els contistes contes amb punxa saki traducció català comanegra

Els contistes – Saki

Els contistes de Saki és un dels… Contes amb punxa de Comanegra, antologia de la narrativa breu d’un dels grans autors de la literatura anglesa de principi del segle XX i mestre de l’humor —anglès.

El volum de la col·lecció Portàtils inclou alguns dels seus millors contes, com Sredni Vashtar, Tobermory o Laura. La traducció al català és de Carme Geronès; l’edició i el pròleg, d’Álvaro Muñoz.

» Més Comanegra a Stroligut

els contistes contes amb punxa saki traducció català comanegra

ELS CONTISTES

Era tardor a Londres, aquella agradable estació entre la inclemència de l’hivern i les desil·lusions de l’estiu; una estació de fiar en què la gent compra bulbs i es registra per anar a votar, ja que impera la fe eterna en la primavera i en el canvi de govern.

En Morton Crosby seia en un banc d’un racó aïllat de Hyde Park, mandrejant amb un cigarret als dits i observant la lenta passejada per l’herba d’una parella d’oques de les neus en la qual el mascle semblava un calc albí de la femella, que tenia un to rosat. De reüll, en Crosby també es va fixar amb cert interès en una silueta humana que rondava per allà, que havia passat i traspassat una vegada i una altra sense gaire determinació a prop del seu banc, com un corb desmenjat que busqués de posar-se a prop d’alguna cosa que li pogués fer l’efecte d’un mos per dur al pap. Tal com era d’esperar, la silueta va acabar asseient-se al costat del primer ocupant del banc. La vestimenta atrotinada, la barba grisenca i esbullada i la mirada múrria del nouvingut feien pensar en el típic pidolaire, un home capaç d’aguantar hores i hores rebaixant-se amb històries, de rebre tots els mocs del món, qualsevol cosa abans d’haver de fer mig jornal de treball decent.

El nouvingut es va passar una estona amb la mirada fixa endavant amb aire capficat; després li va sortir la veu amb la inflexió característica del qui té una història que paga la pena que escolti qualsevol desvagat.

—Un món ben curiós…

Com que aquella afirmació no va obtenir resposta, li va donar la volta i la va formular com a pregunta.

—Daixò… i vostè no troba que és un món ben curiós?
—Justament jo trobo que en trenta-sis anys que fa que hi circulo, per aquest món, la curiositat m’ha anat minvant de mala manera —va respondre en Crosby.
—Ah —va fer el Barbagrisa—, doncs jo li podria explicar alguna història que li costaria de creure. Coses increïbles que m’han passat a mi.
—Avui dia ningú no vol coses increïbles que hagin passat de debò —va dir en Crosby per desanimar-lo—. Els novel·listes ens les presenten molt més bé que ningú. Els meus veïns, per exemple, m’expliquen coses fantàstiques, increïbles, que han fet els seus aberdeens, chow-chows i llebrers russos; jo no me’ls escolto mai. En canvi, he llegit tres vegades El gos dels Baskerville.

El barbagrisa es movia, inquiet, allà al seient; després es va aventurar en un terreny nou.

—Vostè deu ser cristià practicant —va dir.
—Soc un membre destacat i voldria creure que influent de la comunitat musulmana de Pèrsia Oriental —va respondre en Crosby, encaminant-se cap al camp de la ficció.

El barbagrisa va quedar ben desconcertat davant del nou viratge de la conversa introductòria, però aquella derrota va durar poc.

—Pèrsia. No l’hauria pres mai per un persa —va comentar l’altre amb un aire un pèl ofès.
—No ho soc pas, de persa —va dir en Crosby—. El meu pare era afganès.
—Afganès! —va exclamar l’home, ensorrat de cop en el silenci i la confusió.

Es va recuperar i va reprendre l’atac.

—L’Afganistan. Ah, alguna guerra hi hem lliurat amb aquest país; però daixò… em fa l’efecte que en comptes de lluitar-hi en contra, n’hauríem d’haver après alguna cosa, d’aquest país. Un país ric, tinc entès. Un país on no hi ha pobresa.

Va alçar la veu amb la paraula «pobresa», amb una inflexió que volia afegir-hi intensitat. En Crosby va veure per on anava i el va aturar.

