Dos contes de Nadal

Dos contes de Nadal de Carme Karr que formen part del recull Contes de l’àvia. Karr va ser, juntament amb Dolors Monserdà, una de les pioneres del feminisme català a principi del segle XX.

Els contes de l’àvia van ser publicats el 1934 per Llibreria Bonavia amb il·lustracions de Maria i Clotilde Cirici Pellicer. A Stroligut en podeu llegir, de moment, La fe de Mariona i L’avet.

////Les Volves de Karr i més literatura infantil

La fe de Mariona

Mariona era una petita muntanyenca que vivia amb els seus pares en un poblet del vessant dels Pirineus, no molt lluny de Lorda, per la part de França.

La vigília de Nadal era arribada en aquell hivern particularment fred, i arreu d’aquelles contrades creients, nens i nenes, seguint el costum del país, posaven llurs sabates i esclops en la llar de foc, confiant que el bon Jesuset, generós repartidor de llamins i joguines, hi deixaria un present o l’altre, en commemoració gloriosa del seu Naixement.

La petita Mariona, quan fou vinguda la vesprada, agafà un dels seus esclops i s’acostà a la llar, on el foc s’apagava d’hora, per mor d’estalviar la llenya, car el pare havia estat molt temps malalt i la pobresa s’havia ensenyorit de la caseta humil.

—Ai, Mariona, filleta meva! —feu tristament la mare en veure els preparatius de la nena—. Poses el teu esclop a la llar? No comprens que el bon Jesús passarà de llarg, perquè no veurà llum a través dels finestrons ni fum eixir de la xemeneia?
—Per què, mareta?—replicà la nena—. Si el bon Jesús ho sap tot, i tot ho veu…, voleu dir que no es deturarà a casa? És tan bo i porta tantes coses!… Qui sap encara, qui sap!
—Salut i feina per al teu pare, convindria que ens deixés —anava dient, tristament i amargament la mare—. Som tan pobrets!…

Mariona restà llarga estona palplantada, amb l’esclopet a la mà, sense saber què fer… Les raons de la mare la feien meditar, mes, en son cor angelical, la fe i l’esperança regnaven, i quan la mare hagué sortit de la cuina, la nena es digué:
—Bah! Ho provaré. He estat bona minyona i Jesuset és tan poderós! Per més que digui la mare, no li cal adonar-se si la llar és encesa o no. Ell ho pot tot. Ell sap que visc en aquesta casa i també sap que el pobre pare ha estat moltes setmanes al llit, malalt, i sap que ara està sense feina, i nosaltres hem acabat tots els diners. Vull provar-ho! Vull provar-ho!

Mariona, un cop decidida, netejà ben bé el seu esclopet, i omplint-lo de palla seca i neta, el posà al costat de les cendres de la llar. En acabat, feu la seva oració de cada nit, i s’acotxà en son llitet, demanant al bon Jesús que fes memòria d’ella, en aquella nit benaventurada.

L’endemà, diada santa de Nadal, Mariona es despertà quan les campanes del poble tocaven a missa primera. Tot just començava a fer-se dia.

A poc a poquet, per no despertar els seus pares, la nena es vestí i s’atansà a la llar de foc, on la nit abans havia posat el seu esclopet.

Aquest, aparentment, no presentava cap diferència en son aspecte, que la nit anterior… Semblava buit… Mariona, però, l’agafà amb un baticor inusitat. D’ell, de sobte, eixí un lleu piu-piu, que sorprengué, emocionant-la fondament, la petita muntanyenca. Ficà la mà entre la palla i en tragué la més bonica i graciosa de les criatures del bon Déu: un ocellet petitíssim, cobert de fi plomatge blau i vermell, amb els ullets que brillaven com dos grans d’atzabeja, tot tremolós de fred i d’esglai.

Mariona, tota commoguda, se’l ficà amb gran compte a la pitrera, per a donar-li escalf.

En aquell moment trucaren a la porta i anà a obrir. Era una bona veïna qui, cada matí, a punta de dia, venia a portar al convalescent una gerreta de llet.

La Magdalena no era rica, però tenia un cor generós. Mestressa d’una vaca que li donava, amb la seva llet, a bastament per a viure, la bona dona, compadida de la misèria dels seus veïns, mai no mancava a portar-los la seva ofrena diària.

