El Nen Jueu Cap

El Nen Jueu – Àngel Guimerà

El Nen Jueu és una de les tres úniques narracions que va escriure Àngel Guimerà. Com El gos de casa, va ser publicat el 1889.

És un conte que presenta en prosa les constants realistes i naturalistes de l’obra dramatúrgica de Guimerà.

» Més Àngel Guimerà a Stroligut.

el nen jueu àngel guimerà conte narració català nens contes narracions teatre

EL NEN JUEU

Una matinada els pagesos, en passar el pont de la Rigala, sentiren com a planys que eixien del fons de la riera; els més porucs, mig ensonyats encara, feren la creu sota els plecs de la manta, prenent-ho per gemecs d’alguna ànima en pena; els altres ni s’hi giraren tampoc, judicant-lo de xiscles de bèstia salvatgina. Mes quan el sol va ser alt, la Maria Rosa pujà de rentar a la riera, duent al cap la roba esbandida, i recollidet en el davantal, com si fos un niu de merles, un tendre infant d’ulls bellugadissos i de caparró daurat i sedós com el borrim de les aromes. L’havia trobat a la cova dels pobres, xuclant rabiós en la mamella estroncada d’una dona que ben segur s’havia mort de fred i de misèria; per les galtes de la Maria Rosa, mentre ho anava contant carrer amunt, s’escorria tan aviat una llàgrima com una gota d’aigua del cove.

La bona dona, que tot era cor, després d’enraonar-ho amb el seu home, se’l quedà a aquell àngel de Déu. No tenien mainada i haurien sigut amb ell d’allò més feliços, si la justícia no hagués trobat a la morta un canó de llauna amb un paper en el qual, ben esbrinat, es descobria que tant ella com el seu fillet davallaven de terres molt apartades, no estant el mal en això, sinó en què fossin de nissaga jueva. Ja el batejaren tot seguit al nen, posant-li un nom ben cristià; mes ningú els hi treia el rosec de sobre an aquella gent senzilla que, quan feia postures al noiet, començava rient i acabava posant la cara apesarada, arribant molts cops a haver-se-les de valent per si el ficarien a la borderia; mes quan l’un amollava l’altre no, perquè al capdavall tots dos se l’estimaven força an aquella pobreta criatura. A la Maria Rosa els que no la deixaven de petja eren els seus parents, botzinejant-la a cada punt: que ja se n’hauria d’empenedir d’haver-se’l afillat, perquè si no, a la cima a la soca, en sent gran ell la  faria, coneixent-se-li per no sé quina llei de senyals que era mal sangro. Ella, que ja no hi veia en el nen sinó un planteret d’abril, per tota contesta l’estrenyia contra el seu pit i d’una revolada girava cua a fi d’amagar la tristesa, que bé massa n’hi pegava en veure com davant d’ella i el seu home ningú del poble se’n condolia.

El pobret bordegàs, a qui tothom anomenava el Nen Jueu, va anar creixent sens que res de mal se n’hagués adonat encara, fins que un matí, oint missa amb la Maria Rosa, al senyor rector li va escaure fer una prèdica des del peu de l’altar sobre la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist, desfent-se en improperis contra els botxins que el martiritzaren. La gent, posant cara severa, es girava al noiet, i la Maria Rosa, que tan aviat s’encenia com es tornava groga, per un moviment sobtat, del que s’empenedí a l’acte, apartà d’ell les seves faldilles. En sortir el noi de l’església, una nena que no feia un pam i que anava tota tibadeta al costat de la seva mare, li va dir en passar, posant la cara llarga i amenaçant-lo amb la mà: «Ah, dolent! Més que dolent!» Ell aixecà els ulls a la Maria Rosa, mes no gosà a preguntar-li què volien dir aquelles paraules i la cara enutjada amb què tothom se’l mirava. Aquella tarda mateixa es topà al saltant de la porta de casa seva amb la nena que l’havia renyat, i amb l’explicació d’ella cresqueren encara més ses confusions. «Et donaré una nou tendra-ell li va fer- si em dius per què sóc dolent.» «Oi que sí que ets dolent —li va respondre la noia—: ets dolent perquè vas matar a Nostre Senyor. Dóna’m la nou tendra.»

