eça de queiroz el difunt els maia traducció català mort

El difunt – Eça de Queiroz

El difunt és un conte gòtic de José Maria Eça de Queiroz que formava part del recull pòstum Contos, escrit el 1895 i publicat el 1902.

La traducció al català és de l’iberista Ignasi Ribera i Rovira i formava part de Contistes portuguesos.

» Més contes fantàstics a Stroligut

el difunt cob

El difunt

I

L’any 1474, que fou per a tota la Cristiandat tan abundós en gràcies divines, regnant a Castella el rei Enric IV, va anar a viure a la ciutat de Segòvia, on heretà casa i horta, un cavaller jove, de molt net llinatge i bella presència, que s’anomenava don Ruy de Cárdenas.

Aquesta maisó1Maisó. Casa. Lo castel e la maisó, Hom. Org. 5. Com gitarets nostres muylers de nostres maysons, Jaume I, Cròn. 8. Si com aquell qu’en la mar té maysó, Ausiàs March CII. I oblidà prompte sos fills, sa esposa i sa maisó, Canigó IX. que li va llegar el seu oncle, ardiaca i mestre en cànons, s’esqueia cap al costat i a l’ombra silenciosa de l’església de la Mare de Déu del Pilar; i al davant, més enllà de l’atri on cantaven els tres brocs d’un brollador antic, s’hi veia l’obscur i enreixat palau de don Alonso de Lara, hidalgo de gran riquesa i de posat ombrívol, que ja home fet, cap grisenc, va amullerar-se amb una donzella castellana de fama per la seva blancor, pels seus cabells color de sol clar i coll de garsa reial. Don Ruy tingué justament per padrina de naixement la Mare de Déu del Pilar, de la qual restà sempre més devot i fidel servidor; encara que, tenint sang brava i alegre, amava les armes, la caça, els saraus festejadors, i fins de tant en tant una nit sorollosa de taverna amb daus i petricons de vi. Per amor i per les facilitats d’aquest sant veïnatge, tenia el piadós costum, des que arribà a Segòvia, de visitar cada matí, a hora de prima, la seva divinal padrina i demanar-li, amb tres Ave Maries, la benedicció i la gràcia.

Cap al tard, fins i tot després d’alguna fatigada jornada pel camp i per la muntanya amb llebrers i falcó, encara hi tornava per, en caure les vespres, murmurar dolçament una Salve Reina i Mare…

I cada diumenge comprava a l’atri, a una floraire moresca, algun ram de violes o clavells, o roses senzilles, que escampava amb tendresa i cura galant davant l’altar de la Mare de Déu.

A aquesta venerada església del Pilar hi anava també cada diumenge madona Lionor, la tan anomenada i formosa muller del senyor de Lara, acompanyada d’una dida malcarada, d’ulls més oberts i durs que els d’una xuta, i de dos cepats lacais que li feien costat i la guardaven com torres. Tan gelós era el senyor don Alonso que, només per haver-li així severament ordenat el seu confés i per por d’ofendre la Mare Déu, veïna seva, permetia aquesta visita fugitiva, que per això espiava adeleradament darrere el reixat d’una gelosia, seguint-li els passos i neguitejant-se si trigava massa. Tots els lents dies de la lenta setmana passava madona empresonada entre les reixes del palau de granit negre, no tenint sinó, per a solaçar-se i respirar, fins en xafogors d’estiu, un redós de jardí verd-negre, cercat d’una tàpia tan alta que vista de lluny no s’ovirava, estirant-se pel damunt la punta d’algun trist xiprer. Però aquesta curta visita a la Mare de Déu del Pilar va bastar-li a don Ruy per enamorar-se’n bojament, un dematí de maig que la va veure agenollada davant l’altar, per un raig de sol aureolada, amb els seus cabells d’or, amb les pestanyes caigudes damunt del Llibre d’Hores, els rosaris penjant d’entre els dits fins, tota ella fina i blana, d’una blancor de lliri obert a l’ombra, més blanca encara entre les puntes negres i els negres setins que queien entorn del seu cos ple de gràcia, en plecs durs, sobre les lloses de capella, velles llosanes de sepultures. Quan després d’un moment d’encís i de delitós esglai s’agenollà, fou menys per la Mare de Déu del Pilar, la seva divinal padrina, que per aquella aparició mortal, de qui ni el nom ni la vida en coneixia, sabent solament que per ella donaria vida i nom si ella se li rendís per un preu tan incert. Barbotejant, com una pregària ingrata, les tres Ave Maries que cada dematí endreçava a Maria, va agafar el barret, davallà lleument la nau sonora i al portal va restar esperant-la entre els captaires llatzerets que es grataven al sol. Però quan després d’un quant temps, en què don Ruy va sentir al cor un desacostumat batre d’angúnia, madona Lionor passà i va deturar-se, mullant els dits en la pica d’aigua beneïda, els seus ulls, dessota el vel caigut, no s’enlairaren per a ell ni tímids ni desatents. Amb la dida d’ulls molt oberts cosida als vestits, entre els dos servents, com entre dues torres, va travessar vagarosament l’atri, de pedra en pedra, gaudint ben cert, com presonera, el desfogat aire i el lliure sol que l’inundaven. I fou amb l’espant de don Ruy que ella va entrar en l’ombrívola arcada de fermes pilastres aguantant el palau, i va desaparèixer per una esvelta porta tota clavetejada. Era, doncs, aquesta la tan anomenada madona Lionor, la bella i noble senyora de Lara…

Llavors començaren set vagarosos dies que ell va passar assegut a la seva finestra, esguardant aquella negra porta clavetejada com si fos la del Paradís i per ella n’hagués de sortir un àngel i anunciar-li la benaventurança. Fins que arribà l’enyoradís diumenge: i travessant ell l’atri a l’hora prima, en repicar les campanes, amb un ram de clavells grocs per a la seva divinal padrina, va creuar-se amb madona Lionor, que sortia d’entre els pilars de la fosca arcada, blanca, dolça i pensívola, com una lluna d’entre els núvols. Els clavells quasi li van caure en aquell gustós encís del seu pit panteixant més que una mar, i l’ànima tota li va fugir en tumult per l’esguard devorador que li llançava. I ella va aixecar els ulls posant-los en Don Ruy, però uns ulls reposats, uns ulls serens, sense lluir-hi curiositat ni quasi consciència de creuar-se amb altres plens de cobejances i ennegrits pel desig. El jove cavaller no va entrar a l’església, amb el piadós recel de no prestar a la seva divinal padrina la deguda atenció, que certament li robava aquella que era solament humana, però mestressa ja del seu cor i en ell divinitzada.

Va esperar adeleradament a la porta, enmig dels captaires, marcint els clavells amb la cremor de les mans trèmules, pensant que era ben massa llarg el rosari que ella desgranava. Encara madona Lionor davallava la nau i ja ell sentia dintre l’ànima el suau ròssec de les sedes espesses que s’engramponaven per les lloses. La blanca senyora passà —i el mateix esguard distret, desatent i calmós que escampà pels captaires i per l’atri, el va deixar escórrer damunt d’ell, o perquè no comprengués aquell minyó que tot d’una va esgrogueir-se, o perquè en feia el mateix cas que de les altres coses i de les formes indiferents.

Don Ruy va tremolar, amb un sospir pregon; i, en la seva cambra, deposà devotament davant la imatge de la Mare de Déu de les Flors que s’oblidà d’oferir, a l’església, al seu altar. Tota la seva vida va esdevenir llavors un llarg marriment de sentir tan freda i inhumana aquella dona, única entre totes les dones, que va empresonar i enseriosir el seu cor lleuger i errant. Amb esperança, feta emperò de desenganys previstos, va començar a rondar-li els alts murs del jardí —o embolcallat amb la capa, l’espatlla repenjada a la cantonada, lentes hores restava contemplant les reixes de les gelosies, negres i gruixudes com les d’una presó. Els murs no s’esquerdaven, i de les reixes no n’eixia ni tan sols un raig de llum prometedora. Tota la maisó era com una tomba on jeia una insensible, i darrere les fredes pedres hi havia encara un cor enfredorit. Per a desfogar-se componia, amb piadosa cura, les nits serenes de vetlla, damunt del pergamí, trobes tendríssimes que per això no el desfogaven. Davant de l’altar de la Mare de Déu del Pilar, sobre les mateixes llosanes on la va veure agenollada, ell s’hi agenollava, restant, sense paraules d’oració, fetillat per un encís amargant i dolç, esperant sempre que el seu cor se li asserenés i aconsolés sota la influència d’aquella que tot ho aconsola i asserena. Però sempre s’aixecava més desventurat i amb l’única sensació de la fredor i duresa de les pedres sobre les quals s’havia agenollat. Tot el món li semblava fet de duresa i de fredor.

