les tres preguntes contes i faules tolstoi ivan el ximple lleó lev català

Ivan el Ximple – Lev Tolstoi

Història d’Ivan el ximple… és un relat de Lev Tolstoi que pertany al recull Contes i faules per a nens editat per Publicacions l’Abadia de Montserrat.

Si voleu saber més sobre Tolstoi i el seu amor pels contes, llegiu Les tres preguntes i el pròleg de Maria del Tura Boix, la traductora.

les tres preguntes contes i faules tolstoi ivan el ximple lleó lev català

…el seus dos germans Semió el Soldat i Taras el Panxa-grossa, la seva germana muda, i el dimoni vell i els tres dimoniets

Capítols: I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX, X, XI i XII

I

Una vegada un pagès ric vivia en una certa regió d’un determinat reialme. El pagès tenia tres fills: Semió el Soldat, Taras el Panxa-grossa i Ivan el Ximple; i una filla fadrina, Maliana la Muda. Semió el Soldat se’n va anar a la guerra a servir el rei; Taras el Panxa-grossa va anar a ciutat a treballar a casa d’un marxant; i Ivan el Ximple es va quedar a casa a trencar-se l’esquena treballant de valent amb la seva germana.

Semió el Soldat va arribar a una categoria elevada dins l’exèrcit, va rebre una gran finca com a premi i va casar-se amb la filla d’un noble. Però, tot i que comptava amb un bon sou i una gran finca, mai no tenia prou diners per a arribar a fi de mes: tot el que el marit guanyava, la muller ho malversava.

Un dia, Semió el Soldat va anar a la seva finca a recollir els guanys i el masover li va dir:
—D’on han de venir els diners? No tenim ni bestiar, ni eines, ni cavalls, ni vaca, ni arada, ni trilladora; primer hem d’aconseguir tot això, i aleshores vindran els guanys!

Així és que Semió el Soldat se’n va anar a trobar el seu pare.

—Pare —li va dir—, vós sou ric, però a mi no m’heu donat mai res. Dividiu els vostres béns en tres parts i doneu-me la meva part, a fi de poder-la invertir en la meva finca.
—Tu no has portat mai res a casa meva —va contestar-li el pare—, ¿per què t’hauria de donar una tercera part dels béns ara? No seria just per a Ivan i la noia.

I Semió va respondre-li:
—Però vós sabeu molt bé que ell és ximple i que la noia és muda i curteta. ¿Què n’han de fer ells, dels diners?

Aleshores el pare va dir:
—Que ho decideixi Ivan.

I Ivan va dir:
—Vós mateix, pare. Doneu-la-hi.

Així és que Semió va endur-se’n la seva part dels béns i els va invertir en la seva finca. I després se’n va tornar a servir el rei.

Taras el Panxa-grossa, que també feia molts diners, es va casar amb la filla d’un marxant. Però com que encara en volia més, se’n va anar a trobar el seu pare i li va dir:
—Doneu-me la meva part.

El pare tampoc no volia donar res a Taras:
—Tu no ens has portat mai res —va dir—. Tot el que hi ha en aquesta casa, és Ivan qui ho ha guanyat. A més a més, no seria just per a Ivan i la noia.

Però Taras va contestar-li:
—De què li serveix a ell? Si és ximple! No es pot casar, perquè ningú no el voldria; i la noia és curteta i tampoc no necessita res. Va, Ivan —va dir—, dóna’m la meitat del gra; no m’emportaré ni les eines ni gens de bestiar, fora el cavall gris, que a tu no et serveix pas per a llaurar.

Ivan va riure i va dir:
—Tu mateix, home. Continuaré treballant i guanyaré més.

I així és com també va donar la seva part a Taras. Un carro se’n va emportar el gra, i ell se’n va endur el cavall gris. A Ivan, li va quedar una euga vella per continuar fent la seva vida de pagès com abans i per a alimentar el seu pare i la seva mare.

II

El fet que els germans no s’haguessin barallat sobre la repartició dels béns i que, de fet, haguessin quedat amics, va contrariar el Dimoni Vell d’allò més. Aquest aleshores va convocar tres dimoniets i va dir-los:
—Mireu, hi ha tres germans: Semió el Soldat, Taras el Panxa-grossa i Ivan el Ximple, que s’haurien d’haver barallat, però que per comptes, viuen en pau i harmonia. El Ximple m’ho ha espatllat tot. Vosaltres treus marxeu i feu-vos càrrec d’aquests tres germans; no pareu d’instigar-los fins que no es puguin veure. ¿Us veieu capaços de fer-ho?
—Sí —van respondre.
—Com us ho fareu?
—D’aquesta manera: primer els arruïnarem, i quan no tinguin ni un trist os per a rosegar, farem que es reuneixin, i es començaran a barallar.
—Molt bé! Veig que coneixeu l’ofici. Ara marxeu, i no torneu fins que estiguin matadegolla, o us escorxaré de viu en viu!

Els dimoniets van anar a un aiguamoll a deliberar com es posarien a la feina. Es van disputar a tort i a dret, perquè cadascun d’ells mirava de trobar la manera de fer-se amb el treball més fàcil. A la fi van decidir de fer un sorteig per veure quin dels germans tocaria a cadascun d’ells, i van quedar que qui acabés primer aniria a ajudar els altres. Van fer-ho a sorts i van fixar el dia per a una altra reunió a l’aiguamoll, a fi de posar-se al corrent de qui d’ells havia acabat i a qui s’hauria d’ajudar.

El dia assenyalat els dimoniets es van trobar a l’aiguamoll, tal com havien quedat, i es van explicar com els havia anat. El primer dimoniet va parlar de Semió el Soldat.

—De moment tot va bé —va dir—. Demà Semió es veurà obligat a anar a casa del seu pare.

Els seus companys van començar a fer-li preguntes:
—¿Com t’ho has fet? —li deien.
—Bé —va dir—, el primer que vaig fer va ser fer sentir Semió tan valent, que va prometre al rei que aniria a conquerir-li tot el món. El rei, llavors, el va nomenar cap de les forces armades i el va enviar a lluitar contra el rei de l’Índia. Però la nit abans del combat jo vaig anar a mullar tota la pólvora de l’exèrcit de Semió, i després vaig anar al rei de l’Índia i li vaig construir tot un estol de soldats de palla. Quan els soldats de Semió van veure els soldats de palla que avançaven per tots costats, es van esfereir. Semió va donar ordres d’obrir foc, però ni les escopetes ni els canons no disparaven. Els seus soldats es van espantar i van començar a fugir, i el rei de l’Índia en va fer una carnisseria. Ara Semió el Soldat ha caigut en desgràcia, li han pres la finca i demà intentaran d’executar-lo. Només em queda feina per un dia. L’he de deixar escapar de la presó per tal que pugui córrer cap a casa del seu pare. Demà ja hauré acabat. I ara, digueu-me, ¿qui necessita ajuda?

Aleshores el segon dimoniet es va posar a descriure la seva feina amb Taras:
—No en necessito pas, d’ajut, jo —va dir—. A mi també em va tot bé. Taras no podrà resistir més d’una setmana. La primera cosa que vaig fer va ser engrandir-li la panxa i excitar-li la cobdícia. Es va tornar tan cobdiciós que tot el que veia, ho volia comprar. Va despendre tots els diners, va comprar-se munts de coses, i encara n’està comprant. Ara, per tal de comprar res, ja ha de manllevar els diners. Està tan entrampat i endeutat, que mai més no se’n sortirà. D’aquí a una setmana haurà de fer els pagaments, però jo li penso convertir els béns en fems i, quan no pugui pagar, haurà d’anar a casa del seu pare.

