anna murià mercè rodoreda exili armand obiols chateau roissy en brie carta cartes pròleg viva

Mercè Rodoreda viva – Anna Murià

Mercè Rodoreda viva és el pròleg que Anna Murià va escriure per a la segona edició de les Cartes a l’Anna Murià publicades per Edicions de l’Eixample – Espai de Dones.

En aquest extens pròleg, Murià rememora l’exili a Roissy-en-Brie, la convivència dels escriptors catalans i l’amistat amb Mercè Rodoreda.

» A Stroligut també podeu llegir Avellaners salvatges (conte de Murià que s’inspira en la relació de Rodoreda i Obiols a l’exili) i Hossana.

mercè rodoreda viva anna murià armand obiols pròleg cartes exili roissy-en-brie roissy literatura catalana conte exili
Allée cavalière de Roissy-en-Brie

MERCÈ RODOREDA VIVA: PRÒLEG A LES CARTES A L’ANNA MURIÀ

Rememoració dramàtica

Esbós que fa el meu record, traços de moments i de fragments que donen una composició reforçada i vivificada per les seves pròpies paraules. I ella reviu, perdura, sorgida de l’amistat que jo rememoro i que unes Cartes d’ella perpetuen. La veig i la sento viure, materialitzada per l’evocació.

La nostra amistat era feta de diferències acceptades. Ben diferents, ella i jo, amb tot i les coincidències. Ens va ajuntar el destí. Jo, una mica fascinada i una mica apiadada. Ella, arrecerant-se.

Ara torno a pensar-la, aquella amistat, la contemplo, intento comprendre-la i vull expressar-la, mentre tinc de nou a les mans, als dits que les fullegen per multidesena vegada, les Cartes.

Damunt el fons de l’èxode, permanent en la memòria boirosa de vellúria, s’alça viva la figura dramàtica de Mercè Rodoreda. Dramàtica, mai no tràgica. A la seva existència no hi havia res de fatal, però sí molt de dolorós. I també molts esclats de felicitat: era igualment apta per al goig que per al dolor. Jo he dit d’ella en un escrit que em van demanar: «Mercè, vida dolorosa», però hi hauria d’haver afegit: «i també joiosa». Tanmateix, afirmava que aquella vida no fa llàstima, sinó que produeix admiració i estremiment. Pel que em revelà més tard, quan ens haguérem lligat en amistat íntima, sembla que ja sofria amargueses el 1936 i jo ho ignorava: decebuda d’un matrimoni prematur, mare sense haver-ho desitjat. Un amor d’adolescent imaginativa i sensual per l’oncle arribat de l’Amèrica, regió una mica llegendària encara en aquells temps, derivà en relació sexual, em va dir ella. (Evidentment, va elaborar molt d’aquella experiència en Aloma, la més autobiogràfica de les seves novelles.) Als pares, segons Mercè, no els agradà que la filla se’ls casés amb el germà de la mare, però hagueren d’acceptar-ho. I es va casar de blanc, és clar: amb la il·lusió que sempre li van fer els vestits! Quant a la maternitat no volguda —una causa més d’amargors, suposo—, també vaig saber de boca d’ella que l’aparició del fill no havia estat motiu de cap emoció tendra, sinó de contrarietat, de disgust, de rebuig; fins em digué que havia arribat a pensar: «Tant de bo es morís.» M’imagino, però, que anà posant afecte al petit; almenys quan en parlava, allà a la Institució de les Lletres Catalanes, on alguna vegada l’havia portat, això semblava, i recordo quan contà com entendrida que li havia comprat unes botes de goma i que el nen es divertia ficant-se de peus als tolls d’aigua; i també hi ha la manera realment maternal de referir-s’hi en les Cartes.

El sofriment per tot allò el suposo només, ella m’ho explicava sense queixes, mai no va dir que hagués patit, simplement ho esmentava. En les cartes sí, a vegades hi ha queixes; per tant, no resulta ben exacte el que declarà els últims anys en una entrevista: «Jo a la vida no m’he queixat mai.»1Carmer Arnau i Dolors Oller, «L’entrevista que mai no va sortir». La Vanguardia, 2 de juliol de 1991.De tota manera, penso que devia trobar feliç compensació a les possibles penes en l’esforçada dedicació i el goig del lliurament a la vocació literària. (En servo la visió, o la impressió a la memòria, del que em digué allà a Roissy: ja en els seus principis de narradora, a altes hores de la nit, a la matinada, si l’excitava una idea solia alçar-se del llit conjugal i posar-se a escriure.) Havia publicat quatre obres i treballava en Aloma. Vegeu el que diu en la carta del 19 de desembre de 1945: «Res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca.»

La humorista

Més que un drama, la seva vida crec que era i va ser sempre una comèdia dramàtica: així se la va fer ella, amb la seva capacitat de sofrir horriblement, de fruir hores de felicitat esplendorosa i de burlar-se, a vegades, d’altres i del món i fins de si mateixa. Ja en la vellesa (en l’esmentada entrevista que li van fer D. Oller i C. Arnau l’any 1980, restada inèdita fins al 1991, quan afortunadament fou publicada) va afirmar que hi havia humor en moltes de les seves obres: «Sóc una persona de molt bon humor i moltes ganes de riure», digué, i, certament, no sols en la literatura sinó també en el seu comportament individual era riallera, era humorista —d’un humor a cops simplement alegre, a cops satíric o sarcàstic i alguna vegada capaç d’arribar a frec de la pallassada, com amb allò que jo li havia vist fer a Roissy de caçar una mosca, tirar-la dins del got de vi i empassar-se-la amb un glop, que era, en el fons, una mofa dels prejudicis i les convencions. En l’obra, també tenia un aire còmic l’escena de l’expulsió de la solitària a la primera versió de La plaça del Diamant, que jo vaig trobar desagradable, i així potser li devia semblar posteriorment a l’autora, ja que en fer esmenes a la novel·la va suprimir-la. Mercè Rodoreda afirma que havia posat humor a Quanta, quanta guerra, un llibre que jo, com molts, he considerat sempre dels millors d’ella, els de l’etapa que parteix de Mirall trencat, exceptuant-ne el títol, que em semblava mancat d’estètica, però després d’haver llegit aquella afirmació seva publicada pòstumament he pensat que, en efecte, deu haver-hi humor en el títol i que, per tant, és encertat. Humorística és la primera de les cartes aquí recollides, la que em va escriure des de París el març de 1939.

La Rodoreda que vaig tenir a prop a la Institució de les Lletres Catalanes durant tota la guerra sí que era una persona de bon humor, animada, alegre, riallera. No obstant, penso que el drama hi era, però jo no me n’adonava i segurament tampoc els altres companys, a excepció potser, només potser, d’un: Francesc Trabal. Suposo que tothom, com jo, ignorava la relació eròtica Rodoreda-Trabal. Jo no la vaig saber fins que ella, a Roissy, me la va confessar.

La dissimulació era perfecta, probablement per voluntat d’ell, que tenia muller i no devia voler prescindir-ne, almenys així ho vaig imaginar en escriure un conte, Avellaners salvatges, basat en aquella situació. Mercè no me’n va donar gaires detalls: teníem, a Roissy, altres temes confidencials més apassionants. Però la relació devia ser també causa de secreta pena o amarguesa en la Mercè, suposo, perquè encara que no hi hagués veritable amor ella era incapaç d’absoluta superficialitat en aquests assumptes, com indica en la carta del 3 de maig de 1940: «Si no fos que em trasbalso massa jo.» No sé si algú va sospitar (jo no, innocent de mi) en ocasió del viatge de Mercè i Trabal, delegats del PEN Club català al congrés mundial dels PEN a Praga, en triangle amb Antoinette, la dona de Trabal, fins a París i tornada i París-Praga ells dos sols; o bé de les activitats d’ell per assegurar que es concedís el Premi Crexells a Aloma, parlant privadament amb els membres del jurat un per un (cosa innecessària perquè l’obra era la millor de les presentades) excepte Ruyra, que la rebutjava per motiu religiós; o també de la familiaritat amistosa amb què durant una temporadeta es dedicaven al projecte d’escriure a duo un vodevil. Aquest projecte, del qual parlaven molt i potser no en van arribar a escriure ni una ratlla, però sí que els divertia força i tots hi rèiem, és una altra mostra de l’humor de Rodoreda, ara secundat pel també humorista Trabal. El primer personatge del vodevil era un saurí que, amb la seva vareta descobridora d’aigua, servia de fàcil tema per a les ocurrències de doble sentit picant.

