sonets a orfeu sonet rainer maria rilke traducció català flaneur

Sonets a Orfeu – Rainer Maria Rilke

Sonets a Orfeu és un cicle de cinquanta-cinc poemes de l’escriptor austríac en llengua alemanya Rainer Maria Rilke. Van ser escrits el 1922 i publicats el 1923.

Flâneur en commemora el centenari amb la traducció dels sonets a càrrec de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago, que s’afegeix a la que tots dos traductors ja havien fet de les Elegies de Duino. A Stroligut en podeu llegir una tria.

////Més de Flâneur

sonets a orfeu sonet rainer maria rilke traducció català flaneur

Sonets a Orfeu

I: I

Un arbre es va elevar. Oh, pura elevació!
Canta Orfeu! Oh, arbre alt dins l’oïda!
I tot va callar. Però, fins en el silenci,
hi va haver un nou inici, senyal i transformació.

Animals de silenci sorgien al clar del bosc,
sortits de coves i nius;
i no era per astúcia ni per por
que estaven callats,

sinó perquè escoltaven. Brams, rugits, udols
semblaven petits en el seu cor. I on a penes
hi havia una cabana per acollir tot això,

un refugi dels més foscos desitjos
amb una entrada de marcs tremolosos,
tu els vas erigir un temple dins l’oïda


Da stieg ein Baum. O reine Übersteigung!

O Orpheus singt! O hoher Baum im Ohr!
Und alles schwieg. Doch selbst in der Verschweigung
ging neuer Anfang, Wink und Wandlung vor.

Tiere aus Stille drangen aus dem klaren
gelösten Wald von Lager und Genist;
und da ergab sich, daß sie nicht aus List
und nicht aus Angst in sich so leise waren,

sondern aus Hören. Brüllen, Schrei, Geröhr
schien klein in ihren Herzen. Und wo eben
kaum eine Hütte war, dies zu empfangen,

ein Unterschlupf aus dunkelstem Verlangen
mit einem Zugang, dessen Pfosten beben, –
da schufst du ihnen Tempel im Gehör.

I: VIII

Només en l’espai de la celebració
es pot donar el plany, la nimfa de la font del plor,
la que vetlla la nostra caiguda
perquè sigui clara sobre la mateixa roca

que sosté pòrtics i altars.
Mira, al voltant de les seves quietes espatlles
neix el sentiment de ser la més jove
entre les germanes d’esperit.

L’alegria sap, i la nostàlgia confessa.
Només el plany segueix aprenent; amb dits de noia
compta nit rere nit el mal antic.

Però tot d’una, maldestre i de biaix,
fa pujar la constel·lació de la nostra veu
al cel, que el seu alè no entela.


Nur im Raum der Rühmung darf die Klage

gehn, die Nymphe des geweinten Quells,
wachend über unserm Niederschlage,
daß er klar sei an demselben Fels,

der die Tore trägt und die Altäre. –
Sieh, um ihre stillen Schultern früht
das Gefühl, daß sie die jüngste wäre
unter den Geschwistern im Gemüt.

Jubel weiß, und Sehnsucht ist geständig, –
nur die Klage lernt noch; mädchenhändig
zählt sie nächtelang das alte Schlimme.

Aber plötzlich, schräg und ungeübt,
hält sie doch ein Sternbild unsrer Stimme
in den Himmel, den ihr Hauch nicht trübt.

II: I

Respirar, invisible poema!
Pur intercanvi permanent
entre el nostre ser i l’espai del món. Equilibri
en què rítmicament arribo a ser.

Única onada del mar
que gradualment soc;
tu, el més sobri de tots els mars possibles,
guany d’espai.

Quantes regions d’aquests espais ja han estat
dintre meu. Molts vents
són com el meu fill.

Aire, em reconeixes encara ple de llocs que van ser meus?
Tu que has estat escorça llisa,
rodonesa i fulla de les meves paraules.


Atmen, du unsichtbares Gedicht!

Immerfort um das eigne
Sein rein eingetauschter Weltraum. Gegengewicht,
in dem ich mich rhythmisch ereigne.

Einzige Welle, deren
allmähliches Meer ich bin;
sparsamstes du von allen möglichen Meeren, –
Raumgewinn.

Wieviele von diesen Stellen der Raume waren schon
innen in mir. Manche Winde
sind wie mein Sohn.

