L’oci d’un filòsof és un recull de contes de l’escriptor, filòsof, assagista modernista contra corrent Cristòfor de Domènech. Va ser publicat el 1928, un any després de la mort de Domènech, per J. Horta.
L’edició comptava amb dibuixos del caricaturista Xavier Nogués. Per començar, en podeu llegir El mestre, conte que Domènech va dedicar a Salvat-Papasseit.
////Més contes de Cristòfor de Domènech
L’oci d’un filòsof
El mestre
I era un mestre dels minyons que ensenyava —pot ser més del que sabia. Era pobre, no tenia llibre de text, parlava poc, però escoltava com pocs saben escoltar. Una tarda, dolça com catalana, sota la pineda, vora la mar festosa, el mestre preguntà:
—Quina és la dolor més gran de la terra?
I un dels deixebles, bo i condormit en un so de mar festosa i condormida, respongué com si verament fos un saltimbanqui:
—Caure!
Suaument interrogà el mestre:
—Per què?
I el deixeble de respondre ràpid bon xic eixelebradament:
—Sia com vulla que hom caigui, una caiguda sempre embruta.
Molt mès recatadament insinuà, amb lentitud, el mestre:
—Fins quan hom cau en els amagats jardins, les flors brodant-se en el vellut de l’herba?
El deixeble, amb veu eixuta com un reny, replicà:
—Taquen les flors i àdhuc l’herba. El perfum és letàrgic. I tenyeix de tint inesborrable, el suc de l’herbei.
Amb finíssima impaciència objectà el mestre:
—Encara que no us feu mal?
Els deixebles, segurs, contestaren:
—Oh, mal! És pitjor no fer-se mal!
El mestre somrient exclamà:
—Pitjor?
Els deixebles, gais, sentenciaren un pic irònics:
—El que no es fa mal és mesell!
Reprengué el mestre sa bella calma en preguntar:
—Així doncs, quina seria la joia més gran de la terra?
Els deixebles, un poc admirats i malfiant-se del mestre, cantaren:
—La joia? Fer caure!
Ansiós, el mestre inquirí enèrgic:
—Fer caure! Fer caure què? Preciseu.
Els deixebles, quasi alegrois, bona mica despectius, digueren:
—Ah, mestre! Tot el que sia mestre i avantmestre! Tot domini!
I el mestre va insistir:
—Com, precisament tot el que sia mestre i avantmestre i domini?
Els deixebles, amb un cert menyspreu, digueren:
—És una pesada càrrega que només d’ahir i d’avui parli un mestre. I àdhuc l’aire del Domini és insuportable.
El mestre quasi sospirà:
—Ja só tan vell jo?
Els deixebles rigueren en dir:
—Tot el que no passa, passa.
El mestre en el trenc de la ira, llançà aquesta pregunta:
—I no us he ensenyat jo a dominar i a no aprendre res de mi, ni prendre’n?
Els deixebles, cruament, respongueren:
—És així que ja et sabem massa i et dominem!
Llavors empal·lidí el mestre, i amb veu trencada, ofegada d’emoció, exclamà:
—Teniu set de sang nova, de sang deixatada amb present i esdevenidor; set de sang amb sol mesclada, heliossada, ben divina?
Els deixebles, esdevinguts sobtadament homes, afirmaren:
—És aquesta nostra set, una set de sang nova i divina!
Tràgicament somreia el mestre humaníssim. I enfonsant la mà en el pit, d’una revolada, en va treure el cor, roig, brincador, que esbategava míser sota els dits com un ocell presoner. I la sang degotava…
L’acostà decidit a la boca i el mossegà. I el cor sospirava per a no gemegar.
La sang bullia damunt la terra irradiant una llum vermella com la del sol que es fonia a l’horitzó… I els deixebles, boca-terrosa, xuclaven aquella sang fresca, nova, restauradora, tota profit.
© de l’edició, Stroligut