Enartament de llegenda

Probablement el drama més intens i més secret de l’existència de Mercè Rodoreda aquell any 1937 va ser l’amor d’Andreu Nin. Fou una de les confidències que em va fer a Roissy i l’última que em vaig decidir a revelar. Jo tenia escrúpols quant a divulgar aquelles confidències. Mentre Mercè va viure físicament, no vaig dir-ne mai ni una paraula a ningú, ni tampoc de les cartes que guardava: sabia que ella es negava sempre a parlar del seu passat i jo em considerava obligada a respectar-li la reserva. Després de la seva mort vaig haver de plantejar-me si era lícit o no prescindir d’aquell respecte. Es va saber l’existència de les cartes i me les van demanar per publicar-les. Vaig dubtar, però per fi em vaig deixar convèncer: vaig considerar que la figura de Mercè Rodoreda ja pertany al panorama català i universal de les lletres, de la cultura, i que conèixer-la de la manera més completa, més detallada i més profunda possible havia d’augmentar-ne la riquesa; i pel que fa a les Cartes, vaig veure que no solament tenen valor històric i biogràfic sinó també literari. Doncs, vaig accedir al que se’m demanava. Després, naturalment, van venir sovint periodistes i estudioses —gairebé sempre dones— a interrogar-me sobre els meus records de la Rodoreda, i de mica en mica vaig anar dient el que sabia i deixant que es fes públic. L’episodi d’Andreu Nin, quan es va conèixer, va excitar les imaginacions: algú ha arribat a afirmar que Mercè Rodoreda va ser «l’amant» d’Andreu Nin. I no, això no és cert, no ho va ser en el sentit que es dóna generalment al terme «amant», un detall que té importància per a la psicobiografia. S’havien enamorat, és el que ella em va dir, sense arribar a cap mena d’expansió carnal: no tingueren temps, a ell el van matar. Fou una breu relació platònica, un amor sentit i no consumat, en ella una passió tan intensa que, ja desaparegut ell, li fou impossible seguir vivint amb el marit. Aquest no volia acceptar-ho, no comprenia la raó que ella li donava, que s’havia enamorat d’Andreu Nin i, com que l’havien fet desaparèixer, volia ser-li fidel. El marit protestava, no ho admetia; quan ella li va mostrar l’única prova material que posseïa, una carta, una de sola, que li havia escrit Nin, la va estripar, però ella la va recollir i guardar. Van passar dies, nits senceres de tempesta, ell desesperant-se, plorant, suplicant, besant-li els peus… Ella inexorable. Per fi, la separació. És el que Mercè em va explicar. Com a conclusió, va dir: «I vaig pel món amb una carta estripada…» Mai no me la va ensenyar.

No recordo qui és la primera persona a qui vaig parlar d’aquell secret. Tinc raons per pensar que jo, aquí, era l’única que el coneixia. Però el cas és que poc temps després d’haver-ho jo revelat, Josep Maria Castellet, molt discretament, hi va fer al·lusió en un dels seus «escenaris de la memòria». D’altres persones no han estat tan delicades. És clar que és forta la temptació de teixir fantasies entorn d’un fet així de sensacional. S’han descrit amb detalls accions i escenes de les quals no hi ha cap testimoni. Algú afirma que «fou el literat i no el polític qui la seduí» i que «Nin parlava dels escriptors russos a la jove escriptora». ¿Com es pot saber? Mercè no em va dir mai de quins temes havia parlat amb Nin, ni si hi havia tingut llargues converses. Jo diria, per intuïció, tan sols per intuïció de dona i de contemporània seva, que Mercè devia sentir-se fascinada per la figura, ja aleshores voltada d’una certa aurèola llegendària. Però m’abstinc de fer deduccions i molt més de fantasiejar, dic només allò que he presenciat i allò que sé positivament per les paraules directes d’ella, parlades o escrites. Mercè Ibarz, en la seva biografia titulada sòbriament Mercè Rodoreda, encara que emfasitza la gran importància que té aquella història volàtil, «un dels aspectes més fascinants del relat de la vida de l’escriptora» que significa un incentiu per al biògraf, s’està d’empeltar-hi la seva imaginació i confessa que se’n sap poca cosa, sense que això resti força i versemblança al personatge que ens presenta.

És clar, no obstant, que qui fa una biografia té tot el dret d’elaborar-la a la seva manera, bo i fent ús de la imaginació més que de les dades testimonials. Aquest procediment, quan es tracta d’un personatge remot en el temps com Adrià, per exemple, pot donar per resultat una obra esplèndida i a més indiscutible. Però si la figura pertany a l’època nostra, ha viscut entre nosaltres, n’existeixen testimonis vivents, és molt arriscat reconstruir la seva vida com un trencaclosques a base de suposicions deduïdes dels fragments i els indicis aplegats, o sigui inventar-la: és exposar-se a desmentiments i acusacions de falta de rigor, com ja ha succeït. Certament, es pot al·legar que no afecta la versemblança del retrat l’error en detalls nimis, com el de situar entre els catalans acollits al château de Roissy-en-Brie alguna persona que no hi era si la seva presència o absència no significa res en la vida de la Rodoreda, però pensem en la importància que ella mateixa donava als detalls per aconseguir comunicar la sensació d’una atmosfera psíquica o física. Pensem només en aquella aparent futilesa, a Mirall trencat, de la senyora que sempre baixa l’escala bo i posant-se els guants…, entre moltes altres futileses decisives en l’obra rodorediana.

¿Respectar la intimitat?

A propòsit d’una de les biografies de la Rodoreda que s’han publicat, la de M. Ibarz, Joan Triadú deia en un article: «És propi que la intimitat de l’escriptor —gairebé sempre relativa, però, tractant-se justament d’un escriptor— hagi d’ésser respectada tant en vida com, segons les seves disposicions, en la posteritat. Però l’obra de l’escriptor és un patrimoni col·lectiu i amb ella ho són els seus records escrits i tot allò que pertany al context històric i a la seva memòria.»2Joan Triadú, «Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz. Editorial Empúries, Barcelona, 1991». Serra d’Or, juliol-agost del 1991. Aquestes paraules em van fer plantejar de nou el meu problema de consciència: ¿he obrat malament divulgant les confidències de Mercè? Però no vaig trigar a sentir-me exculpada pel mateix text de Triadú quan afirma que «són patrimoni col·lectiu» no sols els records escrits sinó «tot allò que pertany al context històric i a la seva memòria», o sigui, també els meus records d’ella; i a més, Rodoreda mai no va prohibir que es parlés de les seves qüestions íntimes ni que s’intentés esbrinar-les, no va deixar cap disposició que s’hi referís, simplement es va negar a parlar-ne, no va admetre preguntes sobre elles. En mi no hi ha, doncs, transgressió de la seva voluntat… No del tot.

S’ha manifestat discrepància sobre si Rodoreda traduí o no textos per a la UNESCO, s’ha volgut arribar a la suposició que ella mentia; últimament fins se’m va preguntar en una entrevista radiofònica si jo, com algú altre, considerava mentidera Mercè Rodoreda, i vaig contestar que no, no, no era més mentidera que qualsevol de nosaltres. Si ella va dir —jo no ho sé— que havia traduït per a la UNESCO, devia ser veritat, és possible que fos traductora eventual, no una funcionària que constés en nòmina com Obiols.