Llavors van començar a preguntar al tercer dimoniet sobre Ivan el Ximple:
—I a tu, ¿com t’ha anat la feina? —li van preguntar.
—Malament —va contestar—. El primer que vaig fer va ser escopir en el vas de vi d’Ivan, perquè tingués força mal d’estómac. Després me’n vaig anar al seu camp i valg aixafar la terra de manera que quedés més dura que una pedra i no pogués treballar-la. Estava segur que no la podria llaurar, però ell, el ximple, va posar-s’hi amb la seva arada de fusta i va començar a fer un solc. Gemegava de tant de mal que li feia l’estómac, però anava llaurant com si res. Aleshores jo li vaig trencar l’arada, però el ximple se’n va anar a casa a buscar-ne una altra i va continuar llaurant. Llavors Jo vaig rastrejar per sota terra i vaig agafar la rella de l’arada, però m’era impossible de subjectar-la, perquè treballava amb tant de delit i la forquilla de l’arada era tan afinada, que les mans em van quedar completament tallades! A hores d’ara, ha llaurat tot el camp, i només li’n queda una petita llenca. Veniu, germans, i ajudeu-me —va dir el dimoniet— perquè si no l’arribem a destruir, tota la nostra feina serà en va. Si aquest ximple persisteix i se’n surt, els seus germans mai no sabran el que és la gana, perquè ell els alimentarà.

El dimoniet de Semió el Soldat va prometre-li d’ajudar-lo l’endemà, i amb això es van dir adéu.

III

Ivan havia llaurat gairebé tot el guaret; només li’n que dava una petita llenca, i se’n va anar a acabar-la. L’estómac li feia mal, però havia d’acabar-ho. Va desenganxar, doncs, l’euga, va girar l’arada i va començar a llaurar. Però vet ací que, quan ja havia fet un solc i se’n tornava enrere, l’arada va començar a travar-se com si s’hagués enredat amb una arrel. Era el dimoniet que havia enroscat les cames al voltant de la forquilla i la hi subjectava.

«Que és estrany!», va pensar Ivan. «Aquí no hi havia hagut mai arrels, però això bé deu ser una arrel!»

Es va ajupir, va palpar el solc i hi va trobar una cosa flonja! Va agafar-la i la va estirar. Era negra com una arrel, però es bellugava. I ara! Un dimoniet viu!

—Ves per on! —va exclamar—. I que n’ets, de lleig!

Va aixecar el braç per llançar-lo contra el mànec de l’arada, però aleshores va sentir un xiscle.

—No em facis mal! —va dir el dimoniet—. Faré el que tu em manis!
—Què saps fer?
—El que vulguis. Digue’m només què vols.

Ivan es va gratar.

—Tinc mal d’estómac —va dir—. Ets capaç de treure-me’l?
—Si —va dir el dimoniet.
—Està bé, guareix-me, doncs!

El dimoniet es va ajupir i va gratar el solc amb les potes. Va estirar una petita arrel amb tres dents i la va donar a Ivan.

—Té —va dir—, qui s’empassa una d’aquestes arrels mai més no té dolor.

Ivan va partir la petita arrel i se’n va empassar una dent. I el mal d’estómac li va desaparèixer a l’instant.

El dimoniet novament li va suplicar:
—Deixa’m anar! —va dir-li—. M’enfonsaré a la terra i mai més no tornaré!
—Tu mateix, noi —-va dir Ivan—. I que Déu t’acompanyi!

I tan aviat com Ivan va haver dit «Déu», que el dimoniet es va enfonsar a la terra com una pedra quan cau dintre l’aigua, i no va deixar cap més rastre que un forat. Ivan es va posar les altres dues arrels dintre la gorra i va continuar llaurant. Quan va arribar al final de la llenca, va agafar l’arada i se’n va anar cap a casa.

Va arribar, va desenganxar l’euga i es va trobar que a casa l’esperaven el seu germà Semió i la seva muller per sopar. Semió havia perdut la seva finca, s’havia escapat de la presó amb penes i treballs, i ara havia tornat a casa del seu pare per viure-hi. Quan Semió va veure Ivan li va dir:
—Hem vingut a viure amb vosaltres. Doneu-nos menjar a mi i a la meva muller fins que trobi feina.
—Vosaltres mateixos, nois —va dir Ivan—. Quedeu-vos i sigueu benvinguts!

Aleshores Ivan es va asseure a taula, però la senyora es va queixar de la seva mala olor:
—Jo no puc pas sopar amb un pagès pestilent al costat! —va dir al seu marit.

Llavors Semió el Soldat va dir al seu germà:
—La meva dona diu que no fas bona olor. Val més que te’n vagis a menjar a l’eixida.
—Tu mateix, noi —va contestar-li Ivan—. A més a més, ja és hora que faci la guàrdia de nit. He de dur l’euga a pasturar.

Va agafar el gec i un bocí de pa, i se’n va anar al camp amb l’euga.

IV

Al vespre, havent acabat la feina, el dimoniet de Semió el Soldat va presentar-se, com havia promès, per ajudar el dimoniet d’Ivan a sotmetre el ximple. Va arribar al camp llaurat i, busca que buscaràs, el seu company no compareixia per enlloc. Tot el que va trobar va ser un forat.

«Bé», va pensar, «sembla que el meu company ha tingut mala sort, i que jo hauré d’ocupar el seu lloc. El camp ja està llaurat; per tant, hauré d’encarar-me amb el ximple quan vagi a segar el fenc».

El dimoniet va arribar-se fins al prat, i va inundar-lo enterament d’aigua, de manera que l’herba quedés totalment coberta de fang. Quan a la matinada Ivan va tornar de la seva guàrdia de nit, va esmolar la dalla, va anar-se’n cap al prat, i va començar a segar el fenc. I tot just havia donat un parell de cops de dalla, que aquesta es va esmussar i es va haver d’esmolar de nou. Ivan ho va intentar però, com que no podia, a la fi va dir: «No hi ha res a fer. Me n’hauré d’anar a casa a buscar una eina per adobar-la. Ho puc aprofitar per emportar-me’n un bocí de pa. Encara que trigui una setmana, jo no me n’aniré d’aquí fins que no hagi segat aquest camp.»

El dimoniet va sentir-lo i va pensar: «És un escarràs, aquest ximple! No hi ha manera d’enredar-lo! Hauré de pensar nous estratagemes».

Ivan va tornar, va esmolar la dalla i es va posar a segar. El dimoniet es va amagar entre l’herba i li anava agafant la dalla per la corba, fent que la punta topés amb la terra. Però, per difícil que li resultés, Ivan va anar segant tot el prat llevat una petita llenca que donava a l’aiguamoll.

Mentre s’arrossegava per l’aiguamoll, el dimoniet es va dir: «Potser m’arribarà a tallar les potes, però jo no el deixaré acabar de segar!».

Ivan es va acostar a l’aiguamoll. L’herba no semblava pas gruixuda i, en canvi, es resistia contínuament a la dalla. Ivan es va empipar i va començar a brandejar-la amb tota la seva força. El dimoniet aviat va haver de cedir: no podia aguantar la dalla. I, veient el tomb que prenien les coses, va decidir d’amagar-se darrere un matoll. D’un sol cop de dalla Ivan va arrasar el matoll i va tallar la cua del dimoniet en dues.

Quan va haver acabat de segar el camp, Ivan va demanar a la seva germana que rasclés el fenc mentre ell anava a segar el sègol.

Va agafar la falç i s’hi va posar. Però el dimoniet escuat hi havia arribat abans, i el sègol estava tan embrollat que la falç no servia per a res. Altra vegada Ivan se’n va haver d’anar a casa; aquest cop va tornar-ne amb una podadora, i així va poder segar tot el sègol.

«Ara», va dir, «he de començar a fer la civada».

El dimoniet escuat el va sentir i va pensar: «No l’he pogut atrapar amb el fenc, però l’atraparé amb la civada! Espera fins demà al matí, que ja veuràs!».