Altres clars dematins de diumenge retrobà madona Lionor i sempre els ulls d’ella restaven descuidats i com oblidadissos, o quan s’encreuaven amb els seus ho feien tan senzillament, tan esbandits de tota emoció, que Don Ruy més se’ls estimaria ofesos i llampegants d’ira, o superbament desviats amb superb desdeny. Ben cert que madona Lionor ja el coneixia —però talment com coneixia l’empomaire2Rameller. moresca asseguda enfront de la cistella vora el brollador; o els captaires que es grataven al sol al peu del portal de la Verge. Ja ni don Ruy es recordava que ella fou inhumana i freda. Era a penes sobiranament remota, com una estrella que roda i fulgeix enlaire, sense esmentar que aquí baix, en un món que ni menys repara, uns ulls que ni menys sospita la contemplen, l’adoren i li donen el govern de la seva ventura i sort.

Llavors don Ruy va dir-se:
—Ella no ho vol, jo no puc: és un somni que ha passat, la Mare de Déu ens tingui ambdós en la seva gràcia,

I com que era un cavaller molt discret, des que la va veure tan inconquerible en la seva indiferència, no la va escometre, ni tan sols va aixecar mai més els ulls fins a les reixes de les seves finestres, i fins ni entrava a l’església del Pilar quan casualment, des del portal, la veia agenollada, amb la seva testa, tan plena de gràcia d’or, abaixada sobre el llibre d’hores.

II

La vella dida, d’ulls més oberts i endurits que els d’una xuta, no va trigar que recontés al senyor de Lara que un minyó audaç, de bella presència, el nou veí de les velles cases de l’ardiaca, sovint se’ls encreuava a l’atri i s’apostava davant de l’església per a llançar el cor pels ulls a madona Lionor. Ben amargament ho sabia ja el gelós hidalgo que des de la seva finestra espiava, com un falcó, la gentil muller anant cap a l’església, les anades i vingudes, els aguaits, els esguards furients d’aquell minyó galant —i s’estirava la barba amb ràbia. Des de llavors, veritablement, la seva més atrafegada ocupació era odiar a don Ruy, el desvergonyit nebot del canonge, que s’atrevia a enlairar el seu baix desig fins a l’alta senyora de Lara. Constantment, ara, el tenia vigilat per un servent i coneixia tots els seus passos i cataus, i els amics companys de cacera i de follia, i fins i tot el sastre que li tallava les jupes, l’armer que li polia l’espasa, i cada hora del seu viure. I més gelosament encara vigilava madona Lionor, cada un dels seus moviments, els més fugitius gests, els silencis i les converses amb les dides, les distraccions sobre el brodat, la faiçó de rumiar dessota els arbres del jardí i l’aire i el color quan retornava de l’església… Però tan inalteradament serena en la seva pau de cor es mostrava madona Lionor, que ni la gelosia més imaginadora de culpes podria trobar-hi taques, en aquella neu pura. Doblement aspre, llavors, la rancúnia de don Alonso es girava contra el nebot del canonge per haver cobdiciat aquella puresa i aquells cabells color de sol clar i aquell coll de garsa reial que només eren seus per goig esplèndid de la seva vida. I quan es passejava per l’ombrívola porxada del palau, sonora i tota de volta, embolcallat en la seva samarra orlada de pells, amb la punta de la barba grisa clavada endavant, les grenyes crespes eneriçades3Eneriçar. Eriçar; redreçar. endarrere i els punys closos, sempre remugava el mateix fel:
—Ha escomès la virtut d’ella, ha escomès la meva honra… És culpable de dues fellonies i mereix dues morts!

Però amb el seu furor gairebé s’hi barrejava un esglai, quan va saber que don Ruy ja no esperava a l’atri madona Lionor, ni rondava amorosament els murs del palau ni entrava a l’església quan ella hi pregava, els diumenges; i que tan del tot es desentenia d’ella, que un matí, estant vora els arcs i sentint prou bé obrir i grinyolar la porta per on la dama anava a eixir, va restar d’esquena sense moure’s, rient amb un cavaller grassó que li llegia un pergamí. Tan ben afectada indiferència, només servia, de segur —va pensar don Alonso—, per a amagar alguna ben damnada intenció! Què devia tramar el destre enganyador? Tot, en el neguitós hidalgo, se li va remoure: gelosia, rancúnia, vigilància, greu per la seva edat grisa i lletja. La serenitat de madona Lionor li va semblar manya i fingiment; i tot d’una li privà d’anar a missa a l’església del Pilar.

Cada matí acostumat, ell mateix corria a l’església a passar el rosari i a donar a la Mare de Déu les excuses de madona Lionor: «que no puede venir —murmurava encorbat davant l’altar— por lo que sabéis, Virgen purísima!». Amb tota cura inspeccionà i reforçà tots els rovellats forrellats de les portes del palau.

De nit, engegava dos mastins per les ombres del jardí emmurallat.

Al capçal del llit espaiós, vora la tauleta on tenia la llàntia, un reliquiari i un got de vi calent, amb canyella i clavell, per a retornar-li les forces, sempre hi lluïa una gran espasa nua. Però malgrat tantes assegurances, mal s’endormiscava i a cada instant es redreçava d’entre els enfonsats coixins, agafava madona Lionor amb mà grollera i desconfiada i, fermant la pel coll, udolava baixet, amb neguit: «Digues que només m’estimes a mi!». Després, a la matinada, es llevava per a espiar com un falcó les finestres de don Ruy. No el veia mai, ara, ni a la porta de l’església a l’hora d’anar a missa, ni en retornar del camp, a cavall, en caure les batallades de l’Àngelus.

I per veure’l així fos dels llocs i passeigs acostumats, molt més el sospitava endinsat dintre el cor de madona Lionor.

Per fi, una tarda, després de molt trescar per les lloses de la porxada, remugant sordament desconfiances i odis, va cridar l’intendent i va ordenar-li que s’apariessin farcells i cavalleries. Matinet, a punta d’auba, sortirien amb madona Lionor cap a la finca de Cabril, a dues llegües de Segòvia. La partida no fou de bon matí, com una fugida d’avar que se’n va lluny a amagar el seu tresor: sinó preparat amb cerimonial demora, restant la llitera davant l’arcada aturada hores i hores, amb les cortines obertes, mentre un cavallerís passejava per l’atri la mula blanca del hidalgo, amb els guarniments morescs; i de la banda del jardí, la rècula de matxos, carregats de baguls, fermats a les anelles, dessota el sol i el mosquer, sorollaven el carreró amb el so dels picarols. Així don Ruy va heure esment de la partida del senyor de Lara: i així ho va saber tota la ciutat.

Va ser un gran goig per a madona Lionor, a qui li plaïa Cabril, les seves hortes ufanoses, els seus jardins on donaven, altes i sense reixes, les finestres de les seves cambres assolellades: allà almenys hi tenia horitzó, sol radiant, erols florits per regar una ocellada, i tan llargues corrues de llorers i de troanes, que eren gairebé la llibertat. I després esperava que al camp s’alleugerissin aquelles angúnies que darrerament havien tornat malcarat i taciturn el seu marit i senyor. Però no l’aconseguí, aquesta esperança, car ni després d’una setmana se li desennuvolà el rostre a don Alonso, ni a l’arbreda hi havia prou frescor, ni prou murmuris en els rieranys, ni prou aromes escampades pels rosers florits, que calmessin aquella angoixa tan amargant i tan fonda. Com a Segòvia, allà a la porxada sonora de gran volta, passejava neguitós, enterrat en la seva samarra, amb la punxa de la barba clavada endavant, les grenyes crespes eneriçades endarrere i una ganyota d’arreganyar4Reganyar. silenciosament el llavi, com si rumiés maldats, la sabor agra de les quals ja gustava per avançat. I tota la fal·lera de la seva vida va concentrar-se en un servent que a tota hora galopava entre Segòvia i Cabril, i que ell de vegades esperava al començament del poble, vora la creu de terme, quedant-se escoltant les noves apressades que li duia l’home que descavalcava fatigat.

