el veredicte català franz kafka josep murgades català narracions completes quaderns crema

El veredicte – Franz Kafka

Das Urteil (1912) és un dels millors relats de Franz Kafka, i també el més controvertit. A Stroligut podeu llegir-ne la traducció de Josep Murgades que es va publicar el 1982 a les Narracions Completes de Quaderns Crema, dos volums que aplegaven tota la narrativa breu de l’escriptor txec.

Sobre la traducció:

Així, doncs, com formulava explícitament Gabriel Ferrater en l’escrit introductori a la seva traducció de Der Prozess (El procés, Barcelona, 1966), també per a mi «la literalitat ha estat l’article de la meva fe» i, alhora, també he respectat, per idèntiques raons a les adduïdes per Ferrater, «la manera alemanya de marcar tipogràficament el diàleg» […]

Nota liminar de Josep Murgades a l’edició de Narracions completes de Franz Kafka

Era un matí de diumenge al punt més dolç de la primavera. Georg Bendemann, un jove comerciant, estava assegut a la seva cambra, situada en el primer pis d’una d’aquelles cases baixes i de construcció lleugera arrenglerades en fila tot al llarg del riu, quasi només diferenciades en alçada i en coloració. Acabava d’enllestir una carta adreçada a un seu amic de joventut resident a l’estranger, i després d’haver-la doblegada amb enjogassada lentitud va guaitar, els colzes damunt l’escriptori, a través de la finestra en direcció al riu, cap al pont i els turons tènuement reverdits de l’altra riba.

Reflexionava sobre com aquest amic, insatisfet amb les perspectives que havia tingut de tirar endavant a casa seva, havia acabat anant-se’n ja de feia anys a Rússia. Ara tenia un negoci a Petersburg que, a la primeria, havia rutllat d’allò més bé, però que ja de feia temps semblava haver-se estancat, segons deplorava l’amic en les seves visites, cada cop més espaiades. S’escarrassava, doncs, inútilment en terra estrangera, la seva barba, deixada créixer a la usança d’aquells indrets, no bastava a amagar del tot uns trets facials sobradament coneguts des de la infantesa, l’esgrogueïment dels quals indicava un estat malaltís en augment. Segons explicava, amb la colònia de compatriotes seus establerts igualment allí, no hi tenia cap contacte pròpiament dit, de la mateixa manera que tampoc no tenia quasi gens de tracte social amb famílies nadiues, i d’aquí que es preparés ja per a un fadrinatge definitiu.

¿Què se li podia escriure a un home així, que s’havia quedat evidentment encallat i al qual hom estava en situació de plànyer però no pas d’ajudar? ¿Calia potser aconsellar-li de tornar a casa, de traslladar novament aquí la seva existència, de reprendre les antigues relacions amb les amistats —cosa, aquesta, per a la qual no hi havia el menor inconvenient— i de confiar plenament en l’ajuda dels amics? Això, tanmateix, no significava altra cosa que dir-li alhora, de manera no per més endolcida menys mortificant, que tots els seus intents fins ara havien desembocat en el fracàs, que li calia deixar-los córrer d’una vegada, que havia de retornar i que s’havia de deixar sotjar per tothom amb ulls com taronges i en qualitat de retornat per sempre més, que només els seus amics n’entendrien alguna cosa, de tot plegat, i que ell no era sinó un nen gran que s’havia de limitar a seguir els afortunats amics que havien estat a casa. I, a més, ¿tenia pas per ventura raó de ser el blasme que hauria calgut fer-li? Potser la temptativa de fer-lo tornar a casa ni tan sols no reeixiria —ell mateix afirmava que ja no entenia les condicions de la vida del seu propi país—, i continuaria malgrat tot en terra estrangera, amargat per aquests consells i cada cop més i més allunyat dels amics. Si, per contra, però, es decidia a fer-ne cas, i se sentia abatut no pas per la deliberació de ningú sinó pels mateixos esdeveniments, i no es trobava a gust ni amb els seus amics ni amb sense, i experimentava avergonyiment i confusió, i deixava de tenir llar i amics, llavors, en aquest cas, ¿no li hauria estat molt millor de restar on es trobava ara, en terra estrangera? ¿Fins a quin punt podia hom creure que en unes tals circumstàncies ell aconseguiria efectivament de reeixir?