—Bon dia de Nadal Déu nos do, Mariona —digué la veïna posant en mans de la nena la gerreta olorosa i tèbia.
—Bon dia, senyora Magdalena —respongué la petita—. Que el bon Jesús us porti tota mena d’alegries.
—Gràcies, maca; i a tu —digué la bona dona, veient que la nena tenia encara l’esclop a la mà— què t’ha portat en el teu esclopet?
—Guaiteu, senyora Magdalena, guaiteu quin present m’ha deixat el Fill de Déu —respongué la nena tota joiosa, mostrant a la veïna el caparró de l’ocellic arraulit entre els plecs del mocador de llana que li cobria el pit—. Es veu ben bé que és un ocellet del Cel, perquè aquí no se’n crien, d’aquesta mena.

La veïna restà bocabadada davant la bellesa d’aquella bestioleta.

—Tanmateix —digué al cap d’una estoneta—, és ben cert que Jesuset s’ha recordat de tu amb un bonic present, que pot ésser la sort per a vosaltres. Dic això perquè, ahir vespre, el nunci del poble va fer una crida oferint una bona recompensa a aquell qui trobés un ocellet blau i vermell que s’havia escapat de l’ocellera del castell.

La neu s’anava fonent i queia en degotalls de totes les branques, sota la tèbia carícia del sol nadalenc, quan, aquell migdia, Mariona i sa mare eixien del castell, el cor en festa. Portaven, a més d’una bossa plena de monedes que la senyora comtessa els havia donat a canvi de l’ocellet fugitiu, la prometença de què tan bon punt el pare de Mariona hagués reprès les forces, entraria a treballar al castell, a les ordres del jardiner en cap.

I aquella nit, en acotxar-se, Mariona donà de tot cor gràcies al bon Jesuset, que en aquella nit venturosa havia guiat fins al miserable esclopet l’ocellic meravellós, missatger de consol i de benestar per a la família que la fe de Mariona havia salvat de la misèria i de la tristor.

→ La Mariona de Monserdà

El petit avet

Una vegada, en un bosc molt espès, ple d’arbres centenaris, creixia un petit avet, prim i graciós, però sempre de mal humor, perquè envejava ele altres arbres més grossos i forts que no pas ell.

Quan veia que els ocells feien llurs nius entre les altes branques dels roures, castanyers, oms i alzines, el petit avet els deia:
—Veniu a niar entre les meves branques, bons ocellets! Mes els ocells li responien sempre:
—No, no! Ets massa petit.

Quan el vent bufava a través del bosc i, bressant els grans arbres, els contava històries meravelloses dels països per on havia passat, l’Avet cridava el Vent i li demanava que vingués també a gronxar les seves branquetes.

Mes el Vent responia sempre:
—Oh, no! Ets massa petit; et trencaria.

Quan venia l’hivern i la Neu, mansament i dolça, vestia els grans arbres de mantells de vellut blanc, el petit Avet li suplicava:
—Missenyora la Neu, a mi també em plauria d’anar mudat… Feu-me una casaca i una gorra blanques, si us plau!

La Neu, però, li responia:
—Que és cas, pobrissó! No comprens que ets massa petit i que amb el meu pes t’esberlaries?

El temps passava, passava, i el pobre Avet se sentia cada cop més dissortat, comprenent la seva insignificança. El seu dolor era més cruel encara, quan veia arribar al bosc els llenyaters, que es posaven a tallar els arbres més drets i més alts per emportar-se’ls cap a ciutat dalt d’uns trineus arrossegats per cavalls guarnits d’alegres picarols.

Un cop els arbres eren fora, el petit Avet sentia les converses dels que havien restat en peu.

—El roure més alt —deia un—, l’han tallat per fer-ne el pal major d’un vaixell que lliscarà damunt la Mar, i veurà així coses meravelloses.
—Del castanyer vell —feia un altre arbre—, he sentit dir que en faran una biga que aguantarà la teulada d’un palau, on viuran homes i dones poderosos i feliços.

El pobre Avet, que sentia tot allò, anava perdent totes les esperances d’ésser vist i de conèixer el món.

Àdhuc ni els més pobres i humils dels llenyaters es fixaven en ell.

Era tan petit!

I el temps passava damunt la tristor del petit Avet.

Heus ací que un clar matí d’hivern tornaren a ressonar en el bosc els picarols alegres d’un trineu que menaven uns homes mai vistos encara en aquelles contrades.

Baixaren del trineu i començaren a passejar-se entre els arbres.

Un d’ells digué:
—Em sembla que no trobarem per ací l’arbre que cerquem.
—Efectivament —afegí un altre—, tots aquests són massa grossos.

En sentir aquelles paraules beneïdes, el petit Avet, tot commogut, per tal de lluir-se, estirà els seus branquillons vestits de fines agulles verdes.

