Rodoreda: Al mig de la vida, jo

Al mig de la vida, jo és la biografia de Mercè Rodoreda de la crítica literària, llibretera i professora Marina Porras.

Als 40 anys de la mort de l’autora de La plaça del Diamant i Mirall trencat, la publica Bruguera Penguin Llibres i ha estat il·lustrada amb il·lustracions d’Elisa Munsó. A Stroligut en podeu llegir el tercer capítol en què Porras esbossa la Rodoreda vedet de les lletres catalanes dels primers trenta.

si la vida sabés l'amor meu sandro penna traducció català eloi creus edicions de 1984 poemes poesia poema

Al mig de la vida, jo

(1930-1935) Una vedet frustrada

Un dels trets més magnètics del caràcter de Rodoreda és el seu atreviment. És un posat que va amagar amb el temps, emmascarat sota una façana de senyora antiga i discreta. Però als vint anys l’escriptora tenia la vitalitat d’un animal engabiat, i sense aquesta força no hauria pogut sortir-se’n. No sabia d’on li venien les ganes d’escriure, però sabia que no ho podia evitar. Es llevava en plena nit, sortia del llit que compartia amb el marit i s’hi posava durant hores. Quan podia estar tranquil·la, se n’anava al colomar de la torre dels pares, on havia pujat com una nena furiosa a matar cries de coloms. El colomar era un espai buit i ample, pintat de blau, com el safareig de la casa familiar on Salvador Dalí s’escapava a pintar quan era petit. L’escriptora buscava, com Dalí, un lloc íntim, el seu espai intrauterí.

Rodoreda va començar a escriure sense estudis, sense amics ni contactes familiars. Però va veure de seguida una escletxa per on podia col·locar-se: el periodisme. A la premsa d’aquells anys no hi havia gaires noies com ella, però hi havia un clima favorable a les senyores que volien començar a escriure. Periodistes com Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau o Carme Karr s’havien fet un nom als diaris, i Rodoreda va veure que podia utilitzar el gènere a favor seu, presentant-se a les redaccions i oferint col·laboracions.

El despertar de l’escriptora va coincidir amb una fogonada del periodisme català. Riba, Carner, Sagarra, Xammar o Pla eren figures importants a la premsa, i escrivien per a lectors de la sensibilitat de Rodoreda —barcelonins cosmopolites des de la seva catalanitat. Malgrat el caos dels anys trenta, es consolidaven els escriptors, es consolidava el públic i l’ambient era d’orgull i optimisme. Els premis i les editorials que revifaven ho feien amb el mateix esperit, i es començaven a traduir clàssics europeus. Rodoreda recordaria aquell temps amb una barreja de mitificació i enyor. Explicava orgullosa que, abans de la revolució, a Barcelona la gent se sentia important. Recordava la ciutat com un centre intel·lectual i progressista, un lloc on tot era possible i on passaven les coses interessants.

Quan va començar a escriure als diaris, Rodoreda no dormia de nervis. «Escriure va ser com una manera d’obrir-me una finestra —explicarà dècades més tard en una entrevista amb Mercè Vilaret—. Em sentia molt tancada. Al ser filla única i casar-me molt jove, em sentia que estava desesperada. I llavors començar a escriure va ser per a mi una fugida perquè era l’única cosa que podia fer».¹ Estava cansada de ser una noia tímida, grassoneta i sobrepassada per les circumstàncies, i va fer una transformació cap endins i cap enfora. Es va aprimar, va canviar la roba de mestressa de casa per vestits moderns, es va depilar i, seguint les actrius de cinema que la fascinaven, va arreglar-se amb un punt afectat que es veu a les fotografies d’aquells anys.

Li interessava tot allò que fos modern i radical. Un dels seus primers articles està dedicat a les vamp, les reines del cinema de l’època. En elles hi veia el que ja intuïa: el que feia atractives les dones era el poder. Les vamp demostraven la capacitat de dominar, de transformar-se, de ser moltes dones en una de sola. En un dels articles d’aquella època, va escriure que la psicologia d’una persona, per vulgar que aquesta sigui, no és mai una cosa poc complicada, i que tothom té sense saber-ho algun tret amagat dintre seu, com una doble personalitat. Al periodisme Rodoreda hi va descobrir, per primera vegada, que es podia desdoblar. I ho va aprofitar. Quan convenia era una jove esposa conservadora, quan convenia una noia ingènua i quan convenia una femme fatale, capaç del que fes falta.