L’endemà matí va córrer cap al camp, però quan hi va arribar, la civada ja estava tota tallada. Ivan l’havia segada durant la nit. El dimoniet es va enfurismar.

«Aquest ximple», va dir, «m’ha coltellejat pertot arreu i m’ha esgotat. Ni a la guerra no he vist coses semblants! Ni dorm, maleït sia! Ara entraré dins les garbes i les hi podriré totes».

Així és que el dimoniet se’n va anar a les piles de sègol, va pujar entre els feixos i va començar a podrir-los. Però mentre els encalentia per podrir-los, ell també es va anar escalfant i es va posar a fer una becaina.

Mentrestant, Ivan havia desenganxat l’euga i venia amb la seva germana a carregar el sègol. Va arribar, va començar a apilonar-lo dins el carro i, quan ja hi havia llançat dues garbes, va enforcar la tercera just per l’esquena del dimoniet. En aixecar la forca, mai no diríeu què hi havia! Un dimoniet viu amb la cua escuada, que es bellugava, gesticulava i bregava per alliberar-se d’entre les pues!

—Ves per on —va exclamar Ivan—. I que n’ets, de lleig! Ja has tornat, eh?
—Jo sóc un altre —va contestar-li el dimoniet—. L’altre era el meu germà. Jo m’estava amb el teu germà Semió.
—Bé —va dir Ivan—, siguis qui siguis, rebràs el mateix tracte que l’altre!

Però, quan va anar per a rebotre’l contra la roda del carro, el dimoniet es va posar a implorar clemència:
—Deixa’m anar! —suplicava—. No hi tornaré més. Faré el que em manis!
—Què saps fer?
—Mira, sé convertir qualsevol cosa en soldats.
—I, ¿per què serveixen?
—Per al que tu vulguis. Ho poden fer tot.
—Poden tocar música?
—Sí.
—Està bé, doncs —va dir Ivan—, fes-ne uns quants.

Aleshores el dimoniet va dir-li:
—Agafa una garba de sègol, sacseja-la, posada dreta i llavors digues:

«Per decret del gran sultà,
deixaràs de ser una garba;
cada palla que en tu hi ha,
en soldat es convertirà».

Ivan va agafar una garba, la va sacsejar i va repetir les paraules que li havia dit el dimoniet. Immediatament la garba es va desfer i es va convertir en un estol de soldats amb un timbaler i uns trompeters que marxaven al davant. Ivan va esclatar a riure.

—Ves per on! —va exclamar—. Quina traça! Això sí que està bé! I com agradarà a les noies!
—I ara, em deixes marxar?
—No —va dir Ivan—. Vull que els soldats siguin fets de bagasses desgranades. No val la pena de fer malbé gra en bon estat. Ensenya’m a tornar-los a convertir en sègol. Després el batré.

—Només digues:

Que cada soldat que hi ha,
ara es converteixi en palla,
per decret del gran sultà,
una garba es tornarà.

I tan aviat com Ivan digué aquestes paraules, altra vegada es van convertir en garbes!

—Ara deixa’m anar.
—Tu mateix, noi —va dir Ivan.

Aleshores va posar el dimoniet sobre la barra travessera del carro, el va aguantar amb una mà, i amb l’altra va estirar la forca.

—Que Déu t’acompanyi! -va dir Ivan.

I tan aviat com va haver dit «Déu», el dimoniet es va enfonsar dins la terra igual que una pedra quan cau a l’aigua, i no va deixar cap més rastre que un forat.

En arribar a casa, Ivan es va trobar el seu germà Taras el Panxa-grossa i la seva muller, que estaven sopant. Taras no havia pogut pagar els deutes, havia fugit dels seus creditors i ara havia tornat a casa del seu pare, per viure-hi. Quan va veure Ivan, li va dir:
—Escolta, Ivan, dóna’ns menjar a la meva dona i a mi fins que torni a guanyar diners.
—Vosaltres mateixos, nois —va dir Ivan—. Quedeu-vos i sigueu benvinguts!

Aleshores Ivan es va treure el gec i es va asseure a taula.

Però la dona del comerciant va exclamar:
—No puc pas menjar amb el ximple a taula. Fa pudor de suor!

Taras el Panxa-grossa digué aleshores a Ivan:
—No fas bona olor, Ivan. Val més que te’n vagis a menjar a l’eixida.
—Tu mateix, noi —va dir Ivan.

I va agafar una mica de pa i va sortir a l’eixida.

—A més a més —va dir— ja és hora de començar la guàrdia de nit. He de dur l’euga a pasturar.

V

Aquell vespre el dimoniet de Taras havia acabat la feina i se’n va anar a ajudar els seus companys, tal com havien convingut. Quan va arribar al camp llaurat, busca que buscaràs, no hi havia ningú. Tot el que va trobar va ser un forat. Se’n va anar al prat, i allí, en un matoll, hi havia un tros de cua, i al mig d’una feixa de sègol podrit va trobar un altre forat.

«Bé», va pensar, «és evident que els meus companys han tingut mala sort. Hauré d’ocupar el seu lloc i m’hauré d’encarar amb el ximple jo mateix».

I el dimoniet se’n va anar a buscar l’Ivan. Però Ivan ja havia aplegat totes les collites i ara tallava fusta en un bosquet.

Els dos germans havien començat a sentir-se incòmodes vivint junts, i havien dit a Ivan que ell es quedés sol a casa, i que els tallés fusta per poder-se construir cases noves.

El dimoniet va córrer cap al bosc, es va escapolir per entremig de les branques i va començar a impedir a Ivan que tallés els arbres. Ivan estava soscavant un arbre de manera que caigués directament a terra, però l’arbre va caure en el sentit contrari i es va enredar amb tot de branques. Aleshores va tallar un pal per poder donar la volta i amb molts de treballs, el va fer caure. Tot seguit es va posar a tallar un altre arbre, i altra vegada va passar el mateix.

Ivan comptava tallar mig centenar d’arbres joves, però encara no n’havia tallats una dotzena, que ja es va fer de nit. Estava esgotat. Tot ell desprenia un baf que s’escampava pel bosc talment com si fos boira; però tanmateix, no es volia donar per vençut. Encara va soscavar un altre arbre, però l’esquena li feia tant de mal, que no ho va resistir més; va clavar la destral en un arbre i es va asseure a reposar.

Quan el dimoniet es va adonar que Ivan havia deixat de treballar, es va posar d’allò més content.

«A la fi», va pensar, «s’ha rendit! Ara ho deixarà córrer, i jo també podré descansar».

I alegrement es va asseure en un tronc, cama ací cama allà. Però al cap de poc Ivan es va aixecar, va agafar la destral i va donar un cop tal en un arbre, que a l’instant va caure a terra amb gran estrèpit. El dimoniet, agafat per sorpresa, no va ser a temps d’escapolir-se i una de les cames li va quedar atrapada sota una branca. Quan Ivan va començar a despullar l’arbre, no diríeu mai què es va trobar! Un dimoniet viu! Ivan va quedar bocabadat.

—Ves per on! —va exclamar—. I que n’ets, de lleig! Ja has tornat?
—Jo sóc un altre —va respondre-li el dimoniet—. Jo m’estava amb el teu germà Taras.
—Bé, siguis qui siguis, rebràs el mateix tracte que els altres.

Ivan va aixecar la destral per matar-lo amb el mànec, però aleshores el dimoniet va començar a implorar pietat.

—No em facis mal —va suplicar—. Faré el que tu vulguis!
—Què saps fer?
—Sé fer diners, tants com en vulguis!
—Està bé, doncs —va dir Ivan—. Fes-ne uns quants!

Llavors el dimoni li va ensenyar com es feien:
—Agafa una fulla de roure, refrega-la i l’or et caurà de les mans.

