Ryūnosuke Akutagawa miratges conte carta a un vell amic edicions de 1984 traducció català albert nolla literatura catalana contes llibre

Miratges – Ryūnosuke Akutagawa

Miratges és un dels contes del recull Carta a un vell amic i altres relats de Ryūnosuke Akutagawa que publica Edicions de 1984 amb traducció d’Albert Nolla.

Aquesta nova antologia d’Akutagawa —considerat el pare de la narrativa breu japonesa del segle XX— s’afegeix a Rashômon i altres contes, volum que recollia la primera etapa de la seva obra. A Carta a un vell amic… hi trobareu els textos que va escriure durant els últims tres anys de la seva vida. A Stroligut podeu llegir-ne Miratges, escrit el març de 1927.

» Més d’Edicions de 1984

Ryūnosuke Akutagawa miratges conte carta a un vell amic edicions de 1984 traducció català albert nolla literatura catalana contes llibre

Miratges

1.

Un dia de tardor1Aquest relat es basa en un fet ocorregut a la ciutat costanera de Kugenuma, al sud de Tòquio., cap al migdia, vaig anar a veure un miratge amb en K, un estudiant universitari que havia vingut de visita des de Tòquio. És un fet ben conegut que a la costa de Kugenuma es poden veure miratges. De fet, la nostra criada mateix va quedar tan colpida en veure el reflex invertit d’un vaixell que va comentar: «És idèntic a la fotografia que sortia l’altre dia al diari».

Vam girar al costat de l’hotel Azumaya i vam passar a buscar l’O. Amb la camisa vermella de sempre, l’O feia anar diligentment la bomba del pou que es veia a l’altra banda de la tanca, segurament per preparar el dinar. Jo vaig alçar el bastó de freixe i li vaig fer un senyal.

—Entri per allà! Oh! Ah, ¿tu també has vingut?

L’O es va pensar que jo i en K hi anàvem de visita.

—Anem a veure un miratge. ¿Per què no ens hi acompanyes?
—¿Un miratge…? —L’O de sobte va esclafir una rialla—. Sembla que últimament no es parla d’altra cosa.

Al cap de cinc minuts, ja caminàvem amb l’O pel camí cobert d’un bon tou de sorra. A l’esquerra del camí s’estenia la platja. Un carro tirat per bous la travessava en diagonal, deixant-hi un parell de roderes ben fosques. Aquelles roderes profundes em van produir una certa sensació d’ofec. Em va fer l’efecte que eren un rastre traçat per un geni herculi.

—Encara no em trobo bé. El sol fet de veure aquestes roderes em provoca un abaltiment estrany.

L’O va arrufar les celles, però no va fer cap comentari a les meves paraules. Tot i així, semblava que comprenia bé el meu sentiment.

Al cap de poc vam passar per entre uns pins baixos i esparsos, i vam sortir a la riba del riu Hikiji. Més enllà de la gran platja de sorra el mar brillava límpid, amb un to anyil profund. Tot i així, les cases i els arbres de l’illa d’Enoshima estaven coberts d’uns núvols melancòlics.

—Això és la nova era, ¿oi?

En K va fer aquest comentari de cop i, a més, el va acompanyar d’un lleu somriure.

¿La nova era? Però de seguida vaig descobrir a què es referia. Es tractava d’un noi i una noia que miraven el mar repenjats a la tanca de bambú nan que fixava la sorra. El noi, amb un barret de feltre i un macfarlan prim, no lligava en absolut amb el concepte de novetat. En canvi, la noia, amb els cabells tallats en un bob, un para-sol i unes sabates de taló baix, era certament la viva imatge de la nova era.

—Semblen feliços.
—Això és que et fan enveja —va dir l’O burxant en K.

La parella era a poc més de cent metres del lloc des d’on es veuen els miratges. Tots tres ens vam estirar de bocaterrosa i vam mirar cap a la platja, a través de la calitja que s’alçava sobre el riu. Damunt la platja es veia una mena de traç blau tremolós de l’amplada d’un llaç. Era sens dubte el color del mar que es reflectia en la boirina. A part d’això, no es veia ni rastre de cap vaixell ni de res més que hi hagués a la platja.

—No sé pas si això es pot dir que sigui un miratge —va dir en K una mica contrariat i amb la barbeta bruta de sorra.

En aquell moment, un corb aparegut del no-res va sobrevolar la platja a dos-cents o tres-cents metres d’on érem, va pujar fins a fregar el llaç tremolós de color anyil i va tornar a baixar en picat. Mentre feia aquest trajecte, el corb va projectar una fugaç ombra invertida a la franja de calitja.

—Aquest sí que ha estat bé.

Amb aquestes paraules de l’O ens vam aixecar de terra. I just llavors vam veure que la parella de «la nova era» venia caminant cap a nosaltres.