Va veure que als diaris se’n sortia prou bé, i de seguida que va poder va publicar la seva primera novel·la. Ho va fer a l’editorial Catalònia, la mateixa que havia publicat el diccionari i la gramàtica Fabra: els llibres que l’havien ensenyat, de manera autodidàctica, a escriure. Tenia vint-i-quatre anys, i l’edició la va pagar ella —és a dir, el marit. Rodoreda tenia el cap ple de personatges femenins adúlters i moralistes, de dones que es volien alliberar però que no gosaven, d’històries de renúncia i patiment. Amb aquests referents va escriure Sóc una dona honrada?, que és una mostra dolenta, artificial i naïf de bovarisme, protagonitzada per una dona casada que dubta sobre si ha de tenir un afer.

El llibre va tenir alguns vots al premi Crexells, però ningú li va fer gaire cas. Pel to de la nota que obre la novel·la ja es veu que la va publicar ràpid, moguda per les ganes de figurar: «Farem una endreça ben endreçada. Això és feina de dones, oi? El llibre ja s’ha escrit: curtet i fresquet, i, posats a adjectivar diminutivament, direm també desvergonyidet […] em sembla que els bunyols són la meva especialitat, i aquest m’ha sortit de la paella més estarrufat que els altres».² Aquesta primera novel·la només pot interessar perquè s’hi veu la intuïció de les lectores amb ànima d’escriptora: quan Rodoreda intentava posar a prova els llibres amb el món, alguna cosa no encaixava.

Després d’algunes col·laboracions a Mirador, La Publicitat o La Rambla, Rodoreda va començar una col·laboració més estreta a la revista Clarisme, que dirigia el pedagog Delfí Dalmau. Es coneixien perquè era alumna de la seva acadèmia de català. La feina a la revista no era remunerada, però ella hi veia la possibilitat de créixer, i Dalmau veia una noia plena d’energia disposada a desviure’s. Es va encarregar d’editar-la i dirigir-la amb ell, i les quatre pàgines del setmanari van ser l’escola més intensa de l’escriptora. Allà hi va escriure els pocs articles costumistes que va fer i algunes cròniques de viatges pels Països Catalans, amb intencions marcadament polítiques.

Va veure que podia apamar el terreny a la premsa, i va agafar seguretat i confiança molt de pressa. Estava pendent de tot el que passava, coneixia bé el seu ambient i es posava al mig de totes les polèmiques. En un article sobre el futur de la novel·la exigia a Josep Pla que ja era hora que n’escrigués una —«vós que us feu llegir, escriviu una novel·la»—, i en un article sobre teatre preguntava al conseller de cultura Ventura Gasol si havien guanyat gaire cosa en tres anys de República: «Poder cridar Visca Catalunya? Ja és tot, això? No ens cal res més?». Tot i que tenia tendència a embolicar la llengua i retorçar l’estil, les seves descripcions eren cada vegada més bones, el salt de qualitat es notava gairebé a cada text. En canvi, els articles d’opinió sempre li van quedar encarcarats i falsos. No trobava el to, el que deia era més per postura que per convicció, i empetitia els articles amb arguments poc pensats.

Les entrevistes, el millor que va fer aquells anys, li van servir per entrenar l’ull d’escriptora. S’hi va posar amb una curiositat que sortia de les ganes de formar part del mateix món que la gent amb qui parlava. Va entrevistar els escriptors més coneguts del seu temps, i les preguntes buscaven descobrir com s’havien obert pas. Preguntava pels inicis de la seva carrera, pels llocs on publicaven, per les influències i els mestres, i per la política. Tenia vista per veure qui eren els homes forts que l’envoltaven —o els qui havien intentat ser-ho—, i els qui estaven més de moda; per això va insistir molt per entrevistar Carles Soldevila, l’escriptor dandi de l’època.