Una nit, mentre madona Lionor, en la seva cambra, resava el trisagi amb les seves dides a la llum d’un brandó de cera, el senyor de Lara va entrar molt vagarosament portant una fulla de pergamí a la mà i una ploma mullada dintre el seu tinter d’os. Amb un gest rude va fer sortir les dides, que el temien com un llop. I acostà un escambell vora la taula, girant vers madona Lionor el rostre, que aparentava tranquil·litat i plasenteria, com si només el portessin coses naturals i fàcils.

—Missenyora —digué—, vull que m’escrigueu una carta que molt convé que s’escrigui…

Tan acostumada estava a la submissió, que sense altre tafaneig o curiositat, anant solament a penjar al capçal del llit rosaris que passava suara, va asseure’s a l’escambell i els seus dits fins, mirant-s’hi molt per a fer bona lletra i clara, varen traçar la primera ratlla curta que el senyor de Lara va dictar-li, i era: «Mon cavaller…». Però quan li va dictar la següent, més llarga i amb un to amargós, madona Lionor va llençar la ploma com si la ploma la cremés, i redreçant-se de la taula, cridà, afligida:
—Missenyor, com és que convé que jo escrigui aquestes coses, i tan falses…?

Emportat d’un brusc furor, el senyor de Lara va arrencar-se el punyal del cinyell i amenaçant-la vora el rostre, va dir-li, brogint sordament:
—O escriviu això que us mano que a mi em convé o per Déu que us travesso el cor!

Més blanca que la cera del brandó que els il·luminava, amb la pell esborronada davant d’aquell acer que lluïa, en una por suprema que no recusava res, madona Lionor murmurà:
—Per la Verge Maria, no em feu mal…! Ni vos enutgeu, senyor, car jo visc només per a obeir-vos i per a servir-vos… Ara, maneu, que jo escriuré.

Llavors, amb els punys closos als caires de la taula, on deixà el punyal, aixafant la fràgil i desventurada muller dessota el seu esguard endurit que travessava, el senyor de Lara dictà, barbotejà roncament, a glops, a trossos, una carta que deia, després d’escrita amb una lletra ben incerta i tremolosa: «Mon cavaller. Ben malament haveu comprès, o molt malament pagueu l’amor que us porto i que no vaig poder mai, a Segòvia, demostrar-vos clarament… Ara soc aquí a Cabril, encesa pel desig de veure-us: i si el vostre correspon al meu desig, ben fàcilment el podeu realitzar, que el meu marit es troba absent en una altra finca i aquesta de Cabril és tota franca i oberta. Veniu aquesta nit, entreu per la porta del jardí, del cant de l’alzinar, passant l’estany, fins a la masia. Aquí hi trobareu una escala arran de paret, penjada a finestra de la casa, que és la finestra de la meva cambra, on sereu ben dolçament afalagat per la qui vos espera amb delit…».

—Ara, missenyora, firmeu-hi a sota el vostre nom, que és això sobretot el que convé!

Madona Lionor traçà vagament el seu nom, tan avergonyida com si la despullessin davant d’una gentada.

—I ara —ordenà el marit més sordament, amb les dents serrades— adreceu-la a don Ruy de Cárdenas!

Ella va atrevir-se a aixecar els ulls amb la sorpresa d’aquell nom desconegut.

—De pressa…! A don Ruy de Cárdenas! —cridà l’home, ombrívol.

I ella adreçà la seva deshonesta carta a don Ruy de Cárdenas.

Don Alonso va desar el pergamí en el cinyell vora el punyal embeinat, i eixí al defora, silenciós, amb la barba punxeguda, de puntetes per a ofegar les petjades damunt les lloses del corredor.

Ella restà asseguda en l’escambell, les mans cansades i caigudes a la falda, en un infinit esporuguiment, l’esguard perdut en la foscor de la nit quieta. Menys entenebrida li semblava la mort que aquesta fosca aventura que l’embolcallava i se l’emportava. Qui era aquest don Ruy de Cárdenas, de qui mai havia sentit a parlar, que mai va travessar-se en sa vida, tan serena, tan poc poblada de records i d’homes? I ell de segur que la coneixia, que la va trobar, que la va seguir, almenys amb la mirada, ja que semblava cosa natural i ben tramada rebre’n aquella carta de tanta passió promesa…

¿Era, doncs, així, com un home, potser un galant minyó, de bona casa, certament, s’introduïa en el seu destí, menat per la mateixa mà del seu marit? Tan íntimament aquest home va entranyar-se en la seva vida, sense que ella se n’adonés, que ja se li obria de nit la porta del jardí, i arran de la seva finestra, per a ell pujar-hi, ja hi davallava una escala…? I era el seu marit el qui molt secretament li esbatanava la porta i molt secretament li llançava l’escala… Per què?

Llavors, fent-se llum en el seu esperit, madona Lionor va comprendre la veritat, la vergonyosa veritat, que va arrencar-li un crit d’angoixa mig ofegat. Era un parany! El senyor de Lara atreia a Cabril aquest don Ruy amb una promesa magnífica per a fer-se’l seu i segurament per a matar-lo, indefens i solitari. I ella, el seu amor, el seu cos, eren les promeses que es feien relluir davant dels ulls seduïts del minyó desventurat. Així el seu marit es valia de la seva bellesa, del seu llit, com de les malles d’or on cauria aquella presa desvariejada! On hi hauria més gran ofensa? I també, quina imprudència! Bé podria aquest don Ruy de Cárdenas malfiar-se, no accedir al convit tan obertament amorós, i després bescantar-la per tot Segòvia, ensenyant aquella carta on li oferia el seu llit i el seu cos la muller d’Alonso de Lara! Però no; el malaventurat correria cap a Cabril, i per a morir-hi, miserablement morir-hi, negra nit silenciosa, sense capellà ni sagraments, amb l’ànima enllotada en pecat d’amor! Per a morir-hi, ben segur: car mai el senyor de Lara permetria que visqués l’home que va rebre aquella carta. Així aquell minyó moria per amor d’ella i per un amor que, sense valdre-li mai un goig, li valia tot seguit la mort afrosa5Afrós. Horrorós.! Per amor d’ella, ben segur: puix aquell odi del senyor de Lara, odi que en tanta deslleialtat i fellonia es rabejava, sols podia nàixer de la gelosia que li entenebria el seu deure de cavaller i de cristià. Segurament ell va espiar mirades, passos, intents d’aquest don Ruy, desprevingut com tot bon enamorat.

Però com? Quan? Confosament ella es recordava d’un minyó que un diumenge va topar-la a l’atri, la va esperar al portal de l’església amb un ram de clavells a la mà… Seria aquest? Era de noble presència, molt pàl·lid, amb grans ulls negres ardents. Ella va passar, indiferent… Els clavells que duia a la mà eren vermells grocs… Per a qui els portava…? Ah! Si el pogués avisar, ben aviat, de bon matí!

Però com, si a Cabril no hi havia servent o dida de qui es pogués refiar? Però, també permetre que una fellona espasa travessés traïdorament aquell cor, que arribava tot ple d’ella, bategant per ella, curull de l’esperança d’ella…!

Oh! L’adelerada i ardent cavalcada de don Ruy, des de Segòvia a Cabril, amb la promesa de l’encisador jardí obert, de l’escala arran de finestra dessota la nuesa i protecció de la nit! Faria, realment, el senyor de Lara arrimar una escala a la finestra? Certament, per a poder-lo matar més bé, pobret i dolç innocent minyó, quan s’enfilés, mal afermat damunt d’un feble graó, les mans enfeinades i l’espasa adormida a la beina… I així, l’endemà a la nit, enfront del seu llit, la seva finestra restaria oberta de bat a bat i una escala s’hi repenjaria esperant un home! Amagat dins l’ombra de sa cambra, el seu marit segurament mataria aquell home…

Però, i si el senyor de Lara estigués a l’aguait fora els murs de la finca, assaltés brutalment prop l’alzinar aquell don Ruy de Cárdenas, i, o per menys destre o per menys valent, en escometre’s arma al puny, ell caigués travessat, sense que l’altre conegués l’occit? I ella, allà, dins sa cambra, sense saber-ho, i totes les portes obertes, i l’escala repenjant-se, i aquell home sorgint a la finestra, a l’ombra blana de la nit tèbia, i el marit que l’havia de defendre, mort allà al fons de l’alzinar… Què faria ella, Verge Santa? Oh! Certament rebutjaria, superbament, el minyó temerari. Però i l’espant d’ell i el rampell del seu desig enganyat? «Jo he vingut cridat per vós, senyora!» I de sobre el cor duria la seva carta, amb el seu nom, del seu puny i lletra. Com li podria recontar el parany i la fellonia? Era tan llarg de contar, en aquell silenci i solitud de la nit, mentre els seus ulls, humitejats i negres, li estarien pregant i travessant… Pobre d’ella si el senyor de Lara morís i la deixés solitària, sense defensa, en aquella vasta maisó oberta! Però també que desgraciada fora si aquell minyó, cridat per ella i que l’estimava, i que per aquest amor venia corrent, enlluernat, trobés la mort al siti de la seva esperança, que era el siti del seu pecat, i, mort en pecat mortal, rodolés cap a l’eterna desesperança… Vint-i-cinc anys —si era el mateix de qui es recordava, pàl·lid i tan galant, amb una jupa de vellut morat i un ram de clavells a la mà, al portal de l’església de Segòvia…

Dues llàgrimes davallaren dels ulls fatigats de madona Lionor. I caient de genolls, enlairant tota l’ànima cap al cel, on la lluna començava a aixecar-se, murmurà, amb una infinita fe amb plany:
—Oh! Verge Santa del Pilar, patrona meva, vetlla per tots dos… Vetlla per nosaltres…!

