el setè cavall leonora carrington català contes extinció edicions

El setè cavall – Leonora Carrington

Extinció Edicions ha publicat, per primer cop en català, els contes d’El setè cavall, recull de la pintora i escriptora surrealista* Leonora Carrington.

Alguns dels seus contes apareixen constantment a la llista dels millors del segle XX. A Stroligut podeu llegir-ne Presentació en societat traduït per Elisabet Ràfols-Sagués.

» Més d’Extinció Edicions: En Joko celebra l’aniversari de Roland Topor i Incidents de Danïil Kharms

* És poc encertat definir Leonora Carrington com a «surrealista», vinculant-la a un únic moviment artístic. […] És innegable que el contacte amb el surrealisme al París de finals de la dècada del 1930 li va donar ales per fugir dels convencionalisme, però no li va descobrir el procés de creació magicosimbòlic pel qual ja transitava. La creació del seu univers simbòlic es va nodrir tant de les rondalles populars celtes que va aprendre de petita com de la seva formació en acadèmies de Florència i Londres.
Del pròleg d’Alma Reza.
el setè cavall leonora carrington català contes extinció edicions

Presentació en societat

A l’època en què s’acostava la meva presentació en societat, anava sovint al parc zoològic. Hi anava tan sovint que coneixia els animals millor que les noies de la meva edat. Era per escapar-me del món, que cada dia anava a parar al zoo. La bèstia que vaig conèixer millor era una jove hiena. Ella també em coneixia. Era molt intel·ligent. Li vaig ensenyar el francès i, a canvi, ella m’ensenyà la seva llengua. Passàrem així moltes hores agradables.

Per al primer de maig, la meva mare havia organitzat un ball en honor meu. Vaig patir al llarg de nits senceres: sempre he detestat els balls, sobretot si es fan en honor meu.

El matí del primer de maig de 1934, de molt bona hora, vaig fer una visita a la hiena.

—Quina punyeta —vaig dir-li—. Aquest vespre he d’anar al meu ball.
—Tens sort —em digué ella—, jo hi aniria ben de gust. No sé ballar, però almenys sé entaular una conversa.
—Hi haurà moltes coses per menjar —vaig dir—. He vist arribar a casa carros sobrecarregats de menjar.
—I et queixes —respongué la hiena, enfadada—. Jo només menjo una vegada al dia, i no vulguis saber quines marranades em foten!

Vaig tenir una idea agosarada; vaig estar a punt de posar-me a riure.

—Podries anar-hi tu en lloc meu.
—No ens assemblem prou; altrament, i tant que hi aniria —digué la hiena, una mica trista.
—Escolta —li vaig dir—, amb la llum del vespre s’hi veu ben poc. Si et disfresses una mica, enmig de tanta gent ningú es fixarà en tu. I a més, tenim gairebé la mateixa talla. Ets la meva única amiga, t’ho prego.

Es veia que reflexionava sobre aquest sentiment. Vaig entendre que tenia la intenció d’acceptar.

—D’acord —digué, de sobte.

En aquesta hora matinal no hi havia gaires vigilants. Vaig obrir la gàbia de pressa i en un instant ja vam ser al carrer. Vaig cridar un taxi. A casa, tothom era encara al llit. A la meva habitació, vaig treure el vestit que havia de portar al vespre. Era una mica llarg, i la hiena caminava amb dificultat amb les meves sabates de talons alts. Vaig trobar uns guants per amagar-li les mans, massa peludes per assemblar-se a les meves. Quan el sol il·luminà la meva habitació, va fer diverses vegades la volta de la cambra caminant més o menys recta. Estàvem tan ocupades que la meva mare, que em venia a dir bon dia, va estar a punt d’obrir la porta abans que la hiena s’hagués amagat sota el llit.

—Fa mala olor la teva habitació —digué la meva mare mentre obria la finestra—; abans d’aquest vespre prendràs un bany perfumat amb les meves noves sals.
—Entesos —vaig dir-li.

No es quedà gaire estona. Em sembla que l’olor era massa forta per a ella.

—No facis tard a l’esmorzar —digué mentre sortia de l’habitació.

La dificultat més gran va ser trobar la manera de disfressar la cara de la hiena. Buscàrem durant hores i hores: ella rebutjava totes les meves propostes. Finalment digué:
—Em sembla que he trobat la solució. Tens una criada?
—Sí —vaig dir, perplexa.
—Doncs ja ho tenim. Fas venir la criada i quan entri, ens hi llancem i li arrenquem la cara. Aquest vespre portaré la seva cara en lloc de la meva.
—Això no és gens pràctica —vaig dir—. Es morirà quan no tingui cara; algú trobarà el cadàver i ens ficaran a la presó.
—Tinc prou gana per menjar-me-la —replicà la hiena.
—I els ossos?
—També —digué—. Estem d’acord, així?
—Només si em promets de matar-la abans d’arrencar-li la cara. Si no, li faria massa mal.
—Molt bé, a mi m’és igual.

Vaig fer venir la Marie, la criada, amb força nervis. De ben segur que no ho hauria fet si no fos que detestava tant els balls. Quan entrà la Marie, em vaig girar de cara a la paret per no veure-ho. He de confessar que aviat ho va enllestir. Un crit breu i ja va estar. Mentre la hiena menjava, jo mirava per la finestra. Uns quants minuts després, digué:
—No puc menjar més; encara queden els dos peus, però si tens una bosseta, me’ls menjaré més tard.
—Dins l’armari hi trobaràs una bossa brodada amb flors de lis. Buida-la dels mocadors que conté i pren-la.

Va fer tal com li havia indicat. Tot seguit digué:
—Gira’t ara i mira si en soc, de bonica!

Davant del mirall, la hiena s’admirava sota les faccions de la Marie. Havia menjat amb molta cura al voltant de la cara, de manera que n’havia deixat just el necessari.

Cap al vespre, quan la hiena va estar tota vestida, m’anuncià:
—Em sento en plena forma. Tinc la impressió que tindré un gran èxit aquest vespre.

Quan feia una estona que sentíem la música que venia de baix, vaig dir-li:
—Vés-hi ara, i recorda de no posar-te al costat de la meva mare: segur que ella sabria que no soc jo. A part d’ella, no conec a ningú. Bona sort.

Vaig abraçar-la abans que sortís, però exhalava una olor molt forta.

Ja era de nit. Cansada per les emocions del dia, vaig agafar un llibre i, prop de la finestra oberta, em vaig lliurar al descans. Recordo que llegia Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift. Va ser potser al cap d’una hora que s’anuncià el primer senyal de desgràcia. Per la finestra, hi entrà un ratpenat que feia uns crits menuts. Tinc una por terrible dels ratpenats. Em vaig amagar darrere una cadira amb les dents que em petaven. Tot just m’havia posat de genolls que els batecs d’ales foren ofegats per un gran soroll que venia de la porta. Entrà la meva mare, blanca de ràbia.

—Acabàvem de seure a taula —digué— quan la cosa que era al teu lloc s’aixecà cridant: «Faig una olor un pèl forta, oi? Doncs bé, de pastissos, jo no en menjo». Dit això, s’ha arrencat la cara i se l’ha menjada. Amb un gran salt ha desaparegut per la finestra.

© de la traducció, Elisabet Ràfols- Sagués
© de la introducció, Alma Reza
© de l’edició, Extinció Edicions