Quan va ser més espigadet l’enviaren a estudi, i allavors sí que s’acabaren per a sempre les curtes alegries de la seva infantesa. Els xicots de l’aula no se l’estimaven gens ni gota al Nen Jueu, veient-se precisat el mestre, tantes n’hi feien, a asseure’l al costat seu damunt de la mateixa tarima, preferència que acabà de fer-lo odiós als altres xicots i que avergonyint-lo el convencia que no era com els altres. El mateix mestre, tot posant la veu grossa per a dir que com a home de lletres no tenia les preocupacions de la classe ignorant, contribuïa de bo i millor que els odis contra el Nen Jueu s’arrelessin. L’hauríeu vist quan anava alguna persona estranya al poble a visitar l’estudi: així com feia lluir als altres noiets ensenyant els seus cartipassos i les seves llibretes de problemes, al Nen Jueu per fi de festa li manava agenollar-se davant del Sant Crist i li feia dir amb veu ben alta el Crec en un Déu, obligant-lo a cridar més encara en ser a «Jesucrist únic fill seu» i certs altres passatges, girant-se el mestre als forasters quan era acabat per a dir-los-hi satisfet: «És aquell nen, sabeu…?»

El pobrissó hauria volgut estimar-se a tota aquella quitxalleta de la seva edat i ser-hi en els seus jocs, pels que es delia, mirant-s’ho des de dalt d’un marge o des del cap del carrer, a la tarda en plegar d’estudi, tot solet sanglotant i menjant-se la llesca del pa moreno que pastava la Maria Rosa; mes l’avorriment que li tenien anava de mal en pitjor, tant, que gosaven a turmentar-lo amb la mateixa gatzara amb què escanyaven les sargantanes pels torrents o cremaven una ratapinyada perquè renegués, que ells deien.

Per a deslliurar-lo dels perills el mestre el feia sortir d’estudi primer que els altres. Un dia que se’n va descuidar, el Nen Jueu ja es va veure la pedregada a sobre. S’esperava al replà de l’escala i quan va creure que tots eren a casa va sortir al carrer; mes els xicots l’esperaven i abans que pogués arrencar a córrer ja l’havien assamarrat amb les corretges. El més grandassot, un bergant de cabells rojos, com d’espiga moresca, que era qui més de témer el tenia, allargà la cama per a fer-lo caure, mes ell s’hi amarrà com a ca rabiós, arrossegant-lo a terra, revenjant-s’hi de tots els martiris que havia sofert fins aleshores. Sort per al xicot que un eixam de dones aconseguiren separar-los, si bé un xic tard, perquè el Nen Jueu ja li havia pegat amb una pedra cantelluda a la cara, al cap, pertot, deixant-lo de porcells i verdancs com un sant Llàtzer: «Fort! —li va dir aquell vespre l’home de pare—. Fins que n’esgarrotxis un no et trauràs el mosquer de sobre».

Mes quan el Nen Jueu patia els set calzes d’amargura era en aquells dies que nostra mare l’Església consagra a la passió i mort del Redemptor. Cada any els veia acostar-se amb un esverament tan gran que talment s’enfebrava. Fins un cop la Maria Rosa, que era dona de molta espigna, emprengué a l’alcalde perquè hi posés remei; si n’hi posà va ser pitjor que la malaltia, perquè aquella mateixa tarda, que era el Dijous Sant, ella el va veure entrar el noiet perseguit per tota la brivalla, entre els que hi anava per capdanser el xicot de pèl-roig i seguits tots de lluny per alguns homes fets que els aquissaven, rient, mals cors, de la batuda. L’esfereïda criatura s’abraçà a la Maria Rosa, ofegant-se de por i de fadiga, mentre que rebotien algunes pedres per l’entrada. D’ençà d’aquell instant el pobret Nen Jueu no volgué sortir de casa fins al Diumenge de Pasqua.