III

Don Ruy entrava, a l’hora de la calma, al pati fresc de casa seva, quan d’un pedrís proper, a l’ombra, va aixecar-se un servent del camp, que va traure’s del sarró una carta, i li feu a mans murmurant:
—Senyor, afanyeu-vos llegir-la, que haig de retornar a Cabril i a qui m’envia…

Don Ruy desplegà el pergamí, i, en l’enlluernament que el va encegar, va colpejar-lo damunt del pit com si el volgués enterrar al fons del seu cor…

El servent del camp insistia, inquiet:
—Avieu-vos, senyor, avieu-vos! No m’heu pas de respondre. N’hi ha prou amb una penyora vostra per senyal d’haver-vos arribat el missatge…

Molt pàl·lid, don Ruy va treure’s un guant brodat a torçal, que el servent va plegar i recollir dintre el sarró. I ja s’allunyava lleuger a pas d’espardenya, quan, a un crit, don Ruy el va fer entregirar, deturant-lo:
—Escolta! Quin camí prens per a tornar-te’n a Cabril?
—El més curt i solitari per a gent desanimada és pel puig dels Penjats.
—Està bé.

Don Ruy pujà de quatre en quatre els graons de pedra fins a la seva cambra, i allà, sense treure’s el barret, va llegir novament, vora la gelosia, aquell pergamí diví en què madona Lionor el cridava de nit a la seva cambra per a donar-se-li tota sencera. I no el meravellava aquest oferiment després d’una tan constant i impertorbable indiferència: car en ella hi percebé tot seguit un amor molt astut, i per això molt fort, que amb gran paciència recula davant dels obstacles i perills i mudament prepara la seva hora de platxeri, millor i més delitosa de tan ben preparada. Ella sempre l’havia estimat, doncs, des d’aquell matí beneït que els seus ulls s’entrecreuaren al portal de l’església del Pilar. I mentre ell rondava aquells murs del jardí, maleint una fredor que li semblava més freda que la de la freda tàpia, ja ella li havia donat la seva ànima, i plena de constància, amb amorosa sagacitat, ofegant el més petit sospir, endormiscant desconfiances, preparava la nit radiant en què se li oferiria tota.

Tanta fermesa, tan fi enginy en les coses de l’amor, encara la feien més bella més desitjada.

Amb quina impaciència fitava el sol, tan mandrós aquesta tarda en davallar rere les muntanyes! Sense repòs, en la seva cambra, amb els finestrons tancats per a millor concentrar la seva felicitat, tot ho apariava amorosament per a la triomfal jornada: les fines robes, les fines randes, una jupa de vellut negre i les essències perfumades. Dos cops davallà a la quadra per a veure si el seu cavall estava ben ensellat i tip. Damunt del trespol de fusta hi vinclà i revinclà, per a provar-la, la fulla de l’espasa que cenyiria… Però la seva gran dèria era el camí de Cabril, malgrat conèixer-lo prou bé, i el poblet apinyat entorn del monestir franciscà, i el pont vell romànic amb el seu Calvari i l’alzinar espessit que duia a la finca del senyor de Lara. Aquell hivern passat va travessar-lo anant de cacera amb uns amics d’Astorga, i en ovirar la torre dels de Lara, va pensar: «Heus aquí la torre de la meva ingrata!». Quin engany! Les nits, ara, eren de lluna i ell sortiria de Segòvia calladament pel portal de Sant Mauro. Una curta galopada el portaria al puig dels Penjats… Bé prou que el coneixia, també, aquest lloc de tristesa i paüra, amb els seus quatre pilars de pedra on penjaven els criminals on els seus cossos romanien balancejats pel vent, ressecs pel sol, fins que les cordes es podrissin i les ossades caiguessin, blanques i netejades de carn pel bec dels corbs. Darrere el puig hi havia la llacuna de les Dones. L’última vegada que va encepegar-se allà dalt, era la diada de l’apòstol Sant Maties, quan el corregidor i les confraries de caritat i pau, en processó, anaven a donar sepultura sagrada a les ossades caigudes damunt la terra negra, pelades pels aucells. Des d’allà el camí seguia llis i dreturer fins a Cabril.

Així anava don Ruy meditant sobre la seva jornada venturosa, mentre queia la tarda. Però en enfosquir-se i en començar a giravoltar els ratpenats entorn del campanar i en il·luminar-se per les cantonades de l’atri els llantions de les Ànimes, el valent minyó va sentir un esporuguiment estrany, la por d’aquella felicitat que s’apropava i que li pareixia sobrenatural. ¿Era, doncs, veritat que aquella dona de divina formosor, famosa a Castella i més inaccessible que un astre, fora seva, tota seva, dins el silenci i assegurança d’una alcova, breument, quan encara no s’haguessin apagat davant dels retaules de les Ànimes aquelles llànties devotes? I què és el que havia fet ell, veiam, per atènyer un bé semblant? Trepitjar les lloses de l’atri, esperar-se al portal d’una església cercant amb els ulls altres dos ulls que no s’aixecaven, indiferents o distrets… Llavors, sense dolor, va abandonar la seva esperança… I heus aquí que de sobte aquells ulls desatents el cerquen, i aquells braços tancats se li obren, amples i nus, amb el cos i amb l’ànima aquella dona li crida: «Oh! Malaconsellat que no m’has entès! Vine! Qui t’ha desenganyat, ja et pertany!». Hi ha hagut mai semblant ventura? Tan rara i tan alta era, que ben segur darrere d’ella, si no s’erra la llei humana, ja hi devia caminar la desventura! I ja, en veritat, hi caminava: puix quanta desventura en saber que després d’aital ventura, a la matinada, deseixint-se d’aquells braços divins, retornant a Segòvia, la seva Lionor, el bé sublim de sa vida, tan impensadament adquirit per un instant, recauria al punt sots el poder d’altre senyor!

Què hi feia! Ni que vinguessin després desconhorts i gelosies! Aquella nit era esplèndidament seva, tot el món vana aparença només i l’única realitat aquella cambra de Cabril, mal il·luminada, on ella l’esperaria amb els cabells desfets! Fou amb deler que davallà l’escala i se’n pujà a cavall. Després, per prudència, travessà l’atri a poc a poc, amb el xamberg ben aixecat del davant, com si anés a passejar naturalment a cercar enllà de les muralles la frescor de la nit. Cap encontre el va inquietar fins a la portalada de Sant Mauro. Allà, un captaire, ajaçat a l’ombra d’una volta i que tocava monòtonament la simbomba, pregà, entre llàstimes, a la Mare de Déu i a tots els sants, que tinguessin aquell galant cavaller en la seva dolça i santa guarda. Don Ruy va deturar-se per a allargar-li una almoina, quan es recordà que aquella tarda no havia entrat a l’església, a hora de Vespres, a pregar i a demanar la benedicció de la seva divinal padrina. D’un salt descavalcà, perquè justament arran d’arcada hi parpellejava una llàntia il·luminant un retaule. Era una imatge de la Mare de Déu amb el pit travessat per set espases. Don Ruy s’agenollà, deixant el xamberg a terra, i amb les mans enlairades, molt devotament, murmurà una Salve. La claror esgrogueïda del ble inundava el rostre de la Mare de Déu, que, sense sentir-se’n del dolor de les set dagues, o com si elles fossin inefables joies, somreia amb uns llavis molt vermells. Mentre ell pregava, al convent de Sant Domingo, allà al costat, la campana va començar a tocar a agonia. Del mig de l’ombra negra de l’arc, emmudint la simbomba, el captaire barbotejà: «Un frare que s’està morint!». Don Ruy va dir una Ave Maria pel frare moribund de. La Mare de Déu de les set espases somreia dolçament: el toc d’agonia no era, doncs, de mal averany! Don Ruy cavalcà alegrement i partí.

