Un artista de l’endurança és un conte de Franz Kafka publicat per primer cop el 1922 i que el 1924 formà part d’un recull de narracions homònim.
A Stroligut en podeu llegir la traducció al català de Josep Murgades, de les Narracions completes, així com la novel·la A la colònia penitenciària i el conte El veredicte.
////Més Josep Murgades
Un artista de l’endurança
En els darrers decennis ha minvat molt l’interès per artistes de l’endurança. Mentre que abans sortia molt a compte això d’organitzar unes tals exhibicions sota direcció pròpia, ara avui dia és completament impossible. Eren uns altres temps. Llavors, a l’artista de l’endurança, li feia cas tota la ciutat; la participació s’incrementava de dia en dia; tothom volia veure l’artista de l’endurança com a mínim un cop diari; els darrers dies hi havia sempre abonats que se’ls passaven asseguts davant la gàbia enreixada; també de nit hi havia hores de visita, amb llum de torxes, per tal d’augmentar-ne l’efecte; els dies que feia bo la gàbia era posada a l’aire lliure, i llavors era especialment a la canalla a qui se’ls ensenyava l’artista de l’endurança; mentre que per a la gent gran aquest sovint només era un divertiment en què prenien part perquè estava de moda, la canalla, estupefacta i bocabadada, agafant-se de la mà els uns als altres per a major seguretat, se’l miraven com seia damunt tot de palla escampada, esblanqueït, amb una samarreta de color negre, les costelles sobresortints, menyspreant olímpicament una butaca que tenia a la vora; de tant en tant contestava preguntes tot assentint gentilment, tot esforçant-se a somriure, i també allargava el braç a través de la reixa, per tal que hom palpés la seva magresa; després, però, tornava a capficar-se en el seu entotsolament, no es preocupava de ningú ni de res, ni tan sols de les batallades —tan importants per a ell— d’un rellotge que constituïa l’únic moble de la gàbia; mirava només de fit a fit al seu davant, amb els ulls quasi clucs, i ara i adés glopejava una mica d’aigua d’un vaset diminut, per humitejar-se els llavis.
A banda els espectadors passavolants, hi havia sempre fixos uns guardians escollits pel públic, que curiosament acostumaven a ser escorxadors, la missió dels quals era d’observar de tres en tres nit i dia l’artista de l’endurança, a fi que no ingerís cap aliment d’amagat d’una manera o l’altra. Es tractava només, però, d’una formalitat adoptada per a la tranquil·lització de les masses, car els ja iniciats sabien bé prou que l’artista, durant l’època d’endurança, mai no hauria menjat res de res, en cap circumstància i tan sols sota coacció; l’honor de la seva art li ho prohibia. Naturalment que, això, no podia pas comprendre-ho tot guardià, i de vegades hi havia colles nocturnes de guardians que duien a terme la vigilància de manera molt laxa, s’aplegaven intencionadament en un racó allunyat i es submergien en el joc de cartes, amb l’evident propòsit d’atorgar a l’artista de l’endurança un petit refrigeri que, a l’entendre llur, podia extreure d’algun recapte amagat. Res no hi havia de més turmentador per a l’artista de l’endurança que aquests guardians; l’entristien profundament; li feien l’endurança terriblement difícil; de vegades, sobreposant-se a la seva debilitat, durant aquest torn de guàrdia, cantava tanta estona com podia, per tal de demostrar a la gent com era d’injust que sospitessin d’ell. Però això no servia de gaire cosa; l’admiraven llavors només per la seva destresa a cantar tot menjant. S’estimava molt més els guardians que es posaven a tocar de la reixa i que, no dant-se per satisfets amb el tèrbol enllumenat de la sala, l’enfocaven amb llanternes elèctriques que l’empresari posava a llur disposició. L’ofuscadora llum no el molestava pas gens, el que és dormir tampoc no podia, però sí abaltir-se una mica, amb qualsevol mena de llum i a tota hora, fins i tot quan la sala era plena de gent i de soroll. Estava d’allò més a gust disposat a passar-se tota la nit sense dormir, amb uns tals guardians; estava disposat a fer-hi broma, a explicar-los històries de la seva vida excursionista i a escoltar allò que ells li contaven, tot només per tal de mantenir-los desperts, per tal de demostrar-los que no tenia res de comestible a la gàbia i que endurava com cap d’ells no podia fer-ho. Quan era més feliç, però, era en fer-se de dia, quan els portaven un abundós esmorzar a compte seu i s’hi abocaven amb la fam d’homes sans que s’han passat la nit en vetlla. Hi havia gent, fins i tot, que volien veure en aquest esmorzar una manera indeguda d’influenciar els guardians, però això era fer-ne un gra massa, i quan hom els preguntava, a aquesta gent, si no voldrien pas encarregar-se de fer el torn de nit, només per la cosa en si i sense esmorzar, llavors es feien fonedissos, tot i persistir en llurs sospites.