Quins turments varen ser els seus aquells dies, sobretot en les hores de la tarda del Divendres Sant! La Maria Rosa se’n va anar a l’església, que era a quatre passes; tancà la porta enduent-se’n la clau i deixà dintre el Nen Jueu més mort que viu enmig de la soledat més esglaiadora. Tantost se’n baixava a l’entrada asseient-se a terra vora la porta del carrer, l’orella atenta cercant la companyia de la gent que passava, com s’aixecava fugint esporuguit en sentir una veu infantil creient-se que el venien a buscar per a matar-lo. Esclatà en plor i se n’anà escala amunt sens girar-se semblant li que el seguien, i no s’aturà fins al racó més fosc de la golfa en què s’encongí com un cabdell darrere d’unes caixes velles i uns barrils esfondrats, veient encara entre ell i la finestra mal tancada les borrasses de les olives penjades d’una corda, que el vent les balancejava prenent-les ell amb els ulls clucs per les faldillotes d’algun gegant que gambejava, gambejava, sense mai anar-se’n. Un instant s’adormí, i allavors va veure com s’eixamplava una de les escletxes de la finestra, donant pas a una figura bellíssima d’ulls amorosos i, com els seus, plens de llàgrimes. Ell pla bé que el va conèixer, al bon Jesús, a qui tant s’encomanava; mes no duia la creu al coll com quan anava a la processó voltat de llum, movent el cap en el misteri que penosament portaven damunt l’espatlla els més vellets del poble; que ara se’n venia cap an ell amb els braços estesos, somrient dolcíssim, enmig la seva desfeta de llàgrimes; i ell queia de genolls i creuava els bracets sobre el pit i ja sentia arribar al seu front l’alè del bon Jesús, tebió amb la mateixa olor de l’encens de l’església… quan el despertava sobtat el traqueteig de les patraques a dalt del campanar i el terrabastall eixordador dels carraus i les maces en les portes de l’església barrejat amb els crits de «A matar jueus» dels fósols.


El Nen Jueu ja era tot un home. De guapot i escarràs de feina com ell no n’hi havia cap altre al poble. Ja ningú el martiritzava, és ben cert, mes ell bé massa ho coneixia que entre aquell blat seguia fent de niella. En les feines de la terra s’apartava de les colles, no prenent part gairebé mai en les seves converses, i quedant-se endarrere en tornar a casa, caminant maimó i trist com si portés la mort a sobre. Les tardes dels diumenges les passava tot sol dintre dels boscos del voltant, amb la mirada fixa com d’encisat, en el sol que es ponia o en la lleugera fumerola de les xemeneies del poble. De vegades se seguia una ombrosa noia del bosc que el duia a dret fil sota l’ulleral del pont de la Rigala, i allavors l’hauríeu vist com aixecava el front abatut, s’animaven els seus ulls i parlava hores seguides amb els pobres que en la cova feien posada, fins que la nit l’en treia; i si en anar-hi li dringaven els patacons a la butxaca, en tornar-se’n no n’hi quedava ni una marva; i si més n’hagués dut… oidà pels pobres! Mes no eren tristos, no, per al Nen Jueu tots els dies de l’any, que alguns se n’esqueien en què gosava a tot drap de la vida com qualsevol altre home. Que s’acostava el seu bon temps ja l’hi deien amb llurs verols les raïmades de les vinyes i amb llurs cants les garladores cigales, i que ja hi era arribat pla bé que l’hi deia el trasbals dels cellers enfonant bótes velles i amarant cups i portadores. Allavors esmolava el veremall en el marxapeu de la porta forana, i amb un adéu-siau que res d’apenat tenia, a la Maria Rosa i al seu home, agafava la cistella, es tirava la manta al coll i se n’eixia del poble més lleuger que cap daina cantant entre dents corrandes de la terra. Caminava hores i hores fins allà on ningú el coneixia, i allavors sí que se les havia i reia entre les colles de veremadors i veremadores i s’enrogien les seves galtes amb els colors de la salut, sentint-se igual als altres homes. Quan li venia el record del seu poble, el cor li feia un salt, mes llambregava d’ací d’allà i, com que ningú el coneixia, tornava a les converses i a les rialles.