Ben mirat, els esbossos biogràfics de Mercè Rodoreda més fidedignes són els que es fa ella mateixa, en cartes, en entrevistes periodístiques i en converses amistoses com les que, no transcriu, descriu tan vívidament Castellet. També es troben en l’obra indicis biogràfics, naturalment, però aquí és més difícil descobrir-los i més fàcil caure en interpretacions errònies. El biògraf ha de fer que les seves suposicions es distingeixin sempre clarament de les dades certes. Això és el que jo procuro amb la meva part d’informació biogràfica, que és superficial pel que es refereix a la primera etapa del meu contacte amb Mercè, però profunda —i certíssima— quant a la segona, la d’aquell any 1939 que va canviar radicalment les nostres vides. Fins aquí he emprat sovint el to dubitatiu: suposo…, penso…, sembla… Ara vindran molts fets que podré afirmar amb rotunditat i que van ser definitius en el destí de Mercè Rodoreda.

L’enfonsament

Aleshores, durant la guerra, la nostra relació era amable, però no d’amistat; ni tan sols ens vàrem tutejar. En aquell temps el «tu» no era tan habitual com ara; la gent, si no eren parents o realment amics, es deia de vostè; els intel·lectuals es tractaven de vós, tots a la Institució ens dèiem de vós excepte els que eren amics de tota la vida, Trabal, Oliver, Obiols; Mercè i jo no ens vam tutejar fins que vam ser a Roissy, l’abril de 1939. Que estrany us deu semblar a vosaltres, gent d’avui, com una cosa de l’antigor: dues dones joves, ella menys de trenta anys, jo poc més, companyes de treball, dient-se de vós… Encara empràvem aquest tractament quan érem a Tolosa, com ho demostra la primera de les Cartes.

Els darrers dies a Barcelona tots ens vam dedicar a cremar papers, que els enemics no trobessin indicis per perseguir els que es quedaven.

La notícia que rebérem el dia 23 de gener al matí ens tallà l’alè, si no el teníem prou tallat: aquella nit havien fugit de Barcelona, en un cotxe de la Generalitat, Pous i Pagès i Carles Riba —aquest amb la família—, el president i el vice-president de la Institució de les Lletres Catalanes.

Els criticaren. Trabal, home solidari incapaç d’afanyar-se exclusivament per ell sol i desentendre’s dels altres, deia amb amarga mordacitat: «Quan s’enfonsa un vaixell, el capità és l’últim d’abandonar-lo…» Immediatament disposaren la sortida de tothom. El mateix dia, 23 de gener de 1939, a la tarda marxarien en el bibliobús Mercè Rodoreda, la família Trabal, Obiols, Oliver amb la dona, potser algun company més —no hi cabia gaire gent— i jo si volia, però vaig dir que no, que esperaria l’endemà. Vam quedar en aquell pis de la Rambla de Catalunya on hi havia la Institució de les Lletres Catalanes només la mecanògrafa i jo, amb l’encàrrec de dir a tot escriptor que vingués a demanar ajut per fugir que l’endemà a les sis del matí anés a la Conselleria de Cultura, que era al Palau Robert, on trobaria el mitjà de sortir de Barcelona.

En efecte, el dia 24 al matí al Palau Robert hi havia un camió de càrrega a punt per endur-se qui volgués marxar.

Tota la fugida és un remolí de visions, d’instantànies, d’impressions més o menys fugaces o perdurables, unes escenes boiroses, altres de fort relleu. Tots vam anar a parar a Girona, però en el meu record dels dos dies que passàrem en aquella Girona gairebé apocalíptica no hi tinc gravada destacadament la presència de Mercè Rodoreda ni dels altres companys.

Allà al Mas Perxés de l’Agullana, on ens portaren també en un camió de càrrega, sí que la tinc present des del principi, a taula, prop de la gran llar de foc, quan fèiem l’únic àpat diari migradet, o el dia que ens visità el president Companys i es va estar unes hores en una habitació privada i ens va fer cridar, a Mercè i a mi, una després de l’altra, per dir-nos unes paraules encoratjadores i regalar-nos una rajola de xocolata… Allà, entre més d’un centenar d’intel·lectuals, hi érem tots els de la Institució de les Lletres Catalanes menys el president Pous i Pagès i el vice-president Carles Riba, que no sé a quin lloc pirinenc van anar a raure.

La ratlla

El 30 de gener de 1939 passàrem la frontera pel Portús. Érem molts, un autocar ple, seguit pel bibliobús, però no tots els que tres mesos després seríem acollits al château de Roissy: els homes en edat militar —entre els divuit i els quaranta anys— hagueren de quedar-se perquè no s’havia donat per acabada la guerra a Catalunya. L’únic que anà amb nosaltres fou Jordana, que ja tenia quaranta-cinc anys. Les dones, sí; recordo que la de Joan Oliver plorava. Pompeu Fabra no anava amb nosaltres ni era al Mas Perxés els dies que hi vam ser i, per tant, no teníem la seva tutela com s’ha dit, sinó la de Bosch-Gimpera. Al davant, en un cotxe, anava Pere Bosch-Gimpera, que, representant el govern, es feia responsable de nosaltres i duia el nostre passaport lliurat a Figueres —un full de paper amb tots els noms i les dades personals—; ell fou qui parlà amb les autoritats franceses frontereres. Nosaltres no haguérem de baixar de l’autocar: hi pujà un funcionari a identificar-nos. Una cadena, que a mig carrer barrava el pas vers la retirada per part del poble pertanyent a França, fou retirada per tal que els nostres vehicles passessin. Hi havia a la banda d’aquí una tràgica multitud esperant davant de la cadena. Nois i noies de les esquerres polítiques franceses repartien vasos de xocolata calenta i trossos d’un pa flonjo, blanquíssim!, pa de debò!, com ja havíem oblidat que existia en el món. Ens vam dirigir al Voló, on sopàrem i dormírem, majoritàriament al mateix autocar i uns pocs sortosos a la pallissa d’alguna casa de pagès on els acolliren. Abans, pel camí, ens havíem aturat per baixar de l’autocar i contemplar per última vegada els Pirineus, el Canigó, en trist comiat. Al matí següent arribàrem a Perpinyà, on passàrem tres dies i ens sotmetérem a tràmits de policia, entre ells el de vacunar-nos. El tercer dia vam agafar el tren cap a Tolosa de Llenguadoc: sabíem que ja s’hi havia constituït un comitè universitari per ajudar-nos. Allà, els primers dies, ens haguérem d’estar a l’hotel perquè encara no era a punt la vella caserna de bombers que ens allotjaria, però ja ens servien dinar i sopar a la Maison des Étudiants, on continuàrem menjant durant tota l’estada a Tolosa. Potser érem dos-cents. Els homes arribaren uns dies després. Els Trabal, privilegiats pel fet que les dones dels dos germans eren franceses —també germanes—, se n’anaren directament a París, on elles tenien la família.

Allà, als pompiers, Mercè i jo ens apropàrem més, sortíem a passejar o anàvem a seure en algun cafè cèntric, i moltes estones ens ajuntàvem amb Rosa Artís i una altra noia per jugar a saló de bellesa: una pentinava, una altra feia massatges, una altra manicura… Mercè, però, se n’anà a París ja al mes de març. Amb el propòsit d’anar-hi ben abillada, es comprà llana per fer-se un jersei de color taronja que constel·là amb unes margarides brodades de pètals blancs i el cor groc. Com visqué a París, ho diu la primera de les Cartes.

Dels pompiers al château

mercè rodoreda viva anna murià armand obiols pròleg cartes exili roissy-en-brie roissy literatura catalana conte exili
Magí Murià, Armand Obiols, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Mercè Casals, Anna Romaní, Enric Cluselles, Amàlia Casals i Agustí Bartra

Trabal escrivia als amics de Tolosa, Oliver i Obiols. Activíssim com sempre, s’assabentà que s’havia format un comitè francès, en què hi havia Picasso, d’ajut als intel·lectuals espanyols refugiats, el qual recaptava fons per acollir-ne un grup, el més nombrós possible, en una residència que resultà ser el château de Roissy-en-Brie pertanyent als Auberges de la Jeunesse. S’hi posà en contacte i n’obtingué la protecció per a ell i els seus amics. Al château hi hauria vint castellans i vint catalans. Trabal aconseguí encarregar-se de portar-hi els catalans, féu una llista començant-la pels de París, ell i família i Mercè Rodoreda, i completant-la amb els que trià de Tolosa, i ens l’envià junt amb l’ordre de presentar-nos a Roissy en començar el mes d’abril. El dia 3 hi arribàrem, en un autobús llogat. Ens hi reunírem amb els de París. Ja aquella nit Mercè i jo ocupàrem la cambra on totes dues havíem de néixer a una nova vida.

