gos de casa angel guimera conte

El gos de casa – Àngel Guimerà

angel guimera
Guimerà a l'escola
Conte d'Àngel Guimerà que va formar part d'un projecte pedagògic de la Mancomunitat de Catalunya i que va ser publicat el 1918 per ser llegit a les escoles.
És una de les tres úniques aportacions de Guimerà a la prosa narrativa.

Pobre company! Me’n recordo com si en fes quatre dies, i això que en aquell temps mos cabells rossejaven com l’estopa a l’aspi de la Munda, i ara són tot cendra.
No sé pas si va ser ell o jo qui primer vingué al món: sols puc dir que vivíem l’un per l’altre, com dos enamorats, i millor encara, Sant Roc i el gos, que així ens deien pel poble.

Tot just clarejava i ja el sentia remoure’s a la porta del meu recambró. A poc a poquet ficava per l’escletxa que feien les dues batents, la pota bellugadissa que semblava la manona d’un infant dintre d’una mitgeta de seda, i després de fer-la anar amunt i avall bella estona com si polsés les cordes d’una guitarra, d’un cop d’esquena obria aquella porta, i tan sobtat me’l veia dalt del llit, que mai no vaig poder esbrinar si era ell o si era la claror del sol ixent qui primer hi arribava. Amb quina pressa enfonsava el cap dins les robes calentones del llit, fent l’endormiscat per por de les meves entremaliadures!… Mes, a fe que no li valia, perquè jo l’enganyava amb els meus vestits, li girava les orelles del revés, el sardanejava sense pietat, el bressava com al meu germanet petit, i, Déu m’ho perdó, fins el senyava com a mi mateix, que prou feina donava d’aconseguir-ho.

Gairebé tothom se l’estimava, a casa; no tant com jo, perquè allò hauria estat una casa de boigs; però Déu n’hi do per al pobre Galan, que no sabia cap on girar-se de feina a l’hora de les festes, quan els meus germans i jo arribàvem amb el pare de la vila.

Qui tanmateix no se l’estimava gens ni gota era la Munda, la criada vella i mal amorosa que ja havia fet de seguidora al casament de l’avi i havia vist néixer el pare i a tots nosaltres, i que ara com ara de res no servia, llevat de filar barroer i disputar a totes hores amb l’àvia. Si el gos grinyolava, ja es podia ben dir que la Munda l’havia trepitjat o que li havia aplanat entre cap i coll la filosa. Sentir el gos i reptar tothom la Munda, era el nostre pa de cada dia. L’àvia deia que la criada vella estava gelosa del gos perquè jo l’estimava més que no pas a ella: mes com sempre disputava amb la Munda, jo em creia que això eren malvolences; encara que ja podia tenir raó l’àvia, perquè la Munda no es deixava de dir a cada punt que era pecat d’estimar tant les bèsties.

Tant me l’estimava, que un dia fins me’l vaig endur a estudi reconcolit sota la brusa. De cop tot anà bé. Vaig amagar-lo al pupitre, tenint fort amb els braços per por que l’alcés amb una estrebada. Quan vingué l’hora d’escriure, jo, que havia tret el tinter de l’engalze, entre ganxo i ganxo, me’l contemplava a pler per aquell forat com es caragolava mandrós sobre els meus cartipassos. De cop tragué la punta del morro per aquella petita finestra rodona, i esternudà d’una manera tan forta i estranya, que tota la classe esclafí a riure. El mestre donà un cop de regle sobre la taula, obrint els ulls com dues taronges, cercant inútilment per tot arreu la causa d’aquell soroll. Jo em vaig veure perdut, quan un xicotot que em feia costat va alçar-se, i amb veu d’espinguet va dir a don Laureano: —El senyort que tiene una bestia.— Ja em vaig veure la pedregada al damunt. Em cridà el mestre, i el pupitre, no aguantat per mos braços, s’alçà amb estrèpit, fent la seva aparició el Galan com el dimoni dels Pastorets, per venir saltironant al davant meu, que per primera vegada li vaig negar l’amistat, girant la cara com si no el conegués. Pobre company! Així com tantes vegades ens havíem partit el pa, aquella tarda ens partírem els cops de regle; si bé ell es va escapar, i per a mi va ésser quasi tota la partida.