—Guaiteu —exclamà de cop el més jove dels homes, assenyalant-lo—. Guaiteu, aquest és el que ens convé.
—Molt petit és, però, a manca d’altre —afegí el més vell—, emportem-nos-en aquest.

I començaren a destralejar la soca del petit Avet, pel qual cada ferida esdevenia una alegre esperança.

Dalt del trineu, ben agençat, arribà a ciutat, on fou plantat en una mitja bota pintada de verd, i posat entre un rengle d’altres avets petits, no tant, però, com ell, i exposats en una gran sala. Així fou com el nostre petit Avet començà de conèixer el viure dels homes de ciutat.

La gent venia a comprar els arbres exposats, car les festes de Nadal s’acostaven. Es deturaven davant del nostre Avetó, però passaven de llarg dient:
—Ja és bonic, però és tan petit!

Quan ja gairebé no restaven sinó dos o tres arbres, s’acostaren uns noiets, vestits amb robes iguals, humils i netes. Després de contemplar bella estona els avets que restaven, es deturaren davant del més petit, exclamant:
—Aquest! Aquest és el de la mida que necessitem!

I agafant la mitja bota entre tots dos, se l’emportaren.

El nostre petit Avet, tot era demanar-se què esdevindria d’ell en mans d’aquells noiets que l’havien triat, precisament perquè era el més petit de tots.

—Segurament —reflexionava—, no faran de mi ni un pal de vaixell ni una biga per a sostenir la teulada d’un palau, ja que soc massa petit i els qui em porten són uns nens… Què serà de mi?

Arribats a lloc, l’entraren en un gran casal, on tot era blanc com la neu: parets, sostres, portes i finestrals. Fins els homes i les dones que circulaven per allí, anaven vestits de blanc de cap a peus, i elles duien els cabells coberts d’uns escaients vels, també blanquíssims.

Tots feren al petit Avet una amable arribada.

—Que petitet i bonic és —deia una d’aquelles dames blanques.
—Quines branques més dretes! —exclamava una altra.
—Quin goig farà un cop guarnit! —feia la més jove de totes, picant de mans.
—Anem, anem, comencem la feina —decidiren, i no tardaren a portar al costat de l’Avet, tremolós d’emoció, una cistella plena de joguines i bonics, que brillaven com els estels en la nit.

Amb molta traça i diligència, aviat, aquelles blanques dames hagueren cobert l’Avet de tot aquell bé de Déu de petites meravelles, que lligaven amb llacets de tots colors. Llargs fils d’or i d’argent s’entreteixien per les branques enmig d’estrelles, de pilotetes brillants, de nous, pinyes i pomes daurades. I quan el petit Avet creia que ja no podia sostenir més tresors, les polides mans de les blanques dames sembraren entre l’atapeït fullatge dotzenes d’espelmetes roses, vermelles, verdes, blaves i grogues i lligaren al bell cim de l’Avet un preciós angelet de cera amb les ales esteses.

El nostre arbrissó no gosava ni respirar, tanta era la seva alegria.

Poc després s’enfilaren dalt d’un carretonet amb rodes de goma, i al llarg d’una alegre galeria el portaren fins a una sala gran, molt gran, tota blanca de parets, sostre i trespol.

El petit Avet veié que a banda i banda de la sala hi havia rengles de llitets, tots blancs també, i que en cada llitet hi havia un infant de rostre pàl·lid i esguards plens de tristesa, molt diferents d’aquells nens i nenes que havia vist fins aquell moment.

Altres infants s’estaven asseguts en unes butaquetes, i altres anaven circulant d’ací d’allà, com amb certa fatiga.

Les dames blanques es posaren a encendre totes les espelmetes i, de sobte, el petit Avet esdevingué tot resplendent de llums, de colors, de fulguracions.

Les carones dels petits malalts semblaren resplendir també, i d’arreu de la gran sala, se sentia les veuetes infantils exclamar: —Oh, que bonic! Que preciós és!

Una nena convalescent, que s’havia acostat a l’Avet, digué en veu molt alta i alegre:
—Guaiteu! Guaiteu! És l’Arbre de Nadal més bonic que he vist en tots els dies de la meva vida.

I un noiet afegí, l’esguard brillant i la veu clara:
—Oh! A més, és l’Avet més preciós de tots els avets del món, perquè és el més petit!

I nens i nenes, dempeus o enllitats, batien de mans i cridaven i reien, saludant l’arbrissó il·luminat.

Així, el petit Avet s’assabentà que la seva petitesa l’havia fet triomfar, portant la més pura i santa de les alegries als nens malalts de l’hospital.

I sentint-se plenament feliç, s’aguantava ben dret, en tant ses agulles verdes tremolaven de joia.