això vegí a la finestra el brau home que ocupava la cambra dels tres penjats. Era un bon pagès del Nassau, amb gran tricorni, l’armilla d’escarlatina i una fesomia riallera, oberta. Fumava tranquil·lament la seva pipa d’UIm sense recelar-se de res. Em varen venir ganes de cridar-li: «Alerta, bon home! Pareu ment que la vella no us ullprengui. Desconfieu!» Però així com així no m’hauria entès.

Vers les dues la Fledermausse tornà a entrar. Féu amb la porta un estrèpit que retrunyí fins al fons del vestíbul. Després, sola, ben sola, aparegué en el pati i s’assegué en el primer graó de l’escala. Es posà al davant el seu cistellàs i en tragué, primerament, uns quants paquets d’herbatges, alguns llegums; després, una armilla vermella; després un tricorni plegat, una jupa de vellut bru, unes calces de pelfa, un parell de mitjasses de llana: tot el vestuari del pagès del Nassau.

Em vingueren esbalaïments… Passaven flamarades davant dels meus ulls.

Vaig recordar-me d’aquells precipicis que atrauen amb un poder irresistible; d’aquells pous que havia sigut precís terraplenar perquè la gent s’hi precipitava; d’aquells arbres que havia calgut aterrar perquè la gent anava a penjar-s’hi; d’aquella mena de contagi de suïcidis, assassinats i rapinyes en certes èpoques i per medis determinats; d’aquella estranya seducció de l’exemple, que fa badallar perquè es veu badallar, sofrir perquè es veu sofrir, matar-se perquè altres es maten, i els cabells se m’adreçaren d’espant.

Com la Fledermausse, criatura vilíssima, l’havia poguda endevinar una llei tan fonda de la naturalesa? Com havia trobat maneres d’explotar-la en profit de sos instints sanguinaris? Heus aquí una cosa que jo no podia pas comprendre, una cosa que sobrepassava tota la meva imaginació; però, sense penetrar més endins en aquest misteri, vaig resoldre de moment tornar la llei fatal contra la mateixa vella, atraient-la al seu propi llaç. Quantes de víctimes innocents no clamaven venjança!

Vaig posar-me, doncs, a l’obra. Vaig seguir totes les cases de robavellaires de Nuremberg, i al vespre arribí a l’hostal dels tres penjats amb un farcell enorme sota l’aixella.

En Nickel Schmidt em coneixia de temps, per motiu d’haver jo fet el retrat de la seva dona, que era una grossa comare braument apetitosa.

—Hola, mestre Christian! —digué, tot estrenyent-me la mà—. Quin bon vent us porta? A qui dec el goig de veure-us?
—Estimat senyor Schmidt, desitjo ardentment fer nit en aquella cambra.

Érem als ombracles de l’hostal i vaig indicar la cambra verda. El bon home em mirà amb desconfiança.

—Oh! No temeu re —vaig saltar—; no tinc cap desig de penjar-me.
—Enhorabona, enhorabona! M’hauria sabut greu… un artista del vostre mèrit… I ¿per quan voleu aqueixa cambra, mestre Christian?
—Per aquesta nit.
—Impossible! Està ocupada.
—El senyor pot entrar-hi tot de seguit —va fer una veu darrere nostre—. No hi paro més.

Vàrem girar-nos sorpresos. Era el pagès del Nassau, amb el seu gran tricorni al clatell i el seu paquet de roba al capdamunt del bastó de viatge. Acabava de saber l’aventura dels tres penjats i tremolava d’enuig.

—Belles cambres les vostres! —exclamà, tartamudejant—. És que… és que… és un homicidi ficar-hi ningú… És un assassinat! Mereixeríeu galeres!
—Anem, anem, calmeu-vos —va dir l’hostaler—. El cert és que tot això no us ha pas privat de ben dormir.
—Per fortuna havia resades les meves oracions de la nit —exclamà l’altre—; i, si no, on seria?… On seria?

I s’allunyà, aixecant les mans al cel.

—Està bé, doncs: heus aquí la cambra descompromesa —va dir mestre Schmidt—. Però, ep!, ara no aneu a jugar-me cap mala partida.
—Més dolenta fóra per a mi, estimat senyor.

Vaig entregar el meu farcell a la minyona i vaig instal·lar-me provisionalment entre els bevedors.

Temps hi havia que no m’era sentit tan tranquil, tan content d’ésser al món. Després de tantes inquietuds, estava a punt d’assolir el meu objecte; l’horitzó semblava aclarir-se, i, per altra part, jo no sé quin formidable poder venia a la meva ajuda. Vaig encendre la meva pipa, i, amb un colze sobre la taula i un xop al meu davant, vaig escoltar el cor de Freyschutz, executat per una banda de Zigeiners del Schwartz-Wald. La trompeta, el corn de caça i l’oboè, ara l’un, ara l’altre, s’emportaven el meu cor a travers d’ensomnis vagarosos, i més d’un cop, a l’esparpillar-me per mirar quina hora era, vaig preguntar-me si tot allò que em succeïa no era també un somni. Però quan el watchmann vingué a pregar-nos que evacuéssim la sala, altres més greus pensaments ocuparen la meva ànima, i, tot capficat, vaig seguir els passos de la Carloteta, que em precedia amb la palmatòria a la mà.

III

Pujàrem l’escala amb les seves voltes i revoltes fins al tercer pis. Allí la minyoneta m’entregà el llum, tot indicant-me una porta.

—És aquella —va dir, cuitant a esmunyir-se escales avall.