Tot això, és clar, formava part de les suspicàcies indestriables del fet d’endurar. Ningú no estava en situació de passar-se ininterrompudament dies i nits a la vora de l’artista de l’endurança, ningú, doncs, no podia saber per haver-ho vist personalment si veritablement l’artista endurava sens falta i de manera ininterrompuda; només podia saber-ho el mateix artista, només ell podia ser alhora l’espectador completament satisfet de la seva endurança. Però hi havia un motiu pel qual no estava mai satisfet; si s’havia amagrit tant que alguns espectadors s’havien d’estar ben a pesar seu d’anar a les exhibicions per no suportar l’aspecte que feia, això no era pas per l’endurança, sinó perquè s’havia amagrit d’insatisfacció envers si mateix. Només ell sabia, i no pas cap altre iniciat, com era de fàcil endurar. Era la cosa més senzilla del món. No és pas que s’ho callés, ell, però no el creien, en el millor dels casos el tenien per modest, encara més sovint, però, el tenien per àvid de notorietat o bé per un trampós, a qui resultava certament fàcil d’endurar perquè sabia com fer-s’ho fàcil i que endemés tenia la barra de confessar-ho a mitges. Ell no podia pas prendre-s’ho d’altra manera, això, en el transcurs dels anys s’hi havia acabat acostumant, però interiorment aquesta insatisfacció el corroïa, i encara mai, mai no havia abandonat voluntàriament la gàbia després d’un període d’endurança, això calia reconèixer-li-ho. Com a termini màxim d’endurança havia fixat l’empresari el de quaranta dies, i no deixava que endurés més temps, ni tan sols en les grans ciutats, car tenia els seus bons motius. D’acord amb l’experiència, era aproximadament uns quaranta dies que hom podia esperonar l’interès d’una ciutat per mitjà de més i més reclams, però després el públic començava a fallar, l’assistència minvava ostensiblement; és clar que, en aquest sentit, s’apreciaven petites diferències segons les ciutats i els països, però per regla general el termini màxim era de quaranta dies. És a dir, que el dia que feia quaranta obrien la porta de la gàbia, envoltada de garlandes de flors, tota una multitud entusiasta d’espectadors omplia l’amfiteatre i una banda militar feia música, dos metges entraven dins la gàbia i procedien a fer-li la revisió mèdica oportuna a l’artista de l’endurança, n’anunciaven els resultats a tota la sala per mitjà d’un altaveu, i, a l’últim, feien cap dues senyoretes, felices perquè les acabaven d’escollir per sorteig, disposades a fer descendir de la gàbia l’artista de l’endurança, uns pocs graons, fins on havia estat parada una tauleta amb un àpat de malalt acuradament seleccionat. I llavors, en aquell instant, l’artista sempre s’hi resistia. Ben cert que posava encara voluntàriament els braços ossuts en les mans que li allargaven sol·lícites inclinades vers ell totes dues dames, però, aixecar-se, no volia fer-ho pas. ¿Per què deixar d’endurar justament ara, després de quaranta dies? Encara hauria aguantat més temps, un temps il·limitat. ¿Per què desistir-ne justament ara, quan es trobava al punt dolç de l’endurança, quan encara ni tan sols no hi havia arribat, al punt més dolç? ¿Per què hom l’en volia privar, de