campament indi ernest hemingway català traducció conte jordi arbonès cràter edicions en el nostre temps

Campament indi – Ernest Hemingway

Campament indi és el conte que obre En el nostre temps, primer recull de narrativa breu d’Ernest Hemingway, publicat el 1925. Edicions del Cràter en recupera la traducció al català de Jordi Arbonès.

A Indian Camp, hi aplica la tècnica narrativa que el va fer un escriptor reconegut des de bon començament: la «teoria de l’iceberg». A més, és un relat semiautobiogràfic en què apareix per primer cop Nick Adams, un dels seus alter egos literaris.

El conte transcorre al llac Walloon de Windermere, a l’estat de Michigan, on Hemingway passava els estius d’infància i va conèixer el poble chippewa.

» Més d’Edicions del Cràter a Stroligut: els Contes de la becada de Maupassant

campament indi ernest hemingway català traducció conte jordi arbonès cràter edicions en el nostre temps

EN EL NOSTRE TEMPS
Campament indi

A la platja del llac hi havia una altra barca plantada a la sorra. Els dos indis s’esperaven a peu dret.

Nick i el seu pare pujaren a la popa de la barca, els dos indis la van avarar i un d’ells hi pujà per tal de remar. L’oncle George seia a la popa del bot del campament. L’indi jove avarà el bot del campament i hi va pujar per dur l’oncle George.

Les dues embarcacions es posaren en moviment en la foscor. Nick sentia grinyolar els rems als forcats de l’altre bot, que anava davant seu embolcallat per la boira. Els indis remaven amb cops ràpids i curts. Nick estava tirat enrere amb el braç del seu pare damunt les espatlles. Hi feia fred, al llac. L’indi que anava amb ells remava amb braó, però l’altre bot portava tota l’estona la davantera entre la boira.

—On anem, pare? —preguntà Nick.
—Al campament indi. Hi ha una índia que està molt malalta.
—Ah! —feu Nick.
En arribar a l’altra banda de la badia trobaren el bot encallat a la sorra.

L’oncle George fumava un cigar en l’obscuritat. L’indi jove va estirar la barca cap a la platja. L’oncle George va donar un cigar a cadascun dels indis.

Pujaren de la platja a través d’una prada amarada de rosada, seguint l’indi jove que duia la llanterna. Després es ficaren al bosc i van enfilar una sendera que menava al camí dels llenyataires, el qual muntava cap a dalt els turons. Aquest camí era més espaiós, ja que n’havien tallat els arbres de banda i banda. L’indi jove s’aturà i va apagar la llanterna d’una bufada, i prosseguiren caminant tots camí enllà.

En tombar el revolt, aparegué un gos bordant. Al davant s’albiraven els llums de les barraques on vivien els indis que feien de peladors d’escorça. D’altres gossos es precipitaren en direcció a ells. Els dos indis els van aviar cap a les barraques. A la més propera al camí hi havia un llum a la finestra. Una vella estava dreta a la porta amb una llanterna a la mà.

Dins, en una llitotxa de fusta, jeia una índia jove. Feia dos dies que tractava de donar a llum el seu fill. Totes les ancianes del campament l’havien ajudada. Els homes s’havien traslladat camí amunt fins a un indret on no arribaven els crits de la dona, i seien fumant en l’obscuritat. En el moment que Nick i els dos indis entraven a la barraca seguint els passos del pare i de l’oncle George, ella xisclava. Estava ajaçada a la llitotxa de baix, i es veia enorme sota el cobrellit. Tenia el cap tombat cap a un costat. A la llitotxa de dalt jeia el seu marit. Tres dies abans s’havia fet un tall molt profund al peu amb una destral. Estava fumant una pipa. L’estança pudia de mala manera.

El pare de Nick demanà que posessin aigua a bullir, i mentre s’escalfava, ell es va posar a enraonar amb Nick.

—Aquesta senyora ha de tenir un fill, Nick —li digué.
—Ja ho sé —feu Nick.
—Tu no saps res —replicà el pare—. Escolta’m. D’això que està passant se’n diu anar de part. La criatura vol néixer i la dona vol que neixi. Tots els seus músculs treballen perquè neixi la criatura. Això és el que passa quan ella xiscla.
—Comprenc —va dir Nick.

En aquell moment, la dona es va posar a xisclar.

—Oh, pare, no li pots donar res perquè deixi de cridar? —preguntà Nick.
—No. No tinc anestèsia —li va respondre el pare—. Però els seus crits no tenen cap importància. Jo no en faig cas, perquè no tenen importància.

El marit es va tombar de cara a la paret a la llitera de dalt.

La dona de la cuina feu un senyal al metge per indicar-li que l’aigua ja estava calenta. El pare de Nick entrà a la cuina i va abocar la meitat de l’aigua de l’enorme olla en una palangana. A l’aigua que quedà a l’olla, hi va ficar diverses coses que duia embolicades en un mocador.

—Tot això ha de bullir —digué, i va començar a rentar-se les mans a la palangana d’aigua calenta amb una pastilla de sabó que havia dut del campament.