Passada la portalada de Sant Mauro, enllà, després d’unes barraques de terrissaires, el camí encara era esprimatxat i negre entre les altes atzavares. Darrere la serralada, al fons de la plana fosca, sorgia la primera claror, groga i esblaimada, de la lluna plena, encara amagada. I don Ruy anava al pas, tement arribar d’hora a Cabril, abans que les dides i els servents acabessin la vetlla el rosari. Com és que madona Lionor no li donà hora certa en aquella carta tan clara i tan ben pensada? Llavors la seva imaginació corria avant, se n’entrava pel jardí de Cabril, s’enfilava aladament per l’escala promesa… i ell al seu darrere adelerat, a brida abatuda, en una correguda boja que arrencava les pedres del caminal mal engravat. Després deturava el cavall, panteixant. Era d’hora, era d’hora! I reprenia el pas, sentint bategar-li el cor dintre el pit com un aucell empresonat que es rebat per la gàbia.

Així va arribar a la creu de terme, on la carretera es migpartia en dues, més juntes que les puntes d’una forquilla, totes dues endinsant-se per la pineda. Llevant-se el xamberg davant la imatge crucificada, don Ruy va tenir un moment d’angoixa, car no es recordava quin dels dos camins duia al puig dels Penjats. Ja es decidia a avançar per la més tapada, quan d’entremig dels pins muts va sorgir una llumeneta dansant per la fosca. Era una vella captaire, amb les grenyes llordes voleiant-li, corbada sobre un bordó i portant una llanterna.

—On porta aquest camí? —cridà don Ruy.

La vella balancejà més enlaire la llanterna per a mirar el cavaller.

—A Xarama.

La llum i la vella immediatament es varen fondre entre les ombres, com si haguessin sorgit allí només per a avisar el cavaller que s’havia errat de camí. Ja ell havia reculat resoludament, i, voltejant la creu, galopava per l’altra carretera més ampla, fins a llambregar per damunt de la claror del cel els pilars negres i les bigues negres del Puig dels Penjats. Llavors, va deturar-se, dret sobre els estreps. En una graonada alta, seca, sense herbei o arçots, lligats per un mur baix, tot esquerdat, s’aixecaven negres, enormes, damunt l’esgrogueït clar de lluna, les quatre columnes de granit, que s’assemblaven als quatre cantons d’una casa enrunada. Sobre les columnes, hi reposaven quatre gruixudes bigues. De les bigues, en penjaven quatre cossos negres i rígids en l’aire parat i mut. Entorn, tot semblava mort com ells.

Grassos aucells de rapinya dormien afilerats dalt de les bigues. Enllà, relluïa lívidament l’aigua morta de la Llacuna de les Dones. I endalt del cel, la lluna surava gran i plena.

Don Ruy murmurà el parenostre degut per tot bon cristià a aquelles ànimes culpables. Després, colpejà el cavall, i continuava avant, quan, en l’immens silenci i en la immensa solitud, s’enlairà, ressonant, una veu, una veu que el cridava, suplicant i lenta:
—Cavaller, detureu-vos i veniu.

Don Ruy va estirar bruscament les brides, i redreçat sobre els estreps, va escampar l’esguard espantat per tot l’erm sinistre. Solament llambregà el puig aspre, l’aigua resplendent i muda, les forques i els morts. Va creure’s que fou il·lusió de la nit o gosadia d’algun diable errabund. I, serenament, esperonà el cavall sense esglai o presses, com per un carrer de Segòvia. Però, darrere seu, la veu ressonà més adelerada, cridant-lo anguniosa, quasi afligida:
—Cavaller, detureu-vos, no us n’aneu, feu-vos enrere, apropeu-vos!…

Altre cop, don Ruy restà clavat, i, girant-se damunt la sella, va encarar-se sense por amb els quatre cossos penjats a les bigues. D’aquella banda sonava la veu que essent humana, sols podia eixir d’humana forma! Fou un d’aquells penjats, doncs, qui el va cridar amb tanta pressa i angúnia.

A algun li restaria, per meravellós voler de Déu, alè i vida? O fora, potser, per més gran meravella, que una d’aquestes carcasses mig podrides el deturava per a trametre-li avisos de més enllà de la tomba?… Però que la veu eixís d’un cos viu o d’un cos mort, fora covardia fugir esporuguit, sense atendre-la i escoltar-la.

Feu avançar cap al bell mig del puig el cavall, que tot tremolava; i, deturant-se, dret i asserenat, amb la mà a la cintura, després de fitar d’un a un els quatre cossos suspesos, va cridar-los:
—Qui de vosaltres, homes penjats, gosa cridar a don Ruy de Cárdenas?

Llavors, aquell que estava d’espatlles a la lluna plena va respondre, des de dalt de la corda, amb molta calma i naturalitat, com un home que conversa de la seva finestra al carrer:
—Senyor, soc jo.

Don Ruy va avançar el cavall cap endavant. No li reparava el rostre, enterrat dins el pit i ocult per la llarga i negra cabellera caiguda. Només va adonar-se que tenia les mans soltes i deslligades, i també els peus nus, ja ressecs i d’un color de betum.

—Què vols de mi?

El penjat, sospirant, murmurà:
—Senyor, feu-me la gran mercè de tallar aquesta corda on estic penjat.

Don Ruy va arrencar-se l’espasa i d’un cop talla la corda mig podrida. Amb un cruixit sinistre d’ossos sotraguejats, el cos va caure a terra, on va jaure un moment, estirat. Però immediatament va redreçar-se damunt dels peus balancejants, encara adormits, i va aixecar cap a don Ruy la faç morta, que era una calavera amb la pell molt colrada i més groga que la lluna que tota la il·luminava. Els ulls no tenien ni moviment ni brill. Ambdós llavis se li reganyaven en una rialleta empedreïda. D’entre les dents, molt blanques, en sortia una punta de llengua molt negra. Don Ruy no demostrà ni por ni fàstic. I embeinant serenament l’espasa:
—Tu ets mort o viu? —va preguntar-li.

L’home va arronsar les espatlles lentament:
—Senyor, no ho sé… Qui ho sap el que és la vida? Qui ho sap el que és la mort?…
—Però, què vols de mi?

El penjat, amb els llargs dits descarnats, va eixamplar-se el nus escorredor de la corda que encara li enrotllava el coll i declarà molt asserenat i fermament:
—Senyor, jo he d’anar amb vós cap a Cabril, allà on aneu.

El cavaller s’estremí d’un tan gros espasme, estrebant les brides, que el seu cavall mans se li va empinar també esglaiat.

—Amb mi a Cabril?!…

L’home doblegà l’espinada, on es veien tots els ossos més punxeguts que les dents d’una serra, entremig d’un llarg esquinç de la camisa d’estamenya:
—Senyor —va pregar-li—, no m’ho negueu. Car jo n’haig de rebre gran soldada si us faig tal servei.

Llavors, don Ruy va pensar de sobte que bé podria ésser allò una manya formidable del diable. I clavant els ulls molt brillants a la faç morta que davant seu s’aixecava anguniosa, esperant el seu consentiment, va fer lent i llarg el senyal de la creu.

El penjat va caure de genolls amb espantada reverència.

—Senyor, per què em poseu a prova amb aquest senyal? Sols per ell assolim la remissió, i jo sols d’ell n’espero misericòrdia.

Llavors, don Ruy va pensar que si aquest home no era enviat del diable, bé podía ésser enviat de Déu! I, tot seguit, devotament, amb un gest submís en què tot ho lliurava al cel, consentí, acceptà el paorós company:
—Vine amb mi, doncs, a Cabril, si així Déu t’ho mana! Però jo res no et preguntaré ni tu res no em preguntis.