Per tots aquests motius, i en el supòsit que hom volgués continuar mantenint-hi la relació epistolar, no podien notificar-se-li aquelles coses que hom hauria comunicat sense la menor reserva als coneguts més llunyans. Ja feia més de tres anys que l’amic no havia estat a casa seva i, precàriament, explicava aquesta absència en base a la inseguretat de les condicions polítiques imperants a Rússia i a la impossibilitat subsegüent d’abandonar ni que fos per poc temps el seu petit negoci, per bé que mentrestant centenars de milers de russos voltessin tranquil·lament pel món. En el transcurs d’aquests tres anys, però, havien canviat per a Georg moltes coses. De la defunció de la mare de Georg, esdevinguda feia uns dos anys i d’ençà de la qual vivia en règim d’administració conjunta amb el seu pare, l’amic bé prou que se n’havia assabentat encara, i li n’havia expressat el condol per carta amb una eixutesa tal que només era justificable pel fet que, de lluny estant, la pena per un esdeveniment d’aquesta mena resulta inimaginable. De llavors ençà Georg s’havia posat de ferm en el seu negoci, com en totes les altres coses. Potser el pare, en voler fer sempre prevaler en el negoci només la seva opinió, l’havia privat de lliurar-se en vida de la mare més plenament a aquesta activitat; potser el pare, d’ençà de la mort de la mare i a desgrat de continuar treballant en el negoci, s’havia tornat més retret; potser hi jugaven un paper d’allò més important tot un seguit d’atzars sortosos —cosa d’altra banda molt probable—; en tot cas, tanmateix, el cert i positiu és que en aquests dos anys el negoci havia crescut inesperadament, havia calgut doblar el personal, el conjunt global de les operacions realitzades s’havia quintuplicat, eren a les envistes de nous progressos.

L’amic, però, no tenia esment de tot aquest canvi. Abans, potser per darrera vegada en aquella carta de condol, havia volgut persuadir Georg d’emigrar també cap a Rússia, i s’havia estès parlant de les perspectives existents a Petersburg per al tipus de negoci que tenia Georg. Les xifres adduïdes eren exigües davant les dimensions que just ara començava d’atènyer el negoci de Georg. Aquest, però, no havia tingut ganes d’escriure al seu amic parlant-li dels seus èxits comercials, i si ara ho hagués fet hauria causat un efecte tot estrany.

Georg, doncs, va limitar-se a escriure a l’amic tot d’incidents insignificants, tal com aquests poden arribar a amuntegar-se desordenadament en el record un tranquil matí de diumenge. No volia altra cosa sinó deixar inalterada la visió que s’havia fet l’amic de la ciutat natal i amb la qual s’havia ja avingut durant tot aquell període d’absència. I així va passar-li a Georg, que, en tres cartes distintes i molt espaiades entre elles, va comunicar tres vegades a l’amic el prometatge d’un tipus que els era del tot indiferent amb una noia no menys indiferent, fins que l’amic, ben contràriament a la intenció de Georg, va començar a interessar-se per aquesta curiositat.

