Avellaners salvatges

Avellaners salvatges és un dels contes de Sota la pluja, recull de la narrativa breu completa d’Anna Murià editat per Mercè Ibarz i Comanegra.

Segons com explica la mateixa Murià al pròleg de Cartes a l’Anna Murià, Avellaners salvatges s’inspira en la relació de Mercè Rodoreda i Armand Obiols a l’exili de Roissy-en-Brie.

////A Stroligut també podeu llegir Hosanna (inclòs a Sota la pluja), el conte autobiogràfic de Murià en què relata la primera nit que va passar amb Agustí Bartra

APROFITAR AQUESTA TEBIOR del sol… Ahà! S’està bé aquí, en aquest banc adossat a la paret. Avui potser tenim sol per tot el matí: el cel és d’un blau bastant clar i només uns nuvolets com globus blancs floten per l’est. Em sembla que he trobat la posició: les cames obertes i estirades, les mans joguinejant amb el bastó que fa gargots en la pols (aquest bastonet tan polit que m’he fet amb una branca d’avellaner salvatge), els ulls mig clucs sota l’ala del barret, tot el cos deixat anar.

Quina calma damunt el llarg «tapís verd», vorejat de l’alta muralla d’arbres! Desert, en aquesta hora. Només l’estàtua immòbil del lluitador, enllo tada d’humitats, sola allí al mig, mirant els arbres. Només el moviment de la brisa damunt l’herba crescuda.

Estan bé aquestes sabates i aquests pantalons que m’he comprat, amb la caçadora. Per al camp, discretament endreçat i fins i tot una mica elegant, sense desdir de la posició de refugiat. Aquest lloc és deliciós, reposador…

Allí baix de tot es mou algú més alt que les herbes. Veig colors: blau, vermell. Veig com una ala: la pallola. És ella.

Per què sorgeix ara així, entre l’herba, i ve a somoure la pau silenci manyac del meu repòs? Per què en aquest dels verds surt ella com un crit?

És lluny… Petita, petita, allà baix, però centra el paisatge. Sembla que tot sigui seu, arbres i herba i avingudes i aire clar i primavera, de la manera com obre els braços. Ara s’inclina i cull un braçat d’herba amb margarides; l’estreny damunt del pit, aixeca el cap, orgullosa, i l’ala de la pallola té un batec de triomf. És l’acte de possessió de tota la plana amb els seus verds i les seves boires, les seves flors i els seus boscos, la seva terra xopa i els seus crepuscles lents.

Cada dia més té l’aire d’ésser mestressa tot. I a dins, al fons, què deu haver-hi?

Per què es passeja sola? Deu haver dit: «Vull sen tir-me dins de l’herba i submergir-me en el bosc; de peus a l’herba com si fos aigua, flotant entre els arbres com si fossin núvols».

Mai no havia estat tan inquietant com ara. Tota ella és un crit estrident: vestits, moviments, actituds, paraules, actes. Potser sí que es proposa inquietar-me, ara que em té allunyat, reduït al silenci. Però potser és per a l’altre que es fa tan harmoniosament arrauxada, potser per sacsejar-lo, tras balsar-lo, esgarrapar-lo amb les agulles de la seva dansa de viure.

En aquells temps ella era com un xuclador que m’arrossegava. Tenia el pensament envaït per ella. Usava tota la meva habilitat voltar per sempre al seu entorn. Per tal d’obtenir això dignament la vaig situar, a ella, dins el cercle de la meva vida. I què n’he tret? Se m’ha esmunyit. Mai no va demostrar-me agraïment. Ho acceptava tot com un dret. Només alguna vegada, tenint-la als meus braços, li vaig sentir una alegria infantil, un tendre arrauliment de nena acariciada. No m’ofengué mai. I no obstant, sovint, m’irritava sense saber per què. Era quelcom de dins d’ella que percebia amb les antenes més fines de la sensibilitat, quelcom d’hostil que endevinava, una emanació invisible de menyspreu que semblava desprendre’s de les seves actituds… Era amb una condescendència mofeta que es doblegava a la meva precaució, a les meves assenyades dissimulacions, a la meva discreta prudència, al meu correcte capteniment civil que no minvava pas la passió hi xarbotava al dessota. Li hauria plagut, es veu, un esqueixament bàrbar com el d’aquest altre.

Ha desaparegut. Ha entrat altra vegada al bosc.

Però ara, ara m’ha convertit en un arc que es punxa ell mateix. Cada cop que llampegueja al meu davant es repeteixen les fiblades.