L’estil de les entrevistes és nerviós i falsament provocador, i les ganes de fer-se veure i de vampiritzar els entrevistats es noten d’una hora lluny. Però, alhora, s’hi veuen les hores que passava llegint la premsa per estar al dia, i s’hi veu un bagatge literari molt sorprenent per a una noia autodidacta. Rodoreda sabia que no tenia gaires competidores en el seu terreny, i volia que tothom la conegués. Anava a buscar els entrevistats a la redacció dels diaris o a l’Ateneu Barcelonès, presentant-s’hi a porta freda i insistint fins que li deien que sí. Amb aquest instint de fura va arribar a entrevistar la filla de Francesc Macià i va aconseguir que el president i la seva dona sortissin a l’entrevista.

En aquest ambient, a Rodoreda li va anar molt bé fer-se la ingènua: intuïa que si passava per inofensiva podria arribar on volgués. Parlava amb els entrevistats i els ensabonava per treure’n tot el que podia. Volia créixer dins d’aquest sistema que l’acollia amb els braços oberts. Alhora, anava consolidant la seva ambició com a escriptora, fins i tot abans d’haver fet res per demostrar-la: «Penso superar-me? Si no pensava fer-ho ja hauria plegat abans de començar. I si la ratlla dels mediocres em priva el pas, us asseguro que em resignaré, perquè en sé molt, però trigaré tant com podré a donar-me per vençuda, puix tinc per companys una voluntat que estimo molt, una constància que em simpatitza granment, una tenacitat que m’enamora i una manca de talent admirable com a defecte essencial. Aquestes quatre coses juntes poden més que no us penseu».³

Amb aquesta actitud va publicar la seva segona novel·la. Del que hom no pot fugir és la història d’una barcelonina que s’escapa al poble per mirar d’oblidar un home que està casat i amb qui no vol complicar les coses. El poble s’assembla sospitosament als ambients rurals de Víctor Català, a qui l’escriptora havia llegit amb atenció. En aquest segon llibre, Rodoreda es va preocupar més de buscar l’estil, però està lluny de sortir-se’n. Descriu amb una cura massa carrinclona i la psicologia dels personatges és molt esquemàtica. La protagonista de la novel·la és una noia que busca algú que la protegeixi, però que alhora vol ser lliure, que té la intuïció que rebel·lar-se no serveix per a res però veu que seguir les convencions tampoc és cap solució. Són les contradiccions de la dona moderna amb què les escriptores occidentals s’estan barallant. I són les contradiccions que Rodoreda patia en primera persona.

Atrapada en el paper d’esposa, es moria de ganes de viure situacions que la fessin sentir personatge de novel·la. La vida de jove periodista li va concedir el desig de seguida. Feia anys que es trobava amb homes que li semblaven molt més interessants que el seu marit, i un d’ells va ser Andreu Nin, que havia arribat de l’URSS amb la família a principis dels anys trenta. Era polític, periodista, escriptor i traductor, i estava a l’ull de la tempesta dels conflictes d’aquells anys, que es començaven a complicar i que per a ell ho farien encara més de pressa. Nin va ser conseller de Justícia durant la guerra i va ser assassinat el 1937.

Era setze anys més gran que Rodoreda i s’assemblava molt a tots els homes que li agradarien al llarg de la vida. Nin no era només un intel·lectual revolucionari, també en tenia el posat. Duia unes ulleres de pasta negres i rodones, els cabells falsament descuidats i vestia amb americanes estretes i corbates fines. A les fotos gairebé sempre surt fumant, i la seva expressió irònica el fa semblar mig absent del món. Tenia una aura de refinament i exotisme perfecta per enamorar noies amb pretensions.