—Així i tot, allà tenen molts captaires intel·ligents i preparats —va dir—. Si al principi no hagués menystingut tant les coses increïbles que passen de debò, li explicaria la història de l’Ibrahim i els onze camells que transportaven un carregament de paper assecant. Val a dir que tampoc no recordo ben bé com acabava.
—La història de la meva vida és força curiosa —va dir el foraster sense el més mínim desig de sentir la de l’Ibrahim—. No sempre he estat com em veu vostè ara mateix.
—Diuen que fem un canvi radical cada set anys —va respondre en Crosby com a explicació del que acabava de sentir.
—Volia dir que no sempre he viscut en les circumstàncies lamentables en què em trobo ara —va continuar el foraster, tossut.
—Vol dir que no és un xic matusser? —va respondre en Crosby, encarcarat—. Pensi que està parlant amb un dels conversadors més competents de la frontera afganesa.
—No ho deia pas per això —es va afanyar a respondre el barbagrisa—; m’ha interessat molt la seva conversa. Em referia a la meva malaurada situació econòmica. No s’ho creurà, però ara mateix no tinc ni cinc. Ni veig la manera d’aconseguir algun calé un dia d’aquests. M’imagino que vostè no s’hi deu haver trobat mai… —va afegir.
—A la ciutat de Yom —va dir en Crosby—, al sud de l’Afganistan, on vaig néixer jo, per cert, hi havia un filòsof xinès que deia que una de les tres principals benaurances per a l’home era la de no tenir diners. No recordo quines eren les altres dues.
—Ah, pot ser —va fer el foraster en un to que no evidenciava cap entusiasme pel record del filòsof—; però practicava el que predicava? Perquè aquí hi ha la clau de la qüestió.
—Vivia feliç amb ben pocs diners o recursos —va respondre en Crosby.
—Doncs devia tenir amics generosos que l’ajudaven quan es trobava en un destret, com em passa a mi ara.
—A Yom —va respondre en Crosby— no cal tenir amics per obtenir ajuda. Qualsevol habitant de Yom ajudaria un desconegut com la cosa més lògica del món.

Allò sí que va interessar el barbagrisa. A la fi, la conversa havia agafat un bon tombant.

—Si una persona com ara jo, per exemple, es trobés en un tràngol que no s’hagués buscat i demanés a un habitant d’aquesta ciutat que ha dit un petit préstec per capejar el temporal uns dies, cinc xílings o potser una mica més, l’hi concedirien com la cosa més lògica del món?
—Hi hauria uns preliminars—va dir en Crosby—; el portarien a una taverna, se li serviria un got de vi i, després d’una conversa de gran volada, se li lliurarien els diners demanats i se li desitjaria que passés un bon dia. És cert que fem marrada en una transacció tan senzilla, però a l’Orient en totes les rutes en fem, de marrada.

A l’altre li espurnejaven els ulls mentre se l’escoltava.

—Ah —va fer, un pèl sorneguer—. M’imagino que ha abandonat aquests costums tan generosos ara que ja és fora de la seva ciutat. Ja no ho deu practicar pas.
—Ningú que hagi viscut a Yom —va respondre en Crosby amb vehemència— i en recordi els puigs verds plens d’albercoquers i ametllers i l’aigua fresca que es precipita en avall com una moixaina des de les neus dels cims i passa rabent per sota dels ponts de fusta, ningú que recordi tot això, que en guardi la memòria, no farà mai cas omís de cap d’aquestes lleis i costums consuetudinaris. Per a mi són tan sagrats com si encara visqués a la venerada ciutat de la meva joventut.
—O sigui que si jo li demanés un petit préstec —va reprendre el barbagrisa, afalagador, acostant-se-li una mica mentre calculava a més córrer quant li podia demanar—, si li demanés… posem que…
—En qualsevol altre moment hi podia haver pujat de peus —va respondre en Crosby—, ara bé, al novembre i al desembre els de la nostra raça tenim estrictament prohibit de fer o de rebre préstecs o regals; de fet, no en podem ni parlar, es considera que porta mala sort. De manera que haurem de donar per conclosa la conversa.
—És que som a l’octubre! —va exclamar el rodamon en un gemec d’enuig i d’impaciència mentre en Crosby s’aixecava del banc—. Encara falten vuit dies per acabar el mes.
—El novembre afganès va començar ahir —va respondre en Crosby, seriós, i amb quatre gambades va ser a l’altra banda del parc, bo i deixant l’home que acabava de conèixer al banc, corrugant les celles i remugant tot enxarinat.
—No em crec res d’aquesta història —va xiuxiuejar—, un grapat de mentides del principi al final. Li ho hauria d’haver dit a la cara. Mira que fer-se passar per afganès…

Els bufets i els bruels que va deixar anar durant el quart d’hora següent van donar fe de la dita que afirma que dos del mateix gremi no se solen entendre.

© de la traducció, Carme Geronès
© de l’edició, Comanegra

Contes amb punxa a Bookshop.