Recull d’articles, reportatges, entrevistes i cròniques de la periodista Irene Polo, publicats a diversos diaris i revistes catalanes dels anys 30. L’entrevista amb Buster Keaton, les modistes i Francesc Cambó.
Irene Polo va ser una de les primeres periodistes que va escriure als principals mitjans catalans, on exercí fins al 36. Es va exiliar a Buenos Aires, on va suïcidar-se a 32 anys.
////Més feminisme a Stroligut
Cròniques, reportatges, entrevistes
Barcelona – Sitges – Barcelona, amb Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge
Imatges, 3 de setembre de 1930
Les primeres fotografies de Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge, fetes a Santander, a Granada, Madrid, etc., ens han emocionat a tots. Amb una emoció especial i fantàstica que no desperten més que els artistes de cine: meravella. Les ombres llunyanes s’acosten. Els ninots de llum de l’«écran», les brillants marionetes del blanc-i-negre, estan entre nosaltres en carn i ossos. Aquesta carn i aquests ossos dels artistes de cine que sembla que no existeixin, que fa l’efecte que no són més que una il·lusió d’imatges.
I aquí, precisament, està la clau de l’èxit d’aquesta gent: la seva immaterialitat, la seva qualitat irreal i intangible.
La distància i la fotografia desnaturalitzada del cine i la «réclame», els ha convertit en uns éssers fabulosos i impossibles, carregats de tots els avantatges de l’admiració, sense cap dels desavantatges de la humanitat.
* * *
Per acabar d’arrodonir l’atmosfera d’expectació i de pasme que l’apropament i la realització de les «ombres lluminoses» del cine produeix, aquestes: les Talmadge, en Keaton i l’Alonso, han passat pel nostre país d’una manera excepcional, que no ha permès oblidar la prodigiositat del cinema: tancats tots sols dintre d’un «Rolls» blau, de 90 HP, rabents, inquiets i improvisats, sense cap programa, cap ruta ni cap hora fixa. D’aquí cap allà, de caprici, aprofitant la llibertat que la seva època de vacances als estudis els permetia.
Això, aquest desorientament, feia que no fos segur que poguéssim rebre’ls a Barcelona. I que encara se’n tingués més ganes.
* * *
No obstant, divendres a la nit a les onze, arribaven al Ritz. Cansats, terrosos i negres.
I dissabte al migdia, els saludàvem tots quatre al ball de l’hotel.
Norma Talmadge, que no perd gens fora del cel·luloide i de la cartolina, que està, al natural, tan bonica, «jove» i elegant com a les seves millors pel·lícules.
La seva germana, Natàlia, muller d’en Keaton, molt primeta, simpatiquíssima.
En Buster Keaton, vermell com un dimoni a causa del sol arreplegat pels seus quinze dies de carreteres d’Espanya, amb una cara d’estaquirot que us arriba al cor, però que no dura. Perquè Buster Keaton és un còmic autèntic, un artistàs de debò a tothora. I ens ho demostra explicant-nos les seves aventures cinegètiques d’Andalusia:
—Hi ha tantes perdius que es poden matar a cops de bastó. Plif! Plaf! Garrotada i al sarró.
Amb una mímica impagable, al jardí, agafant un dels terrossos de gel de les paneres de l’hotel posades a la fresca, clavant-li mossada i menjant-se un dit i tot. (El dit és el seu índex escapçat, i el truc ha quedat esplèndid).
Lluís Alonso és un xicot magnífic. Amb tota aquella cabellera romàntica del Mercat de l’Amor i aquella planta superba que només semblava possible per la bella invero-similitud del cine. Bon noi, senzill i amable, sorprenent. D’una manera que no feia pas suposar el seu tibament de les pel·lícules.
Els fotografiem a tort i a dret, i els atabalem una mica. Buster Keaton sua a raig fet. I les senyores accepten la calor com un compliment de l’«Espanya ardent».
—Spain is very hot!
Però s’ofeguen.
—Vamos a la playa? —resol Alonso.
—Very good! —exclama Keaton.
—A Sitges —proposem.
Primer passem per un establiment d’articles de punt a buscar banyadors. Naturalment, els ho regalen.
A la porta de la botiga un mosquer de gent, els regalaria la camisa que porta. Allò de veure la Norma Talmadge, en Buster Keaton i en Lluís Alonso, a quatre passes i en persona, els fa rodar el cap. Sobretot les criatures. Les criatures no s’hi veuen de cap ull, davant d’en «Pamplines».
