L’any 1979 Publicacions de l’Abadia de Montserrat va editar, dins la col·lecció La Xarxa, el recull Contes i faules per a nens de Lev Tolstoi, autor de Guerra i Pau i Anna Karènina.
A Stroligut podeu llegir-ne Les tres preguntes i Ivan el ximple. A més, en reproduïm íntegrament el pròleg escrit per la traductora, Maria del Tura Boix, petit conte-biografia sobre Tolstoi i la literatura oral.
Pròleg, de Maria del Tura Boix
Lleó Tolstoi va néixer a Iàsnaia Poliana l’any 1828. Fill d’una antiga família de l’aristocràcia russa, va quedar orfe de mare als dos anys i de pare als nou. A partir d’aleshores la seva formació va córrer a càrrec d’una tia seva i de tutors francesos, fins que l’any 1844 va ingressar a la Universitat de Kazan, on va començar estudies de llengües orientals i de dret. Al cap de tres anys, però, decideix d’abandonar els estudis i es dedica a portar una vida desordenada i inútil. Finalment, s’allista com a voluntari a l’exèrcit i marxa amb el seu germà Nicolau cap al Caucas. Allí comença a escriure els records de la seva infantesa. Després participa a la Guerra de Crimea. L’any 1857 visita Europa per primera vegada i s’interessa de manera especial en els mètodes d’ensenyament d’infants. Quan l’any 1859 torna a la seva propietat de Iàsnaia, munta una escola per als fills dels seus camperols, que ell mateix dirigeix. L’any 1862 es casa. A partir d’aleshores es dedica plenament a la literatura i escriu Guerra i pau i Anna Karenina, les seves novel·les més importants. L’any 1878 travessa una gran crisi espiritual, com a resultat de la qual es converteix de cor al Cristianisme. No són ni els grans filòsofs, ni els grans teòlegs, ni els grans científics que ha llegit, els qui l’ajuden a trobar un sentit a la vida, sinó els seus camperols, de qui aprèn que el que cal no és viure per a si mateix, sinó servir Déu i els altres. Continua escrivint fins a la fi de la seva vida, més que res assaigs polèmics, llevat d’una altra gran novel·la, Ressurrecció. Va morir l’any 1910, a l’edat de vuitanta-dos anys.
Tolstoi va començar a estimar els contes de molt petit. En els seus records de la infantesa, ell mateix ens descriu com els seu germà gran, Nicolau, els hi va fer estimar: «La seva imaginació era tal, que durant hores i hores ens podia explicar contes de fades, de por, o d’humor, sense cansar-se gens i amb un realisme tan viu, que ens oblidàvem absolutament que tot era una pura ficció… Va ser ell qui, quan jo tenia cinc anys, i els meus germans Dimitri sis i Sergi set, ens va fer saber que posseïa un secret per mitjà del qual, quan ens el revelés, tots els homes serien feliços: no hi hauria més malalties, ni penes de cap mena, ni ningú no es barrallaria mai amb ningú; tothom s’estimaria, i tots ens convertiríem en “Germans formigues”… Fins i tot vam organitzar un joc de Germans i formigues, que consistia a amagar-nos sota cadires, encerclar-les amb caixes i tapar-les amb mocadors, i redossar-nos els uns contra els altres en la foscor… Ens va revelar la Germanor de les formigues, però mai no ens va revelar el gran secret, la manera com els homes deixarien de patir, de barallar-se i d’enfadar-se, i arribarien a la felicitat total. Aquest secret, deia, es trobava escrit en un petit pal verd, enterrat prop de la carretera, al marge d’un barranc…»
L’amor de Tolstoi pels contes datava, doncs, de la seva infantesa. Va ser-hi fidel tota la vida: en va començar a escriure des que va ser adult, i va continuar fent-ho fins a la mort. En la seva existència, tan plena d’alts i baixos, l’amor als contes va ser una constant.
I també van ser una constant els trets humans a què Tolstoi va donar importància: la humilitat, el bon cor i el coratge dels protagonistes són sempre els que vencen i són premiats a la fi. Ara bé, a diferència de la majoria d’altres contes, el premi no sol consistir en l’obtenció de fabuloses riqueses, o en la mà d’una princesa bellíssima, sinó a arribar a un estat de coses que fa possible la pau, l’harmonia i la justícia entre els homes. Els obstacles i els perills, els mentiders, els presumptuosos, els orgullosos i els violents, en canvi, estan sempre abocats al desastre i al fracàs. La humanitat només avança gràcies a aquells que estimen i repudien tota forma de violència.