Davallà, a cavall, pel mig del camí tot aclarit a la llum de la lluna. El penjat seguia al seu costat amb passos tan lleugers, que fins quan don Ruy anava al galop, ell no se li movia d’arran l’estrep com empès per un vent silenciós. De vegades, per a respirar més lliurement, s’eixamplava el nus escorredor de la corda que li enrotllava el coll. I quan passaven vora els matolls tots embaumats de la flaire de les flors boscanes, l’home murmurava amb infinit goig i delit:
—Quin goig que fa córrer!

Don Ruy continuava ple d’esgarrifança, turmentat d’angúnia. Bé prou comprenia, ara, que aquell era un cadavre revifat per Déu, amb un estrany i misteriós servei a acomplir. Però, per què li donava Déu tan feréstec companyó? Per a protegir-lo? Per a impedir que madona Lionor, aimada del cel per la seva pietat, caigués en pecat mortal? I per tal divina missió de tan assenyalada mercè, ja no tenia Nostre Senyor àngels al cel, que s’hagués de valdre d’un penjat? Ah!, com giraria de bona gana la brida cap a Segòvia, si no fos la galant lleialtat de cavaller, l’orgull de no recular mai i la submissió a les ordres de Déu, el pes de les quals sentia damunt d’ell…

Des d’un turonet, del camí estant, de sobte veieren Cabril, el campanar del convent de franciscans blanquejant al clar de lluna, les cases adormides entremig dels horts. Molt silenciosament, sense que un gos lladrés darrere els portals o dalt dels murs, davallaren el vell pont romànic. Davant la creu de terme el penjat va caure de genolls damunt les llosanes, aixecà els lívids ossos de les mans i restà llarg temps pregant entre grans sospirs. Després, en entrar a l’alzinar, va beure adeleradament l’aigua d’una font que s’esmunyia i cantava dessota les frondes d’un salze. Com que l’alzinar era molt espès, ell caminava davant del cavaller, tot encorbat, els braços creuats fortament sobre el pit, sense fer remor.

La lluna pujava endalt del cel. Don Ruy es planyia amargament en veure aquell disc, ple i llustrós, que espargia tanta claredat tan indiscreta damunt del seu secret. Ah, malaguanyada nit que podia ésser divina! Una enorme lluna sorgia entre les muntanyes per a aclarir-ho tot. Un penjat davallava de la forca per a seguir-lo i esbrinar-ho tot. Déu així ho volia. Però, quina tristesa arribar a la dolça porta dolçament promesa, amb tal intrús al seu costat, dessota aquell cel tan clar!

Tot d’una, el penjat es deturà, aixecant el braç d’on penjava la màniga espellifada. Eren al fons de l’alzinar que s’obria en un camí més ample i més de passada, i davant d’ells blanquejava el llarg muralló de la finca del senyor de Lara, amb una glorieta a prop, rodejada de baranetes de pedra i tota enramellada d’heures.

—Senyor —murmurà el penjat, aguantant amb respecte l’estrep de don Ruy—: a poques passes d’aquesta glorieta hi ha la porta per on heu d’entrar al jardí. Convé que deixeu el cavall aquí, fermat a un arbre si és mans i fidel. Que per a la nostra empresa ja hi sobra la remor de la nostra petja!

Silenciosament don Ruy descavalca, i va fermar el cavall, que era fidel i mans, al tronc d’un om sec.

I tan submís va tornar-se-li aquell company imposat per Déu, que sense rondinar va seguir-lo arran del muralló que el clar de lluna polia.

Amb vaga cautela i a peu descalç avançava ara el penjat, vigilant dalt de tot del mur, sondant la negror de l’horta, deturant-se a escoltar les remors que sols per ell eren perceptibles, car jamai don Ruy havia conegut nit tan fondament adormida i muda.

I tal recel en aquell qui devia ésser indiferent a perills humans, va anar també omplint al brau cavaller de tan viva desconfiança, que desembeinava el punyal, s’enrotllava la capa al braç i avançava a la defensiva com per un camí de paranys i brega. Així arribaren a una porta baixa que el penjat pitjà, obrint-se sense sorollar les frontisses. S’endinsaren per un rengle d’espesses troanes fins a un estany on suraven fulles de nenúfars i que rústecs bancs de pedra circumdaven, tots coberts per les branques d’arbusts florits.

—Per allà! —feu baixet el penjat, estenent el braç estantís.

Hi havia, enllà de l’estany, una avinguda que ufanosos i vells arbres entenebrien entrellaçant-se. Per allà trencaren, com ombres dins l’ombra, el penjat davant, don Ruy seguint-lo molt subtilment, sense fregar amb un branquilló, gairebé ni trepitjant l’arena. Un lleu fil d’aigua murmurejava entre la molsa. Per les soques, s’hi enfilaven els rosers que flairaven dolçament. El cor de don Ruy va recomençar a batre en una esperança d’amor.

—Xo! —feu el penjat.

I don Ruy quasi va topar amb el sinistre home que es deturava, amb els braços oberts com el bastiment d’un cancell. Davant d’ells, quatre graons de pedra pujaven a un terrat on la claror s’escampava ampla i lliure. Acotats, pujaren els graons, i al fons d’un jardí sense arbres, tot ple d’erols ben retallats, amb una orla de boix curt, oviraren un cantó de la casa aclarit per la lluna plena. Al centre, entre les finestres repeuades, un balcó de pedra, amb aufàbregues a cada banda, estava obert de bat a bat. La cambra, dintre, amb els llums apagats, era com un forat de tenebra en la claredat de la façana que el clar de lluna esbandia. I arrambada al balcó, s’hi veia una escala amb els graons de corda.

Llavors el penjat va empènyer vivament don Ruy fora dels graons, cap a l’ombra de l’avinguda. I allà, amb pressa, dominant al cavaller, exclamà:
—Senyor! Convé ara que em doneu el vostre xamberg i la capa. Vós quedeu-vos aquí a la fosca d’aquests arbres. Jo m’enfilaré per aquella escala a veure què passa dintre d’aquella cambra… Si tot va com desitgeu, tornaré, i, llavors, amb l’ajuda de Déu, sigueu feliç…

Don Ruy va recular horroritzat que semblant criatura pugés a tal balcó.

I amb un cop de peu, cridà sordament:
—No, per Déu!

Però la mà del penjat, lívida dintre la foscúria, va arrabassar sense miraments el xamberg del cap del cavaller i li estirà la capa del braç. I ja es cobria, ja s’abrigallava, murmurant ara en un prec anguniós:
—No m’ho negueu, senyor: que si us faig un gran servei, guanyaré gran mercè!

I se’n pujà els graons: ja era al terrat ample tot il·luminat.

Don Ruy se n’hi pujà també, esmaperdut, posant-se a l’aguait. I, oh meravella, era ell, don Ruy, ell mateix, en la figura i el gest, aquell home que entre els erols i el boix arranat avançava, galant i lleu, amb la mà al cinyell, el rostre aixecat rialler cap al balcó, la llarga ploma carmesina del xamberg balancejant-se en triomf. L’home avançava sota el clar de lluna esplèndid. La cambra amorosa l’esperava, oberta i negra. I don Ruy esguardava, amb ulls que llampegaven, tremolant d’espasme i d’ira. L’home va arribar a l’escala: desembossà la capa i posà el peu al graó de corda: «Oh, ja puja, el maleït!», udolà don Ruy. El penjat s’enfilava. Ja l’alta figura, que era la d’ell, don Ruy, estava a mitja escala, tota negra damunt la paret blanca. Va deturar-se… No, no es deturava! Anava pujant, ja hi arribava, ja sobre el sòcol de la barana hi posava el genoll cautelós. Don Ruy fitava, desesperadament, amb els ulls, amb l’ànima, amb tot el séu ésser. I heus aquí que de sobte, de la cambra fosca, sorgeix una negra figura i una veu furiosa clama: «Malvat, malvat!», i una fulla de daga llampega i cau, i s’enlaira altre cop i lluu i s’abaixa, i encara refulgeix i encara s’enfonsa!… Com un farcell, de dalt l’escala, feixugament, el penjat cau damunt la terra tova. El balcó, amb espetec de finestrons i vidres, es tanca immediatament. I només resta el silenci, la serenitat blana, la lluna molt alta i rodona en aquell cel d’estiu.

D’un cop d’ull don Ruy va comprendre la traïció i va arrencar-se l’espasa, reculant cap a la foscor de l’avinguda, quan, oh miracle!, travessant el terrat, el penjat compareix. I, estirant-li la màniga, crida:
—A cavall, senyor, i a fugir, que l’encontre no era d’amor, sinó de mort!…

Ambdós davallen arravatadament l’avinguda, voregen l’estany sota el refugi dels arbusts florits, es fiquen pel rengle estret orlat de troanes, travessen la porta i es deturen, aprés, fatigats enmig de la carretera, on la lluna més resplendent, més plena, feia semblar de dia.