Potser és perquè fou de tan gran i tan decisiva importància aquella època de Roissy que recordo clarament, exactament, tots i cada un dels catalans que ens acollírem al château i hi estiguérem molts mesos en contacte continu. Els diré d’una vegada per totes i que ja no es facin més equívocs: érem els intèrprets i el cor de la saga de Roissy, escena del gresol de quatre destins, potser d’algun més, els participants del moment estel·lar de la vida de Mercè Rodoreda. El 3 d’abril hi començàrem l’estada: Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, la seva mare, la seva muller Antoinette, el seu germà Josep Maria i la seva cunyada Georgette, Cèsar August Jordana, la seva muller Aurora Benet i els seus fills Joan i Núria, Joan Oliver i la seva muller Conxita Sallarès, Armand Obiols, Xavier Benguerel i la seva muller Rosa, Pere Calders, Enric Cluselles («Nyerra»), Sebastià Gasch, Domènec Guansé, el meu germà Jordi i jo. Posteriorment, quan ja Calders havia marxat cap a Mèxic, el mes de juliol, arribaren la seva primera muller Mercè Casals, la germana d’aquesta, Amàlia, que tenia relacions amb «Nyerra», i, pocs dies després, Agustí Bartra. Ja als darrers temps van aparèixer un mestre, Pujals, i la seva dona, penso que sostinguts pel SERE, però no van arribar a residir al château.

El nostre Roissy

mercè rodoreda viva anna murià armand obiols pròleg cartes exili roissy-en-brie roissy literatura catalana conte exili
Château de Roissy-en-Brie

I aleshores els astres van dictar la sort.

Roissy-en-Brie era i és encara un poble molt petit a vint-i-cinc quilòmetres de París. El poble en si només té dos carrers, la resta són grups adjacents de casetes per a vacances en un dels quals s’ha convertit el nostre meravellós parc. Aleshores les casetes d’estiuejants eren de fusta i del conjunt en deien el lotissement; pertanyien a parisencs de la classe mitjana, molts d’ells jueus. No és el Roissy on ara hi ha un aeroport. Crec que existeixen més de dos llocs anomenats Roissy. El nostre és el de la plana de Brie, la regió on es fa el famós formatge. En feien molt al proper Lagny, un poble més gran on hi havia la policia que ens controlava i on acabats d’arribar haguérem d’anar tots, en tren, per reglamentar la nostra situació i obtenir el laissez-passer, un papier que significava no poder passar d’un cert límit territorial reduït. En tornàrem amb trossos d’aquell brie que empestaren el vagó del tren. El feien en forma com d’enormes coques rodones, planes, i en venien trossos. És molt pudent però deliciós. El nostre Roissy podria ser el que utilitzà l’autor d’Histoire d’O —un autor, diuen que és, malgrat el pseudònim femení.

El château no tenia massa valor arquitectònic, però sí una sòbria i modesta elegància. Els que el van fer construir no devien ser uns molt grans senyors. Tampoc no era opulent de dimensions: tenia una planta baixa amb tres salons —un d’ells era el nostre menjador— i un parell de saletes, amb amples vidrieres que donaven al parc, la cuina molt espaiosa, a l’entrada una tribuna amb vidres de colors i un vestíbul des del qual es pujava al primer pis, on hi havia moltes cambres per a ús dels aubergistes (els socis d’Auberges de la Jeunesse). D’allí, per una escaleta amagada, s’anava al pis de dalt o mansarda, on teníem la cambra nosaltres dues, la família Trabal, Obiols i alguns més. Fora de l’edifici principal hi havia algunes construccions que devien haver estat destinades a dependències on alguns s’allotjaren, com la família Jordana en un petit pavelló. La més notable d’aquelles construccions era la que s’anomenava château d’eau perquè sostenia el dipòsit de l’aigua que es distribuïa per tota la propietat; al dessota hi havia tres o quatre estances, una de les quals era la cambra de Guansé, Gasch i, posteriorment, Bartra, i una altra la de Calders i «Nyerra».

El parc, sí, tot i una mica descurat era sumptuós. Se’l suposava obra de Le Nôtre, el creador dels jardins de Versalles. En petit, els imitava: tenia com aquells el tapis verd central, ample, llarg fins al final del clos —mig quilòmetre— on la gespa que ningú no tallava, barrejada amb herbes i flors boscanes, violetes, margarides, havia crescut dos o tres pams; el vorejaven uns arbres altíssims vestits fins a terra d’un fullatge que la boira i el plugim feien vaporós. Bosc a banda i banda, el de la dreta més espès, amb avellaners salvatges, travessat per senderols, el de l’esquerra més solemne amb la seva romàntica allée cavalière, encara que al començ deixava espai per a les pistes de tennis i de voleibol i el joc de botxes. Al començament del tapis verd hi havia una piscina en què a l’estiu nedàvem, i més enllà en l’estesa de gespa, damunt d’un pedestal, una petita còpia del Discòbol clàssic. Recordo Mercè Rodoreda, aquella primavera, com surant en l’herba que li cobria les cames fins als genolls, amb els pantalons que es comprà tot just arribada, suposo que tant per comoditat com per desafiar un cop més les convencions —en aquell temps encara era una cosa un xic rara una dona amb pantalons, només a l’estiu tots nosaltres, homes i dones, portàrem uns shorts caqui que ens regalà el comitè—, collint margarides, que n’hi havia milers, i sortint-ne exultant amb el botí d’un gran braçat de margarides blanques com les que s’havia brodat en aquell jersei a Tolosa.

Mercè! Com et recordo viva! Les violetes et costava trobar-les, amagades entre l’herba, però feien tanta olor, per l’olor les descobries… Viva, tu! Amb un braçat de margarides! O un ram de lilàs, dels que cobrien el caminoi a mà dreta. Aquell vestit que em vas fer. En vas inventar el model: era únic al món. Com si el veiés. ¿Te’n recordaves, tu? Diuen que en els darrers temps parlaves molt de l’avi. A mi mai no m’havies parlat del teu avi. Teníem un present trepidant que ens arrabassava com un remolí. Sembla que hi ha persones que quan arriben a velles tenen més memòria dels fets llunyans.

Entre l’encanteri i les passions

mercè rodoreda viva anna murià armand obiols pròleg cartes exili roissy-en-brie roissy literatura catalana conte exili
Armand Obiols i Mercè Rodoreda

En quin moment exacte començà l’enllaç de Mercè i Obiols, no ho sé, i dubto que ells ho sabessin. Solen ser d’origen enigmàtic, aquesta mena de fets. Cal dir-ho senzillament: vet aquí que es van enamorar. Aviat, el mateix mes d’abril. Per a mi no va ser una revelació sobtada: ho sabia com si ho hagués sabut sempre. Potser l’atracció s’inicià a ple dia i davant de tothom; potser ja hi era, indefinida, des del primer moment a Roissy; potser ella me’n va insinuar l’existència… I quan cercaren la nit dels camps i dels boscos per ajuntar-se, m’ho va dir. Jo coneixia positivament el secret que els altres sospitaven: s’adonaren que cada vespre després de sopar, quan tots restàvem en conversa de sobretaula i així passàvem la vetllada, xerrant, algú jugant a escacs, la parella desapareixia, primer l’un després l’altre, i no compareixien més, van endevinar la veritat i va començar el batibull. De primer, observacions de malícia velada, després comentaris cada vegada més crus. Trabal anà alçant la veu per expressar la seva indignació: tenia arguments que el justificaven, defensava els drets de la seva germana casada amb Obiols, protegia la mare, la pobra mare que havia deixat la filla a Barcelona, aquella Montserrat sacrificada que s’havia quedat perquè tenia al seu càrrec la nena tan petita i la mare i l’àvia d’ell, això deien, la filleta, la mare i l’àvia d’Obiols. Que a més li coïa la nafra d’haver estat substituït pel seu cunyat en les preferències de Mercè, només ho sabia jo. I començà una guerra no massa continguda que cada dia s’enverinava més entre els dos bàndols formats a favor dels uns o els altres. A Trabal li feien costat activament els seus familiars i els amics Oliver i Conxita, Benguerel i Rosa i també, més moderadament, Guansé. Els partidaris de la nova parella érem: jo més que ningú, Aurora, «Nyerra», Calders, que, però, marxà abans que ens escalféssim del tot, i després, també moderadament, Bartra acabat d’arribar; teníem al nostre favor Clara Candiani, membre del comitè. Jordana era neutral i amic de tots i la resta eren indiferents. Les dones dels Trabal i la de l’Oliver eren les de llengua més agressiva. Jo vaig tenir un enfrontament amb Trabal, un dia que discutíem la situació, i em va dir: «Però, Anna, ell és casat… I aquí hi ha la mare…» I jo vaig replicar-li: «Un matrimoni es pot desfer.» Afirmació una mica dura essent ell qui era.

