Què fa viure els homes

Què fa viure els homes és un conte de Lev Tolstoi del recull homònim. Va ser publicat el 1885 i també incloïa Les tres preguntes.

En recuperem la traducció al català, revisada, de Joaquim Casas i Carbó, de la segona sèrie de Contes de Tolstoi a la Biblioteca Popular de «L’Avenç».

////Més literatura russa a Stroligut

Tolstoi de Repin — Lev Tolstoi mig gitat en un oli d’Ilià Repin.

Què fa viure els homes

Un sabater vivia en una vileta amb la seva dona i els seus fills. Estava a lloguer a casa d’un mugic, perquè no posseïa ni casa ni camp i amb prou feines guanyava per a mantenir la família. El pa anava car, el treball era mal retribuït, el que guanyava s’ho menjava, i per a ell i la dona només tenia un sol abric de pell de moltó, i encara es desfeia a trossos. Ja era el segon any que el sabater feia tots els medis per a comprar-se algunes pells de moltó per a fer-se un abric nou.

Cap a la tardor, havia arreplegat alguns diners: en el cofre de la pagesa hi havia desats tres rubles en paper. Tenien escampats en la vileta veïna, de gent que els hi devia, cinc rubles i vint kopeks més. Un matí, el sabater es va decidir a anar a comprar les pells de moltó. Es va posar la jaqueta d’alanquins embuatat de la pagesa, es va ficar un caftà de drap, es va posar els tres rubles a la butxaca, va agafar el bastó i va marxar en havent esmorzat.

—Cobraré els cinc rubles del mugic —anava pensant—, hi afegiré els tres que porto, i compraré les pells per a fer-me un abric.

Arribat a la vila, se’n va anar a cal pagès. No hi era: la pagesa va prometre enviar son marit amb els diners aquella setmana mateixa, però ella no va dar res.

A casa d’un altre li van jurar que no tenien res per a pagar-lo. Total, que no va cobrar més que vint kopeks d’un adob. El sabater es va creure poder comprar les pells a fiar, però el mercader no li va voler fer crèdit.

—Porta’m els diners —li va dir—, i llavors triaràs les mercaderies que voldràs, car bé prou que sabem després com ens costa cobrar.

El sabater no va fer negoci, no va cobrar més que aquells vint kopeks de les mitges soles i talons, i se’n va endur un parell de botes d’hivern velles que li varen donar per adobar.

Se’n va anar, molt trist, a la taverna, a beure’s els vint kopeks, i després es va tornar a posar en camí sense les pells. Al matí, havia tingut fred tot el camí, emperò, després de beure, tenia calor, i això que anava sense abric. Va trotant, donant cops amb el bastó sobre el glaç, s’alegra tot sol, fent anar d’ací d’allà les botes. Tot caminant va fent-se aquestes reflexions:
—Tinc calor en sense abric perquè he begut una mica. El vi em corre pel ventrell: quina necessitat hi ha d’un abric nou? Vaig tirant, sense pensar en la meva misèria, vet aquí com soc fet, tant me fa una cosa com una altra, Puc viure molt bé sense abric, tota ma vida me’n passaré. Però, ara que hi penso: a la pagesa li sabrà greu!, és veritat, i amb motiu. Un treballa per a ells, us fan córrer, treballar, suar, aquests mugics.

«Espera’t una mica: no em portes diners, gran saludo i com hi ha Déu que t’envio a passeig…» Això són maneres de pagar donant vint kopeks? Què pot fer un home amb vint kopeks? Un home se’ls beu a la taverna, i vet-ho aquí. Llavors us diuen: «La misèria! Quina misèria la teva! I la meva, doncs! Tu tens una casa, bestiar, i tot, i jo només em tinc a mi. Tu menges el pa que es fa en el teu camp, i jo haig de comprar el meu; faci el que faci, necessito tres rubles per setmana. Quan torno a casa, s’ha acabat el pa; vinga gastar un altre ruble i mig… Dona’m doncs el que m deus!»

El sabater arriba així prop de la capella, al tombant del camí, i veu darrere de la capella una cosa blanca. Era a entrada de fosc. El sabater no distingeix ben bé què és.

—Què hi ha allà? No hi havia pas cap pedra blanca per aquí. Potser és una vaca. No, això no sembla pas una vaca. Pel costat del cap, sembla un home; però, per què és blanc? I què hi faria aquí un home?

En Semion s’acosta, i ja hi veu més clar. Quin miracle! Sí que és un home: viu o mort Està assegut, va tot nu; recolzat a la paret de la capella, no es belluga gens. El sabater agafa por i pensa:
—Aquest home l’han mort, l’han despullat i l’han deixat aquí: només que m’hi acosti, i començaré a passar penes i treballs.

Passa de llarg, dona el tomb a la capella i ja no veu l’home. Al cap d’uns instants, es gira i veu que l’home s’és apartat de la paret, que es belluga i sembla mirar-lo de fit a fit. Llavors, més espantat que mai, el sabater se senya i no sap què fer: si tornar endarrere o fugir.

—Si m’hi acosto —pensa en Semion— pot succeir-me alguna desgràcia. Qui sap quina mena d’home és! La seva presència aquí em sembla sospitosa, és capaç de saltar-me a sobre, i no sé qui podrà més. Si no m’escanya, de totes maneres em sembla que hi prendré mal. Què fer amb un home tot nu? No em puc pas despullar jo per a vestir-lo a ell! Déu meu, Dèu meu!