Vaig obrir. La cambra verda era una cambra d’hostal com totes les altres: el sostre molt baix i el llit molt alt. Amb una ullada vaig explorar l’interior; després, vaig esquitllar-me cap a la finestra.

Re de particular oferia encara la casa de la Fledermausse, solament que al fons d’una gran peça fosca brillava un llum, sens dubte una llumeneta vetlladora.

—Bé —vaig dir entre mi, estenent la cortina—; tinc tot el temps necessari.

Vaig obrir el meu farcell, vaig posar-me una coforra de dona amb amples guarnits, i, armat d’un carbó, vaig instal·lar-me davant del mirall per pintar-me arrugues. Aquest treball se m’endugué una hora grassa. Però després que m’haguí vestit la roba i el gran xal, vaig fer-me por a mi mateix: la Fledermausse era allí, m’esguardava des de el fons del mirall.

En aquell moment el watchmann cantava les onze. Vaig arranjar a correcuita un maniquí que havia portat, engiponant-li un vestuari igual que el de la bruixa, i vaig apartar una mica la cortina.

Després de tenir tan estudiada la vella i de conèixer la seva astúcia infernal, la seva prudència i la seva habilitat, certament res no em devia sorprendre, i, a pesar de tot, vaig agafar por.

Aquell llum que havia reparat al fons de la cambra, aquell llum immòbil, projectava aleshores la seva groguenca resplendor sobre el maniquí del pagès del Nassau, el qual, arrupit a la vorada del llit, el cap tombat sobre la pitrera, el gran tricorni abatut a la cara i els braços penjants, semblava submergit en la desesperació.

L’ombra, governada amb un art diabòlic, no deixava veure més que el conjunt de la figura: l’armilla roja i sis grossos botons es destacaven solament de les tenebres; però el silenci de la nit, la immobilitat completa del personatge i el seu aire mústic i abatut, devien emparar-se de la imaginació d’una manera inaudita. Jo mateix, amb tot i estar previngut, vaig sentir fred als ossos. Què fóra estat, doncs, d’un pobre camperol sorprès d’improvís? S’hauria terroritzat, haguera perdut l’esma, i l’esperit d’imitació hauria fet el restant.

Tantost descorreguí la cortina, vaig veure la Fledermausse a l’aguait darrere els seus vidres.

Ella no m podia veure. Vaig entrebadar dolçament la finestra. La finestra del davant s’entrebadà. Després va semblar-me que el maniquí s’aixecava a poc a poc i avançava cap a mi; jo vaig avançar també, i, agafant la palmatòria amb una mà, vaig obrir amb l’altra, de cop i volta, les dues batents.

La vella i jo estàvem cara a cara. Ella, ferida d’estupor, havia deixat caure el seu maniquí.

Les nostres mirades es creuaren amb igual terror.

Ella va estendre el dit: jo vaig estendre el dit; va moure els llavis: vaig moure els llavis; exhalà un profund sospir i es recolzà: vaig recolzar-me.

No puc dir tot el que aquesta escena tenia d’espantosa. Participava del desvari, de l’esgarriament, de la bogeria. Hi havia lluita entre dues voluntats, entre dues intel·ligències, entre dues ànimes, cada una de les quals volia anorrear l’altra, i, en aquesta lluita, la meva portava l’avantatge. Les víctimes batallaven per mi.

Després d’haver imitat durant alguns segons tots els moviments de la Fledermausse, em vaig treure una corda del dessota la jupa i la vaig estacar a la barrella.

La vella m’anava contemplant bocabadada. Vaig entollar-me la corda al coll.

Ses nines de lleó s’il·luminaren, son rostre es descompongué.

—No! No! —va fer amb una veu xiulosa—. No!

Jo vaig prosseguir la meva obra amb la impassibilitat del botxí.

Aleshores la ràbia s’apoderà de la Fledermausse.

—Vella boja! —udolà, redreçant-se i amb les mans crispades sobre l’ampit—. Vella boja!

No li vaig pas donar temps de continuar: apagant de sobte, amb una bufada, el meu llum, m’ajupí a tall d’un home que vol prendre una embranzida vigorosa, i, agafant el maniquí, vaig passar-li la baga escorredora pel coll i vaig llençar-lo a l’espai.

Un crit terrible travessà el carrer.

Després tot reentrà en el silenci.

La suor em regalimava pel front. Vaig escoltar estona i més estona. Al cap d’un quart d’hora vaig sentir lluny, molt lluny, la veu del watchmann, que cridava: «Habitants de Nuremberg, mitjanit… mitjanit caiguda».

—Ara la justícia queda satisfeta —vaig mormolar—. Les tres víctimes estan venjades. Senyor, perdoneu-me!

Havien transcorregut com a cosa de cinc minuts des de el darrer crit del watchmann i acabava de veure que la bruixa, atreta per la seva imatge, es tirava daltabaix de la finestra amb la corda al coll i quedava sospesa a la barrella. Vaig reparar com el tremolí de la mort ondulava per sobre els seus ronyons, i com la lluna, tota calma, tota silenciosa, sobreeixint de la teulada, reposava els freds i pàl·lids raigs sobre el seu cap escabellat.

Tal com havia vist el pobre jovencell, així vaig veure la Fledermausse.

L’endemà tot Nuremberg sapigué que la rata penada s’havia penjat.

Aquest va ésser l’últim succés d’aqueixa mena en el carrer de Minnesänger.

© de l’edició, Stroligut

• 1
  Rata penada
• 2
  entalla