Una nit sense estrelles

L’acte de màxima violència es produí un vespre, quan Mercè i Obiols eren fora i tota la família Trabal amb la mare al mig, com una escena de tragèdia grega, s’apostà al vestíbul, prop de la porta principal, disposada a esperar el retorn de la parella per tirar-se-li al damunt. Hi hauria hagut un daltabaix gros. Quan jo ho vaig veure vaig pensar en com evitar-ho. Sabia molt bé on era la parella, sabia que cada nit feien el mateix: se n’anaven a l’extrem del parc, prop de la tanca, al final de l’allée cavalière, on hi havia, en una clariana, un banc. Ella me l’havia ensenyat alguna vegada bo i dient-me: «Aquí ens asseiem i passem les hores… »

«…aquelles nits prodigioses del parc, aquelles nits de llegenda, aquelles albes malaltes de tant amor…»,3Armand Obiols, Cartes a Mercè Rodoreda. Sabadell, Fundació La Mirada, 2010, p. 54. li recordava Obiols en una carta l’estiu del 1941, quan estigueren separats a causa de la invasió alemanya. Vaig decidir anar a trobar-los. Era una nit negra com una gola de llop, «una nit sense estrelles», com la recorda Mercè en la carta nostàlgica del febrer de 1945, però jo em sabia el parc de memòria i anava avançant a les palpentes. Quan vaig ser més o menys al lloc on eren vaig començar a cridar: «Mercè, Mercè!» Ella em respongué, la seva veu em va guiar, va allargar-me la mà. Els vaig advertir del perill. Aleshores van decidir separar-se, que entrés ella primer junt amb mi i una estona després ell, sol. Així els propòsits agressius es van frustrar.

El caràcter desconcertant d’Armand Obiols

No sabria donar un nom a la manera de comportar-se d’Armand Obiols, l’escriptor que no escrivia, l’home que no prenia decisions, o que prenia la decisió de no prendre’n i ningú no l’en podia desviar. Mandra no, no ben bé. És fàcil dir-ne abúlia, és el primer que es pensa. Però…, ¿realment li mancava força de voluntat? Cal força per abstenir-se. També és possible que un excés d’exigència el mantingués irresolut. Deia Mercè que no havia volgut casar-se sinó que Trabal l’havia obligat ell a fer-ho, que ell s’hauria passat la vida «enraonant» amb Montserrat, i el fet que s’enamorés tan intensament de la Rodoreda fa creure possible això, que no hagués sentit cap passió per la seva dona. ¿I per què no es decidia a trencar del tot amb ella? ¿Potser per escrúpols? Tampoc no pot explicar-se bé per què s’hauria deixat arrossegar cap a Mèxic, sembla, però no volgué fer l’esforç d’anar a la Dominicana i preferí abandonar-se a la sort que podia ser, i fou, calamitosa restant a França. I cal preguntar-se si també era per escrúpols o extremada exigència que s’abstenia d’escriure. Era indubtablement un bon escriptor, i fins poeta, capaç de donar una valuosa pàgina de prosa si volia, quan molt rarament volia, i de compondre versos impecables. Tenia un gran talent, una intel·ligència poderosa, posseïa una cultura literària vastíssima, sòlida, era un crític savi, agut, fi, precís, encertat, convincent. Ho mostrava en converses i cartes. Veritablement, els seus consells i els seus comentaris ajudaren molt Mercè Rodoreda en el treball creador, però no hi deixaren marca d’influència. Entre ells dos hi havia una diferència decisiva: Mercè tenia geni i ell no, i l’explicació de la seva suposada abúlia potser és que ell ho sabia. Mercè en els seus últims temps va dir a Castellet: «De tan crític com era —més amb ell mateix que amb els altres— va acabar no escrivint res»; i també en les Cartes es refereix diverses vegades al cas d’Obiols i els seus continuats propòsits que mai no compleix, i en una de l’any 1948 diu que ell, en el treball literari, «em té una mena de gelosia molt complexa i molt curiosa».

Un divertimento caldersià

Al marge de les fases d’aquella pugna i quan encara no era ostensible, ocorregueren entre nosaltres uns fets pintorescos que ben mirat reflectien trets psicològics d’alguns dels personatges.

Al château d’eau, en una estança al costat de la cambra que ocupaven Calders i «Nyerra», hi havia penjat a la paret un quadre amb el retrat del general Kellermann, que fou mariscal de l’exèrcit de Napoleó, i al dessota, de través, també penjat a la paret, un sabre que segons deien havia estat del general.

Un dia, amb aquell cert temor respectuós que donen els esdeveniments no naturals, Calders i «Nyerra» feren saber en to misteriós que a vegades, més o menys al darrera del retrat del general Kellermann, se sentia un sorollet metàl·lic, com un tic-tac de rellotge, no en un punt fix, sinó flotant. ¿Potser la notícia nasqué en la imaginació de Calders? No ho sé, ell mai no ho ha confessat, però tota la història és com un dels seus contes. «Nyerra» i Calders opinaven que aquell sorollet podia ser una manera de manifestar-se de l’esperit del general Kellermann. Tots els acceptàrem les notícies com a facècia, però Obiols declarà seriosament (ben amagada i dissimulada la seva molt possible ironia) que probablement tenien raó, que allà hi havia un misteri. Aviat hi hagué algú altre que ens féu saber també que la nit abans havia sentit el misteriós tic-tac a la seva cambra, ja no en el château d’eau. Després un altre… I un altre…

Es discutí la qüestió. Uns deien que sí, que devia ser un fet sobrenatural. Mercè Rodoreda es mostrava crèdula (és coherent això amb el que es digué quan ja era morta sobre la connexió que establí amb els rosacreus?). Altres, jo mateixa, que no estava dotada d’imaginació fantàstica, afirmàvem que el fenomen havia de tenir una explicació racional: la construcció de les parets, les canonades, les teulades…

Bé, heus ací que un vespre érem Mercè i jo a la nostra cambra i ella, asseguda a la taula, diu: «Sento el sorollet! ¡Aquí al darrera!» Un moment després jo… el vaig sentir! Un tic-tac com de rellotge, darrera la paret, no fix, sinó un xic flotant. Mercè estava espantada i em va encomanar l’espant. Jo no creia en esperits ni fantasmes, però… sentia el rellotge fantasmal. Vam agafar tanta por que no vam poder passar la nit allà i ens en vam anar a dormir a la caseta del poble on vivien els meus pares. Només fou aquella nit, l’endemà ja es va imposar el seny. Tal com havia vingut, el fantasma desaparegué: es deixà de parlar-ne.

Sota teulada

Mercè i jo ens sentíem bé a la nostra cambra, modesta però suficientment espaiosa, sota teulada —la teulada de la banda esquerra de l’edifici—, amb el sostre fent baixada fins a arribar arran de terra; la finestra era en un sortint del sostre inclinat, prou avall per poder mirar a fora i veure una part de teules i un bon tros de cel. Hi havia els dos llits, el de Mercè al cantó on el sostre era més baix, i entremig la taula per escriure, un parell de cadires, un penja-robes a l’altra banda, un palanganer… (De dutxa, només n’hi havia una per a tots fora de l’edifici, en una de les dependències, i amb aigua freda.) A les parets teníem clavades fotografies i gravats. Mercè descobrí en algun racó del casal un gran recipient cúbic de vidre gruixut, blavós, de gairebé un metre d’alçada i d’amplada —potser havia estat una peixera—, el pujà a la cambra, no sé si ajudada per algú, el col·locà sota la finestra, l’omplí d’aigua que traginà amb galledes, hi posà uns grans braçats de verd, branques d’arbre i rames de matoll, i el mantingué així, com un petit bosc, mentre habitàrem allà. També hi teníem sempre flors en un gerro i alguna escorça d’arbre coberta de molsa.