—El comparsa! El comparsa! —cridaven.
Una hora més tard, som a «la vila blanca». Fa un dia com un sol, de daurat i de calent. El mar és un bressol.
Lluís Alonso i Buster Keaton es banyen. Les senyores estan massa cansades.
—Què els sembla Catalunya? —els preguntem mentre reposen, a l’ombra del velari.
—Una preciositat. Fa més claror que enlloc on hem estat.
—¿Què els ha agradat més de tot el que han vist a Espanya?
—Tot. Tot. Però Granada… Ah, Granada! Inoblidable. Barcelona també. És una llàstima que no la puguem veure més bé. Tenim tan poc temps! Demà a les vuit del matí, sortim cap a París.
Mentre dinem, Keaton ens dóna la seva opinió sobre el cine sonor:
—Admirable. Però és que jo canto molt bé. Ja sentiran… ploure.
—Quins són els actors de cine que més els agraden?
—Greta Garbo i Lon Chaney.
—Per cert —diu l’Alonso— que hem tingut un bon disgust en assabentar-nos de la seva mort. Era l’amic íntim d’en Buster. I nostre.
—De totes les que han fet, quina pel·lícula és la que més us ha agradat?
—«Les tres edats» —diu en Keaton.
I l’Alonso i la Norma:
—Doncs a nosaltres, la «Margarida Gautier».
* * *
Hem fet el que hem pogut per a aixarpar Buster Keaton rient. Impossible. Així que se l’enfoca és com si li tiressin una galleda d’aigua freda.
—Un somriure per a mi, Míster Keaton —li demano fent valdre la meva qualitat de senyoreta.
Buster Keaton es posa més seriós que mai.
—No! No! Prohibit de riure.
A dos passos, la «Metro» implacable, el vigila amb el contracte comercial als dits.
—Prohibit de riure.
O sigui: prohibit d’oblidar que Buster Keaton és «l’home que no riu».
* * *
Mig Sitges volta la nostra taula.
L’Alonso es puja al braç un marrec i li fa festes.
—¿Cómo te llamas, «maco»?
La criatura contesta amb un plor, i la família el reprèn, estabornida.
—Guardi-se’l bé, aquest nano, senyora ―criden uns xicots a l’afortunada mamà.
—Aquesta criatura sí que té perill que li segrestin!
Després comencen les firmes. Àlbums, llibres de versos, llibretes, dècims de loteria. De tot. Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge no donen a l’abast amb totes les seves vuit mans alhora.
—L’amo de l’hotel, per això, no deixa escapar Lluís Alonso, que és el que paga la festa.
Fugim.
Les costes de Garraf, a aquesta hora, són un laberint de llum. Un laberint del que no ens faria res no trobar la sortida.
Però aviat ens trobem a la Diagonal, i en un no res som al Ritz una altra vegada. Els nostres hostes volen fer la migdiada Buster Keaton ens fa comprendre que està esllomat de tant anar amb auto.
Els deixem. I ens despedim.
—Good bye! —fan les dones.
—Adiós —diu l’Alonso.
En Keaton ens pregunta com es diu goodbye en català.
—Adéu —li diem.
—Pues… adéu —ens fa amb una gran rialla. Una rialla encantadora, plena de gràcia i d’optimisme.
Una rialla que no sortirà mai en cap fotografia ni en cap pel·lícula.
Les modistes catalanes diuen que votaran perquè es faci un bon dissabte
La Humanitat, 12 de desembre de 1931
Entrem al taller de la més important de les cases de modes de Barcelona, a cacera de la interviu del dia: la de les modistetes, les gentils populars i romàntiques protegides de Santa Llúcia, de la festa de demà.
Sentades a l’entorn dels vetlladors enviuats de panyo verd i eriçats d’agulles, unes cinquanta abelles de l’elegància, com va dir-los Teòfil Gautier, van fent la seva feina daurada. Fils i didals, i damunt les taules i els genolls, pertot arreu, vestits i més vestits i més vestits de tots colors i totes teles, per dintre, entre bastidors, com si diguéssim per la part invisible dels sobrefilats, dels entornats, dels atacats, dels nusos. Per la part dels trucs, on es maquinen totes les combinacions que a l’exterior, després, als passeigs, de visita i de reunió, fan tant d’efecte i causen tantes sorpreses.