Ivan va agafar diverses fulles de roure, les va refregar i un doll d’or li va caure de les mans.

—Que està bé això! —va dir—. I com s’hi divertiran els nens!
—Ara deixa’m anar —va dir el dimoniet.

Ivan va agafar el pal i va alliberar el dimoniet.

—Que Déu t’acompanyi! —va dir-li.

I tan aviat com va haver dit «Déu», que el dimoniet es va enfonsar dins la terra talment com una pedra quan cau a l’aigua, i no va deixar cap més rastre que un forat.

VI

Els germans d’Ivan s’havien construït les pròpies cases, i ara vivien a part. Després de recol·lectar les collites, Ivan va fer cervesa i els va convidar per celebrar-ho. Però ells van refusar la invitació.

—Nosaltres no ens fem amb pagesos renouers —van dir.

Així és que Ivan va convidar altres pagesos amb les seves mullers. Ell va beure de valent, i quan ja estava una mica alegre i els ulls li feien pampallugues, se’n va anar al carrer, on estaven ballant i cantant, i va demanar a les noies que cantessin una cançó en honor seu.

—I, després, us donaré una cosa que no heu vist mai a la vida —va dir.

Les noies van esclafir a riure i van cantar-li una cançó en honor seu. Quan van haver acabat, van dir-li:
—Ara dóna’ns-ho!
—Us ho portaré de seguida —va dir Ivan. I va agafar una saca i se’n va anar corrent al bosc.
—Que n’és, de ximple! —van dir les noies rient. I aviat se’n van oblidar del tot.

Però de sobte Ivan va comparèixer corrent amb una saca plena.

—Us ho dono? —va preguntar. —Sí, sí, dóna’ns-ho!

Llavors Ivan va treure un grapat d’or de la saca i els el va llançar. Com s’hi van tirar al damunt! I els homes, com hi van córrer, donant-se cops i empentes per arribar-hi! Una dona vella gairebé va morir trepitjada per tots. Ivan es reia de tots plegats.

—Que en sou, de ximples! —deia—. ¿I per què aixafeu aquesta pobra dona? No sigueu tan bruscos, que ja us en donaré més.

I va començar a tirar més peces d’or enlaire. Tots es van apilonar al voltant seu. Quan la saca va ser buida, encara li’n demanaven més.

—S’ha acabat —va dir Ivan—. Un altre dia us en donaré més. Ara, ballem! A veure, cantem una cançó!

Les noies es van posar a cantar.

—Les vostres cançons no valen res! —va dir Ivan.
—On en podem trobar de millors? —van preguntar-li.
—Ara mateix us ho demostraré!

Ivan se’n va anar a la pallissa, va estirar una garba, la va desgranar, la va sacsejar, la va posar dreta, li va donar uns copets i va dir:

«Per decret del gran sultà,
deixaràs de ser una garba;
cada palla que en tu hi ha,
en soldat es convertirà».

La garba es va desfer i es va convertir en un estol de soldats que tocaven el timbal i la trompeta.

Ivan va manar als soldats que continuessin tocant i els va fer sortir al carrer. La gent n’estava bocabadada. Quan els soldats van deixar de tocar, Ivan els va fer tornar a la pallissa —després de prohibir als pagesos que el seguissin— i els va tornar a convertir en una garba. Llavors va llançar la garba al feix, se’n va anar cap a casa i es va adormir a l’estable.

VII

L’endemà, havent sentit parlar d’aquestes coses, Semió el Soldat, el germà gran, se’n va anar a trobar Ivan.

—Digue’m —va dir-li—. ¿D’on vas treure aquells soldats? I on els has portats?
—Per què vols saber-ho? —va preguntar-li Ivan.
—Què vols dir, per què? Tenint soldats es pot tot. Podria fer-me amb tot un reialme per a mi!

Ivan va quedar sorprès.

—De debò? —va preguntar—. ¿Per què no m’ho havies dit abans? Te’n faré tants com voldràs. Sortosament, la noia i jo ja hem batut les garbes!

Ivan se’n va endur el seu germà a l’era i va dir-li:
—Mira, jo et faré soldats, però tu te’ls hauràs d’emportar; si els hagués de mantenir jo, s’engolirien el poble sencer en un sol dia.

Semió el Soldat va prometre que se’ls emportaria, i Ivan va començar a fer-ne. Va donar un cop a terra amb una garba i va comparèixer una companyia sencera! En va copejar una altra, i una altra companyia! En va fer tants, que tota l’era en va quedar coberta.

—Bé, ja en deus tenir prou, ¿veritat?
—Sí, ja en tinc prou. Gràcies, Ivan.
—De res —va contestar Ivan—. Si en necessites més, ja ho saps. Palla rai, no en falta.

Semió el Soldat va passar revista a la tropa, en va prendre possessió i se’n va tornar a fer la guerra. I tan bon punt acabava de marxar Semió, que es va presentar el Panxa-grossa. Ells també havia sentit parlar del que havia passat el dia abans.

—Digue’m —va dir al seu germà—. ¿D’on vas treure tot aquell or? Si jo tingués tants diners, encara en faria venir molts més de tot arreu del món.

Ivan va quedar ben sorprès.

—De debò? —va dir—. ¿Per què no m’ho havies dit abans? Te’n faré tants com voldràs.

El germà estava encantat.

—Dóna-me’n ben bé tres saques plenes —va dir—.
—Tu mateix, noi. Vine al bosc amb mi. Però primer enganxem l’euga, que no els podràs pas portar tot sol.

Se’n va anar al bosc i Ivan va començar a refregar fulles de roure i va fer una gran pila d’or.

—Ja en deus tenir prou, ¿veritat?

Taras estava més que content.

—Per ara, ja en tinc prou —va dir—. Gràcies, Ivan.
—De res —va contestar Ivan—. Si en necessites més, ja ho saps. De fulles rai, no en falten pas.

Taras el Panxa-grossa va aplegar tot l’or en el carro i se’n va anar a fer negocis.

I així és com els dos germans se’n van anar: Semió a lluitar i Taras a fer negocis. Semió el Soldat va conquerir tot un reialme per a ell, i Taras el Panxa-grossa va fer una fortuna comprant i venent.

Quan els dos germans es van tornar a trobar, Semió va explicar com s’havia fet amb els soldats, i Taras com havia aconseguit els diners. I Semió el Soldat va dir al seu germà:
—He conquerit un reialme i podria viure molt bé, però no tinc diners per a mantenir els soldats.

Aleshores Taras el Panxa-grossa va dir:
—Jo he fet una gran fortuna, però tinc dificultats perquè ningú no me la vigila.
—Anem a veure el nostre germà Ivan —va dir Semió el Soldat—. Jo li demanaré que em faci més soldats, i aleshores te’ls donaré perquè et vigilin els diners; i tu demana-li més diners, i després dóna-me’ls perquè pugui mantenir els meus soldats.

Se’n van anar a veure Ivan i, quan hi van arribar, Semió va dir:
—No tinc prou soldats, germà. Fes-me’n uns quants més; amb un parell de garbes ja en tindré prou.

Ivan va fer que no amb el cap.

—De cap manera —va dir—. Ja no et faré més soldats.
—Per què no? M’ho vas prometre!
—És veritat, però no te’n faré més.
—Per què no, ximple més que ximple?
—Perquè els teus soldats han matat un home. Fa uns quants dies, quan estava llaurant a prop de la carretera, va passar una dona amb una caixa de morts al carro. Sanglotava, i jo vaig preguntar-li: Qui s’ha mort? I ella em va dir: «Semió el Soldat ha mort el meu marit a la guerra». Jo em pensava que els soldats eren per a fer música, però ara han matat un home. No te’n donaré més.