Obiols a vegades entrava a la nostra cambra, hi passava estones, però sempre quan jo hi era: calia no exposar-se a provocar més indignació, com hauria passat si els altres descobrien que es trobaven tots dos sols allà dins. Els recordo ajaguts, junts, al llit de la Mercè, jo al meu o asseguda a la taula. Bones estones, foren, de conversa interessant. També a vegades anava jo amb ells i algun altre company o companya a passejar pels camps, entre els blats madurs. O els capvespres, Mercè i jo —no Obiols— amb joves amics francesos del lotissement sortíem a caminar per la carretera can tant. Bonics records…

De la baralla domèstica a la Guerra Mundial

Cap al mes d’agost tant s’exacerbaren les actituds hostils que intervingué Clara Candiani, amb la seva autoritat de membre del comitè que ens sostenia, i disposà que es traslladés al château de Saint-Cyr, no gaire lluny, un grup compost per la família Trabal, els matrimonis Oliver i Benguerel i Lluís Montanyà. Aquest últim no perquè estigués implicat en el problema Rodoreda-Obiols, sinó perquè amb les seves vel·leïtats d’un donjoanisme d’estar per casa havia molestat Aurora Benet, muller legal i no efectiva de Jordana, i Clara Candiani era molt amiga d’Aurora. Això és una mostra del que jo anomeno «atmosfera eròtica» de Roissy. Passaren —digueren que agradablement— un parell o tres de setmanes a Saint-Cyr, i nosaltres respiràrem. Però el 3 de setembre es declarà la guerra, la Segona Guerra Mundial. Els separats tornaren perquè Saint Cyr fou destinat a serveis militars.

Tot canvià. Les circumstàncies eren massa greus per poder-se permetre intrigues personals. Calia posar-se d’acord, tots, catalans i castellans, per a les mesures que col·lectivament calia prendre. Es feren gestions i s’obtingué del SERE una petita pensió individual suficient per subsistir, perquè el refugi del château s’acabava. Ens repartírem per les cases del poble, alguns llogaren casetes de fusta del lotissement pròpies per a vacances d’estiu. Nosaltres tinguérem més sort: uns francesos que marxaren a l’oest de França per por de la guerra ens deixaren la seva casa, situada als afores del poble, sòlida, gran, ben moblada, amb bona calefacció. Villa Rosset.

Érem deu els que ens hi instal·làrem: els meus pares i germà, Rodoreda i Obiols, Mercè Casals, Amàlia i «Nyerra», Bartra i jo.

mercè rodoreda viva anna murià armand obiols pròleg cartes exili roissy-en-brie roissy literatura catalana conte exili
D’esquerra a dreta: Magí Murià, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Jordi Murià, Amàlia Casals, Agustí Bartra, Anna Murià i Anna Romaní a Villa Rosset l’octubre del 1939.

Quelcom de paradís

A Villa Rosset Mercè i Obiols foren feliços, amb tota la felicitat possible en aquelles circumstàncies. Els fou destinada una de les cambres millors de la casa, amb la finestra emmarcada de glicines, el llit de matrimoni… Estaven junts totes les hores del dia i de la nit, sense temences. La feina, repartida entre tants, era poca. Passejaven. Obiols gairebé cada dia tocava el piano, a vegades acompanyava Mercè Rodoreda quan cantava en rus Otxi txòrnia (Ulls negres), la cançó popular russa que no sé com ni on havia après —ella no sabia el rus, potser no pronunciava gaire correctament les paraules, però cantava bé, amb una veu agradable; em sembla que tenien la partitura que podien haver trobat en aquella casa: els Rosset havien viscut a Rússia. Cantava sovint, la Mercè, cançons catalanes, castellanes, franceses… Llegien molt, ells dos, a la casa hi havia una petita biblioteca amb els clàssics francesos i se’ls anaren empassant tots, un per un; a la nit, al llit, llegien per torn en veu alta, o llegia ell, els solemnes versos de Racine i Corneille. Els gustos intel·lectuals d’Obiols eren moderns, però a l’ampla base de la seva cultura literària no podia prescindir dels clàssics, i el mateix cal dir de Mercè.

Abans d’anar a dormir, Mercè i jo a vegades ens trobàvem al lavabo i conversàvem. No hi havia pressa, Obiols estava llegint al llit. Mercè s’arreglava amb cura per a la nit, es pentinava, es maquillava lleugerament. Amb la seva camisa d’un tall de túnica grega, semitransparent, que havia comprat a París barata i tan bonica… Jo vaig anar a comprar-me’n una d’igual. Sovint aquelles eren frívoles converses de tocador, però a vegades eren confidencials. Fou allí, davant del mirall, coberta pels plecs hel·lènics color de rosa, on em féu una confidència que he recordat sempre perquè era tan significativa… Em digué que Obiols encara no havia volgut consumar del tot la còpula, no l’havia penetrada mai. Havien tingut mig any de contactes íntims en la nit del bosc i feia més de dos mesos que dormien junts. Em va sorprendre tant… «¿Doncs, com ho feu?» «Mira, per fora…» «I per què?» «No ho sé…, diu que perquè em respecta massa…» Aquest fet planteja altres i diversos interrogants psicològics i també diu quelcom del caràcter aparentment irresolut d’Obiols i de com Mercè vivia aquells amors.

Ens separem

Que havíem d’anar junts a Mèxic i que ells es negaren a anar a la República Dominicana ja ho he contat en altres llocs.

Els estadants de Villa Rosset havien disminuït. Mercè Casals ja havia marxat abans de Nadal. «Nyerra» i Amàlia vivien a París. A finals de gener ens acomiadàrem. No ens veuríem mai més.

Durant alguns anys, l’amistat íntima continuà per carta. Fins que morí…, segurament d’inanició. Allunyades per l’espai geogràfic i pels anys de vides tan diferents, res no alimentava el sentiment que ens havia unit i que s’anà convertint en només un record commovedor.

De la resta de la seva existència en vaig saber i en sé encara el que s’ha fet públic. Vaig saber de la seva reaparició en l’esfera literària de dins del país i del seu triomf, per fi, amb La plaça del Diamant, després d’haver-se-la vist rebutjada en el Premi Sant Jordi. En aquells temps alguns dels que administraven la literatura a Catalunya eren un xic hostils als exiliats. ¿Per què? Potser, en part, per ressentiment envejós: amb l’exili nosaltres ens havíem estalviat les dificultats i vexacions que ells sofriren aquí sota el franquisme; no devia faltar qui ens considerés desertors; algú potser temia que li arrabasséssim els petits avantatges aconseguits tan costosament, o també en algú altre podia haver-hi mala consciència si per sobreviure en la dura postguerra havia comès algun pecat. Fos pel que fos, la dissimulada hostilitat existia i no en fou Rodoreda l’única víctima. Els qui premiaren La plaça del Diamant quan es publicà foren els lectors atorgant-li un èxit sorprenent. Em cal dir que, aleshores, als refugiats de Mèxic la novel·la no ens agradà. No era així la nostra visió de la guerra, i aquella postguerra no l’havíem coneguda. Per nosaltres la guerra era la nostra epopeia, la derrota la nostra tragèdia i l’exili una posició honorífica. Però l’exili va ser per a Mercè Rodoreda, a França, més malaurat. Qui sap si per això ella va intuir com era per a la gent no heroica aquella història de tots. No, no per això, ara ho comprenc: fou la seva essència de «bèstia literària» —com s’havia dit ella mateixa—, la fina i profunda percepció de la novel·lista medul·lar, el que li féu intuir, endevinar, sentir el que sentia i percebre com vivia tot allò el més comú del poble, la gent mitjana que sense demanar parer ni als propers ni als llunyans es va abalançar a llegir La plaça del Diamant i en va fer un èxit editorial sense precedents a Catalunya.