I llavors, no més llavors, don Ruy va adonar-se que el penjat duia clavada al pit, fins al pom, la daga, la punta de la qual li eixia per l’espatlla, polida i neta!… Però ja l’home paorós l’empenyia, l’apressava:
—A cavall, senyor, i a fugir, que encara teniu a sobre la traïció!

Esgarrifat, en un anhel d’acabar l’aventura tan plena de miracle i de paüra, don Ruy s’afermà en les brides i cavalcà adeleradament. I tot seguit, sense entretenir-se, el penjat saltà amb pressa a la gropa del cavall fidel. Tot s’esgarrifà el cavaller quan va sentir-se a l’espatlla el refrec d’aquell cos mort, penjat a una forca i travessat per una daga. Amb quina desesperança galopava llavors per la carretera infinita! Corrien a brida abatuda i ni menys el penjat sotraguejava, rígid sobre la gropa, com un bronze dalt d’un pedestal. I don Ruy, a cada moment, sentia un fred més regelat que li regelava l’espatlla com si hi portés un sac ple de neu. En passar arran de la creu de terme, murmurà: «Senyor, ajudeu-me!». Més enllà de la creu, de sobte s’estremí d’una por quimèrica, tement que el seu fúnebre companyó l’acompanyés per sempre, i la seva planeta fos córrer pel món, en una nit eterna, portant un mort a la gropa… I no es pogué contenir sense cridar enrere, entre el vent que els esperonava:
—Cap on voleu que us porti? El penjat, arrambant-se tant al cos de don Ruy que li va fer mal amb el pom de la daga, va dir-li a cau d’orella:
—Senyor, convé que em torneu al puig!

Dolç i infinit consol per al bon cavaller, car el puig estava a prop i ja n’ovirava, a la claror desmaiada, els pilars i les bigues negres… Poc després va deturar el cavall, que tremolava, blanc d’escuma.

Llest, el penjat, sense remor, va escórrer-se de la gropa, i aguantà, com a bon servent, l’estrep de don Ruy. I amb la calavera aixecada, la llengua negra més enfora de les dents blanques, murmurà amb prec respectuós:
—Senyor, ara feu-me la gran mercè de penjar-me altra vegada a la meva forca.

Don Ruy s’estremí d’horror:
—Per Déu! Que jo us pengi? Jo?…

L’home sospirà, obrint els braços llargs:
—Senyor, per manament de Déu és, per voler d’Aquella que és més estimada de Déu.

Llavors, resignat, submís als manaments del Cel, don Ruy descavalcà i es posà a seguir l’home cap al puig consirosament, el dors vinclat, d’on sortia, clavada lluent, la punta de la daga. Varen deturar-se al peu de la forca buida. Entorn de les altres forques penjaven les altres carcasses. El silenci era més trist i pregon que els altres silencis de la terra. L’aigua de la llacuna s’havia entenebrit. La lluna davallava defallida.

Don Ruy es mirava la biga on restava, curt i enlaire, el tros de corda que ell havia tallat d’un cop d’espasa.

—Com voleu que us pengi? —va dir—. No hi puc arribar, a aquell tros de corda: ni jo soc prou per a hissar-vos-hi tot sol.
—Senyor —va respondre l’home—, per aquí terra hi deu haver un gran rotllo de corda. Un cap me’l lligueu al nus que porto al coll, l’altre cap tireu-lo per dalt de la forca i després estireu; ja teniu prou força i bé em podreu tornar a penjar.

Ambdós corbats, a passes lentes, cercaven el rotllo de corda. Fou el penjat qui el trobà, descabdellant-lo… Llavors don Ruy va treure’s els guants. I, ensinistrat per ell (que tan bé ho va aprendre del botxí), va lligar un cap de corda al llaç escorredor que l’home duia al coll, i llançà braument l’altre cap, que es caragolà enlaire, passà damunt la forca quedant-s’hi penjada, arribant arran de terra. I el brau cavaller, afermant els peus i arrebossant-se els braços, estirà, hissà l’home fins a deixar-lo sospès, negre, enlaire, com un penjat natural entre la resta de penjats.

—Esteu bé així?

Lenta, fonda, vingué la veu del mort:
—Senyor, estic com haig d’estar.

Llavors don Ruy, per a estacar-lo, va enrotllar la corda amb dues o tres voltes al pilar de pedra. I traient-se el xamberg i eixugant-se amb la mà la suor que li amarava el front, va contemplar el seu sinistre miraculós company. Estava ja rígid com abans, amb la faç penjant sota les cabelleres caigudes, els peus erts, tot ressec i rosegat com una vella carcassa. Al pit, hi duia encara la daga clavada. Al cim, dos corbs dormien quiets.

—I ara, voleu res més? —li preguntà don Ruy començant a posar-se els guants.

Com un ressò, des de dalt, el penjat va murmurar:
—Senyor, molt us prego ara que, en arribar a Segòvia, ho conteu tot fidelment a la Mare de Déu del Pilar, padrina vostra, car d’ella n’espero gran mercè per a la meva ànima, pel servei que, a manament seu, us ha fet el meu cos!

Llavors don Ruy de Cárdenas ho va comprendre tot, i agenollant-se devotament damunt d’aquella terra de dolor i mort, va dir una llarga oració per a l’ànima d’aquell bon penjat.

Després retornava, al galop, cap a Segòvia. L’alba clarejava quan ell travessà la porta de Sant Mauro. Per l’aire fi les campanes tocaven a matines. I entrant a l’església de la Mare de Déu del Pilar, encara en el desori de la seva terrible jornada, don Ruy, flectat davant l’altar, contà a la seva divinal padrina la roïna intenció que el va portar a Cabril, els socors que del Cel va rebre, i amb xardoroses llàgrimes de penediment i gratitud, va jurar-li que mai més posaria desig allà on hi hagués pecat, ni al seu cor deixaria entrar-hi pensament que pervingués del Món del Mal.

IV

A aquesta hora, a Cabril, don Alfons de Lara, amb els ulls esbullats d’espasme i terror, escodrinyava tots els erols, passeigs, racons i ombres del seu jardí.

Quan, a la matinada, després d’escoltar a la porta de la cambra on aqueixa nit havia tancat ma dona Lionor, ell va baixar subtilment al jardí i no va veure, a sota del balcó, al peu de l’escala, com delitosament esperava, el cos de don Ruy de Cárdenas, va creure’s que l’home odiós, en caure, encara amb un feble alè de vida, va arrossegar-se dessagnant-se i panteixant, amb l’intent d’arribar fins al cavall i fugir de Cabril… Però, amb aquella ferma daga que ell per tres cops li va enterrar al pit que al pit va deixar-li, no s’arrossegaria certament el malvat gaires passes i per algun racó devia jeure fred i ert. Va rebuscar llavors cada rengle, cada ombra, cada matoll d’arbusts. I, cas meravellós! Enlloc trobava el cos, ni trepitjades ni terra remoguda de fresc ni rastre de sang ni res! I això que amb mà dreturera i afamada de venjança per tres cops ell li va clavar la daga al pit i al pit va deixar-la.

I era Ruy de Cárdenas l’home que havia matat, prou el va ben conèixer de seguida, des del fons apagat d’aquella cambra des d’on l’espiava quan ell, a la llum de la lluna, travessà el terrat, refiat, lleuger, amb la mà a la cintura, la cara riallera i desvergonyida, el plomall del xamberg voleiant en triomf! Com podia ésser cosa tan rara: un cos mortal sobrevivint a un acer que per tres cops li va clavar al cor i al cor va restar-li clavat? I més gran estranyesa era que ni a terra, sota el balcó mateix, arran de la paret per on s’enfilaven ravenisses i lilàs, hi havia rastre d’aquell cos corpulent, caient pesadament de tan alt, inertament, com un farcell! Ni una flor feta malbé, totes senceres, ufanoses, com si fossin noves, com si fossin gotes de rosada! Immòbil d’espant, quasi d’esglai, don Alonso de Lara es deturava, mirant-se el balcó, amidant l’alçada de l’escala, reüllant esmaperdut les floretes senceres, fresques, sense un brot o una fulleta rompuda. Després recomençava a córrer bojament el terrat, l’avinguda, les fileres de troanes, amb l’esperança de trobar una petjada, un brotet trencat, una taca de sang a la sorra fina.