A la vesprada, quan el Galan va venir a fer-me festes, cuabaix, amb el morro refregant les rajoles com si n’hagués feta una, quan era jo qui l’havia feta, li vaig preguntar a la mare, amb el cor ple de tristesa i mirant-me’l amb compassió infinita, si els gossos també tenien Nostre Senyor i si al cel ens tornàvem a veure; i com que la mare cuità a riure i la Munda va fer la creu reptant-me per aquelles blasfèmies, vaig córrer a amagar el cap a la falda de l’àvia perquè no veiessin com plorava.

Va ser una tarda de les més enceses de l’estiu. El pobre feia migdiada. Jo m’estava a la porta del carrer, oberta com a boca d’infern, donat pas a una ampla llengua de sol que xardorosa i enlluernadora s’estenia per l’entrada. Només se sentia el brunzir incansable d’alguna cigala esgarriada pels arbres de la plaça.

Tot d’una vaig sentir tancadissa de portes, crits d’aquí enllà que no entenia, i passaren pel carrer xicots i dones corrent esparverats, tot girant-se a mirar enrere com si els empaitessin. D’una revolada em tragueren de la porta: era el pare, que en quatre salts havia baixat l’escala i es llençava carrer avall, armat de l’escopeta, cridant a tothom: —Tanqueu, que hi ha un gos rabiós!

Un gos rabiós! Mon únic pensament va ser per al pobre Galan, que enlloc no veia. Vaig recacejar-ho tot de cambra en cambra: el gos no responia a mos crits, el gos no devia ser a casa. Quina angúnia va ser la meva, i quin avalotar i picar de peus, emprenent-les amb tothom perquè em tornessin el Galan, que ell no havia fet mal a ningú.

Quan altre cop vaig veure’m a l’entrada, ja la porta tornava a ésser oberta, i… ja hi era el Galan: però en quin estat es trobava! Sempre tindré davant aquell quadre, el més trist fins llavors de la meva vida. Allí hi havia el meu pobre company, les orelles caigudes, el pèl eriçat, tremolant com fulla a l’arbre, escorrent-se-li la sang per dues ferides a les quals s’hi veien marcades les dents d’aquell gos maligne, que, com a tants altres del poble, havia rebolcat i carnesqueixat al Galan, fugint camps a través per anar a morir qui sap on.

Tots els de casa el voltaven sense dir paraula; mos germanets ploraven com jo; per la cara de la mare i la de l’àvia també corrien les llàgrimes; el pare es mossegava els llavis i picava amb un peu sobre les rajoles. Per damunt les espatlles de tots, aixecant-se de puntetes, s’ho mirava la Munda, dient entre dents no sé quines paraulades.

Vaig voler llençar-me damunt del gos, que eren per a mi totes, totes ses mirades. Aquest moviment decidí el pare, i apartant-nos a tots, fugí al carrer amb el Galan, que si es plau per força el seguia arrossegant-se entre la pols que l’amagava als meus ulls.

La tarda s’havia tornat molt trista: bufava el vent, i núvols negrosos com glopades d’incendi començaren a avençar pel cel com si perseguissin el pare. Jo seguia de lluny el Galan, tantost aturant-me perquè no em veiessin, tantost corrent altre cop per no perdre’ls de vista. Tiraren per un calladís d’alzines que davallava a la riera; jo vaig agafar el camí de dalt escaient-m’hi ben a prop d’ells, sense que els fos fàcil de descobrir-me.

Llavors s’aturaren: el pare va plegar una pedra, va ensenyar-la al gos i la tirà al mig de la riera, atiant-lo perquè anés a collir-la; però en girar-se el Galan m’havia descobert i vacil·lava a creure el pare, mirant-me amb ulls que haurien fet ablanir les pedres. —Aquí, Galan, aquí!— vaig cridar desesperat, sense saber el que em feia; però el pare en sentir-me, caragolant un renec, potser l’únic que havia dit en sa vida, més ràpid que no pas el gos, donà un bot enrere, engaltà l’arma i l’avià contra la pobra bestiola, que a tomballons rodolà morta al fons de la riera. —A casa!— em cridà el pare amb veu que em sembla l’udol d’una fera salvatge, tot girant el cap perquè no li veiés una llàgrima que malhumorat i de revolada s’eixugà amb la mànega.

A la porta de casa, igual que cada tarda, hi havia la Munda, rondinant i fent voltar el fus amb sos dits d’estenalles. Vaig passar per davant d’ella dient-li amb tota l’amargor de la meva ànima de criatura: —El pare ha mort el pobre Galan: ja estareu contenta!