Es devien conèixer a la redacció de La Publicitat o a l’editorial Proa, on ella publicaria i ell traduïa clàssics russos. Rodoreda es va enlluernar. La relació es va limitar a algunes trobades i algunes cartes i, segons sembla, no va arribar a ser mai sexual. Devia ser un drama intens i breu, però l’impacte del seu assassinat va afectar el seu matrimoni. Tot i que la relació era amagada i casta, a ella li permetia viure una aventura i li donava llibertat. Quan Nin va desaparèixer, la situació a casa se li va fer encara més opressiva i no la podia compensar amb res. Va dir que volia anar-se’n del pis. Jordi Gurguí no es creia o no volia creure’s el drama, i ella li va ensenyar una carta de Nin com a prova de la seva relació. Ell la va estripar furiós, i diu la llegenda que ella es va passar la nit recollint-ne els trossets per reconstruir-la. L’endemà va deixar el pis i es va traslladar, amb el fill, a la torre dels pares.

Tres anys abans d’aquesta separació, el mateix any que havia publicat la segona novel·la, Rodoreda encara en va publicar una altra. I aquesta sí que va marcar un canvi d’estil. Es nota que ja no escrivia ni treballava sola. Havia conegut Soldevila, Miquel Llor, Cèsar August Jordana i els joves novel·listes que eren l’emblema de la modernitat i havien creat la Colla de Sabadell: Joan Oliver, Armand Obiols i Francesc Trabal. Rodoreda volia pertànyer a aquest equip, i es va inspirar en el seu humor cosmopolita, irònic i caricaturitzador. Estava influenciada pel contacte amb ells, que la va marcar molt: «Feien tertúlia i es parlava de literatura. Eren gent molt culta —explicarà en una entrevista amb Montserrat Roig—. I és que durant la República hi havia una autèntica vida catalana, més brillant. La gent entrava en contacte de seguida. Llegíem molt i estàvem al corrent de la nova literatura europea i americana».⁴

Un dia en la vida d’un home neix d’aquest ambient. De fet, és una còpia d’una de les novel·les de Trabal. Al llibre hi apareix el primer dels molts eunucs que crearà Rodoreda, que s’inspira en la tebior i la petitesa dels homes que l’envolten. El protagonista és un home atrapat en un matrimoni avorrit, que s’enamora d’una noia casada en qui projecta els seus impulsos i les seves frustracions. L’estil de la novel·la ja és més polit i el llibre està més equilibrat. Escriu com els homes en qui s’emmiralla, i funciona per imitació, però se li nota que és un to plagiat. Un dia en la vida d’un home és molt millor que les dues primeres novel·les, però, a diferència del que passa en aquelles, aquest és un llibre intercanviable, més impersonal.

Malgrat tot, li va servir per consolidar-se com a escriptora. Va començar a deixar de banda el periodisme i es va dedicar sobretot als contes, on podia treballar l’estil i acostar-se a la seva vocació de narradora. Els seus millors papers d’aquells anys són els contes per a nens que publicava cada diumenge a La Publicitat i que il·lustrava Tísner. Són relats plens de fantasia i duresa, amb una veu crua que s’acosta a la Rodoreda que coneixem. Sabia que hi havia fet alguna cosa interessant, perquè anys després té el projecte de recuperar-los i reescriure’ls, però no ho va acabar fent.

Abans que esclatés la guerra, l’escriptora encara va publicar Crim, el seu quart llibre, una paròdia de les novel·les de lladres i serenos d’inspiració britànica que triomfaven a Barcelona. Com les tres primeres, tampoc la reconeixerà com a part de la seva obra. Per a la Rodoreda que vindrà, tot el que va fer abans de la guerra serien experiments de joventut. Encara no sabia fins a quin punt tot aquell món seria, al cap de pocs anys, absolutament irreconeixible.

1
Mercè Vilaret. Mercè Rodoreda. TVE, 1982. Dins d’Abraham Molino (ed.). Mercè Rodoreda. Entrevistes. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, 2013, pàg. 249.
2
Mercè Rodoreda. Obra de joventut. Novel·la, narracions, periodisme. Op. cit., pàgs. 5-6.
3
Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Batet (eds.). Op. cit., pàg. 110.
4
Montserrat Roig. Retrats paral·lels. Una antologia. Barcelona: Edicions 62, 2019, pàg. 156.