En honor nostre, l’encarregada del taller dóna el Deo gratias en el rusc de seda, i les abelles deixen l’agulla i salten sobre el silenci, xiroiament. Hi ha un enrenou de mil dimonis.
—¿A LA HUMANITAT diu que sortirem? Ja m’agrada!
—Escolti! Pregunti’m a mi, primer! Jo vull ésser artista de cinema!
—Calla, tu! Això és una vulgaritat. No en faci cas d’aquesta… A mi, a mi! Jo vull ésser diputada i arribar a ministra! Digui-ho, eh?
Cinc o sis de les més impacients se’ns tiren a damunt, mirant àvidament les quartilles en què nosaltres anem apuntant, ràpidament en taquigrafia.
—Què posa, què posa?
—Escolti! ¿Que no sortirem retratades? —pregunta una rosseta d’uns tretze o catorze anys, esmirriada, amb un vestit de quadros blaus i blancs i un passador vermell.
—No, maca —contestem nosaltres.
—Ui, quina pega! Tant com m’hauria agradat de sortir a LA HUMANITAT! M’hauria sortit nuvi de seguida.
—Bé prou te’n sortirà demà, de nuvi, dona —la consolen les altres.
—Però, ¿és veritat que demà us surten els nuvis? —demanem nosaltres.
—Ja ho crec! Sobretot si prenem la precaució de prometre-li un ciri a Santa Llúcia!
Sant Antoni, Sant Pancràs i Sant Rita, acomodats
—Bé —proposem nosaltres quan les llucietes s’han desfogat una mica—, i dieu: ¿com queda Santa Llúcia aquest primer any, amb les noves lleis laiques i democràtiques? Si esteu decidides que continuï essent la vostra patrona, haureu de reiterar-li la vostra confiança…
Esclata un cor:
—Reiterada! Reiterada!
—És unànime aquest vot? No es discuteix la proposta? —insistim nosaltres.
—Sí, sí; Santa Llúcia és una santa molt bona minyona, que ben guanyada té la seva palma; no li hem de tocar pas —diu una.
—I a més —salta una altra—. No en tenim cap queixa; fins ara se’ns ha portat divinament. ¿Oi, noies?
—Ves si se’ns porta bé, que l’hem substituïda a Sant Antoni, a Santa Rita i Sant Pancràs…
—De debò?
—Sí, sí —reforcen tres petites que tenim abocades a l’espatlla mirant els jeroglífics que anem fent amb el llapis damunt el paper—. Ja ho pot dir: Sant Antoni, Santa Rita i Sant Pancràs eren uns ronyosos i els hem despatxat. Ara, nosaltres, quan hem de demanar feina, un nuvi o un impossible, l’hi demanem a Santa Llúcia, tot a Santa Llúcia, fins i tot li demanem que no ens renyi l’encarregada quan hem arribat tard o hem fet algun bunyol…
—Però escoltin, nenes… —observem nosaltres molt seriosos—. ¿Ja s’han adonat que això és una acumulació de càrrecs? Mira Santa Llúcia, quina manera d’aprofitar-se! Perquè Sant Antoni, Sant Pancràs i la pobra Santa Rita vagin a formar part de les files dels sense feina!
—Oh, bé! Ja veurà!… —fan elles de seguida—. És que tot això que li hem dit, sap? Santa Llúcia no ho fa només que per a nosaltres… Per als que no són del gremi només es cuida que no es quedin bornis, i gràcies!
—Està bé, està bé; farem un article que digui: “La República deixa Santa Llúcia en l’ús de tots els seus títols i drets en el patronatge de les modistetes catalanes…”
—I a més —remarca una mosseta fresca, bruna i fogosa—, a París, on també tenen República, ¿no tenen les modistetes una altra patrona santa?
—Sí, Sainte Catherine, que ha donat el nom de “catherinettes” a les clàssiques “midinettes”…
—Així vosaltres reelegiu la Santa Cegueta, reina de les modistetes de Barcelona?
—Bé —modifica una de les noies—, reina, no; presidenta.
—Molt bé —apuntem nosaltres, rient—. S’accepta l’esmena.
¿Per qui votaran les modistetes?
—I acabat aquest debat, passem a l’ordre del dia: ¿què opineu del vot que la segona República espanyola ha donat a les dones?
—Que n’estem encantades! —criden unes quantes—. I que tenim unes ganes de votar, que no ens hi veiem. Quan hi ha eleccions?