Un cop, quan a punta de dia el despertà el cap de colla, es trobà que no tenia al seu costat la cistella. An ell, com a tots els altres colliters i colliteres, l’havien llogat de part de vespre i aquella nit els homes havien dormit sobre de l’era, i les dones a la pallissa. En deixondar-se cregué veure’s al davant la seva cistella veremadora del braç molsut d’una xicota que encara no coneixia, rodonxeta i airosa, de boca frescal i d’ull matador. Li va dir que l’hi tornés; ella li va respondre que era la seva. Una paraula en portà una altra al darrere; vingué allò d’estirar la cistella per un costat ell i ella per altre, i com que tots dos eren tossuts i de bona grapa, sense deixar anar la presa acabaren per caure, no en terra, sinó en un tou de boll, que aquesta va ser la seva ventura. Jo no sé pas la raó qui la tenia; sols sé que la brega va seguir encara, que el boll revolava entorn i a voltes mig els cobria, esgargamellant-se els dos tan aviat amb les paraules agravioses que es deien com de les rialloses amb què les trencaven, fins que de cop va sentir-se un petó que sonà desvergonyit sobre les galtes de préssec gavatx de la xicota, seguit per l’esbatec d’una bufetada que ell es va quedar, i això que no tenia res de bisbe per lo complidora.

Aneu a saber per a qui va ser la cistella! Mes com si allò hagués estat cosa de bruixes, d’ençà d’aquella hora ell i la Niceta, que així anomenaven a la minyona, sempre veremaven en la mateixa parada, veient-se’ls sovint quan eren a la vora espicossar en el mateix raïm, i quan eren lluny es tiraven pedres, un xic massa grosses a vegades, i no us dic res dels vespres en què sota el porxo, mal aclarit per la teiera, feia l’atzar que sopessin sempre l’un al costat de l’altre; mig girats d’esquena, això sí, per mor de la mare d’ella, que ja se’ls mirava massa.

Mes vingué un dia que s’aplacà la feina i, en despedir-se per a tornar cadascú al seu poble, el minyó i la xicota es parlaren baix baixet llarga estona, dient-se per fi, no adéu-siau, sinó a reveure, quan encara eren l’un al costat de l’altra, amb els llavis que se’ls desbocaven per a trobar-se, i quan foren lluny, abans de girar el camí, amb els mocadors i les mirades.


El Nen Jueu ja feia dies que era a casa seva, i una entrada de fosc es posa el vestit dels diumenges i, cor què vols… a veure la xicota! Era festa major en el poble de la Niceta, amb qui no s’havien tornat a topar d’ençà de les veremes; mes ja s’eren concertats per a trobar-se aquella diada. Compteu si caminaria d’aire.

El sol feia estona que s’havia post i el cel estava tot encloscat caient la nit més que de pressa.

I ni tampoc se n’adonava, el cor posat en aquella minyona que tant se l’estimava an ell, odiat per tothom des que el deixaren sol sobre la terra. Mes no tot eren alegries en la seva ànima enamorada, que un núvol porfidiós venia d’impensat a entelar-li la ventura; el poble de la Niceta era lluny del seu, és ben cert; allí ningú el coneixia, mes això no podia durar tota la vida.

Quan va ser al pont de la Rigala se’n recordà del seu passat, que cent cops li havia contat la Maria Rosa, i el cor li féu un salt amb el temor que la Niceta arribés a avorrir-lo.

Li semblà sentir gemecs tristíssims al fons de la riera, s’hi abocà per damunt de l’ampit, i en aquella mar de fosca sense remor ni termes, hi va veure dos punts lluminosos a manera de dos ulls que se’l miraven com si el xuclessin. Li agafà por i es posà a córrer bella estona.

En transposar un collet descobrí de cop dintre de la vall la claror esblanqueïda de l’envelat, mentre onades de l’aire li duien, tantost esmortuït tantost baladrer, els espinguets de la cobla. Allí la Niceta l’esperava. Del poble no se’n veia res, perdut com estava entre les tenebres. La cara del Nen Jueu resplendia d’alegria; s’oblidà de tot el que no fos la seva estimada, i en quatre bots que li semblaren quatre hores es trobà a la porta de l’envelat.