Georg més s’estimava, però, escriure-li unes tals coses que no pas confessar-li que ell mateix s’havia compromès feia un mes amb la senyoreta Frieda Brandenfeld, una noia de família benestant. Sovint parlava amb la seva núvia d’aquest amic i de l’especial relació epistolar que hi mantenia. «Aleshores no podrà pas venir a la nostra boda», deia ella, «i, tanmateix, tinc el dret de conèixer tots els teus amics.» «No el vull molestar», responia Georg, «no m’entenguis malament, probablement sí que vindria, almenys així ho crec, però se sentiria forçat i perjudicat, potser m’envejaria i es tindria per insatisfet i per incapaç de bandejar mai més aquesta insatisfacció, hauria de tornar-se’n altre cop tot sol. Sol, ¿saps el que és això?» «Sí, bé, però ¿no pot assabentar-se’n a través d’un altre mitjà, del nostre casament?» «Això, certament, no puc pas impedir-ho, però atès el seu mode de viure és altament improbable.» «Tenint aquesta mena d’amics, Georg, no t’hauries hagut de prometre.» «Sí, és culpa de tots dos; però el que és ara no voldria pas que se’m presentés tot plegat d’altra manera.» I quan ella un dia, panteixant sota els seus besos, va retreure-li encara: «Tota aquesta història em mortifica ben de debò», ell va acabar per considerar del tot innocu de comunicar-li-ho al seu amic. «Sóc així i així cal que em prengui», va dir-se, «no puc pas desprendre de mi una altra persona que fos més apropiada per a l’amistat amb ell que no pas ho sóc jo.»

I, efectivament, en la llarga carta escrita aquell matí de diumenge, va informar el seu amic del ja consolidat prometatge amb els següents termes: «M’he guardat la millor nova per al final. M’he promès amb la senyoreta Frieda Brandenfeld, una noia de família benestant establerta ací ja de molt després de la teva partença, la qual, doncs, tu a penes deus poder conèixer. Ja hi haurà oportunitat de donar-te més cabal esment sobre la meva núvia, basti’t de saber per avui que sóc d’allò més feliç i que en la nostra relació mútua només haurà canviat el fet que, a partir d’ara, per comptes de tenir un amic d’allò més corrent, tindràs un amic feliç. Trobaràs endemés en la meva núvia, que m’encarrega de saludar-te cordialment en nom seu i que aviat t’escriurà personalment, una amiga sincera, cosa que no és mancada de valor per a un fadrí com tu. Ja sé que són molts els impediments amb què et trobes per tal de retornar i visitar-nos, però ¿no fóra justament la meva boda l’oportunitat més adient per a llançar-los tots per la borda? Sigui com sigui, però, actua com millor et sembli i sense cap mena de compliments.»

Amb aquesta carta a la mà s’havia estat Georg llarga estona assegut al seu escriptori, la cara girada vers la finestra. A penes havia contestat amb somriure fugisser a un conegut que l’havia saludat en passar per baix al carrer.

A l’últim va posar-se la carta a la butxaca, va sortir de la seva cambra i, després de passar per un petit corredor, va fer cap a la cambra de son pare, en què feia mesos que no havia estat. De fet, no n’hi havia pas tampoc cap necessitat, car veia i tenia tracte amb son pare a totes hores, al negoci, dinaven plegats en un restaurant i, al vespre, per bé que cadascun s’ho agencés al seu gust i manera, acostumaven a seure una estoneta a la sala d’estar llegint sengles diaris, sempre i tant que Georg, com s’esdevenia sovint, no estigués juntament amb amics o, com era en l’actualitat el cas, visitant la seva núvia.

Georg va sorprendre’s de comprovar com estava de fosca la cambra del pare en un matí tan assolellat com aquell. L’alta paret que hi havia a l’altra banda del pati tan estret projectava tota aquella ombrositat. El pare seia al costat de la finestra, en un racó guarnit amb tot de records diversos de la difunta mare, i llegia el diari, que tenia desplegat de biaix davant els ulls a fi d’intentar contrarestar alguna feblesa òptica de què devia patir. Damunt la taula hi havia encara les sobres d’un esmorzar del qual semblava haver estat consumit ben poc.

«Ah, hola, Georg», va dir el pare, i li va sortir a l’encontre. El seu gruixut batí va obrir-se li en caminar i els faldons van aixecar-se d’una revolada —«el meu pare és encara un gegantàs», va dir-se Georg.
«La foscor que hi ha aquí és aclaparadora», va dir llavors.
«Sí, prou que està fosc», va contestar el pare.
«La finestra, també l’has tancada?»
«Més m’ho estimo així.»
«Fa molta calor fora», va dir Georg, com un reble al que havia dit, i s’assegué.