Que llarga em va ser aquella nit! El vent no s’amansí ni un instant, semblant-me els seus udols en portes i finestres que el gos no era pas mort, que havia eixit de la riera i des del carrer em cridava. Fins vaig creure un instant sentir-lo esgratinyar la porta i veure’l per una escletxa com posava el cap de costat i amb un ull em mirava. Jo deia per ell totes les oracions que sabia, i a Nostre Senyor li demanava que em tornés el pobret Galan, i en paga trencaria la guardiola per abocar-la tota a la bacina de les ànimes quan el Coix passés amb ella pel banc de casa.

A la fi vaig trencar el son; mes va ser per tornar a veure el company de les meves alegries, voltat de núvols d’or i rosa, anant amunt, girant-me els ulls amorosos. Ja es perdia a les immensitats del cel, quan va aparèixer al meu costat don Laureano armat d’una escopeta llarguíssima; l’apuntà tot rient, va fer foc, i vaig veure el Galan com queia des de les portes del mateix paradís. Jo li vaig estendre els braços, mes ai, que m’arrossegà amb ell i ens precipitàrem en un abisme tot negre, on abraçats anàvem caient, caient…

De cop, em vaig despertar, i en veure’m damunt del llit com sempre, entrant per les escletxes dels finestrons com cada matinada la llum del dia, em vaig creure que el passat havia estat un somni, que el gos era viu i que, com cada trenc d’alba, vindria a obrir la porta del recambró per omplir-me a la seva manera de petons i salameries. I el cor em saltà de goig en sentir-lo que s’acostava, que com sempre esgarrapava la porta abans d’obrir-la, i… aquesta es badà per últim donant pas a la Munda. A la Munda, que em recomanà el silenci, i em féu vestir a tota pressa, i se m’emportà carrer avall sense saber jo on em duia ni el que em passava.

El dia s’anava fent clar; encara les cases es veien closes i els carrers solitaris. Jo la mirava de cua d’ull; estava més groga que altres dies, mes sa cara, com de costum, res no em deia. Llavors vaig observar que anàvem de dret a la riera i que la Munda portava un cabàs i una aixada. Una reguera de sang ens guià on el gos es trobava. Vaig apartar d’aquell lloc la vista, de llàstima que em feia. Quan una estrebada de la Munda em va fer girar, ja havia posat en son cabàs el pobre Galan i empreníem la pujada de l’altra banda de la riera. El camí era estret; jo anava quasi al darrere de la Munda donant-li la mà dreta, i amb l’esquerra portava arrossegant l’aixada, que d’altra manera no podia; ella s’havia posat a coll el cabàs, d’on sortia penjollant el cap del gos que es balancejava al damunt meu al compàs dels passos feixucs de la Munda i de sos esbufecs de fadiga.

A l’altra banda del torrent hi havia el cementiri del poble, que aparegué de sobte davant meu al cap de la pujada. El voltàrem un tros, i en arribar a una de les parets per on ufanoses guaitaven garlandes d’heura, la Munda deixà en terra la volguda càrrega, i es posà a cavar a sota mateix de la paret amb tal delit, que semblava que li haguessin revingut les forces de la jovenesa. Un cop que m’hi vaig acostar per ajudar-la a treure la terra, amb un ronc estrany que res d’humanal no tenia m’apartà amb el peu, i seguí la feina. Quan el clot va ser fondo hi diposità el Galan, s’eixugà l’abundosa suor que per mans i cara li regalava, i aclofant-se fins a perdre la meva alçada, em va dir baixet, baixet que tot just vaig sentir-la: —A l’altra banda d’aquesta paret hi ha el nínxol de casa teva. Allí hi ha ton avi i tos germanets, i allí demà… Oi que t’agrada que el posem aquí dintre?— I abans de respondre-li m’agafà la cara entre ses mans seques i terroses, masegant-me-la amb sos petons llarga estona. Tot d’una engrapà altra volta l’aixada i estengué la terra sobre el cos del company de ma vida.

La Munda va viure encara molts anys, severa com sempre, havent-se-les amb tothom del matí al vespre. Quan anava a morir i ja no parlava, em vaig acostar a l’espona del seu llit, i posant els llavis a frec de sa orella, li vaig parlar: —Munda, vos recordeu del pobre Galan, Munda?— Ella va fer que sí amb el cap i obrí els ulls, l’últim cop per mirar-me. Al ser morta li vaig dir al pare: —Vos vull demanar una cosa: que enterrem la Munda al nínxol de casa.

I allí reposa esperant-nos a tots.

També pots llegir:
apel·les mestres nit reis conte apeles
Nit de Reis – Apel·les Mestres