La cobla començava en aquell punt a refilar altra vegada i no va tenir temps sinó per a veure com un ballador s’enduia la Niceta. Tot seguit els ulls dels dos enamorats es trobaren donant-se la benvinguda: «Ja em tens aquí», varen dir els d’ell; «Que has trigat!», els d’ella. Mes si al primer volt la Niceta se’l mirà tota amorosa, no va ser així en tornar a passar, que li va clavar els ulls resseguint-lo de cap a peus sèria i estranyada, com si mai l’hagués vist fins aleshores; i ja no ballava, sinó que feia bracet de la parella, a qui decantava el cap per a escoltar millor les seves paraules. Ell, sense adonar-se del que veia, els anava seguint amb els ulls, aixecant-se de puntetes per a no perdre’ls entre aquella esbojarrada bellugadissa de barretines morades, de gorres negres i de caps engallats amb mocadors i llaços. Quan tornaren a passar pel seu davant la Niceta girà el cap per a no veure’l; qui allavors se’l mira en plena cara, desvergonyit i manxeto, va ser el seu ballador, que bé massa que el Nen Jueu el va conèixer.

Era aquell mateix xicot del seu poble a qui ell tant havia pegat en eixir d’estudi, i el seu enemic de sempre amb els seus cabells rojos, quals rínxols ara se li cargolaven damunt dels polsos. Una foguerada de sang li pegà a la cara i d’una grapada es refregà la barretina pel cap, que ni se la sentia.

En acabar aquell ball va córrer a on era la Niceta, qui al veure’l venir, dreta com estava, cuità a girar-se d’esquena, havent-se-les, per a dissimular, amb ses companyes: «Niceta!», només va poder exclamar, perquè ella li trencà la paraula dient-li amb veu desdenyosa i un xic enronquida, mirant-se’l per sobre l’espatlla: «Què vols?… Jo no sabia que fossis jueu! Déu ens en guard! Vés-te’n!» I s’esmunyí a on era sa mare perquè li clavés una agulla amb excuses que el mocador li voleiava.

El Nen Jueu s’estremí que anava a caure, i un sanglot se li aturà a la gola i l’ofegava. En girar-se es topà amb la mirada del seu enemic de tota la vida, que quadrat a la porta de l’envelat encara se’n reia. Se n’hi anà com un llamp, l’agafà pel coll i a empentes el tragué de la sala.

Quan la cobla sonà altre cop ja hi va ser amatent el xicot de pèl-roig al costat de la Niceta, enduient-se-la enmig d’aquella mar a cada punt més esvalotadora i arremolinada que la pols i el fum dels cigars enterbolia.

De cop brandà un tros de la tela de l’envelat com si a l’altra banda l’estiressin. Després guaità per un esqueix de la roba, quasi arran de terra, una cara que res d’humanal tenia; li tremolava la barba com d’un que es gela; la baga dels ulls estranyament oberts li rebotien enfora; tenia eriçats els cabells i el color com cera. La tela es va anar estripant cap amunt, el cap aixecant-se d’en terra. Darrere el cap eixí un coll, després un cos, i el Nen Jueu per fi de cap a peus, que avançà espitregat, la gorja oberta per una ampla ferida, d’on s’escapava tan aviat una glopada de sang com un brunzit rogallós igual al d’una caldera quan es desvapora. Els balladors van anar fixant-se en aquella fantàstica aparició; la cobla va anar parant, ara un instrument ara un altre. La Niceta arrencà un xiscle i es cobrí la cara amb el vano. Al seu galant ningú el veia com s’estremia. La gent tota quedà com glaçada. Ningú gosà aturar aquell mort que caminava, caminava cap a la Niceta gambejant penosament, balancejant els braços.

Quan hi va ser al davant, abans que ningú l’hi pogués privar, amb la mà bruta de sang li amorrà el vano a la cara, reculà tambalejant-se com un borratxo i caigué mort de bocaterrosa.

© de l’edició, Stroligut