elegies de duino rainer maria rilke fulguet santiago editorial flâneur poema elegia poesia

Elegies de Duino – Rainer Maria Rilke

Les Elegies de Duino és un cicle de poemes del poeta txec Rainer Maria Rilke. Van ser publicats per primer cop el 1923.

Flâneur el va editar al 2020 en traducció al català de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago i al 2023 el reedita acompanyat dels Sonets a Orfeu. A Stroligut en podeu llegir la vuitena elegia, escrita els dies 7 i 8 de febrer de 1922 a Muzot.

elegies de duino rainer maria rilke fulguet santiago editorial flâneur poema elegia poesia

Elegies de Duino

Elegia vuitena

Dedicada a Rudolf Kassner 1

Amb tots els ulls, la criatura veu
l’Obert 2. Només els nostres ulls estan
com invertits, disposats com una trampa
encerclant-li la lliure sortida.
El que hi ha fora ho percebem únicament
per la cara de l’animal; perquè ja de petit 
girem l’infant d’esquena i el forcem a mirar endarrere
a les formes, no a l’Obert, que
en la mirada de l’animal és tan profund. Lliure de la mort.
Només nosaltres veiem la mort. L’animal lliure
té el seu final sempre al darrere,
i al davant, Déu; i quan camina, camina
en l’eternitat, com brollen les fonts.

Nosaltres no tenim mai, ni un sol dia,
el pur espai davant nostre, allà on les flors
s’obren infinitament. Sempre hi ha món,
i mai cap lloc sense un No: el que es respira,
desapercebut, el que és Pur,
se sap infinit i no es desitja. Infant,
un s’hi pot perdre en ilenci, 
però se’l recupera bruscament. O algú mor i llavors és.
Perquè, a prop de la mort, ja no es veu la mort
i només es mira enfora, potser amb la vasta mirada de l’animal.
Els amants, si no fos que l’un s’interposa
i tapa la vista a l’altre, hi són a prop i se’n meravellen…
Com per error, aquesta vista se’ls revela 
darrere l’altre. Però cap dels dos no pot anar
més enllà, i tot torna a ser món.
Sempre girats cap a la creació, només
hi veiem el reflex del que és lliure,
enfosquit per nosaltres. O bé un animal
alça la mirada muda i serenament ens traspassa.
D’això en diem destí: ser davant,
res més que això, sempre davant.

Si l’animal que, ferm, se’ns acosta
tingués una consciència com la nostra,
el seu pas ens arrossegaria.
Però el seu ser és infinit,
inabastable, pur com el seu mirar,
sense una mirada sobre el seu estat.
I allà on nosaltres veiem futur, ell hi veu el tot,
i a si mateix en el tot i salvat per sempre.

Però en l’animal vigilant, impulsiu, hi ha
el pes i la inquietud d’una gran malenconia.
Perquè ell també sent la presència del que a nosaltres
sovint ens supera: el record,
com si ja un cop això a què aspirem 
hagués estat més pròxim, més fidel, i la seva unió,
d’una infinita tendresa. Aquí tot és distància; 
allà, respiració. Després d’aquella primera llar,
la segona li sembla ambigua i ventosa.

Oh, feliç la diminuta criatura,
que sempre resta en el ventre que la va infantar;
feliç el mosquit, que continua saltant a dins,
inclús el dia del casament, perquè tot és ventre.
Fixa’t en la mitja certesa de l’ocell,
que pel seu origen coneix gairebé l’una i l’altra llar, 
com si fos l’ànima d’un etrusc,
sortida d’un mort que un espai acull,
però amb la seva figura jacent per làpida.
I quin desconcert per qui, nascut d’un ventre,
ha d’alçar el vol. Com espantat d’ell mateix,
talla l’aire fent ziga-zaga a la manera
d’una esquerda a través d’una tassa. Així el rastre
de la ratapinyada esquerda la porcellana del vespre.

I nosaltres: espectadors, sempre, a tot arreu, 
girats cap a les coses del món, però mai no enllà!
El món ens desborda. L’ordenem. S’enfonsa.
El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres.

¿Qui ens ha modelat de tal manera que,
fem el que fem, adoptem l’actitud 
d’un que se’n va? Com aquell que, des de 
l’últim turó que li mostra encara un cop
tota la vall, es gira, s’atura, s’atarda:
així vivim nosaltres, a cada pas dient adeu.


Mit allen Augen sieht die Kreatur
das Offene. Nur unsre Augen sind
wie umgekehrt und ganz um sie gestellt
als Fallen, rings um ihren freien Ausgang.