Part dels contes d’aquest llibre van ser escrits com a lectura per als nens pagesos que assistien a l’escola de Iàsnaia. Es diu que Tolstoi primer els els explicava, i després els els feia repetir. Si algú retocava o canviava alguna cosa, Tolstoi ho incorporava en la forma final del conte. «És l’única manera d’escriure contes populars de debò», deia. Part dels altres contes, els va escriure per tal de recaptar diners per a les víctimes d’una gran fam que hi va haver a Rússia l’any 1892. La resta va ser escrita com a contribució en favor de les víctimes del pogrom antijueu que va tenir lloc a Kixinev l’any 1903.
És ben significatiu que Tolstoi demanés de ser enterrat en el lloc on creia que era soterrat el petit pal verd de què parlava el seu germà Nicolau. La seva muller i els seus fills van complir aquest últim desig seu. Tolstoi reposa, doncs, prop de la carretera, al marge d’un barranc, molt a la vora del gran secret…
Les tres preguntes
Una vegada un rei va pensar que si sempre sabia quin era el moment oportú de fer-ho tot, si sabia amb quina mena de gent s’havia de fer i, sobretot, si sempre sabia quina era la cosa més important a fer, mai no s’equivocaria en res.
Amb aquesta idea, va proclamar per tot el reialme que concediria una gran recompensa a qui fos capaç d’ensenyar-li quin era el moment adequat per a fer les coses, quines eren les persones més essencials, i com s’ho havia de fer per saber quines eren les empreses més importants.
Tot d’homes assenyats van començar a presentar-se al rei, però tots donaven respostes diferents a les seves preguntes.
Com a resposta a la seva primera pregunta, alguns deien que per tal de saber el moment més adequat per a portar a terme una acció, calia fer-se un horari, amb els dies, els mesos i els anys, i seguir-lo estrictament. Només d’aquesta manera, deien, es podia fer tot al seu temps.
D’altres deien que no era possible de decidir per avançat què calia fer i quan; el que calia era no deixar-se distreure per diversions inútils, i estar sempre molt amatent a tot el que passava i, aleshores, fer segons calgués.
Un tercer grup deia que encara que el rei estigués molt amatent a tot el que passava, era impossible que un sol home pogués decidir correctament el moment adequat per a cada acció, i que, per tant, el que calia era una assemblea d’homes assenyats, i després actuar segons el seu consell.
Un quart grup deia que existeixen certs assumptes que requereixen una decisió immediata i no permeten de consultar si és o no el moment oportú de portar-los a terme. Caldria saber per endavant el que ha de passar, la qual cosa només saben els bruixots; per tant, a fi de saber el moment adequat per a cada acció, calia consultar els bruixots.
Les respostes a la segona pregunta també eren variables. Alguns deien que la gent que el rei necessitava més eren els administradors; altres deien els sacerdots, d’altres els metges, i encara n’hi havia que deien que els més essencials de tots eren els guerrers.
Les respostes a la tercera pregunta, que es referia a quines eren les empreses més importants, eren igualment variades. Alguns deien que la ciència era la cosa més important del món; d’altres, la capacitat militar, i d’altres, el culte religiós.
Com que totes les respostes eren diferents, el rei no va estar d’acord amb cap i no va recompensar ningú.
Aleshores el rei va decidir de consultar un ermità, que era famós per la seva saviesa, per tal de trobar les respostes correctes a les seves preguntes.
L’ermità no abandonava mai el bosc on vivia, i només hi rebia gent senzilla. El rei, doncs, es va vestir com un home de poble i, desmuntant el cavall abans d’arribar a l’estança de l’ermità, va deixar enrera els seus cavallers i va anar-se-n’hi tot sol.
El rei va trobar que l’ermità estava cavant un hort davant la seva cabana. Quan va veure el rei, el va saludar i va continuar cavant. Era un home prim i feble, i cada vegada que donava un cop de pala i regirava un tros de terra respirava feixugament.
El rei se li va acostar i va dir-li:
—He vingut a veure-us, ermità assenyat, per fer-vos tres preguntes: ¿quin és el moment adequat per a fer les coses?, ¿quines són les persones més essencials? i ¿com m’ho he de fer per saber quines empreses són les més importants a dur a terme?
L’ermità va escoltar-se el rei, però no li va donar cap resposta; únicament va escopir-se a les mans i va continuar treballant.
—Us heu esgotat —va dir-li el rei—. Doneu-me la pala. Ara ho faré una mica jo.
—Gràcies —va dir l’ermità. Li va donar la pala i es va asseure a terra.
Després de cavar dos erols a l’hort, el rei va aturar-se i va repetir les seves preguntes. L’ermità no va contestar-les-hi, però aixecant-se de terra i agafant la pala, va dir:
—Ara reposa tu, que treballaré jo.
Però el rei no va donar-li la pala i va continuar cavant.