Les cartes

Les cartes són ella, la Mercè amb qui vaig conviure. Rellegir-les, resseguir-les lentament, paraula per paraula, és sentir-la, veure-la tal com era, exuberant, imaginativa, riallera, dolorida, fina, amarga, artista, coqueta, acollidora, agressiva… Ella, viva.

Sembla que tota la vida va conservar aquestes qualitats. Mercè Ibarz, en la seva dreturera interpretació del caràcter de la Rodoreda, també el descriu com fet d’aquests grans contrastos: odi «diamantí» i compassió, crueltat i mesura, ironia i absurd, tendresa i autonomia…

Escrivia a mà, a les dues cares d’un paper fi que deixa transparentar l’escriptura i fa més difícil de desxifrar del que ja ho és la seva lletra nerviosa. Transcriure les Cartes fou un treball meritori de la primera editora. Redactades a raig, sense intenció literària, sense miraments de composició, només pel desig o la necessitat d’esplaiar-se, contenen, no obstant, tot el seu estil narratiu, podrien ser fragments d’una novel·la o un conte.

La primera, escrita a París el març de 1939 encara que no porta data, és faceciosa de to, per bé que en la Mercè es retrata verídicament, hi fa una caricatura benigna dels seus trets més aparents: el gust d’empolainar-se, la pretensió de conquestes sexuals, la llagrimeta, el sentimentalisme, les alternatives d’estat d’ànim i, en el fons, no massa amagat, un toc de psico-filosofia. Després fou l’amistat profunda, la separació i la represa de les confidències en epistolari.

5 abril 1940 — Està amargada, sola a Villa Rosset; rememora la felicitat d’uns mesos, aquella que jo afirmo que existí, que Obiols també evocarà un parell d’anys més tard en aquella carta amorosa que transcriu M. Casals.4Montserrat Casals, Mercè Rodoreda…, p. 111. Diu Mercè: «Roissy ha estat la revifalla d’una joventut sense joventut.» Això volia reflectir jo quan a un conte inspirat en ella li vaig posar per títol La dona que no ha estat mai noia.5Anna Murià, Via de l’Est. Mèxic, Lletres, 1946. Exhibeix escepticisme quant a l’amor d’Obiols amb allò de «Monsieur de Madame per una estona», però es pot veure que no és escepticisme sinó temor, ho pot veure sobretot una dona que com ella hagi estimat apassionadament: por de no tenir l’amor d’ell. Ella en diu lucidesa. És molt complexa la Mercè que s’expressa en aquesta carta. En veritat, ho fou sempre. Diu que no pot reaccionar, però bé, quan diu: «de tant plorar, ja ni llàstima no em faig, sinó fàstic», això és una mena de reacció, és fustigar-se per ploranera. A més del seu patiment amorós, pateix per la seva mare. «No me n’aixecaré», diu. Però s’aixeca: «Il faut tenter de vivre.» Té prou humor per burlar-se dels seus enemics que ara són a Xile, els que mesos abans no deixaven que la seva felicitat fos completa. També ironitza sobre els que s’han quedat a França. I pot entendrir-se damunt una carta de Núria Jordana que li fa evocar els dies bells del château, «els tips de cantar per les carreteres» quan ella i jo ens ajuntàvem als més joves del nostre grup i dels amics francesos per caminar plana enllà agafats de bracet i cantant. Acaba, bromista altra vegada, revelant que escriu, escriu… una obra de teatre. No sé si la conservà. Aquesta revelació demostra que Mercè ni en els pitjors moments no va estar mai gaire temps sense escriure. Era escriptora congènita i havia d’escriure. Durant prop de vint anys no va publicar a Catalunya, però escrivia i quelcom del que escrivia ho publicava a revistes de fora, i guanyava premis als Jocs Florals i concursos de l’exili.

3 maig 1940 — Aquesta és una carta de bon humor. En un primer paràgraf hi ha pessimisme, o sigui la por de perdre l’amor, però humorístic. Se sap imprevisible, capaç tant de provocar un daltabaix com de resignar-se. Després s’anima a treballar i comprar-se vestits i trasbalsar cors. Em recrimina que me n’hagi anat, hauria de ser allà, amb ella, «al peu del canó». En aquell moment no preveu que els de França aviat es trobaran «sota les rodes» del canó. I passa a l’optimisme, pinta un il·lusori futur xiroi. I torna a animar-se a treballar, però ara no per poder comprar-se vestits sinó per crear, en literatura, «alguna cosa que demà pesi en el meu país». En aquestes pàgines àgils i brillants mostra gairebé totes les facetes de la seva personalitat. Hi ha un esment tendre de la mare i el fill. Hi ha l’eufòria per la florida exuberant de la primavera a Roissy. Em dóna el consell de tornar, amb la il·lusió que podria ser la tornada a la nostra terra. I passa al sarcasme, la mofa d’uns versos fluixets de l’Oliver, i me’n dóna una divertida paròdia que potser havia compost l’Obiols. Per acabar fent-me saber que intenta la poesia; hi bromeja, però pot veure que la cosa és seriosa: els dos versos que posa com a mostra són de factura perfecta i contenen una colpidora expressió poètica autobiogràfica.

29 agost 1940 — A Llemotges, Mercè omple unes pàgines estremidores amb la tràgica fugida de París, terribles i literàriament admirables amb el seu realisme bategant, tot i que ella no volia fer-hi literatura (només hi ha un moment que rellisca a crear una imatge i se n’adona, posa aquell «¿t’agrada?» permetent-se una de les seves entremaliadures verbals, però molt lleugera). Es veu bé que no treballava les frases, només contava, contava els patiments propis i col·lectius. Aquelles escenes les pintà després en diverses de les seves narracions; especialment el conte Orleans, 3 quilòmetres és el relat de la seva pròpia aventura atribuïda a uns altres personatges, la repetició del que diu en aquesta carta, només que elaborat i novel·lat, però en cap cas no supera el valor literari que sense proposar-s’ho posà en la carta. Després dels quadres d’horror, els simples comentaris sobre notícies de gent de l’exili i la queixa amorosa semblen un recurs narratiu en epíleg.

Aleshores se’ns va interrompre la comunicació a causa de la guerra, dels obstacles que significava l’ocupació de França pels enemics i de les penalitats que ells havien de sofrir, durant tres anys o més: no ho puc saber exactament perquè és possible que al llarg de tant de temps —fins que vam portar a Catalunya l’arxiu de l’exili i amb els nostres viatges i canvis de residència a mi se’m perdés alguna carta de les rebudes. En començar el 1945, ja fora els alemanys del territori francès, Mercè pogué obtenir la meva adreça i jo la d’ella. En la represa de contacte s’encreuaren les nostres cartes, com es pot veure pel contingut de la primera d’ella, sense data, escrita a Bordeus —ignoro quan la Mercè hi havia arribat— i la segona del 29 de febrer [sic]. (En la primera edició de les Cartes vàrem invertir equivocadament aquest ordre.)

Començ del 1945 — Amb la carta sense data apareix una de les actituds sorprenents, provocatives, que diria Mercè Ibarz, de la Rodoreda. Escriu per retrobar l’amistat que no sap si en el lapse pot haver patit alteracions. Es veu que decideix posar-la a prova. En lloc de contar les peripècies dels passats quatre anys, demana roba, mitges… Devia sentir que els d’Amèrica érem rics. A veure com reaccionarà l’amiga.

29 febrer 1945 — L’amiga és la mateixa, ho prova el fet que també hagi volgut restablir el contacte; conserva la tendresa. I ara Mercè pot abocar els seus pensaments. Escriu unes frases que em commouen m’enyora, evoca Roissy… Després parla de les penes passades i presents sense donar-ne detalls, amb l’estil narratiu tan seu que ens pot sorprendre donant color a les angoixes i confessant el desig de veure eines del seu treball embrutidor de cosidora però, això sí, «magistral». Sembla que es troba en un moment pessimista i esgrimeix el sarcasme contra ella mateixa i els seus sentiments. Malgrat tot, envia un conte i s’interessa per la gent, demana notícies i en dóna.