I el ximple es va mantenir ferm i no va voler fer més soldats. Llavors Taras el Panxa-grossa va començar a suplicar-li que li fes més or. Ivan va tornar a fer que no amb el cap.

—Per què no? M’ho vas prometre!
—És veritat, però no te’n faré més.
—Per què no, ximple més que ximple?
—Perquè les teves monedes d’or es van emportar la vaca de Mikhailovna.
—Se la van emportar? Com?
—Simplement, se la van emportar. Mikhailovna tenia una vaca i els seus fills en bevien la llet. L’altre dia van venir a demanar-me’n a mi. «¿Què li ha passat, a la vostra vaca?», que vaig dir jo. «El masover de Taras el Panxa-grossa va anar a veure la nostra mare i li va donar tres monedes d’or, i ella li va donar la vaca. Ara no tenim llet per a beure». Jo em pensava que només volies els diners per jugar-hi, però ara t’has emportat la vaca dels nens. No te’n donaré més.

I el ximple es va mantenir ferm i no va fer més diners.

Aleshores els dos germans se’n van anar per mirar de trobar una solució.

—Ja et diré què farem —va dir Semió el Soldat—. Tu dóna’m diners per mantenir els soldats, i jo et donaré soldats per vigilar els teus diners.

Taras va estar-hi d’acord. Els germans van dividir-se les possessions, i tots dos van arribar a ser reis, i tots dos es van fer rics.

VIII

Mentrestant, Ivan vivia a casa, mantenia el seu pare i la seva mare, i treballava al camp amb la seva germana muda i curteta.

Un dia el gos d’Ivan es va posar malalt; es va tornar sarnós i semblava que s’havia de morir. A Ivan li feia llàstima, i va demanar un bocí de pa a la seva germana per poder-l’hi donar.

I va passar que, quan es disposava a fer-ho, la gorra, que era vella, li va caure a terra i en va sortir una petita arrel. El gos es va empassar l’arrel juntament amb el pa, i tan aviat com s’ho va haver menjat es va posar a saltar i a guimbar, bordant i movent la cua. S’havia posat bo!

El seu pare i la seva mare ho van veure i van quedar sorpresos.

—¿Com t’ho has fet per posar-lo bo? —van preguntar-li.
—Tenia dues arrels que treuen tota classe de mals —va dir— i ell se n’ha empassada una.

Aquells dies la filla del rei va caure malalta, i el rei va fer proclamar per tot el reialme que qui la posés bona rebria una gran recompensa, i que si era un home solter, s’hi podria casar. La crida també es va fer en el poble d’Ivan.

El pare i la mare d’Ivan el van avisar i li van dir:
—Ja has sentit la crida del rei? Tu vas dir que tenies una altra arrel; vés, posa bona la filla del rei i seràs feliç la resta de la teva vida.
—Vosaltres mateixos, pares —va dir Ivan.

I es va preparar per anar-hi. El van endiumenjar, i tot just havia sortit de la porta, quan va veure una dona que demanava caritat, amb un braç esguerrat.

—He sentit dir que poses bona la gent —va dir-li—. Guareix-me el braç. No puc ni cordar-me les sabates.
—Vós mateixa, dona —va dir Ivan.

Aleshores es va treure la petita arrel, va donar-la-hi i li va dir que se l’empassés. Ho va fer, i a l’instant va quedar guarida: podia moure el braç amb tota facilitat.

Quan el pare i la mare d’Ivan van sortir per acompanyar-lo en el seu viatge cap a veure el rei, van saber que havia donat l’última arrel que li quedava, i que ara no tenia res per a posar bona la filla del rei. I van començar a renyar-lo:
—T’apiades d’una dona captaire —van dir-li—, però no tens pietat de la filla del rei!

Però com que Ivan també sentia llàstima per la filla del rei, va enganxar l’euga, va tirar una mica de palla al carro i es va posar en camí.

—On vas, ximple?
—Me’n vaig a guarir la filla del rei!
—¿I com t’ho faràs, si ja no tens cap arrel?
—Vosaltres mateixos, ja ho veureu.

I tan bon punt va posar els peus al palau del rei, que la seva filla es va posar bona.

El rei en va estar més que content. Va fer venir Ivan, el va fer vestir amb vestits molt fins i el va recompensar.

—Sigues el meu gendre —li va dir.
—Vós mateix —va respondre Ivan. I es va casar amb la filla del rei.

Al cap de poc, el rei es va morir i Ivan va esdevenir rei. Ara tots tres germans eren reis.

IX

Tots tres germans anaven vivint i regnant. Semió el Soldat, el germà gran, prosperava. Va allistar soldats de debò, que va afegir als seus soldats de palla. Va decretar per tot el reialme que un home per cada deu cases havia d’anar a l’exèrcit, i que tot soldat havia de ser alt, sa i tenir bona vista. I en va reunir molts. Els va entrenar i, quan algú li portava la contrària, enviava els seus soldats i s’imposava. Aviat la gent li va tenir por.

Semió duia una vida agradable: es feia amb tot el que li venia de gust, fos el que fos. Ho aconseguia d’una manera molt senzilla: enviava els seus soldats, se n’apoderaven i li ho portaven.

Taras el Panxa-grossa també prosperava. No va pas perdre els diners que Ivan li havia donat, sinó que encara en va fer més. I també va posar ordre en el seu reialme; va fer pagar impostos pel vodka i per la cervesa, per les espardenyes i per les mitges i els entredosos. I així aconseguia tot el que li venia de gust. La gent li portava el que fos i feia tot el que els exigia, perquè tothom volia els seus diners.

A Ivan les coses també li anaven força bé. Tan aviat com va haver enterrat el seu sogre, es va treure els vestits reials, els va donar a la seva dona perquè els guardés en una calaixera, es va posar una camisa de cotó, unes calces i unes espardenyes, i va començar a treballar.

—M’avorreixo –va dir— i estic fent panxa; no tinc gana i no dormo bé.

Va enviar a buscar el seu pare, la seva mare i la seva germana muda perquè visquessin amb ell, i aleshores es va posar a treballar.

—Però, si tu ets el rei! —li deien.
—I què? —contestava—. El rei també ha de menjar.

Un dels seus ministres hi va anar i li va dir:
—No tenim diners per a pagar els sous.
—Doncs no els paguis.
—Però llavors la gent deixarà de servir.
—Doncs que deixin de servir —va respondre Ivan—. Si deixen de servir podran treballar. Que s’emportin els fems, que prou que n’han apilonats.

Li portaven gent perquè els fes justícia.

—M’ha robat els diners —va dir un.
—I què? —van contestar-li Ivan—. Senyal que els necessitava.

Tothom estava d’acord que Ivan era ximple.

—Diuen que ets ximple —va dir-li la seva dona.
—I què? —va respondre Ivan.

La seva dona s’ho va rumiar, però va resultar que ella també era ximple.

—Per què he d’anar contra el meu marit? —es va dir —. El fil ha de seguir l’agulla.

Es va treure els vestits reials, els va guardar en una calaixera i se’n va anar amb la noia muda a aprendre de treballar. Aviat en va saber i va començar a ajudar el seu marit.

Tots els homes assenyats van marxar del reialme d’Ivan; només s’hi van quedar els ximples, que vivien, treballaven i es mantenien a si mateixos i la bona gent que ho necessitava.

X

El Dimoni Vell havia anat esperant notícies de com els tres dimoniets havien destruït els tres germans, però com que no n’arribaven, va decidir d’anar-se a informar ell mateix. Busca que buscaràs, no podia trobar els dimoniets enlloc; tot el que va arribar a trobar van ser tres forats.

«Bé», va pensar, «això vol dir que han fracassat. M’hi hauré d’encarar jo mateix».