Va passar una hora, i després una altra; el sol havia començat a pondre’s darrera els arbres, quan el rei va clavar la pala a terra i va dir:
—Us he vingut a veure, bon ermità, per trobar respostes a les meves preguntes. Si no me’n podeu donar cap, digueu-m’ho, que me’n tornaré a casa.
—Arriba algú corrent —va dir l’ermità—. A veure qui és.
El rei va mirar al voltant seu i va veure un home amb barba que sortia corrent del bosc. L’home es premia les mans a l’estómac i entre els dits li corria sang. Va arribar fins on era el rei i va caure desmaiat a terra, on va quedar estirat sense moure’s, gemegant lleument.
El rei i l’ermità van descordar-li la camisa. Tenia una gran ferida a l’estómac. El rei la hi va rentar tan bé que com va poder i la hi va embenar amb el seu mocador i la tovallola de l’ermità; però la sang no s’estroncava. Una vegada i una altra el rei li va treure l’embenatge xop de sang tèbia, el va rentar i li va tornar a embenar la ferida.
Quan per fi la sang es va estroncar, l’home ferit es va refer i va demanar aigua. El rei va anar a buscar aigua i li’n va donar un glop.
Mentrestant el sol s’havia post i començava a fresquejar. El rei, amb l’ajuda de l’ermità, va transportar l’home ferit dintre de la cabana, i el van ajeure al llit. El ferit va tancar els ulls i va quedar silenciós. El rei estava tan rendit de la caminada i de la feina, que es va ajeure a la llinda de la porta i es va adormir. I va dormir tan profundament durant aquella curta nit d’estiu, que quan es va despertar l’endemà al matí, li va costar de recordar on era i qui era aquell foraster amb barba que jeia sobre el llit i que ara se’l mirava amb ulls amorosits.
—Perdoneu-me —va dir l’home de la barba amb una veu prima, quan es va adonar que el rei estava despert i que se’l mirava.
—Jo no us conec de res, ni tinc res a perdonar-vos —va contestar-li el rei.
—Vós no em coneixeu, però jo sí que us conec a vós. Sóc el vostre enemic, i vaig jurar de venjar-me de vós perquè vàreu matar el meu germà i em vàreu desposseir dels meus béns. Jo sabia que vós havíeu vingut sol a veure l’ermità, i m’havia fet el propòsit de matar-vos quan en tornéssiu. Però quan va haver passat tot el dia i vós encara no havíeu tornat, vaig sortir del meu amagatall per buscar-vos, i em vaig trobar amb els vostres cavallers en lloc vostre. Ells em van reconèixer, se’m van tirar al damunt i em van ferir. Vaig arribar a escapar-me’n, però m’hauria mort dessagnat si vós no m’haguéssiu curat de la ferida. Jo intentava matar-vos i vós m’heu salvat la vida. Ara, si visc, i si vós voleu, us serviré com el servent més fidel i pregaré els meus fills que facin al mateix. Perdoneu-me!
El rei va estar content d’haver-se reconciliat amb el seu enemic tan fàcilment, i no tan sols el va perdonar, sinó que li va prometre que li tornaria els béns i que li enviaria el seu propi metge i criats perquè l’atenguessin.
Quan es va haver acomiadat de l’home ferit, el rei se’n va anar a buscar l’ermità. Abans de marxar volia demanar-li per última vegada que li contestés les preguntes. L’ermità estava agenollat a l’hort plantant llavors als erols que havien cavat el dia abans.
El rei se li va acostar i li va dir:
—Per darrera vegada, bon ermità, us prego que em respongueu les meves preguntes.
—Però, si ja t’han estat contestades —li va dir l’ermità.
—Com m’han estat contestades? —va preguntar-li el rei.
—Com? —va repetir l’ermità—. Si ahir no t’haguessis compadit de la meva defallença i no haguessis cavat aquell parell d’erols en lloc meu, en comptes de tornar-te’n tot sol, aquest individu t’hauria assaltat i t’hauria sabut greu de no haver-te quedat amb mi. Per tant, el moment més important va ser quan vas cavar els erols; jo era la persona més important, i l’empresa més important va ser fer-me bé. I, més tard, quan aquell home se’ns va acostar corrent, el moment més important va ser quan tu el vas curar, perquè si no li haguessis curat la ferida s’hauria mort sense fer les paus amb tu; per tant, ell va ser l’home més important, i el que tu vas fer per ell va ser l’acció més important. Per tant, recorda-te’n: només hi ha un moment important: Ara. I és important perquè és l’únic moment sobre el qual tenim domini; i l’home més important és el que tens al costat, perquè ningú no sap si tindrà ocasió de tractar-ne un altre i l’empresa més important és fer-li bé, ja que és solament amb aquesta finalitat que l’home ha vingut en aquest món.