I va apressar el pas. Tot d’un cop es va deturar al mig del camí:
—l ara! Què fas, Semion? —diu interiorment—. Què fas? S’està morint un home sense auxili, i tu agafes por, fuges. Ni que fossis un home carregat de diners! Que potser tens por que et prenguin els teus tresors? Ai, Semion! Això no és ben fet!

Tot seguit en Semion se’n va tornar cap a la capella i es va dirigir de cap a l’home. Una vegada prop d’ell, es va posar a examinar-lo. L’home era jove i robust, cap senyal de violència o de cops sobre el seu cos nu, però era balb de fred i tenia un posat esporuguit. Arrambat a la paret, no mirava en Semion: com si fos rebentat, no podia ni aixecar les parpelles.

En Semion s’hi va acostar, i l’home va reanimar-se de sobte, va obrir els ulls, va tombar el cap i el va mirar. Després que el sabater va veure aquella mirada, va posar estimació en aquell home. Va deixar anar les botes, es va desfer la cintura, es va treure el caftà.

—Apa, noi—va dir—; fora paraules inútils. Vesteix-te, apa, apa.

Va agafar el pobre home entre els braços, el va aixecar, el va posar dret i va mirar el seu cos tan fi, tant, i la seva cara dolça.

En Semion li va posar el seu caftà sobre les espatlles, però l’home no tenia esma ni per a ficar-se les mànigues. En Semion les hi va ficar, va cordar el caftà, li va estrènyer la cintura, es va treure la gorra espellifada i la hi va voler posar, mes es va sentir fred al cap i va pensar:
—Jo soc calb de tot el cap, mentre que ell té una bona cabellera ben espessa.

Es va tornar a posar la gorra:
—Val més —va pensar— posar-li les botes.

I agenollant-se davant de l’home, en Semion li va calçar les botes. Després, posant-lo dret, li va dir:
—Ja estàs, germà! Apa, belluga’t una mica, escalfa’t, ja no tenim res a fer aquí, ja ens en podem anar.

I, tanmateix, el desconegut restava de peu dret, sense parlar, mirant-se en Semion amb dolçor: no podia articular ni una paraula.

—I bé! Per què no parles? No podem pas hivernar aquí: cal anar a casa. Pren el meu bastó, repenja-t’hi, si no tens forces, i apa, camina!

I l’home va caminar, i no va restar pas endarrere. Van tots dos de costat, i en Semion diu:
—D’on ets?
—No soc d’aquí.
—Conec a tothom de per aquí. Com has anat a raure allà baix, darrere de la capella?
—No ho puc dir.
—T’ha fet mal algú.
—No, no m’ha maltractat ningú: Déu m’ha castigat.
—Bé, ja ho sabem que tot ho fa Déu, però un home sempre ve d’una banda o altra. On anaves tu?
—A qualsevol banda: tant m’estimo.

En Semion se n’estranya. Vet aquí un home que no fa pas cara d’ésser un farsant, té la veu dolça, però no diu res de si mateix. En Semion pensa que hi ha moltes coses inexplicables en aquest món, i diu a l’home:
—I bé! Vine-te’n amb mi: a casa t’escalfaràs una mica.

En Semion camina, l’altre no resta pas endarrere, camina al seu costat. Comença de bufar el vent i travessa la camisa d’en Semion. Paït el vi, desapareixen els seus efectes i comença de gelar-se, va donant gambades tot bufant, i pensa:
—Estic ben posat! Quin abric! Marxo per a comprar un abric, ni tan sols tinc un caftà en tornant a casa, i encara hi porto un home nu. La Matriona no me’n felicitarà pas.

La Matriona és la muller. Pensant-hi, en Semion es neguiteja. Mes, mirant l’home, es recorda de la mirada que aquest li ha dirigit darrere la capella, i, de goig, tot el seu cor batega dins el seu pit.

III

La muller d’en Semion ha acabat aviat la feina de casa, ha tallat llenya, ha portat aigua, ha alimentat les criatures, ha menjat; després es posa a pensar. Pensa en el pa.

—Caldrà pastar avui o demà? Encara hi ha un pa gros a la post: si en Semion ha dinat al poble, aquest vespre, si no sopa, quedarà prou pa per a demà.

I es mira el pa per tots cantons.

—Avui no pastaré, ja no hi ha gaire farina, anirem tirant fins al divendres.

Havent desat el pa, la Matriona s’asseu prop de la taula per a apedaçar la camisa del seu marit; cus que cus i pensa en en Semion, que se n’ha anat per a comprar les pells de moltó.

—Mentre que el mercader no l’hagi enganyat… És tan bo, el meu home… Ell sí que no enganyarà mai a ningú, i, en canvi, una criatura en faria el que voldria… Vuit rubles són molts diners, n’hi ha per comprar un bon abric, no pas de les més bones, però que al capdavall fa el mateix servei. L’hivern passat va ésser ben cru, sense abric. Ves qui renta al riu sense abric de pells! Vet aquí que ara se n’ha anat amb la meva jaqueta embuatada posada. Com surto de casa ara sense roba?… Sí que triga a venir! Ja hauria d’ésser aquí. Es deu haver entretingut a la taverna, «la meva rateta»?

Tantost li ha vingut al pensament el seu marit, que sent els seus passos a l’escala. La Matriona deixa la feina i el surt a rebre. Aleshores veu entrar dos homes: en Semion i un altre mugic, sense res al cap, calçat amb botes.

Per l’alè, la Matriona s’adona tot seguit que en Semion havia begut.

—Ho hauria jurat! —diu ella entre si.

Veient-lo sense caftà, amb les mans buides, silenciós, tot encongit, li cauen les ales del cor, a la pobra dona.