Aleshores se’n va anar a buscar els tres germans, però cap d’ells no era en el mateix lloc d’abans; els va trobar tots en reialmes diferents, tots tres vius i regnant. Tot plegat el va enfurismar.

«D’aquest assumpte, me n’he d’encarregar jo mateix», va dir.

Primer de tot se’n va anar a trobar el rei Semió. No es va pas presentar tal com era, sinó que, abans d’anar a palau, es va convertir en un general.

—Sento dir, rei Semió, que sou un gran guerrer —va dir-li—. Jo conec molt bé aquest ofici i m’agradaria de servir-vos.

El rei Semió li va fer unes quantes preguntes i, com que el va trobar llest, el va posar al seu servei.

El nou general va començar per ensenyar al rei Semió com muntar un exèrcit fort.

—En primer lloc, heu d’allistar més homes —va dir-li—; si no, hi haurà massa ganduls perillosos escampats pel vostre reialme. Heu d’allistar tots els nois joves sense excepció, i aleshores tindreu un exèrcit cinc vegades més gran que el que teniu ara. En segon lloc, us heu de fer amb noves armes i canons. Jo us puc aconseguir uns fusells que disparen cent bales per hora —com si fos un ruixat de pèsols! I uns canons que ho devoren tot en flames —homes, cavalls, parets. Ho cremen absolutament tot!

Després d’escoltar el nou general, el rei Semió va donar ordres que tot noi sense excepció havia d’allistar-se a l’exèrcit; va fer bastir fàbriques que construïssin armes i canons; aleshores, va declarar la guerra al reialme veí. I tan aviat com l’altre exèrcit li va sortir a l’encontre, el rei Semió va donar ordre als seus soldats de disparar els fusells i de fer sortir foc dels canons. I d’un sol cop va baldar i consumir la meitat de l’exèrcit contrari. El seu rei es va espantar tant, que es va rendir. El rei Semió estava més que satisfet.

—Ara —va dir— venceré el rei de l’Índia.

Però el rei de l’Índia ja havia sentit parlar del rei Semió, i ja havia adoptat els seus invents, i encara n’havia afegits uns quants més pel seu compte. Va començar per no allistar solament els nois joves com a soldats, sinó també totes les noies que fossin fadrines; d’aquesta manera el seu exèrcit era encara més gran que el de Semió. I, a més a més d’haver copiat els fusells i els canons, havia inventat un mètode de volar per l’aire i de llançar bombes explosives des de dalt.

El rei Semió va declarar la guerra al rei de l’Índia, esperant lluitar com ho havia fet abans, però aquesta vegada es va quedar amb un pam de nas. El rei de l’Índia no va ni deixar que l’exèrcit de Semió s’acostés a distància de disparar, sinó que ja abans va enviar les seves soldadesses perquè tiressin les bombes explosives des del cel. Les dones van llançar un ruixat de bombes tal, que feia l’efecte de quan es tira bòrax als escarabats. L’exèrcit sencer va fugir i el rei Semió es va quedar sol. Llavors el rei de l’Índia es va fer amb el reialme de Semió, i ell es va haver d’escapar com va poder.

Havent enllestit un dels germans, el Dimoni Vell es va anar a encarar amb el rei Taras. Es va transformar en un comerciant i es va establir en el seu reialme. Va muntar un negoci i va començar a gastar els diners a dojo, pagant els preus més alts per a tot. La gent s’apressava a buscar-li els diners, i ell en va posar tants en circulació, que tothom va poder pagar els impostos endarrerits i posar-se al corrent.

El rei Taras n’estava encantat. «Gràcies a aquest comerciant, ara tinc més diners que mai i la vida em somriu cada dia més».

I el rei Taras va començar a fer nous projectes. Se li va acudir de fer-se construir un nou palau i va manar a la gent que li portessin fusta i pedra per començar les obres. Es pensava que la gent hi aniria a grapats per aconseguir els seus diners com abans. Però no va passar res d’això! La gent portava la fusta i la pedra al nou comerciant, i tothom se n’anava a treballar per a ell. Quan el rei Taras apujava els preus, el comerciant encara els apujava més. El rei tenia molts diners, però el comerciant encara en tenia més i sempre n’oferia més que no el rei. I va arribar un dia que la construcció del palau reial es va haver de parar.

El rei també havia projectat un nou parc, i quan va arribar la tardor va manar als seus súbdits que l’anessin a plantar. Però ningú no es va presentar: tots estaven enfeinats cavant un estany per al comerciant.

Va arribar l’hivern i el rei Taras volia comprar unes pells de marta per fer-se un abric nou. Però l’emissari que va enviar a comprar-les va tornar i li va dir:
—No hi ha pells de marta enlloc. El comerciant n’ha ofert un preu més alt i les ha comprades totes per fer-ne catifes.

Quan el rei Taras va voler comprar cavalls, el seu emissari va tornar dient que tots els cavalls bons se’ls havia quedats el comerciant i els feia servir per portar l’aigua que havia d’omplir l’estany.

I així va ser com tots els projectes del rei van quedar frustrats. Ningú no volia treballar per a ell; tothom treballava per al comerciant. Al rei, només li portaven els diners del comerciant per pagar els impostos.

El rei Taras havia emmagatzemat tants diners, que no sabia on posar-los; la vida se li va fer insuportable. Va arribar un punt que ja no feia cap projecte; només volia viure com fos, però fins i tot això se li va fer impossible. Hi havia escassesa de tot. Els cuiners, els lacais, els criats, tots el van abandonar per anar amb el comerciant; i al cap de poc temps fins i tot li va faltar el menjar. Quan enviava algú al mercat no hi havia res per a comprar —el comerciant ho havia comprat tot. Ningú no li portava res, llevat dels diners dels impostos.

El rei Taras es va exasperar tant, que va expulsar el comerciant del seu reialme. Però el comerciant es va establir just a l’altra banda de la frontera i els seus diners van continuar allunyant tothom del rei com abans.

Al rei Taras tot li anava malament; feia dies que no menjava i es rumorejava que el comerciant gallejava que fins compraria la dona al rei! El rei va començar a defallir i es va veure perdut.

Aleshores Semió el Soldat el va anar a trobar i li va dir:
—Ajuda’m! El rei de l’Índia m’ha vençut.

Però el rei Taras també es trobava a les últimes:
—Jo mateix fa dos dies que no menjo —li va dir per tota resposta.

XI

Havent enllestit la feina amb els dos germans, el Dimoni Vell es va dedicar a Ivan. Es va convertir en un general, se li va presentar i va començar a animar-lo perquè formés un exèrcit.

—No escau a un rei de no tenir exèrcit —va dir—. Només heu de manar-m’ho i us aplegaré soldats d’entre tota la vostra gent i us en formaré un.

Ivan se’l va escoltar i després va dir:
—Vós mateix, general. Endavant! Però entreneu-los a tocar bona música, això és el que a mi m’agrada.

El Dimoni Vell va anar per tot el reialme d’Ivan provant d’allistar voluntaris. Els deia que en el moment de pelar-los al zero cadascun rebria una ració de vodka i una gorra vermella.

Els ximples només se li’n reien:
—De licor rai, en tenim a dojo —deien—. Ens el fem nosaltres mateixos. I pel que fa a les gorres, les nostres dones ens en fan de totes classes, fins i tot de ratllades amb una borla al capdamunt.

I ningú no s’allistava. El Dimoni Vell se’n va tornar a veure Ivan.

—Aquests ximples no volen venir com a voluntaris —va dir—. Haureu d’obligar-los-hi.
—Vós mateix, general —va contestar Ivan—. Obligueu-los-hi.

Aleshores el Dimoni Vell va fer saber que tots els ximples s’havien d’allistar per força i que Ivan donaria mort a qui s’hi negués. Els ximples van anar al general i li van preguntar:
—Vós dieu que ens mataran si no ens allistem; però no ens dieu què ens passarà si ens allistem. Nosaltres també hem sentit dir que als soldats, els maten.
—Sí, això passa.