—Jo, quan ho vaig llegir als diaris —confessa una altra—, vaig tenir una alegria fenomenal. Em va fer una il·lusió! De bona gana li hauria fet un petó a Clara Campoamor! En canvi, la Kent… Diu que votarem als capellans…; es deu pensar que a Espanya les úniques dones que hi ha són les beates de missa de sis! I nosaltres, ¿que no comptem? Ja em veureu a mi! Deixeu que arribi el dia de fer cua a la porta dels col·legis electorals, amb la papereta a la mà!…
—Per qui votarà?
—Per una escombra, una manguera i uns espolsadors descomunals, amb els quals es pugui fer neteja complta al nostre país de tota l’antigalla, de tota la nosa i de tota la brutícia que hi ha; perquè es pugui fer un bon dissabte a Espanya, un dissabte com el que jo faré aquest vespre a casa meva!
—Totes d’acord? —preguntem nosaltres a les altres.
—Totes, totes! —ens responen.
Només dues o tres de les quals s’han quedat assegudes, acotxen el cap sense dir res. No es volen, segurament, comprometre.
—Molt bé, llucietes, molt bé —acabem nosaltres guardant-nos les misterioses quartilles que tanta intriga han despertat entre el cor d’abelles—. I demà, què hem de fer?
—Demà? Demà és diumenge; doble festa! Doncs miri: comprar flors, passejar, riure, fer força tabola; anar a ballar a la tarda i a la nit al cinema… Tant de bo faci bon dia!
—Que faci sol! —preguen totes.
A la cacera de quatre paraules amb el Sr. Cambó
Imatges, 12 de novembre de 1930
Fa vuit dies que la figura d’actualitat a Barcelona és don Francesc Cambó. Don Francesc Cambó, que acaba de tornar del seu llarg i discutit viatge per l’estranger, que porta una cua impressionant de prestigis i que arriba en una ocasió política especial.
Expectació. Expectació unànime i extraordinària. ¿Com estarà Cambó de la seva famosa malaltia? Quins projectes deu portar? ¿Què és el que està fent en aquests moments?
Però tots aquests interrogants han quedat enlaire irresolts i enigmàtics. I l’expectació ha augmentat.
Cambó no diu res; ni una paraula. Tot just se’l veu; va sol i de pressa; es nega a la publicitat i a la premsa i no rep més que algunes visites importants relacionades amb la seva feina sospitadament intensa, però completament desconeguda.
No cal dir que això ha augmentat les inquietuds informatives de tots els repòrters de Barcelona. Però llurs temptatives han resultat frustrades. Cambó no es deixa veure; impossible de parlar-li ni retratar-lo, ni acostar-se-li. No hi valen trucs ni estratagemes, ni recomanacions, ni combinacions. A la porteria de la seva magnífica casa del 30 de la Gran Via Laietana, ja us miren amb desconfiança. Pugeu al setè pis i un uixer estirat us examina de cap a peus i us interroga tot el que pot abans de passar-vos a un dels dos secretaris del gran home, i aquests ja us barren l’entrada declaradament, amb molta dolçor, molta diplomàcia i una fermesa indoblegable.
—Don Francesc Cambó?
—Què volia?
—Veure’l.
—Per què?
No val que li digueu que sou periodista, perquè us treuen; ni que no ho sou, perquè és igual.
—Ocupadíssim… impossible…
—¿On va aquest vespre, o demà al matí, o a la tarda?
Misteri. Tenen prohibit de dir-ho… no ho saben, que aquí, que allà… Inútil, en fi.
No cal pensar en interviuar en Cambó. A l’entorn d’ell hi ha dreçada una terrible barrera, alta i sòlida de reserva, que no podreu pas franquejar.
Sortirà? No sortirà?
Tot i amb això, i per això mateix, calia veure en Cambó; calia intentar el que fos; els nostres lectors no podien quedar-se sense unes fotos i unes paraules de l’home que aquests dies interessa a tot Barcelona.
I diumenge al dematí, desenganyats pels fracassos d’altres col·legues i per les nostres pròpies gestions infructuoses, però disposats a jugar-nos el tot pel tot, el fotògraf, jo, una provisió elevada de paciència i una altra més crescuda encara de decisió, ens plantàvem a les deu amb un taxi davant la porta de la «casa encantada», i preguntàvem al porter:
—Ha sortit don Francesc?