El pare va enretirar el servei de l’esmorzar i va dipositar-lo damunt una calaixera.

«En realitat només volia dir-te», va prosseguir Georg, que observava esmaperdut tots els moviments del vell, «que acabo de notificar el meu prometatge a Petersburg.» Va estirar una mica la carta fora de la butxaca i va deixar-la-hi caure novament.
«¿Com vols dir a Petersburg?», va preguntar el pare.
«A l’amic que hi tinc», digué Georg cercant els ulls del pare. «Al negoci és tot un altre», va pensar, «ben diferent d’aquest que aquí s’està tot aclofat i amb els braços creuats sobre el pit.»
«Ja. Al teu amic», va dir el pare amb èmfasi.
«Tu ja prou que ho saps, pare, que de primer no volia dir-li res del meu prometatge. Per consideració, no pas per cap altre motiu, altrament. Tu mateix ho saps, és un home difícil. Vaig dir-me que d’alguna altra banda pot bé prou assabentar-se del meu prometatge, encara que això sigui ben poc probable, atès el seu mode de viure, i jo no puc impedir-ho, però almenys que no se n’assabentés a través a meu.»
«¿I, el que és ara, t’hi has repensat?», va preguntar el pare, alhora que posava el diari damunt l’ampit de la finestra i a sobre d’aquest les ulleres, que estrenyia amb la mà.
«Sí, ara m’hi he repensat. Si ell és un meu bon amic, vaig dir-me, llavors és el meu feliç prometatge també per a ell un motiu de felicitat. I per això ja no he vacil·lat més a notificar-li-ho. Però abans de tirar la carta he volgut dir-t’ho.»
«Georg», va dir el pare tot eixamplant la seva desdentegada boca, «escolta’m! M’has vingut a veure a causa d’aquest afer i per tal de consultar-m’ho. Això sens dubte t’honra. Però no és res, és encara pitjor que no res, si ara no em dius tota la veritat. No vull remenar coses que no vénen a tomb. D’ençà de la mort de la nostra estimada mare s’han produït certes coses desagradables. Potser també els arribarà l’hora i potser arribarà més aviat que no ens pensem. Al negoci hi ha quelcom que se m’escapa, potser no m’hi és amagat res —no vull pas ara emetre la suposició que se m’hi amagui res—, ja no tinc prou forces, la meva memòria fluixeja, ja no tinc cop d’ull per a tantes i tantes coses. Això és conseqüència, en primer lloc, del mateix decurs seguit per la natura, i, en segon lloc, del fet que la mort de la nostra mareta m’ha abatut molt més que no pas a tu. Però, per no sortir-nos d’aquesta qüestió, d’aquesta carta concretament, et demano, Georg, que no m’enganyis. És una petitesa, no paga la pena d’un sospir, no m’enganyis, doncs. ¿De debò que tens aquest amic a Petersburg?»

Georg va aixecar-se perplex. «Deixem estar els meus amics. Mil amics no basten a substituir el meu pare. ¿Saps què penso? No tens prou cura de tu mateix. I la teva edat exigeix els seus drets. M’ets imprescindible en el negoci, això ja ho saps d’allò més bé, però si el negoci havia d’amenaçar la teva salut, el plego demà mateix per sempre més. Això no pot continuar així. T’hem de trobar un altre mode de vida. Radicalment diferent. Estàs aquí assegut a les fosques quan a la sala d’estar tindries tot de llum. Piques només una mica de l’esmorzar però sense acabar-te’l ni enfortir-te. Estàs assegut amb la finestra tancada quan l’aire et faria tant de bé. No, pare, això no pot continuar així. Aniré a buscar el mateix i seguirem les seves prescripcions. Intercanviarem les cambres, tu t’instal·laràs a la del davant, jo en aquesta d’aquí. Per a tu això no suposarà cap variació, tot el que hi tinguis ho transportarem a l’altra. Però ja tindrem temps per a tot això, ara el millor que pots fer és gitar-te, et cal tranquil·litat i repòs. Vine, t’ajudaré a desvestir-te, ja veuràs si en sé. ¿O vols anar-te’n tot seguit a la cambra del davant?, llavors gita’t de moment al meu llit. Això fóra a més molt sensat.»