—S’ha begut els diners, s’ha ficat a la taverna amb algun murriet, i ara me’l porta aquí. Ja no es pot fer més!

Deixant-los entrar a casa, la Matriona continua en silenci.

Veu un home jove, magre, pàl·lid, vestit amb llur caftà, sense camisa a sota el caftà, sense gorra. Un cop entrat, roman sense moviment i amb els ulls baixos. I la Matriona pensa:
—És un gandulot. Ara té por.

Ella que s’acosta a l’estufa, fent mala cara i tota amoïnada, esperant els esdeveniments. En Semion es treu la gorra i s’asseu sobre el banc, a tall de bon xicot.

—I bé —diu—, Matriona: ens donaràs sopar. Estic dejú.

Sense girar-se, la Matriona va rondinar. Es va deturar prop de l’estufa, i, sense manejar-se, mira ara l’un, ara l’altre, fent anar el cap.

En Semion bé prou que veu que la dona està furiosa; però quina culpa en té ell? I, com aquell qui no fa res, agafa la mà del foraster:
—Seu, germà —li diu—; sopem.

L’altre s’asseu sense dir res.

—I bé, dona, que no has cuit sopar aquest vespre?

La Matriona ja no es pot aguantar més.

—He cuit sopar, però no pas per a tu; tu t’has begut fins l’enteniment… Se’n va a cercar un abric nou i torna sense caftà i, com si encara no n’hi hagués prou, duu a casa un vagabund tot nu. No tinc sopar per als borratxons com vosaltres.
—Prou, Matriona: no cal pas fer anar la llengua per a no dir res de bo. Valdria més que de primer em demanessis qui és aquest home.
—Comença tu per dir on has perdut els diners —va interrompre la dona.

En Semion va ficar mà a la butxaca i en va treure els tres rubles

—Aquí tens els diners. En Trífonov no m’ha pagat: m’ha promès que demà em pagaria.

La Matriona cada cop es posa més furiosa. Sense abric, el darrer caftà posat a les espatlles d’un vagabund tot nu, que, per acabar-ho d’adobar, ha portat a casa amb ell! Ella que agafa els diners i se’n va a amagar-los tot dient:
—No en tinc, de sopar, no es pot pas donar menjar a tots els borratxons nusos.
— Ep, Matriona, que callis, i escolta bé el que et diré!
—Jo escoltar les bestieses d’un imbècil que ha begut! Ja tenia raó de no voler-me casar amb tu! La mare em va donar roba, tu te l’has beguda; te’n vas per comprar un abric i també te l’has beguda.

En Semion fa esforços inútils per explicar-li que no ha begut sinó per valor de vint kopeks; li vol dir com i de quina manera ha trobat l’home; la Matriona no li deixa col·locar ni una paraula, ella en diu dues al mateix temps; àdhuc tot el que ha passat deu anys enrere me li tira entre cap i coll. Ella parla, parla, la Matriona, i després agafa en Semion per la màniga.

—Torna’m la meva jaqueta, no tinc més que la que tu m’has pres; tu la portes, mala bèstia! Que el dimoni se t’endugui!

En Semion es vol treure la jaqueta, la dona estira, les costures es descusen. A l’últim, la Matriona torna a agafar la jaqueta, se la posa al cap, i es dirigeix cap a la porta per a anar-se’n. Mes, de sobte, es detura, rabiosa: voldria desfogar-se sobre algú i saber qui és aquell home.

Dreta al peu de la porta, la Matriona diu:
—Si fos un bon home, no aniria tot nu: almenys tindria una camisa. Si tu haguessis fet res de bo, m’hauries dit d’on havies tret aquest elegant.
—Si m’estic matant per a dir-t’ho! Jo passava prop de la capella, quan he trobat aquest minyó mig gelat, tot nu. Em sembla que no fa pas calor, ni de bon tros. Déu és qui m’ha conduït envers ell: s’hauria mort aquesta nit. Què hi podia fer? L’he agafat, l’he vestit, l’he portat a casa… Calma’t, Matriona, això que fas és pecat. Hem de morir un dia.

La Matriona va obrir la boca per a replicar. De prompte, va llençar els ulls sobre el foraster i va callar. Assegut sobre el banc, estava immòbil. El pit li anava com una manxa, amb un panteix… Tenia les mans plegades sobre els genolls, el cap baix, els ulls clucs, com oprimit. La Matriona callava. En Semion li diu dolçament:
—Matriona, ja no tens Déu dins el cor?

Sentint aquestes paraules, la dona va guaitar el foraster, que alçava els ulls cap a ella, i el cor se li va partir. Deixant la porta es va acostar a la llar per a preparar l’àpat, va posar la cassola sobre la taula, va portar l’últim pa i la sidra.

—Anem: menja — diu ella.

En Semion va empènyer l’home cap a taula.

—Acosta’t, jove.

Va tallar pa, el va sucar i es va posar a menjar.

La Matriona es va asseure al cantó de la taula, hi va posar els colzes, i, amb el cap entre les mans, es va mirar el foraster. I li va venir una gran pietat, i es va posar a estimar aquell desgraciat. Tot seguit el foraster es posà més content, i, alçant el cap, va mirar la pobra dona amb un somriure. En havent sopat, la dona va rentar plats i va dir:
—D’on vens?
—No soc d’aquí.
—Com va ésser que vas anar a raure allà?
—No ho puc dir.
—Qui t’ha despullat?
—Déu m’ha castigat.
—l així, tot nu, et quedaves.
—Així, tot nu, em quedava. M’estava gelant, en Semion m’ha vist, ha tingut pietat de mi, m’ha posat el seu caftà, i m’ha dit que el seguís. I tu has tingut compassió de la meva misèria, m’has fet menjar i beure: que Déu us beneeixi!

