La tomba segellada és un conte de l’escriptor i filòsof anarcoindividualista francès Han Ryner.
La traducció al català d’Alfons Maseras va ser publicada al recull Contistes francesos, del qual també podeu llegir El mariner d’Amsterdam de Guillaume Apollinaire.
////Més contes a Stroligut
La tomba segellada
Ni a la instrucció ni a la vista de la causa, l’acusat no pronuncià un sol mot. Si altra cosa no haguessin afirmat els empleats de l’hotel on s’eren trobats els cadàvers dels dos nens emmetzinats, s’hauria pogut creure que l’acusat era mut. Ja es terminava la vista de la causa, durant la qual no s’era desentrellat l’astorador misteri. El president declarava, amb una frase plena d’agra ironia, que els debats es clourien en aquell instant, a no ésser que l’acusat recobrés la paraula i desitgés servir-se’n per a refermar la seva defensa.
L’acusat era un vell calb i greu, i tan alt que, estant assegut, ja semblava a peu dret. Així, quan s’aixecà, la seva gegantina estatura, son rostre dement i dominador, donaren al seu gest un aire fantàstic. El públic se sentí corprès com si vegés una visió. I l’emoció general cresqué en oir-se la seva veu, cresqué a cadascuna de les seves paraules:
—Us diré algunes de les coses que em pregunteu des de fa uns quants mesos. Jo ja he pres tota mena de precaucions i no sabreu mai el meu nom. Mes no vull negar a vostres ànimes, migrades per dubte, una claror que potser els sigui útil. Ara sabreu les profundes raons de l’actitud que tant em blasmeu.
L’accent de la seva veu era altiu, i demostrava, ensems, un gran despreci i una condescendent pietat. Mes aquella veu es tornà suau i trista, i el desequilibri de les seves frases era com el caminar d’una noia coixa que somriu. El vell digué son profund amor per l’única dona que havia trobat en sa vida; la dolor que ell havia passat quan ella, en son darrer sofrir, li havia donat dos besos, de rostres bonics i delicats, però, ai!, amb el cos deformat, estrafets i geperuts. El vell evocà alegries melancòliques, els nois que creixien plegats, germà i germana, més encara que per la sang, per llur bellesa profunda i per llur esguerrament. L’un a l’altre es feren do de llurs primers barboteigs i de llurs primers somriures. Ans de saber dir «papa», el noi ja deia el nom de la seva germana i la nena el del seu germà, pobres noms que ells deformaven com llurs propis cossos. En fer els primers passos, no anaven a raure al coll paternal, sinó l’un al coll de l’altre. Més tard, no sortien mai sinó donant-se les mans. A cada moment, l’un es mirava l’altre per a copsar el fraternal somriure. El pare era astruc de llur delicada ventura.
Mes el pare fou pres per una inquietud. Els altres nois, amb els quals els dos esguerradets no es mesclaven mai —car l’un a l’altre es bastaven— els prodigaven burles i paraulotes, i si el pare no hagués estat sempre amb ells, fins els haurien pegat.
—La meva ànima horroritzada s’afermava cada dia més en aquesta idea: el meu fill i la meva filla eren dos exiliats. Per a ells, el món dels homes seria ple de despreci i de crueltat. Un cop jo fos mort, el germà no podria esperar felicitat de cap mena sinó de la germana, i la germana, del germà. Sols llur candidesa infantina protegia —per quant de temps?— la puresa de llurs carícies. I la joventut venia, implacable, precoç.
Afollat per la visió d’aquest demà quasi present, l’home havia abandonat el seu poble que fou el poble de sos amors. I se’n vingué a aquest immens París, on el seu acte quedaria anònim. A París dugué els dos nois, els quals, sense la seva intervenció valerosa, estaven condemnats a viure en el crim.
El vell no havia pas dubtat. Així els salvà de llur oprobi. Mercès a un verí suau i que no fa sofrir, els havia unit en la bellesa innocent i plàcida de la mort.
Tota la sala es mirava el vell amb horror i estupefacció. De trista, la seva veu es tornà joiosa, acabant per cantar son triomf.
