Dues cartes a Milena Jesenská de Franz Kafka

Per primer cop en català, les Cartes a Milena de Franz Kafka, en traducció i amb notes de Clara Formosa Plans. A Quid Pro Quo.

Les cartes són la millor manera d’acostar-se a l’aspecte més personal de Franz Kafka i a la relació que va mantenir amb la periodista Milena Jesenská. L’edició compta amb un pròleg de Feliu Formosa.

✱ Més Kafka a Stroligut: A la colònia penitenciària i El veredicte

Cartes a Milena

Meran, 31 de maig del 1920
Dilluns

Vet aquí l’explicació que li vaig prometre ahir:

No vull (Milena, ajudi’m! Entengui més que no dic!), no vull (no és que sigui tartamut) venir a Viena, perquè no suportaria l’esforç psíquic. Estic psíquicament malalt, la malaltia dels pulmons només és una sortida de mare de la malaltia psíquica. Estic tan malalt des del quart o cinquè any dels meus primers dos prometatges. (En un primer moment no em podia explicar l’alegria de la seva última carta, fins més tard no em va venir al cap l’explicació, sempre me n’oblido: vostè és tan jove, potser no té ni vint-i-cinc anys, com a molt vint-i-tres. Jo en tinc trenta-set, prop de trenta-vuit, gairebé una curta generació més gran, gairebé tinc els cabells blancs de les nits velles i dels maldecaps vells.) No vull exposar davant seu la llarga història amb els seus boscos autèntics de detalls, dels quals encara tinc por, com un nen, però sense la facultat d’oblidar dels nens. Les tres històries dels prometatges tenen en comú que jo vaig ser el culpable de tot, culpable sense cap mena de dubte, jo he fet desgraciades les dues noies i precisament —ara parlo només de la primera, de la segona no en puc parlar, és susceptible; cada paraula, fins i tot la més amable, per a ella seria l’ofensa més monstruosa—, i precisament només perquè amb ella (que, si jo hagués volgut, potser s’hauria sacrificat) no podia ser eternament feliç, serè, decidit, apte per al matrimoni, malgrat que l’hi vaig assegurar moltes vegades i sempre per voluntat pròpia, malgrat que de vegades l’estimava desesperadament, malgrat que jo no coneixia res que valgués més la pena que el matrimoni. Durant gairebé cinc anys la vaig tractar com un drap brut (o a mi mateix, si vostè vol); ara bé, per sort, ella era indestructible, una barreja judeoprussiana, una barreja forta i victoriosa. Jo no era tan fort, però és cert que ella només patia, en canvi jo colpejava i patia.

Per acabar no puc escriure res més, explicar res més, encara que tot just sóc al començament i hauria de descriure la malaltia psíquica, d’al·legar els altres motius per no visitar-la; ha arribat un telegrama: «Trobada a Karlovy Vary el vuit¹, li prego confirmació escrita». Confesso que feia mala pinta quan l’he obert, en canvi al darrere hi ha la persona més desinteressada, més tranquil·la, més modesta, encara que en realitat tot hagi estat iniciativa meva. Ara no puc aclarir-ho, perquè no em puc referir a una descripció de la malaltia. De moment és segur que marxaré d’aquí dilluns, de vegades miro el telegrama i amb prou feines el puc llegir, és com si fos una criptografia, que esborra l’escriptura anterior i diu: passa per Viena! Això és una ordre, és clar, però sense l’horror de les ordres. No ho faré, només mirant-ho per sobre és absurd no agafar el camí més curt que passa per Munic, sinó el camí el doble de llarg per Linz i després encara més llarg fins a Viena. Faig una prova: al balcó hi ha un pardalet i espera que jo li tiri pa de sobre la taula a fora al balcó; en lloc d’això, tiro el pa per terra, al meu costat, al mig de l’habitació. Es queda fora i es mira l’àpat de la seva vida en la penombra, l’atrau desmesuradament, s’espolsa. És més aquí que allà, però aquí està tot fosc i al costat del pa hi sóc jo, el poder misteriós. Malgrat tot, saltironeja per sobre del llindar, fa encara un parell de saltets, però no s’atreveix a més i marxa volant amb un ensurt sobtat. Però quines forces hi ha en aquest ocellet! Al cap d’una estona ja torna a ser aquí, estudia la situació, jo escampo una mica més de pa per facilitar-li la cosa, i si jo no l’hagués fet fugir amb un petit moviment voluntari-involuntari —tal com actuen els poders misteriosos—, s’hauria emportat el pa.