Georg estava dret a tocar de son pare, que havia acotat el cap ple de cabells embullats damunt el pit.

«Georg», va dir el pare fluixet, sense bellugar-se.

Georg va agenollar-se al moment al costat de son pare, en el rostre cansat del qual va veure les pupil·les desmesuradament crescudes fites en ell des de la fondària dels seus ulls.

«Tu no hi tens cap amic, a Petersburg. Sempre has estat molt de la broma, tu, i ni tan sols davant meu no te n’has retingut. Com vols tenir-hi tu, justament allí, un amic! Això no m’ho puc pas creure.»
«Fes memòria altre cop, pare», va dir Georg, alhora que el posava dret i li treia el batí, «aviat farà tres anys, el meu amic va estar entre nosaltres de visita. Em recordo encara que no et queia gaire bé. Dues vegades almenys vaig dissimular davant teu la seva presència, tot i que era a la meva cambra. Podia entendre molt bé la teva aversió envers ell, el meu amic té les seves rareses. Però després bé prou que vas conversar-hi agradablement. Vaig sentir-me orgullós que te l’escoltessis, i que assentissis i que preguntessis. Si fas memòria segur que te’n recordaràs. Ell explicava llavors històries increïbles de la revolució russa. De com, per exemple, durant un viatge de negocis, a Kiev, arran d’un avalot, va veure dalt d’un balcó un clergue que, després d’haver-se fet al palmell de la mà un tall sangonós en forma de creu, va aixecar aquesta mà i va exhortar la multitud. Tu mateix has contat repetidament aquesta història per ci i per lla.»

Mentrestant Georg havia aconseguit d’asseure novament el pare i de treure-li amb tota cura els mitjons i els pantalons de punt que duia per damunt els calçotets. En veure la roba no gaire neta va reprotxar-se d’haver desatès el pare. Hauria estat segurament el seu deure de vigilar la mudada regular de son pare. Encara no havia parlat explícitament amb la seva núvia de com volien disposar l’esdevenidor del pare, car havien tàcitament pressuposat que el pare restaria sol al pis vell. Però ara va resoldre’s ràpidament i amb fermesa a prendre el pare cap a la seva futura llar. Semblava talment que les atencions que caldria tenir-li allí al pare podrien arribar massa tard.

En braços par portar el pare cap al llit. Va tenir un sentiment d’esgarrifança en adonar-se, en el transcurs d’aquelles poques passes fins al llit, que el pare joguinejava amb la cadena del rellotge que duia a la butxaca de la pitrera. No va poder-lo posar tot seguit damunt el llit de tan fort com se li aferrava a aquesta cadena de rellotge.

Tan bon punt va ser al llit, però, tot va semblar anar bé. Ell mateix va acotxar-se i va estirar-se després la flassada ben per damunt les espatlles. No feia cara d’esguardar Georg amb enuig.