Jo em vaig quedar sorprès i vaig mirar enrere. Però la parella d’abans continuaven asseguts amb l’esquena repenjada a la tanca de bambú, xerrant com fins feia una estona. Tots tres, però especialment l’O, vam riure decebuts.

—Doncs jo trobo que aquest miratge encara ha estat millor.

Evidentment, la parella de «la nova era» que teníem al davant era una altra. No obstant això, amb el bob d’ella i el barret de feltre d’ell, eren pràcticament clavats a la primera.

—És una mica inquietant.
—A mi també m’ha semblat que havien vingut sense que ens n’adonéssim.

Vam tornar tot comentant la jugada, no pas seguint la riba del Hikiji sinó travessant la duna baixa de la platja. Al peu de la tanca de bambú que hi havia a la duna també creixien uns pins baixos i esgrogueïts. Mentre passàvem entre els pins, l’O es va ajupir un moment i va collir alguna cosa de la sorra. Era una placa de fusta, amb un marc negre com de betum i una inscripció feta en lletres de l’alfabet llatí.

—¿Què és això? Sr. H. Tsuji… UnvaApriloJaro… 1906…
—¿Què deu ser? ¿DuaMajesta…? I aquí hi posa 1926, ¿no?
—¿Voleu dir que no és d’algun cadàver enterrat al mar? —va aventurar l’O.
—Però, quan enterren algú al mar, emboliquen el cos amb una vela o amb alguna cosa semblant, ¿no?
—Exacte. I després li posen una placa com aquesta. Mireu: aquí hi havia un clau. Devia tenir forma de creu.

En aquell moment estàvem passant entre les tanques de pins i de bambú que pertanyien a les cases d’estiueig. La placa devia ser el que deia l’O. Vaig tornar a tenir una sensació funesta que no tenia raó de ser en la claror del sol.

—Has recollit una cosa de mal averany.
—Què dius! M’ho guardaré com un amulet… Ara bé, si hi diu del 1906 al 1926, vol dir que va morir amb vint anys, ¿oi? Vint anys…
—¿Què devia ser: un home o una dona?
—Ves a saber… Però devia ser algú de sang barrejada.

Vaig respondre a en K imaginant-me una persona jove de sang barrejada que havia mort a bord d’un vaixell. Vaig suposar que devia haver estat algú de mare japonesa.

—¿Potser ha estat un miratge?

L’O va dir això en sec, com si parlés per a ell mateix, sense desviar la mirada del seu davant. Potser va ser un comentari casual i innocent. Però va tocar lleument els meus sentiments.

—¿Volen entrar a prendre un te?

Estàvem plantats en una cantonada del carrer principal, flanquejat de cases. Tot i així, per aquell carrer sec i sorrenc no hi passava gairebé ningú.

—¿Què vols fer, K?
—A mi tot em va bé…

Just llavors se’ns va acostar un gos blanquíssim amb la cua entre les cames.

2.

Quan en K se’n va haver tornat a Tòquio, l’O, la meva dona i jo vam tornar a travessar el pont del riu Hikiji. Aquest cop eren cap a les set del vespre, just havent sopat.

Aquell vespre no es veia cap estel. Vam caminar per la platja deserta sense parlar gaire. A la platja, a prop de la desembocadura del Hikiji, centellejava una foguera. Devia ser un senyal per a les embarcacions que s’endinsaven al mar a pescar.

La remor de les onades era incessant. Com més a prop érem de la vora de l’aigua, més forta era l’olor de salobre. Més que del mar mateix, però, l’olor sortia de les algues i de la fusta escopides a la platja. No sé per què, la notava tant als narius com a la pell.

Ens vam quedar una estona plantats a la vora de l’aigua, contemplant el suau llambreig de les crestes de les onades. El mar tenia una foscor insondable. Vaig recordar la meva estada a la costa de Kazusa, deu anys enrere. Alhora, també em va venir a la memòria l’amic que m’hi havia acompanyat. A part de dedicar-se als seus estudis, havia corregit l’original del meu relat «Farinetes de nyam»…2Es refereix a Imogayu, escrit el setembre de 1916. Inclòs al volum Rashōmon i altres contes.

Mentrestant, l’O s’havia ajupit al costat de l’aigua i havia encès un misto.

—¿Què fas?
—Res en especial… Però només amb aquest misto es poden veure moltíssimes coses.

L’O ens mirava per sobre l’espatlla, dirigint-se en part a la meva dona. En efecte, la claror d’un sol misto il·luminava diversos tipus de petxines enredades en uns atapeïts cabdells d’algues còdium i tengusa. Quan el misto es va apagar, l’O en va encendre un altre i es va posar a caminar per la vora de l’aigua.

—Uaaa! Quina angúnia! Em pensava que era el peu d’un ofegat!

En realitat era un tros de sabata de bany mig enterrada a la sorra. Una mica més enllà hi havia una esponja de mar força grossa en un bolic d’algues. Però quan el segon misto es va apagar, tot va quedar encara més fosc que abans.

—No hem trobat cap botí tan valuós com al migdia.