la fama que li pervindria si continuava endurant, de la fama no ja tan sols de ser el més gran artista endurador de tots els temps, cosa que probablement ja era, sinó del mateix fet de superar-se a si mateix fins a l’inconcebible? I és que la seva capacitat d’endurar no coneixia límits. ¿Per què tota aquesta multitud, que tant deia admirar-lo, no tenia més paciència amb ell? Si ell aguantava de continuar endurant, per què no podia també aguantar-ho la multitud? Ell també n’estava, de cansat, però ara, quan seia tan a gust damunt la palla, havia de posar-se dempeus i anar a menjar, cosa que només de pensar-hi ja li feia venir basca, una basca que reprimia penosament per consideració a les dames. I guaitava llavors amunt, als ulls de les dames, aparentment tan cordials però en realitat tan cruels, i brandava el cap pesant sobre el coll afeblit. Aleshores s’esdevenia el mateix de sempre. Feia cap l’empresari, en silenci —la música feia impossible qualsevol discurs— enlairava els braços per sobre l’artista de l’endurança, com si invités el cel a contemplar la seva obra aquí damunt la palla, aquest deplorable màrtir, cosa que certament era l’artista de l’endurança, per bé que en un altre sentit; llavors agafava l’artista per la cintura, tot posant-hi una cura exagerada, per fer creïble que se les havia d’heure amb una mena d’objecte fàcilment trencadís, i, després d’haver-lo sacsejat dissimuladament una mica, de manera que a l’artista li trontollaven involuntàriament cames i mig cos en amunt, el lliurava a les dames, esdevingudes ja mentrestant més pàl·lides que un mort. A partir d’aquell moment l’artista de l’endurança ja ho tolerava tot; el cap se li gronxava per damunt el pit, com si hi hagués anat a parar rodolant i s’hi aguantés de manera inexplicable; tenia el cos com esvorancat; l’instint d’autoconservació li feia ajuntar amb força les cames a l’altura dels genolls, peuejava el terra com si aquest no fos ben de debò, com si, l’autèntic, encara l’hagués de trobar; i tot el llast del cos, ben minso, d’altra banda, recolzava sobre una de les dames, que, en demanda d’auxili, esbufegant —no se l’havia pas imaginat així, ella, aquest càrrec honorífic—, estirava el coll tant com podia, per tal de protegir si més no la cara de tot contacte amb l’artista de l’endurança; després, però, com que no se’n sortia, i com que la seva més afortunada companya no la socorria i es limitava tremolosa a dur agafat per la mà el farcellet aquell d’ossos de l’artista endurador, esclafia en plors davant l’engrescada riota del públic de la sala, fins que era rellevada per un criat prest ja de feia estona. Llavors arribava el moment del menjar, i l’empresari n’administrava una mica a l’artista, en un estat d’endormiscament mig desmaiat, tot garlant faceciós per tal de desviar l’atenció del públic de la situació en què aquest es trobava; llavors era fet en honor del públic un brindis aparentment xiuxiuejat per l’artista a l’empresari; l’orquestra ho reforçava tot amb una gran xarangada, la gent se n’anava cadascú pel seu cantó, i ningú no tenia dret a sentir-se insatisfet amb el que havia vist, ningú, només l’artista de l’endurança, sempre només ell.