Res! Tot el jardí oferia un desacostumat arranjament i netedat nova, com si damunt d’ell no hi hagués passat mai ni el vent que desfulla ni el sol que marceix.

Llavors, cap al tard, devorat per la incertitud i el misteri, agafà un cavall i, sense escuder o cavallerís, partí cap a Segòvia. Encorbant-se i d’amagat, com un fugitiu, va entrar al seu palau per la portella de l’hort: i el seu primer rampell fou pujar-se’n a la porxada de volta, desembarrar els finestrons i espiar adeleradament la casa de don Ruy de Cárdenas. Totes les gelosies de la vella residència de l’ardiaca estaven fosques, obertes, respirant la frescor de la nit: i al portal, assegut en un pedrís, un servent d’establia afinava peresosament una bandúrria.

Don Alonso de Lara davallà a la seva cambra, lívid, pensant que no devia haver-hi novetat a la casa on totes les finestres estaven obertes per a airejar-se i al portal del carrer els criats folgaven. Llavors picà de mans i demanà furiosament el sopar. I així que es va asseure a cap de taula, en la seva alta poltrona de cuir treballat, va cridar l’intendent, a qui va oferir de seguida amb estranya franquesa un vas de vi ranci. Mentre l’home, dret, bevia respectuosament, don Alonso, entaforant els dits per la barba i forçant el seu rostre ombrívol a somriure, li preguntava quines noves i veus corrien per Segòvia. Durant aquests dies de la seva estada a Cabril, no esdevingué per la ciutat cap cas d’aldarull i xafarderia?… L’intendent va eixugar-se els llavis per a respondre-li que res de nou havia esdevingut a Segòvia que fos cas de xafarderia, fora que la filla de don Gutierres, tan jove i tan rica pubilla, havia professat al convent de les Carmelites Descalces. Don Alonso insistia, fitant, golut, l’intendent. I no hi havia hagut una brega ferma?… No s’havia trobat ferit, per la carretera de Cabril, un cavaller jovençà, d’anomenada?… L’intendent arronsava les espatlles: no n’havia sentit a dir res, per la ciutat, de bregues o de cavallers ferits. Amb un cop de cap enutjat, don Alonso va fer sortir l’intendent.

Després de sopar, parcament, va tornar-se’n a la porxada a espiar les finestres de don Ruy. Ara estaven tancades; a la darrera, de la cantonada, hi parpellejava una claror. Va vetllar tota la nit, don Alonso, remugant incansablement el mateix esglai. Com s’havia pogut escapar aquell home amb una daga clavada al cor? Com havia pogut?… En rompre l’alba va agafar una capa, un ample xamberg, davallà a l’atri tot embossat i encobert i va començar a rondar la casa de don Ruy. Les campanes tocaven a matines. Els botiguers, amb les jupes mal cordades, obrien portals i aparadors, i penjaven els rètols. Ja els hortolans, amb els ases carregats de verdures, feien la crida; i frares descalços, amb les alforges a l’espatlla, demanaven almoina i beneïen les mosses.

Beates encaputxades, amb gruixuts rosaris negres, feien cap goludament a missa. Després, el nunci de la ciutat, parant-se a un cantó de l’atri, va tocar la trompeta i amb una veuassa ferma va començar a llegir un pregó.

El senyor de Lara va deturar-se prop del brollador, com encantat amb el so dels tres brocs de l’aigua. De sobte va pensar que potser aquell pregó que llegia el nunci de la ciutat es referia a don Ruy, a la seva desaparició… Va córrer a la cantonada de l’atri: però ja l’home enrotllava el pergamí, i s’allunyava majestuosament, copejant les lloses amb la seva vara blanca. I quan es girava per a espiar altre cop la casa, heus aquí que els seus ulls atònits ensopeguen don Ruy, el mateix don Ruy que ell havia matat, i que venia caminant cap a l’església del Pilar, lleuger, galant, cara riallera i orejada per l’aire fresc del matí, jupa clara, plomes clares, amb una mà al cinyell i l’altra manejant distretament una mangala amb bòries de torçal d’or!

Don Alonso va tornar-se’n a casa amb passes arrossegades i envellides. Al replà de l’escala de pedra va trobar el seu vell capellà que el venia a saludar o que, entrant-se’n amb ell a l’avantcambra, després de demanar, amb reverència, noves de madona Lionor, li va contar amatent sobre un cas prodigiós que omplia la ciutat de murmuració i esglai. El dia abans, a la tarda, anant el corregidor a visitar el puig de les forques, car els venia a sobre la festa dels Apòstols, va adonar-se, ple d’espasme i d’escàndol, que un dels penjats duia una daga clavada al pit! Seria malifeta d’algun brivall sinistre? O venjança que ni la mort havia apaivagat?… I per més gran prodigi, encara, el cos havia sigut despenjat de la forca, arrossegat per algun hort o jardí (car duia enganxades als vells pellingots fulletes tendres) i després novament penjat amb corda nova!… I així anava la turbulència dels temps, que ja ni els morts s’escapaven d’ultratges!

Don Alonso escoltava amb les mans tremolant-li i els cabells de punta. I immediatament, amb una angoixosa agitació, cridant, topant per les portes, volgué partir i amb els seus propis ulls assegurar-se de la fúnebre profanació. En dues mules ensellades apressadament, tots dos sortiren cap al puig dels Penjats, ell i el capellà, atordit i per força. Ja molt poble de Segòvia s’havia arribat al puig, esglaiat d’un tan meravellós horror: un mort que l’havien mort… Tothom va fer pas al noble senyor de Lara, qui, llançant-se per la pujada, va deturar-se a mirar, afinat i lívid, el penjat i la daga clavada al pit. Era la seva daga: va ésser ell qui va matar el mort!

Va galopar esporuguit cap a Cabril. I allà es va tancar amb el seu secret, començant tot seguit a esgrogueir-se, a migrar-se, sempre allunyat de madona Lionor, amagat pels corriols del jardí, remugant paraules al vent, fins que la matinada de Sant Joan, una criada que tornava de la font amb el seu càntir, el va trobar mort, sota el balcó de pedra, tot estirat a terra, amb els dits clavats en l’erol de lilàs, com si hagués estat llargament esgratinyant la terra, cercant, cercant…

V

Per a fugir de tan lamentables memòries, madona Lionor, hereva de tots els béns de la casa de Lara, va recollir-se al seu palau de Segòvia. Però com que ara sabia que don Ruy de Cárdenas va escapar-se miraculosament del parany de Cabril, i com que cada matí, espiant-lo entre les gelosies mig tancades, el seguia amb ulls que mai s’assadollaven i s’humitejaven sovint quan ell travessava l’atri per a entrar a l’església, no va voler ella, per por de les presses i les impaciències del seu cor, visitar la Mare de Déu del Pilar mentre durés el seu dol. Més endavant, un matí de diumenge, quan en comptes de glaces negres va poder-se abillar amb sedes morades, davallà l’escala del seu palau, pàl·lida d’una emoció nova i divina, petjà les lloses de l’atri i travessà el portal de l’església. Don Ruy de Cárdenas s’estava agenollat davant l’altar, on va deixar el seu ramell votiu de clavells grocs i blancs. Al ròssec de les sedes fines, va aixecar els ulls amb una esperança molt pura i tota plena de gràcia celestial, com si un àngel el crides. Madona Lionor s’agenollà, amb el pit bategant, tan pàl·lida i tan feliç, que la cera dels brandons no era pas més groga ni eren més felices les orenetes que batien les ales lliures per les ogives del vell temple.

Davant d’aquest altar i de genolls damunt d’aquestes lloses, va casar-los el bisbe de Segòvia, don Martí, per la tardor de l’any de gràcia de 1475, essent ja reis de Castella Isabel i Ferran, molt poderosos i molt catòlics, mitjançant els quals Déu operà grans fets sobre la terra sobre la mar.

© de l’edició, Stroligut
  • 1
    Maisó. Casa. Lo castel e la maisó, Hom. Org. 5. Com gitarets nostres muylers de nostres maysons, Jaume I, Cròn. 8. Si com aquell qu’en la mar té maysó, Ausiàs March CII. I oblidà prompte sos fills, sa esposa i sa maisó, Canigó IX.
  • 2
    Rameller.
  • 3
    Eneriçar. Eriçar; redreçar.
  • 4
  • 5
    Afrós. Horrorós.