L’èxode fou suau portant-la a prop. En les glaçades del Pirineu, dins de la tràgica riuada humana, ningú no veia que ens creuàvem els esguards per afirmar la seguretat del nostre sentiment.

I ara…

La tinc al davant, movent-se, parlant, vivint, com si la veiés en una pantalla de cinema, sense mirar-me, inabastable. Vol ignorar que jo em retorço en sofriment.

Passo del turment de la influència d’ella al repòs eixut de llangardaix al sol, del buit vagar amb la companyia del bastonet polit a la impaciència inútil de la meva ferida. Ara trobo penós el fingiment. Ja no és un joc d’habilitats. Ara —soc sincer amb mi mateix— és la cortina de la vergonya.

No sé per que avui he tret de l’amagatall aquesta carta d’ella. No l’he rellegida, però durant tot el matí he sabut que la duia a la butxaca. Ella pot fer una altra vida davant dels meus ulls, prescindint de mi. Però és cert que escrigué la carta. Llegir-la… Aquí podrien veure’m. Aniré allà, dins dels arbres, amagat. I si la trobés, a ella, que també volta pels racons ombrius? I si els trobés junts?

Avui l’il·lustre cenacle esperarà inútilment la dama dels peus d’argentviu. No vindrà. La dama està tan enfonsada entre dolços llençols i càlides plomes que només es veuen les puntes esborifades dels seus cabells salvatges.

(És que està encostipada.)

No m’esperis, doncs, cavaller de carn de poma. Quin mal gust, encostipar-se, oi, galta-rosat dels meus sospirs?

Si sabessis que ahir el cel tenia un color de cristall com un mar petrificat. No te’n vas adonar? I vaig voler anar a veure el mar movedís que ell, immòbil, imitava. Què hi farem si sovint m’agafa aquest estovament sentimental per la naturalesa? Me’n vaig anar a l’escullera. Corria un aire fi i humit, salat, saturat d’aigua de mar. Vaig baixar a les roques i vaig descobrir un bassiol, amb un llit de sorra fina, on l’aigua que entrava per una escletxa anava i venia en moviment de gronxador. Asseguda a la roca, vaig passar-hi una hora o dues, mirant el gronxar de l’aigua i el petit rodolar dels grans de sorra al fons, sentint la veu de les onades darrere meu i olorant la sal. L’aigua em deia coses; anava escrivint-les a la sorra i jo les anava llegint. Vaig pensar moltes coses per què les onades cantaven: «Pensa, pensa, pensa…». Vaig pensar en tu, sí, és clar. Molt. Fins et diré que vaig veure el teu rostre sota l’aigua, Però després vaig preferir pensar-te sense veure’t, perquè l’aigua de mar no t’anava bé.

Conseqüència del meu èxtasi artístico-sentimental a l’aire marí: esternuts, tos, ulls molls, nas inflat. Potser és perquè em fa tan ridícula que l’encostipat em dona ironia. Avui tinc ganes de mofar-me de tot, començant per mi mateixa, i no precisament del meu nas, sinó de tot el que tinc a dins de més sensible i més dolorós. Tanmateix, puc fer altra cosa? Si tinc quelcom de supersensible no havia de fer-ho anar al teu costat, amb màscara dissimuladora però no protectora.

Avui no et veuré, ni demà. Per això sento la necessitat d’escriure’t. Perquè, amb tot, t’estimo. Què vol dir «amb tot»?, diràs. Doncs, amb tot, amb tot el que ets i tot el que tens. Cal estimar sempre amb tot o no es pot estimar.

Com que no ens veurem ni avui ni demà, potser m’enviaràs flors, com l’altra vegada que vaig estar malalta. Ho fas perquè elles substitueixin la teva presència, que la correcció no et permet d’oferir-me; perquè, prop del meu coixí, nit i dia, em diguin el teu amor i totes les belles coses que tu em diries.

Però t’estimo, amb tot.

Cavaller, us dono la mà, beseu-la.

Amb tot, amb tot, amb tot…

Mira, un taup. Si faig soroll fugirà. Quiet… Quants centenars d’aquests animalets es necessiten per fer un abric? Dos, tres-cents… A ella li agradaria tenir un abric de taup perquè sap que li escauen les pells.

Ell no li fa portar màscara. «Al teu costat, amb màscara…» és cruel, això. No comprèn que hi ha valors intangibles? No ho comprenen? Els nostres sentiments no ens donen el dret de passar per damunt de tot. Destruir… És greu, destruir. Com s’hi atreveixen? Màscara, no; un vel púdic, sí.