Així va viure molts anys, amb breus i regulars intervals de descans, en una glòria aparent, respectat per tothom, però amb tot i això quasi sempre emmelangit, melangia que no feia sinó incrementar-se pel fet que ningú no sabia prendre-se’l seriosament. Amb què podia hom consolar-lo? ¿Què li quedava per a desitjar? I, si algun cop trobava un bon jan que el planyia i que volia explicar-li que probablement la seva tristor provenia de l’endurança, llavors podia esdevenir-se, especialment si estava ja en període molt avançat d’endurança, que l’artista respongués amb un esclat de ràbia i que, per a més gran horror de tothom, comencés a clavar batzacades a la gàbia com un animal. Per a unes tals situacions, tanmateix, tenia l’empresari un sistema de càstig que aplicava ben de grat. Disculpava l’artista de l’endurança davant tot el públic congregat, admetia que aquella excitabilitat, incomprensible per a gent ben peixada, era motivada només per l’endurança, cosa que feia dispensable el comportament de l’artista; llavors també, en relació amb tot això, calia explicar la pretensió de l’artista segons la qual ell podria endurar encara molt més llargament que no endurava; l’empresari lloava l’alta aspiració, la bona voluntat, la gran abnegació contingudes en aquesta pretensió; però tot seguit, també, l’empresari cercava de contradir una tal pretensió pel simple mitjà d’exhibir unes fotografies, que alhora eren venudes, en les quals hom veia l’artista en el quarantè dia d’endurança, estenallat al llit, esvaït de defalliment. Aquest capgirament enervant de la veritat, tot i que li era de sobres conegut, repetit com era sempre en semblants circumstàncies, resultava excessiu per a l’artista de l’endurança. El que no era sinó conseqüència de l’acabament prematur de l’endurança, era presentat aquí com si en fos la causa! Contra aquesta incomprensió, contra aquest mur d’incomprensió, era impossible de lluitar-hi. Crèdul, ple de bona fe, parava sempre àvidament orella al que deia l’empresari a l’altra banda de la reixa, però quan aquest treia les fotografies a la llum, llavors se n’apartava, es deixava caure sanglotant damunt la palla, i el públic, tranquil·litzat, podia tornar a acostar-s’hi i a contemplar-lo.
Quan els qui havien estat testimonis d’unes tals escenes hi pensaven retrospectivament uns pocs anys després, se’ls feien sovint incomprensibles, inimaginables. Car en l’endemig s’havia produït el fort canvi ja al·ludit; s’havia esdevingut gairebé en sec; podia obeir a raons més profundes, però ¿a qui li importava d’inquirir-les?; el cert i positiu és que un bon dia el fins llavors consentit artista de l’endurança es va veure abandonat per les multituds àvides d’esbarjo, que s’estimaven més d’afluir cap a d’altres espectacles. Encara un cop més va fer l’empresari amb ell una gira per mig Europa, a veure si per lla retrobaven l’interès d’antany; tot fou en va; en virtut d’una mena de tàcit acord, havia sorgit arreu una aversió contra el número de l’endurança. Naturalment que això no havia pas pogut produir-se en realitat tan en sec, hom començava ara de recordar-se de certs símptomes premonitoris no prou observats en llur moment, encara en plena embriaguesa d’èxits, no prou reprimits, però ara era ja massa tard per a emprendre-hi res en contra. És clar que més tard o més d’hora tornaria a venir una bona època per a l’endurança, però això tampoc no era pas cap consol per als qui havien de viure de l’avui. ¿Què podia fer l’artista de l’endurança, doncs? Ell, que havia estat victorejat per milers de persones, no podia pas exhibir-se en barraques de fira, i per agafar un altre ofici no era ja tan sols massa vell, sinó que estava també a més massa fanàticament lliurat a la pràctica de l’endurança. Així, doncs, va acomiadar-se de l’empresari, el company d’una carrera sense parió, i va deixar-se enrolar per un gran circ; per respecte i consideració a la seva susceptibilitat ni tan sols no va mirar-se les clàusules del contracte.
Un gran circ, amb tota la immensa quantitat d’aparells i de persones i d’animals que s’hi complementen i s’hi contrapesen els uns als altres, pot tenir necessitat de tothom i a tota hora, també d’un artista de l’endurança, sempre i tant que les seves exigències siguin modestes, és clar, i a més a més, en aquest cas especial, no era únicament l’artista de l’endurança l’enrolat sinó també la seva gran anomenada d’antany; sí, ben cert, atesa la singularitat d’aquesta art que no decreixia en qualitat pel fet d’acréixer-se l’edat de l’artista que l’exercia, hom no hauria pogut ni tan sols afirmar que un artista escarrassat, incapaç de restar a l’altura del seu fer artístic, havia volgut refugiar-se en una feina reposada de circ, sinó tot al contrari, el mateix artista assegurava, cosa altrament del tot creïble, que ell podia endurar tant o millor que abans, encara més, arribava fins i tot a pretendre que si el deixaven fer a voluntat seva —i tothom li ho prometia sense més ni més— era justament ara que deixaria el món sorprès i admirat amb tota raó; una pretensió, aquesta, que, atesa la disposició general regnant a l’època, i que l’abrandat artista fàcilment oblidava, no podia sinó suscitar un somriure entre la gent del ram.