Quan van sentir això, els ximples es van entossudir:
—No ens allistarem! —va dir—. Morir per morir, val més quedar-se a casa.
—Ximples! —va fer el Dimoni Vell—. Ximples més que ximples! Un soldat, poden matar-lo o no matar-lo; però si vosaltres no us allisteu, el rei Ivan us donarà mort a tots.

Els ximples van rumiar-s’ho i després se’n van anar a veure el rei Ivan el Ximple.

—Ha vingut un general —van dir-li— que ens ha manat que ens allistéssim a l’exèrcit. «Si us allisteu», diu, «potser us mataran o potser no; però si no us allisteu, és ben segur que el rei Ivan us donarà mort». ¿És veritat, això?

Ivan es va posar a riure:
—¿Com podria jo tot sol matar-vos a tots? Si no fos ximple, us ho podria explicar, però com que ho sóc, ni jo mateix no ho entenc.
—Aleshores no ho farem —van dir.
—Vosaltres mateixos, nois —va dir Ivan—. No ho feu.

Els ximples se’n van anar a trobar el general i es van negar a esdevenir soldats.

El Dimoni Vell es va adonar que el seu pla no reeixiria, i aleshores se’n va anar a trobar el rei de Tarakan per pro var de fer-se’l seu.

—Declarem la guerra al rei Ivan i sotmetem-lo —va dir—. És cert que no té diners, però té un bé de Déu de gra, de bestiar i de coses semblants.

El rei de Tarakan va estar-hi d’acord. Va reunir un gran exèrcit, va posar totes les armes i els canons en condicions, i va marxar cap a la frontera del reialme d’Ivan.

La gent es va presentar a Ivan i li va dir:
—El rei de Tarakan ens ve a fer la guerra.
—Ell mateix —va respondre Ivan—. Que vingui.

El rei de Tarakan va travessar la frontera i va enviar exploradors per localitzar l’exèrcit d’Ivan. Busca que buscaràs, no el podien trobar enlloc. Aleshores, espera que esperaràs, segurs que l’exèrcit compareixeria d’un moment a l’altre. Però no hi havia res a fer, ningú no lluitava!

Llavors el rei de Tarakan va enviar homes a ocupar els pobles. Quan arribaven a un poble, tots els ximples, petits i grans, sortien meravellats a veure’ls. Els soldats els prenien el gra i el bestiar, i els ximples se’l deixaven prendre sense fer cap mena de resistència. Els soldats avançaven cap a un altre poble i passava el mateix; i un altre i un altre, i a tot arreu es trobaven amb el mateix; la gent s’ho deixava prendre tot. I no només no es defensaven, sinó que fins i tot convidaven els soldats a quedar-se amb ells.

—Si la vida és tan dura al vostre país, estimats amics, veniu a viure aquí amb nosaltres —els deien.

Els soldats camina que caminaràs, i enlloc no trobaven l’exèrcit; només trobaven gent que vivia contenta amb el seu treball, que no es resistia mai, i que sempre els donaven la benvinguda i els convidaven a quedar-se a casa seva.

Com que la feina els avorria, els soldats se’n van anar a trobar el seu rei, i li van dir:
—Aquí no es pot lluitar. Porteu-nos a algun altre lloc. Fer la guerra ens agrada, però aquí no podem pas fer-la. Això és com voler tallar la llet amb un ganivet!

El rei es va enfurismar i els va manar que envaïssin tot el país, desolessin tots els pobles, cremessin totes les cases i el gra, i matessin tot el bestiar.

—I si no obeïu les meves ordres —va dir—, us faré executar a tots!

Els soldats es van espantar i immediatament es van posar a fer el que el rei els manava. Van cremar totes les cases i el gra, i van matar tot el bestiar. I, així i tot, els ximples no oposaven cap resistència; només s’ho miraven i ploraven: ploraven els homes, ploraven les dones, i els nens petits també ploraven.

—Per què ens feu mal? —preguntaven—. ¿Per què destruïu coses que són bones? Si les voleu, ¿per què no us les emporteu?

A la fi els soldats no ho van poder suportar més; van refusar de continuar, i tot l’exèrcit es va anar dispersant.

XII

Havent fracassat en el seu intent de vèncer Ivan amb els soldats, el Dimoni Vell també se’n va anar.

Quan va tornar, s’havia transformat en un senyor molt distingit que es va instal·lar en el reialme d’Ivan. Ara es proposava de perdre Ivan de la mateixa manera que havia perdut Taras el Panxa-grossa, a base de diners.

—Vull fer-vos un favor —va dir a Ivan—. Us ensenyaré a ser espavilats i assenyats. Deixeu-me construir una casa i muntaré un negoci.
—Això rai, vós mateix —va contestar Ivan—. Quedeu-vos i sigueu benvingut!

L’endemà al matí, aquest senyor es va presentar a la Plaça Major amb una bossa plena d’or i un full de paper.

—Escolteu-me —va dir—. Vosaltres viviu com a bèsties, però jo us ensenyaré a viure com cal. Construïu-me una casa segons aquest pla, treballeu seguint les meves ordres i us pagaré amb aquestes monedes d’or.

I els va ensenyar l’or. Els ximples van quedar meravellats. Com que no estaven acostumats a utilitzar diners, sinó que només s’intercanviaven els productes o es pagaven els uns als altres a base de treball, es van contemplar les monedes d’or bocabadats.

—Quines cosetes més boniques! —van dir.

I van començar a canviar els seus productes i el seu treball per monedes d’or. El Dimoni Vell, com tenia per costum, gastava els diners a dojo, i la gent, per aconseguir-ne, li portava tota classe de coses i li feia tota mena de treballs. El Dimoni Vell n’estava encantat.

«La feina cada dia va més bé», va pensar. «Ara arruïnaré el ximple de la mateixa manera que vaig arruïnar Taras. Primer el compraré, i després li ho prendré tot!»

Però els ximples es desfeien de les monedes d’or tan de pressa com les havien guanyades: les dones les portaven com a collarets, les noies se les trenaven als cabells, i els nens petits hi jugaven pels carrers. I una vegada tothom en va tenir, ja no en van voler més. D’altra banda, com que la casa del senyor distingit estava a mig fer, i no s’havia proveït de suficient menjar ni bestiar per a passar l’hivern, el Dimoni Vell va demanar a la gent que tornessin a la feina i que li portessin menjar i bestiar, que ell bé prou tenia or per a pagar-ho tot.

Però ningú no s’hi va presentar, ni ningú no li va portar res. De vegades algun nen o alguna nena hi anaven per intercanviar un ou per una moneda. Però com que ningú més no s’hi acostava, aviat el Dimoni Vell no va tenir res per a menjar.

Com que tenia gana, va posar-se a recórrer el poble per poder comprar-se alguna cosa per sopar. Va treure el cap per una porta i els va oferir una moneda d’or per una gallina, però la mestressa no la va voler.

—En tinc a pilons —va dir.

Llavors va intentar de donar-ne una altra a una dona vella a canvi d’una arengada.

—No em serviria de res, senyor —va dir-li la vella—. No tinc nens perquè hi juguin, i jo ja en tinc tres, que guardo com una curiositat.

Aleshores se’n va anar a casa d’un pagès per comprar-hi pa, però el pagès no va voler diners.

—No els necessito —va dir-li—. Ara, si em demaneu una caritat en nom de Nostre Senyor, llavors espereu-vos, que diré a la mestressa que us en doni un bocí.

El Dimoni Vell va espetarregar i va fugir corrents. Deixant de banda la idea de demanar caritat en nom de Nostre Senyor, el sol fet de sentir-lo anomenar, li va resulta pitjor que una pedregada seca.