La veritat és que les meves vacances s’acaben al final de juny, i jo, com a transició —aquí ja farà també molta calor, cosa que de totes maneres no em molestaria per si mateixa—, vull ser a una altra banda, al camp. Ella també volia viatjar, així que ens trobarem allà, m’hi quedaré un parell de dies i després potser un parell de dies més amb els meus pares a Konstantinovy Lázne², després tornaré cap a Praga; dono un cop d’ull a aquest viatge i el comparo amb l’estat del meu cap, aleshores tinc la impressió que més o menys podria haver tingut Napoleó si en preparar els plans per a la campanya de Rússia ja n’hagués sabut exactament el desenllaç.

Quan va arribar la seva primera carta, em sembla que va ser poc abans del casament que s’havia de celebrar (els plans del qual, per exemple, van ser exclusivament obra meva), me’n vaig alegrar i l’hi vaig ensenyar a ella. Més tard…, no, res més, i aquesta carta no la tornaré a estripar. Tenim qualitats semblants, però jo no tinc una estufa a mà i gairebé em temo, pels indicis, que una vegada vaig enviar una carta a la noia³ amb una d’aquestes cartes començades per la part del darrere.

Però tot això és irrellevant, sense el telegrama jo tampoc no hauria estat capaç de viatjar a Viena, al contrari, el telegrama és més aviat un argument a favor del viatge. Segur que no vinc, però si sorprenentment —que no passarà— jo acabés anant a Viena, aleshores no necessitaré ni esmorzar ni sopar, sinó més aviat una llitera per estirar-me un moment.

Adéu, no serà fàcil aquesta setmana.

El seu F

Si em volgués escriure quatre ratlles a la llista de correus de Karlovy Vary; no, més tard, a Praga.

Però quines escoles⁴ tan immenses on vostè ensenya, dos-cents alumnes, cinquanta alumnes. Voldria tenir-hi un lloc a l’última fila, al costat de la finestra, durant una hora sencera; aleshores renunciaria a qualsevol trobada amb vostè (cosa que de totes maneres no passarà), renunciaria a tots els viatges i…, prou, aquest paper blanc, que no es vol acabar, crema els ulls i per això no es pot parar d’escriure-hi.

Això ha estat a la tarda, ara són prop de les onze. Ho he arreglat de l’única manera possible en aquest moment. He telegrafiat a Praga que no puc anar a Karlovy Vary, per explicar-me diré que estic exasperat, cosa que d’una banda és molt certa, de l’altra, però, no és gaire lògica, perquè precisament per aquesta exasperació hauria de voler anar abans a Karlovy Vary. Així jugo amb un ésser viu. Però no puc fer altra cosa, perquè a Karlovy Vary no podria ni parlar ni callar, o més ben dit: parlaria fins i tot quan callés, perquè ara no sóc res més que una única paraula. Però sens dubte no passaré per Viena, sinó que sortiré dilluns i passaré per Munic, no sé cap on, Karlovy Vary, Mariánské Lázne⁵, en tot cas, sol. Potser li escriuré, però de totes maneres no rebré cartes seves fins que no sigui a Praga, fins d’aquí a tres setmanes.

1
En aquest telegrama, Julie Wohryzek, promesa de Kafka, probablement es refereix al dia 8 de juny. Com aclareix més endavant, Kafka no volia tornar a Praga directament des de Meran, sinó passar uns quants dies a Karlovy Vary amb Julie Wohryzek.
2
Konstantinsbad en alemany.
3
Amb «la noia» Kafka es referirà sempre a Julie Wohryzek, el nom de la qual només anomena una vegada (a la carta del 6 de juliol), quan li envia l’adreça de Julie a Milena.
4
Milena ensenyava txec a l’Escola d’Idiomes i a l’Escola de Comerç de Viena.
5
Marienbad en alemany.