En el fons, però, l’artista de l’endurança no perdia de vista quines eren les condicions reals i acceptava com a lògic que no el fessin figurar com a número destacat al bell mig de la pista del circ, i que l’instal·lessin a fora, en un lloc d’altra banda força accessible, a la vora de les quadres. Uns rètols grossos i encolorainats envoltaven la gàbia i anunciaven el que s’hi veia. Quan durant el descans el públic s’afanyava cap a les quadres, a veure-hi els animals, era quasi inevitable de no passar per davant l’artista de l’endurança i no aturar-s’hi una mica, i hom hi hauria restat potser més estona si els qui venien darrere a través de l’estret corredor, i no entenien el perquè d’aquesta demora en el camí cap als delejats estables, no haguessin fet impossible una contemplació més llarga i reposada. Aquest era el motiu pel qual aquestes hores de visita, que eren naturalment el desitjat objectiu vital de l’artista de l’endurança, el fessin alhora tremolar. A la primeria només esperava aquests descansos; veia acostar-se il·lusionat la multitud, fins que per fi va convèncer-se —ni l’autoengany més obstinat i gairebé conscient no podia tancar els ulls a l’evidència— que la majoria d’aquella gent no eren, deliberadament i sense excepció, sinó visitants declarats dels estables. I aquesta visió de quan es trobaven encara lluny continuava essent la més bella. Car quan se li atansaven l’anava enrondant tota la cridòria i insults dels dos bàndols que indefectiblement es formaven: el dels qui volien mirar-se amb tota calma l’artista de l’endurança, no pas per comprensió, sinó per caprici i per obstinació —bàndol que aviat li resultà el més penós i violent—, i el dels qui primer de tot volien anar a parar als estables. Tan bon punt havia passat el primer grup de gentada venien els endarrerits, i aquests, que ja no es veien privats d’aturar-s’hi tanta estona com volguessin, hi passaven fent grans gambades i adreçant-li només un cop d’ull fugisser per tal de ser a temps de veure els animals. I no era pas un afortunat atzar massa freqüent que hi fes cap un pare de família amb els seus fills, assenyalés amb el dit l’artista de l’endurança i els expliqués detingudament de què es tractava, alhora que els contava d’anys passats, de quan ell havia estat en exhibicions semblants però incomparablement més formidables, i aleshores la canalla, mancada de la suficient preparació tant per part de l’escola com de la vida, es quedava certament sense haver-ho entès —¿quin significat podia tenir per a ella això d’endurar?—, però la lluïssor dels seus ulls inquisidors traïa l’arribada d’uns nous temps més pròdigs. Potser, es deia llavors de vegades l’artista de l’endurança, tot aniria una mica millor si el lloc on es trobava no fos tan a la vora dels estables. Amb això es facilitaria a la gent que no parlessin de com el feria i de com constantment l’afligia la fortor que es desprenia dels estables, el neguit dels animals durant les nits, el tragineig amunt i avall de trossos de carn crua per als animals de presa, els brams que feien quan els peixien. Però no gosava presentar-se amb reclamacions davant la direcció; al capdavall havia d’agrair als animals la gran quantitat de visitants, entre els quals sempre n’hi havia algun o altre que parés esment en ell, i, a més, aneu a saber on l’amagarien ara, si feia la direcció avinent de la seva existència i, alhora, doncs, del fet que, comptat i debatut, no era sinó un obstacle en el camí que menava als estables.