La Matriona es va aixecar, va obrir el seu cofre i en va treure la camisa vella d’en Semion, que havia apedaçat per a l’endemà, va agafar un parell de calces velles i, donant-ho tot al foraster, li va dir dolçament:
—Té, ja veig que no tens ni camisa: vesteix-te, ajeu-te allà on vulguis, sobre el banc o sobre l’estufa.

El foraster es va treure el caftà, es va posar la camisa i les calces i es va estirar sobre el banc. La Matriona va bufar la candela i es va enfilar a l’estufa, al costat d’en Semion. Es va tapar amb un extrem del caftà i va ajeure’s; però no va poder dormir: el foraster la tenia capficada, i després va pensar que s’havien menjat tot el pa que quedava, que
no n’hi hauria per a l’endemà, i que la camisa i les calces d’en Semion eren donades; se sentia trista i neguitosa. Mes, recordant-se del somriure del foraster, va tenir un esclat de goig. La Matriona s va estar molt de temps sense poder dormir. En Semion no dormia tampoc, i estirava el caftà cap al seu cantó.

—Semion!
—Què?
—Hem menjat tot el pa i avui nohe cuit. Què faré demà? Què demanaré a la nostra comare Malània que me’n deixi per a demà?
—Ja viurem, per això. Ja tindrem per menjar.

Un silenci.

—Té bon posat aquest home: perquè no diu res d’ell mateix…
—Sens dubte ho deu tenir prohibit.
—Semion.
—Què?
—Nosaltres donem i ningú ens dona.

En Semion no va saber què respondre.

—Ja hem parlat prou —va fer ell, tombant-s’hi.

I es van adormir.

En Semion es va despertar dejorn: les criatures encara dormien, la dona havia sortit per a demanar pa a la veïna: tot sol, el foraster estava assegut sobre el banc, amb els ulls mirant enlaire: tenia la cara més serena que el dia abans.

I en Semion va dir:
—Què hem de fer, noi? El ventre demana pa i el cos vestits. Cal guanyar-se la vida. Saps de treballar.
—No sé res.

En Semion va obrir uns ulls com unes taronges i va dir:
—Home aprèn tot el que vol, quan la voluntat no hi manca.
—Tothom treballa: jo faré com els altres.
—Com et dius?
—Mikhaïl.
—l bé, Mikhaila: tu no vols dir res de la teva persona, tu mateix, però cal menjar. Si fas el que et diré, et faré la vida.
—Que Déu et doni la glòria! Ensenya’m, ensenya’m el que no sé.

En Semion va agafar cànem i es va posar a tòrcer fil.

—No costa gens: té.

En Mikhaïl mira, agafa també el cànem, torça el fil i tot seguit en Semion li ensenya de tallar, de cosir, de fer anar l’alena, de posar les soles, de picar els cosits. Des del tercer dia, qualsevol feina que li ensenyessin, en Mikhaïl comprenia de seguida, treballava tan polit, que semblava com si durant cent anys no hagués fet altra cosa que fer botes. No perdia ni un minut, menjava poc: acabada la tasca, no es movia del seu racó, amb els ulls mirant enlaire, sense dir res, parlant poc, no rient mai, no sortint mai; i no se’l va veure somriure més que una vegada, el primer vespre quan la dona li havia servit el sopar.

Dia per dia, setmana per setmana, va passar un any. En Mikhaïl continuava vivint i treballant a can Semion. El fadrí es va fer cèlebre: ningú no feia les botes tan ben acabades, tan fortes com en Mikhaïl, el fadrí d’en Semion.

Era conegut a vint llegües a la rodona, i en Semion va començar a fer-se ric.

Un dia d’hivern, mestre i fadrí treballaven junts, quan un carruatge amb tres cavalls magnífics els picarols dels quals sonaven alegrament, es va aturar a la porta de la casa. Un vailet va saltar del sitial, va obrir la portella i un senyor ben embolicat amb un abric, va baixar del carruatge i va pujar els esglaons de l’escaleta. La Matriona va obrir la porta de bat a bat. El senyor va ajupir el cap, va entrar a la casa i es va redreçar: el cap li tocava gairebé al sostre, i omplia, ell tot sol, tot un cantó de la cambra. En Semion va saludar el senyor amb sorpresa. No havia vist mai semblants homes. En Semion era rabassut, en Mikhaïl magrissó, la Matriona semblava una branca d’arbre ressecada. Aquell home semblava venir d’un altre món, vermell i ple de cara, amb un coll com un brau: semblava fet de bronze.

Després d’haver bufat amb força, el senyor va llençar l’abric de pells, es va asseure sobre un banc, i va dir:
—Qui de vosaltres és el mestre sabater? En Semion s’hi va acostar:
—Soc jo, Excel·lència —va dir.

El senyor va cridar el vailet.

—Fedka: porta’m el cuiro.

El servent va comparèixer amb un paquet, que va posar sobre la taula.

—Desfés aquest paquet.

L’altre va obeir. El senyor va ensenyar el cuiro a en Semion,

—Sabater, veus bé aquest cuiro?
—Sí, Excel·lència.
—Comprens bé quina mena de mercaderia?

En Semion palpa el cuiro i diu:
—La mercaderia és de primera qualitat.
—Això mateix, és bona, imbècil. Encara no n’havies vist mai de mercaderia com aquesta: això és cuiro d’Alemanya, sents? Val vint rubles, aquest cuiro.