Avui aquesta carta em neguiteja més que el dia que la vaig rebre. Aleshores no vaig donar impor tància a expressions com la de «galta-rosat». Em semblà un esternut més.

L’altre és pàl·lid i escardalenc.

Mentida! No m’estimava, amb tot. Trobava excessiva la meva correcció. És salvatge. Per això prefereix l’altre. Per res més. No cal anàlisi, no cal rumiar ni comparar. Aquesta és l’única superioritat que té damunt meu, als ulls d’ella. Troba l’amor d’ell més gran i més veritable, perquè a ell tant se li’n dona d’empentar alts valors. Ella vol que li sigui sacrificat allò que minva la llibertat de les seves expressions. O potser, potser el troba més valent. Valent? És qüestió de valentia? Més enèrgic potser… Tampoc no sé si és qüestió d’energia… Més tenaç… No, jo he tingut una tenacitat d’acer durant tres anys, fins a aconseguir-la i retenir-la malgrat tot. Aquest malgrat tot concorda amb el amb tot. Més sincer… més verídic… Sí, això és. Confon l’impudor amb la ritat. Prou m’havia demostrat que la discreció (la «dissimulació», deia; la «hipocresia», pensava) li més repugna més que tot el del món. En el fons això és vanitat, orgull; la humiliava no poder exhibir l’amor, que la gent no veiés les proves de la seva força femenina.

Ell no s’avergonyeix d’estimar-la, sense tenir-hi dret, a ple aire, sota el sol i sota les estrelles.

Em creu feble, covard o dominat?

Somnia!… Està embriagada!… Jo podria despertar-la. Però ha alçat entre ella jo una muralla de silenci.

La perdo.

Podria evitar-ho, fer quelcom per no perdre-la? Només una cosa. Això, després de tot, és una qüestió de qui dona més. Tan sols fent desaparèixer la superioritat d’ell. Oferint el mateix que ell ofereix. D’altra manera no m’escoltarà. El mateix sacrifici em farà superior perquè per mi és més costós: soc supercivilitzat. Puc fer-ho? Que s’acabi el turment, que no la pressenti més als braços d’ell! Hauré d’obrar heroicament.

Ara mateix… Allà on la trobi… Davant de tothom… Diré: «Ets meva no et deixo en mans d’aquest… Anem! T’estimaré pels boscos i per les ciutats. Et portaré com una ensenya. El teu nom m’auriolarà. Anem!».

No, davant de tothom, no… A ella sola. Li ho oferiré tot. Vaig a cercar-la. La trobaré per dins del bosc. La trobaré sola i haurà d’escoltar-me. Li diré: «El prefereixes per això? Soc més valent que ell, més enèrgic que ell, més home que ell! Ja no hi ha valors ni civilització fora de tu. Anem-nos-en! Tots dos sols. El món és nostre. No miraré endarrere, no em doldrà res. Caigui qui caigui. Tu i tu! Em tindràs a la llum del sol, davant dels reflectors i tot, si vols. Renuncio a tots els meus escrúpols. Qui sap si a la fi tens raó tu. I si no en tens, és igual. Tinc prou músculs per enderrocar la raó en honor teu».

Un dia ella va dir-me que em mancava musculatura. Es referia al físic, naturalment. Mai no he tingut temps per a fer esport. «Carn de poma…»

L’altre és pàl·lid i escardalenc.

Per aquí. Aquest camí travessa el bosc en diagonal. Hauré de veure-la. A la cruïlla m’orientaré. I si la trobés amb ell? Hauria de parlar-li davant d’ell. El cop seria millor. No, ell no ha passat. Deu ésser a la cambra.

Fugirem d’aquí aquest vespre mateix.

És més possible que ella passegi pel caminoi que serpenteja entre els avellaners.

Ve algú per allà baix, a l’altre extrem. El meu cunyat!

Què faig?

Ella és entre els avellaners.

El meu cunyat ve pel camí ample, de dret a mi. Representa els valors que vaig a trepitjar. Si em trobo amb ell, torno a entrar dins l’ordre de la meva vida i renuncio a les belles follies.

Cap als avellaners nego totes les meves afirmacions per salvar-me d’un dolor. Pel camí ample trobo, incommovible, tot el que he afirmat sempre i tot el que em volta de coixins per aguantar amb comoditat la coïssor d’una nafra.

Negar. Destruir. Sota els avellaners salvatges. Respectar. Pel camí ample.

El meu cunyat s’atura a menjar mores. Aprofito el moment per fugir vers els avellaners?…

Què faig?…

Em mira…

—Hola, Ramon! Són bones les mores?