—¿Un botí? Aaah! ¿Vols dir aquella placa? Una cosa així no es troba cada dia.

Vam decidir allunyar-nos de la remor constant de les onades i tornar travessant l’extensa platja. A més de la sorra, de tant en tant els nostres peus també trepitjaven algun cabdell d’algues.

—Per aquí també deu haver-hi coses de tota mena…
—¿Vol que encengui un altre misto?
—No, no cal… Ep! ¿Se sent dringar una campana?

Vaig parar bé l’orella. Em pensava que no fos una més de les nombroses al·lucinacions que havia tingut últimament. Però no hi havia dubte que se sentia el dring d’una campana. Quan estava a punt de tornar a preguntar a l’O si la sentia, la meva dona, que caminava dues o tres passes al nostre darrere, ens va dir amb una rialla:
—És la campaneta de les meves sandàlies de fusta…

No em vaig haver de girar per saber que duia sandàlies de palla.

—Aquest vespre m’he posat sandàlies de fusta, com quan era petita.
—Però si el dring se sent a la màniga del quimono… Ah! Vet aquí! És la joguina del Y. Aquella de plàstic amb la campaneta —va dir l’O, que també es va posar a riure.

Al cap d’un moment la meva dona ens va atrapar i vam caminar tots tres junts, l’un al costat de l’altre. Amb la broma que acabava de fer-nos, vam parlar més animats que abans.

Jo vaig explicar a l’O el somni que havia tingut la nit anterior. Era un somni en què parlava amb el conductor d’un camió davant una casa d’estil semieuropeu. Dins el somni pensava que aquell camioner em sonava d’alguna cosa. Però no sabia d’on, ni tan sols un cop m’havia despertat.

—Però llavors he caigut que era una periodista que havia vingut una vegada a entrevistar-me, fa potser tres o quatre anys.
—Així, ¿era una camionera?
—No, era clarament un home. Només és que tenia la fesomia d’aquella dona. És ben bé que tot el que veiem queda gravat en algun racó del cervell.
—Segurament. Fins i tot una fesomia, si causa impressió…
—Però la seva fesomia no em va interessar gens. Per això em sembla encara més inquietant. És com si hi hagués moltes coses que queden fora del llindar de la consciència…
—Com quan encens un misto i comences a veure tot el que no es veu.

Mentre teníem aquesta conversa, em vaig fixar que només se’ns veien bé les cares. Al cel, però, continuava sense brillar-hi ni un sol estel. Vaig tornar a tenir aquella sensació funesta i vaig mirar uns quants cops cap al cel. La meva dona se’n va adonar i, abans que jo digués res, va respondre el meu dubte:
—És per la sorra. ¿No trobes?

Va ajuntar les dues mànigues davant el pit i es va girar cap a l’extensa platja.

—Potser sí.
—La sorra és una enredaire. També crea miratges… ¿No n’ha vist cap, vostè, senyora?
—No. Bé, de fet… l’altre dia vaig veure una cosa blava…
—Ja és això. Nosaltres també ho hem vist aquest migdia. Vam travessar el pont del riu Hikiji i vam passar per davant del terraplè de l’hotel Azumaya. Les capçades dels pins mormolaven amb la brisa que feia una estona que bufava. Llavors em va semblar veure un home baixet que se’ns acostava caminant a bon pas. Vaig recordar una al·lucinació que havia tingut aquell mateix estiu. Havia estat un vespre semblant en què havia vist un bocí de paper en forma de casc atrapat entre les branques d’un pollancre. Però aquell home no era cap al·lucinació. Quan va ser més a prop, li vaig veure bé el davant de la camisa blanca.
—¿Què deu ser, aquesta agulla de corbata?

Just després d’haver fet aquesta pregunta en veu baixa, vaig descobrir que el que m’havia semblat una agulla de corbata era en realitat la punta encesa d’un cigar. La meva dona va ofegar una rialla amb la màniga del quimono. Però l’home va passar de llarg ben de pressa, sense ni tan sols mirar-nos de reüll.

—Bé, doncs, bona nit.
—Bona nit.

Ens vam acomiadar de l’O sense gaires formalitats i vam continuar caminant entre el murmuri de la brisa que bufava entre els pins. Dins aquell mormol es barrejava el suau cant d’algun insecte.

—¿Quan són les noces d’or de l’avi?

Es referia al meu pare.

—No ho sé pas… ¿Ha arribat la mantega de Tòquio?
—La mantega encara no. Només han arribat les salsitxes.

Al cap de poc ja érem davant la porta de casa, que ens esperava entreoberta.

Març de 1927

© de l’edició, Edicions de 1984
© de la traducció, Albert Nolla
  • 1
    Aquest relat es basa en un fet ocorregut a la ciutat costanera de Kugenuma, al sud de Tòquio.
  • 2
    Es refereix a Imogayu, escrit el setembre de 1916. Inclòs al volum Rashōmon i altres contes.