En Semion, tot encongit, respon:
—On vol que n’haguem, de cuiro tan bo, pobres de nosaltres?
—Això mateix. Em pots fer unes botes amb aquest cuiro?
—Ben net, Excel·lència.

El senyor va exclamar:
—Ben net? Pensa bé per a qui et poses a treballar i amb quina mercaderia: m’has de fer unes botes que puguin durar un any, que les pugui portar un any sense que sem torcin ni que se m’esquincin. Si ho pots fer, pren aquest cuiro i talla’l, i, si no, refusa. T’ho dic per endavant: si les botes es fan malbé abans d’un any, et fico a la presó; si em serveixen un any, hauràs deu rubles.

En Semion, tot espantat, dubta, no sap què dir. Mira en Mikhaïl, el toca amb el colze i li pregunta què ha de respondre: cal acceptar?

En Mikhaïl signa que sí, i en Semion accepta, comprometent-se a lliurar unes botes que no es torçarien ni s’esquinçarien fins al cap de l’any.

El senyor crida el vailet, allarga el peu i diu:
—Apa: pren la mida.

El peu del senyor és tan gros, que cal tallar una segona fulla de paper, encara que la primera sigui ja molt gran. En Semion pren la mida de la sola, del turmell, i es posa a amidar la garra, però el paper no arriba per a donar-hi el tomb: la garra és gruixuda com una biga. Mentre que en Semion estava prenent la mida, el senyor anava fitant a tothom de cap a peus.

Es va adonar d’en Mikhaïl.

—Hola! Qui és aquest?—va dir.
—És el meu fadrí: el es qui farà les botes —va dir en Semion.
—Tingueu compte! Que em serveixin tot un any!

En Semion aixeca els ulls envers en Mikhaïl i s’adona que ni tan sols es mira el senyor: on mira és enlaire, per sobre del senyor, com si veiés alguna cosa. Mirava, mirava, en Mikhaïl. De sobte, somriu amb serenitat.

—Per què rius, imbecil? —diu el senyor. El que has de fer és procurar que les meves botes estiguin a punt al temps degut.

En Mikhaïl va respondre:
—Les vostres botes estaran a punt en el moment degut.
—Així ha d’ésser —va fer el senyor, tornant-se a posar l’abric.

Se’n va anar cap a la porta, però, havent-se oblidat d’ajupir-se, va topar el front amb la llinda. Tot van ésser crits i indignació, i després, redreçant-se, es va fregar el cap i va pujar al carruatge.

Un cop el senyor va haver marxat, en Semion va dir:
—Vet-en aquí, un que és fort com la pedra foguera; ha romput la llinda, i encara sen burla.

I la Matriona diu:
—Amb la vidabque porta, és clar que ha de fer goig. Si és de bronze aquest home! No hi ha perill que es mori per ara.

En Semion s’adreçà a en Mikhaïl:
—Hem acceptat aquesta feina; molt serà que no ens ocasioni algun disgust. És un cuiro car, el senyor és violent… Mentre no fem un bunyol! Tu tens la vista més bona que la meva i la mà més segura: aquí tens les mides, talla’m aquest cuiro. En l’entretant, jo faré la teva tasca.

En Mikhaïl va obeir, va agafar el cuiro, el va desplegar i es va posar a tallar.

La Matriona el mirava fer. Acostumada a l’ofici, es va estranyar de veure que en Mikhaïl tallava el cuiro d’una manera diferent que per a unes botes. Ella volia parlar, però pensava:
—Sens dubte no dec haver comprès quina mena de botes necessita el senyor; en Mikhaïl sap més bé que jo el que es fa. No m’hi vull ficar.

En Mikhaïl fa un calçat que cus a la manera dels sandaliers. La Matriona, més estranyada que mai; però no s’hi vol ficar, i en Mikhaïl continua cosint. Arriba l’hora de dinar. En Semion s’aixeca i veu que en Mikhaïl ha fet amb el cuiro unes sandàlies, en compte d’unes botes, ell que no s’havia equivocat mai en res. En Semion fa un «Ah!».

—La mercaderia està perduda! Què li diré al senyor? On podré trobar una mercaderia que s’hi assembli?

I va dir a en Mikhaïl:
—Què has fet, amic meu? M’has fet miques! El senyor m’ha encomanat unes botes, i tu, què has fet?

En aquell mateix moment truquen un gran pic a la porta. Miren per la finestra i veuen el servent del senyor que ferma el seu cavall a l’anella de la porta. En Semion se’n va a obrir; el servent entra esbufegant.

—Bona nit, mestre.
—Bona nit. Què vols?
—La senyora m’envia cercar les botes.
—Les botes?
—No, les botes: el senyor ja no necessita botes: no en portarà pas més. La senyora us desitja molts anys de vida.¹
—Com s’entén?
—No ha tornat pas viu a casa: ha mort dins del carruatge. Arribem, obro, i me’l veig ajagut al fons, tot encarcarat. Amb prou feines el n’hem pogut treure. La senyora m’ha enviat aquí dient-me: «Ves i digues al sabater que faci unes sandàlies per a un mort en comptes de les botes que el senyor ha anat a encomanar deixant-li el cuiro. Que cuiti, espera’t, i torna amb les sandàlies.

En Mikhaïl va agafar les sandàlies i el cuiro que sobrava, ho va posar tot ben embolicat i va lliurar el farcell al vailet, que s’estava esperant:
—Adeu-siau, vós amb la companyia! Que Déu us guardi de mal!