Nick observava com les mans del pare es refregaven l’una amb l’altra totes ensabonades. Mentre el pare es rentava les mans amb tota cura i meticulosament, no parava d’enraonar:
—Has de saber, Nick, que se suposa que les criatures han de néixer traient el cap primer, però de vegades no venen així. Quan no venen així, causen molts problemes a tothom. És possible que hagi d’operar aquesta dona. D’aquí a un moment ho sabrem.

Un cop quedà satisfet de la netedat de les seves mans, entrà a l’altra estança i va començar a treballar.

—Tira avall aquest cobrellit, vols, George? —va demanar—. Més m’estimo no tocar-lo.

Més tard, quan començà a operar, l’oncle George i tres indis afermaren la dona perquè s’estigués quieta. La partera va mossegar l’oncle George al braç, i aquest exclamà: «índia malparida!», i l’indi jove que havia menat el bot de l’oncle George se li’n rigué. Nick sostenia la palangana a l’abast del seu pare. L’operació va durar molta estona.

El seu pare va alçar el nadó i li clavà un patac per tal de fer-lo respirar, i després el deixà als braços de la vella.

—Veus? És un noi, Nick —va dir—. Què t’ha semblat això de fer d’intern?

Nick va contestar:
—M’ha semblat bé.

Apartava la vista per no veure el que feia el seu pare.

—Apa, ja està llest —va dir el pare, tot deixant caure una cosa a la palangana.

Nick no la va mirar.

—Ara —prosseguí el pare—, cal donar-li unes puntades. Si vols mirar, mira, i si no, no, Nick, com tu vulguis. Cosiré la incisió que he fet.

Nick no va mirar. La seva curiositat s’havia esfumat per molt de temps.

Un cop enllestí, el seu pare es redreçà. L’oncle George i els tres indis es redreçaren també. Nick dugué la palangana a la cuina.

L’oncle George es va examinar el braç. L’indi jove somrigué, rememoratiu.

—T’hi posaré una mica d’aigua oxigenada, George —digué el metge.

S’inclinà sobre la dona índia. Ara estava tranquil·la i tenia els ulls closos. Es veia molt pàl·lida. No sabia què se n’havia fet, de la criatura, ni res.

—Tornaré al matí —digué el metge, redreçant-se—. La infermera vindrà al migdia de St. Ignace i durà tot el que hàgim de menester.

Estava excitat i enraonador com ho estan els jugadors de rugbi als vestidors després d’un partit.

—Aquesta és digna de figurar al butlletí mèdic, George —digué—. Una cesària feta amb una navalla i el tall cosit amb fil de cuca encerat.

L’oncle George s’estava estintolat contra la paret, tot contemplant-se el braç.

—Oh, no cal dir que ets un gran home.
—Hauria de donar una ullada a l’orgullós pare. Generalment són els qui més pateixen en aquestes ocasions —comentà el metge—. Haig de reconèixer que s’ho ha pres prou tranquil·lament.

Va estirar cap avall la flassada que cobria el cap de l’indi. N’apartà la mà tota xopa. S’enfilà a la vora de la llitotxa de baix amb la llanterna a la mà i va guaitar. L’indi jeia amb la cara tombada cap a la paret. Tenia un tall al coll d’orella a orella. La sang s’havia escolat fins a formar un toll al clot que es feia al jaç pel pes del cos. El seu cap reposava sobre el braç esquerre. La navalla d’afaitar, oberta, amb el tall de la fulla cap amunt, era entre les flassades.

—Emporta’t Nick a fora de la barraca, George —demanà el metge.

No va caldre que ho fes. Nick, dempeus al llindar de la porta de la cuina, podia veure perfectament la llitera de dalt quan el seu pare, amb la llanterna a la mà, tirà enrere amb la punta del dit el cap de l’indi.

Començava a llostrejar quan recorrien el camí de llenyataire de retorn cap al llac.

—Em sap un greu terrible d’haver-te portat, Nickie —digué el pare, esbravada tota l’eufòria postoperatòria—. T’he fet passar un mal moment.
—Les dones sempre ho passen tan malament quan tenen un fill? —preguntà Nick.
—No; aquest cas ha estat molt, molt excepcional.
—Per què s’ha matat el marit, pare?
—No ho sé, Nick. No ho ha pogut suportar, suposo.
—Són molts els homes que es maten, pare?
—No molts, Nick.
—I les dones?
—Gairebé mai.
—No es maten mai?
—Oh, sí. De vegades.
—Pare?
—Sí.
—On ha anat l’oncle George?
—Tornarà de seguida.
—Costa de morir, pare?
—No; em penso que és molt fàcil, Nick. Tot depèn.

Seien al bot, Nick a popa, i el pare remava. El sol sortia per darrere els turons. Una llobina saltà, produint un cercle a la superfície del llac. Nick feia lliscar la mà dins l’aigua. La sentia calenta comparada amb el fred esmolat del matí.

A primera hora del dia, al llac, assegut a la popa del bot amb el seu pare que anava remant, Nick estava completament segur que ell no es moriria mai.

© de l’edició, Edicions del Cràter