Erkennst du mich, Luft, du, voll noch einst meiniger Orte?
Du, einmal glatte Rinde,
Rundung und Blatt meiner Worte.

II: IV

Oh, és ell, l’animal que no existeix!
Ells no ho sabien, però n’estimaven
la gràcia, el caminar, el coll,
i la llum que li brillava en la mirada serena.

Cert, no existia. Però com que l’estimaven,
es va fer un animal pur. Sempre li deixaven espai,
i en aquest espai, reservat i clar,
va alçar el cap lleu i a penes va necessitar

existir. No el van nodrir pas amb gra,
només amb la possibilitat de ser.
I això li va donar tanta força, a l’animal,

que li va sortir un corn al front. Unicorn.
I tot blanc, es va acostar a una donzella,
i va ser en el mirall platejat i en ella.


O dieses ist das Tier, das es nicht giebt.

Sie wußtens nicht und habens jeden Falls
– sein Wandeln, seine Haltung, seinen Hals,
bis in des stillen Blickes Licht – geliebt.

Zwar war es nicht. Doch weil sie’s liebten, ward
ein reines Tier. Sie ließen immer Raum.
Und in dem Raume, klar und ausgespart,
erhob es leicht sein Haupt und brauchte kaum

zu sein. Sie nährten es mit keinem Korn,
nur immer mit der Möglichkeit, es sei.
Und die gab solche Stärke an das Tier,

daß es aus sich ein Stirnhorn trieb. Ein Horn.
Zu einer Jungfrau kam es weiß herbei –
und war im Silber-Spiegel und in ihr.

II: VII

Flors, per fi familiars a les mans que us arreglen
(mans de les noies d’ahir i d’avui),
que sovint jaieu a la taula del jardí, d’un extrem
a l’altre, desesmades i lleument ferides,

esperant l’aigua que encara us pot refer un cop més
de la mort tot just començada, i ara tornades
a alçar entre els pols de corrent impetuós
d’uns dits sensibles que acreixen el benestar

encara més del que us pensàveu; vosaltres, lleugeres,
quan us retrobeu al gerro escampant una lenta frescor
i exhalant la calidesa de les noies, com una confessió

de tèrbols i fatigosos pecats comesos al collir-vos,
establiu una nova relació que us uneix a aquelles
que en la florida són germanes vostres.


Blumen, ihr schließlich den ordnenden Händen verwandte,

(Händen der Mädchen von einst und jetzt),
die auf dem Gartentisch oft von Kante zu Kante
lagen, ermattet und sanft verletzt,

wartend des Wassers, das sie noch einmal erhole
aus dem begonnenen Tod, und nun
wieder erhobene zwischen die strömenden Pole
fühlender Finger, die wohlzutun

mehr noch vermögen, als ihr ahntet, ihr leichten,
wenn ihr euch wiederfandet im Krug,
langsam erkühlend und Warmes der Mädchen, wie Beichten,

von euch gebend, wie trübe ermüdende Sünden,
die das Gepflücktsein beging, als Bezug
wieder zu ihnen, die sich euch blühend verbünden.

II: XXIX

Callat amic de tantes llunyanies, sent
com el teu alè fa encara més gran l’espai.
En l’embigat de foscos campanars,
deixa’t sentir. Tot el que es nodreix de tu

s’enforteix amb aquest aliment.
Entra a la transformació i surt-ne.
Quina és la teva experiència més dolorosa?
Si el beure t’és amarg, fes-te vi.

Sigues, en aquesta nit de desmesura,
força màgica a la cruïlla dels teus sentits,
el sentit de la seva estranya trobada.

I si el que és terrenal t’ha oblidat,
digues a la terra callada: jo flueixo.
I a l’aigua que passa rabent: jo soc.


Stiller Freund der vielen Fernen, fühle,

wie dein Atem noch den Raum vermehrt.
Im Gebälk der finstern Glockenstühle
laß dich läuten. Das, was an dir zehrt,

wird ein Starkes über dieser Nahrung.
Geh in der Verwandlung aus und ein.
Was ist deine leidendste Erfahrung?
Ist dir Trinken bitter, werde Wein.

Sei in dieser Nacht aus Übermaß
Zauberkraft am Kreuzweg deiner Sinne,
ihrer seltsamen Begegnung Sinn.

Und wenn dich das Irdische vergaß,
zu der stillen Erde sag: Ich rinne.
Zu dem raschen Wasser sprich: Ich bin.