I així és com tampoc no va poder aconseguir gens de pa. Tothom tenia or i, anés on anés, ningú no volia donar-li res a canvi de diners.

—Porteu-nos alguna altra cosa, o veniu i treballeu —li deien—. O, si no, agafeu el que necessiteu en nom de Nostre Senyor.

Però el Dimoni només tenia diners; no volia treballar i no podia acceptar de cap manera res que li fos donat en nom de Nostre Senyor. Es va enfurismar.

Aquella nit va haver-se’n d’anar al llit sense sopar.

Tot això va arribar a orelles d’Ivan el Ximple. La gent l’anava a trobar i li deia:
—Què hem de fer? Se’ns ha presentat un senyor molt distingit a qui agrada de menjar, beure i vestir bé, però que no vol ni treballar, ni demanar caritat en nom de Nostre Senyor. Només vol donar monedes d’or a tothom. Al principi li donàvem tot el que volia, però ara ja tenim prou monedes i no li donem res. Què hem de fer? Potser es morirà de fam.

Ivan se’ls va escoltar i després va dir:
—Bé, no el podem pas deixar morir de fam. Que vagi de masia en masia com els pastors.

I com que no hi havia altre remei, el Dimoni Vell va començar a anar de masia en masia. I un dia va arribar a casa d’Ivan. Quan va entrar-hi, es va trobar que la noia muda estava fent el sopar, i ell es va asseure a taula. Però ella se li va acostar, va agafar-li les mans i les hi va examinar. Més d’una vegada, els ganduls s’havien presentat abans de l’hora de sopar sense haver acabat la feina, i l’havien ensarronada i se li havien menjat totes les farinetes. Per això la noia muda havia après a reconèixer els ganduls per les mans: els que hi tenien durícies, els deixava menjar a taula, i als altres, els donava les deixalles. A les del Dimoni Vell, no hi havia durícies: eren unes mans netes, fines, amb unes ungles llargues. La noia muda va grunyir i el va arrossegar fora de la taula.

Llavors la muller d’Ivan va dir:
—Perdoneu-la, senyor. La meva cunyada no permet que ningú que no tingui durícies a les mans s’assegui taula. Espereu que els altres acabin, i aleshores podreu menjar el que sobri.

El Dimoni Vell estava molt ofès que a casa del rei el tractessin igual que un porc.

—Aquesta llei que teniu, que tothom ha de treballar amb les mans, és una bestiesa total —va dir a Ivan—. Us l’heu inventada perquè sou uns estúpids. Que potser us penseu que la gent només treballa amb les mans? I doncs, ¿amb què us penseu que treballa la gent llesta?
—Com podem saber-ho, nosaltres els ximples? —va respondre Ivan—. Nosaltres estem acostumats a fer la major part de la nostra feina amb les mans i l’esquena. —Això és perquè sou ximples —va dir el Dimoni Vell—, però jo us ensenyaré a treballar amb el cap. Llavors comprendreu que és més profitós de treballar amb el cap que amb les mans.

Ivan va quedar tot confós.

—Doncs no és gens estrany que ens diguin ximples! —exclamà.
—Però no us penseu pas que sigui tan senzill de treballar amb el cap —va començar a explicar el Dimoni Vell—. Ara no em doneu res per a menjar perquè no tinc durícies a les mans; però és que no sabeu que és cent vegades més difícil de treballar amb el cap. De vegades el cap us arriba a explotar.

Ivan s’ho va rumiar.

—Llavors, ¿per què martiritzar-se, amic meu? —va fer—. No deu ser pas fàcil de fer explotar el cap! ¿Voleu dir que no resulta més de fer una feina senzilla amb les mans i l’esquena?

El Dimoni Vell li va contestar:
—Em martiritzo de llàstima que em feu, ximples, més que ximples. Si jo no em martiritzava per vosaltres, us quedaríeu fets uns ximples per sempre. Però, pel fet d’haver treballat amb el cap, ara us ho podré ensenyar.

Ivan va tornar a quedar tot confós.

—Ensenyeu-nos-ho —va dir—. Així podrem fer servir el cap, quan se’ns cansin les mans.

El Dimoni va prometre que els ho ensenyaria.

Llavors Ivan va fer anunciar per tot el reialme que un senyor molt distingit ensenyaria a tothom a treballar amb el cap; que era més profitós de treballar amb el cap que amb les mans, i que calia que tots anessin a aprendre’n.

En el reialme d’Ivan hi havia un campanar molt alt amb unes escales molt dretes que portaven a la torre de vigilància al capdamunt de tot. Ivan va acompanyar-hi el senyor, perquè tothom el pogués veure.

El senyor es va col·locar dalt de tot de la torre i va començar a parlar. Els ximples es van aplegar a sota per veure’l. Es pensaven que els ensenyaria com havien de treballar amb el cap en lloc de fer-ho amb les mans. Però el fet és que el Dimoni Vell només utilitzava paraules per explicar-los com havien de viure sense treballar.

Els ximples no entenien res de res. Durant una estona es van quedar a mirar-lo, però després se’n van anar per feina.

El Dimoni Vell es va quedar a la torre tot el dia, i tot l’endemà, parlant sense parar. Naturalment, va arribar un punt que va tenir gana, però ningú no va pensar a portar-li res. Estaven segurs que, si podia treballar amb el cap més bé que amb les mans, seria ben poca cosa per al seu cap de portar-li un bocí de pa.

El Dimoni Vell es va estar a la torre encara tot un altre dia, parlant sense parar. La gent se li acostava, se’l contemplava i després marxava.

—Què, ¿ja ha començat a treballar amb el cap, el senyor? —va preguntar Ivan.
—Encara no — van contestar-li—. Encara xerra.

El Dimoni Vell encara es va quedar a la torre un dia més. Però, com que s’havia afeblit de no menjar, va arribar un moment que es va posar a fer tentines i es va donar un cop de cap contra una columna. Un dels ximples el va veure i va anar de seguida a dir-ho a la dona. Ella va córrer a fer-ho saber al seu marit, que llaurava.

—Corre, vine —va dir-li—, diuen que el senyor ha començat treballar amb el cap!

Ivan va quedar-ne sorprès.

—De debò? — va dir.

I va girar el cavall i se’n va anar cap al campanar. Mentre hi arribava, el Dimoni Vell estava tan afeblit de gana que anava fent tentines i donant-se cops de cap contra les columnes. I just quan Ivan s’hi va apropar, que el Dimoni Vell va relliscar i va caure escales avall, comptant cada esglaó amb el cap.

—Sembla que ens deia la veritat, quan va dir que sovint el cap explota —va fer Ivan—. Aquest treball no només fa sortir durícies, sinó bonys i tot!

El Dimoni Vell havia baixat l’escala com un llamp i havia aterrat amb el cap enfonsat a terra. Ivan s’hi va acostar per veure quanta feina havia fet però, de sobte, el terra es va obrir i es va empassar el Dimoni Vell. I no en va quedar res més que un forat.

Ivan es va gratar.

«Ves per on», va dir recordant el forat que havien deixat els tres dimoniets. «Ja el tornàvem a tenir aquí! Però aquest deu ser el pare de tots plegats! Aquest deu ser el Gran!»

Ivan encara és viu. I gent de totes bandes van a viure en el seu reialme al voltant d’ell. Els seus germans s’han vist obligats a tornar i ell els manté de gust. I si ningú se li acosta dient «Ivan, tinc gana», ell respon: «Això rai, tu mateix. Queda’t amb nosaltres i sigues benvingut. Tenim de tot, i en quantitat».

Això sí, en el seu reialme, aquell qui té durícies s’asseu a taula; i aquell qui no en té, menja les deixalles.

© de la traducció, Maria del Tura Boix