«Oi que sí que ja te’n recordes, d’ell?», va preguntar Georg alhora que assentia persuasori amb el cap.
«Estic ja ben acotxat?», va preguntar el pare, com si no pogués guaitar si els peus estaven prou tapats.
«T’agrada, eh, estar aquí al llit?» va dir Georg, i encara el va embolcallar millor amb les mantes.
«Estic ben acotxat?», va tornar a preguntar el pare, i va semblar parar un especial esment en la resposta.
«Estigues tranquil, estàs ben acotxat.»
«No!», va cridar el pare, que va empalmar la resposta amb la pregunta, i, després d’haver llançat la manta amb una força tal que va desplegar-se tota un moment al vol, va incorporar-se damunt el llit. Només es recolzava lleument amb una mà a la capçalera. «Tu volies acotxar-me, ja ho sé, plançonet meu, però, d’acotxat, encara no n’estic. I encara que sigui la darrera força, ja n’hi ha prou per a tu, fins i tot massa per a tu. Prou que el conec, jo, el teu amic. Em fóra un fill a pler del cor. Per això també l’has enganyat a ell tots aquests anys. ¿Per què si no? ¿Creus que no he plorat per ell? Per això et tanques en el seu despatx, que ningú no et molesti, el cap atrafegat només per tal que puguis escriure les teves falses cartetes cap a Rússia. Però el pare, sortosament, no cal que ningú l’ensenyi a entrellucar el fill. I ara, quan ja et pensaves tenir-li el peu al coll, tenir-l’hi tant com perquè et poguessis asseure amb el teu darrera damunt d’ell sense que es bellugués, ara és quan el meu senyor fill ha decidit casar-se!»

Georg va aguaitar aquell espectre horrorífic en què s’havia transfigurat el pare. L’amic de Petersburg , a qui de sobte tan bé coneixia el pare, va colpir-lo com mai fins llavors. Perdut a la immensa Rússia, va veure’l. Continuava dreçant-se encara per entre els prestatges enderrocats, les mercaderies trossejades, les aixetes de gas caigudes. Per què havia hagut d’anar-se’n tan lluny!

«Però mira’m!», va cridar el pare, i Georg féu unes passes, quasi distret, en direcció al llit, per tal de copsar-ho tot, però va restar palplantat enmig del trajecte.

«Perquè ella s’ha aixecat les faldilles», va començar a fer el pare tot escanyolint la veu, «perquè ella s’ha aixecat així les faldilles, la gata maula aquella», i per tal de simular-ho millor va aixecar-se el camisó tan amunt que se li veia la ferida de guerra a les cuixes, «perquè s’ha aixecat les faldilles així i aixà i t’has arrambat a ella, i per tal de trobar-li tot el gust sense ser molestat has sollat el record de la nostra mare, has traït l’amic i has ficat al llit ton pare, per tal que no es pugui moure. Però pot moure’s, ¿sí o no?»

I es va posar dempeus i va estirar les cames. Resplendia d’enteniment.

Georg era a un racó, al més lluny possible del pare. Feia una llarga estona que s’havia resolt fermament a observar-ho tot exactament i amb detall, a fi de no ser sorprès arterament des del darrera o de dalt a baix. Ara es recordava de nou de l’oblidada resolució, i l’oblidava talment com un hom estira un fil curt a través del forat d’una agulla.

«Però ara l’amic no està pas traït!» cridà el pare, i el gest amunt i avall del seu dit índex va reforçar-ho. «Jo era el seu representant aquí, sobre el terreny.»
«Comediant!», no va poder estar-se de cridar Georg, que va adonar-se tot seguit del dany i, la mirada fixa, va mossegar-se la llengua —l’únic que massa tard—, que va plegar-se de dolor.
«Sí, oh i tant que he fet comèdia! Comèdia! Bona paraula! ¿Quin altre consol li quedava al vell pare enviudat? Digues! I a l’hora de respondre sigues encara el meu fill en vida, digues, ¿què més em quedava, si no, a la meva cambra del darrera, perseguit per un personal deslleial, vell fins a l’ànima? I el meu fill anava exultant pel món, enllestia negocis que jo havia preparat, feia cabrioles de gust i passava per davant de son pare amb la cara altiva i reservada d’un home d’honor! ¿Creus que no t’hauria estimat, jo, de qui tu vas partir?
«Ara s’inclinarà endavant», va pensar en Georg, «si caigués i s’estavellés!» Aquesta paraula li brunzia dins el cap.

El pare va inclinar-se, però no va caure. Com que Georg no s’hi havia atansat, tal com ell havia esperat, es redreçà de nou.