19 desembre 1945 — Aquí Mercè vessa energia. Quina empenta! En l’ordre pràctic, fantasieja. Però en el pla on ella és autèntica, el de la literatura, té una actitud positiva. Demana informació de fets i de xafarderies «suculents»: ja sabem que li serviran de material per a la seva obra.

1 febrer 1946 — Sembla periodisme, aquesta carta, però periodisme brillant: notícies, en gran part literàries, pròpies i alienes, fins i tot una crítica insinuada amb el consell de llegir contistes. S’oblida de signar! Aquest oblit podria induir a qui sap quantes i quines suposicions.

5 juny 1946 — És presa de la febre creadora, gairebé no parla de res més que dels contes escrits i dels projectats, de les lectures que l’ajuden, de la seva reacció positiva al fracàs en els Jocs Florals fets pels felibres…

2 desembre 1946 — Des de París. Ara reapareix la Mercè dels amors dramàtics i, amb el sofriment, el seu estil de les pàgines narratives on fa viure els dolors de les dones de ficció. No és molt llarga la carta, però intensa i densa. Ho diu tot, la desesperació, la gelosia, la fugida, la temptació de «fer una bestiesa», els plors, l’amor extremat, la súplica. Lacònicament però en carn viva, amb frases breus, bategants. L’altra, la muller, s’havia presentat a Bordeus, hi havia restat dies, la Mercè «feia les maletes» i fugia a París. «Estic desfeta», diu. Amb els dubtes de l’amant malaurada, i les febleses. Com em va fer comprendre els seus sentiments! Com els comprenc encara!

8 febrer 1947 — Fa prop de cinc mesos del cop que la va desfer i encara està atuïda. No pot reaccionar. Diu una miqueta, poc, del que havia succeït aquell setembre a Bordeus, però més que res descriu el seu estat lamentable. Per primera vegada a les meves oïdes o als meus ulls es refereix a ell anomenant-lo Joan. Mai no ho havia fet. Em sorprèn, gairebé no sé de qui parla. ¿Per què ho fa, ara? Sempre li havia dit Obiols, o bé Obi. És que la muller li deia Joan i ella vol estar al mateix nivell? En endavant ho farà altres vegades, sense deixar, però, el nom d’Obiols, l’únic vàlid entre nosaltres, l’únic que per a mi l’identifica.

Conseqüència literària: ha fet uns quants sonets. En el mateix full, a continuació d’aquesta carta comença la del:

17 març 1947 — Són punyents, fan patir els seus planys, la descripció del seu «suplici», les acusacions. Semblants, sí, als de qualsevol dona que visqui estimant en la incertesa i el perill, aquest potser parcialment imaginari. Però ara és l’escriptora Mercè Rodoreda la qui els expressa. Només ella sap dir amb aquesta mansuetud dolorosa que no pot més però «encara el veig… el sento vora meu a la nit… Jo que he sublimat tant aquest acte de dormir junts…!» Només ella és capaç tan senzillament de sobreposar-se i passar, com si res, als comentaris i notícies del curs de l’existència.

8 juliol 1947 — Carta breu i contundent. Sembla que la maltempsada s’havia amansit quan ha vingut un nou revés i ella pren la decisió d’abandonar la lluita. No immediatament, però. Aquesta pàgina és com un episodi comprimit d’una novel·la que continuarà. I ella, com un personatge de novel·la, desraonadament acusa el món, el món, sí, de duresa i egoisme. Malgrat tot, ofereix un conte.

21 juliol (?) 1948 — (Sembla que posa, amb la seva enrevessada cal·ligrafia, 21-7-48, però dubto que el 7 sigui un 7, que vol dir juliol, perquè en el text es refereix a l’«estiu que encara és lluny» i perquè la carta següent és de tan sols disset dies després.)

De tot el que contenia la «carta desesperada» d’un any enrera, res de res. Mercè no va abandonar la lluita, va guanyar la batalla i continua lluitant: «Penso jugar-me el tot pel tot.» Ara sabem que, per fi, va triomfar definitivament. Aquesta primavera o estiu encara es turmenta amb dubtes i amb sentiments gelosos que li fan posar ironia en els comentaris sobre els moviments de la muller d’Obiols i el seu aspecte físic. Realment, a Montserrat Trabal li mancava del tot l’atractiu femení, era opaca, el tipus oposat a Mercè Rodoreda. El to de la carta deixa suposar un estat d’ànim més aviat optimista.

7 agost 1948 — Carta molt planera, gairebé no hi ha res d’aquella factura literària que li surt a Mercè encara que no vulgui; de tota manera, en un parell de moments hi ha espurna. Les penes sembla que han estat substituïdes per contratemps corporals. Allò que la torturava passionalment ha arribat a una solució definitiva, el temps a venir ho confirmarà, però ella no vol renunciar del tot al pessimisme, per això rondina així: «No sé què hi ha que no m’agrada, no m’agrada i no m’agrada.»

3 setembre 1948 — No li plau escriure cartes, diu. Ja me n’havia adonat. Naturalment, el que vol és escriure en el sentit d’art de les lletres. D’això provenien les interrupcions, l’última d’un any de durada. En alguns moments pretèrits havia tingut una necessitat d’escriure cartes com si fos buscar recer en uns braços protectors. Després, salvada ja del pitjor, en llançar-se arravatadament, indeturablement a partir d’aleshores, a donar una obra a l’alçada del que ella ambicionava o gairebé —l’ambició d’un artista sempre sobrepuja les seves realitzacions—, potser fou causa en bona part del final de la nostra comunicació.

Es pot dir que aquesta és la darrera de les seves cartes dirigides a l’amiga Anna. L’altra, vuit anys després…

Fa confidències, conta l’acabament victoriós dels seus combats amb elegant ironia. Té pinzellades que acreixerien el valor d’un treball literari, com ara: «Ni molt opac ni molt brillant el riu de la història passa i ens conserva en una mena de bany maria.» Hi ha entusiasme implícit, fervor i convicció en la manera de dir que fa versos, que ja ha fet en pocs dies uns altres cinc contes; més visible entusiasme en l’esbós de l’argument del que pensa escriure tot seguit; i vibrant l’anunci de les dues novel·les que té començades, Dies i Vi negre, sobretot aquesta segona, de la qual em dóna una síntesi de l’argument i que ha de ser la seva «gran novella, la novella de l’exili»…, i a hores d’ara no sabem encara com es fongué aquella xardorosa arrencada. Confessa que tinc raó, que en les cartes monologa. En efecte, escriu per a ella, no per a mi, encara que no hagi de veure mai més l’escrit.

Per acabar l’epistolari amistós, una crítica ferotge de la darrera novel·la de Francesc Trabal. Exagera molt, encara que Temperatura, realment, no és ni de lluny una bona novel·la.

29 octubre 1956 — Feta a màquina. Ja no hi ha la cal·ligrafia difícil d’entendre que rajava com un doll de la seva mà, del seu braç (el que ara se li paralitza), del seu cos. Conta quelcom de la seva vida, però…, ¿ho fa per quedar bé?, ¿o és un petit retorn nostàlgic al temps de les confidències?

La Mercè de les meves sol·licituds maternals es retira a ser una imatge en la memòria. Una imatge viva. I la novel·la de Roissy que anuncia no existirà mai, però ella i Roissy viuran sempre en la història i en el mite.

© hereus d’Anna Murià
  • 1
    Carmer Arnau i Dolors Oller, «L’entrevista que mai no va sortir». La Vanguardia, 2 de juliol de 1991.
  • 2
    Joan Triadú, «Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz. Editorial Empúries, Barcelona, 1991». Serra d’Or, juliol-agost del 1991.
  • 3
    Armand Obiols, Cartes a Mercè Rodoreda. Sabadell, Fundació La Mirada, 2010, p. 54.
  • 4
    Montserrat Casals, Mercè Rodoreda…, p. 111.
  • 5
    Anna Murià, Via de l’Est. Mèxic, Lletres, 1946.