Una mirada inquisidora, de guardià, del porter. Però una resposta lluminosa:
—No encara…
Tan poca cosa i ja estava dit tot. No havia sortit «encara». Això significava que havia de sortir. Doncs, a esperar-lo. Dos quarts d’onze, les onze, dos quarts de dotze…
—Ja no surt… —vam fer impacientats i desalentats—. Vés a saber si no se’n va anar ahir vespre, si ens ha enganyat el porter i ja ha sortit, si no sortirà aquest dematí; a la millor s’ha trobat malament…
Les dotze.
—Ja no sortirà… Però no hi fa res. S’ha de fer una cosa o altra…
I efectivament, l’Esmeu retrata la façana massissa i impenetrable de l’edifici, i el seu reflexe dintre del palafang del nostre cotxe.
Un quart d’una.
El premi a la constància!
A l’últim, les portes de ferro s’obren, i el «Rolls Royce» d’en Cambó surt de l’entrada amb un ocupant a dins. Ens fa un salt el cor. En Cambó? És clar. Per la finestrella de darrere la capota, veiem la calba cèlebre i les orelles separades —diabòliques— del popular «leader» català. És ell, realment. L’Esmeu li fa la primera fotografia, i arranquem a córrer al seu darrere. Reforma amunt. Ja el tenim, ara!
El perseguim, naturalment, fins allà on vagi. De moment sortim a la Plaça d’Urquinaona, enfilem tot el carrer de Llúria i desemboquem a la Diagonal. Avall. Pedralbes; veiem en Cambó inclinar-se cap al xofer senyalant-li unes direccions, i el «Rolls» agafa la carretera d’Esplugues.
«…Em trobo molt eixerit.»
Nosaltres al darrere, és clar. ¿On deu anar aquest home? No hem fet un quilòmetre, quan el cotxe s’atura. En Cambó baixa, pren el bastó, es posa el capell i comença a caminar, carretera enllà.
Ara. Ha arribat el moment tan esperat. En Cambó camina vivament, prim, àgil i ràpid. Porta un trajo d’hivern, «beige», amb botins grisos, barret tou gris també, i guants clars.
L’Esmeu l’intercepta a tres metres d’ell, i dispara. Don Francesc saluda…
Llavors apreto a córrer, fins a ésser al seu costat.
—Don Francesc…
En Cambó detura el seu passeig.
—Com està?
—Bé, bé, molt bé…
La veu de l’il·lustre polític és apagada i fluixa, però el seu rostre està animat, li llueixen clars i aguts els ulls maquiavèl·lics, i somriu… Només la barba és més grisa.
—Ja està ben bo?
—Sí, sí… perfectament.
Em mira esperant el motiu del meu abord intempestiu i una ullada al fotògraf, que al nostre costat acaba de tirar una altra placa, el fa endevinar. Però segueix somrient.
—Unes paraules per IMATGES, don Francesc… —demanem.
Cambó fa un gest amable, però de refús.
—No… no; no pot ésser; ni una paraula. Salutacions a IMATGES, i digui només que em trobo molt eixerit.
Ens dóna la mà i segueix el seu passeig. Tot d’un cop travessa la carretera i puja per un corriol, cap un pla on el sol bat de ple, tebi i claríssim. S’atura i es queda contemplant el panorama que s’estén abaix, fent-se visera amb la mà.
Nosaltres l’esperem al peu del caminet, amb la màquina a punt. I al cap de deu minuts el tornem a agafar.
Aleshores en Cambó se’n riu francament.
—Ai, noi! —exclama—. ¿Però és que m’heu seguit des de casa?
—Sí, senyor. L’hem esperat tres hores. Ens hem ben guanyat aquesta interviu improvisada…
I el tornem a enfocar.
—Vaja, vaja… Quins xicots! —fa en Cambó, rient, dòcil a l’objectiu, i donant-nos uns cops amistosos a l’espatlla.
—Bé. Ja n’hi ha prou —fa després—. Adéu, i records…
El «Rolls» espera al seu costat, i Francesc Cambó torna a pujar-hi, acomiadant-se de nosaltres amb un gest afectuós.
Vet-ho aquí. Ja tenim l’enigma resolt. Cambó, l’home fantasma de la Via Laietana, ja està desencantat. És un senyor distingit i amable que pren el sol de dotze a una, i que «està molt eixerit».
Ara ja sabran els nostres lectors com està la veu —per la qual tant s’ha temut— del nostre gran orador, el seu aspecte i el seu ànim.
El que pensa i el que ha de fer, potser no trigaran gaire a saber-ho…
© de l’edició, Stroligut