«Queda’t on siguis, no et necessito! Et penses que encara tens força per a venir cap aquí i te’n retens només perquè així ho vols. Ves que no t’equivoquis! Continuo essent encara el més fort. Tot sol hauria hagut potser d’afluixar, però la mare m’ha donat la seva força, m’he aliat formidablement amb el teu amic, la teva clientela la tinc tota a la butxaca!»
«Fins i tot al camisó té butxaques!», va dir-se Georg, i va pensar que amb aquesta observació podria fer-li la vida impossible. Només va pensar-hi un moment, car ho oblidava tot de seguida.
«Basta només que et repengis de la teva núvia i que em surtis a l’encontre! Te l’escombraré a banda no saps tu com!»

Georg feia ganyes com si no s’ho cregués. El pare simplement feia que sí amb el cap, amb gest asseveratiu de la veritat del que deia adreçat cap al racó on era Georg.

«I que bé que m’has entretingut avui, en venir a preguntar-me si havies de comunicar-li al teu amic el prometatge. Ja ho sap tot, ximplet, ja ho sap tot! Jo mateix li vaig escriure, perquè tu t’havies oblidat de prendre’m els estris escriptoris. D’aquí que ja faci anys que no vingui, ho sap tot cent vegades millor que tu, les teves cartes, les arruga i les llença amb la mà esquerra abans d’haver-les llegides, mentre que amb la mà dreta conserva les meves, de cartes, per llegir-les.»

Va brandar el seu braç ple d’entusiasme per damunt el cap. «Ho sap tot mil vegades millor!», va cridar.
«Deu mil vegades!», va dir Georg per tal de riure’s del pare, però aquestes paraules van ressonar quan encara les tenia als llavis amb to tètric.
«De feia anys que parava atenció que em vinguessis amb aquesta pregunta! ¿Et penses que hi ha altra cosa que em preocupi? ¿Et penses que llegeixo diaris? Té!», i va llançar-li a Georg un full de diari que, sense saber com, havia anat a parar al llit. Un diari vell amb un nom del tot desconegut per a Georg.
«Quant de temps has vacil·lat abans no has madurat! La mare va haver de morir sense poder viure el jorn d’alegria, l’amic es decandeix a la seva Rússia, de ja fa tres anys estava esgrogueït com per a llençar, i jo, ja prou que ho veus, com estic i com me va. Que per alguna cosa tens ulls!»
«És a dir que m’has anat a l’aguait!», va cridar Georg.

Compassiu digué el pare com de passada: «Això, probablement volies dir-ho abans. Ara ja no hi escau gens més.»
I amb veu més alta: «Ara ja saps, doncs, què és el que hi ha de més a més que tu, fins ara només sabies de la teva existència! Una criatura innocent, has estat tu en el fons, però encara més en el fons has estat una persona diabòlica! I per això, doncs, sàpigues: Et condemno a morir ofegat!»

Georg va sentir-se foragitat de la cambra, el cop amb què el pare es va deixar caure rera seu damunt el llit li retrunyia encara a les orelles. A l’escala, pels graons de la qual s’esmunyia com si fossin una superfície llisa, va deixar esmaperduda la seva minyona, que es disposava a pujar a fer les habitacions després de la nit. «Jesús!», va cridar alhora que es cobria la cara amb el davantal, però el ja havia fugit. Va saltar enfora del portal, tot l’empenyia a través de la calçada cap a l’aigua. Ja estava aferrant-se fort a la barana, com un afamat a l’aliment. Va contorsionar-s’hi per sobre, com l’excel·lent gimnasta que havia estat de jove per a orgull dels seus pares. Continuava aferrant-s’hi encara amb mans cada cop més afeblides, albirà entre els barrots de la barana un autobús que fàcilment esmorteiria amb el seu soroll el de la seva caiguda, va dir fluixet: «Estimats pares, sempre us he estimat, tanmateix» i es va deixar caure.

En aquell moment passava per sobre el pont un trànsit interminable.

Traducció publicada amb el vistiplau del Dr. Josep Murgades
© de la traducció, Josep Murgades