VII

Passa un any, passen dos anys, i vet aquí que ja fa sis anys que en Mikhaïl s’està a can Semion. Tot va seguint de la mateixa manera: ell no surt mai, no parla gaire i no ha fet la rialleta sinó dos cops: el primer, quan la dona li va donar menjar, el segon, durant la visita del senyor. En Semion no té prou boca per a lloar el seu fadrí. Ja no li pregunta mai d’on ve i solament té por d’una cosa: que en Mikhaïl se’n vagi.

Un dia estaven tots ensems, les criatures jugaven i s’enfilaven per sobre els bancs, prop de les finestres: la Matriona escalfava les planxes, en Semion feia anar l’alena, en Mikhaïl acabava un taló. Una de les criatures va anar a recolzar-se a l’espatlla d’en Mikhaïl, que s’estava a la vora de la finestra, i li va dir:
—Mira, oncle Mikhaila, mira una mercadera amb dues nenes: em sembla que venen cap aquí. Una de les nenes és coixa.

Amb aquestes paraules de la criatura, en Mikhaïl deixa la feina i mira al defora. En Semion se n’estranya molt: en Mikhaïl no havia mirat mai al defora, i vet aquí que ara mira que mira per darrere els vidres. En Semion, que també va a mirar per la finestra, veu, efectivament, una dona ben vestida que acompanya dues noietes, que duen uns abriguets de pell i mocador de llana al cap. Les nenes s’assemblen, impossible de distingir-les l’una de l’altra, tot i que una coixeja i arrossega la cama.

La dona s’atura a la porta, fa córrer el pestell i entra a la casa, empenyent les criatures davant d’ella.

—Bon dia, bona gent.
—Sigueu la benvinguda. Què volíeu?

La dona s’asseu, les noietes s’hi acosten molt tímidament.

—Necessito sabates per a les meves nenes.
—No n’hem fet mai, de tan petites, però tot es pot fer: ho provarem. Es poden fer amb punteres, es poden fer amb folre de tela. Com les voleu? En Mikhaïl, el meu fadrí, en sap molt.

En Semion es gira i veu en Mikhaïl que devora amb els ulls les noietes.

En Semion, cada cop més estranyat. És veritat que aquelles noietes són boniquetes, grassonetes, amb unes galtones totes rosades, i els ulls negres; els abriguets de pell i els mocadors del cap són graciosos, però no pot arribar a comprendre per què en Mikhaïl les contempla amb tant interès, com si ja les conegués. En Semion enraona amb la dona; pren la mida.

La dona es posa la coixeta sobre la falda, dient:
—Pren dues mides d’aquesta. Faràs una sabata per al peu de pinya i tres per a l’altre peu: llurs peus són iguals: són bessones.

Després d’haver pres la mida, en Semion va dir, signant la coixeta:
— Per què és esguerrada? Ho és de naixença?
—No. Sa mare la va esguerrar.

La Matriona es fica en la conversa, curiosa de saber:
—Qui ets tu —diu a aquella dona—? Qui són aquestes criatures? No els ets mare?
—No els soc ni mare ni parenta, bona dona: són afillades meves.
—No són de la teva sang i les contemples tant!
—Com no les haig d’estimar, si les he criades totes dues amb la meva llet! Jo també vaig tenir una criatura, i Déu va emportar-se-me-la: no la contemplava pas tant com a aquestes.
—De qui són, aquestes?

La Matriona es va posar a xerrar amb aquella dona, que els va contar el següent:
—Ja fa sis anys que són òrfenes. El pare va ésser enterrat un dimarts, la mare va morir el divendres. Òrfenes de pare abans de néixer; la mare no va sobreviure ni un dia a llur naixença. Jo, llavors, vivia al mateix poble amb el meu marit; érem veïns, les cases es tocaven. El pare s’estava tot sol treballant al bosc, quan li va caure a sobre un arbre, i el va aixafar, va quedar tan malparat que, al cap de poca estona que l’havien portat a casa, va entregar l’ànima a Déu. Tres dies després la seva dona va anar de part d’aquestes dues nenes. Pobra, solitària, no va tenir ningú a la vora per assistir-la, ni llevadora ni serventa. Quan va desocupar estava sola. L’endemà al matí vaig anar a veure-la: entro i ja me la veig, pobreta, tota freda! En morir havia caigut sobre la menuda i li havia esguerrat el peu. La gent es van ajuntar, van vestir la morta, li van fer la caixa i la van enterrar. Els veïns són tots bona gent, les nenes es quedaven soles: què podia fer-hi? Aleshores jo era l’única dona del poble que criava, alletava la meva primera criatura des de feia vuit setmanes. Vaig prendre les nenes per un temps a casa meva. Els mugics es reuniren per tractar què se n’havia de fer, de les nenes, i vet aquí el que m van dir: «Maria, guarda-les a casa teva interinament, continua criant-les, i dona’ns el temps necessari per a posar-nos d’acord». Ja havia donat el pit a una, però encara no havia donat res a l’altra, a la pobra esguerradeta: no pensava pas que pogués viure, i després jo mateixa me’n vaig fer pena; somicava; em va fer una llàstima! Per què l’havia de deixar patir, pobret angelet de Déu? Li vaig dar de mamar i els vaig criar tots tres, el meu i les orfenetes. Jo era jove i forta, menjava bé, vaig tenir molta llet, Nostre Senyor em va ajudar. Alletava al mateix temps dues criatures, i la tercera esperava; quan en tenia una d’assadollada, agafava la tercera, i Déu em va fer la gràcia de poder-les anar pujant. El meu fillet va morir al cap de dos anys, i Déu no me n’ha donat cap més. D’aleshores ençà, les coses ens han anat bastant bé i ara ens estem al molí, al molí d’un mercader. Guanyem bastant, ens donem bona vida, però no tinc fills. Què faria jo ara si no tingués aquestes nenes? M’estaria sola. Com voleu, doncs, que no me les estimi i que no les contempli? Són l’alegria dels meus ulls, la cera del meu ciri.