Callà, i en aquell momentani silenci, s’oí l’inquiet ansiejar de la gent. I l’home alçà la mà amb un gest autoritari, mogué la seva testa estranya i voluminosa, i prosseguí amb un to aspre i doctrinal:
—Jo no ignoro pas que el codi vostre prohibeix que es mati. Mes les vostres lleis cegues, ¿com poden deturar la voluntat d’aquell que hi veu? ¿Per cas les vostres lleis saben el que és la mort? ¿Per què, doncs, s’atreveixen a parlar del que ignoren? Hi ha massa gent que pren per un desenllaç allò que és sols una peripècia banal. ¿Quantes vegades no ens hem ja mort, cada un de nosaltres? ¿Quantes vegades no ens morirem encara? No proveu de comptar els grans de les platges, ni les morts dels éssers eternals que som nosaltres som. La vida és un drama sense fi, un etern caminar, un caminar dubtós i que sovint recula cap a la perfecció. ¿Què he fet jo, en matar els meus fills? Els he tret una pedra de llur camí i els he evitat una caiguda.
Acabada la meva obra, jo tenia el dret de seguir els meus fills en el país misteriós dels entreactes. He renunciat a aquest dret per pietat envers vosaltres que m’escolteu. He volgut, en una assemblea solemne, proclamar davant dels homes la certesa en què visc. I potser algú em comprendrà.
» La meva missió terminada és. Feu ara la vostra. Condemneu a la mort aparent, de la qual disposeu, l’aparent matador que jo soc. Envieu-me el més aviat possible amb els meus fills que ja esperen, plens de gratitud, el pare heroic mercès al qual ells continuen essent purs i nobles.»
El rostre de l’acusat era il·luminat per una joia intensa. Els seus braços s’abalançaven cap endavant, i tot el seu cos, ja llarg, semblava aprimar-se.
—Oh! Jo els estic veient, els meus infantons! Els estic veient i em donen grans mercès. Parleu, fills meus, parleu!
La gent es mirava el visionari i cercava l’indret on ell dirigia l’esguard, i no trobava sinó, en la brillantor d’un raig de sol, la dansa dels àtoms volejadors. ¿Per què, malgrat la realitat del que veia, la gent se sentia presa d’esfereïment? Tantost la faç del vell perdé l’expressió de joia, per a esdevenir plena d’estupefacció i de paüra. De la seva boca, forat horrible, sortia un vagarós barboteig:
—Oh, Georges, mira que estàs pegant el teu papa!… Georgette, mira que m’escups a la cara…
Un huracà de terror revoltejà per la sala, emportant-se en ses ales d’insomni les ànimes desemparades. Car la gent veia enrogir ardentment una galta del vell i lliscar una escopinada per la pal·lidesa sobrenatural del seu front. I la boca sempre oberta i quasi immòbil, pròpia d’un lladruc articulat. S’oïa, o es creia oir:
—Què dius, George? «No mataràs.» Sí, ja ho sé. Però també s’ha escrit: «No fornicaràs». La mort és una necessitat, mentre que l’incest no ho és. He accelerat l’inevitable i he suprimit un crim… Oh! Ara s’abracen amb cupiditat. La mort no els ha alliberat pas. Ah! Ja és ben cert el que tu dius, Georgette: «No és pas amb un crim com es preserva un altre crim.» La sang que es vessa matant és sempre en va.
Les seves mans, amb violència, feren diferents voltes el gest d’aquell que allunya alguna cosa. Aprés feu, amb el defalliment de qui es troba davant de l’irremeiable:
—Els morts incestuosos penetren en mi. Jo soc una tomba dins la qual sofreixen i prevariquen dos cadàvers.
S’assegué al banc i callà durant un segon que semblà llarg. Però digué:
—I si no ho hagués vist tot, encara?
Les seves dugues mans s’arraparen en sa testa calba, roja com la boca d’un forn.
—Oh! —repetia—. El bes dels morts fa massa soroll!… No vull que ningú el senti, no vull que ningú el senti!
I les seves mans es crisparen entorn de sa testa. Les dents li petaven. I afirmà:
—Soc una tomba segellada.
No el mataren pas, al vell. No s’atreviren a lliurar-lo al botxí. El tancaren en un hospici. I allí agonitzà durant set anys, sense dir paraula, amb les mans arrapades sempre en sa testa calba, roja com la boca d’un forn. L’havia de cuidar com a un tolit: no tenia braços sinó per a segellar la tomba.
Un dia s’ajaçà en la sorra del pati.
I tots s’admiraren d’oir-lo parlar. Sospirava lleument i deia:
—La tomba no serà pas més ben segellada. Ho serà sols amb menys dolor.
Les seves pobres mans se separaren de la seva testa roja que, de cop i volta, es tornà blanca com la mort.
© de l’edició, Stroligut