Un petit obstacle, tanmateix, un obstacle cada cop més petit. Hom es va avesar a l’extravagància que suposava voler cridar l’atenció en aquests temps d’avui dia sobre un artista de l’endurança, i aquest avesament fou la seva sentència definitiva. Ja podia endurar tant com pogués —i així ho feia efectivament—, que res no podria salvar-lo, tothom li passava de llarg pel costat de la gàbia. Intenteu d’explicar a algú l’art de l’endurança! Hom no podrà fer-li-ho entendre a ningú que no ho hagi sentit. Aquells rètols tan bonics es van anar tornant bruts i il·legibles, els van arrencar, a ningú no se li va acudir de posar-n’hi de nous; la pissarreta amb la xifra dels dies que portava d’endurança, escrupolosament renovada als primers temps un cop cada dia, va continuar essent llargament la mateixa, incanviada, perquè després de les primeres setmanes al personal se li va fer enutjosa fins i tot aquesta feina tan senzilla; i, així, l’artista va continuar endurant, ben cert, tal com havia somiat abans tantes vegades, i va reeixir-hi sense gens d’esforç, segons ja havia predit aleshores, però ningú no va comptar-ne els dies, ningú, ni tan sols el mateix artista sabia ja com era d’alt el seu rendiment endurador, i va començar a donar-se mal cor. I si algun cop un desvagat s’aturava davant la gàbia, es reia de l’antiquada xifra i parlava de trampa, no feia, en aquest sentit, sinó dir la mentida més estúpida que haurien pogut trobar la indiferència i la malvolença innata, car l’artista de l’endurança no estafava ningú, ell treballava honradament, era el món qui li estafava la recompensa que tenia merescuda.
Van continuar passant tanmateix molts dies, fins que també això es va acabar. Un dia la gàbia li va cridar l’atenció a un guarda, que li va preguntar a un empleat per què la deixaven allí inservible, i amb tot de palla podrida dintre, aquella gàbia, encara en tan bon estat; ningú no sabé donar-li’n raó, fins que un, amb ajuda de la pissarra de les xifres, va recordar-se de l’artista de l’endurança. Van furgar la palla amb uns pals i van trobar-l’hi. «¿Encara endures?», va preguntar el guarda, «¿quan acabaràs d’una vegada?» «Perdoneu-me tots», va mussitar l’artista de l’endurança; només va sentir-lo el guarda, que parava orella a tocar de la reixa. «Oh, i tant!», va dir el guarda, tot posant-se el dit a la templa i fent-lo girar per tal d’indicar al personal l’estat en què es trobava l’artista endurador, «et perdonem». «Sempre he volgut que admiréssiu la meva endurança», va dir l’artista. «També l’admirem, prou», va dir el guarda complaent. «No l’heu d’admirar, però», va dir l’artista de l’endurança. «Bé, doncs aleshores nо l’admirem», va dir el guarda, «però ¿perquè no l’hauríem d’admirar?» «Perquè haig d’endurar, no puc fer altrament», va dir l’artista de l’endurança. «Ves per on, aquest», va dir el guarda, «¿i per què no pots fer altrament?» «Perquè jo», va dir l’artista de l’endurança aixecant una mica el caparró i fent morrets com si anés a fer un petó, ben a cau d’orella del guarda per tal que no se’n perdés res, «perquè jo no he pogut trobar el menjar que m’agradés. Si l’hagués trobat, ja em pots ben creure, no hauria pas fet cap número endurador, jo, i m’hauria atipat tant com tu i com tothom.» Aquestes van ser les darreres paraules, però encara en el seu esguard trencat hi havia la ferma convicció, per bé que ja no gens orgullosa, de continuar endurant.
«Va, vinga, endreceu-ho tot, ara!», va dir el guarda, i van sebollir l’artista de l’endurança conjuntament amb la palla. A la gàbia, però, hi van posar una jove pantera. Era un esbarjo, fins per al sentit més esmussat, de veure regirar-se aquest animal salvatge en aquella gàbia tan llargament desolada. No li feia falta res. L’aliment que li agradava, l’hi duien els guardians sense pensar-s’hi gaire; no semblava enyorar-se ni de la llibertat; aquest cos noble proveït de tot el necessari semblava portar la llibertat amb si; semblava tenir-la encastada en un lloc o altre dels ullals; i la joia de viure li sortia amb una tal ardor de dins la gorja que no resultava gens fàcil als espectadors d’encarar-s’hi. Però van sobreposar-se, s’apinyaren al voltant de la gàbia i ja no van voler bellugar-se’n.
© de la traducció, Josep Murgades