La dona va estrènyer sobre el seu cor les nenes, va fer un petó a la coixeta i es va eixugar els ulls, plens de llàgrimes.

«Es pot viure sense pare ni mare: no es pot viure sense Déu», diu el proverbi.

Així van parlar, i aquella dona es va disposar per a anar-se’n. Quan els de la casa la van haver acompanyada fins a la porta, van girar el cap envers en Mikhaïl, i aquest s’estava amb les mans plegades sobre els genolls, els ulls enlaire i somrient.

En Semion s’hi va acostar i li va dir:
—Què fas, Mikhaila?

En Mikhaïl es va aixecar, va deixar la feina, es va treure el davantal, va saludar el patró i la mestressa, i els va dir:
—Perdoneu-me, patró! Déu ja m’ha perdonat: perdoneu-me vosaltres també.

I els patrons veuen que una claror estranya embolcalla en Mikhaïl. En Semion s’aixeca, el saluda i li diu:
—Ja veig, Mikhaila, que tu no ets un home com els altres i que no et puc tenir amb mi ni interrogar-te. Digue’m solament una cosa: per què estaves tan trist i tan aixafat quan et vaig trobar i portar a casa? Per què et vas asserenar quan la meva dona et va oferir menjar? Tot seguit vas somriure i et vas asserenar. Més tard, quan el senyor va venir a encomanar les botes, vas somriure altra vegada i et vas asserenar encara més. I ara, quan aquesta dona ha portat aquelles nenes, has somrigut per tercera vegada i t’has posat tan content! Digue’m, Mikhaila, per què surt de tu aquesta claror i per què has somrigut tres vegades?

I en Mikhaïl va respondre:
—Estic tan content perquè Déu m’havia castigat, i ara m’ha perdonat. He somrigut tres vegades perquè havia d’aprendre tres paraules divines, i ja he après les paraules. He après la primera paraula quan la teva dona va tenir pietat de la meva misèria: en aquell moment vaig somriure per primera vegada. Vaig somriure per segona vegada quan el senyor va venir a casa teva perquè llavors la segona paraula em va ésser revelada. I ara, en veient les nenes, he après la tercera paraula divina i he somrigut per tercera vegada.

I en Semion li pregunta:
—Digue’m, Mikhaïl, per què t’havia castigat Déu i quines són aquestes paraules, i així jo també les sabré.

l en Mikhaïl va respondre:
—Déu em va castigar per la meva desobediència. Jo era un àngel al cel i vaig desobeir. Jo era un dels àngels del cel. Nostre Senyor em va enviar a la terra a cercar una ànima, l’ànima d’una dona. Vaig baixar a la terra i vaig veure una dona lletigada, malalta, que acabava de donar la vida a dues nenes. Aquelles criatures somicaven al costat de la mare, massa dèbil per a poder-los donar mamar. Quan ella em va veure va comprendre que Déu demanava la seva ànima, va plorar i va suplicar:
»—Àngel de Déu, el meu marit s’ha mort ara fa tres dies perquè, trobant-se al mig d’un bosc, un arbre li va caure a sobre. No tinc ni mare ni germana ni tia, les meves orfenetes no em tenen sinó a mi! No t’enduguis la meva pobra animeta: deixa’m pujar els meus fillets, que els pugui veure caminar sols: les criatures no poden viure sense pare ni mare.

»Jo vaig obeir la dona, vaig posar una criatura al seu pit i l’altra als seus braços, vaig tornar al cel, em vaig presentar davant de Déu i li vaig dir:
»— No m’he pogut endur l’ànima de la partera. El pare era mort de desgràcia, ella té dues bessones i m’ha suplicat que li deixés el temps de fer pujar els seus fillets, que no poden viure sense pare ni mare. No m’he pogut endur aquella ànima.

»Nostre Senyor em va respondre:
»—Ves, i porta’m l’ànima d’aquesta mare, i vindrà un dia que tu coneixeràs tres paraules divines: aprendràs què hi ha dins dels homes, què no és donat a l’home i què fa viure els homes. Quan hauràs après aquestes tres paraules, tornaràs al cel.

»Vaig tornar a la terra, i vaig endur-me l’ànima de la pobra mare. Les criatures varen deixar el pit maternal, el cadàver va caure del costat esquerre tot aixafant el peu d’una de les nenes. Mentre m’envolava per sobre de la cabana, per a portar l’ànima al Creador, em va agafar un torb, les ales se’m van fer feixugues i em varen caure: l’ànima va pujar tota sola envers Déu, i jo vaig romandre jaient a terra a la vora del camí.

I en Semion i la Matriona comprengueren llavors qui havien vestit i nodrit, qui havia viscut amb ells.