Was draußen ist, wir wissens aus des Tiers
Antlitz allein; denn schon das frühe Kind
wenden wir um und zwingens, daß es rückwärts
Gestaltung sehe, nicht das Offne, das
im Tiergesicht so tief ist. Frei von Tod.
Ihn sehen wir allein; das freie Tier
hat seinen Untergang stets hinter sich
und vor sich Gott, und wenn es geht, so gehts
in Ewigkeit, so wie die Brunnen gehen.

Wir haben nie, nicht einen einzigen Tag,
den reinen Raum vor uns, in den die Blumen
unendlich aufgehn. Immer ist es Welt
und niemals Nirgends ohne Nicht: das Reine,
Unüberwachte, das man atmet und
unendlich weiß und nicht begehrt. Als Kind
verliert sich eins im Stilln an dies und wird
gerüttelt. Oder jener stirbt und ists.
Denn nah am Tod sieht man den Tod nicht mehr
und starrt hinaus, vielleicht mit großem Tierblick.
Liebende, wäre nicht der andre, der
die Sicht verstellt, sind nah daran und staunen…
Wie aus Versehn ist ihnen aufgetan
hinter dem andern… Aber über ihn
kommt keiner fort, und wieder wird ihm Welt.
Der Schöpfung immer zugewendet, sehn
wir nur auf ihr die Spiegelung des Frein,
von uns verdunkelt. Oder daß ein Tier,
ein stummes, aufschaut, ruhig durch uns durch.
Dieses heißt Schicksal: gegenüber sein
und nichts als das und immer gegenüber.

Wäre Bewußtheit unsrer Art in dem
sicheren Tier, das uns entgegenzieht
in anderer Richtung –, riß es uns herum
mit seinem Wandel. Doch sein Sein ist ihm
unendlich, ungefaßt und ohne Blick
auf seinen Zustand, rein, so wie sein Ausblick.
Und wo wir Zukunft sehn, dort sieht es Alles
und sich in Allem und geheilt für immer.

Und doch ist in dem wachsam warmen Tier
Gewicht und Sorge einer großen Schwermut.
Denn ihm auch haftet immer an, was uns
oft überwältigt, – die Erinnerung,
als sei schon einmal das, wonach man drängt,
näher gewesen, treuer und sein Anschluß
unendlich zärtlich. Hier ist alles Abstand,
und dort wars Atem. Nach der ersten Heimat
ist ihm die zweite zwitterig und windig.

O Seligkeit der kleinen Kreatur,
die immer bleibt im Schooße, der sie austrug;
o Glück der Mücke, die noch innen hüpft,
selbst wenn sie Hochzeit hat: denn Schooß ist Alles.
Und sieh die halbe Sicherheit des Vogels,
der beinah beides weiß aus seinem Ursprung,
als wär er eine Seele der Etrusker,
aus einem Toten, den ein Raum empfing,
doch mit der ruhenden Figur als Deckel.
Und wie bestürzt ist eins, das fliegen muß
und stammt aus einem Schooß. Wie vor sich selbst
erschreckt, durchzuckts die Luft, wie wenn ein Sprung
durch eine Tasse geht. So reißt die Spur

der Fledermaus durchs Porzellan des Abends.

Und wir: Zuschauer, immer, überall,
dem allen zugewandt und nie hinaus!
Uns überfüllts. Wir ordnens. Es zerfällt.
Wir ordnens wieder und zerfallen selbst.

Wer hat uns also umgedreht, daß wir,
was wir auch tun, in jener Haltung sind
von einem, welcher fortgeht? Wie er auf
dem letzten Hügel, der ihm ganz sein Tal
noch einmal zeigt, sich wendet, anhält, weilt –,
so leben wir und nehmen immer Abschied.

  1. Rudolf Kassner (dedicatòria).
    Filòsof i fisiognomonista austríac (1873-1959), va establir relacions d’amistat amb Rilke des de 1907. No hi ha un lligam directe entre l’elegia i l’obra de Kassner, que al seu diari personal va anotar una discussió amb Rilke, cap a 1914, sobre «la bondat interior del mosquit», potser «la diminuta criatura» de l’estrofa tercera. ↩︎
  2. «L’Obert» és un concepte encunyat per Kassner que designa un continu existencial en què desapareixen les fronteres entre els dominis de la vida i de la mort, i que és intemporal. Es tracta d’una noció pròxima al budisme zen, elaborada per Kassner influït pels seus estudis sobre el pensament oriental. ↩︎