Ploraven de goig i d’emoció, i l’àngel els parlà encara:
—Vaig romandre sol en el camí, sol i nu. Fins aleshores no havia conegut cap de les misèries humanes, ni el fred ni la fam. Vaig esdevenir home, vaig tenir fam, vaig tenir fred, i no vaig saber què fer. Vaig veure una capella consagrada a l’Eternal, vaig voler refugiar-m’hi. La porta era tancada amb pany i clau. No podent entrar, em vaig asseure sobre el bancal, cercant d’abrigar-me del griso. Va venir la nit, vaig tenir fred, vaig tenir fam, patia, tremolava, la pena es va apoderar de mi. De sobte, vaig sentir passos pel camí: era un home que venia portant unes botes; parlava tot sol. Vaig veure per primera vegada la cara mortal de l’home, d’ençà que jo també m’havia tornat home, i vaig tenir por d’aquella cara, em vaig girar. El vaig sentir que parlava amb ell mateix: «Com ho faré per a donar menjar a la dona i a les criatures? Com ho farem per a abrigar-nos del fred els nostres membres balbs?». I jo pensava: «Em moro de fred i de fam i vet aquí aquest home que passa, no pensa sinó en les seves necessitats, no podrà pas socorre’m». L’home em va veure, va arrugar el front, s’esparverà i passà de llarg… Havia perdut l’esperança. Sobtadament, vaig sentir que tornava i ja no el vaig reconèixer: la mort havia passat abans per la seva cara, mentre que ara s’havia tornat viu, i vaig veure la imatge de Déu sobre aquella cara. Va venir cap a mi, em va vestir, em va agafar de la mà i em va portar a casa seva. La seva muller era sobre el bancal de casa, i va parlar, aquella dona era encara més terrible que el seu home, l’alè de la mort sortia dels seus llavis, l’alè mortal de les seves paraules em tapava la respiració, em va agafar un defalliment! Ella em volia tornar al fred, a l’agonia, a la mort, i vaig comprendre que ella també es moriria traient-me de casa seva. Tot d’un cop son marit li parlà de Déu. Tot seguit la dona es transformà, em va fer menjar, i quan em mirava, vaig alçar els ulls envers ella: la morta s’havia tornat viva, i vaig reconèixer Déu en la seva cara. I em vaig recordar de les paraules de Déu: Tu coneixeràs què hi ha dins dels homes. Vaig aprendre així que dins dels homes hi ha l’amor. Content de tenir la revelació d’una de les paraules divines, vaig somriure per primera vegada: no comprenia encara què no és donat a l’home, i què fa viure els homes.

»Feia un any que vivia amb vosaltres, el senyor va venir encomanar unes botes, unes botes que havien de durar un any sense tòrcer-se ni esquinçar-se. Me’l vaig mirar, i vaig veure al costat d’ell un dels meus companys, l’àngel de la mort: només el vaig veure jo; jo el coneixia, sabia que els ol no seria en-cara post quan l’ànima del senyor el deixaria, i jo pensava: «L’home acumula per a un any i no sap que ha de morir abans de la nit». I em vaig recordar de la segona paraula de Déu: Coneixeràs què no és donat a l’home. Què hi ha dins l’home, ja ho sabia… I ara aprenia què no és donat a l’home. No és donat a l’home saber què cal al seu cos, i vaig somriure per la segona vegada. Però ignorava encara, no comprenia què fa viure els homes. Vaig viure així, esperant sempre la revelació del Creador, la darrera paraula divina. Quan feia sis anys, va venir aquella dona amb les bessones, les vaig reconèixer i vaig saber com era que els havia salvat la vida. I aleshores ho vaig saber i vaig pensar: «La mare implorava per als seus fillets, i jo havia escoltat la mare, jo m’havia cregut que aquelles orfenetes eren destinades a morir, i vet aquí que una dona, una estrangera, les ha nodrides i recollides». I quan aquella dona va plorar d’entendriment parlant d’aquelles criatures que no li eren res, que ella contemplava, que ella planyia, vaig veure en ella la imatge divina de Déu i vaig comprendre què fa viure els homes. Vaig comprendre llavors que Déu m’havia revelat la darrera paraula, que ja em perdonava, i vaig somriure per tercera vegada.

XII

I l’àngel es va despullar de la seva forma terrestre i es revestí de claror, els ulls humans no pogueren suportar-ne l’esclat, elevà la veu, que semblà venir no d’ell, sinó del cel, i digué:
—I vaig comprendre que l’home no viu de les seves necessitats pròpies, sinó que viu per l’amor. No era donat a la mare saber què faria viure els seus fillets, no era donat al senyor saber què li feia falta, no és donat a cap home saber si li caldran aquest vespre unes botes per a portar-les en vida, o bé unes sandàlies per a portar-les mort… Vaig restar vivent quan jo era home, no perquè em cuidés de mi mateix, sinó perquè hi va haver amor en un passavolant i en la seva dona: van tenir pietat de mi i em van estimar. Les orfenetes van viure, no perquè hi van pensar, sinó perquè una dona tenia l’amor en son cor. Els homes viuen no perquè pensin en si mateixos, sinó perquè l’amor és en el cor dels homes. Abans ja sabia que Déu ha donat la vida als homes i ha volgut que visquessin. Ara he comprès que Déu no vol que l’home visqui sol, i per això és que amaga a cadascú el que necessita. Vol que cadascú visqui per als altres, i per això és que revela a cadascú què és útil a la vegada a ell mateix i als altres… Llavors vaig comprendre que els homes, que es creuen viure únicament de llurs pròpies sol·licituds, no viuen en realitat sinó per l’amor tot sol. Aquell qui és en l’amor és en Déu, i Déu viu en ell, car Déu és l’amor.

I l’àngel cantà les alabances de Déu. Sa veu feu tremolar la casa, la teulada es va obrir, una columna de foc s’aixecà de la terra envers el cel. En Semion, la seva dona i els seus fils es prosternaren en terra. L’àngel obrí ses grans ales i va volar cap al cel.

Quan en Semion es va recompondre, la casa havia tornat a agafar el seu aspecte, i ja no hi havia ningú, fora d’ell i dels seus.